Farà cosa d’uns mesos, un vell amic meu d’Alemanya, el Danilo, va escriure un post al Facebook al que vaig haver de reaccionar ràpidament. Hi mostrava la foto en uns magatzems i comentava que quan ell era jove, a la RDA, no hi havia suficients productes i per tant no podia satisfer les seves necessitats consumistes. Afegia que ara, als seus cinquanta anys, el problema era que de productes sí que en trobava però no podia permetre’s comprar res. Els seus afanys d’adquirir i acaramullar possessions han estat frustrats per un motiu o per un altre.

Per tranquil·litzar-lo vaig respondre al post que havia escrit ell de la següent manera: li vaig dir que a la RDA sí hi havia productes, però en edicions limitades, i que per tant tothom tenia si fa o no fa el mateix. No obstant ara, en una Europa plenament capitalista, ens passa gairebé el mateix amb l’agreujant que l’estat no ens garanteix un treball de per vida. Hi penso cada cop més sovint quan necessito quelcom tan bàsic com la roba. De botigues n’hi ha unes quantes que veig repetides per tot arreu i que, majoritàriament, pertanyen al grup INDITEX. Si em vull comprar quelcom que no porti ningú més o que no trobi repetit quatre o cinc vegades en un dia, ho tinc magre. I el panorama esdevé desolador si sortim a l’estranger.França mateix, on he passat els dos darrers estius serveix com a exemple. El principal carrer comercial de les ciutats està farcit de les titàniques botigues INDITEX o, a falta d’aquestes, les típiques H & M i Pimkie. Amb uns productes adaptats i molt similars als que trobaré aquí sense sortir del meu barri.

A l’antiga República Democràtica Alemanya es podien comprar als Intershops, productes dels països de l’oest que no es venien en botigues de l’est. I és que importar-ne suficients quantitats per satisfer els habitants orientals hagués estat massa car. De tal manera quan un havia estalviat prou, i estalviar no era difícil, es podia adquirir per un preu abusiu un article de moda que el fes a un diferent.

El sou d’un treballador oscil·lava entre els mil i els mil vuit-cents marcs i un metge no tenia un salari gaire superior al d’un dependent. La RDA volia fomentar l’estat dels “Bauer und Arbeiter”, els grangers i els treballadors, entesos com els de fàbrica i no volia afavorir els acadèmics amb sous molt més alts. Els lloguers eren assequibles i podien anar dels trenta als dos-cents marcs. I per acabar-lo d’arrodonir, les vacances dintre del territori de la RDA estaven finançades. Així doncs de calers els habitants de la RDA en tenien prou. No obstant, els mancaven productes agradívols per gastar-los. Els plàtans, sense anar més lluny, eren una fruita preuadíssima. Com que era un producte d’importació, el govern només podia permetre’s comprar-ne per Nadal i per això moltes famílies alemanyes feien cua durant hores al supermercat per emportar-se’n uns quants a casa abans de que s’acabessin i haguessin de tornar a esperar tot un any.

Això per no parlar del famosíssim cotxe “Trabant”, pel que s’havia d’esperar uns dotze anys ja que el govern no en podia produir suficients i a més perdia diners en la seva manufactura.

Quan va arribar la reunificació els alemanys de l’Est es van llençar eufòrics a comprar aquells productes desitjats durant anys.

Per això li vaig respondre al Danilo que no veia gaire la diferència entre la situació de la RDA i la d’ara. Tenim una pila de botigues que ofereixen totes si fa no fa el mateix. I estan repetides per tot el globus de manera que costa “ser diferent”. El problema afegit avui dia és que per una banda l’economia es basa en el consumisme continuat i tot està pensat per fer-nos voler acaramullar més i més coses, quan sovint el principal problema és la manca de recursos.

La gent de la RDA no podia comprar per manca de productes i molts d’ells ara no ho poden fer per manca de diners. La qüestió és: què és pitjor? Tenir diners i viure en un món on no hi ha productes agradívols per poder ocasionar el plaer escàpol de l’adquisició del que ens agrada? O bé viure en un món on es produeix en excés i on se’ns vol fer creure que sense consumir no podem ser feliços?

Desgraciadament crec que a nivell de sostenibilitat ecològica la primera variant és millor. Les muntanyes immenses de residus dels abocadors ens recorden que molts productes tenen una vida curta. L’economia capitalista no funcionaria sense fer-nos comprar contínuament. És el que s’anomena obsolescència programada. Els productes de baixa qualitat que comprem estan destinats a omplir el buit que la societat ens ha preparat per sentir. Però l’omplen de veritat? O millor dit, l’omplirien si fóssim conscients que per tal que una minoria de gent pugui comprar fins caure rodó, en anglès “shop till you drop” és absolutament necessari que una altra part del món visqui amb els mínims?

Malauradament la majoria no tindrà mai la possibilitat d’esbrinar si realment es necessita tant per viure com ens volen fer creure. El que realment importa, ens agradi o no, continua sent quelcom que mai es podrà comprar amb diners. Sona a tòpic però la veritat és que una passejada per la platja amb bona companyia no costa ni un cèntim però omple probablement més que la majoria de les compres que fem impulsivament…

 

 

Calculant a ull sobre un tradicional mapa d’aquells que no hi ha manera de tornar a plegar, des de Pont de Crau fins a Saint Maries de la Mer hi ha uns quaranta minuts de recorregut en cotxe. I potser és cert, tanmateix val la pena estirar-los de tal manera que un pugui fruir del paisatge exuberant de verd fresc i arbres altius que llancen la seva ombra benèvola quan el sol d’estiu torra de valent. Travesso una petita part del que va ser en temps antics una illa consagrada al Déu egipci  pare del sol Ra i que ara s’estén en tres comunes que són Arles, Port Saint Louis i Saintes Maries de la Mer, essent la zona humida més gran de França i la quarta més gran d’Europa. Es llegeix perfectament en el color de la vegetació tan perfecta que només podria ser una fotografia retocada. Però no ho és! Arribo a Saint Maries de la Mer desitjant potser captar de manera escàpola allò que s’espera de la Camarga: cavalls salvatges galopant lliurement i toros pastant plàcidament. I també arribo amb dues grans preguntes que em ballen pel cap des de que he sortit d’Arles: Per què la localitat es diu Maries en plural?  I per quin motiu és la Camarga i més concretament Saintes Maries de la Mer enclavament de pelegrinatge gitano.

