Fa ja uns anys, el text d’anglès de la selectivitat es titulava “modern slavery” i venia a ser una reflexió sobre les condicions laborals d’avui dia en alguns països. El text reflectia claríssimament que en èpoques remotes tenir un esclau li sortia més car al patró que tenir treballadors explotats avui dia. Tots sabem que hi ha indrets d’aquest món on els obrers fan jornades laborals extremes en unes condicions infrahumanes i aporten uns beneficis brutals a les empreses per les que treballen.

Quan pensem en aquest “esclavatge modern” potser ens hauríem de plantejar si nosaltres en els nostres països desenvolupats i civilitzats no som també esclaus o no se’ns tracta com a tals.

El següent cas, que he viscut en primera persona, servirà per il·lustrar el que he de dir. El darrer divendres 9 de setembre quan vaig arribar a casa cap a les 14:00 del migdia em vaig trobar que no hi havia llum a casa meva. No m’hi vaig trencar gaire la closca i em vaig enfilar al tamboret per apujar la palanca que s’havia abaixat sola i m’havia deixat a les fosques a casa. S’havien “fos els ploms”, com encara ho anomenem ben anacrònicament.

Vaig dinar i en acabat altre cop em vaig tornar a quedar sense llum. Dos cops en poc temps em va semblar força estrany i vaig trucar a la porta de la meva veïna per comprovar si ella també tenia problemes amb l’electricitat o l’avaria era només del meu pis.

Curiosament a ella se li havien fos dues bombetes en poca estona. En aquells moments un amic que volia venir a visitar-me em va trucar per telèfon perquè el timbre de l’edifici ja no funcionava. Vaig pensar que segurament quelcom estava fallant a tot l’edifici i vaig anar a picar a la porta de diversos veïns. Els que van sortir em van dir que estaven notant que hi havia baixades de la tensió elèctrica perquè la intensitat de la llum anava variant. Una altra veïna em va informar que se’ls havia espatllat un aparell elèctric.

Amb la veïna de la meva planta vam decidir trucar a FECSA per tal que s’ho vinguessin a mirar però la companyia va respondre que si trucava un usuari i l’avaria era de la finca, l’usuari que havia trucat hauria de pagar la reparació total. Lògicament ni ella ni jo vam voler arriscar-nos i vam avisar al propietari de la finca per fer-lo trucar a ell a ENDESA. Eren prop de les 15:30 quan ell ho va fer. Poca estona després ens va dir que la companyia elèctrica havia assegurat que passaria algú a mirar-s’ho en 90 minuts, com a màxim.

Casualment la noia que viu al costat de casa meva té un amic electricista i va poder venir un moment a revisar la instal·lació de casa seva. Com que jo estava encara una mica pendent del tema, em va dir que el que veia és que hi havia unes pujades i baixades de tensió elèctriques inusuals i que per seguretat havia de treure l’electricitat de casa meva per seguretat. Ho vaig fer i vaig quedar amb les dues veïnes, amb qui havia estat parlant, que ens avisaríem del que havien dit els de la companyia elèctrica.

Jo vaig marxar a la feina mitjanament tranquil·la però patint perquè el menjar del congelador rebria les conseqüències de la manca de llum.

Vaig tornar a casa cap a les 20:15 i quan vaig arribar al meu edifici vaig mirar primer si veia llum a l’escala. Com que tot semblava correcte quan vaig entrar a casa meva vaig “apujar els ploms” però aquests em van tornar a saltar immediatament. Vaig sortir del meu pis per preguntar què havien dit els electricistes de FECSA però en aquell moment el matrimoni que viu una planta més amunt va treure el cap per la finestra de l’escala i em va dir “nena ens està sortint fum de la pantalla de la tele”. Al mateix temps el meu veí del principal sortia del seu pis per avisar-me que li acabava de petar l’ordinador. De cop es va començar a sentir pudor de cremat i els veïns que eren als pisos van anar sortint per avisar de les avaries que estaven tenint. A uns se’ls va espatllar el microones, a d’altres la nevera. Vam decidir sortit tots de l’edifici, alarmats sobre tot per la ferum a socarrim. Un cop al carrer vam trucar al propietari. FECSA no havia aparegut ni havia enviat cap tècnic. El propietari va tornar a insistir però segons ens va dir no li feien cas. Arribat a aquest punt vam trucar als bombers. No podíem tenir la certesa que no hi hagués una averia greu a les llars, i a més amb una pujada de tensió una simple guspira podia posar foc accidentalment.

