Segons la llegenda més popular, el cafè es va inventar a Etiòpia, més concretament a la regió de Kaffa, a la província d’Abissínia, i va ser fruit de la curiositat i l’esperit empíric d’un monjo: Naironus Banesius. Es veu que els pastors de cabres de la regió estaven queixosos perquè els seus ramats no els deixaven tranquils fins ben entrada la nit i el monjo maronita va decidir investigar què passava. Es va adonar que les bèsties menjaven uns fruits de color verd fosc que semblaven petites cireres. No sabem quantes infusions es va fer el bon home per arribar a descobrir quina planta exactament produïda la hiperactivitat de les cabres, però el que sí sabem és que quan se la va fer amb la del cafè va poder dedicar més hores de la nit a les seves oracions.

Dels primers beuratges no en devien treure res de bo fins que a algú se li va acudir torrar els grans del fruit i produir una de les maneres més exquisides d’aportar al nostre cos líquid i una bona porció de cafeïna, sovint indispensable per arrencar pel matí o senzillament per continuar actius quan ens sentim cansats.

Han passat molts centenars d’anys des de que Naironus Banesius ens va fer el favor d’experimentar amb la planta i ja podem donar gràcies que no s’enverinés amb qualsevol altre vegetal que ben segur ingerien els ramats, perquè altrament la nostra civilització seria tota una altra!

De cafè se’n consumeix per tot arreu i de maneres diferents i avui dia s’ha convertit en quelcom tan sofisticat que fins i tot ha sorgit la professió de barista. Sabeu el què és? Jo tampoc ho sabia fins fa gaire, quan un conegut del barri, amb qui en aquells moments prenia una cerveseta, em va explicar que ell el cafè només el consumia d’un amic seu que n’era tot un expert.

Com a amant del cafè que sóc, i al mateix temps ignorant dels seus secrets, li vaig demanar al conegut si em seria possible anar a parlar amb el barista i que m’aclarís un parell de dubtes sobre aquesta beguda, que em salva del tedi dels matins. El noi em va fer un forat a la seva atapeïda agenda i així doncs vaig anar al seu taller del Poblenou un dimecres per la tarda. El Kim Ossenblok, que és com es diu l’expert en cafès i barista famós, ens va rebre puntualment amb un somriure als llavis i moltes ganes d’enregistrar les meves preguntes curioses per preparar un dels seus nombrosos vídeos.

Jo portava un parell de preguntes preparades per ell. La primera va ser obvia. Com havia entrat en això del món del cafè.

Em va explicar que ell treballava en restauració aquí al nostre país i es va fixar en com fer un bon cafè per a tots els seus clients. Es veu que no va trigar gaire en tenir adeptes que demanaven expressament que la beguda la preparés ell i no cap dels companys. La reputació sobre el seu cafè devia córrer ràpidament i un dia, una empresa dedicada a torrar cafès, li va oferir que s’encarregués de fer cursos de formació sobre com elaborar la beguda. Fa tres anys que s’hi dedica i que ha esdevingut barista. Així va començar una gran aventura que el va portar el 2012 a guanyar el campionat nacional de tasts de cafè. Bé, i de fet també va quedar tercer del món en el concurs de tasts internacional, poca broma!

L’aventura del cafè l’ha portat fa poc a publicar el seu llibre. Jo el fullejava agullonada per la curiositat mentre l’escoltava.

La següent pregunta va ser una de les que més m’interessava. Li vaig demanar quin era el secret d’un bon cafè. El Kim em va respondre que és fonamental tenir en consideració com l’han processat i on es cultiva. Amb el processat es refereix a com es torra el cafè. Uns grans poc torrats no donaran el gust desitjat però un cafè massa torrat serà excessivament amarg.

Li comento que fa anys vaig llegir un article a Alemanya sobre un enginyer que estava intentant fer una màquina per aconseguir que el cafè fos dolç. El Kim em recordà que el cafè prové d’un fruit i que la fruita és dolça. El cafè el fem amarg torrant-lo. El barista va continuar amb la seva explicació tot dient que els altres factors per preparar un bon cafè són el molinet, i les tècniques per fer-lo. La temperatura i el temps. Segons ell, per fer un bon cafè necessitem temps, perquè és com cuinar.

Durant la xerrada l’expert cafeter belga ens va preparar un cafè per tal que el tastéssim. Em va sorprendre que oferís un cafè fet amb filtre i no un italià però la meva sorpresa es va esvair amb la següent pregunta. Li vaig demanar que si hagués de triar entre una cafetera l’Oroley, la de filtre, una expresso de bar i una Nespresso, quina triaria. Em va deixar completament corpresa quan va dir que la de filtre. Vaig demanar-li si no creia que el gust del paper del filtre malbaratava el paladar del cafè. Em va respondre que de filtres n’hi havia un munt i que es podia fer servir un filtre metàl·lic, un de teixit i que fins i tot n’hi havia de pedra. El cert és que jo no els he vist mai i ell tampoc me’n va poder ensenyar cap. Francament gairebé estava a punt de mirar si en aquell local hi podia o no haver una càmera oculta. Això del filtre de pedra em va semblar si més no curiós!

