I heus aquí que sento la necessitat de tornar a parlar del Nadal. Però aquest cop més que mai potser em cal fer-ho des de la vessant més crítica i dura perquè la vida de vegades ens impedeix posar-nos les ulleres de color de rosa i llavors tot ho veiem més fosc però més lúcidament.
Hem començat el període de dotze dies que els germànics anomenaven el Yuletide i que celebrava el solstici d’hivern i el retorn de la llum. Els romans, a l’altre extrem d’Europa festejaven el naixement del Déu sol d’origen persa Mithra i van acabar fent-ho tot deixant-se endur pels excessos per retornar a la normalitat passada la celebració. Els soldats romans van seguir celebrant la seva “Saturnàlia” als països conquerits i així aquest costum pagà o els costums germànics de celebrar amb rituals el solstici d’hivern van sobreviure el procés de cristianització ja que el poble continuava els rituals d’amagat. I quan l’església s’adonà de la seva incapacitat per desarrelar aquestes tradicions, es va decretar que s’havien de cristianitzar totes.
Com ja sabem el Nadal cristià celebra el naixement de Jesús i ho fa el 25 de desembre, lluny de la data real en què podria haver nascut aquella figura històrica, i ho fem, senzillament perquè l’església va voler adoptar totes les celebracions paganes i adaptar-les a la nova religió. El 25 es celebrava Saturnàlia, la festa que van exportar els soldats romans de l’imperi i els pobles germànics celebraven el Yuletide amb cerimònies i sacrificis. Per tant “cristianitzar” la data va ser una tasca fàcil i el període festiu va arrelar a Europa fàcilment. Molts segles després, quan es va descobrir i conquerir Amèrica, el nou continent romangué un bastió de cristianisme “no tacat” i els puritans es negaren a celebrar el Nadal rotundament. Va caler l’obra de Charles Dickens “Christmas Carol” per entendrir el cor dels més reticents i acabar acceptant la celebració amb regust pagà.
I és ben cert que el nostre Nadal ara ha deixat de ser una festa de disbauxa gairebé en tot. La televisió ens posa una pel·lícula romàntica i familiar darrera l’altra, els anuncis ens recorden el missatge de “vuelve a casa por Navidad” i el poder del vint-i-cinc de desembre i del crit de retornar a la família d’on vam sortir és tan fort que pot arribar a desarmar guerrilles.
Aquesta és la part positiva de la que parlaré més tard.
Però juntament amb l’esperit d’ajut i solidaritat i amb el retorn al nucli familiar el Nadal és l’època del consumisme per excel·lència. Avui dia vint-i-quatre de desembre he anat a comprar amb la meva mare tota la vianda per fer l’escudella i carn d’olla i les dues hem quedat esfereïdes dels preus del menjar per aquestes dates. Tothom vol fer el seu juliol i de cop paguem un ull de la cara per un pollastre. Les botigues estaven plenes de gent per tot arreu gastant un sou en aliments que els seus cossos probablement no necessiten. Ma mare i jo ens hem fet la mateixa reflexió: que és una autèntica barbaritat gastar tantíssims diners en els àpats festius. Però és el que té en Nadal. No volem quedar malament i acabem claudicant. Als seus vuitanta-dos anys s’ha tornat una persona pràctica i en veure els preus de la vianda ha dit « Mariona, l’any vinent celebrem Nadal a l’estiu». Ho ha dit mig de broma però realment és per fer-ne cas. Si més no evitarem els reclams bombardejant-nos per tot arreu per fer-nos comprar encara més del que toca i cal. I a més potser també ho gaudirem una mica més perquè durant les festes nadalenques no parem gaire a casa i mengem fora i diferent. El dia 25 és el dia de Nadal i moltes famílies fan un àpat suculent. Els catalans tradicionals no sopem bé el 24, però com que moltes llars catalanes tenen arrels a la Península i allí sí és típic, molts celebren el 24 també. I és clar, nosaltres fem el famosíssim Sant Esteve el 26. Pels més agosarats encara hi ha un 31 de desembre per fer un sopar luxós i un 1 de gener per atipar-se el primer dia de l’any. I sort que tot acaba el 6 perquè estic convençuda que tots desitgem tornar a la sopa de verdures. El Nadal és una “Saturnàlia gastronòmica”, no ens enganyem.
Els Nadals a casa meva sempre havien estat una època de moltíssims nervis per la meva mare. Com que la professió de mon pare era de temporada d’hivern i, per acabar-ho d’adobar, ma mare era la primera treballadora no assalariada de mon pare, resulta que durant el Nadal ella havia de cosir fins les tantes i al matí llevar-se d’hora a preparar els àpats de les diades. I de petita recordo que en alguna ocasió havíem arribat a ser uns catorze a taula. Aquella època que generalment sol ser feliç pels infants perquè somnien durant totes les festes en els regals de reis, ho va deixar de ser tan bon punt vaig ser conscient de l’esforç titànic de ma mare per complir totes les seves “obligacions”. I ho poso entre cometes perquè en realitat hauria d’haver estat lliure per dir que no podia amb tot. Però és clar, d’alguna manera de vegades és difícil plantar-se i dir prou quan es va en contra de les expectatives de la societat.
