Just diumenge vam canviar l’hora i hem entrat de nou a l’horari d’hivern. Amb ell tindrem llum un pèl més d’hora pel matí, però també els vespres se’ns faran curts. És aquella època de l’any que convida a pensar en màgia. I no oblidem que aviat ve tots sants i la festa pagana del Halloween. No repetiré el que ja he explicat en posts anteriors. La festa està inspirada en el festival celta de Samhein que marca el final de l’estiu i el principi de l’hivern. Per als celtes era l’any nou i també un moment en què la frontera entre el món dels vius i el dels morts s’esvaeix. D’aquí fins a tot sants veurem moltes carbasses, moltes aranyes i moltes disfresses que volen recordar aquell món del més enllà que tanta por ens fa. Entre els personatges que ens trobarem pel carrer hi ha el de les bruixes, que són part fonamental del folklore popular. Avui us vull parlar de dos personatges de la narrativa popular que es repeteixen amb variants en molts països diferents. El primer és el personatge rus de la Baba Iaga, que correspon força a la imatge que tenim de les bruixes per aquí. És una anciana de cabells cendrosos i despentinats que, pels russos, viu en una cabana sobre potes de pollastre al bosc. El fet que porti els cabells deixats anar i no lligats en trenes indica que se la veu com una transició entre el món dels vius i el dels morts. Per tant representa una guia i algú que pot comunicar els dos universos. La Baba Iaga no és un personatge al 100% clar. En alguns relats se la considera un ésser malèvol, però en d’altres pot arribar a ajudar als qui cerquen consell per trobar allò que desitgen. La casa en la que viu s’assembla a un graner o sitja, i de fet, és similar als “horreos” gallecs. En l’antiguitat s’aterraven els morts en petites cabanetes amb aquesta aparença i d’aquí que a la Baba Iga la dibuixin en una casa amb aquesta forma. Pel que sembla, la Baba Iaga és una reminiscència de les deesses matriarcals eslaves.
El segon personatge del que us vull parlar avui és el més simpàtic del folklore rus que conec fins ara: El Domovoi. La paraula Domovoi prove de la paraula russa “дом” (dom), que vol dir casa. És l’esperit o deïtat de la llar, un ésser de cabells i barba llargues que té cura de la família i dels seus animals. Un dels aspectes curiosos del Domovoi és que com més jove és, més aspecte de vell té. Els adults no el veuen, només el poden veure els infants i els animals. Al Domovoi li agrada molt l’ordre i no vol tenir membres de la família ganduls ni malgastadors. Sol ser bo i procura que la família amb que viu tingui tot el que necessita, però se l’ha de cuidar bé i no se’l pot ofendre. Té la capacitat d’allunyar el mal i pot predir el futur. Quan s’enfada pot fer alguna malifeta. Els antics romans tenien la figura dels “lars” que protegien el territori on es trobava la casa familiar. És una idea similar.

El Domovoi té la particularitat que és un esperit d’un ancestre, o pot ser l’esperit d’un animal abandonat.
Aquest protector de la llar rus té parents a Europa que són força similars. A Alemanya hi ha el Hauskobold que pot ser entremaliat o ajudar els habitants de la llar. La paraula “Kobold” prové de “kobe” que en germànic antic volia dir cabana, i del verb “walten” que significava protegir. Són considerats també esperits que protegeixen l’espai on viuen. Tanmateix no tenen cap caràcter ancestral, és a dir, no se’ls relaciona amb els esperits dels ancestres que han habitat l’espai. A la regió de Colònia tenen els seus propis Kobolde que s’anomenen Heinzelmännchen. Aquests són criatures petites que surten per la nit i ajuden als homes a fer tota mena de tasques. Tant els “Kobolde” com els “Heinzelmännchen” tenen com a cosins germans els anomenats Brownies a Anglaterra. Aquests són unes figures fosques i peludes que surten per la nit i fan tasques a la casa i la granja. Els lares romans i els Brownies són solitaris i estan entregats a ajudar als habitants de la casa. De fet, els Brownies son considerats, de vegades, com a esperits dels que han servit a la casa.
De tots aquests, però, el més familiar i venerat és el Domovoi. A tots ells se’ls ha d’oferir menjar per tenir-los contents, però al Domovoi se l’havia de convidar a canviar-se de llar amb la família si aquesta canviava de domicili.
El darrer personatge entranyable d’avui és la Снегурочка, que podríem traduir com nevadeta o donzella de la neu. És la figura d’una noia o nena jove de cabells rossos i llavis vermells que acompanya la versió russa del pare Noel, el Дед Мороз— l’avi gel—. Aquest personatge també té un origen molt incert. Segons la narració d’Alexander Afanàssiev, era filla d’un matrimoni sense fills que va apadrinar una nena de neu. Un dia, aquesta va anar a una festa amb les amigues i un dels entreteniments era saltar una foguera. Ella va voler saltar i es va fondre. Segons una altra versió, la nena va retornar a casa però es va fondre amb la llum del sol. La tercera versió de la petita heroïna sembla encara més un dels contes dels germans Grimm. Segons aquesta versió, hi havia un home solter i sense dona que desitjava una filla. Un dia se’n va anar al bosc, va agafar una mica de neu, la va porta a casa, la va posar al forn a coure i en va sortir la Nevadeta. Un dia, la nevadeta va anar a jugar al bosc amb les amigues. Van fer una juguesca, qui recollís més baies seria l’afortunada que es casaria amb el marit més ben plantat. La nevadeta va ser qui va omplir més el cistell. Mortes d’enveja les amigues la van matar i allà on va morir, va créixer un canyís. Amb el temps uns homes el van arrancar per fer-ne una flauta i, casualment, van anar a parar a casa del pare de la Nevadeta. Quan un dels homes va tocar la flauta, el pare va sentir la veu de la seva filla, va trencar la flauta i va reaparèixer ella.
Una altra versió diu que la Nevadeta era la noieta de 15 anys filla del Pare Gel i la Bella Primavera. Tanmateix la noia vivia amb els avis que somniaven casar-la amb un comerciant ric. I un dia en va aparèixer un. Cofoi com estava de la seva futura dona, la va voler mostrar al seu poble, la va pujar al cim d’una muntanya i amb el sol es va desfer.
Per a molts la donzella de la neu és un esperit que apareix a l’hivern i a qui se li demanen desitjos per a que es facin realitat durant l’any. Per algun motiu l’estació de l’any més freda està relacionada amb els desitjos i regals per als europeus. Ja n’escriuré un post un altre dia.
Com veieu, la llegenda de la donzella de la neu té molt de joc. Tant que Rimski-Korsakov li va dedicar una òpera.
Per acabar avui us he de confessar que de tots els mites que us he escrit avui, el meu absolut favorit és l’esperit de la casa, el Domovoi. I vosaltres, amb quin us quedaríeu?