The ninth month of the Islamic calendar and the most important one for the Muslims started officially on the 27th of May 2017 this year. It is the month that turns their daily routine upside down and that astounds the whole world: The Ramadan.

As I am fortunate enough as to have a Moroccan friend who has lived in Barcelona for 20 years and whom I consider just as Catalan or even more so than myself, I have interviewed him so that he has been able to explain to me, from the perspective of an occidentalised Muslim, what the Ramadan means to him.

He replied to the questions I had about this sacred moth on Monday the 12^th of June at 19:00, when after a long working day in which he had been fasting, Abdallah came arrived home and he had some time left before preparing his breakfast, at dinner time of course.

Many of us know that the Ramadan is a period of purification in which Muslims fast and only eat before the sunrise and a time when they devote themselves more intensively to prayer and they lead a more secluded life. However, it wasn’t very clear to me when the Ramadan started to be celebrated and for which reason. Abdallah elucidated that during the month they commemorate that the prophet Muhammad felt a voice that pulled him to a mountain. It was the angel Gabriel who started revealing him the word of Allah. As the father of the Islam couldn’t read or write, the first word he heard and that begins the Quran is the imperative “learn!” The prophet had to memorize everything Gabriel told him because he was illiterate. So when he came down the mountain he told the transcribers what had been explained to him. It took him one month to have everything written down. And one of the precepts of the Quran is the fasting during the Ramadan. Abdallah told me himself that it is written in the Holy Book of the Muslims that Allah can forgive anything, but not disobeying the precept of the Ramadan.

For the Muslims, as my friend explained to me, The Ramadan is not only a month in which they eat less than normal, sexual intercourse is also limited to the time after the sunset, this is, after the breakfast. And during the last 10 days there isn’t any sexual intercourse at all. The sacred month is a time to clean up the body and to make the soul be closer to the creator. Therefore, during the Ramadan people don’t even talk as much as usually.

While he was explaining this to me on Monday, I was observing my friend, who I have known already for some time now. He had already been fasting for two weeks and a day and I could easily see that he was thinner. In fact he admitted to having lost already 3 kg so, in a quick mathematic operation it’s easier to see that by the end of the Ramadan he will have lost about 6. I can’t help wondering whether this way to make your body suffer is really beneficious. However, Abdallah is convinced that the fasting purifies his organism and is, moreover, good for self-discipline. According to him the fasting makes you perceive the world differently and reflect upon what it means to be poor and to have to struggle with hunger every day. The prophet only demands that from Muslims once a year.

Even though Abdallah is not a practising Muslim, he hardly ever goes to the Mosque for instance, he likes Ramadan because, according to him, it helps him break with the routine of the year. It seems odd to me that someone who enjoys a good glass of wine and has the complete mushroom-search gear and who is a supporter of the Barça team, a good adoptive Catalan so to say, should feel the urge to stick to the Ramadan precept.

I am not clear about the meals and mealtimes during the Ramadan so I ask him about it. I know you can eat and drink after the sunset but I don’t know for sure if everything or if there are any restrictions. He explains it to me. Between 21:27 and 21:30 here in Spain you can break the fasting. The timetable, however, varies in every Arabic country according to the time the sun sets. Next year the schedule will be different because the Ramadan will take place 10 days before. This has to do with the fact that the Arabic world uses a lunar calendar and there are no months of 31 days.

After the sunset Muslims pray and have their breakfast, even though for us it is strange to think of such a meal when it starts being dark. In Muslim countries all the family get together and they eat what, traditionally, should be a light meal but that contains dates. Now in modern times sweets and pastries have become popular to keep the glucose levels in the blood high.

Once they have had breakfast many Muslims go to the Mosque to pray. Here in Barcelona, in order not to bother the neighbours, the Muslim centre has advanced by one and half hours the time of the prayer so that it starts at 22:30. The next and last meal of the day is the one you can eat around 4:15 before the sunrise.

It seems obvious that with the intense heat and a body plagued by hunger and tiredness, the performance of people can’t be the same as usual. In fact, in most Arabic countries Muslims have a different working schedule during the holy month. They start later and finish earlier. The same happens in schools. The Muslims that have to endure the worst part are, of course, those who live in the diaspora in western countries. They have the full timetable and have to meet the expectations of daily life without any or only little consideration.

I can read in Abdallahs eyes that the suffering is not merely due to the long timetable. The Ramadan is a festivity that is very much enjoyed in the family or with close friends and, according to him, it is a very special and magical period in Morocco.

Personally, I can say that I witnessed the Ramadan with my own eyes years ago when I was on holiday in Egypt. With a sun that could scorch anything that was not protected from it and a heat that could make your ideas evaporate, the citizens from Cairo bore the Ramadan till 18:00, the time where they were allowed to ingest food and drinks. Short before 18:00 people were distributing bottles of water or juices, exactly what the body had been craving for hours.

The breaking of the fasting is a sacred and familiar moment and therefore I understand that Abdallah yearns to have friends and culture mates around him during the time after breakfast.

One of my questions is how old children are when they start with the Ramadan. He replies that at the age of 13 or 14. In Egypt I saw children as young as 8 who practised a light version of the Ramadan, fasting only some hours and some days.

The Quran is merciful in this sense. The sick, the travellers and women who have their periods do not have to do the Ramadan. But the days they don’t do it will be replaced with some others afterwards. If someone breaks the rules and does a prohibited thing such as eating or drinking there is a punishment for it: the person has to do the Ramadan for 3 months in a raw or feed 40 poor people for 40 days. This very last rule makes me think of the papal bull, which allowed the rich to escape from the sacrifices of the fasting during the lent. It is engraved in my western mentality and rooted in experience, that the rich always have a legal way to avoid sacrifices. And it is obvious that feeding 40 poor people for 40 days is something the upper-classes can easily do. I am sorry to have grown with the idea that those on top don’t have to stick to laws of any kind. But am I right or not if I think like this about the punishment for not doing the Ramadan properly? There will be all sorts of people I suppose. And nevertheless, the self-discipline of my friend makes me grasp the amount of self-control that Muslims train once a year during the Ramadan. It is awesome.

Abdallah tells me the three first days are the worst ones and afterwards the body adapts little by little.

In spite of the fact that my friend experiences the Ramadan in its most spiritual side, this winter I watched a short TV report in Al Jazeera that showed clearly that the consumption of all sorts of edible products soared during the month. Capitalism has won the battle even in Arabic countries and companies make money by selling more food than what is really needed. So people eat the same amount but in fewer hours. The intention behind the Ramadan was not to make people have the same intake as always after the sun. That goes without saying. It was in fact to make the body struggle for a while. Abdallah keeps on insisting that those who consume more are not following the Ramadan as they should.

In only two weeks after the interview he will have passed the test, as millions and millions of other Muslims. One day after the last Ramadan day it is traditional to give children shoes and clothes but no toys.

In order to make Ramadan really effective, Muslims are asked to give alms to the poor because the idea behind the fasting is to remind people who are well-off of the fact that there are people who can’t eat.

To finish the interview, I asked Abdallah which Muslim festivities are important and he mentions the “Feast of the sheep” or of “the Sacrifice” that takes place 70 days after the Ramadan and the Muslim New Year that celebrates the birth of Muhammad. With the Feast of the sheep the Muslims want to thank Allah for having saved Ismael from the dead when his father Abraham was about to sacrifice him to show his submission to God’s will.

The “Feast of the sheep” is one of the best-known by Muslims but the Ramadan might be, if possible, even deeply rooted in the community. For the Muslims outside of the Arabic world it is a real test and very admirable too. And maybe it wouldn’t be a bad idea to fast for a couple of days the way they do. Not for religious reasons but to understand better what 160,000,000 Muslims do for a whole month every year. Out of curiosity and to clean up our bodies from the excess of food we are used to in the western world.

Abdallah, who is a very good host, does not want to let me leave without trying the pastries that his family has sent him from Morocco to celebrate the Ramadan. It reminds me of the time I lived in Germany and my parents used to send me parcels with the typical sweets such as “panellets” and “torrons”. Families, and more specifically mothers, clearly behave in a similar way no matter where they come from or which religious group they belong to. This is an infinitely reassuring feeling for me, because I want to see more the similarities humans share than the differences that separate us. And I’d like to believe that a great deal of people are the same way too…

 

 

El passat 27 de maig va començar el que per a la majoria de musulmans és el mes més important de tot l’any, el que trasbalsa la seva rutina i deixa el món bocabadat: El Ramadà.

Com que tinc la gran sort de tenir un amic marroquí que viu a Barcelona des de fa vint anys i a qui considero tant o més català que jo, he tingut l’oportunitat de fer-li una entrevista per tal que m’expliqui, des de la seva perspectiva de musulmà occidentalitzat, que significa per a ell el Ramadà.

Les preguntes que tenia sobre aquest mes sagrat me les va resoldre el dilluns a es 19:00 quan, després de la jornada laboral en dejú, l’Abdal.là va arribar a casa i tenia una estona per dedicar-me abans de preparar-se el sopar.

Molts de nosaltres sabem que el Ramadà és un període de purificació en què els musulmans fan dejuni i només mengen abans de la sortida de sol i en què es dediquen més intensivament a resar i a portar una vida recollida. No obstant, el que no tenia clar era quan es va començar a celebrar el Ramadà i per quin motiu. L’Abdal.là em va aclarir que durant el mes del Ramadà es commemora que el profeta Muhàmmad es va sentir cridat per una veu a pujar a la muntanya on, Gabriel, l’àngel, li va anar revelant la paraula d’Al.là. Com que el pare de l’Islam era un comerciant que no sabia llegir ni escriure, va haver de memoritzar els fragments que anava revelant Gabriel i els anava transmetent als escrivents de l’època. L’Abdal.là em va explicar que tot va començar amb la primera paraula en imperatiu “ estudia!” i que un dels preceptes bàsics recollits a l’Alcorà és que s’havia de practicar el dejuni durant un mes seguit.

Pels musulmans, em va aclarir el meu amic, el Ramadà no és només un mes en què es menja menys del que és habitual, les relacions sexuals també estan restringides a les hores després del trencament del dejuni, que són l’esmorzar, i els darrers 10 dies del mes es considera necessària l’abstinència total de les relacions íntimes. El mes sagrat és una època de depuració del cos per tal d’aconseguir que l’ànima estigui més en connexió amb el creador i per això, durant aquest període tampoc es parla tant com normalment.