La primera imatge que rebo de la petita vila és la d’un indret extraordinàriament endreçat curull de cases baixes d’un color groguenc que contrasta amb el blau intens del cel. Els turistes hi circulen animadament però em sorprenc en trobar-me davant una platja extensa de sorra grisosa i pràcticament buida. Més tard comprovaré que a les cinc de la tarda l’aigua és gelada i potser deu ser això que fa que a dos quarts d’onze encara no hi hagi gaires valents tastant la temperatura…

Em dirigeixo en direcció a l’església que veig de lluny i em trobo en una plaça on una bailaora executa la seva dansa enèrgica al so de les guitarres espanyoles. Per uns moments m’he de tornar a recordar que sóc a França i no a Andalusia. És clar! La tradició gitana! Aquí el flamenc i els toros són el pa de cada dia. Se m’acosten unes gitanes a les que faig fora fingint ser russa i no entendre el francès. El truc em funciona sempre. L’Església darrera la qual s’ha instal.lat l’escenari és L’église de Notre Dame de la Mer. Bé, aquí sembla que només parlin d’una verge en comptes de dues… Em quedo una estona mirant l’espectacle però decideixo dirigir-me al port per reservar un petit trajecte en barca pel riu. La Camarga és zona de delta i té 25.000 hectàrees cultivables. Majoritàriament s’hi produeix arròs, sal i vi.  Aquí el plat típic és la carn de toro i un arròs i els restaurants ofereixen menús per uns preus similars als de la nostra Costa Brava.

A dos quarts de tres el vaixell empren el seu recorregut amb els seus passatgers suats desitjant que el trajecte proporcioni aire per calmar la ferocitat del sol. No sembla gens estrany que temps enrere la Camarga s’hagués consagrat al Déu sol. Aquí sembla caure-hi amb més ràbia que a d’altres llocs! L’hora i mitja de camí em passa volant perquè el meu ull vol aclaparar a través de la càmera alguns dels tresors de la regió: els toros, un cavall salvatge refrescant-se ignorant totalment la nostra presència i unes aus que no sabria anomenar però que no són tan vistoses com els flamencs ni de bon tros. Aquests no ens han volgut fer l’honor amb la seva presència.

Quan els guies estan asseguts i jo ja m’he cansat d’anar de proa a popa per fotografiar-ho tot, aprofito per demanar-los-hi per quin motiu precisament aquella localitat és territori gitano. S’hi adora la Santa no beatificada Sara Kali o Sara la Negra, em diuen. I moltes gitanes d’arreu del món que no poden quedar embarassades venen aquí a portar-li un mocador a la santa perquè les faci fèrtils. Ja esbrinaré més tard la història de Sara penso mentre escolto atentament que la corrida camarguenca no té res a veure amb l’espanyola perquè ells no maten el toro sinó que el guarneixen amb guirlandes que li han d’anar traient durant l’espectacle taurí. M’alleuja el cor veure que els camarguencs han sabut adaptar la tradició i millorar-la mantenint la dignitat del toro i la del torero. Pel que m’expliquen els guies  els ramaders de la zona presenten cada any els seus millors exemplars a concurs i el guanyador és guardonat amb el toro d’or que fa al seu amo famós durant ben bé mitja dècada. El toro de la regió, a diferència dels espanyols és menys robust i té unes banyes que miren cap al cel. També em revelen que el famós cavall camarguenc té la particularitat que és vermellós negre  quan neix i es torna blanc amb els anys. M’embadaleixo mirant els el verd blavós de l’aigua d’aquest delta i els arbres dibuixant una silueta graciosa sobre el cel clar. Penso en el que em té intrigada: La història de Sara Kali que resseguiré més tard. Segons explica la llegenda que s’ha fet famosa a la Camarga, Sara Kali era una esclava negra procedent d’Egipte que acompanyava a Maria Magdalena, Maria Salomé i Maria Cleofàs quan després de la mort de Crist ja no van estar segures al seu territori. La història manté que se les va posar junt amb dos homes a una barca que anava a la deriva i que Sara Kali, servidora de les dones, va jurar no descobrir-se mai el cap si se salvaven. Van arribar a la Costa francesa, a la regió de la Camarga, on es van posar a predicar la paraula de Jesús. Algunes fonts potser malintencionades citen que Sara Kali va demanar almoina per les seves senyores i d’aquí que els gitanos l’adoptessin com a patrona. D’altres diuen que com que Sara era originàriament d’Egipte d’on antigament es creia que venien els gitanos, aquests l’adoptaren com a patrona. Que durant molt de temps s’ha cregut que els gitanos venien d’Egipte ho demostrà la seva denominació anglesa: gipsy  d’aquí la similitud entre Egiptian i gipcy en anglès. Altres fonts que cerquen la semblança ancestral entre les tradicions i els pobles argumenten que els gitanos provenen de la Índia i que el culte a la santa prové del culte a una deessa molt semblant a la divinitat femenina amb múltiples braços Durga.

En tot cas, el fet que tradicionalment les gitanes casades portin el cap tapat prové d’aquesta promesa que Sara Kali féu a Jesús.

El cristianisme ha estat sempre molt bo adoptant i adaptant tradicions paganes per guanyar adeptes. Només cal pensar en l’arbre de Nadal que era venerat en terres del nord d’Europa i que forma part de les nostres llars durant la festivitat, els solsticis que han esdevingut dates clau de la doctrina catòlica i potser també hi hauríem d’afegir l’adoració a les verges, que podria molt bé haver substituït el culte a la mare natura en alguns països o les deesses de la fertilitat en d’altres.

El que sí és cert és que la versió més moderna de l’arribada de les Maries a la Camarga conté un anacronisme fatal. Es diu que un dels homes que viatjaven en la barca era Sant Tròfim que de cap manera podia haver arribat a terres franceses el segle I si està documentat que va néixer el segle V. No obstant no resta cap mena d’encís a la llegenda a qui molts han afegit la seva salsa dient que Sara Kali no era ni més ni menys que la filla de Maria Magdalena i Jesús.

Continua sent un misteri sense resoldre que no furta ni un bri de la devoció dels gitanos cap a la seva patrona. I d’alguna manera em va fer feliç veure que aquest poble nòmada tan viatger i tradicional ha trobat en aquesta petita vila francesa una llar per la seva santa. Celebren el dia de Sara el 24 de Maig i a la Camarga hi arriben gitanos durant dos dies per adorar la seva senyora. Versions modernes nascudes gràcies a l’efecte “El Código Da Vinci”.

Tornant cap a Arles en el cotxe no puc deixar de pensar que em costarà oblidar aquest indret tan fetiller per dos motius: pels seus paisatges assossegadors i per l’encant especial de la barreja màgica entre allò que és francès i els elements gitanos. I qui sap? Potser algun dia algun Papa decideix fer feliç aquesta comunitat que sovint ha estat marginada i s’acaba beatificant a Sara Kali…

Algunes fonts absolutament optimistes situen els inicis del moviment feminista a la Revolució Francesa del 1789 al 1799 per allò de la igualtat, la fraternitat i la llibertat. No obstant la Convenció dels Drets de la Dona que se celebrà a Seneca Falls, estat de Nova York fou el 1948. Aquest és l’any del naixement del moviment feminista organitzat.

Potser a vosaltres us passa com a mi i no desvinculeu aquest moviment d’Amèrica i d’Europa i per tant us sobtarà també esbrinar que als països àrabs i més concretament a Egipte hi ha hagut i hi ha encara- perquè malauradament encara és necessari- un moviment d’alliberament de la dona força primerenc. De noms de lluitadores pels drets de les dones n’hi ha molts però avui voldria fer especial menció a tres grandíssimes dones: La Huda Shaarawi, la Doria Shafik i la Nawal Al-Sadawi, aquesta darrera encara viva i donant guerra com qui diu.

