Primera Part: engabiada

El dia se’m va tòrcer just començar-lo i el so de la melodia del mòbil no aconseguí donar-me prou energia per aixecar-me d’aquell llit que darrerament havia esdevingut l’únic indret on em sentia reconfortada. En escoltar la cançó per segona vegada vaig fer un esforç de tità i vaig encendre el llum. Potser així la il·lusió de tenir uns segons per mi s’esvairia per deixar pas a la rutina matinera. Vaig fer un salt i em vaig posar un jersei llarg per anar a la cuina gèlida a preparar-me el cafè. Aquell beuratge amarg i fosc m’il·luminava els primers minuts de vigília esdernegats pel despertador des de que era una adolescent. Vaig omplir la cassoleta de la màquina i vaig anar al bany. Quan em volia rentar les mans vaig sentir un soroll metàl·lic contra les rajoles del terra i de seguida vaig saber que la cafetera havia decidit declarar-me la guerra per no netejar-la ni descalcificar-la tan sovint com era recomanable. De fet li faig el manteniment pertinent només quan m’adono que el porta-filtres ja no encaixa a la rotllana del dispositiu. Em vaig maleir els ossos i vaig recollir amb l’escombra i els ulls encara mig tancats, l’escampall del marronós del terra. Aquell matí hauria de fer servir l’ Oroley de ma mare, vella i deslluïda però eficaç. Vaig mirar el rellotge de la cuina. El contratemps potser em faria no arribar tant puntual com volia. M’havia proposat escriure un parell d’idees a casa perquè aquell matí només tindria una hora per inventar-me una frase prou encertada per captar nous clients per a una empresa que n’havia anat perdent d’ençà de la crisi.
En sortir de la dutxa vaig abocar el cafè en una tassa i vaig anar a la cambra del pis on hi tinc el minúscul estudi. Poca gent visita el meu habitatge però els que ho fan sempre queden sorpresos de que el lloc més lluminós i espaiós estigui destinat a ser un espai de treball. Em costa fer-los entendre que una humil secretària dediqui el seu temps de lleure a aprendre llengües i escriure perquè creuen que no s’ha de malbaratar temps en coses que no aporten ni diners, ni fama ni la fan a una més coneguda a les xarxes socials. Encara recordo el dia que un noi de la meva edat amb qui havia començat a sortir em va demanar per què no convertia l’estudi en dormitori i em quedava la cambra petita com a despatx. Quan li vaig dir que passava més temps conscient treballant que dormint em va fitar amb cara d’aflicció i jo vaig albirar no arribaríem gaire lluny.
I aquell vint de març a dos quarts de set del matí la menuda alcova amb l’escriptori em semblà un petit palau que feia més dolç el començament d’un dia que estaria marcat, ineludiblement, per una feina que m’entuixegava el viure.
A les vuit en punt vaig sortir de casa i vaig girar el primer carrer fins on tenia aparcada la meva bicicleta. Mentre la deslligava els meus llavis dibuixaren un somriure un pèl sorneguer dedicat a uns companys laborals pels que el transport urbà dels triomfadors era el cotxe. Anar en aquell vehicle tan poc sofisticat era per mi una empremta emocional que posava de manifest una manera de ser. M’abelleix tot allò que em fa sentir bé amb mi mateixa de manera continuada i no només per uns instants. No sóc amant de les disfresses de la realitat i per això no m’ha fet mai cap gràcia utilitzar maquillatge per millorar la meva aparença, ni anar amb el cabell tenyit o planxat i sóc conscient que el membre d’una empresa de màrqueting hauria de tenir molta més cura de la imatge personal que jo. Potser aquell primer pensament rebel del dia fou el que em donà una injecció d’eufòria desmesurada i vaig aconseguir fer la meitat del recorregut batent un temps record fins a l’alçada de la casa Terrades. Quan vaig voler girar a l’esquerra per agafar el carrer Bruc un altre ciclista més ràpid que jo em va encalçar i se’m va tirar a sobre fent-me caure al terra. El cop va ser colossal perquè vaig repenjar tot el meu pes i el de la meva bicicleta, que no era el model més lleuger del mercat precisament, sobre el meu maluc i el braç esquerra. El meu esgarip ben segur se sentí fins al Passeig de Gràcia perquè els vianants de la vora, a qui creia androides similar a humans però mancats d’emocions, van alterar la seva fisonomia per expressar sorpresa. Alguns van córrer a ajudar-me però van desistir quan van veure que el malfactor ocasionant de l’accident s’aturava per a fer-ho.
Tot va passar molt ràpidament i no en recordo tots els detalls: els rostres perplexos de la gent, el meu dolor lateral, els cotxes amb les botzines que ens cridaven l’atenció i jo estirada al terra vaig sentir una veu amb un accent estranger que em diu:
— Estàs bé?
Ni en aquest moment ni en cap d’altre penso gaire en el que dic. Tot i tenir per costum no badar boca si no es necessari perquè sempre m’havien dit que només tenim control sobre allò que no diem, quan bado boca llavors surt el que tinc a la meva ment sense filtrar.
— I a tu què et sembla? —Vaig dir tot aixecant el cap per veure el culpable de l’escena. Un noi d’una edat similar a la meva, cap rapat i unes seies rosses i espesses que emmarcaven uns ulls verd-blaus em fità inquisitivament.
—Em sap greu.
La seva expressió era eixuta i el seu posat encimbellat però duia uns pantalons desgastats i una camisa a quadres a la que li faltaven dos botons.