Mentre m’ho explicava el dilluns, jo observava el meu amic, al que ja fa un temps que conec. Portava dues setmanes i un dia amb el Ramadà i ja el notava més prim. De fet ell em confirmà que ja havia perdut 3 kg i si faig números no és difícil calcular que quan s’acabi el mes potser n’arribaran a ser 6. Òbviament no puc deixar de demanar-me si aquesta manera de sotmetre el cos a patiment és beneficiosa de veritat, però l’Abdal.là està convençut de que al seu organisme li va bé perquè es purifica i a més és un bon exercici d’autodisciplina. Segons ell, estar en dejú el fa percebre la realitat d’una manera diferent i fa reflexionar sobre què és ser pobre i haver de patir fam cada dia. El profeta ho exigeix de tots els musulmans un cop l’any.

Tot i que l’Abdallah no és un musulmà practicant, perquè ja gairebé no va a la Mezquita, li agrada el Ramadà perquè segons diu ell l’ajuda a trencar amb tota la rutina de l’any. Se’m fa un pèl estrany que una persona que sap gaudir d’un bon vi de tant en tant, que té tot l’equip reglamentari per anar a buscar bolets i que, a sobre, és un aficionat culer, un bon català adoptiu en definitiva, senti la necessitat de seguir el Ramadà.

Això dels àpats durant el Ramadà no ho tinc del tot clar i per això li demano com va. Es pot menjar i beure després de la posta del sol, però no sé si de tot o amb restriccions.

M’ho aclareix. Entre les 21:27 i les 21:30 es pot trencar el dejuni. Això però varia a cada país musulmà segons l’hora de posta del sol. Aquí s’ha acordat aquest horari com a mitjana de l’hora de posta del sol al mes de juny. L’any vinent l’horari canviarà perquè el Ramadà serà 10 dies abans. Això té a veure amb el fet que els musulmans fan servir un calendari lunar i no solar i per a ells no hi ha mesos de 31 dies.

Després de la posta del sol els musulmans resen i fan l’esmorzar-encara que a nosaltres en sembli molt estrany que sigui al vespre. Generalment als països àrabs tota la família es reuneix i fan un àpat plegat que, segons els preceptes, ha de ser lleuger però que tradicionalment conté dàtils i altres dolços que ajuden a mantenir els nivells necessaris de glucosa a la sang.

Havent acabat el sopar molts musulmans van a la Mezquita a resar. Aquí a Barcelona, per tal de no molestar els veïns, el centre musulmà ha avançat una hora i mitja el moment de les oracions, i els àrabs resen cap a les 22:30. El següent àpat que es pot fer és cap a les 4:15, abans de que surti el sol. Els musulmans preguen i després de l’àpat ja no mengen ni beuen res fins la posta del sol.

És obvi que amb la calor intensa i un cos afamat el nivell de producció i de rendiment dels musulmans no és el mateix. I de fet als països musulmans els horaris són reduïts un pèl durant el mes. La gent entra més tard i surt més d’hora. Igual que a les escoles. Els musulmans que més pateixen el Ramadà són, evidentment, els que viuen al món occidentalitzat perquè aquests han de complir amb les exigències diàries com quan el seu cos no està sotmès al Ramadà.

Llegeixo clarament als ulls de l’Abdallàh que el patiment no només és per la jornada laboral extensa per als musulmans de la diàspora. La festa del Ramadà es viu en família i amb els amics i, segons diu ell, és un fet molt especial i màgic al Marroc. Aquí com és lògic, part de l’encant desapareix si un no està amb la família. El noto trist quan en parla. Encara bo que fa poc va tenir uns amics a “esmorzar” a l’hora de sopar a casa i amb ells va poder reviure el Ramadà d’una manera similar a com es viu al Marroc.

Personalment vaig viure un Ramadà fa anys en ple mes d’agost durant unes vacances a Egipte. Amb un sol que badava penyes i una escalfor que feia evaporar les idees, els habitants del Caire patien el Ramadà fins les 18:00 hora en què es veien homes per tota la ciutat ajupits davant plats de menjar, molt probablement donant gràcies pels aliments, i esperant que l’Imam donés el senyal que els permetia començar a ingerir aliments. Just abans de les 18:00 pel carrer es repartien ampolles d’aigua i sucs de fruita, just el que el cos havia estat demanant durant hores.

El trencament del dejuni és una celebració sagrada i familiar i per això entenc que l’Abdal.là es deleixi per tenir amics i companys de cultura al seu voltant durant les hores del vespre.

Una de les meves preguntes és a quina edat comencen els nens amb el Ramadà. Ell diu que als 13 o 14. A Egipte vaig veure que n’hi havia de tan menuts que tenien només 8 anys ja feien una “versió light” del Ramadà.

L’Alcorà es benèvol en aquest sentit. Ni els malalts, ni les dones amb la regla ni els que viatgen han de seguir el Ramadà quan no estan en condicions. Els dies de dejuni que es perden es recuperen quan es pot després del mes. No obstant, si algú comet una infracció com menjar o beure fora d’hora, el càstig és practicar el Ramadà durant 3 mesos seguits o alimentar durant 40 dies 40 pobres. Això darrer em fa pensar en les butlles papals, que permetien els més rics quedar absents de la pràctica del dejuni durant la quaresma per exemple. I és que la meva mentalitat occidental ha après per experiència que els rics sempre tenen una manera “lícita” per escapar dels sacrificis. I és obvi que alimentar a 40 pobres durant 40 dies és quelcom que les classes altes es poden permetre fàcilment. Em sap greu, he pujat amb la certesa que els de dalt sempre intenten saltar-se la llei. Però aniré o no desencaminada quan penso això sobre el càstig per infringir el Ramadà? Suposo que com a tot arreu, hi haurà de tot. I tanmateix la autodisciplina del meu amic em fa albirar el poder d’autocontrol dels musulmans que exerciten a través del Ramadà. És autènticament admirable. Assegura el meu amic que el pitjor són els tres primers dies perquè després el cos es va adaptant.

Tot i que ell viu l’aspecte més espiritual del Ramadà, aquest hivern vaig veure un reportatge al canal de televisió Al Jazeera que posava de manifest que el consum d’aliments augmentava espectacularment durant el mes sagrat. I és que en molts indrets el capitalisme ha vençut i la gent ingereix més del que cal en un sol àpat després de la posta del sol. No cal ni dir que la intenció de la pràctica del Ramadà no és consumir la mateix quantitat de sempre en poques hores, sinó fer patir una mica l’organisme. L’Abdal.là insisteix en que qui consumeix més no està practicant el Ramadà com cal.

Ja li queden dues setmanes i després haurà superat la prova, com a milions i milions d’altres musulmans. L’endemà del darrer dia del Ramadà és tradició regalar roba i sabates als nens. No sé per quin motiu havia pensat en joguines però es veu que no és el tradicional.

Per tal que el Ramadà sigui efectiu després d’aquest cal donar almoina als pobres perquè de fet la idea darrere el dejuni és recordar a la comunitat musulmana que no tothom té prou recursos per menjar.

Per acabar li vaig demanar a l’Abdal.là quines altres festivitats musulmanes eren importants i va esmentar la festa del xai, que té lloc dos mesos i deu dies després del Ramadà i el cap d’any musulmà que commemora el naixement del profeta Muhàmmad. Amb la festa del xai els musulmans volen donar gràcies a Déu per haver salvat la vida d’Ismael, fill d’Abraham, a qui aquest tenia la intenció de sacrificar per demostrar la seva submissió a la voluntat divina. Tot i que la festa del xai es considera una de les més importants i sentides pels musulmans, el Ramadà i la seva pràctica està ben arrelada en les ments i els cors dels que han crescut en la religió. Per això molts d’ells segueixen el precepte del dejuni fins i tot quan no són practicants regulars.

És ben cert que moltíssimes religions proposen períodes de dejuni i abstinència que faciliten la meditació, però potser estaven pensats per posar-los en pràctica conjuntament amb tota la comunitat. El Ramadà en diàspora és una prova de foc i d’autodisciplina molt digna d’admiració per part de tots els occidentals. I potser no estaria malament provar un dia o dos de fer el dejuni per així entendre el que practiquen mil sis-cents milions de persones durant tot un mes de l’any. No cal fer-ho per motius religiosos, es pot fer per curiositat i per netejar una mica el cos de l’excés d’aliments que es consumeixen als països desenvolupats.

L’Abdal.la, com a tot bon amfitrió que és, no em va voler deixar marxar a casa seva sense que provés tres deliciosos pastissets que la seva família li havia enviat des del Marroc per celebrar el Ramadà. Em va recordar els temps en què la meva feia paquets amb panellets o torrons per enviar-los a Alemanya. I és que claríssimament el capteniment de la família, i sobre tot el de les mares, arreu del món és afí, per molt que pertanyin a països i religions diferents. Aquest pensament és infinitament tranquil·litzant, si més no, per a mi i vull pensar que per a moltes persones que busquen més la similitud entre els humans que no pas les diferències…

 

 

 

 

 

A l’entrada del blog de dijous passat vaig escriure sobre al cas del malaurat Robert Havemann. Avui dedico el darrer post a tres personatges que van tenir un millor destí i que formarien part del que podríem anomenar “els guanyadors” de la reunificació, és a dir, els que van aconseguir obrir-se camí a l’oest perquè ja despuntaven a l’est.

El primer i un dels meus personatges favorits és Sigmund Jähn. Va néixer en una petita població amb el nom ressonant de Morgenröthe-Rautenkranz. Fantàstic per practicar fonètica alemanya! Va formar-se primer com a impressor però després va fer el servei militar aeri i va anar escalant posicions. Va fer l’Abitur, la selectivitat alemanya, el 1965 i posteriorment va poder anar a l’acadèmia militar J.A. Gagarin a Moscou. El 1976 va tenir la gran oportunitat de formar part del programa espacial Interkosmos i el 26 d’agost el 1978 va volar a l’espai durant més de 20 hores. Una fita històrica que tots recordaríem si l’haguessin dut a terme els americans. Per a molts nens de la RDA era un heroi nacional i va ser un astronauta conegut arreu de la URSS. El 1983 va fer el seu doctorat a Postdam i per a ell la caiguda del mur fou una plataforma de llançament mundial perquè a partir del 1993 va treballar a la ESA, la European Space Agency.

La cinematografia però no va donar un final tan digne a aquest personatge històric perquè en la pel·lícula “Goodby Lenin” el fan aparèixer com a taxista després de la reunificació. Com si no hagués aconseguit tampoc integrar-se al nou ordre de coses. Incert. El director però volia fer palès un fet molt trist que sí es va repetir en una quantitat infinita de casos. Persones que havien gaudit d’un cert estatus a la RDA van desaparèixer de la vida pública en ser diluïts en un país més gran. Això és el que vol mostrar la pel·lícula presentant-nos Sigmund Jähn com a taxita post RDA.

