El Jonathan anava darrera la Samantha que semblava voler entrenar-se per una marató perquè no la podia encalçar. Havia intentat saludar-la aquell matí però ella havia respost amb un to sec. Era obvi que no calia ni disculpar-se per la situació en què l’havia posada a ella. Probablement ella trauria les urpes que el Jonathan intuïa que tenia ben amagades. Havien d’agafar el transport comunitari subterrani i va estar a punt de perdre-la perquè la Samantha va baixar les escales automàtiques tot saltant els esglaons i per poc les portes del vagó on anava ella es van tancar sense que el Jonathan hi pogués entrar. Però va aconseguir que li quedés mig cos dintre i els sensors de la porta es van obrir. Allò era un senyal clar del disgust de la noia. A partir d’aquell moment la Samantha estava més lluny del que havia estat mai d’ell. No va trobar un lloc per seure i ella restà dreta al costat de la porta. Tragué el seu dispositiu de la butxaca i es va posar a respondre missatges dels seus amics.
— Samantha, escolta, jo no volia que anés així. No tenia ni idea que et farien vigilar-la a ella tan de prop. Aquesta feina extra no et tocava a tu.

Ella mirà al seu dispositiu i seguí responent els missatges. Volia castigar-lo amb el seu silenci.
— No pots seguir en silenci. Treballem plegats!
Ella aixecà els seus ulls i li va clavar una mirada d’odi que al Jonathan li va trencar el cor. Potser ja no la podria recuperar mai. O encara pitjor, mai ja no tindria una oportunitat amb ella perquè ella se n’apartaria ara.
— Tenia el contacte d’algú de confiança. Esperava que la denúncia ens proporcionés un ascens ràpid.
Tot mirant el seu dispositiu la Samantha respongué:
— Doncs ara tinc el plaer de tenir feina extra per culpa teva!
El Jonathan havia de respondre amb rapidesa perquè sabia que la Samantha podia romandre callada durant no només la resta de la jornada laboral, sinó els mesos posteriors. Tenia les coses clares i era resolutiva.
— Me’n encarregaré jo de la vigilància exhaustiva! Tu continua amb la teva vida. Només et demanaré que em deixis acompanyar-te a parlar amb l’agent quan et calgui presentar l’informe. No vull que hi vagis tota sola.
Sense apartar la mirada del seu dispositiu la Samatha respongué:
— Perfecte doncs. Col·loquem el dispositiu de vigilància a casa de l’Alicia avui, però tu t’encarregues de monitoritzar-la
— Ho faré. — Respongué el Jonathan que desitjava no perdre la Samantha per res.
Esperava que després de l’oferta ella voldria parlar altre cop amb ell però no fou així. Quan van arribar al carrer, la Samantha seguí caminant veloç i ell tenia prou feina per anar-li al darrere. Just uns metres abans d’arribar a la casa ella demanà:
—Has pensat com podríem fer-ho per col·locar-li el xip al dispositiu? O si vols posar-lo a casa seva?
El Jonathan tenia ara por de semblar un marrec desvalgut perquè no tenia cap pla pensat. De fet la única cosa que havia estat ocupant els seus pensaments havia estat què podia fer per recuperar la confiança de la Samantha. No volia ni saber quina cara devia estar posant en aquell moment perquè de ben segur no era la d’una persona intel·ligent. Al seu rostre aparegué un interrogant. Sentí els ulls de la noia sotjant-lo i notà una calrada que de ben segur li encenia les galtes.
— Bé. Ja veig que no. — Va fer ella en to sorneta.
Estava quedant com un autèntic idiota i allò no li agradava genH. havia d’inventar quelcom.
— Quan arribem a casa de l’Alicia demanem el de sempre. Si podem passar per parlar del traspàs. La fem seure al sofà on mostrem amb el simulador totes les versions estàndard i demanem si no s’ho ha repensat.
— O sigui. El programa estàndard.
— Exacte. — Digué ell tot pensant com seguir.— En un moment determinat tu t’has de trobar malament.
— Jo? Per què jo?
— Per la regla. Perquè t’ha baixat la regla. Una indirecta discreta l’entendrà i no et pot pas negar anar al bany. Llavors potser t’hi acompanyarà. Si ho fa, jo tindré temps de posar el xip al seu dispositiu. Altrament tu en poses un a algun punt de la casa. Són molt potents i segueixen el rastre del dispositiu a cinquanta metres.
