El pla B (VI)

20180127_110931

El dia i mig que restava fins que ell va marxar van aprofitar per gaudir de la ciutat i de la platja, que agradava als dos. Ell la passava a recollir d’hora i esmorzaven a casa l’Elisenda tot comentant algunes de les notícies de les que s’havien assabentat. Després agafaven les bicicletes— el Jérôme n’havia llogada una per les darreres quaranta-vuit hores del seu viatge— i feien un recorregut d’una hora o bé una hora o hora i mitja per pair el primer àpat del dia i per tenir suficient calor per arribar a la platja i llençar-se a l’aigua sense rumiar-s’ho gaire. Anaven i tornaven de l’aigua a la sorra per seguir conversant sense por a cap cop de calor fins quarts d’una. Amb el Jérôme de boca-terrosa mullat i morè al costat seu, l’Elisenda pogué evocar la sensació que havia tingut feia anys amb ell. Es demanà què havia quedat de la noieta que havia estat als dinou anys. En un moment donat, la conversa girà al voltant de si havien canviat o no. Ell li digué que encara veia força clarament l’Elisenda de joventut estrenada. Seguia sent inquieta i dinàmica i de tenir unes ganes impressionants de canvis i d’experiments. Inexorablement, el Jérôme va demanar a l’Elisenda que reconeixia del jove de vint-i-tres anys del seu passat. Ella no sabia què dir. Els dos primers dies havia vist una evolució en ell que l’entristia. La gent es feia gran i es tornava sedentària i conservadora. El seu esperit d’aventura s’esvaïa i ella mateixa també havia esdevingut una persona certament inflexible. Tenia una agenda plena d’activitats però un canvi radical de vida l’hagués espantada. No volia perdre el que ja tenia. Per això, tot i saber que ell s’havia tornat molt amant del confort, el fet que li hagués repetit diverses vegades que li agradaria traslladar-se a Barcelona la sorprengué gratament. Expressar aquells sentiments contradictoris era complex i per tant va optar per dir-li que encara albirava en ell un esperit d’aventura que ella potser ja havia perdut. Aquells dos darrers dies amb ell la van fer reflexionar moltíssim. El noi s’havia convertit en un pont entre el seu passat i les seves ambicions de jove i el present. L’havia ajudada a veure’s a si mateixa amb uns altres ulls. Havia aconseguit un equilibri personal però estava també certament estancada en la seva vida. Un xic si més no. I per tant, que hagués aparegut ell per redimir-la del tedi d’una existència plena d’activitats però amb poques sorpreses, era sens dubte positiu.
L’últim matí plegats l’Elisenda tingué la mateixa impressió que tenia els diumenges amb els seus nebots a casa. Havia de fruir-ne les darreres hores i desitjava enregistrar a la seva memòria cadascun dels moviments dels nanos perquè era conscient que creixerien ràpidament i la propera vegada els trobaria canviats. No sabia si trigaria o no en veure el Jérôme però havia nascut un sentiment de familiaritat molt fort i a més, ell era un passaport a una vida amb un parell d’emocions més. Sabia que estaria trista quan marxés.
La platja d’aquell matí tingué regust a final d’estiu, amb un sol esblanqueït i uns núvols enterbolint l’escalfor. El cel ple de taques blanques li sembla a l’Elisenda un dàlmata enjogassat però al cantó de muntanya unes grans clapes fosques feien entreveure que plouria en un moment o altre. Aquella sensació de que el període estiuenc de descans i d’esperança s’acabava enconguí el cor de l’Elisenda, que buscà aixopluc al costat del Jérôme. Tenint-lo tan prop li sentia el cor bategar feroçment i ell li passà el braç per l’esquena fins trobar el seu clatell mullat, cobert pels cabells llargs xops. Apropà el seu cap als seus llavis i besà el seu front i tot seguit l’Elisenda apujà el cap i ell la besà als llavis. No va ser un petó escàpol de tanteig. Va ser un petó cert i atrevit de dues persones que es coneixen i sabien el que volen. Ambdós sentiren el cor a les orelles però l’Elisenda no volia interrompre la màgia d’aquell instant. Amb els núvols augurant el final de l’època de l’any amb més llum i fent-la sentir diminuta sota el cel amb aspecte de capa que aviat els cauria sobre, ella volia romandre encara una estona als braços del Jérôme per sentir-se segura. Tot i que allò pogués ser una percepció completament enganyosa. Apartà aquell pensament del seu cap i ell l’agafà amb més força com si hagués llegit els seus pensaments.
Un aire fred per un principi de juliol la els va fer decidir anar a l’apartament de l’Elisenda. Necessitaven un xic d’intimitat per recomençar allò que havien deixat a mitges feia més de vint anys.
Amb tota la tendresa del món el Jérôme va agafar l’Elisenda per la cintura i la besà als llavis tan bon punt ella va tancar la porta de casa seva. Li posà la mà al pit i notà que el cor del noi estava accelerat però ella no acabava de sentir-se còmoda. O bé estava pensant en el Frank, o potser en el Toni o en els dos i no tenia el cap on l’havia de tenir. Deixà que el Jérôme s’embalés però el frenà un cop ell l’havia portada al sofà. Ell notà que ella es refredava i tot acaronant-la la mirà als ulls.