El següent gran heroi de la RDA, l’ídol dels adolescents de l’ època va ser Henry Maske. Va néixer a Treuenbrietzen, també a l’est d’Alemanya el 1961. Va ser medalla d’or als jocs Olímpics de Seul. Era un excel·lent esportista i un home amb educació i cultura, motiu pel qual li van posar el sobrenom de “el gentleman” a Alemanya. Després de la reunificació i al final de la seva carrera com a boxejador va crear una fundació “Faire Chancen für jungen Menschen”- oportunitats justes per als joves- que construeix centres esportius i cafès internet per a nois i noies sense recursos.

El darrer personatge és la dona que domina Europa en aquests moments i que absolutament tothom coneix. L’Angela Kasner va néixer a Hamburg el 17 de juliol del 1954 però es va traslladar amb la seva família a Brandenburg perquè al seu pare, que era un pastor luterà, li havien ofert una feina a aquesta regió. Així doncs els Kasners va fer el camí contrari a la de milers de ciutadans que volien anar a parar a la zona oest. No obstant no se’n van haver de penedir. Es diu que el pare de la darrera personalitat de la que escric, va ser pilar bàsic de l’església de la RDA i que va servir per controlar la colla de feligresos de la seva congregació. Les males llengües també diuen que el favor de les autoritats va fer que ella pogués gaudir d’uns estudis que altrament eren negats als fills dels clergues. Però fos com fos, Angela va despuntar com a estudiant de seguida. Era bona en ciències i també en llengües i de fet va guanyar un viatge a Moscou com a premi pel seu excel·lent rus.

Va entrar a la universitat de Leipzig el 1973 i com a moltes altres estudiants es guanyava els diners fent de cambrera. Tampoc va ser diferent de la resta de noies de la RDA perquè es va casar jove i va anar a viure en un pis sense bany ni aigua calenta amb el seu marit, un físic i company d’estudis que li donaria el cognom amb que la coneixem tots ara: Merkel. El 1986 Angela es va doctorar en química i el 1989 va començar la seva activitat en grups prodemocràtics. Només dos mesos després de la reunificació Merkel ja era al Bundestag representant Mecklenburg Vorpommern. Kohl confiava plenament en ella i l’anomenava “das Mädchen”, la noia. Li atorgà el càrrec de Ministra de les dones i la Joventud. Després es responsabilitzà de medi ambient i seguretat nuclear. El 1998 es convertí en secretària general del CDU i del 22 de novembre del 2005 en la primera dona cancellera d’Alemanya.

Merkel és una figura controvertida encara. Per una banda la seva política d’austeritat no agradà als que s’havien estat beneficiant d’un sistema social del benestar durant massa anys. Ha imposat retallades al seu país que els ciutadans no han paït bé. La introducció d’una matrícula per als estudiants que supera un preu simbòlic no va agradar a ningú per exemple. No obstant, el poble alemany, i vull creure que Europa en general, reconeix que és un dels personatges polítics del moment amb una millor preparació acadèmica i un major poder de lideratge. Llàstima que no sigui capaç de tenir un pensament més proper a les classes socials més baixes.

Suposo que és més fàcil entendre per quin motiu està exigint esforços econòmics i austeritat per part de tots sabent que va ser ciutadana de la RDA.

Personalment he de dir que vaig tenir la meravellosa sort d’haver-me pogut amarar-me del que havia estat la RDA gràcies als meus dos anys a Berlin i sis i mig a Dresden. Hi vaig arribar quan ja feia cinc anys que havia caigut el mur però la gent encara no havia superat la pèrdua del seu país. Vaig aterrar a una Alemanya on una immensa majoria de persones van resultar ser perdedores de la reunificació i en què molts se sentien perduts i no trobaven manera de reinventar-se. Com el Gerd, el personatge de la meva novel.la “La Vall dels ignorants”, que lluita per integrar-se a una societat que l’ha deixat sense res d’un dia per l’altre.

No vaig conèixer una Alemanya d’opulència i luxe on tots vivien feliços en pisos ben equipats. Vaig viure en un bocí de país en plena crisi on la imaginació era primordial per trobar formes d’entreteniment que no suposessin gastar uns diners que la gent no tenia. I vaig aprendre sens dubte dues coses immensament valuoses que no deixaré mai de transmetre: que es pot viure molt bé al marge de la societat de consum i que una societat que et valora pel que tens més que pel que fas no és vàlida.

Sense els 17 milions d’habitants de la RDA i la seva experiència Alemanya no seria el que és ara. I+ he d’afegir que sense haver viscut la història d’aquest país ja desaparegut, jo no hauria après a cercar maneres alternatives de viure de manera més sostenible i seria, molt probablement, força més ignorant.

 

 

La caiguda del mur de Berlín després del 9 de novembre del 1989 ha estat l’esdeveniment més emotiu a Alemanya de les darreres dècades. Durant anys famílies senceres van quedar dividides i de cop la barrera arquitectònica va desaparèixer. Però la mental va romandre intacta i encara es farà sentir durant molt de temps.

L’Alemanya occidental havia entrat a la roda de la societat del consum i del capitalisme que deixava als ciutadans poc protegits pel que fa al mercat laboral. La societat del lliure mercat implicava una major competitivitat i molts alemanys de l’est van convertir-se en vulnerables després de la caiguda del mur.

Recordem que el sistema socialista soviètic preferia treballadors de fàbrica i pagesos a investigadors i metges. Bé, de fet la URSS tenia fantàstics cirurgians, però en general el sistema no discriminava, en base al sou, als que estaven en posicions inferiors. Això, juntament amb la necessitat de servir a l’exercit per entrar a la universitat en cas de no tenir unes notes més que excel·lents, va fer que una gran part de la gent es conformés amb una Berufslehre, una formació professional.

Es podia ser ferrer, mecànic, fuster o administratiu per un sou competitiu que li permetia a un formar ràpidament una família.

Com que els infants de la RDA anaven als jardins d’infància des de ben petits i no es quedaven amb la mare a casa com els nens de l’oest, les autoritats per ells eren diferents.

La figura dels pares passava una mica a segon terme perquè els companys i les colles prenien un paper molt important en les vides dels joves. Els nanos tenien amics d’escola, amics als grups dels “Pioniere” i després els companys de la FDJ.

El principal al·licient per als joves eren formar una família pròpia que, a més, els donava la possibilitat d’accedir a un pis més ràpidament.

Els que ho havien tingut millor eren aquells que vivien en grans cases que l’estat no va gosar a socialitzar, ja que per a aquests el problema amb l’habitatge era inexistent.

La mitjana d’edat per casar-se era els 22 i molts tenien dos fills del primer matrimoni. A la RDA al 1980 una de cada tres parelles fracassava i els dos membres buscaven un nou nucli familiar i tornaven a tenir fills.

El lloc de treball també representava quelcom sagrat. L’atorgava el govern i era, per a la majoria, de per vida. Conseqüentment, els vincles personals amb els companys de treball eren molt forts i estaven reforçats pels petits comitès de partit que vetllaven per l’harmonia de la convivència a la feina. Els empleats treballaven plegats, s’entretenien plegats i es controlaven els uns als altres.

Però el dia 9 de novembre del 1989 la rutina dels alemanys de l’est va quedar interrompuda i no tornaria a ser mai, allò al que estaven acostumats. Per començar, amb la reunificació el país es va trobar davant del fet que tenia una indústria doblada innecessària i la majoria de les fàbriques i empreses de la RDA no eren prou competitives a l’oest. Algunes es van desmantellar, altres es van vendre a inversors estrangers. Aquells que havien treballat tota la vida al mateix lloc van patir un xoc perquè o cercaven feina a una altra empresa, i els era difícil, poc avesats com estaven a la competitivitat, o havien d’adaptar-se a una nova estructura. Per als joves entre vint i quaranta anys no va ser gaire traumàtic. Per als de quaranta cap amunt sí.

Durant els primers mesos després de la reunificació l’economia d’Alemanya es va reactivar ràpidament. Això va ser degut a que la part occidental va incorporar al seu mercat 13 milions d’habitants amb unes butxaques prou plenes d’estalvis i afamats de bens de consum. El dia 1 de juliol del 1990 va tenir lloc la introducció d’una única moneda. Els alemanys orientals podien canviar fins a 4.000 mil marcs a raó d’1 a 1. Un marc oriental per un d’occidental i a partir de quatre mil es comptava a raó de dos marcs orientals com a equivalents d’un d’occidental. De cop i volta la gent tenia potser menys diners que abans. És a dir que havien entrat al mercat de consum, però sense el mateix poder adquisitiu que els de l’oest.

Pitjor encara va ser que una gran part dels treballadors del a RDA sense qualificacions acadèmiques no va trobar feina després de la reunificació i això comportà una disminució radical del seu nivell de vida. En qüestió d’un any un percentatge no gens menyspreable dels alemanys va veure desaparèixer el país on havia viscut potser gairebé tota la seva vida, va haver d’adaptar-se a una escala de valors diferents i aprendre a sobreviure a la societat capitalista, que suposava realment una competitivitat que no sabien afrontar.

Per sort Alemanya era prou potent econòmicament per poder mantenir, a base de rendes, a tots aquells que no es van poder incorporar a la societat de l’oest. En els darrers 15 anys el país ha invertit una quantitat substancial de diners en concepte d’ajudes de la Unió Europea per reciclar als treballadors de l’antiga RDA i preparar-los per reinserir-se al mercat laboral.

Òbviament la reunificació ha tingut dues cares. La que veuen els guanyadors i la dels perdedors. A la RDA tothom tenia diners però no hi havia productes. A l’actual Alemanya hi ha infinitat de productes a les botigues però l’estat no garanteix un salari suficient per a que tots els Alemanys es puguin permetre el que desitgen.

No seria just, no obstant, acabar la història de la RDA sense potser parlar d’alguns casos personals als que dedicaré part de l’entrada del blog d’avui i de la propera setmana.

El primer gran personatge de la RDA és Robert Havemann. Nasqué el 1910 a Múnic en una família benestant. Estudià química i començà la seva activitat política el 1932, quan ingressà en el moviment Neu beginnen (començar de nou) que endegava la resistència contra el nazisme. El 1933 ingressa al KPD, el partit comunista d’Alemanya. Va fundar un grup anomenat Europäische Union (Unió Europea) que planejava accions per enredar i esbordellar les accions dels nazis.

