Es quedà certament fora de joc per uns instants perquè el seu cervell volia arribar a la conclusió ràpidament de què fer per no penedir-se’n després. Li havia fet ràbia no poder-li dir el que pensava d’ell i ara tenia una segona oportunitat.
— Només tinc una cadira aquí com pots veure. Però al costat de la piscina hi ha uns bancs.
— No teniu cap restaurant en aquest càmping?
— Sí però no trigarem gaire, oi?
— Elisenda! Per favor! — Digué ell mentre s’hi estava acostant.
Per tal de guanyar distància física d’ell, accedí a anar al restaurant que estava a uns dos-cents metres. El Jérôme demanà una copa de vi i ella pensà uns moments. No tenien cafè descafeïnat i aquella conversa feia pinta de que si se’l prenia amb cafeïna no podria dormir després. Demanà doncs una cervesa.
— Escolta, no és el que penses. La Laure i jo encara estem casats però ens estem separant…
L’Elisenda no li deixà temps perquè aquella cançoneta li sonava al que deien tots els homes casats que cercaven una amant.
— Carai no em diguis! Ho esteu deixant i per això ella em volia dedicar temps per ensenyar-me la ciutat o ho esteu deixant i per això la Laure pensa que vas venir a Barcelona de viatge de negocis?
El Jérôme respirà fons i les seves faccions s’enterboliren mostrant una cara plena d’ombres que li marcaven encara més les arrugues. De cop i volta semblava més un home de seixanta que de cinquanta.
— La Laure i jo vam ser feliços set anys de matrimoni però el març de l’any passat vaig descobrir que m’estava fent el salt amb el seu entrenador de zumba.
— Perdona? — Va fer ella que s’havia pràcticament ennuegat amb la cervesa.
— El que et dic. Ho vaig esbrinar per una conversa que li vaig veure al mòbil. I li vaig demanar què volia dir tot allò. No m’ho va poder negar.
— D’acord. Podria creure’t. Però seguiu plegats oi?
— Seguim vivint sota el mateix sostre i la majoria de gent pensa que encara som una parella feliç. Però la veritat és que després de mig any intentant lluitar per la relació, el que hi havia s’ha trencat. I només ens queda la convivència.
L’Elisenda restà pensívola uns instants mentre deixava que el líquid groguenc li refresqués la gola i la aclarís un pèl els seus sentiments.
— Jérôme. Fins i tot si t’ha passat això que dius— veien la cara d’ell i el seu gest de protesta ella s’anticipà— que no dubto que no sigui veritat, d’això fa més d’un any i podríeu haver pres una decisió. Separar-vos per exemple…
— No és tan fàcil. Ella no ha gosat ni a dir-ho a sa germana, de fet no ho hem dit a ningú. — Hi hagué uns segons de silenci i seguí.— Diu que està tan avergonyida que no s’atreveix a parlar-ne ni a que surti la veritat a la llum.
— Perfecte! I Jo què hi pinto en tot això? Havia de ser el pla B de les vacances, la dona que vas a veure quan ja t’has cansat de la funció? T’hagués anat bé oi? Podies seguir tenint la teva vida “perfecta” a la ciutat perfecta a la casa perfecta per després anar a Barcelona i desfogar-te. Mira Jérôme, si no fos que estem en un local públic, m’estic reprimint totes les ganes de donar-te una bufetada.
— Ho entenc! Ho entenc! I t’ho hagués dit! Però la veritat és que quan vaig venir a Barcelona no sabia què passaria ni que m’enamoraria de tu! Sempre m’havia quedat la recança d’haver-te perdut i tenia ganes de tornar-te a tenir a la meva vida… De tota manera jo ja no estava amb la Laure i no feia res malament…
— Què no feies res malament? Perdona? No em vas dir res de que estaves casat i vivint sota el mateix sostre que la teva dona encara. És que ni esteu separats!
— És només circumstancial! Estem pagant la casa tots dos. Si ella marxa jo no sé com la pagaré!
— T’adones de com d’estúpid és aquest argument per a una persona com jo? Si es volen fer les coses es poden fer!
— No és tan fàcil. Tenim una hipoteca sobre aquesta casa que estem pagant els dos. I si ens separem l’hem de posar en venda i cercar quelcom. Jo no puc assumir el cost tot sol.
Un corrent de pensaments bombardejà l’Elisenda. Per què s’embrancava la gent en hipoteques que només es podien pagar amb dos sous? No era el salari del Jérôme suficient per pagar la casa? No es vanagloriava tan sovint de tot allò que havia aconseguit? Potser ell també vivia per sobre de les seves possibilitats…
— A més també hem passat una fase de desorientació tots dos.
— Ah. Mira per on! — Digué l’Elisenda amb un to sorneguer. — Per això hi ha psicòlegs saps? No cal aferrar-se a les amistats de l’estranger!
— Elisenda! M’estàs parlant com si t’hagués fet servir de psicòleg.
— De psicòleg potser no, però és obvi que et volies fer passar el mal tràngol amb una persona com jo que et fes oblidar potser la Laure. Com més parlem més empipada estic. Serà millor que marxis, no sigui que em vinguin ganes de clavar-te una bufetada.
— Elisenda, per favor! Jo t’estimo!
Ho digué amb tanta vehemència i tant d’ímpetu que els clients del bar dirigiren la seva vista cap a ell. No obstant, en lloc de trobar una parella d’enamorats veieren dues persones tan tenses que l’aire que hi havia entre elles s’hagués pogut tallar amb un ganivet.
— Jérôme, no sé exactament què esperava trobar aquí. Crec que sospitava que hi havia quelcom estrany des d’aquell dia que de sobte vas tallar la comunicació. No obstant, això de que tu estiguis casat i encara visquis amb ella, això supera amb escreix el límit de la meva imaginació!
El Jérôme li posà una mà sobre el braç i ella l’apartà. El seu contacte en aquell moment li produïa més aviat fàstic i per això necessitava distanciar-se’n.
—Elisenda! Volia dir-t’ho però no sabia com…
— Ni quan, pel que es veu! Barcelona hagués estat una bona oportunitat! — No tenia ganes de continuar aquella conversa. Necessitava temps per digerir aquell discurs del Jérôme i, de tota manera, ella ja havia arribat a la seva conclusió sobre ell feia unes hores. I ja li havia donat dret a defensa. — Encara que cregui tot el que dius, penso que la manera com has actuat amb mi no ha estat del tot correcta. Cal acabar un llibre per començar-ne un altre i fruir-ne. Jo em sento estafada i francament no necessitava aquesta experiència, sobre tot quan jo ja havia aconseguit un equilibri a la meva vida. Tinc la meva feina, els meus nebots i un amic especial amb qui compartir moments íntims i que apagava les meves necessitats animals més bàsiques amb un toc de tendresa. I arribes tu a la meva vida fent veure que ets un heroi!
El Jérôme la fità als ulls amb una mirada completament freda com la que havia rebut feia unes hores.
— Tens un home per les teves necessitats?
De tot el que havia dit, l’Elisenda considerava aquella part la menys interessant del seu discurs. No obstant, el cervell del Jérôme devia estar xapat a l’antiga perquè allò era el que semblava voler rebatre primer.
— Perdona. Què pensaves tu d’una dona del segle XXI? Que practico el celibat com les monges de l’edat mitja? Doncs vas ben posat noi!
— I us veieu gaire sovint? Perquè òbviament trigaràs el teu temps en oblidar-lo per estar amb mi! — féu ell en un to agressiu!
L’Elisenda s’aixecà de bursada de la cadira, anà cap a la barra i es demanà una altra cervesa. Li aniria bé perdre el filtre i dir-li tot allò que necessitava com a representant d’un gènere masculí no evolucionat que no havia entès que la dona era una entitat amb cervell propi i necessitats equiparables a les masculines.
Retornà a la taula amb la seva cervesa i va fer un glop abans de prosseguir.
— Mira Jérôme. Començo a veure de quin peu calces. Entenc que potser no puguis perdonar a la teva dona les banyes. I que vulguis trobar algú altre em sembla bé. Però penso que et vas recordar de mi pensant que jo devia ser un objecte en desús a qui un home com tu podia “endolcir” la vida. I encara t’hagués hagut d’estar agraïda perquè amb tu deixava d’estar “sola”. Probablement penses que una dona sola no és res. I per això devies calcular que esperaria com la bella dorment al seu príncep blau. Doncs t’equivoques. Jo, com a moltes amigues, tinc una vida independent, trio l’home amb qui me’n vaig al llit i a més, no necessito que em vegin com una princesa. Prefereixo no ser-ho i valdre’m per mi sola. I ara si em disculpes, voldria assaborir aquesta cervesa sola i que fotessis el camp!
El Jérôme se la mirà amb cara de sorpresa. Potser havia esperat entendrir-la i que ella piqués com potser ho haurien fet altres dones. O potser senzillament no s’esperava una reacció tan contundent. Però òbviament mig restaurant-bar es va girar quan l’Elisenda aixecà la veu i no li quedà altre remei que marxar. El cambrer ja s’estava acostant a la parella i quan arribà a la taula es dirigí a l’Elisenda i demanà.
— Tot bé?
— Perfectíssimament. El meu conegut ja marxa i jo, si no els fa res, m’acabaré la cervesa mentre responc un parell de mails importants.
— Faltaria més!
Quan el noi marxà el Jérôme continuava immòbil però abaixà el cap i finalment s’aixecà. Amb els ulls clavats a la taula, posà a lloc la cadira i fità a l’Elisenda.
— Entenc el teu disgust però jo tampoc no havia esperat que sorgissin els sentiments que van aparèixer a Barcelona. No havia planejat res. I comprenc perfectament que t’hagis enfadat amb mi. Però em mereixo una oportunitat…
L’Elisenda, amb la valentia que la caracteritzava, digué resolutiva:
— Potser d’aquí a uns dies hauré digerit i reinterpretat aquesta situació i voldré tornar a parlar amb tu. De moment però el que necessito és distància. I fruir de les meves vacances que no em mereixia que me les engeguessin a fer punyetes!
— Les has engegades tu a fer punyetes!
— I tant! Perquè tu m’haguessis mantingut en la més total ignorància fins que t’hagués semblat convenient… és millor que marxis!
I ell ho féu. Quan el veié desaparèixer per la porta notà que les cames li començaven a tremolar i envià un missatge WhatsApp al Toni. Li explicà què havia passat i com havia reaccionat ella. Però també li digué que no calia que respongués perquè necessitava descansar de tot i de tothom i refer-se del desengany. Reenvià el mateix missatge a la seva amiga i sa germana. Llegí les notícies del diari per internet i anà a dormir. Contràriament al que havia pensat s’adormí de seguida tot i que el seu son fou molt estrany perquè la tornava a la realitat del que havia estat el seu dia amb una claredat diàfana. S’anà despertant a intervals en què recuperava la seva consciència i s’adonava que l’experiència del dia havia estat suficientment traumàtica per a fer que el seu cervell intentés analitzar-la per la nit. Els somnis que generalment eren útils per a netejar la ment de porqueria, servirien aquella nit per a fer adonar a l’Elisenda que aquella relació a distància dels darrers mesos havia ocupat un espai vital més important del que volia reconèixer.
Quan es llevà l’endemà a les vuit es volia retrobar com l’Elisenda d’abans del Jérôme. Aixì és que prosseguiria les seves vacances posant una atenció especial en el seu descans per recuperar l’energia que volia pels projectes que feia temps que li ballava pel cap posar en pràctica però no gosava. Ja era hora de fer-ho.
Aquell dia sí que aconseguí anar a Nimes. La ciutat l’abellí t i que les seves arenes no li semblaren tan encisadores com les de Arles. La ciutat no tenia un toc tan italià. O senzillament s’havia enamorat de la primera tot i que la relacionés necessàriament amb el Jérôme. Aquell dia de passeig, botigues i fotos li serví per arribar a la conclusió que sovint era millor no mirar enrere. De fet ella sempre havia pensat així. Passava d’una etapa a una altra agraïda del que havia aprés de la vida però sense voler tornar al èpoques anteriors. Per això no havia cercat mai vells amics a través de facebook. La seva existència es concentrava en l’actualitat. Fins i tot en això el Jérôme havia representat un cert retrocés.