—M’ajudes o et quedes com un estaquirot? —digué jo que intentava incorporar-me.
Ell va aixecar la bicicleta que jo tenia damunt i llavors em va allargar la seva mà aspre i rugosa i em va estirar tot apropant-me a ell. Llavors em posà els braços a la seva espatlla per no deixar que la meva cama esquerra aguantés tot el pes. Llavors vaig notar la seva olor. Era una fragància feréstec que feia temps que no sentia i que recordava només de la meva infantesa a Begur. Aquell noi desprenia una olor barreja a llenya, all i suor que a la majoria de persones els hagués semblat desagradable. A mi però em va resultà refrescant per tota la naturalitat que comportava. N’estava tipa de les ferums artificials dels sabons i dels productes cosmètics que feien servir tant homes com dones. Al meu cervell no se l’enganya tan fàcilment.
—Gràcies. –Vaig dir tímidament.
— Pots caminar bé? Si vols t’acompanyo fins on anaves. Crec que el cop et farà mai. Has fet una bona patacada…
—Treballo una cantonada més avall al següent carrer. Si vens amb mi em faràs un favor.
Vaig dir-ho sense reflexionar. Per una banda aquell noi potser tenia un assumpte pendent urgent i per d’altra probablement no seria bo que a la feina em veiessin acompanyada d’un paio amb aquell aspecte tan descuidat. Ja em tenien prou martiritzada perquè no responia a les seves expectatives pel que feia a la meva presència. Si algú em veia amb aquell home m’acabarien de titllar d’espècie estranya. Però ja no podia tirar enrere les meves paraules i vaig fer aquells darrers tres-cents metres fins al meu lloc de tortura habitual envoltada del seu aroma, que definitivament emboirà el meu cervell. Sense parlar-ho jo vaig aguantar la meva bicicleta i ell em va passar un braç per la cintura per ajudar-me a caminar a mi mentre sostenia la seva Orbea amb l’altre braç. El seu cos desprenia també força escalfor. Era reconfortant perquè el sol enteranyinat lluitava per lluir una mica entre uns núvols espessos i grisos i l’aire que passava era fred i humit. Un ambient no gens primaveral. Em va acompanyar fins a l’empresa i quan hi érem em va tornar a demanar si em trobava bé. El vaig fitar als ulls i seguidament vaig apartar l’esguard empegueïda amb por que notés l’agullonament de la meva curiositat. Vaig abaixar la mirada i llavors adonar-me que tenia un trau als pantalons i acte seguit vaig notar la calrada al rostre. A la feina, on tots em criticaven sovint per darrera i també per davant, ara tindrien un motiu per riure ben fort de mi. No podia amagar de cap manera aquell accident matiner. Quan vaig tornar-lo a mirar els seus ulls verds-blaus continuaven fitant-me.
— Sí, estic bé. No t’amoïnis. –Vaig mentir tot pensant que desitjava tenir un nom per aquell olor i aquell tacte que de ben segur s’haurien impregnat al meu cervell altrament buit de sensacions interessants.
Ens vam acomiadar i jo vaig lligar la bicicleta davant de l’oficina a una senyalització de prohibició d’aparcament. En entrar vaig assegurar-me que la recepcionista estigués prou ocupada per no veure’m. Arribava deu minuts tard i clarament trasbalsada. A dos quarts de deu teníem una reunió amb un client important i jo havia de fer una presentació que ja m’encaboriava prou però que ara a més l’hauria de fer en uns pantalons que degut al trau ja no estaven a l’alçada. Quan vaig entrar a la cambra on tenim el despatx quatre companys i jo la vaig trobar buida. La directora creativa els havia reunit a tots per repassar l’estratègia a seguir amb el client. Jo m’assegué a la taula, encengué l’ordinador i vaig començar a llegir els correus. Òbviament s’esperava de mi que els tingués sincronitzats amb el mòbil per tenir-me treballant vint-i-quatre hores al dia però jo seguia mirant-los en hores de feina. Tenia dues tasques a fer i eren dos PowerPoints amb les idees de tot l’equip per presentar-les al client. En definitiva es podia resumir tot en una sola diapositiva. Es tractava de presentar les xarxes socials com a mitjà infal·lible per aconseguir clientela, fidelitzar la que ja es tenia i proposar al client fer els antics alumnes membres seguidors del facebook per promocionar l’escola. Vaig enllestir aquella primera tasca mig adolorida per la caiguda i quan tot just l’havia acabada entrà el Toni al despatx:
— Bon dia Estel. On eres? —La directora ha preguntat tres cops per tu.
Vaig sentir la calrada que m’escalfava el rostre. El color m’aniria bé vaig pensar perquè jo no utilitzava maquillatge i sovint havia d’escoltar de les companyes que estava pàl·lida. Tenia just temps per anar a fer una aigua i acabar de posar a punt el que em calia per a la presentació amb els clients.
— He tingut un petit accident matiner. Res de greu.
— Has acabat totes les tasques? La Laia està amoïnada perquè aquest client ens pot portar molta feina si tot va bé i no vol que falli res.
— Sí, ja ho tinc tot.
— Perfecte. Vaig a fer un cafè…
Vaig sortir del despatx, un cau poc il·luminat equipat amb quatre taules i tres ordinadors per retirar on havíem de tenir idees innovadores per seduir una clientela que cada cop prescindia més de les agències de màrqueting i comunicació. Per no posar-me de mal humor vaig decidir remullar-me la gola amb una ampolla d’aigua de la màquina a la segona planta on cap de les meves companyes vindria a fer-me companyia.