— Estàs pensant en algú? — Digué ell de cop i volta.
L’Elisenda quequejà perquè no sabia què dir i a més l’havia sorprès com de transparent era per aquell home que, en realitat, continuava sent un mig estrany. Aquells casos requerien una resposta ràpida perquè qualsevol altra cosa podria ser interpretada com una afirmació. Un tel de dubte cobrí els pensaments d’ella i decidí deixar que el silenci digués més que qualsevol paraula. I tingué l’efecte que calia esperar perquè el Jérôme s’ incorporà i s’assegué al sofà on ella encara estava estirada. Li passà la mà pel braç per acaronar-la i se la quedà mirant.
— No estàs preparada crec. — Digué amb una seguretat que no deixava cap lloc per a matisos. El seu to no havia estat el d’algú que espera que li rebatin un argument sinó el d’una persona que vol alleujar l’altra dient una veritat incòmoda.
L’Elisenda també s’aixecà per acabar asseguda al sofà i amb el cap enrere agafà la mà del Jérôme. La mirada del noi havia canviat. Aquell silenci descarregà la tensió que ella havia anat acumulant durant aquells dies. Estava confosa i esgotada i a més drenada. Drenada perquè ja havia perdut el costum de dedicar tantíssim temps a una persona que no fos ni el Joel ni la Paula i perquè inconscientment necessitava agafar distància per veure si allò que sentia era veritable o si només era la il·lusió escàpola de qui té una companyia que feia molt de temps que li mancava. Volia tornar a la realitat i al seu espai per assegurar-se que no enganyava ningú.
Com si ell entengués els pensaments de l’Elisenda, la mirà amb comprensió i li donà un petó al front. Van romandre entortolligats una bona estona, gaudint de la presència sense demandes de l’altre i van perdre la noció del temps fins que la panxa dels dos els va començar a fer massa soroll. Llavors l’Elisenda va oferir al Jérôme una dutxa mentre ella feia la comanda d’una pizza per telèfon. Ell li havia demanat passar aquelles darreres hores en intimitat i li va semblar una idea molt reconfortant. Una pizza, una amanida i una mica de tendresa sense presses era just el que necessitaven aquelles darreres hores. Quan ell va sortir de la dutxa hi va entrar ella. L’aigua dolça i l’olor de sabó la van relaxar encara més que aquelles moixaines amb el Jérôme. Les carícies l’havien tornada a transportar al passat, a l’època en què moments com aquell la feien poder esperar un noi durant mesos… I de fet ella havia confiat veure’l a Barcelona després dels últims petons robats de l’estiu de feia tantíssims anys. Però el Jérôme, a diferència d’altres nois que havia conegut, no va viatjar per a visitar-la i li escrigué que estava frisós de retrobar-la però ella no havia cregut mai en paraules sinó en fets. I per això l’estiu següent ella havia marxat a estudiar fora i van perdre el contacte.
Després de l’àpat jovenívol ell li va confessar que s’havia sentit decebut de no veure-la altre cop al seu lloc de vacances estivals. Hi havia anat durant tres anys seguits sempre pensant que ella apareixeria en qualsevol moment. L’Elisenda no sabia què dir. De jove volia viure intensament i devorar la vida, veure món, començar a treballar per ser independent i no pas esperar el príncep blau a casa dels seus pares.
— No em vas esperar! — repetí ell en un cert to de queixa.
— M’ofegava a Barcelona i tenia ganes de viatjar. Anar a estudiar a l’estranger em va donar la llibertat que necessitava per respirar.
Ell la fità als ulls.
— I ara?
— Ara què? — xiuxiuejar ella que tenia una idea nítida de cap a on volia dirigir la conversa el Jérôme.
— M’esperaràs ara?
— Cinc dies no són suficients per a conèixer algú. Cal temps i nosaltres seguim separats per una distància considerable.
— Però ho podem intentar, no?
— Podem intentar conèixer-nos millor sí. I llavors ja decidirem quin lloc ha d’ocupar l’altre a la nostra vida.
Els ulls blaus del Jérôme s’enterboliren i ell abaixà la mirada fins el terra. Aquella resposta no era la d’una persona romàntica o il·lusionada sinó la d’algú molt pragmàtic.
— És hora de començar a pensar en marxar. M’acompanyaràs a l’aeroport o vols que hi vagi sol?
— T’hi acompanyo, és clar!
Van dirigir-se a l’hotel per recollir les quatre coses que ell havia portat pel seu viatge. El Jérôme estava més silenciós del que l’havia conegut ella els darrers dies.
Anaren en cotxe fins a la terminal i ella baixà un moment del vehicle per abraçar-lo de nou. Tenia els ulls lleugerament rosats i semblava emocionat.
— Ens mantindrem en contacte oi? — Digué ell en to de suplica.
— I tant! Home, ara que ens hem tornat a veure, no et deixaré marxar de la meva vida tan fàcilment!
Un petó llarg va segellar allò que semblava una promesa aquella tarda d’estiu. Quan l’Elisenda pujà al cotxe es posà la música ben forta per espolsar els seus sentiments convulsos. No tenia clar si li agradava ell o els records de la seva jovenesa. I això que mai no s’aferrava al passat per a res!

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s