La Huda Shaarawi és una d’aquelles dones que es va avançar a la seva època. Va néixer el 23 de juny del 1879 en una família benestant d’Egipte i el seu pare era Muhammad Sultan el primer president del Consell Representatiu del país. Com totes les dones contemporànies ella no va ser una excepció i va passar la infantesa i la primera part de l’adolescència a un harem. La van casar als tretze anys amb el seu cosí, força més gran que ella, que participava activament en política. D’aquí que ella l’acompanyés sovint a actes i probablement descobrís la seva vocació de líder. Com a esposa Huda devia ser un malson. Li agradava fumar, no permetia que li diguessin quan havia o no de tocar el piano i era suficientment agosarada per no deixar que li portessin les compres a casa i anar ella “de botigues”. Lògicament el matrimoni no se li va posar bé i sent de casa rica va poder tornar a l’aixopluc familiar en separar-se del marit. Aquest temps “extra” que va guanyar com a dona li va permetre prolongar la seva etapa d’estudis i va aprendre l’Alcorà, àrab, turc, persa i francès.

A Huda sempre li van pesar enormement les restriccions que s’imposava sobre les dones que no tenien cap mena de llibertat de moviment i va començar a organitzar xerrades per a les de l’alta societat que els van permetre reunir-se i interaccionar fora de l’àmbit de l’harem. També va aconseguir mobilitzar aquestes dones de capes benestants per crear un fons d’ajut a la dona egípcia pobra. El 1910 va obrir una escola per dones on se’ls ensenyava matèries acadèmiques i no només els treballs domèstics.

Després de la Primera Guerra Mundial va prendre part activa contra el l’ocupació Britànica i el 1919 va ajudar a organitzar la manifestació anti-britànica més gran de la història del país. Quan el seu marit va morir i en retornar del Congrés Internacional pel sufragi universal de Roma el 1922 es va descobrir el cap traient-se el hijab. Aquest gest va sobtar a moltíssimes dones que l’havien anat a rebre però després d’uns primers segons de confusió va ser aplaudida àmpliament. Va fundar i ser presidenta de la Unió Feminista Egípcia i com a presidenta va presentar una llista de peticions nacionalistes i feministes que van ser ignorades pel govern wafdista. Va publicar la revista l’Egyptienne per divulgar temes d’interès per les dones i va presidir la unió fins la seva mort. Va aconseguir incrementar l’edat mínima pel matrimoni de les dones fins els setze anys. Lluità de maner organitzada i resolutiva però la història no assenyala que hagués passat per cap període d’atemoriment o de coacció per part del govern o del seu entorn. El moviment era primerenc i potser ningú a Egipte pensava encara que pogués quallar en absolut.

Una segona figura cabdal del moviment feminista àrab és Doria Shafik que nasqué a Tantā el 14 de desembre del 1908. Va anar a l’escola missionera francesa i als setze anys es convertí en la dona egípcia més jove en rebre el batxillerat francès. Posteriorment va aconseguir una beca per anar a estudiar a la Sorbona a París. En acabar els seus estudis es va doctorar amb dues tesis diferents i la segona d’aquestes afirmava contundentment que l’Islam concedia la igualtat de drets entre homes i dones. Mentre era a França conegué el que seria el seu marit Nour Al-Din, que treballava en el seu doctorat amb el mateix tipus de beca que ella. Es van casar i quan van retornar a Egipte el 1940, la il·lusió de la Dòria era aportar els seus coneixements als joves del seu país. Va intentar aconseguir una feina a la Universitat d’Egipte però el degà es negà perquè la trobava massa moderna. Algunes fonts àrabs mencionen el fet que de fet el degà la trobava massa bonica.

La primera esposa del rei Fuad I d’Egipte li proposà ser editora d’una revista cultural i literària La Femme Nouvelle que el 1947 va quedar totalment al seu càrrec. A més el 1948 va crear l’Associacio Bint al Nil que havia d’ocupar-se de resoldre problemes de la dona i d’alfabetitzar-la. El 1957 va caure en desgracia política perquè va seguir una vaga de fam en protesta contra el règim populista del general Gamal Abdul Nasser. La van pressionar per tal que desistís i van utilitzar el seu marit i les seves filles per fer-li xantatge. Va aconseguir obtenir el dret a vot en la constitució per la dona egípcia però la van condemnar a arrest domiciliari. El règim polític de l’època va prohibir qualsevol menció del seu nom i ella va desaparèixer de la vida pública. Visqué 18 anys en el seu arrest domiciliari i finalment el 20 de setembre del 1975 es va llençar des del balcó de casa seva acabant amb la seva vida.

La personalitat de Doria continua estan a l’ombra per molta gent. Jo mateixa n’havia trobat informació quan se’m va demanar preparar un petit discurs sobre el moviment feminista per la classe d’àrab. Havíem estat tractant el tema del feminisme modern i jo en vaig buscar les arrels i vaig trobar el seu rastre ben palès a internet. No obstant, el curs passat vaig tenir un professor d’àrab egipci que és de professió guia turístic. Es va quedar absolutament sorprès quan li vaig parlar del cas de Doria Shafik i ell mateix va haver d’admetre que se sentia ignorant per no saber-ne absolutament res. Huda Shaarawi li era ben coneguda però la Doria no. El 2013 i després de tants anys de la seva mort des del Ministeri del govern egipci es decidí esborrar qualsevol menció d’aquesta gran dona als llibres d’història. És un exemple de com la reivindicació feminista segueix fent por.

La darrera gran dona de la que m’agradaria escriure ara és la Nawal al-Sa’dawi que va néixer a Kafr Tabla, Egipte el 1931. El primer que s’escriu d’ella en les pàgines europees és que va patir la mutilació genital de petita. Les pàgines àrabs ho esmenten però no ho recalquen. Nawal va estudiar medicina a la Universitat del Caire i es graduà el 1955 però havia començat a escriure molt abans i de fet he vist un parell d’entrevistes d’ella i se sent en primer lloc escriptora. Les seves primeres novel·les es publicaren a diaris i revistes i ja el 1958 aparegué Memòries d’una doctora que és particularment autobiogràfica sense ser les seves pròpies memòries que va escriure molt més tard. En aquest llibre la protagonista rebel i oposada a la societat acaba acceptant el seu destí. Es considera una obra de ficció pionera pel feminisme àrab.

Nawal va ser una de les primeres dones amb prou coratge per criticar el sistema patriarcal i portar a la llum temes tabú com l’ablació, l’avortament i la sexualitat i els abusos a menors. Començà a tenir problemes greus amb la publicació del llibre La dona i el sexe molt controvertit en una societat egípcia que ha fet moltes passes enrere en poc més de dues dècades. El 1981 va ser empresonada per la seva activitat progressiva i va aconseguir escriure unes memòries als rotlles de paper higiènic a la garjola. Va ser alliberada poc més d’un any després i el 1987 amb la publicació de la novel.la La Caiguda de l’Imam començà a rebre amenaces provinents de grups islamistes radicalitzats i va haver de fugir als Estats Units amb el seu tercer marit, un gran activista que havia estat tretze anys a la presó també.

