L’Eva havia quedat amb sa mare a la sortida de la feina. L’estava esperant tota contenta perquè volia demanar-li que li semblava la idea de presentar el Joel al club de lectura i es va adonar que somreia quan un noi que passava pel carrer se la va mirar amb interès i li va picar l’ullet. Llavors pensà que potser havia de fer una cara més neutra perquè no volia que la gent pensés que s’havia pres una dosi extra d’elixir. No hi havia gaires ciutadans naturalment contents en el món que li havia tocat viure. Ni tampoc és clar, naturalment infeliços.
Per no despertar sospites l’Eva va intenta posar una expressió facial més neutra. I de cop va veure sortir a sa mare de l’edifici amb un rostre que clarament no denotava alegria en absolut però que canvià en veure l’Eva.
— Què aviat que has arribat! Pensava que t’hauria d’esperar jo!
— He tingut torn de nit per això he pogut venir tan puntual. — Se la mirà bé.— Mare fas mala cara. Què passa?
— Eva! No vull espatllar una tarda meravellosa en què tenim temps per les dues. No veus que ara d’això ja no ens en queda gaire?
L’Eva sospirà perquè el que havia dit sa mare era una veritat com un temple. Però tot i així la volia sense cortines que amaguessin la veritat.
— Mare, què et passa? Estàs amoïnada pel traspàs?
— No. De fet això ha deixat d’amoïnar-me. Ahir vaig contractar un paquet que ho inclou tot pel preu que cobreix el sistema i que em va deixar bocabadada. Però òbviament sense prendre l’elixir m’he de demanar un cop i un altre com és que el sistema es gastà tantíssims diners en la nostra mort.
— I en dosis extra d’elixir. És una manera de no deixar-nos pensar. Una mena d’orgia de tot allò que normalment no podem tenir: menjar, beguda, companyia nombrosa i una dosi extra de l’elixir pel que fa el traspàs. Per emboirar-lo suficientment i que marxi feliç després d’una vida de feina i de mantenir-se dintre del sistema.
— Vaig anar a donar una volta amb el Benet després que vinguessin els agents saps? Necessitava algú prop que tingués el cap clar.
— Jo també li hagués tingut! Saps que no prenc l’elixir! — l’Eva va mirar a la seva mare i amb un somriure encisador li digué— Però entenc que el volguessis veure a ell. És un paio molt interessant! Tant com el Joel!
La Lícia va mirar a la seva filla atentament. L’Eva en portava alguna de cap.
— Què em vos dir?
— Mira, doncs resulta que fa poc he esbrinat quelcom del Joel que ni jo sabia. I crec que t’alegrarà moltíssim saber-ho!
Les dues es van aturar un moment al carrer.
— Eva canta que no aguanto les intrigues!
La noia va agafar la mà de sa mare i la va mirar als ulls.
— Mare! El Joel també treballa per la resistència!
La Lícia va fer una gran rialla i abraçà a l’Eva.
— No saps com de contenta em fas! Hagués patit molt sabent que ell no sap res de la teva dedicació secreta. Hagués posat la vostra relació en perill!
— El seu treball és molt més important que el meu penso. Ell domina altres idiomes que no són l’anglès i està en contacte amb més gent que jo. Plegats podem lluitar per un objectiu comú!
Un pensament negre enterbolí la mirada de la Lícia, que havia estat espurnejant durant uns minuts.
— Què passa?
La Lícia sospirà.
— Saps que la vostra dedicació demanarà sacrificis. I potser haureu de triar viure més però sense fills.
L’Eva la mirà amb tendresa i respongué.
— Ho sabem. Ho sabem tots dos i som conscients que necessitarem temps. I també que hi haurà molts sacrificis i que molta gent caurà, fins i tot nosaltres. Però cal restablir la llibertat. I qui sap? Potser arriba quan encara hi som a temps…
El primer impuls de la Lícia va ser dir a la seva filla que no s’havia de fer il.lusions però es mossegà la llengua. Ella era a setmanes del traspàs i una estranya esperança la feia creure que el moment no arribaria. Què hagués estat de la humanitat si no hagués cregut mai en l’impossible? L’Eva tenia el Joel i junts farien coses meravelloses però també es podien perdre l’una a l’altre com ell havia perdut el seu company.
