La Porta XII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Jasmina i el Mohit havien quedat en un parc d’entreteniment virtual després de la feina i tots dos van arribar puntuals. El somriure de la noia en veure’l a ell va foragitar el cor del Mohit, poc avesat a sensacions fortes a la seva vida. La Jasmina en canvi, a pesar de la seva aparent serenitat amagava una vida interior plena d’anhels i xarbotant d’experiències extres. Sense que ningú se n’adonés havia deixat de prendre l’elixir feia temps i s’havia adonat que el seu món havia esdevingut una pluja d’esdeveniments inquietants i impressions acolorides que necessitava compartir amb algú que tingués també el valor d’infringir les regles. Quan va arribar a la porta de l’espai recreatiu el Mohit feia cara de babau.
— Bona tarda! — va dir ella decidida mentre s’hi acostava per donar-li dos petons a les galtes.
Una calrada de vergonya encengué les galtes fosques del noi perquè per uns moments havia de deixat de pensar en el seu amic Sam i tota la seva atenció va quedar concentrada en la noia. Ja feia temps que s’hi fixava quan anaven en transport pel matí, però el seu rostre impassible no el deixava albirar la fam de viure que havia vist en aquell moment en ella. La visió va desfermar uns pensaments molt poc adequats a la situació i els havia de controlar.
— Tens ganes de jugar una partida contra mi o vols que busquem equip per jugar contra ells?
— De fet Mohit em vindria de gust parlar amb tu i crec que si juguem una partida jo em quedaré amb les ganes de saber més de tu.
El noi es va haver d’empassar la saliva per escurar-se una gola que li semblava un cartró. No havia esperat ser prou interessant per ella.
— Què et ve de gust fer?
La Jasmina va moure els ulls d’un cantó a l’altre pensarosa.
— M’agradaria anar a veure el mar. Fa temps que no hi vaig!
— Doncs en un moment hi serem!
Van agafar el transportador ràpid i van arribar a l’estació més propera a la platja. L’aire era més pesat en aquell indret de la ciutat degut a la humitat apegalosa del mar. Quan van ser davant les onades tímides la Jasmina li digué al Mohit que es migrava per anar a nedar i que l’hivern i la primavera se li feien molt llargs.
Ell no era gaire amant de l’aigua perquè no sabia nedar bé però va decidir en aquell mateix moment que faria un curset accelerat per no fer el ridícul i poder acompanyar-la a ella i ser un escorta digne. Amb els ulls clavats a l’aigua van restar muts durant uns segons. De cop la Jasmina va demanar al Mohit.
— I tu com et trobes?
El noi, que certament estava amb els seus pensaments a un altre lloc, va respondre sense pensar.
— Jo bé! Per què?
Els ulls de la Jasmina van demostrar incredulitat.
— No estàs preocupat pel Sam?
El Mohit va notar que un ganivet roent travessava el seu cor. Era indigne del Sam perquè per unes hores havia aconseguit oblidar-lo.
— M’he passat dues nits sense dormir. Em ve al cap la imatge del darrer holograma que vam veure. Crec que ell necessitava la sobredosis d’elixir per vèncer la por. — El Mohit va abaixar la mirada. — No puc suportar la idea de que si fan amb els rebels el que es diu, jo ja no tornaré a veure al Sam mai més i ell haurà mort tot sol!
La Jasmina va agafar el braç del Mohit.
— No ho diguis això! El teu amic és viu i et necessita! I a més ens cal esbrinar què passa amb aquells a qui no els funciona l’elixir. Quelcom em diu que n’hi ha uns quants.
— I com aconsegueixen vèncer la por?
La Jasmina es va apropar al Mohit tant que al noi li va arribar la seva flaira fresca. Una simfonia de colors li va omplir els sentits mig endormiscats.
— Et puc dir un secret? — Sense esperar resposta ella continuà. — Jo no l’he pres gairebé mai l’elixir. Perquè he descobert que les sensacions que tinc sense ell són molt més intenses que amb ell. I fins i tot estar trista té un gust especial que l’elixir faria desaparèixer de la meva vida. A tu t’agrada prendre l’elixir? — demanà ella agullonada per la curiositat.