I avui mateix he pogut sentir en carn pròpia una mica allò que ma mare devia haver sentit durant anys per Nadal. Les festes aporten la feinada extra d’anar a comprar més del normal i cuinar força més del que ho fem generalment. I jo només cuino un cop l’any per la família però entenc la frustració de ma mare. Després dels sobre esforços encara trobava algun llepafils a taula que deia «això no m’ho menjo perquè porta ceba». Creieu-me, jo vaig convidar la família durant dos anys i per poc moro en l’intent perquè és difícil fer feliç a tothom. Per això em vaig apuntar a la moda de convidar al restaurant perquè d’aquella manera si més no jo també gaudiria ni que fos una mica de la festa. Però tampoc va ser així perquè per molt que et deixis tot el pressupost de les vacances en el restaurant sempre hi ha membres de la família que et fan cara de pam i tu et quedes amb un pam de nas.
No és pràctic. Gens ni mica. I acaba sent frustrant del tot. I sort que ma mare entén que arribarà algun dia que els Nadals els celebraré sense trencar-me gaire la closca posant una pizza al forn i obrint un parell de llaunes de cervesa o coca-cola. I Nadal no és per estar plegats i compartir? Doncs per quin motiu ens hem de tornar tan llepafils?
Sóc transgressora de mena i ho sé. No m’abelleix celebrar absolutament res perquè “toca” o perquè “tothom ho fa”. Passaria dels menjar olímpicament. Però certament no em relliscarien coses que em semblen més essencials com la Marató de TV3 o el donar diners al banc d’aliments. I posats a celebrar m’estimaria més fer-ho el dia que per algun motiu concret em llevo i em sento feliç, perquè sempre m’he demanat per quins set sous hem de demostrar alegria en determinades dates. Potser coincideixen en un moment de la nostra vida dolent. Per què posar-nos la mascara i fer el paperet? Que no el fem prou a la feina ja? Sóc més de celebrar fites jo. M’abelleix convidar als amics o a la gent especial quan hi ha quelcom que m’ha alegrat. Pot ser una fotesa si voleu però per a mi sigui especial. Haver canviat els mobles de lloc i pintat una habitació per exemple. O haver retornat íntegrament tots els diners d’algun crèdit que he hagut de demanar. Qualsevol cosa em sembla un motiu per celebrar. I l’avantatge és que aquestes fites les celebrem quan surten del cor i no quan ens les imposen ni l’església ni els supermercats ni les grans superfícies que volen fer la primera pela.
I tot i així si per alguna cosa serveix el Nadal és per acostar la gent i de vegades per aturar la violència. Sabeu que l’esperit del Nadal va ser capaç de fer deixar la lluita armada a molts membres armats de la guerrilla de Colòmbia? Voleu saber com el Nadal i els experts en màrqueting ho van fer? Doncs bé. Resulta que en un moment determinat el govern de Colòmbia, després de quaranta anys de guerra al país, va decidir contactar amb les guerrilles directament per establir un diàleg. Però com que les guerrilles s’amagaven al cor de la selva i era perillós endinsar-s’hi massa, finalment el govern va contactar uns especialistes en màrqueting i comunicació per demanar ajut. I aquests van crear un seguit d’accions que van acabar tenint un efecte moltíssim més positiu del que es pensava des d’un principi. En primer lloc es va anar al bosc i es van guarnir arbres enormes amb llums de Nadal i s’hi van posar cartells que deien: Si els arbres de Nadal poden venir fins aquí, tu pots anar a casa”. Òbviament la campanya apel·lava als soldats desarrelats per fer-los pensar en casa seva i les seves famílies, a qui no havien vist durant anys, alguns d’ells dècades. La campanya va desmobilitzar diversos soldats però potser no prou. Per això es va crear una segona campanya on la gent dels pobles de la vora del riu posaven en petits paquets missatges i diminuts obsequis dintre de vaixells pels membres de les guerrilles. Els regals podien ser caramels i xocolata o bé alguna fotografia personal o fins i tot alguna joia. Però per tal d’aconseguir un major impacte en els membres de les guerrilles, molts dels quals eren infants segrestats i estaven sota amenaça en cas de voler abandonar la lluita armada, l’empresa de comunicació va pensar el següent: van demanar a les mares de membres de les guerrilles que entreguessin alguna foto dels seus fills quan eren petits. Una foto en què els guerrillers es reconeguessin però que no permetés als caps de la guerrilla reconèixer els soldats. Els missatge que es va escriure en aquestes fotografies i que es van fer circular per tot arreu era: “antes de ser guerrillero eras mi hijo/a”. Va ser un tret de gràcia perquè això i les històries dels ex-guerrillers retransmeses per la ràdio van fer que molts d’ells tinguessin el valor de fugir de la lluita armada.
La darrera part de la campanya va ser retransmetre anuncis en que es deia explícitament que es guardava un lloc per membres de la guerrilla per veure els partits de futbol. No m’agrada el futbol però s’ha de reconèixer que té un efecte unificador.
Però tot això no ho he explicat per parlar d’aquest esport tan comercial ni tampoc per fer deixar pels núvols els responsables de comunicació, sinó per fer-vos veure que tot i la pressió social que patim molts per Nadal, aquestes dates encara tenen un efecte màgic sobre la gent. I per això potser se m’acudirà una manera més natural, menys consumista i molt més autèntica de celebrar-lo. I qui sap? Com que la màgia del Nadal per mi és tenir temps pels que estimo i això vol dir la meva família, el meu xicot i els meus amics, potser l’any vinent els sorprendré a tots dient que cadascú ha de portar quelcom per menjar i que ho posarem a taula tots. Tal com es fa als sopars de veïns dels barris per Festa Major. La feina no cal carregar-la a un i la butxaca tampoc hauria de patir perquè no és el menjar el que compta, sinó ben segur el fet de tenir temps pels que de debò ens importen.
Una abraçada a tots!