— Però i si us descobreixen? O a un dels dos?
— Prefereixo patir i estar amb una persona en què puc confiar que no patir però haver d’amagar la veritat. La dissidència és perillosa pel sistema i tu ho saps. Ens van vigilar durant anys! Però és una obligació moral.
La Lícia va acaronar la cara de la seva filla. Ella i el seu marit van saber donar-li l’empenta i el coratge necessaris per no prendre l’elixir.
— Mare! Sé que tens poc temps però m’agradaria que coneguessis el Joel. Està mort de ganes de veure’t! Pensa que vol saber com seré a la teva edat!
La Lícia va esclafir a riure i respongué.
— Entenc que hagis tingut els teus dubtes en presentar-me’l. A mi se’m deu notar de seguida que em desvio de la norma… però ara que saps que ell és dels nostres com més aviat me’l presentis millor!
— Havia pensat presentar-vos el Joel a la vesprada de lectura. Et sembla que el Benet hi estarà d’acord?
— Ara mateix li demano! — Va fer ella que es connectà al dispositiu immediatament.
El Benet va respondre de seguida al missatge i hi va estar d’acord. Van quedar a l’hora usual l’endemà i la Lícia i l’Eva van gaudir de la companyia durant dues llargues hores.
Aquella nit la Lícia no tornà a utilitzar el dispositiu. Estava massa amoïnada endreçant coses que volia deixar per la seva filla i fent hologrames de les que tenia per casa i es volia vendre. Hauria d’haver-ho fet fa molt temps però la galvana va poder més que el seu esperit de reciclatge. Havia anat acumulant coses que no feia servir des de que havia perdut el Quim. Aquella nit quan anà a dormir, el Jonathan monitoritzà els senyals que havia rebut quan ella era a casa amb incredulitat. Aquella dona no es comunicava amb ningú, ni havia utilitzat cap joc virtual. Allò era completament anormal. Si seguia sense rebre cap senyal la Samantha i ell haurien d’anar a fer-li una visita un altre cop per assegurar-se que el dispositiu funcionava correctament. Apagà el llum de la làmpada de la tauleta de nit intrigat per la possibilitat de que aquell xip de monitorització estigués fallant. O potser l’havien trobat?
A dos quarts de set de l’endemà la primera convidada arribà a la cita del club de lectura. Era la Lícia, que havia portat una bossa plena de menjar per servir durant la sessió.
— No calia! Això costa moltes unitats d’energia!
— Benet! Oblides que jo ja dintre de poc no en gastaré cap ni una!
El comentari era una fuetada salvatge que ferí el Benet. Havia de despertar a la realitat: La Lícia ja no estaria entre ells durant gaire més temps.
Els dos van parlar dels dos agents i de la segona visita, de la seva jornada laboral i de com de feliç havia fet l’Eva a la Lícia volent-li presentar el seu xicot. Ara, més que mai, desitjava conèixer-lo perquè sabia que era també un dissident.
— Patiran! — va fer ell.
— També vam patir jo i el Quim però teníem quelcom que ens unia i era un llaç molt fort. Molt més encara perquè anàvem els dos contra corrent i això feia que no em sentís sola. No hagués pogut confiar en una persona que no hagués estat en contra del sistema. Sempre hi hauria hagut un espai en mi que hagués hagut de mantenir en secret i no m’hagués sentit còmoda. Estic convençuda que per l’Eva és el mateix. Té un caràcter similar al meu i necessita un home semblant al meu.
Una sensació de malestar va enterbolir aquells instants màgics amb la Lícia. Ella sempre pensaria en el Quim i probablement ja no hi hauria lloc per cap altre home. Era un pensament irracional, estúpid i enormement egoista perquè malauradament ell ja no tenia gaire temps per conquerí el cor d’aquella dona fascinant. Però tot i així el Benet sentí una ràbia inexplicable contra el Quim.