Aquesta lluitadora exercit càrrecs molt importants. Ha estat per exemple Directora de Salut Pública al Caire, va ser assessora de les Nacions Unides treballant en el Programa de la Dona a Àfrica i ha estat docent a la Universitat de l’Estat de Washington.

Nawal al- Sa’dawi és immensament admirada i estimada arreu del món i ha rebut diversos premis i mencions honorífiques també al nostre país. La Generalitat li atorgà el Premi Internacional de Catalunya el 2004 per exemple.

El món té la gran sort de que sigui encara viva a pesar de les amenaces. Ella és un exemple claríssim de que les dones no es queden callades a casa i que també reivindiquen els seus drets fora del nostre cercle occidental.

Dit això m’agradaria esmentar que les tres dones de les que he escrit l’entrada del blog avui són dones amb un nivell cultural i d’estudis superior i que provenen de famílies benestants. Per què crec necessari dir-ho? Molt fàcil. Fa un temps una tunisiana anomenada Amina Tyler va gosar posar despullada de mig cos cap amunt i penjar la seva foto al facebook. Òbviament ha estat detinguda i arrestada i ha passat per purgatoris psicològics mentre la seva família l’ha mig abandonada. Ha rebut el suport d’altres activistes europees que han anat a manifestar-se a les portes dels jutjats on se la processava mig despullades totes elles.

Aquest tipus de feminisme i aquestes accions progressistes ben organitzades però completament mal pensades no es poden comparar amb l’acció activista efectiva de les tres dones anteriors. Els cossos mig nus d’aquestes activistes més que ajudar a alliberar la dona àrab el que fan és donar instruments als sectors més integristes per postular una no llibertat d’acció de la dona. Un feminisme efectiu s’ha de portar a terme amb el cap i no els pits. Tot i així espero que l’Amina Tyler pugui refer completament la seva vida, molt probablement a França o algun país europeu on ningú la jutgi per quelcom que aquí no seria cap crim però als països àrabs atenta contra la moral pública. Cada país madura senzillament al seu ritme per molt que ens sembli lent. Recordem que a Espanya les dones no podien exercir una professió fins el 1910 i no van tenir dret a vot fins el 1933 i a Suïssa no van votar fins el 1971.

Fonts fotogràfiques de dalt a baix:

http//alchetron.com/Huda-Shaarawi-1249898-W

https://www.google.es/search?q=Doria+Shafik&biw=1097&bih=605&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=0ahUKEwiozZjSvZHOAhVDWhoKHUJlDfoQ_AUIBigB#imgrc=VAz9P9cjuyfENM%3A

https://www.google.es/search?q=nawal+el+saadawi&biw=1097&bih=605&source=lnms&tbm=isch&sa=X&sqi=2&ved=0ahUKEwiW0ca_vpHOAhWHPxoKHRcEA04Q_AUIBigB#imgrc=DfS_EXK_168W9M%3A

 

 

 

 

 

The sand and the dust mix in the atmosphere making the air turn thick and the sight becomes kind of blur in the transparent yet dense curtain. The constant city roar with its aggressive traffic of old cars that drive chaotically bewildering carriages pulled by donkeys wraps me and makes me forget Europe completely. The Egyptian metropolis, so big that frightens you progresses slowly at an irregular pace. Not far away from the Sheraton hotel, located in a well-off area of the city, piles of rubbish accumulate carelessly and don’t mislead the look of any tourist. Cairo needs progress and it needs it urgently. All exoticism of the city of the pharaohs is imprisoned artificially and reduced to some touristic areas due to allure foreigners equipped with cameras and useful currencies. Sultan Hassan’s mosque, the Egyptian Museum, the Al-Azhar Park, Saladin’s Citadel, Khan el-Khalili’s market and the Pyramids are impressive and lofty places yet in the south-east of the city we can also find the Arafa enclosure also known as the City of the Dead, the spot no guide wants to show and the government struggles to hide. This huge cemetery was built in the XIX century to accommodate the tombs and mausoleums of old caliphs, emirs and Mameluke sultans and it contains sepulchres that are so big that the families of the deceased could stay there for the period of forty days in which they had a wake for them. As in many other religions, Muslims allow themselves some time off to accompany those that had passed away while they get over it.

In the past the cemetery was probably full of members of well-off families. However, from 1967 onwards and due to the war with Israel a lot of Egyptians escaped from the border areas and sought shelter in the big city but the government wasn’t capable of providing the incoming masses with decent housing. Therefore many families settled down in the cemeteries inside the mausoleums that offered some sort of safety. Many other citizens of Cairo also moved there when accommodation became too expensive for the poor. This kind of “squatting” is done with the consent of the relatives that own the tombs and in turn the squatters take care of the sepulchres. In fact some of the eldest inhabitants of Arafa are professional tomb keepers and they live peacefully together with those that are not. It is nearly impossible to know for sure how many people live in the graveyards but the information in internet show figures from half a million to a million of people in a territory of six kilometres. It is no wonder that nobody has a clue about the number of inhabitants of Arafa since there are a lot of people that have not been included in the census so the figures are approximate. Yet the obvious fact is that the City of the Dead is the place where those people that have to struggle with worse conditions than the majority of Egyptians live. And the majority have problems to make the ends meet anyway. Official sources of Arabic internet pages calculate that a family living in this part of the city has a monthly income of about 125 dollars.

I decide to explore the City of the Dead after I have already had a go at all the recommended touristic routes because it is always good to get to know the truth about the country one is travelling to rather than merely sticking to the rosy side of things. I go there by taxi because there is no good bus network and the underground only gets to very central places. That goes without saying. The city of the dead is of no interest to anyone so it can be abandoned.

The driver that takes me there asks me several times why I am interested in the City of the Dead. He doesn’t seem to believe that I intend to see more than the majority of tourists. However the way I talk and my inquisitive questions about life conditions of Egyptians convince him. Not only does he take me to Arafa but he also persuades a family to let me inside of their place for a moment so that I can film the room they live in.

Interestingly enough this area of Cairo is the only one where you can’t hear the roar of the cars: of course they simply don’t come here! I get inside and the two members of the family let me look over the enclosure fleetingly and timidly with my curious eyes.

They don’t disapprove of the fact that somebody finally tries to become aware of “the other Cairo”. I am surprised that the taxi driver claims that the inhabitants of the City of the Dead are glad to live in one of the few quiet places in the city. Human beings are capable of seeing the bright side of absolutely everything- I ponder in awe.

After going out of Arafa my mood sinks because something tells me that as a foreigner I can do next to nothing for the country. My minuscule contribution consists of consuming exclusively local products instead of the imported ones so that the money stays in Egypt. It seems ridiculous but if all tourists did the same the impact would be different of course!