El règim però, sense saber res de les activitats subversives del científic, li donà la possibilitat de cooperar amb ell per investigar les armes químiques i Havemann acceptà per tal de poder encobrir millor encara la seva tasca a la resistència.

Però la seva doble vida no va romandre durant molt de temps en l’obagor i fou descobert per la Gestapo i posteriorment arrestat el 1943. Se’l va processar i condemnar diversos cops, tanmateix, la seva tasca com a investigador era tan valuosa que no el van executar. Va sobreviure al règim i fou alliberat del camp de concentració per l’exercit roig.

Havemann va accedir a un càrrec de director financer de l’institut científic Max Plank al Berlín occidental. No obstant, degut a la seva afiliació al KPD fou perseguit per les autoritats occidentals i finalment perdé la feina el 1948. Recordem que el món ja estava dividit en dos blocs. El capitalista i el comunista.

Havermann marxà a viure a l’Alemanya oriental que el rebé amb els braços oberts doncs havia lluitat contra el nazisme. Al Berlín oriental obtingué una càtedra a la universitat Humboldt. Però el 1956 començà a criticar el règim socialista de la RDA i el 1964 perdé la feina i també el seu càrrec al SED. L’any 1971 el seu fill fugí, com tots els que podien, a l’Alemanya occidental i ell i tota la seva família passà a estar sota la monitorització de la Stasi. El 1976 Havermann va ser condemnat a arrest domiciliari i morí tot estant-hi el 1982.

Havermann és, com a molts d’altres, una de les figures tristes de la història. Algú que per les seves ideologies va patir tant la repressió d’un cantó com la de l’altre. I també és un exemple de com una persona pot lluitar contra el mal i per la llibertat d’expressió durant tota la seva vida.

Ben segur la RDA estava plena de gent com ell que patí en silenci la violència del sistema i que no són menys valuosos que Havermann. Només són més ignorats perquè d’ells no s’ha escrit res enlloc. A tots ells els dedico l’entrada del blog d’aquesta setmana. Perquè la història també és d’aquells de quin no s’escriu mai res.

El successor de Walter Ulbricht fou un dels seus homes de confiança i també el que va dur a terme la planificació i implementació del mur de Berlín per assegurar l’estabilitat de la RDA. Com Honecker mateix diria en una entrevista després de deixar de ser president del SED, Ulbricht va donar l’ordre, Els russos la seva benedicció i el món va tancar els ulls perquè el mateix president dels Estats Units anà de pesca en rebre la notícia sobre la construcció del mur.

Erich Honecker va ser un dictador impassible i inescrutable fins els seus darrers anys demandat, quan les malalties van començar a enterbolir-li el cervell.

La seva vida va ser turbulenta. Dels tres grans personatges de la RDA, Wilhem Pieck, Walter Ulbricht i Erich Honecker, aquest últim fou l’únic que no va passar per cap fase social-demòcrata en la seva joventut. Venia d’una família de miners que simpatitzava amb els comunistes i ell es va afiliar al KPD el 1929, any en que fou enviat a l’escola Lenin de Moscou. En va tornar el 1931 i el 1935 no va tenir temps de fugir a l’exili quan el NSAPD va pujar al poder, per això va ser empresonat pels nazis. Mai va parlar de que hagués estat torturat i sovint es diu que va aconseguir aquest tracte de privilegi delatant a companys del seu partit. Durant l’època de presidi aconseguí fugir i va començar una relació amorosa amb una de les seves guardianes de garjola, una dona vuit anys més gran que ell. Gràcies a aquesta, Honecker tornà a la presó sense cap mena de represàlia i s’hi està fins el 1945. El jove impulsiu es va casar amb la seva carcellera temps després, en l’època de la planificació de la implantació del sistema socialista a l’Alemanya oriental.

Honecker tenia molt bona intuïció per saber on residia el poder i es va convertir aviat en una de les persones de confiança d’Ulbricht, podent així entrar a formar part del Politburó. Era un jove ambiciós amb les idees molt clares en el terreny polític però no gaire en l’amorós. Quan ja formava part del cercle d’Ulbricht, s’embolicà sentimentalment amb una altra companya de partit amb qui s’hagué de casar perquè havia quedat embarassada.

Durant els anys en que estigué a l’ombra d’Ulbricht, aquest darrer imposà una política d’austeritat que féu tirar l’economia del país endavant tot i que els ciutadans només sentien la manca de llibertat i d’al·licients a la seva Alemanya socialista. No obstant, els alemanys de la República Federal parlaven d’un miracle econòmic roig en referir-se a la RDA. Amb un país mancat de la millor maquinària industrial perquè se l’havien endut els russos i aquests explotant les riques fonts d’urani de la serralada Herzgebirge, els alemanys orientals continuaven pagant les reparacions de guerra i per tant, tot el que s’aconseguia a la “Alemanya sense Marshall” era una proesa. Ulbricht n’era conscient i no va perdre mai l’ocasió de recordar als russos que a pesar de les adversitats, a la RDA les coses anaven moltíssim millor que a qualsevol dels altres satèl·lits soviètics. Òbviament allò no abellia gaire als comunistes.

Just l’any en què Ulbricht havia de batallar amb els ciutadans i en el moment en què els ciutadans de la RDA es van revoltar contra la política socialista, Erich Honecker es casava amb Margot Feist, una líder de l’agrupació política FDJ. Ella serà, segons els historiadors i biògrafs, el gran amor d’Erich i la dona que el va fer anar de corcoll. L’única de les seves relacions de fins aquell moment que era més jove que ell.

Honecker va ser capaç de mantenir-se fins el 1970 a l’ombra d’Ulbricht quan aquest va cometre un altre error fatal a més de l’entrevista amb Brejnev: En un discurs públic l’ancià polític anticipà una reforma per aconseguir entrar en l’etapa del socialisme d’afluència pel que tant havia lluitat. El Maig del 1971 la Unió soviètica forçà a Ulbricht a retirar-se de la vida política i finalment Honecker esdevingué primer secretari del SED.

Ell va recollir des d’un bon principi la collita que Ulbricht havia sembrat, un creixement econòmic modest però estable i una industria que podia funcionar progressar perquè a la RDA s’havien construït una gran quantitat de central elèctriques, que funcionaven amb carbó.

Per això quan Honecker succeí a Ulbricht, el primer va apujar els sous i disminuir les hores de feina dels treballadors i l’edat de jubilació. Va subvencionar les vacances en hotels de luxe a la costa alemanya als treballadors escollits per sorteig, va obrir botigues amb productes de l’oest, les anomenades “intershops” on els ciutadans podien comprar capricis no produïts a al RDA amb els sous competitius que l’estat pagava. I va fer aparèixer tota una sèrie de botigues de productes gourmet per apaivagar la gana i set de luxe dels ciutadans més estalviadors i afortunats.

Amb Honecker va començar l’etapa del socialisme d’afluència perquè, segons volia donar a entendre al món, els habitants del país havien de ser capaços d’aprofitar els fruits del seu esforç sense esperar massa. Però tot i així a les prestatgeries dels supermercats continuaven faltant-hi productes perquè molt d’allò que es produïa, i que no era poc, anava a parar a l’oest, i el 40 % del que es fabricava a la RDA i s’hi venia era manufacturat a les encara 11.000 empreses privades que hi quedaven. I aquestes van passar a mans de l’estat el 1971, un any després de l’arribada del Volkswagen Golf d’importació a l’est. Era tres vegades més car que el Trabant, el cotxe de la RDA per excel·lència, el que costava 20.000 euros de produir i es venia per 10.000. No obstant, els diners no eren un problema pels alemanys de l’est. Mancats de productes per gastar els sous, una gran part de la població es va poder permetre comprar el Golf que tenia l’avantatge que es podia adquirir sense llistes d’espera.

La dècada dels 70 va fer palesos els dos problemes bàsics de la petita república. Un era la manca d’una industria plenament socialista capaç d’activar l’economia i proporcionar als ciutadans tots els bens de consum necessaris. L’altre era la precarietat de l’habitatge. Des de la segona guerra mundial la RDA havia fet un gran esforç per anar pagant les reparacions de guerra i endegar una economia que començava de zero. L’estat no havia tingut diners per ocupar-se del manteniment dels edificis i per això els barris antics de les ciutats queien literalment a trossos. Reconstruir el que havien estat cases magnífiques hagués suposat una inversió que la RDA no es podia permetre. Però la població anava creixent i calien habitatges. Honecker va començar a planificar i construir enormes complexes de blocs d’edificis. Durant la vuitena convenció del partit del SED, Honecker va anunciar el seu ambiciós pla d’edificació de 3 milions d’habitatges fins l’any 1990.

La majoria dels pisos del a RDA no disposava de calefacció central sinó que s’escalfava amb forns de carbó que produïen calor ràpidament però de manera contaminant. A més, sovint l’inodor era fora dels habitatges i alguns d’aquests pisos no teníen una cambra de bany. Les famílies preferien anar a viure a llocs més petits però amb les comoditats de la calefacció central, el bany i el balcó encara que aquests estiguessin en enormes blocs soviètics sense cap caliu. Un pis de tres habitacions podia costar uns 61 marcs al mes. Un regal pràcticament. Es prioritzà a les famílies de classes treballadores amb més fills.

I és que a la RDA els nens portaven un pa sota el braç literalment, perquè a les famílies se’ls concedia un crèdit de 7.000 euros pel primer fill. Això explica que la mitjana d’edat dels matrimonis de la república fos de 22 anys.

El més que necessari programa d’edificació d’habitatges endeutà la RDA definitivament. El 1982 aquesta acumulava uns números vermells de 25 milions de marcs i Joseph Strauss hagué de concedir, des de la Bundesrepublik, un crèdit d’un bilió de marcs a la RDA. D’això evidentment els habitants de l’Alemanya oriental no en van saber res. Van romandre en la ignorància.

Erich Honecker s’esforçà per renovar la imatge del seu país fent-hi fabricar alguns productes que eren una imitació dels que es venien a l’oest. Els texans per exemple, popularitazats als EEUU als anys 50, començaren a produir-se a la RDA el 1975 però en color marró. Un mal succedani. Els blaus no es comercialitzaren fins el 1978 i ni amb el color adequat s’assemblaven als que venien “a l’altra banda”.

També a la Coca-Cola li va sortir una germana comunista que s’anomenava “Vita cola” o “Club cola” i el hotdog de l’Alemanya oriental era la “Ketwurst” –una paraula formada per Ketchup i Wurst- que vol dir salsitxa. Òbviament l’hamburguesa tenia la parenta pobra “Triletta”.