— Tenim dos xips?
— Sí. — Va dir ell amb veu triomfant.— Si més no allò sí que li havia sortit rodó.
Esperava una reacció verbal de la Samantha però ella només estengué el palmell de la mà per tal que el Jonathan hi posés el xip. Ella no n’havia vist mai cap.
— Està aquí dins. En el moment en que el treguis de l’embolcall s’encendrà un llum petit que romandrà encès fins que l’hagis posat en alguna superfície plana. Llavors s’apaga i es torna pràcticament imperceptible.
La Samantha mirava amb incredulitat el Jonathan. Tan petit eraallò que no es veuria? Llavors ell li va allargar una lent.
— T’has de posar això per veure’l ampliat. És realment imperceptible.
La Samantha respirà tranquil.la. El pla no era molt elaborat però podia sortir bé. I ella ja no tindria més feina perquè el Jonathan s’encarregaria de la monitorització de l’Alicia. Hagué de fer un esforç per no somriure. Amb una mica de sort ella s’emportaria els mèrits sense haver de fer gran cosa. No li havia pas passat desapercebut com la mirava l’agent el dia que van anar a informar-lo del comportament de la dona. Potser encara podria fer mèrits sense fer la feina bruta. Una cosa era preparar cerimònies de traspàs pels atrafegats o aquells que no volien gastar unitats d’energia. Una altra de ben diferent haver d’espiar a la gent i avorrir-se mortalment sabent-ho tot de la vida privada dels altres. Amb el pla del Jonathan en ment la Samantha va assentir.
Ja eren prop l’edifici on vivia la Lícia. A la llum de mitja tarda els semblava un lloc tret d’alguna pel·lícula d’època. Van mirar-se l’un a l’altre per dir-se que havien de semblar dos companys de feina ben avinguts que volien el millor per la seva clienta. Res més. La Samantha va accionar el timbre antiquat de l’intercomunicador. No van haver d’esperar gaire perquè la Lícia era a casa. Havien tingut sort perquè a aquella hora era probable que tingués alguna activitat després de la feina. Per això generalment feien aquella mena de visites al vespre. La Lícia els obrí la porta i posà cara de sorpresa. Ells la observaren i després, com si ho haguessin estat assajant repetides vegades van somriure en estèreo. Semblaven robots programats.
— Bona tarda senyora Ferrer! — digué el Jonathan. — Hem vingut per veure si li podem oferir un parell més d’opcions pel traspàs.
La Lícia hagués volgut tancar-los la porta als nassos però sabia que era perillós. A més no volia despertar cap sospita ara que tenia una missió pels darrers mesos. Va fer el cor fort i els va deixar passar, com havia fet la primera vegada.
— Passin. Anava a fer-me un cafè, en volen un?
— Jo li agrairia molt! — va dir la Samatha que havia fet tres hores d’esport i estava massa cansada per la quantitat de visites que tenien programades.
La Lícia els va fer passar i va els va oferir el sofà com la darrera vegada i va anar a la cuina. Molt ràpidament el Jonathan i la Samatha van mirar l’habitació per veure si hi veien el dispositiu. Potser el tindria a algun altre lloc. El Jonathan va dir:
— Hem d’actuar ràpidament, no podem perdre temps. Col·loquem-lo en algun lloc de per aquí.
Però no van tenir temps de desembolcallar el xip perquè la Lícia ja portava dos cafès.
— A vostè no li he demanat què vol. Puc oferir-li res?
— Un got d’aigua si no és molt demanar.
La Lícia es va tornar a aixecar i anà a la cuina. Llavors el Jonathan es posà les ulleres, tragué el xip i el va enganxar a la taula de centre. Aquell xip era capaç d’enregistrar el so del que passava en aquell pis i rebre senyals del dispositiu de la Lícia en cent metres a la rodona. Quan ella va arribar amb el got d’aigua el Jonathan i la Samantha ja havien fet la feina més difícil.
Tots tres van beure un glop i la Samatha va encetar la conversa incòmoda. Li va dir a la Lícia que tot i que estigués enfeinada ells volien assegurar-se que ella tenia un traspàs digne i que per això havien fet unes combinacions dels efectes de la festa per tal que ella les veiés i en triés la que més li agradava. Finalment aquell era el record que s’enduria abans la porta blanca s’obrís i ella ho deixés tot enrere.