El seu dispositiu s’anà connectant i tots anaven arribant puntuals, saludaven i agafaven el llibre per seguir amb la lectura on l’havien deixada. La Lícia, a qui en Benet havia permés que s’endugués un llibre a casa seva, l’ havia acabat la nit anterior, i va anar doncs a la biblioteca per agafar-ne un altre. L’Elena va presentar-se acompanyada de la Raquel i de seguida va demanar on era l’Eva. Les dues noies s’havien caigut bé. La Lícia li respongué que aquell vespre els visitaria acompanyada del seu xicot.
— És segur que vingui tanta gent al club? — Va fer el Mohit alarmat. –
— Has d’estar ben tranquil Mohit! El xicot de la meva filla és tant o més antisistema que tots nosaltres! — va fer la Lícia fent l’ullet.
Tots estaven ja prou encuriosits i la jove parella no va trigar en aparèixer. Portaven tres ampolles de vi clandestí per celebrar aquella solemne ocasió: L’Eva va presentar al Joel com a la seva parella i ho va fer des de la certesa que ell era un dels seus. El grup va llegir prop d’una hora i mitja i sense voler es va començar un debat sobre els llibres que estaven llegint. Llavors la Lícia va fer un senyal al Benet per anar a la cuina a preparar la vianda i l’Eva i el Joel van anar-hi també per obrir les ampolles. El Joel va tenir la sensació que allò era una autèntica festa. Com la que els seus pares havien pogut celebrar sense de restriccions. El menjar i la beguda va anar animant el grup fins que el dispositiu del Joel es va connectar. Rebé un missatge i la seva cara canvià completament.
— Passa res Joel? — va dir l’Eva.
— M’informen que hi ha hagut vint desapareguts més durant els darrers dos dies només a la nostra ciutat. Demà establiré contacte amb els meus informants per saber si també està passant el mateix a altres llocs.
— Jo també demanaré als meus si en saben res. Són moltes desaparicions oi?
— Moltes sí. I això vol dir que al sistema li costarà amagar el que està passant…. potser el Sam no estarà del tot sol. —Va dir el Joel mirant al Mohit.
S’havia fet molt tard perquè havien estat conversant durant molta estona tots plegats. Agafar el transport a aquelles hores estaria monitoritzat i a ningú li feia il·lusió ser el centre d’atenció de la càmera d’un vagó buit. Podrien llogar un mini-bus a aquelles hores?
— Sé que això no és gaire còmode però el que us puc oferir és que passeu la nit aquí. Tinc suficients mantes per tal que us pugueu estirar al terra i demà al matí hi haurà dutxa i cafè per tots si matinem prou. És el més semblant als campaments d’estiu dels que em parlaven els meus pares quan era petit…
Es van mirar els uns als altres. La majoria d’ells no havia passat mai la nit en un espai que no era el que estava estricament enregistrat a les màquines de l’administració i allò de dormir al terra i matinar per anar a la feina era definitivament una aventura que en una altra època s’hauria considerat infantil, però que ara era molt adulta. Tots van decidir apuntar-se a l’experiència. La Raquel perquè li agradava la proximitat a l’Elena, la noia que havia vist créixer i a la que havia de protegir. La Lícia perquè volia estar a casa del Benet. El Mohit i la Jasmina perquè era una oportunitat per dormir un prop de l’altre en un escenari irrepetible, el Benet i la Lícia perquè se sentien líders d’una petita revolució casolana i el Joel i l’Eva perquè no haguessin pogut mai pagar amb unitats d’energia una cerimònia de compromís més íntima i real. Aquella nit tots van dormir amb l’emoció que suposava fer una cosa prohibida.
Però a l’altra banda de Barcelona el Jonathan monitoritzava alarmat la manca de senyal del xip que havien col·locat a la taula de la Lícia. Com li explicaria ara a la Samantha que el xip no estava funcionant? Quedaria com un absolut inepte? Ja podia pensar quina excusa li donaria a la noia per tornar per casa de la senyora Ferrer, perquè segur que a la seva companya no li faria gaire gràcia…