Però el polític que es volia posar als alemanys a la butxaca continuava semblant distant. I a la seva vida privada feia temps que tenia greus problemes. Se li coneixien afers sentimentals amb dones més joves i la seva muller Margot Honecker, que ja era Ministra d’educació, també tenia les seves escapades. El matrimoni vivia plegat de portes cap enfora però de portes endins es distanciava. Molt a pesar de la voluntat de Honecker que, segons els historiadors i biògrafs, continuava enamorat de Margot.

Als anys vuitanta els ciutadans de la RDA estaven tan cansats com el mateix dictador de la república. Molts continuaven intentant fugir cap a l’oest i entre els que no ho aconseguien, alguns cercaven refugi en l’església. Aquesta esdevingué la llavor de l’oposició al règim. El mateix Honecker ho reconeixeria amb certa tristesa anys després de la reunificació. Tots els ciutadans esperaven un canvi en la seva política perquè Gorbatxov va ser escollit cap d’estat el 10 de març del 1985 i no va trigar en anunciar la seva intenció de reconstruir l’estat i de fer-lo més transparent i permeable a l’oest. Honecker no afluixà.

A finals dels anys vuitanta, més concretament el 1988, Honecker patí un revés del destí que li clavaria un punyal al cor. La seva neta favorita de dos anys, la Marianne, morí d’una infecció respiratòria agreujada per la pol·lució. L’home de ferro es trencà poc a poc. La seva esclerosi no li deixava el cap clar per veure la realitat del que estava passant als països aliats de Rússia. El 1989 Hongria obrí les fronteres i molts Alemanys fugiren a l’oest a través d’aquest país i de Txèquia.

El 6 de febrer del 1989 caigué la darrera víctima del mur de Berlin, un noi de 20 anys que es deia Chris Gueffroy i que no va aconseguir veure la revolució pacífica del 9 d’octubre d’aquell any. La gent sortí als carrers a reclamar més llibertats i fronteres obertes. Només a Leipzig 7.000 persones van eixir per demanar la renovació del país.

Un Honecker malalt que feia poc havia celebrat els 40 anys de la seva RDA s’assabentà del seu estat de salut i de que la seva república estava a les acaballes a través de la televisió. El Politburó l’obligà a dimitir pocs dies després de la darrera gran celebració.

Ja afeblit, el polític va ser acusat de totes les morts ocasionades pel mur de Berlin i de diversos casos de corrupció. Va cercar asil a Xile on l’esperava la seva dona Margot, fervent comunista fins el darrer moment i que donaria suport i consol al seu marit malalt fins a la seva mort el maig del 1994. La parella semblà reconciliada en el seus últims anys plegats.

Els alemanys occidentals encara anomenen la RDA “die Honecker Diktatur” –la dictadura Honecker- quan volen fer broma d’aquella època. Tant Walter Ulbricht com Erich Honecker van ser dictadors implacables que van aixecar un país del no res a través d’un dispositiu de força que mantenien amb la violència silenciosa de la por infosa als ciutadans. I en cadascun d’aquests dos grans dictadors, com potser de tots els dictadors del món, ens caldria buscar les persones insegures, inestables i vulnerables que van ser realment per poder entendre, si és possible fer-ho, el motiu del mal que van fer repercutir en aquells que tenien per sota seu.

Recapitulem una mica i retornem a l’article de la setmana passada. El 1950 Walter Ulbricht va passar a ser el primer secretari del SED, el partit format per la fusió del social-demòcrata SPD i el comunista KPD. De fet, tot i que el primer i únic president de la RDA fou Wilhem Pieck, Walter Ulbricht va ser l’home que més poder tenia a la RDA des de la seva fundació i potser fins i tot abans d’aquesta. El Juny de 1945 el grup Ulbricht s’havia reunit per programar la implantació del sistema socialista soviètic, és a dir, un sistema totalitari disfressat de socialisme a la Alemanya soviètica. Els historiadors parlen de la cúpula artífex de la RDA com a “grup Ulbricht” senzillament perquè ell portava la veu cantant. I d’ell són les famosíssimes paraules “ Es muss demokratisch aussehen aber wir müssen alles in der Hand haben”, és a dir “ha de semblar democràtic però ho hem de tenir tot a les mans”.

Doncs d’això que s’havia proposat Ulbricht només en va aconseguir la meitat: ho tenia tot ben controlat. No obstant la RDA no va semblar mai, ni als seus ciutadans ni a ulls del món, una democràcia.

Els principis fonamentals del socialisme es van fer oficials durant la segona Conferència del partit del SED el juny del 1952. Es va procedir a la col·lectivització dels mitjans productors del capital: la terra i les indústries i empreses. El sòl agrícola va passar a mans de cooperatives controlades per l’estat. Si algun pagès o terratinent gosava oposar-se a la expropiació forçosa de les seves terres era afusellat. La reforma agrària es va completar el 1960.

Pel que fa a les empreses privades i fàbriques la majoria també va ser col·lectivitzada segons principis soviètics i van passar a anomenar-se “Volkseigene Betriebe” és a dir, empresa propietat del poble.

Però així com el sòl va passar a mans de control estatal i a ser completament “del poble” de manera ràpida, les fàbriques i empreses i indústries no van ser totes col·lectivitzades accelaradament. Les darreres 11.000 van ser “socialitzades” el 1971, més o menys amb la pujada al poder d’Erich Honeker.

Com que l’economia era completament planificada per l’estat i no es podia produir excedents que es venguessin en el mercat negre l’Estat decidia quina quantitat s’havia de fabricar.

Però la producció a la RDA era pobra. Els russos s’havien emportat la millor maquinària industrial com a part dels 9 milions de marcs que l’Alemanya de l’Esta havia de pagar en reparacions de guerra. Els treballadors produïen amb escassos mitjans i els resultats eren insuficients. El 1953 Walter Ulbricht decidí augmentar la producció mentre els salaris dels treballadors es mantingueren intactes. El resultat d’aquesta decisió va ser una manifestació massiva que va ser reprimida durament amb ajut dels tancs russos.

I el govern d’Ulbricht també tenia una altra gran arma per imposar la seva voluntat sobre els ciutadans: La Stasi, la Staatssicherheit, el mal anomenat Ministeri de Seguretat, un òrgan que es fundà el 8 de febrer del 1950 i s’emmirallava en el model del KGB. El 1989 el gran dispositiu comptava amb 91.000 treballadors, 2000 espies al territori i 2000 més a l’estranger i uns 190.000 col·laboradors no oficials. Dels gairebé 17 milions de persones de la RDA, la Stasi va arribar a tenir arxius de gairebé 5 milions. Una de cada 5 persones estava involucrada amb aquesta entitat de control, seguiment i repressió i denunciar a un possible “enemic del sistema” podia suposar un ascens a la feina o una millor opció per ser acceptat a la universitat. La RDA estava dividida en partidaris del sistema, en enemics del sistema repressiu, i en aquells que intentaven sobreviure sense voler ser ni d’un bàndol ni de l’altre.

Es punxaven telèfons, es feien filmacions secretes i qualsevol afirmació que pogués haver sonat “anti-socialista” suposava un expedient que la Stasi guardava curosament per fer un seguiment exhaustiu de l’individu en concret que podia semblar “anti-sistema”.Cada gran nucli de població a la RDA comptava amb una presó on hi anaven a parar els sospitosos de la Stasi, els presoners polítics que no existien oficialment. En total unes 220 que van privar de la seva llibertat a unes 200.000 persones durant la època de la RDA.

A més la Stasi també controlava que cap ciutadà de la intentés fugir cap a l’oest.

Però la insubmissió al sistema es controlava des de les arrels a través de la FDJ. L’organització tenia petits comitès i grups en totes les escoles de la RDA i vetllava per l’adoctrinament sever del tots els futurs ciutadans.

I pels que es negaven a seguir els consells dels òrgans de control o que no volien fer la formació professional que els recomanava l’estat segons les seves necessitats, o simplement no estaven d’acord amb els llocs de treballs que els assignaven eren tancats en els “Jugenwerkhöfe”, que podria traduir com a “camp de treball juvenil” i equivalien a presons de menors. En total n’hi van haver 75 en tota la RDA. Es privava als joves de descans, se’ls feia produir en equips i si algun equip no arribava a acomplir el que es demanava es castigava severament a tots els membres. Quan els joves en sortien trigaven anys en ser els mateixos.

I de tota manera no tot estava sota control. El nombre de persones que fugien de la zona est a la oest augmentava cada any. És lògic perquè mentre a Berlin no hi va haver cap mur, hi havia ciutadans de l’est que treballaven a l’oest i veien que el pla Marshall havia donat una injecció econòmica a la ciutat i al país que feia que a les botigues hi hagués de tot i que als carrers hi circulessin cotxes moderns. A l’est la gent tenia els productes bàsics com el pa finançats parcialment per l’estat però no disposava de cap extra. Això feia que molts ciutadans volguessin anar a parar a “l’altre cantó”.

Només l’any 1950 cent vuitanta mil persones van fugir a l’oest.

El primer cop dur per als ciutadans de la RDA, com he mencionat abans, va ser el 1953 quan van decidir manifestar-se en contra del govern que els imposava un augment de la producció mentre que els salaris es mantenien intactes. Els ciutadans patien gana i s’exigia de nou als treballadors un esforç per mantenir l’estat socialista i finalment aquests van sortit al carrer a manifestar-se. El 17 de juny del 1953 el SED es va veure forçat a demanar ajut als militars russos per reprimir la manifestació que s’havia convertit en revolta. Es demanava llibertat, la reunificació de les dues Alemanyes i l’alliberament dels presos polítiques. 150 persones van morir i més d’un centenar van ser ferides i empresonades. El sistema s’aguantava només a través de la força.

Si alguns ciutadans havien tingut mai la il·lusió que la RDA seria en algun moment una democràcia la van perdre en aquells moments.

Quedava només, per subsistir en l’engany sense ofegar-se, estintolar-se en allò que aquell estat dictatorial sí els podia oferir. Un treball garantit de per vida encara que no fos el que els agradés. Places de guarderia i escola pels fills també garantides i gratuïtes. Fins i tot les colònies dels més petits estaven subvencionades.

Però la vida dels més menuts no deixava gaire espai als somnis. Es portaven els nens a les guarderies a les 7:00 del matí. Allí se’ls feia anar al bany i rentar-se les dents i se’ls ensenyava el que les mestres bonament podien tenint en compte que hi havia massa criatures per atendre-les a totes degudament.