Els dies a França i les seves sortides i excursions l’anaren allunyant del mal tràngol. Rebia missatges d’ell però no els responia. Encara havia de guanyar tota la distància que necessitava per replantejar-se si volia quelcom com ell a la seva vida o no. I potser, ben mirat, ell no l’hagués mai fet feliç. No li agradava la idea de canviar d’activitats de lleure i sofisticar-les per complaure ningú. Ni tampoc haver de llogar més metres quadrats per tenir més espai només perquè ell volia més lloc. El Jerôme vivia en una casa de tres-cents metres quadrats. Tants com la del president de Suècia, que, a més, declarava que se la netejava tot sol a diferència del seu amic. Aquell sistema de viure de burgés hipòcrita l’havia enutjada d’un bon principi. No obstant, la vella amistat havia volgut cobrir amb un tel de comprensió una actitud que altrament l’Elisenda hagués considerat excèntrica i escarafallosa.
Cada vespre dedicava uns minuts a escriure algun missatge al Toni, que responia quan podia també. Li interessava com estava ella després del desencís i ella responia de manera molt positiva perquè només veia avantatges en el que havia passat i n’extreia un ensenyament positiu: La gent es coneix en un moment determinat de la vida i potser segueix camins diferents. Si és així no cal retrobar-se perquè les dues persones se sentiran estranyes l’una amb l’altra. Al Toni el tranquil·litzava veure que l’Elisenda parlava més del seu projecte nou per al seu blog de ball que no pas del Jerôme. Això el feia veure que ella era més una dona del present que del passat, molt saludable des de la seva perspectiva de psicòleg. Fer un esforç per oblidar experiències anteriors permetia a la gent tirar endavant i reinventar-se dia a dia. L’Elisenda era una triomfadora i un esperit independent com en coneixia pocs.
Dotze dies després del retrobament amb el Jérôme l’Elisenda va dir a sa germana, al Toni i a la seva amiga que ja tornava a casa. Que tenia ganes de passejar prop de l’hotel Vela, de fer un vespre de ball, d’una copa amb els amics i d’abraçar els seus nebodes. I també afegí, amb tota sinceritat, que necessitava un cafè digne pel matí i estirar els seus ossos al seu llit. Fou un dit i fet perquè l’endemà, un setze d’agost, l’Elisenda plegava la tenda, carregava el cotxe i s’acomiadava del personal del càmping i d’aquell racó de terreny que li havia estat una segona casa. S’hi havia trobat bé però també frisava per retornar a la seva vida normal. Un bon senyal pensà ella. Abans de pujar al cotxe mirà el mòbil. Tenia missatges de la seva germana que li enviava una foto dels seus nebots, del Toni que la convidava a sopar i del Jérôme. Aquest li demanava retrobar-se a algun lloc de la Provença per explicar-li tot de nou. Li envià fins i tot diversos missatges vehements de veu. Li pregava que li atorgués una segona oportunitat i li deia que no la volia perdre. Però allò només atiava la ràbia de l’Elisenda. No volia més interferències inútils i ell ho havia d’entendre.

El semàfor se li posà en vermell inesperadament i ella parà de sobte, en posar el cotxe en marxa, se li calà. Tenia les mans suades i sentia el cor a les orelles. Hagués pogut arrencar a plorar i no sabia ben bé per quin motiu. Ni s’havia fet masses il·lusions amb el Jérôme ni s’havia deixat engalipar del tot i per això ja feia temps que tenia la mosca darrera l’orella. Però comprovar que se l’havia intentat enganyar d’aquella manera tan simple era un insult a la intel·ligència humana. Certament allò era el que més l’emprenyava. Estava desorientada i necessitava un respir. I poder prémer l’accelerador i deixar anar la ràbia continguda. Tombà pels carrers fins que trobà la rotonda que portava a pràcticament totes les direccions. Tan bon punt veié senyalitzat Saint Maries de la Mer decidí canviar de plans i visitar el poble, lloc d’adoració dels gitanos i meravellosa perla envoltada de la natura de la Camarga. La música de la radio i aquell paisatge espectacular del parc natural van anar assossegant el seu ànim. Se li havia fet un nus a l’estómac, el pit li feia mal perquè el cor se li havia accelerat amb els nervis i a pesar de la calor infernal, sentia fred. Però la cançó Monsier le Cordonier del cantant Soprano va aconseguir retornar el ritme del batec del motor del seu cor. I poc després trobà un indret on parar el cotxe. Necessitava sortir, estirar les cames i enviar un missatge al Frank. No, al Frank no. Estaria massa immers en el seu món allunyat del de l’Elisenda. L’enviaria al Toni primer i a la Clara més tard. Aturà el cotxe i obrí la porta. Uns arbres gegantins que no sabia reconèixer proporcionaven una ombra excel·lent i miraculosa que esdevingué una pomada pel seu cos humitejat de suor freda. Al maleter havia deixat una jaqueta prima i se la posà. Amb la porta oberta i les cames fora del cotxe, agafà el mòbil i redactà un missatge curt però molt entenedor del que havia passat. I també fou sincera quan va voler descriure la ràbia que havia sentit en marxar de l’oficina del Jérôme. Com que no esperava resposta ràpida va beure un glop d’aigua, i agafà la càmera per tal de fer un parell de fotos d’aquell indret idíl·lic. Ben segur serien de les del tipus que es poden ampliar després i penjar a algun cantó per relaxar-se. La fotografia tenia per a ella un immens poder tranquil·litzador i quan tornà a pujar al cotxe ja es veia amb suficient força per a gaudir d’un dia magnífic i no permetre que la ràbia que sentia li enfonsés les vacances. Mirà el mòbil. El Toni ja havia respost al WhatsApp amb una emoticona d’horror i deia que el Jérôme li resultava a ell mateix, des de la distància, una decepció absoluta. Ella respongué immediatament que desitjaria poder donar-li una bufetada pel temps perdut en missatges i en les curtes vacances a Barcelona, en què l’Elisenda no tingué ni un sol respir. No havien ni passat deu segons del missatge que envià ella quan sonà el telèfon. Era el Toni i ella respongué.
— Elisenda. Com estàs?
Ella sospirà fort i respongué amb veu un pèl tremolosa encara.
— Amb una sensació tan tremenda de que m’han tractat d’imbècil que em fa venir ganes de plantificar-li una bufetada a aquell fill de fusta, però ja no puc!
— Ho entenc! — hi hagué una pausa—Tu però no estaves del tot tranquil·la amb ell… hi havia quelcom que no et quadrava. El que em sap greu és haver-te anima’t a fer aquest viatge…
— Per què? La veritat pot fer mal una vegada però una mentida fa mal sempre! A més el viatge és fantàstic i un cop netegi els meus pensaments i aparti aquest imbècil del meu cap, gaudiré d’aquestes vacances com un nen amb sabates noves!
Hi hagué un petit silenci i l’Elisenda sospità que la comunicació s’havia tallat. Però no era així.
— M’ha agradat molt això de que la veritat fa mal una vegada, una mentida fa mal sempre… Tant de bo molts dels meus pacients ho entenguessin! S’estalviarien molts diners, anys en estat de somnolència i calés!
L’Elisenda sospirà. Deixà uns segons de pausa per si el Toni volia dir quelcom i afegí:
— Bé. Ara si més no puc reprendre la meva vida sense haver-me de trencar la closca i quan torni començar a mirar com tirar endavant el meu nou projecte de negoci. Realment el Jérôme s’ha endut massa hores del meu temps! Això és el que m’indigna més! Que s’ha cregut amb el dret de fer-me perdre tantíssim temps sense ni tan sols dir-me la veritat.
— No és cap persona honesta Elisenda. Els psicòlegs tendim sempre a disculpar tot tipus de conducta amagant-la sota el mantell de “circumstàncies atenuants”, tanmateix la malaltia continua sent la mateixa. Ha estat un vampir energètic per a tu i ara només pots estar contenta que te l’has tret de sobre! Imagina’t que no vas a França i segueixes mesos i mesos dedicant-li temps i espai mental! Tot pel dimoni!
Aquella reflexió la va alleujar. S’havia sentit molt cagacalces per no haver demanat obertament a la dona rossa si sabia què havia anat a fet el Jérôme exactament a Barcelona. Ella no havia fet res malament. Devia trigar en arribar a la conclusió perquè des de l’altra banda del telèfon li arribà la següent pregunta del Toni:
— On ets ara?
— Camí del parc natural de la Camarga. He fet un canvi de plans perquè tinc el cap espès i la natura em relaxarà més que una visita a una ciutat.
— Molt probable. Escolta, hee de marxar que avui tindré a ma filla a casa. T’escriuré més tard per veure què fas però no em vull fer pesat. Respons només si et ve de gust, d’acord?
— Entesos Toni! Moltíssimes gràcies i no t’amoïnis que t’aniré donant senyals de vida…
Quan va penjar ja se sentia moltíssim millor. De fet allò que havia passat aquell matí havia estat un tel del present que havia enterbolit la seva relació amb el Jérôme des d’un principi. No hi havia confiat de bon començament i després de tantíssims anys havia de seguir refiant-se de la seva intuïció. Anava sovint contra les evidències, però acabava sempre sent certa. Engegà el cotxe de nou, ara però, amb una impressió diferent: no fugia. Retrobava el seu equilibri perdut durant els darrers mesos de dedicació excessiva al Jérôme. Ara entenia com es podia anomenar “vampir energètic” a certes persones.
Abans d’arribar a Saint Maries de la Mer veié un parc ornitològic i decidí visitar-lo. Allò de passar-se unes hores intentant albirar ocells amagats als aiguamolls ben segur la faria pensar en una altra cosa.
El cel s’havia mig tapat i considerà que era el temps perfecte per una excursió amb visita a la fauna i flora local. Pagà l’entrada i s’endinsà al parc. Passejà durant dues hores i quan se’n adonà gairebé havia recorregut tot el recinte, havia fet més de quaranta fotografies, tenia una gana de llop i li havia quedat l’escot vermell. Allò era el que més la preocupava. Tan bon punt arribés a una farmàcia es compraria algun producte per apaivagar al set de la pell. Era evident que la quantitat de crema que s’havia posat aquell matí no havia estat suficient.
Gairebé saltà d’alegria en veure els serveis i el bar del final del recorregut. Alleujà la seva bufeta ràpidament i després comprà un entrepà i un gelat que li van semblar un àpat de Déus. Considerà que aquella gana era un bon símptoma perquè generalment els mals d’amor li treien la fam. El cas del Jérôme no havia arribat a aquella magnitud. No se n’havia enamorat i per tant, l’únic que li coïa era que l’haguessin enganyada. I després del darrer dolç refrigeri considerà uns minuts si havia de girar cua i intentar arribar a Nîmes per no deixar-se esbordellar ni tan sols un dia més de la seva vida o si pel contrari encara tenia ganes d’anar fins a Saint Maries de la Mer. Trià la segona destinació perquè per tossuderia hauria de fer massa kilòmetres en direcció contrària per gaudir de la ciutat. En canvi Saint Maries li quedava a pocs minuts i encara podia assaborir les darreres hores de la tarda en una localitat famosa.
Trobà aparcament gratuït fora de la zona més cèntrica de la localitat. Aquell petit poblet francès era una barreja d’arquitectura hispano-andalusa al bell mig d’un parc natural amb una platja no gaire plena. L’Elisenda s’hi passejà i en contemplà les botigues que li recordaven els establiments de la costa catalana, plens de llepolies pels estrangers amb calés, i li vingué de gust banyar-se al mar. Era cert que a Barcelona anava sovint a la platja però el mar era quelcom que la tranquil·litzava i alleujava i que feia dies que no tenia l’oportunitat d’assaborir. Es prengué un cafè en un bar i aprofità per a posar-se el bikini al bany. Agafà la tovallola que portava al maleter i caminà fins a la platja. A quina de les que coneixia podia comparar aquella de la Camarga? Una mica de vegetació la saludava abans d’endinsar-se a la sorra blanquinosa que bressolava una mar que semblava plàcida. I ho era. Però gèlida i poc profunda perquè l’Elisenda va haver de caminar un bon tros abans de poder tenir les cames cobertes i submergir-se en aquella aigua refrescant.
