Restà immòbil a la porta que el Joel havia tancat darrere seu i notà una calrada que li encenia la cara i una fuetada li accelerà el cor altre cop. No podia deixar-lo marxar pensant que ella n’estimava una altre perquè no era veritat. Sortí de casa seva deixant-la oberta però ell no havia baixat per l’escala i probablement li seria difícil encalçar-lo al carrer. Però ho havia de fer perquè havia aprés que no es poden deixar moments com aquell suspesos a l’aire doncs només enverinaven fragments de la vida. Amb totes les forces que li restaven després de la jornada laboral baixà al carrer i mirà en totes direccions. No li va costar veure la figura del Joel avançant lentament en direcció al metro més proper.
— Joel! — va crida l’Eva tan fort com va poder.
El noi era prou lluny com per no escoltar el seu nom si estava distret, però es girà de seguida perquè amb les passes lentes desitjava donar a l’Eva l’oportunitat de fer el que estava fent.
L’Eva va arrencar a córrer darrere el noi que s’havia quedat quiet esperant-la.
— Joel espera! No és el que et penses! Jo no tinc a ningú més, no estic enamorada de ningú ni estic veient a ningú, de veritat.
Els ulls del noi van demostrar alleujament i tendresa alhora però no digué paraula. L’Eva tampoc arrencava la conversa i un silenci molt pesat els va caure a sobre. Li tocava fer el pas a ella.
— No estic veient a ningú i a més m’ha fet molta il·lusió trobar-te a casa meva! Fa temps que desitjo que t’atreveixis a venir per sorpresa!
— Però t’ha sobtat perquè m’has rebut d’una manera molt freda… i a més, no has volgut escoltar el missatge del dispositiu davant meu Eva. És lògic que sospiti que m’amagues quelcom.
La llengua va ser més ràpida que el seu pensament i de cop digué:
— Tu també m’amagues quelcom, oi?
El noi la fità amb mirada incrèdula primer i al cap d’uns segons el seu rostre canvià.
—Què sospites?
L’Eva, prudent com sempre mirà dissimuladament a banda i banda del carrer.
— No podem parlar aquí. No és segur. Anem a casa. Potser hi hauran entrat a robar perquè he deixat la porta oberta però no podia deixar-te marxar així…
— Que has deixat la porta oberta? Ja podem començar a córrer!
Els dos van fer una embranzida formidable i van arribar a l’entrada de l’edifici panteixant. Van pujar fins al cinquè i entraren a casa de l’Eva mirant en totes direccions per si notaven la presència d’algú altre. No semblava que hi hagués ningú. Potser cap dels veïns s’hi havia fixat tot i que tothom vivia pendent de poder denunciar a algú sospitós a les autoritats pels beneficis que comportava. En aquella ocasió els mal intencionats s’havien adormit.
L’Eva va tancar la porta del pis i agafà el Joel de la mà.
— Vull saber què m’amagues Joel. Perquè no ho sé tot de tu, oi?
El noi abaixà els ulls uns instants i després la mirà a ella.
— No et vull posar en perill explicant-ho…
L’Eva emmudir. El cor enfurismat ara volgué aturar-se i notà que se li alentia fruit dels nervis. Tenia por de sentir de boca del Joel que era un agent perquè això els allunyaria als dos definitivament.
— Seiem un moment?
L’Eva digué que sí els dos van posar còmodes al sofà i el Joel agafà a l’Eva per la cintura.
— Eva, jo no sé si has notat que jo de vegades estic extremadament cansat. — La noia digué que sí.— De fet tinc una doble feina podríem dir-ne. — El noi emmudí. — Potser no t’agradarà el que et diré però fa anys que treballo també per una organització anti-sistema per tal d’intentar que deixin de controlar-nos sempre. És una tasca llarga, feixuga, frustrant i molt perillosa.
En aquells moments el Joel llegí la sorpresa a la cara de l’Eva.
— Sé que això et sorprèn… — digué ell. — I no volia dir-t’ho per protegir-te.
L’Eva somrigué i la rialla li il·luminà el rostre enterbolit fins feia uns instants.
— Dons jo també t’he de dir quelcom Joel. — Anuncià. — Ja fa anys que escric articles sobre el sistema, els grups de resistència i la vida a altres indrets del món. Estic en contacte amb ciutadans del cantó oposat de la terra. Espero que la meva feina algun dia obri els ulls a molta gent perquè estic convençuda que ens han robat la llibertat i amb aquesta també la vida.
El Joel l’abraçà i la va estrènyer tan fort que a l’Eva li costava de respirar.
— En quin idioma parles amb “els altres”? — feu ell.
— En anglès. I tu?
— En francès, alemany i rus.
— No sabia que els parlaves?
— Saps que no t’ho podia dir. Era massa perillós. I segueix sent-ho però ara si més no ens podem ajudar mútuament i fins i tot establir contactes en comú…
L’Eva es va disculpar per no haver volgut connectar-se al dispositiu davant ell i llavors li va explicar les trobades del club de lectura i li va parlar del Benet i la seva mare. El noi va fer una mirada trista.
— Què passa? No et sembla bé que ma mare s’il·lusioni amb algú? Això li podria endolcir el temps que li queda.
— Sí! Però m’enfonsa que hagi de marxar precisament ara que torna a haver-hi tanta emoció a la seva vida i m’omple de ràbia perquè ningú hauria de morir pel sistema. És injust!
— Ma mare prefereix arriscar-se per l’organització que permetre que la facin traspassar a la força. I s’ha ofert a ajudar-nos en una missió…
— Eva, has pensat en el Benet? En com quedarà ell quan arribi l’hora?
— Per algun motiu em nego a pensar que ma mare hagi de traspassar. Tinc una estranya idea de que se salvarà.
— Amor! Aquesta idea la tenen molts! I per desgràcia res atura la màquina del sistema.
L’Eva sospirà.
— Hi ha una altra cosa de la que et vull parlar.
El Joel escoltà la narració atentament. Aquell club de lectura havia estat una casualitat magnífica perquè havia reunit gent amb les mateixes inquietuds. Ara caldria però concentrar-se en trobar l’amic del Mohit. El Joel hi va estar d’acord. Era una persona en perill imminent i que els podria proporcionar molta informació.
Encara hi ha una cosa que hem de fer a més de salvar el Mohit.
— I què és?
— Res arriscat. M’agradaria que coneguessis a la meva mare. Li he parlat molt de tu i frisa per conèixer-te.
Aquell era un dels millors moments que havia viscut amb l’Eva fins aquell moment. No podia assaborir tota la alegria perquè senzillament el superava i perquè quedava coberta pel tel de la certesa de que a la Lícia li mancava poc temps fins al traspàs. No obstant, la seva xicota també era dissident i ara podien confiar l’un en l’altre d’una manera que no hagués sospitat mai però que hauria pogut somniar en secret. A més hi havia un altre detall: l’Eva s’havia decidit a donar-li a la seva relació el caràcter oficial que el Joel havia desitjat feia temps que tingués. Aquell vespre van triar aconseguir triar un moment per celebrar-ho. Potser ho farien amb una aparició al club de lectura si el Benet hi estava d’acord. Seria el cercle ideal per donar a conèixer l’home que havia aconseguit entrar definitivament a la vida de l’Eva.