Ja fa un temps vaig escriure un post sobre el barri del Poblenou i el problema que va generar el començament de la construcció de dos hotels prop de casa meva. Un gegantí edifici al carrer Ramón Turró, on ja hi ha un altre hotel mastodòntic a quatre passes , i el del carrer Llull, prop del Travelodge, que tampoc és precisament petit. Per causa de les males pràctiques de l’hotel, l’edifici del carrer Llull 155 va estar a punt d’enfonsar-se i aquest i els dos edificis del costat van ser desallotjats durant gairebé un més. El 155 més i tot.
En aquella època i, seguint el dictamen del meu cervell, vaig començar a buscar pis de lloguer. De tota manera a mi el contracte se m’acabava a finals de maig i pels pisos del bloc on visc, d’uns cinquanta cinc metres quadrats, ja s’estaven pagant a vuit-cents euros. Un preu que s’emporta una part substancial del meu sou per ser sincera. Buscar pis per un preu raonable va resultar ser, però, ser com buscar una agulla en un paller i ara us en faré cinc cèntims.
Els pisos de quaranta metres quadrats, fins i tots els situats en un àtic sense ascensor estaven entre 850 i 900 euros. Després de donar veus pel barri, els farmacèutics del carrer Marià Aguiló que tenen contactes amb mig Sant Martí, em van proporcionar el telèfon d’una coneguda seva que llogava un pis i cercava algú de confiança.
Vaig anar a veure el pis un dissabte al matí. L’edifici estava ben conservat i molt ben ubicat prop d’on visc jo. Però era un cinquè sense ascensor i molt petit. El bany era suficient i les dues habitacions més habitables eren interiors amb una finestra a l’escala. Vaja, que s’hi havia de posar cortines sí o sí. La cuina-menjador era tan petita que m’hagués hagut de vendre els mobles. Vaig agrair de tot cor que la mestressa fos tan sincera quan em va dir que les portes del menjador-cuina que donaven al carrer no tancaven prou bé i això el feia un espai molt fred. A l’estiu ja em va advertir que m’hi moriria de calor i que, en definitiva, hauria de fer vida a les dues habitacions interiors. Vaig caure de cul quan em van dir el preu que en demanaven: 900 euros mensuals! I el pitjor era que no podia fer el trasllat fins finals d’agost perquè l’havien llogat a uns americans durant tot el mes de juliol. Probablement a un preu encara superior. Això sí, la família era un encant. I em feia un preu d’amic perquè venia de part dels farmacèutics del barri. La qüestió és: quin preu m’haguessin volgut fer pagar per una capça de mistos si hagués anat per lliure?
És cert que durant la bombolla immobiliària els preus dels pisos es van inflar de manera extraordinària. Quan va petar i es van “humanitzar”, molta gent va poder pujar al tren de la hipoteca. Aquest és el cas d’uns veïns meus que van ser capaços de comprar el pis en 10 anys invertint el sou d’un dels dos membres de la parella. Unes condicions prou bones si mirem el mercat en aquests moments. El post d’aquest dijous va dedicat als que volen saber com funciona la venda de pisos en aquests moments. Des del maig de l’any passat es pot dir que, de tant en tant, he anat mirant pisos de compra, esfereïda pels preus abusius dels lloguers a la ciutat.
El primer que vaig veure era un pis per 185.000 euros situat al carrer Pallars,a mig camí entre Diagonal Mar i el metro de Poblenou. Ja em va emprenyar prou que a les fotos del portal immobiliari s’hi mostressin fotos de Can Felipa, el centre Esportiu municipal del barri que queda a un carrer de l’estació del metro i en ple centre de Poblenou. Però el pis en qüestió estava allunyat de la zona. Quan vaig fer la visita vaig trobar un menjador cuina a l’entrada sense cap mena de llum natural. El bany era ínfim i a continuació, en un passadís estret i petit s’hi trobava una habitació, òbviament sense llum natural. Només hi havia una cambra que disposava de ventilació i entrada per fer passar un raig esquifit de sol. Això sí, quan s’estirava el braç per la finestra es podia tocar la paret de l’edifici del davant. Pintada d’un blanc immaculat. Encara recordo l’explicació d’aquell home, que no era agent immobiliari sinó propietari: “això que sembla un inconvenient, en realitat és una gran avantatge perquè tens molta lluminositat a aquesta habitació gràcies a la paret”. Em vaig mossegar la llengua per no dir el que en pensava. Es va vanagloriar d’haver estat capaç de regalar un pis a cadascun dels seus tres fills i em vaig demanar si no ho va poder fer a base d’explotar als altres. Amb tota franquesa no em podia imaginar ni haver de passar una setmana sencera al pis. Durant la meva vida d’estudiant ja vaig viure en un apartament com aquell uns sis mesos i el vaig triar perquè l’habitació dels mals endreços que em pertocava i que estava situada fora del pis era prou gran per posar-hi el meu despatx per estudiar. I tenia llum i ventilació. Em va semblar infrahumà que s’intentés vendre un cau com aquell per un preu tan elevat!