Quan va sortir els rajos solars ja no escalfàvem amb la virior del dia i va sentir una fresca que li feia posar la pell de gallina. Tan bon punt estigués mig eixuta aniria al cotxe i es posaria la roba interior. Ajaguda de panxa al sol tímid pensà que la vida tampoc li havia donat gaire bufetades. Tot i no haver pogut trobar la persona adequada per compartir moments com aquell, havia après que era molt saludable saber estar sol per no embolicar-se amb individus nocius com alguna de les seves ex-amigues. Mentre tornava al cotxe pensà en la Irene, que havia tingut fills molt jove amb un home que la tractava amb una condescendència insultat, com si ella no fos capaç de prendre cap decisió. També pensà en la Marta, que vivia amb un noi de qui no estava enamorada per complir amb les expectatives de la societat i evitar preguntes incòmodes de tothom.
En el moment en què posà la clau al cotxe i l’engegà se sentia exonerada del tot. Era fantàstic gaudir de la llibertat que tenia i no posar la seva persona al servei de ningú indefinidament i incondicionalment! Tot el que tenia al cap en aquell moment de solitud de carretera era aconseguir arribar suficientment d’hora al supermercat per a comprar-se el sopar i prendre una dutxa calenta per a posar-se a to abans d’anar a dormir. Ah! I respondria breument al Toni i la Clara que ja estava millor i que els escriuria l’endemà quan ja estigués un xic més reposada.
Quan arribà al càmping amb el seu sopar comprat al supermercat ja eren les nou tocades. S’afanyà amb la dutxa perquè no tenia cap ganes de sopar completament a les fosques amb tot de mosquits al voltant de la làmpada aprofitant per cruspir-se-la a ella. I quan sortí de la dutxa amb el seu vestit net, unes xancles netes i un jersei prim per evitar qualsevol cop de brisa impertinent se sentia com una reina altre cop mestressa i senyora al cent per cent de la seva vida… Avançà amb passos segurs fins la seva parcel·la, però davant del seu cotxe hi veié un home girat d’esquena a ella. Alentí les passes per assegurar-se que aquella silueta pertanyia a qui pensava i no trigà gens en corroborà les seves sospites. Ell es girà i la fità directament als ulls. Ja no hi havia cap mena de sortida per a ella. Cap escapatòria com la del matí. Ell havia envaït el seu espai i no podia posar-se a córrer. No badà boca però no calgué perquè ell trencà el gel:
— Elisenda! Has de deixar que t’ho expliqui…

Plegà la seva tenda de campanya amb molt poca gràcia. Aquelles andròmines que es muntaven soles no es podien tornar a enquibir en la seva funda tan ràpidament com volien donar a entendre els manuals d’instruccions. No obstant havia de reconèixer que havia millorat moltíssim. De necessitar l’ajut de cinc adults al primer càmping, va passar a necessitar només ajut d’una persona al segon i ara ja la sabia plegar sola. Allò de portar la casa a l’esquena com un cargol l’abellia perquè no s’havia trobat mai a gust als hotels. En primer lloc perquè hi havia una pila innumerable de gent que havia passat pel mateix llit on ella havia de dormir, en segon lloc, perquè eren espais totalment impersonals i no tenien cap detall íntim tret de la maleta o bossa que portava el viatjant, i en tercer lloc, perquè tothom es tancava a partir d’una determinada hora a la seva habitació i no en sortia fins a estar físicament recompost. És a dir, que just en llevar-se, quan la son ens enterboleix les faccions ningú es deixava veure a l’hotel per vanitat. En canvia al càmping les cares inflades i lentes o despertes i rialleres no es podien ocultar fàcilment i allò feia aquells espais moltíssim més humans que qualsevol hotel, fonda o pensió. I tot i ser molt exigent amb si mateixa i trobar-se la persona més horrorosa del món, l’Elisenda no hagués canviat per a res aquelles vacances de càmping per una ruta plena de comoditats. Va riure tota sola intentant posar altre vegada aquella tenda dins la seva funda i un cop ho aconseguí gairebé s’hagués volgut recompensar amb un cafè dels de debò però li era massa difícil intentar trobar un lloc on fer-ne un com li agradaven, i a més tampoc volia trigar massa en arribar a Arle. Volia instal·lar-se primer i després anar a fer el nas prop del supermercat on treballava el Jérôme. Ja el contactaria després. Quan s’assegué al cotxe un sentiment de felicitat s’apoderà d’ella. Era fantàstic no haver anat a cap hotel com havia pensat fer en un primer moment. Aquelles estades al càmping li permetien gaudir de quelcom que no tenia a Barcelona: un espai verd que podia considerar temporalment el seu jardí. El recorregut se li va fer curt i travessà el Parc natural de la Camarga molt més ràpidament del que hagués desitjat de veritat. El paisatge era fabulós i relaxant alhora i la va fer pensar que el Jérôme havia tingut sort d’anar a parar a un indret així, on podia tenir la natura tan prop. Va trobar enrevessat arribar al càmping que havia cercat per internet però un cop allí tot anà com una seda. Li van assignar una parcel·la i un cop hagué parat casa seva, decidí escriure un WhatsApp al Jérôme. Fins aquell moment havia aconseguit donar-li tan sols informació bàsica com allò que dinava o sopava per evitar qualsevol dada que pogués rebel·lar que estava a França. El següent WhatsApp que escrigués ella ho canviaria tot. Es deixà uns instants per assaborir aquella espècie de victòria. Desplegà la seva taula de campanya i es preparà un cafè amb la Oroley de viatge, la fidel companya que l’havia mantingut desperta durant els seus recorreguts per Europa treballant en els projectes europeus. Flairà el líquid negre que sortida de l’Oroley i anava omplint la tassa. No era un cafè de luxe ni estava asseguda en un indret exquisit però la remor dels arbres acaronats pel vent de la Provença, la gespa cruixent sota els seus peus i aquell aroma mancat d’artifici la feien sentir la persona més afortunada del món. No tots eren capaços d’assaborir coses simples com ella.
El Jérôme li havia enviat diversos missatges i ella no els havia pogut respondre encara perquè estava pendent de la conducció. Ara era el moment. Li digué que estava bé i que acabava de subjectar la seva tenda de campanya al terra de la parcel·la de terreny assignada. Que havia decidit fer una incursió espontània a França i que després d’haver escoltat tantes meravelles sobre Arle, al final hi havia anat a parar. No esperava resposta immediata i per tant va decidir acabar d’arranjar l’equipatge abans d’explorar el centre de la ciutat. I va resultar ser molt més encisadora encara del que havia imaginat. Va passar l’estona fent fotografies des de totes les perspectives possibles de les arenes i quan se’n va adonar ja era hora de començar a pensar en anar a fer quatre compres per sopar. Havia vist un centre comercial senyalitzat a la sortida d’Arle i per tant no va amoïnar-se gaire per trobar res a cap altra banda. Abans de pujar al cotxe mirà el mòbil. Encara no tenia cap WhatsApp del Jérôme. Això li començà a semblar sospitós. Tret d’aquella vegada que no va donar senyals durant dies, ell sempre li escrivia missatges contínuament. L’Elisenda tornà a pensar com de bo era tenir una vida completament independent de la dels altres. Ben segur s’havia trobat molt sovint amb gent que la criticava pel seu esperit autònom però era molt pràctic a l’hora de no haver d’esperar que els del voltant fossin un factor decisiu en la pròpia felicitat. Quan tornà al càmping eren prop de les nou i estava baldada. S’assegué a la taula i assaborí el plat fet i l’amanida que s’havia comprat. Pensà en el Frank un moment fugisser. Segur que ell no pensava en ella en absolut. Des que el Jérôme havia entrat en la seva vida un dubte li enterbolia un xic els bons moments que passava amb el que havia estat company de llit durant tant temps. Necessitava esbrinar si s’havia mig embrancat en la relació amb el Jérôme perquè en realitat, la que tenia amb el Frank li resultava massa superficial. Ben segur era agradívol tenir un mascle prop que la feia sentir bé i la satisfeia adesiara, però el Frank marxava i no sabia pràcticament res de la seva vida fins que tornava a voler estar prop seu. I això volia dir que durant sis dies de la setmana, ella no tenia ni idea del tipus de vida que portava ell, del que pensava, de com se sentia, de si era feliç, infeliç o si havia tingut algun problema a la feina. Era una relació iceberg. Ella en veia només la punta, com ella la d’ell, però la profunda realitat restava submergida dins l’aigua freda i aquella manca de transparència l’havia començada a molestar.
Amb una cervesa a la mà i contemplant una lluna plena esplèndida i unes estrelles que feia temps que no veia a Barcelona, s’adonà que potser el Jérôme no hagués estat ni una opció si en el fons ella no hagués sentit que allò amb el Frank no l’acabava d’omplir. Després d’aquell humil sopar que a ella li semblà un menjar digne de reis en aquell tros de terreny a la natura envoltada d’arbres i sense sorolls impertinents, posà tots els coberts i el got en un recipient de plàstic i anar a fregar-los a la pica comuna. Després es netejà les dents i caminà cap a la tenda de campanya. Volgué llegir una estona a la llum de la làmpada que s’havia comprat per a poder fer la seva hora de lectura diària. No obstant només fou capaç de seguir el fil de la història de la novel.la durant vint minuts. Es veié obligada a apagar aquell estri i dormí com un soc fins que el so de les branques trepitjades pels ocells i de la remor del vent la transportaren altre cop al món dels conscients. Estirà totes les extremitats i s’alegrà en comprovar que fins i tot en una tenda de campanya era capaç de dormir bé. I de fet molt millor que al centre de la ciutat perquè el seu son no havia estat interromput per res i se sentia plena d’energia. Agafà el mòbil situat a la seva dreta per veure l’hora. Eren tres quarts de nou. Tot un record perquè havia apagat el llum a dos quarts i tres minuts d’onze! Allò era l’efecte relaxant del camp. Sens dubte. S’adonà que tenia uns WhatsApps. Pensà que un seria del Jérôme però s’equivocà. El primer era del Toni que volia saber com estava i si ja havia vist el Jérôme. El segon era de la Clara, que també estava encuriosida. Els respongué encara estirada. El Toni estava connectat i de seguida li tornà el missatge. Volia saber com se sentia ella pel silenci del Jérôme. L’Elisenda necessitava posar-se dreta de nou i per això li respongué al Toni que li escriuria tan bon punt s’hagués fet un cafè i hagués anat a alliberar la bufeta al bany. Amb l’amarg beuratge entre les mans i l’aroma de la gespa fresca atordint el seu nas, escrigué en poques línies la reflexió que s’havia fet la nit anterior. El Toni trigà uns minuts en respondre i ho va fer amb tota la sinceritat del món. Escrigué que pensava que ella podia estar decebuda perquè la no reacció del Jérôme no era inacceptable d’algú que havia estat mostrant un interès tan persistent i una necessitat de contacte continuat. L’Elisenda li donà la raó. Ell preguntà què pensava fer ella i digué que aquell dia volia visitar Avinyó i el palau papal i que potser la seva antiga flama donaria senyals de vida. El Toni li digué que no es volia fer pesat però que estaria content de rebre notícies seves. Li assegurà que li faria saber com anava i fins i tot li enviaria alguna fotografia que li semblés interessant. Va trigar una mica en arreglar-se per marxar cap a Avinyó perquè es deixava sempre alguna cosa que necessitava per a enllestir-se a la tenda. El raspall de dents, la tovallola, el paper higiènic… era ben bé una qüestió de costum. Dos dies més i seria experta en acampada.
