Un dels grans avantatges de tenir un blog és que és un espai que em permet esplaiar-me i en què només jo, si més no de moment, decideixo què em ve de gust escriure. Un gran regal perquè si us hi fixeu bé, la vida que portem no ens deixa gaire llibertat d’acció sobre què hem de fer o com. Els horaris els marca la feina i el què diem està sovint condicionat pel que és políticament correcte. Mai millor dit tenint en consideració els moments en els que ens trobem. I com que ara fa dos anys més o menys vaig decidir dedicar part del meu temps a escriure en aquest blog, tinc el poder de decidir algunes coses. He d’admetre amb recança que en la meva existència hi ha poques coses sobre les quals tinc control. I bé, com a autora del blog, he volgut deixar aparcada la història de l’Elisenda i el Jérôme, que encara són a Barcelona retrobant-se, per tornar a incidir en un tema que ja he tocat diverses vegades però que encara m’amoïna perquè el pateixo en primera persona: el dels lloguers a la ciutat comtal.
Just el dimarts vaig assistir a una reunió del meu barri que tenia com a nucli central el tema dels lloguers. Dues hores em van servir per adonar-me de com de preocupant és el tema per a tots els ciutadans i què poc s’ha fet a nivell institucional per a protegir als llogaters, que ho són, cal recordar, per manca de recursos per comprar un habitatge. Doncs bé, les autoritats, lluny de voler arremangar-se per posar una mica d’ordre al desgavell, van canviar fa uns anys la llei d’arrendaments urbans de manera que els contractes de cinc anys passaven a ser de tres. Això permet que quan a un llogater se li acaba el contracte, el propietari pugui apujar el lloguer tot el que li sembla i més. Durant la reunió es van sentir casos de gent a qui havien apujat el lloguer 300 o 350 euros. Pel mateix pis i sense fer-hi cap millora. Resulta que quan es van deixar de comprar pisos perquè la bombolla immobiliària va esclatar, la gent es va llençar de cap als lloguers i com que hi havia demanada, els preus han augmentat de manera brutal. Per ser més concrets un 20% en els darrers dos anys. De mitjana un català destina gairebé un 50% del seu sou només en vivenda mentre que la ONU afirma que per a garantir una vida digna una persona no hauria de destinar més d’un 33% del seus ingressos a l’habitatge.
La llei però no posa límits als augments desmesurats i el pitjor del cas és que tampoc pot aturar l’adquisició de blocs sencers de pisos per especuladors que expulsen els llogaters per reformar els habitatges i llogar-los després als estrangers rics. Si cap autoritat té temps suficient per posar ordre al tema, només els estrangers, els únics amb sous dignes, podran fer front als preus dels pisos.
I és que ni els mateixos barcelonins s’adonen del que està passant fins que no es veuen obligats a mirar els portals immobiliaris. Ahir dimecres mateix, i per una activitat que he demanat als meus alumnes d’alemany, vam haver de mirar un parell de pàgines per cercar un habitatge a Barcelona. Al meu barri, a Poblenou, s’estan demanant ara mateix 850 euros per un pis de 37 metres quadrats. Els meus alumnes es van quedar esfereïts. I això que encara no tenen gaire ideal del que són els sous dels treballadors acadèmics després d’una dècada a la mateixa empresa!
A la reunió, desgraciadament, es va parlar moltíssim del lloguer social com a solució al problema. No obstant he de dir que, des del meu punt de vista, aquest no existeix en absolut. Si ens referim als pisos de protecció oficial, he de reconèixer que vaig quedar molt decebuda quan em van demanar unes nòmines de mil sis-cents euros per accedir a un micro-pis de trenta-cinc metres quadrats. Els que estaven entre els cinquanta i els cinquanta-cinc eren tan sols per nòmines superiors o per a parelles. Les persones solteres tenim només opció a llaunes de sardines.