Many years have passed since I travelled to the hottest Cairo of a July in the middle of the Ramadan but I still sense its echo. It helped me getting to know another culture, different and fearful life conditions and also myself as a person. I found out that I can’t be a deaf, dumb and blind tourist and go to bed and dream of the Pyramids and delicious dishes of medames ful and enjoy the sight of the Nile without going beyond all that. When I close my eyes and think of Cairo I can’t recall it separately from the majority of people that live in poverty and who don’t get anything at all from the tourism industry.

Egypt has a great magnificent past that we know about, that of the Pharaohs and Cleopatra and also an unknown past of independence movements led by Doria Shafik, about whom I’ll write sometime in the near future. Yet far from its position in the world of tourism it is making a big effort towards progress. It has nearly achieved universal children’s schooling even though a big part of the youth stops attending classes when they reach secondary school because the contents of the curriculums should be revised. It is fighting against female’s circumcision and trying to balance opportunities for both genders. Egypt is as magnificent and fascinating country with a welcoming population that is forced to emigrate to other Muslim countries to survive. May it in a non distant future reverberate with the spark of the glory of its past!

 

Ara que ja ha arribat l’estiu amb les seves xardoroses nits en les que costa agafar el son proposo una escapada a una ciutats preciosa d’Europa que em va deixar un excel·lent record: Edimburg.

 Aquesta perla de la geologia està ubicada a la costa est d’Escòcia, a la vora del fiord del riu Forth i en un terreny rocallós ocupat per volcans extingits que li confereixen un aspecte màgic, encimbellat i èpic alhora.

No és gaire gran perquè en el recompte de l’any 2009 es va establir la xifra d’habitants en 477.660 que es reparteixen en un territori de 259 kilòmetres quadrats en dos districtes clarament diferenciats: la Old Town i la New town. La Old Town, la ciutat medieval, es va erigir al voltat d’un castell col·locat dalt una roca que també era un antic volcà. En un principi Edimburg s’anomenà en britònic Din d’Eidyn, la fortificació d’Eidyn però va ser batejada pels anglosaxons amb el Edimburh, afegint el típic –burg d’origen germànic que designa una fortificació. La paraula burg i berg, també germànica, estan relacionades semànticament. La primera és una fortificació que majoritàriament s’emplaçava en un lloc elevat com un Berg, és a dir una muntanya. El més singular de la designació Burg que trobem repartida en toponímics arreu d’Europa- Hamburg, Sant Petersburg, Salzburg, Burgos etc. és que té un equivalent semític برج               que potser és la arrel original de la posterior burg però que ara ha passat a designar en àrab una torra.

En tot cas la fortificació deixà d’estar sola ben aviat perquè el 1124 es reconeix ja com a nucli habitat separat de la fortificació quan David d’Escòcia atorga a l’assentament terreny suficient per edificar l’església de Holy Rood d’Edimburg.

La ciutat tal i com la coneixem ara està dividida en dues parts molt fàcilment distingibles. La part nova New town visualment separada de la vella Old town per la Princess street. A un costat d’aquesta darrera hi trobem una gran zona de jardins que transcorren acompanyant l’avinguda i que es construí en el lloc d’un llac dessecat. El resultat és tan romàntic com espectacular perquè permet veure la ciutat vella enlairada mentre es gaudeix del verd intens de la gespa del jardí allargat. Els dos colors predominants del passeig són els que es detecten per tota la ciutat: el de la vegetació exuberant i el gris fosc de la pedra antiga que s’agermana sovint amb el gris del cel, tapat per deixar anar ruixats inoportuns que aquí ens farien pensar en una tardor avançada o un hivern incipient.

Si hi ha una cosa que no hauríem d’oblidar mai quan hi viatgem és el paraigües. Recordo que jo vaig oblidar el que portava de Barcelona al taxi el dia de la meva arribada i en la setmana que vaig ser a la capital escocesa en vaig haver de comprar quatre de diferents perquè el vent els trencava en un tres i no res. Indubtablement en un clima tan poc acollidor i humit no estaria malament que haguessin desenvolupat una indústria productora de paraigües que els turistes ens poguéssim endur a més de les típiques bufandes de tartan o l’ampolla de Whisky. No obstant, tots els dispositius anti-pluja que vaig comprar venien de la Xina i no resistien les inclemències meteorològiques gaire, per això una immensa part de visitants anaven equipats amb impermeables suposo…

Sortosament a la part antiga d’Edimburg hi ha nombrosos museus que val la pena visitar quan els xàfecs ens aigualeixen un parell llarg d’hores del dia. I per les estones de sol cal deixar-se la visita de Calton Hill amb les seves vistes màgiques a la ciutat de bellesa sòbria i la del castell, que embadaleix petits i grans. Prepareu-vos per matinar de valent per veure’l o a fer una cua d’ensurt per entrar al recinte. I sobre tot cal no oblidar que el temps a Edimburg canvia per minuts i cal doncs fer la cua equipats amb paraigües, barret i crema solar. Quan l’astre rei pica a aquestes latituds ho fa amb més ràbia que a les nostres!

I pels qui tenen por d’avorrir-se a la que esdevingué capital d’ Escòcia el 1437 els recomano viatjar-hi durant el festival d’estiu del Fringe, el festival internacional d’actuacions en viu més gran de tot el món durant el que la ciutat acaramulla dues vegades més gent que habitualment. El cenrtre del casc antic és comparable a les Rambles un dissabte o diumenge! Les actuacions porten a Edimburg turistes i també artistes d’arreu del món que donen el millor de si mateixos per entretenir el públic i fer caixa. Alguns d’ells no demanen explícitament diners, d’altres requereixen dels espectadors la voluntat i els més agosarats reclamen uns vint euros per espectador. Aquests ben segur que ja fan un negoci rodó!

De tot el que vaig experimentar a Edimburg només tinc una queixa: el menjar. I és que els escocesos tenen el mateix paladar que els britànics però amb un plat típic que és l’orgull nacional i que, si s’analitza, ja fa passar la gana: els Haggis, un puré de colinaps i patates espès amb moques, cor i fetge de cérvol, xai o vedella barrejats amb farina de civada, herbes i altres espècies. Tan poc apetitós com sona! Per això prefereixo deixar-vos amb la impressió òptica de la vista des de Calton hill, l’olor intensa de la gespa humida per la pluja, el sabor de fusta d’un bon Whisky i el so inconfusible de la gaita escocesa. Fins la propera setmana!

Some years ago I had the strange opportunity to end up in a classroom full of Asian people who, like me, wanted to improve their knowledge of the Russian language and culture in a summer course in the мгу, the State University of Moscow. Since all participants in the group except for me were oriental the coordinators chose a teacher that was interested in the territories of the rising sun. That July I learned as much from the Russian language and culture as from the oriental habits because in the classroom we very often discussed, in our rather primitive beginner’s language, what is typical in one country and in the others and one remark of my Russian teacher made an impact on me. She told us that in China if someone got lost and ask for directions Chinese people would not tell you they did not know how to get to the place you wanted to reach. This meant that if you lost your way you had better take a taxi or you might end up being led astray.

