Pintor de Boira (VI)

L’Igor no estava d’humor per fer una visita als seus pares i la seva germana. Li havien permès viatjar al Caire, però l’estada no s’allargaria tant com ell voldria. La primavera àrab i la revolta eren un tema interessant, però dubtava que en aquell moment es pogués escriure res tan colpidor com quan va esclatar. La violació dels drets de les dones. Amb això potser sí que podria guanyar un Pulitzer… De fet, les agitades protestes civils   no havien comportar tot el canvi que les dones necessitaven en aquelles contrades. Havia viatjat a Egipte nombroses vegades i sabia del cert que, amb el temps, fins i tot la indumentària sexista contribuïa a imposar una repressió retrògrada i injusta sobre el gènere femení. En els darrers anys, el nombre de dones amb burca havia augmentat considerablement. Durant la seva última estada al Caire havia hagut de presenciar una escena denigrant.na parella jove que dinava en un restaurant asseguts l’un davant de l’altre. L’home menjava còmodament sense lligams, mentre ella, coberta de cap a peus amb la túnica àrab, maldava per posar-se el menjar a la boca de manera elegant, fent-lo passar per l’orifici del vel . Els ulls intensos i vius de la noia i la seva veu aguda suggerien que s’hi ocultava tota una personalitat. però amb aquell uniforme cruel resultava difícil donar-li una personalitat pròpia independent de la del seu company de taula. Poques dones podien passejar soles amb una faldilla massa curta sense patir per la seva integritat física. No era agradable el retrocés. I ben poques l’acceptaven . Senzillament havien d’oposar resistència ferotge a una tendència generalitzada. Per viure tranquil·la com a dona calia tenir marit i benefactor. Un enorme pas enrere. Entrà al metro a Chambers street. Els passadissos vells i més aviat bruts i empudegats no impedien als novaiorquesos fer el seu àpat aguantant la safata de plàstic que contenia la vianda. A ell encara el sorprenia que algú pogués menjar enmig d’aquell paisatge tan poc acollidor. La dona del seu costat, però, devorava àvidament un plat de pasta sense ni tan sols parar atenció al company de banc.

Va arribar el tren i hi va pujar. El trajecte fins el carrer quaranta-dos se li va fer curt, ocupat com estava a contemplar la barreja de gent de dins el vagó. Els americans orientals, els africans i els d’origen llatí representaven sovint una gran majoria dels presents en els combois. Enyoraria aquella mescla de gent, de cultures, de menjars, d’olors i d’idees a Egipte. La ciutat del Times Square i de Broadway podia ser estressant i impersonal però s’hi podia trobar tot el món sencer. El metro era també més comunicatiu que el de Sant Petersburg. O això era el que li semblava recordar. Va sortir al cap d’una estona al carrer quaranta-dos. Aquest, que ni de bon tros tenia la fama de la cinquena avinguda, era el seu favorit per ser més modest però igualment ple de vida, comerços, restaurants i botigues. Hi havia a més el seu cafè italià predilecte, l’únic on es podia degustar un exprés fet a l’estil del vell continent. En general, a Nova York el cafè o bé era aigualit o bé massa fort.

Quan va ser a l’alçada del Bryant Park, amb els seus arbres rodejant les terrasses, va rumiar si enfilar directament a l’apartament dels seus pares o passar per la cafeteria primer. Eren dos quarts de dues, prou tard per no fer esperar encara més la seva família.

Va treure’s les claus de la butxaca i va obrir la porta. La bullícia que generava la ciutat convulsa era ensordidora… fins que s’entrava a aquell edifici. Llavors tot el soroll desapareixia.

—Hola a tots! —va saludar des de l’entrada. A la sala ja se sentien les veus. La seva mare va sortir a rebre’l més gran i encongida que mai. L’artritis no la deixava viure.

—Igor! Passa ,que ja érem a punt de seure a taula. Et ve de gust un vodka?

—Un bon vodka sempre va bé, mare—digué fent-li un petó al front.

—Vaig portar al món un bon rus…

—De ben segur, mare.

Ambdós es van dirigir a l’esplèndid menjador que donava al parc i amb aquelles vistes es va servir el borsh de primer.

—Fill, què t’expliques de nou? Com va per la redacció? No tenen pensat enviar-te enlloc?

Volia anar a Síria, pare. No obstant, sembla que al diari ho troben massa arriscat en aquests moments, perquè estan segrestant reporters… Per tant ,m’envien a Egipte a escriure sobre la revolució.

—Hauries d’estar content. Ta mare hauria patit molt si haguessis anat a un país en guerra…

—I tu també, papa! –va afegir la Masha, la germana de l’Igor. Tampoc havia nascut als Estats Units. Però havent-hi arribat de petita, no se sentia russa en absolut. El seu caràcter i les seves vivències eren americanes.

—Casar-te, Igor. Això hauries de fer! Aquesta sí que és una gran aventura. Busca’t una dona que et doni fills i deixa’t de reportatges… La teva mare i jo volem néts. Així els podrem explicar la nostra història…

—Deixa’l, papa! Li agrada la seva feina. Una dona el lligaria molt, l’ofegaria. No tothom està fet per tenir família!