— Encara no l’he necessitat!
La Jasmina se’l mirà incrèdula. No havia conegut fins aquell moment ningú que no hagués tastat l’elixir. A l’adolescència per equilibrar la muntanya russa d’emocions, per fer front al traspàs d’algun familiar o conegut, o senzillament per oblidar algun mal d’amors. Tots havien de menester el líquid per no pensar excessivament i caure en un pou. O per no enlairar-se massa tampoc.
— No m’ho puc creure!
— Doncs és ben cert. A casa meva, des de fa quatre generacions, tots hem hagut de lluitar per arribar on som. La jornada laboral dels meus avis al restaurant era de dotze hores al dia i sense cap dia lliure per gaudir amb la família. Eren altres temps i els meus pares, com a fills d’immigrants, van haver de fer un esforç que els locals no havien de fer. I a mi em van inculcar el sentit del treball. Havia d’aconseguir moure’m en l’escala social i m’he dedicat a això i no hi ha hagut lloc per cap altre pensament al meu cervell…
La Jasmina va quedar impressionada i la seva curiositat augmentava per instants. El Mohit seguí.
— I de fet m’he anat permetent participar en activitats “subversives” sense que els nervis m’hagin fet venir ganes de prendre l’elixir. He anat a trobades clandestines amb gent inquieta, he visitat arxius secrets per veure imatges de com era la vida abans de la implantació del sistema, he mirat pel·lícules prohibides… I quan vaig veure el Benet amb aquell llibre el cor em va donar un salt.
— A mi també! Per això havia de parlar amb ell…
Els dos van romandre un moment en silenci però la màgia de la manca de soroll quedà fosa en sentir una música estrident que venia d’una de les guinguetes de la platja. Els dos van decidir continuar caminant.
— Només vaig començar a patir de debò quan vaig adonar-me que el Sam no estava bé. Llavors vaig estar temptat de provar l’elixir… però no ho vaig fer perquè vull tenir el cervell ben clar per actuar correctament. Em cal estar lúcid per ajudar-lo a ell.
— Ets molt valent! — Va fer la Jasmina.
— No m’ho sembla. Senzillament he estat molt ocupat intentant tirar endavant en un sistema on els teus orígens encara poden condicionar-te la vida.
Una brisa fresca va fer venir un calfred a la Jasmina i El Mohit li va oferir la seva jaqueta per tal que la noia no passés fred. Ella va acceptar de grat perquè estava tremolosa i tots dos van decidir prosseguir el seu passeig a la vora del mar en un altre moment d’un dia més xardorós.
A dotze quilòmetres de distància en aquell instant l’Eva arribava a casa seva i llençava la seva bossa— amb dispositiu inclòs— a la cadira de l’entrada del pis. La seva mirada d’escrutini notà de seguida un llum sota una de les portes del pis i l’Eva es posà en estat d’alerta. Se sentia el soroll del que podia ser un dispositiu encès al despatx però aquell aparell diminut no hauria pogut fer tantíssim bruit. Romangué dreta davant la porta per intentar percebre quelcom. La pertorbà la veu del Joel parlant en una llengua que no era l’arcaic anglès que coneixia, però que no era capaç de reconèixer. Un pensament ombrívol enterbolí el seu estat d’ànim: i si el Joel era un agent encobert que intentava esbrinar a què es dedicava l’Eva? Ella estava convençuda que havia estat completament discreta però la xarxa d’agents que treballaven pel sistema era tan potent que n’hi havia un per cada cinquanta ciutadans. Va optar per sortir del pis altre cop i connectar-se al dispositiu per parlar amb el seu xicot. Potser així ell no sospitaria que l’havia enxampat. Un calfred recorregué el seu cos i pensà en sa mare. No estarien vigilades les dues?
Agafà la jaqueta i tornà a sortir de casa. Un cop fora donà un cop d’ull al les finestres properes però no va veure ningú que tragués el cap. Caminà fins a la cantonada més propera i es connectà al dispositiu. L’holograma del Joel aparegué a l’instant.
— Hola Eva! Sóc a casa teva! Espero que no et molesti perquè et volia fer una visita sorpresa! — digué l’holograma somrient.