What I had never imagined is that one of my last day-trips would make me think that Catalans do indeed have something in common with the Chinese. That was one of those Saturdays I decide to take the car and play Indiana Jones in own area. I invited one of my friends who I convinced easily after he had read a comment in internet and seen some pictures on a website. In fact it seemed there was a Dolmen in Vallgorguina which, in spite of not being comparable to the Stonehenge one, was worth a visit since it was so close. We had also seen some pictures with totems and we imagined that they had been the product of some contemporary artists who had taken advantage of the existing dolmen trying to round up the site embellishing the surrounding area. Neither my friend nor I knew Vallgorguina and we thought it might be a good way to spend the Saturday afternoon. I wanted to go for the slightly longer but a bit more familiar way, yet my buddy wanted to choose a more daring variant, the one that google maps pointed as faster and that turned out to be so intricate that finding Vallgorguina took us half an hour more than we had expected. And thanks God I had a co-driver to make me feel less useless than when I am on my own and get lost! It took us so long to get there than when we finally arrived we immediately found a place where we could drink a coffee to relieve ourselves cause the water had been stored uncomfortably. We took the chance to ask a waitress there for some directions to find the dolmen. The girl, clearly embarrassed, informed us that she had only been living there for five years and pointed at a direction which she had heard lead there but wasn’t quite sure about that.

A couple of minutes later a woman was passing by the tiny table and I asked her if she knew how we could find the megalithic monument. She informed us that we had to walk a little and that we needed to find the water treatment plant first and from there everything would be easier. A water treatment plant! How romantic! Hiding our disappointment we finished our coffee and we took the non-paved way the woman had pointed at. After going up the dusty path without any visual or olfactory sign of the facility I asked a group of people that seemed from that neck of the woods if they knew the way to follow in order to find the dolmen or the treatment plant. They all looked at each other unbelievingly and after an exchange of information among themselves they agreed that it was the right thing to do to try and find the hygienic facility mentioned before but that we were in the wrong spot and we had to go back first. And so we did and walked back to the place where my car was parked and I drove it, as it was indicated at the beginning of the village “to the water treatment plant”. The problem was that after some eight-hundred metres the dusty path split in two and there was no way whatsoever to figure out which way to follow. We decided democratically to head for one direction and when we had already been walking for about ten minutes we realised that we were exactly on the same place where we had asked the group of people before. The GPS wasn’t working either. Confused as we were, a couple on a motorbike stopped us to ask us the way to the dolmen. I told them we were searching for it too and that theoretically we all had to follow the way to the treatment plant. It was really quite strange. On the one hand Vallgorguina was advertised in the search engine in google as a place of touristic interest due to the dolmen. On the other hand nobody knew where it was.

We turned round and walked back to the point where we had lost the track of the sewage plant, where the path was split in two. We continued through a footway that was supposed to lead to a summer camp house although we had our serious doubts anybody would place one in the near of an annoying sewage plant. It was getting steep and after two and half kilometres of swimming that day I did not feel like walking any further without any guarantee for success. Fortunately enough, after a short while we spotted a middle-aged man who was descending with his dog and I sprang at the chance to attack him verbally with a: “good afternoon!” do you happen to know if we are on the right way to find the dolmen?” “The dolmen!- he said- Oh yes! You have to follow the path to the water treatment plant but it’s a long way”. Having been repressing my extreme urge to burst in laughter now I started crying my lungs out, something I can’t help doing when things don’t work out as expected. In the meantime my buddy was looking at me inquisitively. He had already had his doses of laughter while I was driving in the pursue of the sewage plant. Therefore he could now hold it back. I explained to the man apologetically that we had been looking for the smelly plant for quite some time and that nobody in Vallgorguina seemed to be able to tell us where the heck the dolmen was. With an understanding smile the man told us that it had taken him six months to find it after moving to Vallgorguina. Outrageous! -I though- worth writing a letter to the Major to ask for some sort of explanation! – But it wasn’t necessary because he enlightened us by saying that in order to access the rustic monument, which by the way was not in the original place where it was found, we had to get out of Vallgorguina and drive to the Corredor de Montnegre to walk the way up a mountain. I could have hugged him right there! With my friend gnawn by curiosity and my pride absolutely pounded we jumped into the car. It has it’s Catalan logic I suppose. If the “Roca village” was not located in the village “ La Roca del Vallès” why should the dolmen of Vallgorguina be in Vallgorguina either? And why should Catalans be different from the Chinese and be able to tell you straight away they didn’t know the way instead of giving such vague directions? It was a mystery we might solve contemplating the dolmen. Such an ancient token of art was definitely worth a last effort…

 Right at the beginning of the corridor of Montnegre we had a careful look at the map but found no sign of the dolmen. Never mind! We had decided to go to Vallgorguina to breath some fresh air and hike and we would finally manage to. We started walking up with the drive of those who definitely don’t want to fail and when we run into the first family who was descending we asked whether it was true that there was a dolmen somewhere around. Yes!- they said- Indeed!- we only needed to keep on walking up and five hundred meters away from the monument there was a proper sign for it. I obviously did not utter the ironic comment that crossed my mind that moment… In fact it did not take us much longer to lay eyes on it awaiting on top of a hill. With the very last sun shines illuminating it, the dolmen looked like a table that had been prepared to celebrate the smiling sunset of that warm day of the beginning of the spring. I am not sure if it was because I was a bit moved with that small sample of a bigger Stonehenge or because finding it was a humble victory but it was one of those fugitive moments I would have liked to bottle. That unpretentious Saturday trip made me realise that sometimes the bizarre habits of other countries are not at all that different from ours. And who knows? Maybe if I try and find the totems another day I will end up finding out a secret link between us Catalans and a distant culture…

 

La sorra i la pols es barregen a l’ambient fent que l’aire es torni espès i la visió s’enterboleixi en una cortina transparent però densa. El brogit constant de la ciutat, amb els seu tràfic agressiu de cotxes atrotinats que circulen caòticament atorrollant els carros empesos per mules, m’embolcalla i em fa oblidar Europa completament. La metròpoli d’Egipte tan immensa que provoca basarda progressa lentament i a passos desigualtats. No gaire lluny de l’hotel Sheraton, situat en un indret benestant de la ciutat, les escombraries s’acaramullen descuidades i no enganyen la mirada de cap turista. El Caire necessita progrés i el necessita urgentment. Tot l’exotisme de la ciutat dels faraons queda engarjolat artificialment i reduït a uns nuclis turístics que volen captivar els forasters equipats amb càmeres i sobre tot amb divises. La mesquita del sultà Hassan, el Museu d’Egipte, el parc de Al Azhar, la Ciutadella de Saladí, el Mercat de Khan-al-khalili i evidentment les Piràmides són indrets impressionants i altius, i tanmateix, al mateix sud-est de la metròpolis també hi trobem el recinte d’Arafa, altrament conegut com la ciutat dels morts, el punt que cap guia turístic vol mostrar i que el govern s’esforça per amagar.  Aquest gegantí cementiri construït el segle XIV per a albergar-hi les tombes i els mausoleus dels antics califes, emirs  i sultans mamelucs disposa de sepulcres prou grans per tal que les famílies dels difunts hi poguessin estar durant els quaranta dies que s’hi vetllava els morts. Com en d’altres religions els musulmans es concedeixen un temps per “acompanyar” els que els han deixat mentre superen el tràngol.