Durant anys s’ha dit que la RDA era un estat ideal per la dona. No es pot discutir. Es rebia subvencions per tenir fills i formar una família augmentava les possibilitats d’aconseguir un pis assequible. El més positiu pel que fa a política familiar de la RDA va ser, sens dubte, el fet que milers d’empreses van ser capaces de tenir les seves pròpies llars d’infants i fins i tot escoles de formació pels treballadors. Algunes dones podien deixar els menuts a la feina, anar a treballar i recollir-los tranquil·lament en acabar. I alguns petits van créixer tan en contacte amb l’empresa que van acabar treballant-hi com els seus pares.

Però no totes les empreses eren així i no totes les guarderies aconseguien tenir cura dels infants com era degut. Ningú parla de com de sovint els menuts estaven malalts ni de les mancances emocionals que podien tenir. A més el sistema tampoc afavoria empreses fortes que prosperessin perquè un cop una empresa superava els 20.000 marcs en guanys l’estat la gravava amb uns impostos que només li permetia subsistir.

Tenint en compte totes aquestes circumstàncies no ens hauria d’estranyar que el desig d’una vida millor impulsés a la gent a fugir cap a l’oest, on l’economia creixia i les fronteres estaven obertes a bona part del món. El socialisme stalinista no convencia a tothom i per això el 1960 el nombre de persones que fugien cap a l’altre cantó era d’unes dues mil diàries.

Per aturar aquest flux negatiu per a la RDA i per a la imatge que el bloc soviètic volia donar de si mateix, Walter Ulbricht va proposar a Rússia isolar Berlin oriental per evitar la pèrdua massiva de treballadors. Els russos hi van estar d’acord.

A pesar de les seves paraules gravades per la televisió, el dotze d’agost del 1961, exactament a la una de la matinada, quan la majoria dormia, es començà construir el mur de Berlín. Allò que separaria el futur i la mentalitat dels alemanys molt més que dues generacions…

 

 

 

 

 

Recordo que de menuda tenia una visió poc nítida del que era Alemanya. N’hi havia dues, cosa que ja em semblava prou estranya. Una era europea i l’altra pertanyia a la URSS i n’era un satèl·lit. L’associació que em venia al cap quan algú mencionava la RDA era la d’un país fosc, fred, hostil i pobre, on es tractava als ciutadans amb mà de ferro. La prova n’eren els atletes i les atletes que competien als Jocs Olímpics. Tots estaven programats per guanyar i aguantar una disciplina inflexible.

Anys després, per una casualitat de la vida, vaig decidir anar a viure a Berlín i allí em vaig emmarar del passat recent d’un país que havia ocasionat un solc profund en l’ànima de la gent. Els berlinesos de l’oest i de l’est, tot i pertànyer a la mateixa ciutat, tenien uns etils de vida i una filosofia molt diferents i que feia la convivència a l’Alemanya unificada prou difícil. Però com va néixer aquell país mig soviètic al cor mateix d’Europa? La història de l’Alemanya oriental encara no està resolta.

Avui vull dedicar l’entrada del blog a recalcar aquells fets que van representar la llavor d’un país que va néixer, créixer i desaparèixer en poc més de quaranta anys. La meva edat com qui diu.

Tots sabem que el futur i la repartició d’Alemanya havia quedat esbossat molt abans de la capitulació de Hitler el 8 de maig del 1945. A la Conferència de Yalta més concretament, que tingué lloc del 4 al 11 de febrer del 1945 i en què Churchill, Stalin i Roosevelt van decidir qüestions bàsiques sobre el futur del país causant de dues Guerres Mundials. A petició dels britànics es va acordar que França havia d’adquirir una part d’Alemanya. Els interessava un bloc prou potent a Europa per contrarestar el soviètic, que ja aleshores feia por al vell continent. Stalin accedí a la petició a canvi de demanar que els EEUU es retiressin d’Alemanya als dos anys d’ocupació. Hi van accedir i van fer el que van voler després.

En tot cas després del rendiment de Hitler, i gràcies a la Conferència de Postdam del 17 de juliol al 2 d’agost del 1945, Alemanya va ser dividida en 4 zones i la ciutat de Berlín també. Els EEUU i Rússia van aconseguir una part del territori pràcticament equitativa amb una superfície d’uns 107.000 km quadrats i uns 17 milions d’habitants. Estava claríssim que les dues potències havien de tenir una part del pastís similar, altrament els conflictes haguessin esclatat molt abans i la guerra freda hagués començat abans d’hora. Es creà un comitè aliat per controlar la vida a les zones d’ocupació i Rússia decidí implantar a Berlin el SMAD –sovietische Militäradministration- que era una espècie de govern en funcions controlat per militars.

A més, el juny del 1945 la cúpula del KPD – el partit comunista alemany fundat per Rosa Luxemburg, Karl Liebknecht i Wilhem Pieck el 1918, s’havia reunit a l’exili per organitzar la implantació del sistema socialista a la zona alemanya d’ocupació soviètica.

La SMAD va ser la que va propulsar el març del 1946 la creació i implantació de la FDJ (Freie Deutsche Jugend) que traduït seria la joventut alemanya lliure, un òrgan encarregat d’inculcar l’ideari comunista als joves alemanys de la zona russa en horari extra escolar. Així doncs el temps de lleure dels nois i noies de la part soviètica d’Alemanya quedava a les mans de grups de que de caràcter polític que organitzaven activitats com les dels boy scouts americans però a la soviètica.

A l’abril del 1946 i per acció de l’anomenat “grup Ulbricht” es va fusionar el SPD- partit socialista alemany i el KPD, el partit comunista alemany. El partit únic s’anomenà SED i es va escollir com a primer secretari del partit a Wilhem Pieck conjuntament amb Otto Grotewohl. Ocuparien el càrrec fins el 1950, any en que passà a mans de Walter Ulbricht, l’autèntic dirigent i artífex de tot el procés de socialització d’alemanya i implantació del sistema leninista i stalinista.

Durant els primers tres anys d’ocupació la vida a qualsevol cantó d’Alemanya era prou dura. El país havia de pagar 200 milions de marcs en reparacions de guerra i la gent passava fam arreu. Els russos van començar a cobrar els 9 milions que els hi corresponien tot enduent-se del país la millor maquinària industrial i arrancant també les vies fèrries del tren. L’Alemanya de la zona soviètica va quedar industrialment molt castigada però era precisament el que volien els russos. El seu objectiu era convertir Alemanya en una inofensiva regió de camperols.

Tot i la duresa de les condicions de vida al bloc de la URSS, a França i Itàlia cada cop hi havia més adeptes al sistema comunista i amb una Rússia que havia estat capaç d’integrar com a satèl·lits Ucraïna, Armènia, Azerbaidjan, Bielorússia, Estònia, Geòrgia, Kazakhstan, Tadjikistan, Kirguiztan, Uzbekistan i Moldàvia els EEUU tenien por de que Europa es tornés roja. De fet el 6 de març del 1946, en un viatge als EEUU, Churchill es va pronunciar clarament en contra del la URSS per ser un sistema totalitari. La guerra freda havia començat.

La vida a la totes les zones d’ocupació Alemanya era prou severa però el 1948, el general George Marshall va iniciar un pla que duia el seu nom per tal de guanyar adeptes i desprestigiar la imatge del bloc soviètic. Amèrica donà una injecció de 13 bilions de dòlars a Europa i Alemanya en va rebre un 11%. USA va oferir també el seu ajut econòmic a Rússia com a compensació pels morts de la Segona Guerra Mundial però aquesta s’hi va negar.

Mentre el bloc soviètic implantava un sistema comunista sense pietat en què l’estat ho controlava tot i hi havia escassetat de bens de consum, la resta de països aliats conjuntament amb la Benelux celebraven la conferència de Londres, del febrer al juny de 1948 per decidir el futur de la nova Alemanya.

Per gestionar millor la zona d’ocupació es decideix convertir les 3 zones aliades, la britànica, la francesa i l’americana en una de sola i implantar un marc alemany que circulés per tot el país. A més decideixen constituir una Alemanya Federal.

El març de 1948 el general Sokolowski demanà informació sobre les decisions preses a la conferència però els aliats li negaren. Era obvi que es veia a Rússia i el bloc soviètic com a un enemic.

La reacció d’Stalin no es va deixar esperar i es va iniciar la Berliner Blockade. Rússia va barrar el pas a tots els subministraments que arribaven dels països aliats cap a Berlín. La població patia fam, malalties i fred a causa de la manca de combustible.

El destí va voler que l’aeroport més gran del món d’aquella època, el de Berlin Tempelhof, quedés a la zona occidental. D’aquesta manera durant els 343 dies que va durar la Berliner Blockade els aliats van demostrar un enorme poder d’organització i van fer volar avions per sobre la ciutat per llençar menjar, medicaments, roba i llepolies pels nens que patien l’aïllament de la Blockade. 300 avions diaris van sobrevolar la ciutat per ajudar els seus habitants en el que es coneix com “Luftbrücke”, literalment “pont aeri” de la salvació.

Més que el pla Marshall va ser l’actuació dels avions americans abastint la població el que definitivament va canviar l’opinió que els alemanys tenien dels americans. De ser els enemics van passar a ser els amics. Els d’una banda és clar. Perquè a l’Alemània oriental es feia el possible per inculcar a la gent por i angúnia cap a l’enemic capitalista que feien equivaldre al feixista.

La Conferència de Londres va donar els seus fruits ben aviat. I el Setembre del 1949 té lloc el consell parlamentari de la constitució de la República Federal Alemanya.

Va ser un cop per als Russos que volien una Alemanya unida per aconseguir-ne el control total. Però com que el president de la RFA va ser escollit el 15 de setembre del 1949 els russos van reaccionar pensant que tampoc podien ser menys.