La Lícia estava nerviosa. Només de pensar que havia de marxar en aquell moment de la vida hagués pogut cridar de ràbia. Però va fer el cor fort.
— Quines opcions tenen?
La Samantha li va presentar l’opció que havia triat ella per la Lícia després d’haver estat a casa seva. Era un espai decorat amb parets de colors i una taula central de fusta amb cadires també de fusta pels convidat que volguessin seure. La decoració de l’indret eren plantes enlloc de flors que es disposarien al voltant de la sala i també penjades del sostre amb testos sospesos i aguantats per cordes de les antigues. La llum natural era tènue i l’habitació es decoraria també amb canelobres.
— Això és la versió estàndard? La que menys costa?
— Sí. — Va respondre la Samantha satisfeta.
La cara de la Lícia reflectia sorpresa i la de la Samantha una certa satisfacció. Desitjava que la gent quedés ben contenta en el darrer dia de la seva vida. I sabia com personalitzar les festes finançades pel sistema.
— No està gens malament he de dir! No m’ho havia esperat així. Potser hi ha un detall que em faria il·lusió però no crec que sigui possible…
— Digui! Nosaltres veurem què podem fer! — digué el Jonathan.
— Sempre m’han fascinat les llars de foc. I m’agradaria tenir-ne una prop el darrer dia. I potser un sofà davant de la llar de foc. Per poder seure amb la gent i conversar una mica. Sé que és una idea molt poc habitual i que potser surt del pressupost…
La Samantha reaccionà de seguida.
— Una llar de foc implica una xemeneia. Això no ho podem construir d’un dia per un altre. Però sí que puc aconseguir quatre o cinc calderes que són com llars de foc petites i es poden encendre i fan molt de caliu.
— Doncs jo amb això ja estaria contenta.
— Amb el preu estàndard també pot triar el pastís de postres. El vol de nata, xocolata, crema o cafè?
— Xocolata. No tinc cap amistat a qui no li agradi la xocolata!
— Només li he de demanar que faci una llista de la música que vol i que esculli dels següents plats el que desitja que entri al menú. També hi ha un aperitiu inclòs i ha de triar-lo. — La Samantha li va fer arribar una llista al dispositiu que va sonar immediatament.
— Quant temps tinc per pensar-ho bé?
— Dues setmanes. Com podrà veure molts dels productes que oferim no són fàcils d’aconseguir i per tant els fem portar de ben lluny. Hem de tenir temps d’organitzar-ho tot bé.
La Lícia somrigué. Era obvi que el sistema estava molt interessat en mantenir la gent feliç i fer-los marxar sense gaire resistència. Les cerimònies de traspàs s’havien convertit en els únics esdeveniments on hi havia el menjar i les begudes que la gent hagués volgut assaborir normalment. Però per raons de “sostenibilitat” era impossible. No volia discutir absolutament res perquè havia de semblar dòcil.
— Doncs m’ho penso aquesta setmana i com a molt tard dimarts vinent tenen la meva resposta.
El Jonathan i la Samantha van estar contents amb l’actitud de la Lícia i es van acomiadar. Un cop fora ell digué:
— Genial Samantha! Quedarà contenta amb la cerimònia!
— Sí. I he de dir que avui l’Alicia no em sembla tan reticent com la darrera vegada. Potser ens hem equivocat…
En aquells moments la Lícia engegava el dispositiu per connectar amb el Benet i li envià el següent missatge: «Benet, han vingut a parlar de la meva cerimònia de traspàs. No em trobo gaire bé. Tens temps per anar a fer una volta?» . La Lícia no trigà gens a rebre un «quedem al parc central en mitja hora».
El Jonathan va rebre el senyal de seguida. Connectà el dispositiu i rebé el missatge.
— O potser només estava fingint Samantha! — digué triomfant.
— Dubto que ningú pugui pair bé haver de preparar la cerimònia de traspàs… —va fer la Samantha sense pensar.
— Què dius? — va dir el Jonathan maliciosament.
I en aquells moments la Samantha pensà que la reacció de la Lícia no era anormal, el Jonathan pensà que podria acabar denunciant a la Lícia i que si denunciava també a la Samantha ella estaria a la seva disposició. I a uns metres d’ells la Lícia pensava com podia entabanar als agents i el Benet en canvi, des de l’altra punta de Barcelona, com podia confortar a la Lícia….