La ciutat d’Avinyó la va enamorar tot i estar plena de turistes fent fotografies per tot arreu. Aquell palau papal construït sobre roca i el pont donaven un toc realment màgic a una ciutat envoltada d’un verd intens a pesar de la calor de l’estiu. Tingué temps d’escriure un missatge a la Clara i a la seva germana mentre esperava per entrar al palau. La visita durà fins les 15:00 i després la gana de llop la va fer entrar a un restaurant a menjar-se una crep de xocolata gegant. En allò ningú guanyava els francesos, tot s’havia de dir! Després mirà el mòbil però no tenia cap missatge del Jérôme. Ara sí que ja començava a tenir la mosca darrera l’orella. Se sentia enganyada perquè no es podia interrompre una comunicació de manera tan abrupta sense donar explicacions. Per espolsar aquells sentiments negatius que la feien sentir tan malament va anar a veure botigues pel centre de la ciutat. Va comprar un parell de foteses que li van fer il·lusió i després tornà a Arle, passà pel centre comercial on comprà el seu sopar després de rumiar quin plat provaria aquell dia i anà al càmping. Eren ja quarts de nou quan va arribar acalorada però tingué prou temps per a fer un bany a la piscina. S’estava eixugant quan sonà el seu mòbil. S’assegué per guaitar de qui era. Finalment era el Jérôme que es disculpava perquè havia estat molt ocupat i no havia pogut respondre abans. Allò li sembla una estupidesa a l’Elisenda. No costava tan respondre, sobre tot tenint en compte que algú era a la ciutat de visita. Un “Benvinguda” no hagués estat de més. Ell li demanava com estava, on era i si podia anar-la a veure. Ella rumià. Podia arribar-se ella al seu territori. No havia mostrat tantes vegades en foto el seu despatx o la seva casa? Ara ella els volia veure en persona. Li respongué que el podia passar a veure a l’oficina. Hi hagué altre cop uns deu minuts de silenci en què ella tingué temps de preparar-se el sopar. Després ell respongué amb un d’acord. I li donà les indicacions per anar-hi. Entre onze i dotze li aniria bé perquè podrien dinar plegats. Demanava si li aniria bé a ella. S’ho pensà. Estava de vacances i no tenia plans fixes. Aniria a Nimes per la tarda o un altre dia. Així doncs s’acomiadaren fins a les dotze del dia següent.

Passaren els dies fins a l’arribada de les vacances més lentament del que havia esperat l’Elisenda. Una part d’ella s’havia quedat arrelada als racons on havia estat amb el Jérôme i sentia com si una força que l’empenyia cap al passat li hagués fet tornar el cos més tardaner i hagués apaivagat un xic el seu impuls habitual. Fins i tot el Frank s’adonà del canvi i li demanà si no es trobava bé.
— Sí. Estic amb el cap una mica a un altre lloc… a les vacances potser.
Ell se la mirà de reüll i els seus llavis dibuixaren una mena de somriure que volia ser interpretat correctament. La coneixia suficientment bé per saber que no podia ser allò. Però no volia esbrinar què era per si de cas es tractava de la influència d’un mascle que podia convertir en la seva funció en la vida de l’Elisenda en totalment irrellevant.
Un dia abans de plegar de la feina volgué veure el Toni i quedaren al mateix bar on s’havien trobat amb la Clara la darrera vegada. L’Elisenda li explicà al seu amic aquella sensació d’esgotament que portava sobre.
— Potser hi ha quelcom que et tomba pel cap i et pren l’espai mental que necessites per posar l’energia en les teves activitats de sempre.
Ella es quedà pensant i demanà si ell l’havia notada toixa a la classe de ball.
— No, res d’això, ans al contrari! Crec que durant la última classe ens vam superar els dos.
— Sí, jo també ho vaig pensar!
— Només estic intentant donar resposta a aquest esgotament que et sembla que tens.
— Doncs podria molt bé ser el que dius. No hagués pas pogut imaginar que el Jérôme deixaria un solc tan profund en una estada tan curta…
— Ara t’adones del que vol dir tenir companyia! Portaves molt temps sola Elisenda i en certa manera ni t’havies plantejat com deu ser estar amb algú. I això que no el vas tenir a casa de convidat, altrament ara potser encara estaries més confosa.
— És que ja ni pensava estar amb algú, saps? Aquesta idea seva de venir aquí en certa manera m’està obligant a pensar com seria estar en parella un altre cop.
— Veus! Tu mateixa t’estàs responent la pregunta. Estàs intentant esbrinar si podries o no estar en parella. I aquest esforç mental et cansa.
— Tens raó!
— I què, com ho veus?
— Que vingui aquí ell o tenir parella?
— Les dues coses.
— No ho sé. No he tingut pas gaire temps de veure com és en realitat. — Hi hagué un silenci i continuà.— I la veritat és que m’envia molts missatges, insisteix en el nostre Skype setmanal però de tornar a venir a veure’m no en diu res… I em sembla estrany.
El Toni se la quedà mirant. A ell tampoc li feia il·lusió allò. O bé tenia interès en l’Elisenda o no. I si no venia no en demostrava gaire. Bé podria passar com quan era jove, que ella en va trobar un altre que sí va saber venir-la a veure abans. La mirada de l’Elisenda denotava un cert desencís.
— Si tant interès té per què no torna a baixar? No és pas tan lluny! No creus?
— Cert. Però també pots anar-hi tu no? No sempre hem de ser nosaltres que donem el primer pas, no?— Digué ell resolutiu.
Ella aixecà la mirada per fitar-lo directament. Els seus ulls càlids de cop mostraven un tel de por que el Toni no hagués esperat. La coneixia com a una dona valenta, però potser era més fràgil del que imaginava ell.
— Escolta, que no hi has d’anar si no vols. Però és que potser així el coneixeries a ell en el seu habitat natural i el clissaries millor.
— No ho sé. — Quedà pensívola i en uns segons afegí— Però ara que ho dius, podria fer una escapada a França per vacances. Em planejo una ruta i passo per Arle. A veure si puc quedar amb ell…
— O així també. La qüestió és que no et trenquis massa la closca pensant si tu podries tenir o no parella abans de saber si ell et fa o no el pes.
«Sabies paraules» — pensà l’Elisenda. I amb la perspectiva del seu viatge, aparcà per unes hores el tema de tenir parella o no i gaudí d’un segon cafè amb el Toni, d’una passejada per la platja amb ell i d’un sopar improvisat a un restaurant libanès de Poblenou. Un dia perfecte per a començar unes vacances perfectes.
A mida que van anar passant els dies l’Elisenda es va anar il·lusionant amb el projecte d’anar a França. Per una banda, perquè volia fer una sortida no gaire llarga, i per una altra perquè no acabava d’entendre el comportament del Jérôme i volia presentar-se a la seva ciutat sense gaires preàmbuls. Així el podria enganxar durant la seva rutina sense que ell pogués programar-se.
Va fruir d’uns dies de platja i lectura i va tenir els seus nebots durant dos dies seguits abans de fer les maletes. No hi va posar gran cosa perquè no seria un viatge llarg. Faria una nit a Agde, una nit a Montpellier i la següent ja seria a Arle. On havia reservat un càmping però no li havien respost. En realitat el que esperava era que el Jérôme li pogués fer un lloc a casa seva, ja que tan es vantava de tenir una mansió esplèndida i construïda amb les últimes modernitats disponibles al mercat.
Els dos dies amb els seus nebots van ser deliciosos. A més, el Toni demanà a l’Elisenda poder estar una estona amb ells a la platja i els quatre van passar-ho d’allò més bé fent competicions de tenis-platja i intent aguantar la torre feta de sorra més alta de totes. Per a l’Elisenda aquelles hores foren com un regal diví que hagués volgut posar en una ampolla per recordar-les vivament en moments més melancòlics. Tots quatre foren tan feliços que s’hagué de demanar si potser no havia estat un gran error no haver-se esforçat per trobar algú amb qui tenir una família. Estirada a la sorra al costat del Toni amb els menuts discutint prop d’ells, ella hagué de demanar-li:
— Toni. I si m’he equivocat no volent ser mare?
Ell se la mirà molt seriosament. Estava molt bonica quan era feliç com en aquell instant. Esclafí a riure i digué.
— Ser mare no és això que veus ara. Tu t’estàs enduent el millor de la maternitat per dir-ho d’alguna manera, creu-me. Jo tinc una filla i sé el que és tenir moments molt baixos… per no parlar-te del fet de que sovint no dormo pensant en com aconseguirem jo i sa mare pagar-li la carrera! És un patiment constant.
— Cert. Això també ho veig jo perquè hi ha un sacrifici enorme darrere de tenir un fill. I sempre estaràs amb l’ai al cor. Com a tieta, gaudeixo del millor dels meus nebots i si és cert que si ma germana i el seu marit necessiten un cop de mà, ajudo, però no sé què és haver de fer números contínuament per tirar la família endavant…
— Mira. Tu ara passa-t’ho bé amb nosaltres. Demà descanses i demà passat fas un viatge per França per veure coses noves i esbrinar potser si el Jérôme és l’home que et pot donar la sensació de família…
L’Elisenda li donà altre cop mentalment la raó i acabà de passar un dia fantàstic amb els tres, perquè el Toni es quedà amb ells fins que els pares van passar a buscar els nens. I com que els dos adults havien quedat baldats de tan jugar, van anar a sopar a un italià. Quan s’acomiadaren l’Elisenda sentí un impuls que l’empenyia cap a al Toni però es va reprimir. Ell l’abraçà i li donà un petó al front tot demanant-li que anés informant de com li anava el viatge. Hagués desitjat deixar-ho córrer tot per repetir un altre dia com el que acabava de passar amb ell. Però no. Potser el seu destí era a França i l’havia esperat durant vint anys. Potser l’error havia estat no esperar llavors, de jove i potser si ho hagués fet aquell meravellós dia a la platja hagués estat el dia que ella hagués passat amb el Jérôme i els seus fills a la ciutat comtal. Ho havia d’esbrinar. Tanmateix, enfonsà el seu cap al pit ossut del Toni i flairà la seva pell salada i ferrosa. No havia notat mai el seu olor de manera tan clara. Se separaren i ella tornà a casa, on es deixà engolir pels llençols que l’embolcallaren per transportar-la a l’endemà amb la immediatesa provocada pel son. L’únic que tenia per enllestir-ho tot per al seu viatge cap al passat. O potser cap al futur…

El dia i mig que restava fins que ell va marxar van aprofitar per gaudir de la ciutat i de la platja, que agradava als dos. Ell la passava a recollir d’hora i esmorzaven a casa l’Elisenda tot comentant algunes de les notícies de les que s’havien assabentat. Després agafaven les bicicletes— el Jérôme n’havia llogada una per les darreres quaranta-vuit hores del seu viatge— i feien un recorregut d’una hora o bé una hora o hora i mitja per pair el primer àpat del dia i per tenir suficient calor per arribar a la platja i llençar-se a l’aigua sense rumiar-s’ho gaire. Anaven i tornaven de l’aigua a la sorra per seguir conversant sense por a cap cop de calor fins quarts d’una. Amb el Jérôme de boca-terrosa mullat i morè al costat seu, l’Elisenda pogué evocar la sensació que havia tingut feia anys amb ell. Es demanà què havia quedat de la noieta que havia estat als dinou anys. En un moment donat, la conversa girà al voltant de si havien canviat o no. Ell li digué que encara veia força clarament l’Elisenda de joventut estrenada. Seguia sent inquieta i dinàmica i de tenir unes ganes impressionants de canvis i d’experiments. Inexorablement, el Jérôme va demanar a l’Elisenda que reconeixia del jove de vint-i-tres anys del seu passat. Ella no sabia què dir. Els dos primers dies havia vist una evolució en ell que l’entristia. La gent es feia gran i es tornava sedentària i conservadora. El seu esperit d’aventura s’esvaïa i ella mateixa també havia esdevingut una persona certament inflexible. Tenia una agenda plena d’activitats però un canvi radical de vida l’hagués espantada. No volia perdre el que ja tenia. Per això, tot i saber que ell s’havia tornat molt amant del confort, el fet que li hagués repetit diverses vegades que li agradaria traslladar-se a Barcelona la sorprengué gratament. Expressar aquells sentiments contradictoris era complex i per tant va optar per dir-li que encara albirava en ell un esperit d’aventura que ella potser ja havia perdut. Aquells dos darrers dies amb ell la van fer reflexionar moltíssim. El noi s’havia convertit en un pont entre el seu passat i les seves ambicions de jove i el present. L’havia ajudada a veure’s a si mateixa amb uns altres ulls. Havia aconseguit un equilibri personal però estava també certament estancada en la seva vida. Un xic si més no. I per tant, que hagués aparegut ell per redimir-la del tedi d’una existència plena d’activitats però amb poques sorpreses, era sens dubte positiu.