El 7 d’octubre del 1949 es constitueix la cambra provisional dels Länder. Aquesta data es considera el naixement oficial de la RDA. El dia 11 d’octubre de 1949 Wilhem Pieck és aprovat president de la RDA. En seria l’únic i no en caldrien més perquè, de fet, el poder total estava en mans del secretari general del SED que a partir del 1950 va ser Walter Ulbricht. Aquest va decidir el futur del que seria la RDA en el seus temps més obscurs…

 

 

 

 

El matí del primer d’agost del 2016 va fer trontollar la tranquil·litat del que podria haver estat un esperat començament del període de vacances per alguns barcelonins. I és que, sense previ avís amb el corresponent rètol, de cop i volta, els terres i les parets dels edificis del tram del carrer Llull comprés entre Llacuna i Roc Boronat van començar a vibrar de tal manera que els veïns que érem a casa vam sortir al carrer espaordits. Confusos i atabalats ens demanàvem els uns als altres si aquell soroll i tremolor infernals eren normals. Alguns havien pensat durant uns instants que es tractava d’un moviment sísmic. No era res tan espectacular. Finalment s’havia posat en marxa la construcció d’un gegantí hotel davant de les nostres cases, un dels molts que s’alcen encimbellats i poc gràcils imposant la seva preeminència sobre els humils ciutadans que, poc a poc, són testimonis com la seva ciutat desapareix per fer lloc als turistes. I és que només a uns pocs metres d’on s’endegà la construcció del nostre hotel en qüestió ja s’havia alçat feia pocs anys el Travelodge. I just al carrer de sota del carrer Llull, a Ramon Turró, que ja disposa d’un hotel Ilunion a tocar de la Rambla del Poblenou, coneixíem el projecte per alçar un mastodòntic hotel d’una estrella, que de ben segur no portarà un turista de qualitat a la zona, I tot això quan ja tenim prop d’aquesta artèria vital del barri l’Hotel 4 Barcelona, L’Hesperia del Mar i el Holiday Inn Express.

Per si no estiguéssim facilitant prou l’arribada dels visitants, també els posem a disposició una part considerable dels pisos del barri que es lloguen temporalment per uns preus que els barcelonins no podem pagar. Per aquest motiu els habitatges de la zona s’han encarit d’una manera tan desmesurada que els que hi volem continuar vivint ho tenim ben magre si no ens toca la grossa de Nadal, és clar.

Però tornant al nostre hotel Paxton, aquell mateix matí de l’1 d’agost els veïns de les diverses finques van anar informant als administradors i propietaris de les cases del tram de carrer que quedava davant de l’hotel d’aquells moviments i vibracions exagerades que sentíem sota els peus. El propietari de l’edifici on visc ens va trucar per venir a fer fotos de les parets del bloc. Aquell rebombori ens havia alarmat i feia, a més, pudor de socarrim perquè precisament les obres s’havien posat en marxa en plenes vacances. Es van fer fotografies de les cases. Era qüestió de curar-se en salut.

Desgraciadament, el malson tan sols havia començat perquè el soroll i els tremolors van continuar a pesar de les protestes del veïnat, que havia aconseguit que canviessin la maquinaria emprada a l’obra. Però aquesta va continuar. I semblava estrany quan justament el darrer estiu va sortir un article a La Vanguardia que posava de manifest que més de la meitat dels turistes considerava que la ciutat estava massa massificada. En altres paraules: morirem d’èxit. Un cop tinguem tants allotjaments disponibles que els visitants ensopeguin els uns amb els altres i la nostra ciutat hagi perdut la seva fisonomia original, llavors ja no serem genuïns i els turistes cercaran un nou petit paradís. I podria ben bé ser a Bulgària, o Romania o el Kazakhstan o Kosovo perquè qualsevol d’aquests indrets conserva racons no massificats i resulta infinitament més econòmic. Però nosaltres ja haurem malmès la nostra ciutat i l’haurem feta inhabitable pels d’aquí.

Fa vuit anys que vaig venir a Poblenou i n’he viscut la transformació. Era una barri de gent treballadora que reviscolà a partir de les obres dels jocs Olímpics que el van obrir al mar. Els meus amics, fills d’aquí, encara recorden que, de menuts, era tota una temeritat banyar-se al mar amb les vies del tren rovellades tan a la vora i una platja esdernegada. Amb l’esdeveniment del 92 Barcelona va canviar i el barri guanyà en popularitat. No obstant, va restar al marge de la massificació que patien indrets com Passeig de Gràcia o la Sagrada Família. Fins fa uns anys. La proximitat a la platja ha convertit la barriada en un lloc de moda on, a més a més, encara hi ha grans solars per edificar hotels. Es fa difícil de vegades escoltar algú a la Rambla que parli algun idioma de la Península Ibèrica i encara podem donar gràcies que no ha aguantat, si més no durant gaire temps, cap botiga de samarretes del Barça o plats amb disseny “Gaudí” com a altres indrets de la ciutat comtal.

I tot i així l’edificació d’hotels continua. La llicència dels hotels Paxton i el colós de Ramon Turró es va atorgar poc abans del canvi d’alcalde. Ens ha anat d’un pèl poder-nos estalviar un nou ensurt. De fet, des de l’1 d’agost els veïns hem aguantat estoicament diversos inconvenients pels que encara no tenim cap explicació clara. Al número 149 del carrer Llull, per exemple, el nou de setembre del 2016 els veïns vam patir pujades i baixades de tensió des de les tres de la tarda fins les vuit del vespre, hora en què van començar a petar-nos els electrodomèstics i vam avisar els bombers. Endesa va aparèixer, com ja vaig esmentar en una entrada de blog anterior, unes cinc hores després de la primera notificació de les incidències per part nostra. Aquell dia el neutre de l’edifici es va veure afectat per una avaria a la xarxa subterrània de baixa tensió. Això és el que diu l’informe que hem rebut aquesta setmana. Òbviament el gran sospitós va ser l’hotel en construcció de davant de casa nostra. Però de proves no en teníem i no en tenim. Potser no ens el mirem amb prou bons ulls el futur veí.

Les obres han continuat sotjades per les mirades crítiques d’una part del que habitem a la zona. Però també amb la benedicció d’alguns negocis propers que veuen en els turistes una font d’ingressos potser més regular o substanciosa que la que representem els ciutadans, prou ofegats entre els impostos, lloguers abusius i l’encariment general dels productes bàsics.

El gran ensurt final succeí el passat dijous quan els residents al número 155 van veure com les columnes d’una part del seu edifici s’havien ensorrat. L’avís va ser urgent i un cop els entesos van haver inspeccionat el soterrani de la casa i van observar que aquesta patia greus danys estructurals, es va procedir a avisar els veïns per tal que desallotgessin l’edifici. Per precaució també es va fer marxar la gent dels edificis 153 i 157. Qualsevol pot imaginar com d’espantós deu ser disposar d’uns minuts per decidir què posa a una bossa on només s’hi pot portar el necessari per tres dies. El sentiment de vulnerabilitat i de tristor esbordella completament la il·lusió de què vivim en una societat del benestar que ens protegeix.

Alguns veïns dels tres edificis van haver de demanar a amics i familiars que els acollissin a casa, altres van optar per anar al Centre d’Emergències Socials a passar el mal tràngol i els més afortunats van anar a parar a l’hotel.

De fet el dilluns dia 20 l’Ajuntament va poder, finalment, fer reserva en diversos hotels de la ciutat per allotjar-hi els afectats de l’edifici que encara no es podia tornar a ocupar, el 155. Quina ironia, amb el barri curull d’hotels com tenim!

L’Ajuntament ha anat mantenint reunions amb els veïns per informar-los de les investigacions. Malauradament potser es trigarà un pèl més del que es volia en esbrinar les causes de l’ensorrament de l’edifici a Llull 155. El divendres passat dia 17 els bombers van haver d’actuar amb caràcter urgent per injectar formigó al soterrani i evitar el perill d’enfonsament. S’havia detectat una fuita d’aigua però no hi havia temps per analitzar-ho. O caixa o faixa.

A la reunió de dilluns al Centre d’Emergències Socials els informadors dels veïns, dos especialistes en construcció, van voler deixar clar davant els representants de l’Ajuntament que no els havien arribat informes ni plànols, ni fotografies ni res que els permetés fer d’observadors correctament.

I mentre els veïns del 153 i 157 ja han pogut tornar a casa seva, els del Llull 155 s’han d’acostumar a una vida nòmada perquè ni tan sols se’ls pot garantir l’estada al mateix hotel durant el procés de treball al seu edifici, a casa seva.

M’agradaria escriure aquesta entrada amb un missatge de tranquil·litat però no puc. Avui mateix m’ha arribat la noticia que un edifici del carrer Pallars ha estat desallotjat. Ha calgut el patiment del ciutadà per tal que les autoritats es mirin el cas de Poblenou detingudament. Fins a quin punt s’ha malmès el sòl al nostre barri? I què n’hem tret? Tan fetillers són els diners que porten els turistes que val la pena convertir Barcelona en una nova Benidorm? No deixem que venguin la nostra ciutat per quatre xavos i menys quan som els ciutadans els que hi vivim tot l’any!

Cal dir sí a un turisme sostenible, a un habitatge digne, assequible i segur i a unes autoritats que ens escolten i que volen esbrinar la veritat. Altrament els fonaments de la nostra societat trontollen com els de l’edifici del 155 i l’essència del barri quedarà diluïda entre els complexes hotelers. I ara es tracta de Poblenou però demà es tractarà de qualsevol altre barri de Barcelona si no ho aturem entre tots.

 

 

 

Ahir es va celebrar el vuit de març, dia internacional de la dona treballadora, una data que ressona, gràcies en part a l’esforç d’aquelles que dies abans ja reclamen posar atenció a aquells temes que encara són difícils per les del nostre gènere. I d’aquesta manera aconseguim que aquest dia internacional no passi inadvertit entre tots els dies internacionals declarats oficials i mundials i que s’han multiplicat com boets. I és que de “dia mundial de” n’hi ha un fotimer, tants que fins i tot tenim el dia de la tonyina, que és aquest 2017 el 2 de maig, o el dia mundial de la vida silvestre, que va ser el 3 de març. Oi que no en vàreu a sentir dir res? El 19 de novembre va ser el dia internacional de l’inodor- un invent genial però qui havia de dir que li havíem de dedicar un dia al calendari? O el curiosíssim 30 de juny, dia internacional dels asteroides. Bé. I com que l’entrada de la setmana passada anava dedicada a l’àrab he d’esmentar que el dia de la llengua àrab serà el 18 de desembre.

Però no és la meva intenció posar en dubte la importància d’alguns d’aquests recordatoris internacionals. Ans el contrari. Sobre tot si parlem del dia internacional de la dona treballadora i de la pau mundial. I és que encara hi ha massa temes que mutilen el gènere femení i el rebaixen, no tan sols a països africans o asiàtics, sinó al cor mateix de les societats que es consideren civilitzades i progressives com la nostra. Més enllà de la violència de gènere que ens dol a tots, hi ha aspectes del tractament de les dones que encara poden fer-nos sentir menystingudes i que estan tan arrelats en la nostra societat, que ni ens adonem que representen un tipus d’assetjament. Per quin motiu s’espera d’una dona que hagi d’utilitzar productes cosmètics altament tòxics que actuen com a disruptors hormonals provocant a la llarga malalties que poden esdevenir greus? Per què se’ns educa per estar contínuament pendents del físic com si la fita més important de la nostra vida hagués de ser estar bonica? Bé. Realment em podríeu argumentar que avui dia allò de que “per presumir s’ha de patir” també es pot aplicar als homes perquè des de fa uns anys es torturen amb dietes i depilacions làser. Cert. No obstant, em demano quantes dones gosarien dir a un home que ha posat uns quilos de més després de les vacances. I és que el comentari és molt típic a la tornada a la feina i va sempre acompanyat de mirades punyents que se situen a certes parts del cos femení i que no hauríem de considerar correctes. Hi estem acostumades però no per això són menys repulsius els comentaris o malintencionades les mirades.