En un passat el cementiri devia estar contínuament transitat per membres de famílies benestants. Tanmateix a partir del 1967 i degut a la guerra amb Israel, molts egipcis van fugir de les zones fronteres i van cercar habitatge a la gran ciutat. El govern però  no va ser capaç de proporcionar un habitatge digne a tot l’allau de gent que hi arribà de manera que  moltes famílies es van instal·lar en aquest cementiri dins els panteons que oferien un modest aixopluc. Molts d’altres ciutadans del Caire també s’hi van traslladar quan l’habitatge es va convertir en un luxe pels més desafavorits. Aquesta ocupació es fa amb el vistiplau i consentiment  de les famílies a qui pertanyen els monuments funeraris a canvi de que els que hi viuen s’encarreguin del manteniment de les tombes. De fet alguns dels residents a la ciutat dels morts eren oficialment “cuidadors de tombes” i ara conviuen amb els que no ho són oficialment. És probablement impossible saber del cert quant gent ocupa el cementiris però la informació a internet presenta xifres que oscil·len entre les 500.00o persones fins al milió en un territori de sis kilòmetres.  Que ningú sàpiga del cert la xifra dels residents a Arafa no és res estrany ja que hi ha una part de la població no censada i per tant el recompte és aproximat. El que sí és cert és que a la ciutat dels morts hi habiten els que encara viuen pitjor que una immensa part de la població egípcia que en gran part ja malviu. Fonts oficials de pàgines en àrab calculen que una família resident a la ciutat dels morts disposa d´uns ingressos mitjans del voltant dels 125 dòlars al mes.

Decideixo explorar la ciutat dels morts un cop ja he fet totes les rutes turístiques recomanades per allò que es bo saber la crua realitat del país que es visita i no quedar-se amb la cara de xocolata de les coses. Hi vaig en taxi perquè la xarxa d’autobusos és pràcticament inexistent i el metro no arriba, no cal ni dir-ho, més que a punts centrals. La ciutat dels morts no interessa a ningú perquè els que hi viuen no tenen cap possibilitat de sortir de la misèria i per tant se la pot abandonar.

El taxista que m’hi porta em demana nombroses vegades el motiu del meu interès per aquell racó de la ciutat. Semblava no creure’s que jo tingui la intenció de veure quelcom més que el que esperen la majoria dels turistes però la meva conversa i les meves preguntes insistents sobre les condicions de vida de la majoria dels egipcis el convencen. No només m’acompanya fins la ciutat dels morts sinó que persuadeix una família que em deixi entrar un moment a casa seva per tal de filmar breument el seu espai vital.

Curiosament aquest indret del Caire és l’únic on no se sent el brogit els cotxes: és clar aquí no n’hi arriben! Entro i els dos membres de la família presents em deixen recórrer de manera fugaç i empegueïda  aquell clos mig cobert amb els meus ulls indiscrets.

Semblen no desaprovar el fet que finalment algú intenti prendre consciènciade “l’altre Caire”. Em sorprèn que el taxista m’indiqui que els residents a Arafa agraeixen viure en un dels pocs llocs tranquils de la ciutat. L’esser humà és capaç de veure el cantó positiu d’absolutament tot!- penso admirada.

En sortir de la ciutat dels morts el meu cor s’encongeix de cop perquè em diu que com a forastera no puc fer gran cosa per un país. El meu insignificant gra de sorra consisteix en consumir únicament productes locals en lloc dels importats per tal que les divises es quedin a Egipte. Dit així sembla una ridícula contribució però si tots els turistes fessin el mateix l’impacte seria diferent és clar…

Han passat uns anys d’aquell meu viatge al Caire més xardorós d’un juliol de Ramadà i encara en sento el ressò. Em va ajudar a conèixer una altra cultura, unes condicions de vida diferents esfereïdores i també a mi com a persona. Vaig esbrinar que no puc ser una turista sorda, muda i cega i anar a dormir i somniar en Piràmides i en deliciosos plats de ful medamès i recrear-me la vista amb el Nil sense anar més enllà. Quan tanco ells ulls i penso en el Caire no m’és possible desvincular la ciutat d’un immensa majoria de gent que viu sota el llindar de la pobresa i a qui no li arriba, ni de bon tros, el benefici de l’explotació turística.
Egipte té un gran passat que coneixem, el dels faraons i Cleòpatra i  també un passat desconegut de moviments per la independència encapçalats, i  d’això ja n’escriuré  un altre dia, per una gran dona, la Doria Shafik. Però més enllà  de la seva posició en el mercat turístic està fent un gran esforç per evolucionar. Ha assolit gairebé l’escolaritat infantil universal tot i que molts nens i nenes abandonen l’escola amb el pas a secundària degut a un desajust en els continguts curriculars, està lluitant per acabar amb la maleïda i cruel pràctica de l’ablació i està intentant anivellar les oportunitats per a homes i dones. Egipte és un país preciós i fascinant amb una població hospitalària que es veu obligada a emigrar a altres països musulmans per sobreviure. Tant de bo en un futur no llunyà reverberi amb l’espurna d’aquell esplendor del seu passat!

Fa uns anys vaig tenir l’estranya oportunitat d’anar a parar a una classe d’orientals que, com jo, volien aprofundir els seus coneixements de rus amb un curs d’estiu a la МГУ, la Universitat estatal de Moscou. Com que tots els integrants del grup menys jo eren asiàtics els coordinadors van assignar al grup una professora que tenia unes nocions de xinès i a qui li interessava la cultura de les terres del sol naixent. Aquell juliol vaig aprendre tant de la llengua i cultura russes com dels hàbits orientals perquè sovint comparàvem a classe, amb el nostre llenguatge rudimentari de principiants, què era típic d’un país i de l’altre i una observació de la meva professora em va arribar al cor. Ens va dir que a la Xina, si un es perdia i demanava als vianants com arribar a cert lloc, els xinesos no tenien per costum dir que no et podien ajudar en cas de no saber exactament com donar-te les indicacions per arribar-hi. Això volia dir que en quan un es perdia a més valia agafar un taxi per no acabar donant més voltes que una rentadora inútilment.