—Ximpleries! Estem fets precisament per tenir família. És el més important en aquesta vida… veure com creixen els fills, com es fan adults i com tenen fills. I llavors ja et pots morir tranquil. Però sembla que nosaltres ens hem equivocat amb vosaltres…

—No comencis, que els atabales… Poc que vénen a veure’ns i a sobre els has de criticar…-—digué la Irina.

La Masha va fer també mala cara i va mirar amb complicitat la seva mare.

—I ja cal que corris si vols trobar algú, que t’estàs fent gran… l’edat passa per tots. La Masha, si més no, ja té home…

—Nikolai! Ja n’hi ha prou! Si no ens tornen a venir a veure en tres mesos te’n donaré a tu la culpa. No els atorrollis més i menja, coi!

Després del segon plat van beure un te i van prendre unes galetes. La tarda era bonica, amb un sol tímid acaronant els colors verds frescos de les fulles de primavera. El matrimoni va decidir anar a donar una volta i deixar als fills fer el seu camí. La Masha i l’Igor van tenir un moment per canviar impressions a l’ascensor.

—Com veus la mama, Igor?

—Amb tota sinceritat? No gaire bé. Hauria d’anar al metge però no hi ha manera. És tossuda com una mula.

—És car i tu ho saps.

—Ja ho pagaria jo! Necessita una revisió. Està cada cop més prima. -—No té gaire gana i es fa gran. Troba a faltar Sant Petersburg i la dacha de joventut. I anar a buscar bolets, i el golf de Finlàndia, i la platja de Kronstadt… Hi hauria de tornar. Tu creus que podrien anar-hi amb el papa?

—El papa no vol i tu ho saps. Té mals records del seu país..

—Però està castigant la mare sense voler. No ho sé… Potser podria anar-hi amb ella les properes vacances. A mi em faria il·lusió conèixer la terra natal dels pares. I el meu marit es passarà mig estiu de viatge de negocis. Nova York a l’estiu m’ofega.

—Creia que teníeu altres projectes tu i l’Albert… –—va arrugar el front.

Fa més de mig any que ho intentem però no ens en sortim. Jo tinc gairebé quaranta anys i el meu cos ja no és el d’abans…

—Hi ha moltes dones que són mares a la teva edat. Potser només necessites un ajut.

—La naturalesa és sàvia, Igor. Si el meu cos ja no està preparat no podré quedar embarassada. He esperat massa.

Eren ja a la sortida de l’edifici i l’Igor volia acabar aquella conversa amb la seva germana. Se la veia ensorrada.

—Masha, anem al bar de la cantonada. El te és genial però no m’espavila prou.

—D’acord. Tu i jo no ens veiem mai i quan ho fem sempre és a casa els pares…

Es van asseure en una de les tres taules del petit local. El servei va ser ràpid i amable i els dos germans van poder continuar parlant.

—Has pensat que el problema podria no ser teu? —insinuà ell seriós.

La Masha va lligar-se la cabellera rossa amb una cua al costat. Aquell pentinat la feia semblar molt més jove. Ja no ho era, però encara tenia aspecte de nena i per a l’Igor sempre ho seria. Li havia canviat els bolquers i ara volia ser mare.

—Sé que és estrany, però sento que el problema és meu.

—Masha, això que dius és una bajanada. Tu saps que pensar així ja pot fer que no quedis en estat?

—No ho sé. És tan frustrant… Em passo el dia pendent de l’ovulació. I quan la tinc, llavors el problema és que l’Albert hi sigui. No és gens espontani… i a mi m’agradaria poder donar un nét als pares abans que la mare no sigui massa gran per gaudir-ne…

L’Igor la va agafar del braç i li va apartar una grenya de la cara.

—Potser sí que t’aniria bé un viatge amb ella. A l’estiu San Petersburg és màgica. O almenys jo la recordo així encara… La mare podria banyar-se a Kronstadt altre cop. T’has adonat de les vegades que ha parlat de Rússia durant el dinar?

—És gran i sap que, per molt temps que li quedi, ja no pot ser tant com el que ha viscut. El seu present el veu cada dia. Per això necessita recordar el passat i no oblidar-lo…

La tarda s’estava enfosquint. Uns núvols blanquinosos tapaven a estones el sol entremaliat però encara dèbil. El Bryant Park també s’havia apagat i en aquell instant, per davant del verd dels arbres, s’imposava el color gris dels alts edificis. Els germans es van acomiadar amb una forta abraçada. Abans de separar-se la Masha va preguntar a l’Igor:

—Tu també penses molt en el passat, oi?

—Què vols dir? En Rússia?

—No necessàriament. Vull dir en el passat. En el teu…

—Per què ho dius?

—Síria, Egipte, Àfrica, sempre en llocs diferents i en conflicte. Sembla com si no volguessis romandre en un lloc massa temps…, com si fugissis…

—Tots fugim del nostre passat, Masha, perquè si no ho fem no vivim el present…—va abaixar la mirada.

Mentre ella seguí en direcció a la cinquena avinguda, no va poder evitar pensar que el seu germà continuava tractant-la com si fos un infant. Hi havia quelcom que no li aconseguia arrencar…

**************

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s