Des de llavors he anat visitant pisos de compra fins arribar a la conclusió que potser no serà mala idea comprar-se un mobil home i anar a viure a la muntanya. Per 239.000 euros, un preu excel.lent per la zona on visc, es pot comprar un pis de 65 metres quadrats amb una sola entrada de llum i tot a reformar. El més bo del cas és que les fotografies dels portals immobiliaris no tenen absolutament res a veure amb la realitat. Les fan amb grans angulars de manera que els pisos semblen espaiosos i després resulta que només hi podrien habitar pigmeus.
La gent que no ha tingut l’oportunitat d’arriscar-se amb una hipoteca fins als quaranta ho té ben magre amb els preus d’avui dia. Ell lloguer no està gaire més bé. Com que no és possible dintre del marc legal vigent posar uns límits als preus dels pisos, els propietaris han anat pujant els lloguers altre cop en els darrers vuit anys. Als portals immobiliaris es veuen autèntiques bestieses com pisos de menys de cinquanta metres quadrats per a nou-cents euros al mes. O bé volen que visquem enxubats i compartim pis, o bé els amos i les mestresses que lloguen edificis pensen que tots tenim el sou d’un executiu.
I com que la situació és tan nefasta molta gent ha deixat ja la ciutat comtal per anar a viure a zones com Sant Cugat, Valldoreix, Premià de Mar, Gavà entre d’altres, que no queden excessivament lluny però són més assequibles. O ho eren fins ara, perquè Sant Cugat mateix ja comença a ser també privatiu.
Ens trobem a Barcelona amb un cas similar al de París, tot i que ja podem donar gràcies que la situació encara no és tan dramàtica. La ciutat és per a venir-hi a treballar perquè viure-hi és un privilegi gairebé.
Amb aquest panorama resulta fàcil d’entendre perquè cada cop hi ha més gent que s’interessa per projectes de masoveria urbana. La gent ocupa una casa i no paga lloguer, o en paga un de molt assequible a canvi de fer reformes a la propietat.
Sostre Cívic, una cooperativa d’aquí nascuda el 2005, porta força projectes per incentivar el lloguer social i ha finançat diversos habitatges d’aquest tipus. La casa al carrer Princesa 49 n’és un. A més també cal dir que inverteixen en comprar terrenys i edificis per membres de la cooperativa. Aquí al nostre país encara no estem acostumats a que l’habitatge estigui a mans d’una cooperativa. Coneixem només les immobiliàries que tramiten la compra o el lloguer. Però a països com Dinamarca ja gairebé el 30 per cent dels habitatges són propietat de cooperatives.
I com funcionen alguns dels projectes de Sostre Cívic? Posem com a exemple l’edifici de Princesa 49. Va ser comprat per la cooperativa i els membres que hi volien viure van pagar nou mil euros d’entrada/dipòsit per poder habitar-lo. El lloguer mensual que paguen és de 450 a 500 euros mensuals i la sessió és per 10 anys.
Pels més agosarats, i he de reconèixer que jo seria una d’ells, Sostre Cívic està obert a grups de persones que vulguin negociar amb un propietari l’arrendament d’un edifici a canvi d’obres de millora en ell.
Entitats com aquesta poden impulsar projectes com micro-pobles ecològics que representin una sortida al sistema brutal del lloguer actual.
Si la mensualitat per viure entre quatre parets s’emporta el 40 fins al 60 per cent dels ingressos, com pretenen els polítics que els ciutadans sortim i consumim per impulsar l’economia?
Estic enamorada de la ciutat. Ho reconec. Però viure aquí cada cop es farà més difícil per a mi perquè hauré d’anar a parar a barris desavinents amb concentracions desorbitades de col·lectius marginals per tal de poder pagar un lloguer digne. Semblarà rocambolesc però ja fa temps que em passa pel cap de comprar-me un mobil home i trobar un inversor que compri un terreny per a mi i uns quants d’altres en algun indret com Les Planes. Si una entitat com Sostre Cívic inverteix els diners per a comprar el sòl i quatre o cinc persones tenen prou valentia per “trencar” amb el sistema imposat fins ara, potser llavors hauríem posat una primera pedra per canviar quelcom.
De vegades per progressar cal fer, com diuen els anglesos, “think outside of the box”. A mi m’abelliria molt endegar un projecte així. Perquè si he d’anar a viure fora de la ciutat que estimo, si més no voldria fer-ho per anar a parar a un sistema d’habitatge ecològic i sostenible lluny dels blocs d’edificis mastodòntics que sempre m’han semblat impersonals…