L’Eva va pensar per un instant que els agents ja les solien fer aquelles coses i el seu cor foragitat va començar a bategar tan fort que se’l sentia a les orelles. Tindria problemes per dissimular la seva torbació. Agafà aire un parell de vegades i es posà la mà al pit. El cor s’havia de calmar perquè altrament la podia delatar. Va esperar uns minuts per asserenar-se i quan es va sentir millor va anar a casa seva, va obrir la porta i va entrar. La porta del despatx era oberta i el Joel estava assegut davant l’escriptori cercant quelcom. En sentir-la es va girar.
— Hola amor! — va dir amb el to de sempre.
— Hola! — va fer l’Eva resolutiva per intentar dissimular els nervis.
— Com ha anat el dia? — digué ell seguint el ritual establert entre els dos.
— No em puc queixar, ha estat un dia llarg però no gaire complicat.
El Joel va apropar-se a ella per agafar-la per la cintura.
— Tu com estàs? I la teva mare?
—+Prou animada tenint en compte les circumstàncies. Segueix tan ocupada que ni tan sols pensa en la cerimònia de traspàs. Però jo ho prefereixo així. — A l’Eva li va venir un calfred que no va poder ocultar.
El Joel ho va percebre i la va abraçar. En fer-ho va notar com s’estremia.
— De debò estàs bé? — demanà ell altre cop.
— Cansada… —i l’Eva va abaixar la vista. En aquell moment només pensava que li hagués volgut presentar el Joel a sa mare. L’home amb qui fins feia poc havia pensat que tindria fills. Però ara ja no ho tenia tan clar.
— Em vols dir què et passa? — Va fer el Joel tot sotjant la mirada desconcertant de la seva xicota.
— ja t’ho he dit. Estic cansada.
En aquell moment el dispositiu de l’Eva es va connectar. No volia rebre el missatge en davant del Joel però quan ell va veure que ella posava el missatge a l’espera va arronsar el nas i a l’Eva aquell gest no li va passar desapercebut.
— No vull que res em molesti quan estic amb tu. — Mentí ella.
—Però podria ser la teva mare…
L’Eva connectà el dispositiu de nou per visualitzar l’usuari que li havia enviat el missatge. Era el Benet.
— No hi pateixis que no és ma mare. Tot va bé.
El Joel va sospirar. Havia analitzat l’Eva suficientment bè per saber que quelcom no acabava de rutllar i el molestava que ella no confiés en ell.
— T’ha disgustat que vingués aquí sense dir-te res, és això?
— No! — va exclamar l’Eva amb sinceritat. — No és això, m’ha agradat que hagis fet el pas!
— Doncs alguna cosa dec haver fet malament perquè et trobo estranya.
De nou el dispositiu donà un senyal.
— Connecta’l que ja marxo. Em penso que no he vingut en bon moment.
El cor de l’Eva es va glaçar en un instant. No volia deixar marxar el Joel. Ans el contrari! El necessitava prop seu i hagués volgut fer-lo còmplice de la seva activitat subversiva però ara havia de desconfiar d’ell.
— Marxo. Crec que venir per sorpresa ha estat un error!
A l’Eva una llàgrima traïdora l’amenaçava d’escapolir-se dels seus ulls.
El Joel avançava amb pas ferm cap a la porta i ella volia llençar-se-li als braços però no es podia arriscar a estimar a un agent. S’hi jugava la vida. I la dels seus companys del club de lectura ara.
—Joel espera! — va exclamar.
I el noi es va girar amb rostre de decepció.
— Eva. Ja fa temps que sospito que hi ha algú altre a la teva vida però no goses dir-m’ho. Per això no has connectat el dispositiu i per això encara no em deixes entrar en segons quins àmbits de la teva vida. No cal que diguis res que ja sé llegir-te la mirada.
Avançà cap a la porta i l’obrí, es quedà dret uns segons com si intentés acomiadar-se d’aquell indret. L’Eva restà immòbil darrere seu mantenint una discussió sense resolució amb ella mateixa. No volia deixar escapar l’home a qui estimava però d’altra banda com podia saber si no era un agent?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s