Pel que fa a l’Oroley tampoc la va lloar gaire perquè diu que s’ha de controlar molt el temps de cocció del cafè per tal que no es cremi.

El Kim va justificar la seva predilecció pel cafè de filtre dient que si el cafè no és tan intens, els sabors i les aromes es perceben millor. L’expert em recordà que el noranta per cent de la població mundial consumeix cafè de filtre. Quan li vaig demanar si trobava a faltar la crema al cafè em va dir que ell no la necessitava. El nostre cafè espanyol i l’italià és una bomba pel paladar i no s’assaboreix bé.

La resposta a la següent pregunta em va sorprendre ja només parcialment. Vaig demanar al belga que em digués quin país europeu feia els millors cafès en general. Em va dir que a Escandinàvia sabien beure un bon cafè perquè en general la gent pagava amb gust uns tres euros pel cafè i això permetia comprar qualitat. Escandinàvia. Ho hauríeu dit mai? Es veu que allà es compra majoritàriament el cafè Aràbiga i no el Robusta. La següent pregunta va ser obligatòria. A quin país d’Europa es consumia el pitjor cafè. No va saber decidir si era Espanya o Itàlia. Vaja i nosaltres que ens vantem de preparar-lo tan bé oi? Suposo que el gust del cafè vindrà del fet que volem estalviar i comprem la varietat Robusta, més amarga i amb molta més cafeïna però que resulta més econòmica. Això més el fet que el volem molt fort i que com havíem comentat abans, alguns bars el fan amb aigua de l’aixeta i no netegen prou les màquines…

Seguidament li vaig demanar la seva opinió sobre el cafè torrefacte, que és el que es torra juntament amb el sucre, i em digué assertiu que potser sí que s’hauria d’estudiar si aquest tipus de cafè té un efecte nociu sobre la salut. Em va quedar clar que tampoc li agradava.

La darrera pregunta no se la va haver de pensar gens. Li vaig demanar que em digués les proporcions que ell creu adequades per preparar un bon cafè i em respongué sense ni tan sols parpellejar: 50% Brasil, 30% cafè del Salvador i 20% Etiòpia. Aquesta proporció me la vaig apuntar fins i tot al mòbil per experimentar tan bon punt tingui temps d’anar a buscar aquests cafès a llocs diferents…

Abans de marxar ens va obsequiar al meu conegut i a mi amb un paquet de cafè, que em vaig endur tota cofoia cap a casa. Vaig sortir per la porta alegre però al mateix temps un pèl amoïnada. Sembla que el meu paladar no serà mai prou fi per ser tastadora de cafès. Si us he de dir la veritat fa més d’un any que la meva cafetera expresso va començar a fer figa i que prenc el cafè de l’Oroley. Però de tant en tant m’arrisco i torno a fer servir la cafetera exprés tot i la por que la cassoleta per on goteja el cafè surti disparada per la pressió. I és que no ho puc evitar, tinc la necessitat imperant d’assaborir tota la intensitat d’un cafè ben fort amb una bona capa de crema! Potser és que com deia l’slogan alemany dels caramels Fishermans Friend, “sind sie zu stark, bist du zu schwach”, és a dir, que si són massa forts és que tu ets massa dèbil…

El cas és que jo aniré fent caixa per fer arreglar la meva cafetera expresso o comprar-ne una de nova. De cafè de mitjó ja en bec prou quan estic de vacances a l’estiu! A més, oferir als convidats un bona tassa del líquid amarg i reviscolant és molt gratificant i un sinònim de que vols que el convidat torni. Potser per això els turcs van convertir la cerimònia de prometatge en un acte oficial on es prenia cafè. I les paraules exactes per descriure la beguda representaven un missatge concloent sobre el futur enllaç.

Durant el meu viatge a Istanbul, el guia que vam contractar a Topkapi un matrimoni egipci i jo ens va explicar la següent tradició. Antigament, quan un home es volia casar amb una dona, la mare d’aquest anava amb les seves amigues i el seu fill a visitar la futura esposa.

Aquesta preparava un cafè i després de la xerrada, quan la família de l’home ja estava altre cop a soles, la mare donava el seu veredicte. Podia dir quelcom com “la noia molt educada i de molt bona família. Però el cafè no estava gaire bo”. Això volia dir “fill no et casaràs amb aquesta dona”. L’elaboració del cafè i els qualificatius que es donaven al cafè servien com a llenguatge per comunicar al pretendent si la seva elecció era o no el que la mare creia adequat.

Bé, d’anècdotes al voltant del consum del cafè en trobarem moltes i a tot arreu del globus, perquè aquesta beguda marca les nostres vides. I a més, algú ha pensat mai que seria de les llargues nits dels que preparem exàmens si aquell monjo d’Etiòpia no hagués estat l’esperit empíric personalitzat?