He escrit regularment sobre la situació del món de l’ensenyament al nostre país. Avui vull tornar a posar sobre la taula el punt en què ens trobem molts. Ja fa anys que anem veient com, des de dalt, se’ns demana una adaptació al nivell amb què arriba l’alumnat a l’aula i que sovint implica senzillament una retallada dels temaris. Al món de l’FP vam patir una retallada d’hores de continguts fa dos cursos. És el tercer curs que hem d’intentar donar uns mínims amb les poques hores de classe que tenim. Us puc posar l’exemple de les meves assignatures: l’anglès i l’alemany. Ambdues eren de 132 hores lectives al curs, és a dir quatre hores a la setmana. És l’equivalent a les hores d’un curs regular a qualsevol EOI. En el cas de l’FP cal tenir en compte que de les 132 hores sempre se’n perdien unes quantes per sortides o activitats extra acadèmiques. Però de les 132 a les 66 hi va un univers. El que es pot aconseguir en les dues hores de classe és poc, i si tenim en compte com arriben els alumnes, el panorama és descoratjador. No tenen cap mena d’hàbit d’estudi, no estan acostumats a llegir, a analitzar o sintetitzar informació ni a processar-la. L’esforç que fan per aprendre és mínim o inexistent i, per tant, una es cansa de repetir una vegada i una altra els mateixos conceptes, estructures o vocabulari perquè els quedi alguna cosa. També hi ha un altre factor que s’ha de considerar dins de l’equació de l’aprenentatge: la tolerància zero de l’alumat vers la frustració. Tampoc estan acostumats a que els diguin que no han assolit els resultats adequats. De fet, ara ja fa dos anys que ens va arribar la consigna de que quan suspeníem a un alumne, la nota mínima que li havíem de donar era un quatre. Ho llegiu bé, un quatre encara que hagués tret un zero. Imagineu el que representa que et regalin quatre punts quan algun company o alguna companya de classe s’ha esforçat per arribar al cinc.
El nivell de maduresa de l’alumnat també és esfereïdor. Us donaré ara un exemple del que em va passar dijous passat a l’aula. Estava amb un grup reduït d’alumnes d’allotjaments. M’havien de fer un escrit i vam treballar la carta de motivació per enviar junt amb el currículum. Vam treballar dos exemples, el vocabulari i les estructures per poder redactar el text. Els alumnes tenen prohibit utilitzar el mòbil a classe i per això els ho vaig recordar. Però als cinc o sis minuts de començar l’activitat, en vaig trobar un fent servir el mòbil i li vaig cridar l’atenció. Li vaig demanar per quin motiu feia servir el mòbil si li havia dit que em podia consultar tot el vocabulari. Em va dir que ja no faria l’exercici. I de fet va agafar el mòbil, va sortir de classe dient que havia d’anar al bany, i ja no va tornar a entrar. Estic parlant d’un alumne de dinou anys, cap nen. L’educació que han rebut els joves a casa fa molt difícil poder-los ajudar a millorar, perquè no accepten les crítiques o et qüestionen la teva manera de treballar.
Dissabte passat vaig fer una videoconferència amb un ex company de la TU Dresden amb qui faig un intercanvi virtual alemany-castellà. Intentem organitzar per als nostres corresponents alumnes (els meus d’alemany i els seus d’espanyol) trobades virtuals. Així els nostres aprenents poden practicar allò que anem fent a classe amb gent del seu nivell i una edat similar. El meu ex company d’universitat va estudiar per ser professor a la pública. Ho ha estat durant molts anys i el seu grau de motivació ha estat sempre molt alt. No obstant això, a ell també li passa el que em passa a mi i el que crec que acaba sent el mal de molts de nosaltres: Estem desanimats i desarmats davant un públic no reactiu. Va comentar que estava tip de tenir alumnes que no passaven mai del mateix nivell, que no se’ls podia dir res i que, a més, tot ho feien amb la IA i no sabien fer res sense ajut tècnic. Li vaig comentar que jo també estic molt desmoralitzada. El meu grau de desànim també té a veure amb l’empitjorament dràstic de les meves condicions de treball. Aquestes portaran, inevitablement, cap a una manca d’energia que repercutirà en la qualitat de les classes. Però, això importa? Ja fa un temps que on treballo ens van dir que havíem de fer menys classes magistrals i més sortides. I el resultat és que hi ha setmanes que perdo diverses hores de classe perquè l’alumnat se n’ha anat a passejar.
Certament els que estan amunt s’adonen de la davallada colossal dels resultats d’aprenentatge però estan disposats a tot menys a rectificar. I sobretot aquí tenim la consigna de la” gamificació”. Hem de fer aprendre als alumnes jugant perquè així els donarem la falsa impressió que la vida serà això: bufar i fer ampolles passant-s’ho bé. I llavors és quan s’estavellen en entrar al mercat laboral. L’altre gran fal·làcia de l’educació avui dia és l’aprenentatge per projectes. D’acord en fer un projecte de tant en tant, però si només fan projectes el que passa és que n’hi ha uns quants que treballen i uns quants que no fan res. Això sí, els projectes serveixen per diluir la mediocritat.
El cas de l’FP és un absurd total. Han reduït hores de classe a favor de les pràctiques en empresa, però la veritat és que no totes les empreses tenen el temps ni el personal de formar el noi o noia en pràctiques. I tampoc hi ha prou empreses per acollir-los a tots dignament. D’aquesta manera es perden també continguts que haurien d’haver-se donat a classe, però que per la retallada d’hores ja no s’imparteixen a l’aula. Un desmantellament del coneixement.
Quan li vaig preguntar al meu ex-company d’universitat com compensava la desmotivació, em va respondre que els dos darrers cursos s’havia endut moltes desil·lusions i que, d’alguna manera, s’ha de trobar un camí. Ell va suggerir gaudir més del temps de lleure quan la feina és només un factor de frustració.
Malauradament cada cop hi ha més docents desil·lusionats. Penso que a la llarga sorgiran programes per tal de fer-nos possible participar d’una excedència per agafar aire, descansar i tornar amb les piles carregades a l’aula. Jo, amb tota sinceritat, vaig començar amb un desànim suprem aquest curs després de sentir al claustre del juny que aquest any havíem de fer tots 31 hores setmanals, una per sobre del conveni. La maleïda hora de la discòrdia és dilluns i tenim tots 40 minuts per dinar després de la jornada de matí i abans de la tarda una sessió de treball conjunta. 40 minuts no és legal perquè la pausa mínima estipulada és de 60 minuts. Aquesta hora i el cansament que em suposa el dilluns, em fan trontollar la resta de la setmana. També em plantegen de que serveix treballar efectivament si després les mesures punitives s’apliquen als que compleixen i als que no. Un paradís.
Quina paradoxa! Mentre a nosaltres cada cop se’ns demana més, als alumnes cada cop els podem exigir menys i hem de posar al mal temps bona cara. Com diuen els anglesos “grin and bear it” —somriu i aguanta—. Si algú té una fórmula per revertir el cansament docent, que me la faci saber per favor!