L’últim matí plegats l’Elisenda tingué la mateixa impressió que tenia els diumenges amb els seus nebots a casa. Havia de fruir-ne les darreres hores i desitjava enregistrar a la seva memòria cadascun dels moviments dels nanos perquè era conscient que creixerien ràpidament i la propera vegada els trobaria canviats. No sabia si trigaria o no en veure el Jérôme però havia nascut un sentiment de familiaritat molt fort i a més, ell era un passaport a una vida amb un parell d’emocions més. Sabia que estaria trista quan marxés.
La platja d’aquell matí tingué regust a final d’estiu, amb un sol esblanqueït i uns núvols enterbolint l’escalfor. El cel ple de taques blanques li sembla a l’Elisenda un dàlmata enjogassat però al cantó de muntanya unes grans clapes fosques feien entreveure que plouria en un moment o altre. Aquella sensació de que el període estiuenc de descans i d’esperança s’acabava enconguí el cor de l’Elisenda, que buscà aixopluc al costat del Jérôme. Tenint-lo tan prop li sentia el cor bategar feroçment i ell li passà el braç per l’esquena fins trobar el seu clatell mullat, cobert pels cabells llargs xops. Apropà el seu cap als seus llavis i besà el seu front i tot seguit l’Elisenda apujà el cap i ell la besà als llavis. No va ser un petó escàpol de tanteig. Va ser un petó cert i atrevit de dues persones que es coneixen i sabien el que volen. Ambdós sentiren el cor a les orelles però l’Elisenda no volia interrompre la màgia d’aquell instant. Amb els núvols augurant el final de l’època de l’any amb més llum i fent-la sentir diminuta sota el cel amb aspecte de capa que aviat els cauria sobre, ella volia romandre encara una estona als braços del Jérôme per sentir-se segura. Tot i que allò pogués ser una percepció completament enganyosa. Apartà aquell pensament del seu cap i ell l’agafà amb més força com si hagués llegit els seus pensaments.
Un aire fred per un principi de juliol la els va fer decidir anar a l’apartament de l’Elisenda. Necessitaven un xic d’intimitat per recomençar allò que havien deixat a mitges feia més de vint anys.
Amb tota la tendresa del món el Jérôme va agafar l’Elisenda per la cintura i la besà als llavis tan bon punt ella va tancar la porta de casa seva. Li posà la mà al pit i notà que el cor del noi estava accelerat però ella no acabava de sentir-se còmoda. O bé estava pensant en el Frank, o potser en el Toni o en els dos i no tenia el cap on l’havia de tenir. Deixà que el Jérôme s’embalés però el frenà un cop ell l’havia portada al sofà. Ell notà que ella es refredava i tot acaronant-la la mirà als ulls.
— Estàs pensant en algú? — Digué ell de cop i volta.
L’Elisenda quequejà perquè no sabia què dir i a més l’havia sorprès com de transparent era per aquell home que, en realitat, continuava sent un mig estrany. Aquells casos requerien una resposta ràpida perquè qualsevol altra cosa podria ser interpretada com una afirmació. Un tel de dubte cobrí els pensaments d’ella i decidí deixar que el silenci digués més que qualsevol paraula. I tingué l’efecte que calia esperar perquè el Jérôme s’ incorporà i s’assegué al sofà on ella encara estava estirada. Li passà la mà pel braç per acaronar-la i se la quedà mirant.
— No estàs preparada crec. — Digué amb una seguretat que no deixava cap lloc per a matisos. El seu to no havia estat el d’algú que espera que li rebatin un argument sinó el d’una persona que vol alleujar l’altra dient una veritat incòmoda.
L’Elisenda també s’aixecà per acabar asseguda al sofà i amb el cap enrere agafà la mà del Jérôme. La mirada del noi havia canviat. Aquell silenci descarregà la tensió que ella havia anat acumulant durant aquells dies. Estava confosa i esgotada i a més drenada. Drenada perquè ja havia perdut el costum de dedicar tantíssim temps a una persona que no fos ni el Joel ni la Paula i perquè inconscientment necessitava agafar distància per veure si allò que sentia era veritable o si només era la il·lusió escàpola de qui té una companyia que feia molt de temps que li mancava. Volia tornar a la realitat i al seu espai per assegurar-se que no enganyava ningú.
Com si ell entengués els pensaments de l’Elisenda, la mirà amb comprensió i li donà un petó al front. Van romandre entortolligats una bona estona, gaudint de la presència sense demandes de l’altre i van perdre la noció del temps fins que la panxa dels dos els va començar a fer massa soroll. Llavors l’Elisenda va oferir al Jérôme una dutxa mentre ella feia la comanda d’una pizza per telèfon. Ell li havia demanat passar aquelles darreres hores en intimitat i li va semblar una idea molt reconfortant. Una pizza, una amanida i una mica de tendresa sense presses era just el que necessitaven aquelles darreres hores. Quan ell va sortir de la dutxa hi va entrar ella. L’aigua dolça i l’olor de sabó la van relaxar encara més que aquelles moixaines amb el Jérôme. Les carícies l’havien tornada a transportar al passat, a l’època en què moments com aquell la feien poder esperar un noi durant mesos… I de fet ella havia confiat veure’l a Barcelona després dels últims petons robats de l’estiu de feia tantíssims anys. Però el Jérôme, a diferència d’altres nois que havia conegut, no va viatjar per a visitar-la i li escrigué que estava frisós de retrobar-la però ella no havia cregut mai en paraules sinó en fets. I per això l’estiu següent ella havia marxat a estudiar fora i van perdre el contacte.
Després de l’àpat jovenívol ell li va confessar que s’havia sentit decebut de no veure-la altre cop al seu lloc de vacances estivals. Hi havia anat durant tres anys seguits sempre pensant que ella apareixeria en qualsevol moment. L’Elisenda no sabia què dir. De jove volia viure intensament i devorar la vida, veure món, començar a treballar per ser independent i no pas esperar el príncep blau a casa dels seus pares.
— No em vas esperar! — repetí ell en un cert to de queixa.
— M’ofegava a Barcelona i tenia ganes de viatjar. Anar a estudiar a l’estranger em va donar la llibertat que necessitava per respirar.
Ell la fità als ulls.
— I ara?
— Ara què? — xiuxiuejar ella que tenia una idea nítida de cap a on volia dirigir la conversa el Jérôme.
— M’esperaràs ara?
— Cinc dies no són suficients per a conèixer algú. Cal temps i nosaltres seguim separats per una distància considerable.
— Però ho podem intentar, no?
— Podem intentar conèixer-nos millor sí. I llavors ja decidirem quin lloc ha d’ocupar l’altre a la nostra vida.
Els ulls blaus del Jérôme s’enterboliren i ell abaixà la mirada fins el terra. Aquella resposta no era la d’una persona romàntica o il·lusionada sinó la d’algú molt pragmàtic.
— És hora de començar a pensar en marxar. M’acompanyaràs a l’aeroport o vols que hi vagi sol?
— T’hi acompanyo, és clar!
Van dirigir-se a l’hotel per recollir les quatre coses que ell havia portat pel seu viatge. El Jérôme estava més silenciós del que l’havia conegut ella els darrers dies.
Anaren en cotxe fins a la terminal i ella baixà un moment del vehicle per abraçar-lo de nou. Tenia els ulls lleugerament rosats i semblava emocionat.
— Ens mantindrem en contacte oi? — Digué ell en to de suplica.
— I tant! Home, ara que ens hem tornat a veure, no et deixaré marxar de la meva vida tan fàcilment!
Un petó llarg va segellar allò que semblava una promesa aquella tarda d’estiu. Quan l’Elisenda pujà al cotxe es posà la música ben forta per espolsar els seus sentiments convulsos. No tenia clar si li agradava ell o els records de la seva jovenesa. I això que mai no s’aferrava al passat per a res!

Dos dies després de l’arribada del Jérôme, la primera impressió de l’Elisenda no s’havia evaporat com el seu perfum penetrant i incisiu que sentí amb el primer apropament físic, sinó que anava guanyant terreny poc a poc, per cobrir d’un vel de blanquinós tot el que l’envoltava a ella. El Jérôme era un home apuntalat al terra, de costums fixes, metòdic, poc amant de l’espontaneïtat i de la manca de confort. Havia de saber amb exactitud què farien l’endemà quan s’acomiadaven a la porta de l’hotel perquè així ell podia preparar-se la roba adequada per la nit. Ell havia passat una tarda intentant convèncer l’Elisenda de que la manca de planificació podia acabar portant al més estrepitós dels desastres. Per això estava convençut de necessitat de la noia de preparar la seva jubilació i planejar-la detalladament per tal que no es trobés sola, desemparada i sense recursos. Ell, sense anar més lluny ,ja estava pensant on podria passar els seus anys de pensionista de manera més còmoda i li semblava que Barcelona era una bona opció. I aprofità per dir-li que ella podria ser un factor decisiu a l’hora de triar el seu emplaçament.
La companyia del Jérôme era agradable perquè la feia anar a càmera lenta i la transportava a un món que ella no coneixia: el de la previsió i el càlcul absoluts. Van passar un dia passejant i gaudint del sol a Sitges i un dia visitant els racons més bonics de Barcelona entre els que estaven els Búnkers. Ell era un fotògraf amateur força bo i portava sempre la seva càmara per enregistrar les imatges més boniques. No obstant, l’Elisenda es demanà per quin motiu, després d’haver insistit tantíssim en que ella li anés enviant selfies, ara no li feia cap foto. Uns anys enrere, un dels seus millor amics havia visitat Barcelona amb un aparell fotogràfic professional i l’Elisenda s’havia endut un parell d’imatges d’ella mateixa de les que estava enormement contenta. El Jérôme no li va demanar ni una sola vegada. Era obvi que no la trobava bonica i de fet, ella tampoc necessitava cap foto d’ell perquè li anava veient les xacres de l’edat: la pell flàccida, les taques a la cara i les mans i les dents desgastades. La lentitud dels moviments del Jérôme i la seva actitud conservadora l’estava fent pensar un pèl massa en el pas del temps. I en la vellesa i en la soledat en què potser es trobaria. A mida que passaven les hores i els dies la companyia del Jérôme semblava més natural i necessària, com si ell hagués aparegut del passat per rescatar-la d’un abisme en el que havia estat a punt de caure: l’abisme de la despreocupació pel demà, del no afany per acumular coses materials i del viure dia a dia.
El quart dia el Jérôme va proposar l’Elisenda anar a sopar a un restaurant que li havien recomanat i que estava ubicat a l’Eixample, a tocar amb el barri de Gràcia. Era un local d’aquells on només hi podia entrar gent ben vestida per sentir-se còmoda i on pocs joves hi podrien posar els peus. Ella no s’hi trobava del tot a gust en llocs com aquells, perquè no volia desdinerar-se per un àpat ni li abellien els indrets encarcarats, per molt exquisit que fos el menjar. Com que no tenia res adequat per posar-se, el Jérôme va suggerir anar de compres amb l’Elisenda perquè de tota manera volia emportar-se a França un parell de camises i pantalons nous. A l’Elisenda, poc acostumada al consumisme, cercar una brusa i un jersei nous que pogués portar en ocasions com aquelles li va semblar refrescant. Així és que van passar la tarda mirant i triant roba a la Illa i a dos quarts de nou anaven en metro cap a Diagonal. A a les nou entraven al restaurant. Va haver de reconèixer que era embriagador poder formar part d’aquell ambient tan selecte ni que fos per una nit. No volia fer-ho sovint però una experiència com aquella de tant en tant valia la pena. Les làmpades color bronze desprenien una llum groguenca i càlida que inferia un aire encara més elegant a l’escàs però exclusiu mobiliari. L’elecció del menú fou ràpida i va resultar que tots dos van coincidir en la tria. El menjar era deliciós, l’ambient immillorable i el vi li anava enterbolint els pensaments a l’Elisenda, que se submergí en aquell món de luxe innecessari que no hagués assaborit si ell no hagués insistit en aquell sopar. Era l’atmosfera perfecta per a confidències i el Jérôme ho sabia perquè li preguntà per quin motiu no havia tingut fills. Una pregunta que, en altres circumstàncies, podria haver trencat l’encís de la nit. L’Elisenda respongué amb tota sinceritat que no havia sentit mai la necessitat de ser-ho i que, per tant, havia preferit no complicar-se la vida. Que els seus nebots ho eren tot per a ella i ser tieta tenia l’avantatge que et permetia molt de temps lliure.
