Eren les quatre de la tarda i la Sara es despertà de la seva becaina esglaiada pel crit d’un veí. Obrí els ulls i mirà el mòbil que havia deixat a la tauleta de nit per si rebia un missatge del Raül. S’aixecà lleugera i es posà les vambes tot considerant si tindria temps de fer les compres, tornar a casa i posar la carpeta a la motxilla per anar a la universitat. Va fer cap   al rebedor, agafà dues bosses de la calaixera i les claus i sortí de casa. Trià el camí que passava per davant de la biblioteca vigilada per una de les moltes xemeneies de Poblenou. Al supermercat situat dins el mercat hi comprà formatge, pa, nous, mandarines, enciam, plàtans i xocolata. Després s’arribà a la polleria del carrer Joncar.

—Com van les classes? —l’interrogà la dependenta tot netejant un pollastre.

—Molt bé. Però m’esperen una pila de traduccions per fer, i els exàmens, i no tinc gaire temps per estudiar.

—No pots demanar un parell de dies lliures a la feina i així t’hi poses?

—Suposo que sí. Però necessito els diners, i no em puc permetre fer festa ni tan sols un cap de setmana.

—I de pretendents com vas?

—Malament com sempre. No hi ha manera…

—No ho entenc. Deuen ser cecs els xicots d’avui dia… i no hi ha ningú a la facultat que et faci el pes?

—I ara! Els companys de classe són avorridíssims.

—Doncs si que anem bé!

—No gaire, no.

La Josefina embolicà el pollastre en paper d’estrassa i el posà dins d’una bossa que la Sara va agafar d’una revolada. La va saludar i va marxar rabent per deixar les compres a casa i anar a la facultat del carrer Roc Boronat. Abans de tornar a sortir comprovà el mòbil. El Raül no havia mostrat senyals de vida en quatre dies.

Entrà a l’aula mig plena i hi va veure la Júlia que aixecava el braç i somreia.

—Sara! No vas venir ahir! No saps quina classe magistral et vas perdre…

—Fantàstic, ara em faràs sentir remordiments!

—Què va passar?

—Que estava baldada i necessitava dormir. La campanya de primavera ens fa fer moltes hores extra perquè just hem rebut el gènere nou i els que ja havien vist els aparadors i ja no s’hi fixaven ara els tornen a mirar. A més, estem preparant la Setmana Santa, que és molt intensa perquè compren els d’aquí i els turistes, i l’encarregada vol incrementar les vendes. Ja no aguanto el ritme. Vàrem trigar més d’una hora per quadrar els inventaris després de tancar la botiga. I quan vaig arribar a casa no tenia esma de fer la traducció…

—Dona… Però és millor venir, encara que no tinguis els deures fets…

—Ja ho sé, ja, però se m’han acumulat una pila de coses… La nevera també la tenia mig buida. Havia de posar una rentadora i anar al banc perquè no entenc un dels rebuts que m’han passat. I si venia, ja no ho podia fer… Són dos-cents euros, saps? Una clavada més com aquesta i ja no puc comprar res fins a finals de mes.

—Si vols que t’ajudi m’ho dius. O si saps que no pots venir, em truques i jo llavors t’escanejo els deures i te’ls passo.

—Moltes gràcies! Ets un sol d’amiga.

La Júlia es fixà en la marca de xuclet del coll de la Sara.

—I aquesta marca?

—Un noi que vaig conèixer l’altre dia…

—I que t’ha deixat cansada i planxada… potser tant com la campanya de primavera…—féu l’ullet.

—No cal exagerar…-—va dir tot abaixant la mirada cap al paper—. Es diu Raül i no és d’aquí. És molt atractiu…

—Vaja, et van els estrangers…

Va mirar el mòbil il·lusionada abans de desconnectar-lo per començar la classe i aparegué un sms. L’obrí esperant que fos d’ell, però comprovà decebuda que era publicitat de la companyia de telefonia.

El professor entrà a classe i anà a seure a la taula situada davant els alumnes. La Sara i la Júlia van treure un bolígraf de l’estoig. Amb ulls escrutadors, el docent escorcollà l’aula i enregistrà les cares presents i les absents. La Sara hi era. Seria un bon matí, doncs.

Entretant, el Raül arribava a l’hospital tard com de costum. Se’n va anar cap a la sala, obrí el seu armariet i es posà la bata blava. Portava un plec de papers amb tot d’explicacions sobre les interaccions i efectes d’uns medicaments amb els altres, que no s’havia llegit encara. Faltava poc per a l’examen, però no havia aconseguit motivar-se per estudiar. A més, al pis compartit hi havia hagut una festassa darrere una altra, i així no es podia concentrar. Li aniria bé quedar amb el Jonathan per repassar el cap de setmana. El problema era que el seu número el tenia al mòbil que s’havia deixat a la motxilla al metro.