El motiu pel qual darrere d’algunes adjudicacions de pisos hi ha uns ingressos mínims tan alts que s’han de demostrar és ben fàcil: L’Ajuntament construeix pisos socials amb l’ajut econòmic d’entitats bancàries i són aquestes les primeres interessades en tenir arrendataris solvents. A més, en la majoria dels casos, pels pisos més petits es demanen uns dipòsits d’uns deu mesos per assegurar el pagament de les mensualitats. Pels pisos més econòmics això representen uns tres mil o tres mil cinc-cents euros. Llavors, un lloguer social tampoc resulta una avantatge tan gran en el mercat comparat al sector privat, on es una pràctica usual demanar avals bancaris per aquesta quantitat de diners.
El segon tipus d’habitatge de protecció oficial és el lloguer de pisos de particulars a través de la borsa de l’Ajuntament. Aquest té principalment dues avantatges. En primer lloc l’Ajuntament concedeix fins a uns vint mil euros d’ajut per sanejar el pis i deixar-lo en condicions per a futurs llogaters. No obstant, per cobrar aquest ajut el propietari del pis ha de passar una inspecció i és el mateix ajuntament que decideix quines reformes és necessari fer per llogar-lo. Això vol dir que pot passar, i no és gens estrany perquè tinc una coneguda al barri que s’hi ha trobat, que l’Ajuntament ja li demanava unes reformes molt costoses per llogar-lo a través de la seva borsa i la propietària només rebia uns vint mil euros d’ajut per a fer-ho que, a més, havia de declarar com a ingressos dintre de la declaració de renta de l’exercici on hagués cobrat l’ajut. Si tenim en consideració que l’Ajuntament exigeix que el lloguer sigui assequible, el problema que pot tenir molta gent és que no els surti a compte llogar-lo d’aquesta manera. De fet aquesta coneguda del barri al final va decidir fer la reforma que podia ella bonament i llogar-lo pel seu compte per cent euros més del que l’hauria llogat a través de l’Ajuntament.
I és que les autoritats no es demanen si hi ha gent que es conformaria en viure en pisos on l’aïllament tèrmic no és l’adequat a canvi de que el preu fos just. Al cap i a la fi, al mercat lliure es paga una barbaritat per pisos sense condicions. Però és clar, s’ha de complir amb la normativa que exigeix l’Ajuntament i llavors molts propietaris es decanten pel sector privat. I no és d’estranyar.
Ja fa temps vaig proposar a una reunió de la plataforma de barri “ens plantem” fer un web o obrir un facebook on les propietaris del barri es poguessin posar en contacte amb possibles llogaters sense haver de passar pels administradors i portals immobiliaris que s’enduen sempre una comissió del 10% del lloguer anual. La idea va semblar bona a molta gent però no s’ha endegat i també he de dir que ja he perdut la fe que pugui funcionar. Perquè més enllà dels depredadors especuladors i dels propietaris de diversos edificis que volen enriquir-se llogant els pisos als rics, els mateixos propietaris humils es tornen verinosos davant la perspectiva dels diners.
Quantes vegades no m’he trobat que algú que de cop hereta un pis quan ja té la vida solucionada i que ha deixat de l’alçada del betum als propietaris que lloguen per preus abusius sobtadament vol llogar el seu per un preu desorbitat?
D’això se’n diu cobdícia humana i desgraciadament molta gent la pateix. I com que tothom es vol fer ric amb el pis que lloga, ningú s’adona que Barcelona acabarà sent dels potentats o dels turistes i que els que hem de lluitar més per tirar endavant cada cop anem més endarrere.
Aquest post va dedicat a tots aquells que s’omplen la boca criticant els especuladors però després no són capaços de demanar un lloguer assumible als llogaters. I això fins i tot quan aquests són coneguts de confiança.
Potser la solució al problema seria, com es va proposar a la reunió del dimarts una vaga de lloguers. I és que quan la injustícia es fa llei, la rebel·lió es converteix en un deure, com molt bé digué Thomas Jefferson.