Quan van arribar a les postres tots dos van coincidir en l’elecció: gelat casolà de crema catalana amb encenalls de xocolate negre sense sucre. Estaven assaborint el menjar quan el Jérôme va posar la seva mà sobre la de l’Elisenda, no gaire subtilment. A ella li vingué un calfred.
— Saps? Abans de venir aquí no tenia gaire clar què em trobaria… ara ja ho començo a veure!
— Començar a veure què? — Digué ella a qui ni tan sols el vi li podia emboirar el cap.
— Que quan dues persones s’han sentit unides, encara que passin molts anys, s’hi continuaran sentint…
L’Elisenda no ho acabava de tenir clar. El Jérôme li havia agradat de jove, vestit en samarreta i texans, despentinat, amb les llibres a la mà i la seva càmera fotogràfica amb la que volia retratar el món per donar-lo a conèixer a tothom. Ara era un home de negocis, amant de la bona vida, aburgesat, més aviat sedentari i molt exigent de cara als altres. L’Elisenda no sabia com prendre’s allò de que els dos se sentien units. Tanmateix no va tenir temps de respondre perquè el Jérôme va continuar en mode monòleg. Parlant de la gran responsabilitat que tenia a la feina, de que tots els seus amics comptaven sempre amb ell, de que estava content d’haver arribat on havia arribat i que volia gaudir de tot allò fantàstic i meravellós que li oferia la vida. I de cop afegí:
— Com tu! Tu ets una de les coses meravelloses que m’ha donat la vida!
L’Elisenda estava mastegant una cullerada d’encenalls de xocolata i va estar a punt d’escanyar-se. Tan meravellosa era ella per a algú que havia desaparegut durant més de vint anys de la seva trajectòria vital? I tan ràpidament anava ell tirant floretes? I tampoc és que es pogués dir que ella formés part de la vida d’ell de cap manera… Però el Jérôme continuà evocant el comiat entre ells dos aquell estiu, i digué que quan la veié marxar, feia més de vint anys, se sentí trist. Fitant-lo directament als ulls s’adonà que aquells dos cercles blau clar no deixaven albirar cap mena de sentiment. L’Elisenda començà a notar que l’aire li resultava espès. I de sobte el vestit l’oprimia com una faixa cenyida. Decidí anar al bany i deixà el Jérôme a la taula, que no trigà gens en treure el seu mòbil de disseny per donar-hi un cop d’ull en la seva absència. Un cop al bany l’Elisenda es mirà al mirall. Potser un sopar de Schawarma en pantalons texans i jersei desenfadat se li hagués posat millor. I a més, tant amb el Frank com amb el Toni tenia la impressió de no haver d’interpretar cap paper. De ser justament ella el que ells triaven i no un miratge. El grau de sofisticació del Jérôme no encaixava gens amb el seu estil i per tant no podia ser que ell pensés que eren afins. Aprofità l’escapada al bany per enviar un WhatsApp al Toni. Normalment no era tan directa però en aquella ocasió ho necessitava. Li va escriure que hi havia quelcom que l’estava incomodant profundament. Que li explicaria amb la propera cervesa. Desitjà que la resposta fos automàtica però no fou així. S’empipà amb si mateixa perquè s’havia acostumat a la immediatesa amb el Jérôme. Ella no era així de mena perquè tenia la seva vida i esperava que la resta de gent fes la seva sense seguir pendent d’ella. Tanmateix com que el Jérôme responia sempre tan bon punt rebia el missatge, ara ella havia canviat la seva actitud. I aquell canvi no li agradava però si n’era conscient el podia canviar. I ho faria.
En sortit del bany el Jérôme va proposar anar a fer una ultima copa a algun lloc però l’Elisenda només volia tornar a casa i li digué així mateix. Ell ho entengué i un cop al carrer li agafà la mà. Toixa com de costum quan es veia en una situació delicada, ella no va saber desentortolligar els seus dits enllaçats amb els d’ell. La mà del Jérôme no era com l’havia recordada. La tenia com a robusta i aspra en ment però ara li semblava suau i poc consistent. Els anys s’havien empassat els ossos del noi o ella els comparava, sense voler, als del Frank, molt més prominents i forts.
Quan el taxi va aturar-se davant de casa de l’Elisenda, el Jérôme va fer-li un petó fugisser als llavis. Hagués estat massa cruel apartar la cara però ni el tacte ni l’aroma del noi li cridaven gaire l’atenció.
Aquella nit, embolcallada pels llençols suaus, es va adormir pensant en el noi fort i jove que havia conegut. En aquella promesa d’esdevenir un home lliure, fort i valent. I ràpidament li vingué la imatge del Jérôme actual. Un home dolç i atent amb qui segurament es podien passar vetllades molt agradables però totalment mancat de passió, si més no cap a ella…

Pocs dies després de Sant Joan, just durant l’skype setmanal que l’Elisenda mantenia amb el Jérôme, aquest li va demanar si podria visitar-la a Barcelona. Ella ni tan sols s’havia plantejat que ell vingués i per tant es va quedar sense saber què respondre. Ell ho va notar i li va dir que tenia ganes de veure-la, de parlar amb ella sense tenir prop de set-cents kilòmetres que els separaven i, sobre tot, sense una pantalla freda entre ells. També li demanà sense embuts si podria dormir a casa seva en el cas que decidís viatjar a la ciutat comtal. L’Elisenda reaccionà ràpidament a aquella pregunta dient-li que casa seva era massa petita i que no tenia cap cambra pels convidats. La qual cosa no era cap mentida. El seu mini-pis, en el que era completament feliç sense necessitar res més, no tenia res a veure amb la gegantina casa del Jérôme amb dues habitacions per possibles visitants. Les converses per Skype eren una cosa, però la proximitat d’un home al que no es coneixia suficientment bé i que se’t posava a casa, una altra. Ell digué que ho entenia i que miraria de trobar algun hotel econòmic prop d’on vivia ella. L’Elisenda li recomanà vila Olímpica perquè era la zona on ell tindria bars, restaurants, platja i vida nocturna en cas que ella hagués d’acabar quelcom per la feina i no pogués d’estar per ell.
Quan el Jérôme va penjar, i sempre era ell que acabava la conversa, l’Elisenda tingué una sensació molt estranya. Per una banda aquella amistat recuperada havia començat d’una manera abrupta amb una pregunta que a ella ja l’havia incomodada. Portaven ja mesos conversant intensament i ara aquell rampell de visitar-la a Barcelona era massa poc espontani per ser fruit d’una curiositat intensa. Tingué la impressió que el Jérôme s’havia estat “treballant el terreny” els darrers mesos amb atencions desmesurades i un afany poc natural de pintar-se a si mateix de color de rosa. Aquella setmana, amb els braços al voltant de la seva cintura després d’un contacte físic intens amb el Frank, l’Elisenda pensà que en aquells moments de la seva vida no li faltava ni li sobrava res. I que si realment el Jérôme la visitava no volia deixar-se prendre aquell espai vital del que disposava. Tot i que el Frank i ella no es veien gaire sovint, aquells moments de tendresa li proporcionaven un equilibri que no volia perdre per res. Ni tan sols per una setmana si ho podia evitar.
El curs acadèmic s’acabava i l’Elisenda feia horari intensiu. Aprofitava les tardes per anar a la platja, anava a ballar dos cops per setmana amb el Toni i, a més, havia començat a sortir amb ell amb regularitat per prendre una cervesa i discutir de tot i de res. Hi havia guanyat prou confiança per explicar-li la estranya relació amb el Jérôme. El Toni se la mirà amb comprensió i li anà fent preguntes sobre allò que la incomodava. L’Elisenda, a qui coneixia com a noia inquieta però equilibrada, havia anat canviant però no gosava dir-li-ho. I tanmateix ho intuïa sense una confessió directa. Aquesta arribà una càlida nit d’estiu amb la segona cervesa.
— El Jérôme diu que vol venir en dues setmanes!
— I no és una visita desitjada?
— Les visites són desitjades fins que arriben. Estic alterada.
El Toni no s’atreví dir-li que ja se n’havia adonat per no fer-se el setciències. No li abellia la gent que pensava que tenia la veritat absoluta i intentava no pecar de manca de modèstia.
— I això?
— No ho sé. Estic molt còmoda com estic ara i no sé què he d’esperar d’aquesta visita. Hem reprès l’amistat després de molts anys d’una manera molt curiosa i no acabo de veure per on anirà tot plegat…
— Tindrà ganes d’estar amb tu després de conversar tant<1 Fixa’t amb nosaltres. Ballem plegats des de fa molt temps. Jo també tenia ganes i curiositat d’estar amb tu una estona més. Però tu i jo vivim a la mateixa ciutat i podem anar a prendre quelcom o a donar una volta quan vulguem. A ell no li queda cap més remei que venir fins a Barcelona. I és clar, no vindrà només per un cap de setmana! Això costa calés. Quants dies vol venir?
— En principi s’ha agafat cinc dies lliures. I li he recomanat un hotel perquè això de tenir algú a casa contínuament podria ser molt traumàtic. Sobre tot perquè jo no hi estic acostumada.
— Tinc entès que a Europa és d’allò més normal…
— Cert. Els veïns europeus tenen més costum d’anar a casa dels amics i coneguts quan viatgen que no pas nosaltres. Aquí som més reservats.
El Toni va estar a punt de dir que després de tant de temps encara no s’havien convidat l’un a casa de l’altre. I a ell li semblava interessant perquè, com a psicòleg, pensava que la decoració dels espais que habitaven les persones deia moltíssim d’aquestes. Li hagués agradat saber quins objectes decoratius tenia l’Elisenda a casa seva. Portava temps analitzant-la…
— Bé. Ara tindràs l’oportunitat de veure’l i de parlar-hi. Cinc dies intensos et diran molt més d’ell que mesos i mesos de WhatsApps i skypes.
Restà pensívola observant la corona blanca de la cervesa. Ben mirat es moria de ganes d’intentar esbrinar per quin motiu el Jérôme li resultava sospitós. Feia molts anys que treballava amb tota mena de gent i la seva intuïció no solia fallar massa…
— Toni, si hi ha alguna cosa que em sembla estranya d’ell, et sabrà greu que t’escrigui un missatge per demanar-te el parer? Ja sé que els psicòlegs no teniu la solució de tot però potser sí que podries reconèixer alguna cosa anormal.
— Mare meva Elisenda! Pobre Jérôme! Ja li estàs buscant patologies abans que vingui! Dóna-li una oportunitat.
— Ho faré, ho faré…
Aquell vespre es van acomiadar amb una abraçada més llarga del que era normal. El Toni es girà per veure-la desaparèixer engolida per les escales del metro. Quelcom li deia que el Jérôme no ho tindria fàcil amb l’Elisenda per molt bones que fossin les seves intencions. Ella ja era feliç amb la seva vida i no necessitava complements. Per això estava inquieta i no se sentia tan còmoda com habitualment. Sospirà. Molta llicenciatura en psicologia i dos màsters però no aconseguia esbrinar quina era la clau de l’equilibri. Potser l’Elisenda se sentiria encara més plena en parella i allò era el que potser en el fons desitjava ell secretament. D’altra banda la seva independència la feia molt forta. Quantes dones havia hagut d’ajudar perquè s’havien deixat capgirar la vida per un home que havia intentat fer-les canviar per moderar-les al seu gust? A l’Elisenda allò no li passaria pas.
En tot cas ell estaria pendent del mòbil en dues setmanes. Potser ella el necessitaria i no li volia fallar. Era la millor companya de ball que havia tingut mai i una dona excepcional.
El Toni va anar tenint notícies de la visita del Jérôme en les trobades que feien, ara ja, a les terrasses de la Ciutadella. Dos dies abans de l’arribada del noi l’Elisenda semblava intranquil·la i el Toni va voler saber per què.