Fins ara no havia trobat a faltar aquell estri que tanta gent considerava imprescindible . Havia vist noies que el deixaven a la tauleta de nit amb el volum al màxim abans d’apagar el llum. Una exageració. Ell només l’utilitzava quan necessitava quelcom d’algú. Si el volien localitzar, el seu número no servia de gaire perquè generalment ell no responia. Havia de ser quelcom molt urgent. Preferia els sms. Li permetien saber el motiu del missatge i decidir llavors si era prou peremptori per respondre a l’acte. No volia ser esclau del mòbil, sinó el seu amo, L’havia desconnectar amb la realitat quan ell ho volia, però no sempre.

Es va reunir amb els seus companys en una petita sala que feien servir per a les reunions. La infermera en cap els va donar les ordres del dia. El Raül s’hauria d’ocupar principalment dels pacients ancians. A l’Eva li havia semblat recentment que el noi feia mala cara als avis i com a lliçó d’humilitat la cap va decidir fer-lo encarregat de la gent gran. No es podia permetre tenir un intern amb manies. Acabada la reunió, va anar a la cafeteria de la planta baixa. Va decidir esmorzar perquè sabia que les secrecions geriàtriques, els cossos arrugats i les converses repetitives el deixarien sense gana més tard. Mentre feia cua, es fixà en la noia de bata blanca de davant seu. «Està ben fotuda la tia. Té un bon cul i les cames tornejades». No reconeixia la seva cabellera rossa, potser era nova. Quan ella va arribar a la caixa per pagar, la va poder veure de perfil . Era jove però no tant. Trenta i tants, difícil de precisar. «L’edat ideal per a les dones», pensà. “A aquestes alçades ja se’ls ha passat la vena romàntica dels vint i encara no han entrat a la fase crítica dels quaranta, que els priva de fer segons què.»

—No ho té més petit? —digué la caixera amb cara de prunes agres en rebre un bitllet de cinquanta per una consumició d’un cafè i un croissant de dos euros amb seixanta.

—Ho sento però no. M’he deixat tota la xavalla al parquímetre…

—Permet que t’ho pagui jo. No guanyo gaire, però dos euros amb seixanta per l’esmorzar d’una dona bonica encara els tinc —fanfarronejà ell.

La rossa de la bata blanca se’l mirà sense regalar-li un somriure.

—Es pot pagar amb targeta de crèdit? Sé que la quantitat és ridícula però no hi puc fer res.

La caixera arrufà el nas. Els maleïts diners de plàstic havien adormit les neurones de la gent, que ja no portava ni el mínim en efectiu.

-—Dos euros amb seixanta amb targeta. Només ens faltaria això! Ja li dono canvi.—I tot dirigint-se a la cua afegí en veu alta i clara:— Si algú altre té intenció de pagar una quantitat així amb un bitllet dels grossos ja se’n pot anar al bar del davant.

La rossa de la bata blanca va agafar el canvi nerviosa. Diposità la tassa de cafè i el croissant a la safata i s’escapolí fins a una de les taules del fons. El Raül va pagar i la va seguir. S’hi acostà i quan era arran de taula li digué, encara de peu dret:

—De debò és tan difícil deixar-se convidar? T’hauries estalviat el comentari de la caixera.

—Però hauria d’aguantar la conversa amb tu, molt probablement. Com et dius?

—Raül. Raül Benítez per servir-la.

-—Sóc la doctora Pelayo. Cirurgiana. Ja ens veurem, Raül. Que vagi de gust l’esmorzar!

«Doctora?, recoi!», es digué perplex. «Doncs quins collons que té la doctora. I quin cul…»

«Ei Raül! —cridà una veu per darrere.— Ja t’he vist, ja, fent de Kamikaze. És la nova cap de departament, Raül. La que ens portarà a tu i a mi ben rectes! —rigué el company—. Estaves intentant lligar-te la teva superior, nano. Mal pas!

«Doncs quin èxit », pensà ell. Ja en tenia prou amb l’Eva que li havia agafat tírria…

Enderiat, el matí li va passar molt lentament. Havia de fer massatges als pacients mig nafrats i ocupar-se de les seves necessitats més bàsiques… una tasca apassionant que intentaria oblidar tan bon punt arribés a casa fent un porro. «Hòstia». Tampoc li quedava haixix perquè el portava tot a la motxilla que s’havia deixat al metro. «El dia serà llarg», pensà. Però a mig matí el busca el cridà a recepció. Algú li havia deixat la motxilla a l’hospital. Obrí la butxaca interior i no va poder evitar l’eufòria en veure-hi el paquet de tabac de liar on hi tenia la mercaderia. Intacta. Encara hi havia bona gent al món…