El que no havia imaginat mai és que una de les meves darreres sortides em faria pensar que nosaltres els catalans potser tenim quelcom en comú amb els xinesos. Això va ser un dissabte d’aquells que se m’acut agafar el cotxe i fer d’Indiana Jones de les nostres contrades. Hi vaig convidar un amic que es va deixar convèncer després d’haver llegit un comentari i vist unes fotos a internet. Efectivament semblava que a Vallgorguina teníem un dolmen que, si bé no podia competir amb el de Stonehendge, valia la pena cercar tenint-lo tan prop. A més també havíem vist unes fotos d’uns tòtems que imaginàvem havien estat el producte d’alguns artistes moderns que intentaven aprofitar l’existència del dolmen per acabar guarnir l’entorn natural. Ni ell ni jo coneixíem Vallgorguina i vam pensar que tot plegat seria una bona manera de passar la tarda del dissabte. Jo volia fer un recorregut un pèl més llarg que m’era mig conegut però el meu company d’aventura va voler agafar la variant més agosarada, la que google maps assenyalava com a més ràpida i que va ser tan enrevessada que trobar Vallgorguina ens va costar ben bé mitja hora més del que havíem previst. I sort que anava amb copilot i em vaig sentir menys inútil del que em sento anant sola quan em perdo! Tant vam trigar que tan bon punt vaig aparcar vam haver de fer un cafè per “canviar l’aigua de les olives” que amb el llarg trajecte s’havia acumulat incòmodament. Vam aprofitar al avinentesa per demanar a la cambrera el camí per arribar al dolmen. La noia, tot dient que només portava cinc anys a Vallgorguina, ens va indicar una direcció que “havia sentit a dir” hi portava però que no hi podia posar la mà al foc.

Uns minuts després va passar una dona pel costat de la taula de la menuda terrassa i li vaig preguntar si sabia com podíem trobar el monument megalític. Ens va dir que s’havia de caminar una mica però que caldria trobar primer la depuradora i a partir d’allí tot seria més fàcil. Una depurada! Què poc romàtic! Amagant una mica el nostre desencís vam acabar-nos el cafè i vam agafar el camí no asfaltat que la dona ens havia assenyalat. Després d’enfilar un tram de terra durant vint minuts sense percebre cap senyal de la instal·lació ni visual ni olfactiva, vaig demanar a un grup de gent que semblava d’allí on podríem trobar el dolmen o, en el seu defecte, la depuradora. Es van mirar tots amb cara d’incredulitat i després d’un intercanvi d’informació entre ells van coincidir que era encertat cercar primer la instal·lació higiènica que ja ens havien mencionat amb anterioritat. No obstant érem al lloc incorrecte i ens calia recular. Així ho vam fer i retornàrem on havíem deixat el cotxe, vam agafar-lo i vaig conduir-lo, tal com indicava la senyal del començament del poble, cap a la “depuradora”. El problema va ser que passats uns vuit-cents metres el camí de terra es bifurcava i no hi havia manera humana de poder imaginar per on havíem de seguir. Vam decidir democràticament la direcció que agafaríem a peu i quan ja portàvem uns deu minuts caminant ens vam adonar que érem just al mateix lloc on havíem preguntat al grup feia una estona. El sistema de GPS tampoc ens va funcionar. Desorientats com estàvem una parella en moto se’ns va apropar per demanar-nos el camí cap al famosíssim dolmen. Els vaig dir que nosaltres també el cercàvem i que teòricament havíem de seguir en direcció a la depuradora. Ja era ben estrany tot plegat. Per una banda Vallgorguina s’anunciava al cercador de google com a indret d’interès turístic pel dolmen però d’altra banda ningú sabia on parava…

Vam girar cua i retornàrem al punt on havíem perdut el rastre de la depuradora, on el camí es partia en dos. Vam continaur a peu per una senda que havia de portar a una casa de colònies tot i que dubtàvem seriosament que a ningú se li acudís tenir un allotjament per infants prop d’una amoïnosa depuradora. La pendent era cada cop més pronunciada i després dels dos kilòmetres i mig de piscina que ja havia fet em quedaven poques ganes de seguir pujant sense cap garantia d’èxit. Afortunadament al cap d’una estona no gaire llarga vam veure un home d’uns quaranta i escaig que descendia amb el seu gos i jo vaig aprofitar per assaltar-lo amb un “bona tarda! Per casualitat no sap vostè si anem bé per trobar el dolmen de Vallgorguina?” “El dolmen! -Va dir- Ah sí! Heu de seguir el camí de la depuradora però n’hi ha un bon tros!”- Jo, que ja portava una bona estona aguantant-me un riure sorneguer que m’ataca quan em surten les coses del revés vaig esclafir a riure sota la mirada inquisitiva del meu amic. Ell, és clar, ja se n’havia fet un fart quan anàvem en cotxe buscant la depuradora. Per això podia aguantar-se’n les ganes en aquell moment. Mig disculpant-me vaig explicar que ja portàvem una estona darrere la “depuradora” i que ningú a Vallgorguina semblava saber-nos dir on coi raïa. Amb un somriure comprensiu el noi també es va disculpar en nom de Vallgorguina i ens va confessar que des de que ell s’havia mudat a la vila fins el moment en que va trobar finalment el dolmen van passar sis mesos. Desesperant! –Vaig pensar- Per escriure una carta a l’Ajuntament i demanar explicacions!- Però no va caler perquè ell mateix ens va informar que per accedir al rústic monument, que per cert no era al lloc original on el va trobar, calia sortir de Vallgorguina i anar al Corredor de Montnegre per enfilar després muntanya amunt. Li hagués pogut fer una abraçada! Amb el meu company martellejat per la curiositat i jo amb l’orgull esmolat vam pujar al cotxe i vam anar fins al corredor. Tenia la seva lògica catalana suposo. Si la famosíssima “Roca Village” no estava ubicada a la població “La Roca del Vallès” per quin motiu havia de trobar-se el dolmen de Vallgorguina a Vallgorguina? I per què hauríem de ser els catalans diferents dels xinesos i dir directament que no sabíem el camí en lloc de donar unes indicacions tan vagues? Eren misteris de la vida que potser resoldríem contemplant el dolmen. Si més no una manifestació artística tan antiga bé pagava la pena un darrer esforç..

Just a l’entrada del corredor vam observar el mapa però del nostre tresor ni senyal. No hi feia res ja! Havíem anat a Vallgorguina a oxigenar els pulmons i caminar per muntanya i finalment ho aconseguiríem. Començàrem l’ascens amb l’impuls dels que no volen fracassar de cap manera i quan vam ensopegar amb la primera família que baixava de la muntanya vam demanar si era cert que per “allà” hi havia un dolmen. Sí!- van respondre- I tant!- calia continuar amunt i a cinc-cents metres del monument aquest estava molt ben indicat! Òbviament em vaig estalviar el comentari cínic que em va passar pel cap en aquells moments… Efectivament ja no vam trigar gaire més en albirar-lo enfilat dalt d’un turó. Amb el sol de la vesprada semblava una taula preparada per celebrar el darrer somriure d’aquell dia tan càlid del començament de la primavera. No sé si va ser perquè em va emocionar veure una petita mostra d’un Stonehenge més gran, o perquè trobar el dolmen em va semblar una modesta victòria però va ser un d’aquells instants fugissers que hagués volgut guardar en una ampolla. Aquella senzilla excursió de dissabte va fer adonar-me que de vegades els costums estrambòtics d’altres països no són tan diferents als nostres al cap i a la fi. I qui sap? Potser si un altre dia cerco els tòtems encara descobriré una relació secreta entre nosaltres i alguna altra cultura llunyana…