— Hauria pogut tenir els meus nebots durant quatre dies seguits si no hagués dit que sí a la visita del meu amic francès.
— Però sorgiran altres ocasions per tenir-los tots per a tu i cansar-te’n, no?
— No crec que n’hi hagin gaire d’ocasions. Han convidat ma germana i el seu marit a un cap de setmana en un veler. Ells no fan mai aquestes activitats i els ha fet il·lusió. A més, un dels meus amics hagués vingut a passar mig dia amb nosaltres i m’hagués interessat veure com és amb la canalla.
L’Elisenda va eludir explicar que el noi que li hagués donat un cop de mà era també el seu company de relacions íntimes, el Frank, i que aquella activitat hagués representat la primera que els faria estar en un estat similar al d’una família. A l’Elisenda la idea de tenir l’oportunitat de tenir totes aquells persones que li importaven tantíssim prop li va semblar tan fantàstica que ara es penedia d’haver dit que sí a la visita d’aquell amic d’una època tan remota que ja havia oblidat.
El Toni pensà que no era el millor començament. L’Elisenda estaria condicionada pensant en l’oportunitat perduda i no seria capaç potser de valorar l’entusiasme del noi. No li va semblar del tot just i hi va voler dir alguna cosa.
— Elisenda. Tampoc passa cada dia que algú del nostre passat vulgui fer un viatge per veure’ns oi? Procura gaudir del moment.
L’Elisenda li va prometre fer-ho i també escriure-li algun missatge de tant en tant per fer-li saber com anava tot plegat. El Toni seria un observador pacient i també seria un bon amic que li faria costat si passava quelcom. N’estava convençuda.
Es van acomiadar i al Toni li va quedar una sensació de falta d’assossec. Realment l’Elisenda estava molt arrelada i prou contenta amb la seva vida actual com per fer concessions esperant una millora del present. Va ser el seu diagnòstic. Tot el que representés un canvi brusc seria poc benvingut.
Dos dies després l’Elisenda es llevà a toc de despertador tot i que tenia sis dies de vacances davant seu. Com que havia de recollir el Jérôme a l’aeroport i sabia que probablement ja no tindria gaire temps lliure per ella mateix durant quatre dies, va decidir anar a córrer per la platja i fer un parell de piscines en acabar. Va agafar el cotxe a les dotze i calculava arribar a l’aeroport mitja hora més tard. El vol del noi havia d’aterrar a dos quarts d’una. No obstant, mentre ella donava més voltes que una rentadora al pàrquing de l’aeroport, li arribà un whatsApp. El vol havia aterrat abans del previst i la maleta del Jérôme havia estat una de les primeres en aparèixer a la cinta. Realment aquella visita era “oportuna” en tota regla.
Li va respondre que estava intentant aparcar el cotxe i que s’afanyaria cap a la terminal tan bon punt li hagués trobat un forat.
Finalment va trobar un lloc i encaixonà el seu petit automòbil entre dos altres cotxes tot desitjant que si havien de sortir abans que ella, tinguessin cura de fer cap cop ni cap rallada. Va tancar la porta i va sortir ràpidament. Per no perdre temps, un cop a la terminal demanà pel vol del Jérôme. Les hostesses li indicaren la sortida i ella hi anà corrents. Va arribar pràcticament panteixant i mirant amb ulls àvids l’altra banda de la barra de ferro que separava els que esperaven dels que arribaven. No obstant, abans de tenir temps d’adonar-se de la gentada que hi havia, sentí el seu nom. Un home de cabells grisos i aspecte de jove envellit prematurament la cridà. La molestà que ell l’hagués enxampada tan estressada i el seu somriure no fou del tot d’alegria sinó més aviat d’incomoditat. Però el Jérôme sí tenia un somriure d’orella a orella i s’apropà a ella per saludar-la amb dos petons. Una bafarada de perfum pujà al nas de l’Elisenda que reaccionà amb ganes d’esternudar. A la primera impressió òptica se li sumà l’olfactiva. Un home de l’edat del Jérôme no hauria de portar el perfum que portava ell. Què s’havia posat mitja ampolla de massatge potser?
L’Elisenda el saluda, li demanà com havia anat el vol i li explicà que havia tingut dificultats per trobar aparcament. Ell li parlava com qui parla a un nen, en un to que no va acabar de satisfer l’Elisenda perquè la feia sentir com si ell la veiés com a una persona inferior. O com si li estigués prenent el pèl. O potser estava molt susceptible per la proximitat de la regla o perquè pensava en el seus nebodets i en com de bé podria haver estat amb ells i el Frank. En tot cas anaren a l’hotel i ell insistí en què ella l’acompanyes a l’habitació només fins que hagués posat ordre a les seves coses. La maleta del noi estava pràcticament buida i ella va agrair que, si més no, el Jérôme no fos una d’aquelles persones que necessiten endur-se la casa a coll per a sentir-se segurs.
S’adonà sense voler que ja s’havia posat en el seu mode “microscopi” i que aniria analitzant cadascun dels seus moviments per extraure’n conclusions. No li agradava ser així. Feia anys que havia aconseguit desconnectar el seu cantó més summament racional. Només l’activava quan estava en estat d’alerta i era obvi que quelcom l’estava fent dubtar. Molt probablement des del moment en què ell havia interromput la comunicació sospitosament i sense previ avís. Quelcom hi havia que a l’Elisenda no li acabava de fer el pes i això que ell només havia arribat…

La Paula i el Joel s’havien passat la pel·lícula menjant crispetes mentre quedaven tan endinsats en la història fantàstica d’aquells Pirates que s’oblidaven d’empassar-se el blat de moro torrat de color blanc a mig mastegar. L’Elisenda gaudia de la pel·lícula tan o més que els seus nebots i s’adelitava mirant a dreta i esquerra els rostres dels dos nanos adesiara. Això sí, en sortir del cinema un gran dubte li queia a sobre sobtadament: després de tanta crispeta, serien capaços el Joel i la Paula de menjar quelcom nutritiu? No es podia permetre inflar-los amb coses poc saludables i que després no els entrés el que els seus cossos necessitaven per créixer. Per assegurar-se que fessin gana van anar a passejar una estona al Parc de la Ciutadella després del cine.
— Anem al zoo tieta! — xisclà la Paula en sentir el bram d’alguna de les bèsties engabiades. — Fa temps que no hi anem!
— La propera vegada us hi porto. Avui només hi donarem una volta. Potser aconseguim veure l’home que fa les bombolles de sabó gegants.
—Sí, sí! — Digué la nena entusiasmada. Havia oblidat que la darrera vegada havia jugat a empaitar les bombolles fins que esclataven.
— Creus que li podrem demanar al senyor la barreja de sabó amb què fa les bombolles? Així podrem fabricar-les nosaltres…— Digué el Joel amb el seu esperit tècnic heretat del seu pare.
— Diria que no ens la donarà. Altrament tots sabríem fer-les i el seu espectacle perdria l’encant.
El Joel emmudí com sempre quan estava rumiant. La Paula era massa menuda encara per cavil·lacions de lògica.
— Doncs llavors si vull jugar amb les bombolles he de venir a aquest parc oi?—Conclogué el Joel.
— Fins que no trobis cap altre home de les bombolles sí. A veure si avui hi és. Potser fa festa…
Però quan van arribar al parc, prop de l’entrada principal de davant el Passeig Lluis companys el Joel i la Paula van albirar, ja de lluny, el senyor enlairant el bastó amb les cordes sucades que produïen les bombolles. Estava envoltat de nens i adults fent fotografies als infants amb cara d’il·lusió. L’Elisenda els va deixar córrer. Després d’una hora i mitja de cinema i de vint minuts de cua necessitaven esbargir-se. Recordà que encara no havia connectat el mòbil i aprofità per fer-ho asseguda a un banc al costat del encantador de butllofes. Havia rebut diversos whatsApps. Quatre de la seva germana i cinc del Jérôme. Finalment havia tornat a escriure. Aquell silenci inoportú havia refredat el seu entusiasme. Per això primer mirà amb calma els missatges de la Teresa. Demanava com estaven els nens i donava instruccions a la seva germana. L’Elisenda no va evitar un somriure quan llegí que no calia que s’amoïnés si els dos no tenien prou gana per sopar després de les crispetes. Allò l’alleujà un xic. Escrigué breument un informe sobre el dissabte dels nanos i aprofità per quedar en l’hora en què la Teresa passaria a buscar els seus fills. Després mirà els missatges del Jérôme. Li preguntava com estava i es disculpava pel llarg silenci. Li deia que havia estat molt enfeinat i li havia sabut greu no respondre els seus missatges. L’Elisenda no sabia com prendre’s allò. Era obvi que no calia respondre sempre els missatges immediatament però després d’un contacte tan intensiu li sorprengué que ell no hagués estat capaç ni de dir “hola, estic molt enfeinat i per això no puc respondre de seguida”. No costava gens, pensà l’Elisenda, sobre tot quan la persona que havia iniciat aquell intercanvi de missatges havia estat ell. Decidí respondre més tard. Un cop el Joel i la Paula estiguessin dormint al sofà.
S’entretingueren tots una estona abans de tornar a casa i un cop allí tots tenien gana. L’Elisenda va fer una amanida de tomàquet i escalfà unes ales de pollastre que sabia que agradaven als dos. Mirà com els dos devoraven el sopar amb fam i després ajudà a la Paula a posar-se el pijama. El Joel ja era més autosuficient. Amb un llibre a la mà, anà al dormitori i s’estirà al llit. Abans d’endinsar-se en la lectura respongué al Jérôme. Tot i estar un pèl emprenyada per aquell silenci tan abrupte, no li ho digué. Redactà un missatge dient que estava contenta de tenir notícies seves i que comprenia que pogués haver estat ocupat. Callà tota la veritat. Estava decebuda. S’havien estat enviant missatges diàriament i ara de cop ell interrompé el contacte de manera només mitjanament justificada. Li caldria anar amb peus de plom perquè no li agradava la gent de qui no sabia què esperar. Era obvi que a ell encara no el coneixia prou. En sabia els detalls més irrellevants però res en absolut de la seva personalitat.
Li costà entrar dins el món de la ficció tot i que la història “Eagles and angels” de la Julie Zeh l’havia transportada a l’entorn sòrdid de tres addictes a les drogues. El seu cap però estava més ocupat encara amb el seu enuig personal. No volia que ningú trenqués el seu equilibri personal i enfadar-se per la manca de missatges de WhatsApp que li arribaven d’algú a qui ni tan sols coneixia de debò la pertorbà. Finalment decidí tancar el llibre i apagar el llum. El Joel i la Paula l’havien deixada sense energia perquè no trigà gens en quedar totalment adormida.
El llevar-se de l’endemà fou encisador però trist alhora. Mentre el dissabte matí els havia portat la certesa de poder estar plegats tot el dia, el diumenge volia dir un retorn a allò que era usual. Els nanos anirien cap a casa on la tieta no els mimaria tant i ella quedaria sola amb una pila d’espai per ocupar amb les seves activitats habituals. Les que sempre l’animaven però que semblaven foteses després de vint-i-quatre hores amb els seus nebots.
Un cop la Teresa es va endur els nanos en cotxe, l’Elisenda tingué una idea. I si escrivia un missatge al seu company de ball i li demanava si tenia temps aquella tarda? Dubtà uns segons però finalment ho féu. La resposta no trigà en arribar. El Toni li proposà anar a dinar plegats a un local nou que havia descobert a ciutat vella. A ella la idea de gastar diners a la babalà no li abellia i el cap de setmana amb els menuts havia fet desaparèixer uns calés que potser trobaria a faltar a final de mes. Li proposà trobar-se per a fer un cafè però ell insistí en convidar-la. Continuà l’estirà i arronsa. Allò que la convidessin no li feia il·lusió tampoc però estava tan arrelat a la cultura ibèrica que no es podia canviar fàcilment. Acabà dient que es deixava convidar al cafè de la tarda i el Toni acceptà una carabassa a mitges. L’Elisenda tenia ganes de xerrar amb el seu company de ball amb qui no havia fet una cervesa feia poc, però també necessitava un matí i un migdia tranquils per recuperar-se de les gairebé quaranta hores que havia passat amb els seus nebots. Els estimava amb bogeria però volia fer-ho tot tan bé que s’esgotava.