Però tornem al dia vuit de març. Els russos celebren aquesta data amb un afecte especial. Els marits porten flors a les seves dones treballadores i les feliciten per la seva tasca per la societat. De fet estic convençuda que els russos creuen que la data la van marcar ells al calendari. I en part tenen raó. En part només. Com ja vaig escriure en una entrada de blog anterior, la primera convenció de la dona se celebrà a Seneca Falls, Nova York el 1848. Molt abans que ningú parlés del 8 de març. El febrer del 1913 les dones russes van celebrar el seu primer dia internacional de la dona, i el febrer del 1917 va esdevenir un mes importantíssim pels russos perquè el dia 23 del calendari julià, que resulta ser el 8 de març en el calendari gregorià, va deixar una empremta revolucionaria que no s’esborra de la memòria de la classe treballadora fàcilment. Els bolxevics de Petrograd van utilitzar el dia internacional de la dona per organitzar trobades i reunions de protesta contra la guerra, els preus alts i la situació precària dels de les capes més baixes de la societat. Aquest dia més de 128 mil treballadors es van declarar en vaga i la massa de manifestants desfilà per l’avinguda Nevski Prospekt cap a la Duma, tot demanant la igualtat per la dona i suficient pa per menjar. Com a conseqüència d’això, el 15 de març de 1917 l’emperador Nikolai I va deixar el seu càrrec.

Durant els anys de la Primera Guerra Mundial, és a dir, del 1914 al 1918, i per iniciativa de les organitzacions socialistes, la diada de la dona va esdevenir una data marcada en la lluita per la igualtat i la emancipació de les dones treballadores. Havia estat iniciativa la Clara Zetkin al 1910, va demanar oficialment a Copenhaguen durant la segona conferència internacional de la dona, la introducció de la celebració del dia Internacional de la dona. No va assenyalar però cap data per fer-ho.

El mateix 1910 a Amèrica del Nord les dones es manifestaven per aconseguir el dret a vot i el primer dia de la dona va ser celebrat el 19 de març del 1911 a Dinamarca, Alemanya, Àustria, Hongria i Suïssa- quina ironia perquè aquest país va concedir el dret a vot a la dona el 1971!

El març semblava un mes adequat per la data commemorativa. Aquest més ja se celebrava el dia dels caiguts en la guerra, la revolució de març i la comuna de París. El dia de la dona es va convertir entre el 1911 i el 1916 en un instrument de propaganda socialista prou importat però la Primera Guerra Mundial va desviar l’atenció sobre la qüestió femenina per concentrar-la en el tema de la pau.

El 1921, la Conferència Comunista de les Dones va decidir celebrar el dia internacional de la dona el 8 de març, en commemoració a la participació de les dones a la manifestació del 23 de febrer del 1917. En aquella època i segons l’entès L.B. Danilenko, que ha llegit les fonts de la època, la celebració pretenia ser un homenatge a totes les dones que treballaven en professions típicament masculines.

Del 1933 fins el 1945 a Alemanya per exemple es va prohibir la celebració del dia de la dona i només es va restablir com a data festiva del 1945 fins al 1990 en la zona d’ocupació soviètica. Rússia i els seus satèl·lits van mantenir la celebració viva i la van fer seva fins que el 1975, l’any internacional de la dona, les Nacions Unides van assenyalar oficialment el 8 de març al calendari per tal d’internacionalitzar la commemoració.

I durant els darrers cinc anys els mitjans han posat un gran èmfasis en aquesta celebració i no ens hauria d’estranyar. Encara moren massa dones assassinades en mans de les seves parelles al nostre país i per tant no costa imaginar com és la vida de les del nostre gènere en d’altres.

Ara bé, com vull recalcar a “Pintor de boira”, és absolutament prioritari que la dona sigui conscient de la seva necessitat d’educació per tal de poder valdre’s per ella mateixa i no esperar ser mantinguda. Això la fa menys vulnerable. I tal com la meva gran heroïna Nawal as Sa’dawi afirma, una dona només es pot considerar emancipada si es pot mantenir per si sola. Cal encara fer una gran tasca de conscienciació, també a la nostra societat, per tal que les dones aprenguin a ser lliures del tot per poder construir una societat nova al costat d’homes que les respectin.

 

 

 

Just abans de Nadal vaig tenir el gran plaer d’assistir a un excel·lentíssim curs de primers auxilis a l’escola on treballo. L’impartia un ex-bomber, membre ara de la Creu Roja, i que porta una ambulància. A més  es dedica a posar al dia a les persones interessades sobre una cosa tan útil i a la que es dona tan poca importància en aquest país com l’ajut immediat no professional en casos delicats. I és que en això, com en tantes d’altres coses, anem a la cua d’Europa. A  Alemanya, per exemple, és completament obligatori per treure’s el carnet assistir a un curs d’unes tres tardes. I un s’ha de reciclar al cap d’uns anys. De la mateixa manera, els professors estan obligats a tenir coneixements de primers auxilis perquè en una aula es considera que el docent és responsable dels alumnes, tinguin l’edat que tinguin.

Una de les primeres coses de les que ens va mentalitzar aquest gran professional a qui li agrada que l’anomenin Monti, és que sempre serà millor prestar ajut que no fer res. Això sí, assegurant-nos primer de que nosaltres mateixos no correm cap ris que protegim adequadament la zona i la persona en perill abans de qualsevol acció. Uns primers auxilis van des d’ajudar de desinfectar una ferida fins a qüestions més complicades com és la maniobra de Heimlich, que porta per nom el metge Heinrich Heimlich que la va inventar el 1974 i que va morir fa relativament poc. Des d’aquest blog li vull donar les gràcies per haver pensat en aquest pas que ha salvat les vides de tanta gent.

El curs ens va permetre aprendre que avui dia s’incrementa espectacularment la possibilitat de supervivència d’una persona amb un atac de cor només fent una reanimació sense insuflacions. En cas de reanimació cardíaca s’ha demostrat que aquestes darreres no són absolutament necessàries i resulten massa difícils de fer quan un no és un professional. No obstant, la reanimació sola ja és el que pot salvar una vida mentre s’espera l’ajut mèdic.

Una sessió de primers auxilis d’unes quatre hores serveix per mentalitzar a la gent de la importància d’actuar per ajudar i perdre la por que ens provoca fer, sense voler, encara més mal a algú que ja està en una situació delicada.

I d’entre les desenes de coses que ens va transmetre el Monti n’hi va haver una que em va arribar al cor com un punyal roent.  Sembla ser que en territori de la Península ibèrica continuem creient en la llegenda urbana que diu que si un motorista està estirat al terra inconscient no li hem de treure el casc. La majoria d’assistents al curs pensava que en cas de fer-ho es podia provocar una lesió irreversible al motorista. Segons es va comentar, segueix escrit als manuals de la DGT, aquells que ens hem d’empassar per aprovar el teòric.

Doncs bé, si un motorista està estirat al terra, un cop ens hem assegurat que ens hi podem acostar sense posar la nostra vida en perill, i si hem comprovat que no és conscient, és absolutament necessari treure-li el casc per fer la maniobra front-barbeta. Aquest pas imprescindible té una explicació molt fàcil. Si un motorista accidentat està inconscient, la mandíbula d’aquest es pot relaxar de tal manera que la llengua cau cap enrere i pot impedir a l’accidentat la respiració. Traient el  casc i fent la maniobra front-barbeta mantenim la respiració de la persona en qüestió i això li pot salvar la vida.

Ara ve la pregunta que ens fem tots: I si traient el casc li provoquem una lesió? La resposta del Monti va ser contundent: La lesió ja la té. Ara es tracta de que aconseguim mantenir-lo en vida fins a portar-lo a l’hospital on ja li tractaran. I té raó. La majoria dels meus estudiants li va demanar que si estava tan clar que li havíem de retirar el casc perquè és un d’un assumpte de vida o mort,  per quin motiu els manual de la DGT continuaven insistint en que no se li retirés el casc al motorista. El Monti ens va assegurar que des de la Creu Roja havien demanat en diverses ocasions a les autoritats de la DGT que es canviessin els manuals. Tanmateix a la DGT li resultava massa car.

Crec que la majoria dels assistents ens vam quedar sense paraules. D’una banda la DGT ens consciencia dels perills dels mals hàbits de conducció per evitar morts, però per altra banda no retiren els manuals anacrònics per qüestions econòmiques. Quina paradoxa! Això mateix ens demostra quin tipus de país som. Una Bananenrepublik com diuen els alemanys, una república bananera i probablement un dels pocs països en què encara circula la llegenda urbana de que traure el casc a un motorista li pot causar una lesió.

Menys d’un 10 per cent de la població espanyola té coneixement de primers auxilis. A Finlàndia el percentatge és d’un 85 per cent.

De cursos de primers auxilis n’hi ha de molts tipus i la Creu Roja en fa regularment. No es tracta d’un caprici sinó quelcom de vital importància i que ens pot fer sentir millor com a persones. És responsabilitat de tots vèncer i superar la nostra por per intentar ajudar als altres. A més nosaltres també podem necessitar ajut en qualsevol moment i per tant és el que hem de pensar quan assistim a aquests cursos “a mi m’agradaria que m’ajudessin, així doncs jo he de poder ajudar als altres”.

Rumieu-ho bé i programeu un parell d’hores per un curset d’aquest tipus. Es pot anar a sopar, ens ho passem bé al cinema amb una pel·lícula, ens permetem entrar a museus i exposicions i pagar entrada, per què no hauríem de voler assistir a  un curset d’aquests que ens fa sentir més segurs per ajudar en cas de necessitat? Jo us puc recomanar anar-hi. I si pot ser amb el Monti millor. El seu sentit de l’humor i la seva didàctica va fer que les quatre hores del curset- que vaig repetir en un dia dues vegades per ganes de tornar-lo a fer- em passessin volant. La ciutadania responsable implica també saber actuar i no només deixar que ho facin les autoritats i per tant cal que ens hi posem tots!!!