Els bombers van aparèixer que eren dos quarts de deu del vespre. Unes sis hores ben bé després d’haver comunicat a FECSA la incidència. Van revisar la instal·lació i ens van dir que l’avaria venia del carrer. Just en aquell moment apareixia un petit vehicle de la companyia FECSA i van baixar-ne dos operaris que van fer les seves comprovacions. Fins i tot el propietari de l’edifici havia arribat per fer-nos costat i estava tan confús com nosaltres. La companyia elèctrica se’ns havia estat torejant tota la tarda i només havien aparegut un cop havíem enviat a buscar els bombers. Bé. L’únic que en vam treure va ser que ens fessin un “pont” per tal que tornéssim a tenir llum per la nit. Ens el van fer cap a les 00:00.

Al dia següent els veïns ens vam reunir. Menys un parell de pisos, entre els quals estava el meu, cada habitatge tenia com a mínim un aparell elèctric espatllat. La nevera, la rentadora, la tele i en el pitjor dels casos tots aquests aparells més la cafetera, el mòdem i el telèfon.

Com que els bombers ens havien dit que l’errada era de la companyia elèctrica i que FECSA s’hauria de fer càrrec del cost dels desperfectes, vam decidir reclamar. El dilluns següent els afectats van començar a moure’s i ens vam anar informant del que passava. D’això ja fa unes setmanes i tot el que hem tret de l’assumpte és que FECSA escrigui diverses cartes als veïns per comunicar-los que a ells no els hi costa cap incidència i que en tot cas les pujades i baixades de tensió són normals. La companyia que mou milions d’euros es renta les mans i deixa als veïns afectats amb noves factures amb què cap de nosaltres comptava.

No és que jo, ni pel que he vist cap dels que habita en el meu edifici, visqui en cap mena d’il·lusió de democràcia i justícia social. Els pilars de la nostra societat són la feina i els impostos d’una gran majoria de gent a qui es considera material de consum. Tenim drets però sembla que el que falla és que només existeixen en paper, però en realitat ningú insisteix en exercir-los.

Si la gent té drets però no a exercir-los, acabem vivint en una societat que practica l’esclavitud “socialment acceptada” i sense resistència activa. Què se n’ha fet, per exemple, del dret al descans? Quan els meus pares eren joves, d’això fa uns quaranta anys, quan plegaven de la feina tancaven la porta de casa seva i podien gaudir en cos i ànima del seu temps de lleure.

Ara això s’ha acabat. Per a una gran part de gent, si més no. Qui no ha rebut un whatsapp el cap de setmana a les set o les vuit del vespre perquè un company, companya o un superior creia absolutament necessari comunicar-te quelcom relacionat amb la teva activitat professional? O entre setmana però quan l’horari laboral s’ha acabat? No és tan greu podreu pensar. Total és un whatsapp. Exacte. És un missatge que ens transporta mentalment a la feina altre cop quan el que hem de fer és estar al cent per cent concentrats en el que ens calgui en aquell moment. Sense interferències d’altres esferes.

Aquí de fet no és obligatori ni es considera part de la feina respondre missatges fora d’horari laboral. I si no és urgent el millor és no fer-ho perquè altrament el missatge que nosaltres donem és que el nostre temps de lleure no és prou valuós.

De la mateixa manera tampoc podem de cap manera pagar tots els electrodomèstics que se’ns han espatllat sense, com a mínim, intentar que FECSA es faci càrrec del que li pertoca.

L’esclavitud comença per la mentalitat i s’ha de lluitar contra aquesta de manera individual i col·lectiva alhora. Les empreses fan diners però els fan perquè ofereixen uns productes o serveis que els consumidors paguem. Si algú compra un producte defectuós ben segur que reclama. Amb els serveis ha de ser el mateix. Sobre tot quan es tracta de serveis bàsics com la llum, l’aigua o el gas. Permetre que una gran empresa prengui el pèl als usuaris impunement és de mentalitat feudalista.

D’igual manera permetre que la feina ens envaeixi els espais personals també ho és. No per estar tot el dia connectats al mòbil o als correus electrònics treballem millor. Al contrari. Rendim molt més quan hem pogut descansar i desconnectar de debò. A França ja fa temps que se’n van adonar i han promulgat lleis per protegir el descans del treballador. Bé, la Revolució Francesa va ser allà i no aquí, és clar. Potser aquí nosaltres mateixos anirem deixant enrere la mentalitat feudalista i en algun moment també aprendrem tots a dir alhora: ja n’hi ha prou! I de moment es pot fer reclamant quan toca fer-ho encara que no sigui còmode.