Aquella tarda mentre esperava al Toni davant d’un dels seus cafès preferits al Passeig de Sant Joan mirà el mòbil per entretenir-se una mica. El Jérôme li havia enviat un missatge amb una fotografia seva. Era un selfie fet des del jardí de casa seva. Les arrugues del contorn dels ulls havien quedat marcades com solcs profunds en un terra àrid. Els llavis, que l’Elisenda recordava molsuts, havien quedat lleugerament desinflats i els cabells eren més grisos que no pas rossos cendra. No obstant tenia la mirada del noi de vint-i-quatre anys que havia conegut aquell estiu llunyà. Repassà la fotografia detingudament fins que el Toni la tornà a la realitat.
Aquella tarda l’Elisenda es divertí i rigué amb el seu company de ball com no ho havia fet en els darrers ben bé dos anys de la seva vida. I en tornar a casa una sensació vigoritzant l’ajudava a caminar ràpidament. Dos elements nous podien donar-li un impuls inesperat: el Toni, i el Jérôme. Potser podria fins i tot planificar un viatge per anar a veure’l i sortir una mica del seu món per fer el nas en un altre?

Continuà amb la seva vida plàcida però amb un component nou: el Jerôme, amb qui compartia detalls d’una rutina que a ella li semblaven monòtons però l’abellien i pels que ell s’interessava. A més de totes les seves activitats que la tenien entretinguda, aquell francès d’ulls blaus ocupava un espai mental que ella ni sabia que tenia per a algú. Passava estones pensant en com seria el despatx on treballava ell i el centre comercial d’Arle on ell estava de sis a vuit hores al dia. I també l’encuriosia imaginar-se la seva casa amb jardí propi, tan diferent al pis estiuenc que habitava l’Elisenda. Poc a poc anava arrelant una familiaritat entre els dos. Ella sabia què bevia ell pel matí i què li agradava esmorzar. I ell havia entès de seguida que l’Elisenda era de les que no paraven quietes ni un sol instant i no li abellia res de tot allò que eren aficions passives com restaurants o cinema. Li calia estar en moviment per estar bé. Eren força diferents en aquell sentit perquè al Jerôme li encantava anar a menjar fora i coneixia totes les novetats cinematogràfiques. Fins i tot s’havia proposat fer-li entrar a ella les ganes de provar d’anar al cinema explicant-li els arguments més interessants de les pel·lícules que havia vist darrerament. I finalment ella va decidir que hi aniria de tant en tant quan es trobés massa cansada per qualsevol altra cosa. Un experiment més.
Només havien passat unes setmanes des d’aquell primer missatge però l’Elisenda tenia la impressió d’entendre prou bé aquell conegut desconegut. Si més no els detalls més bàsics de la seva vida i dels seus gustos. Un bon matí, en mirar el mòbil per comprovar si ell li havia escrit res es trobà un missatge tot demanant-li si li podia enviar una foto seva. L’Elisenda quedà un pèl sorpresa. Potser perquè ella en tenia prou amb la foto de perfil d’ell i amb el record mig enterbolit per la memòria imperfecta dels anys. Es va passar tota la tarda pensant en quina imatge li podia enviar i finalment, quan era amb una de les seves amigues prenent un cafè, li demanà que li fes un foto. Allò dels selfies encara no era el seu fort. No se n’havia fet mai cap i li feia vergonya fer-ho. La Clara la féu somriure mentre enregistrava aquell instant en forma de milers de píxels que es podien enviar còmodament a l’altre banda del món en dècimes de segon. Això era quelcom que el Jérôme i ella no havien tingut durant la joventut i que potser els hagués permès seguir aquella relació que va quedar troncada a finals d’un estiu de mitjans dels noranta. La Clara observà la seva amiga amb alegria.
— T’agrada o te’n faig una altra?
— Potser ric massa, se’m veuen les arrugues del contorn d’ulls!
— Per a qui és aquesta foto? — Esclafí a riure la Clara. — Necessito saber qui és l’afortunat!
— És un amic. —Digué ella a qui el somriure la delatava.
— Un amic que et demana una foto? Te la pot fer ell, no?
— Viu lluny. És una història molt llarga…
— Tinc temps Elisenda! I ja saps que sóc molt xafardera!
L’Elisenda féu cinc cèntims ràpids d’aquella amistat estrambòtica a la seva amiga, però deixar d’esmentar, de manera deliberada, que s’havia enamorat del Jérôme feia més de vint anys. No volia que la seva amiga deixés anar la seva imaginació ferotge i li inflés el cap. A la Clara aquell retrobament li semblà molt enriquidor i li preguntà a la seva amiga si ella també li demanaria una foto al Jérôme.
— No t’adones que potser encara el veus com quan era jove i el més probable és que s’hagi engreixat deu quilos que és el que fan tots?
A l’Elisenda li passà pel cap la imatge d’un Jerôme amb panxa d’embaràs, com la que feien la majoria de les seves ex parelles, i li vingué un calfred. Decidí ràpidament demanar-li a ell també una foto seva. I amb aquell pensament burxinant-li el cervell va acabar de fer tot el que tenia programat per aquell dia fins que arribà el vespre. S’assegué a la taula del menjador i li envià al seu amic en la distància la seva foto i un missatge breu. Li demanava una foto actualitzada d’ell. Aquell dia sopà i anà a dormir sense cap notícia més del Jérôme.
Durant tot el dia següent l’Elisenda tampoc no en rebé cap notícia. Sabia que ocupava un càrrec important i que potser li havia sorgit algun imprevist i per això no reprengué el contacte. Però a mitja tarda del dia posterior al primer en què no havia sentit res d’ell es començà a inquietar. I si ell havia quedat decebut de l’Elisenda feta dona de la foto enviada aquell vespre? Tan important era el físic per reprendre una amistat? O és que ell havia esperat veure-la a ella encara amb la mateix a pell lluenta i immaculada dels encara no vint anys? Potser ell s’havia mantingut envejablement invariable durant aquelles dues dècades de la seva vida i li havia sobtat que la vida l’hagués tractada a ella amb tan poca benevolència? La pertorbà el fet que una persona que havia desaparegut durant tant temps de la seva vida ara li ocupés un espai mental tan valuós. A aquelles hores ella s’havia d’estar preparant la bossa per anar a classe de ball sense cap altre preocupació que no fos intentar millorar el moviment dels seus malucs per donar més agilitat a la dansa.
Aquell vespre, la parella artística de l’Elisenda, el Toni, li hagué de cridar l’atenció un parell de vegades.
— Estàs bé? Et noto tensa?
— Sí, cert. Tinc el cap a un altre lloc Toni.
— Quelcom greu?
— No. Una fotesa si em demanes però m’està distraient un pèl massa i no paro massa atenció. Disculpa’m.
El parell d’errors van costar un avís per part de la professora de ball a la parella. Aquella nit no els deixarien ballar amb els ulls tancats perquè amb els ulls oberts ja eren prou maldestres. A la sortida de la sessió el Toni va demanar-li si volia anar a fer una cervesa. L’Elisenda sabia que no podia perquè era el dia de la seva cita setmanal amb el Frank, l’home amb qui tenia, des de feia anys, una relació de companyia esporàdica que beneficiava als dos però no lligava a ningú. Hagué de fer un esforç per dir que no perquè el Toni ja feia temps que li cridava l’atenció. No obstant, no volia perdre la seva oportunitat de veure el Frank. Era un petit oasis en una vida plena d’activitats però un pèl mancada d’adrenalina. En acomiadar-se el veié marxar amb passes cansades. La sessió de ball l’havia deixat esgotat perquè havia hagut de fer un esforç per fer-la seguir a ella. Li va saber greu. Tragué el mòbil de la bossa per mirar si ell ja havia enviat un missatge demanant si podia passar a veure-la o si li venia de gust sopar a algun lloc. No obstant no hi havia missatge. Més alterada encara del que havia entrat a la classe, envià un missatge al Frank. Respongué que estava molt ocupat aquella setmana i que se li havia girat feina. Allò li passava adesiara.
Arribà a casa amb els peus cansats i decidí omplir la banyera per relaxar-se. Coberta d’aigua i envoltada d’escuma aromàtica l’Elisenda tingué un moment de dubte. Fins feia poc havia pensat que la seva vida era equilibrada i suficientment harmoniosa i que no li mancava res més del que en realitat pot arribar a mancar a tothom. Tanmateix, aquells darrers dos dies s’havia adonat que potser hi havia un element que no acabava d’encaixar en tota aquella aparent balança perfecta. Altrament no podia entendre que la manca de missatges per part del Jérôme haguessin alterat tant el seu assossec habitual. Potser necessitava sentir-se vinculada a algú i no s’havia adonat de la seva necessitat abans?
Sortí de la banyera, s’eixugà i es posà una camisa per estar còmoda per casa. Sopà quelcom lleuger i es posà a llegir una estona fins que li arribà un missatge. Agafà el mòbil de sobre la taula del menjador de bursada. Era la seva germana que li enviava una foto dels menuts en què se’ls veia assaborint un pastís de nata i xocolata i amb la cara mig bruta. Estaven per menjar-se’ls! Potser voldrien tornar a passar el cap de setmana a casa de la seva tieta?
Aquell vespre anà a dormir pensant en les veuetes del Joel i la Paula i van ser elles les que van calmar la seva sensació d’intranquil·litat. L’endemà trucaria a sa germana i demanaria permís per fer de tieta tot el cap de setmana!

Es quedava sovint fent hores extres per revisar els correus dels estudiants estrangers que amb dubtes sobre com aniria la convalidació de crèdits després de l’estada Erasmus. I ho feia a gust. L’abellia poder respondre totes les preguntes que li arribaven per tal de fer que aquells joves fràgils, sovint enfrontats per primera vegada amb un món relativament real, se sentissin una mica més segurs d’aquell pas que estaven a punt de fer. La seva feina l’apassionava perquè li permetia estar en contacte amb gent de tota Europa i també viatjar adesiara per assabentar-se des darrers canvis en la llei comunitària. Tenia uns horaris de fantàstics, unes vacances excepcionals i treballava en un indret de la ciutat que ella sempre havia trobat encisador. Als seus quaranta-dos anys havia aconseguit l’equilibri total prescindint d’una sèrie de mal de caps que enterbolien l’existència de la majoria de les seves amistats. Ni havia necessitat lligar-se mai definitivament a un home, ni tenir fills, ni embrancar-se amb una hipoteca que l’hagués deixat sense uns estalvis al banc que, tot i ser escarransits, la podien treure d’una situació complicada en el cas que es quedés sense feina. Tenia unes aficions que l’entretenien i uns nebots deliciosos per abocar-hi tota la seva tendresa. En cas que li haguessin demanat si li calia quelcom, no hagués sabut què respondre. Viva una existència plàcida i n’era conscient. Com també ho era del fet que havia sabut descomplicar-se la vida per a concentrar-se en allò que li proporcionava equilibri. No aspirava a un sentiment fort de felicitat ni a grans esdeveniments com els de les pel·lícules de Hollywood. Es conformava en què no hi haguessin daltabaixos i en assaborir una cervesa el divendres al vespre amb el seus amics, a la companyia fugissera però intensa del seu amant a temps parcial, a les seves sessions de ball que la deixaven sense esme i li elevaven la producció d’endorfines i als diumenges per la tarda amb un bon llibre i un cafè a algun local dels de la seva ciutat que no coneixia i que s’esforçava per descobrir.
L’Elisenda trobava racons de repòs i felicitat en la seva quotidianitat sense ensurts ni emocions fortes. No li calien per sentir-se bé perquè en tenia prou assaborint el seu dia a dia ple d’activitats i gent i en què, de tant en tant, introduïa un element que donava encara més color a la seva vida. Una nova amistat, una afició que estrenava i que encara la mantindria més ocupada i lluny de cabòries innecessàries, o un petit repte personal per superar-se sense estridències.
Així havien estat els darrers vuit anys de la seva vida després d’aprendre la gran lliçó de que no tot el que ens volen vendre com a felicitat ho pot ésser per a nosaltres. Havia après que no calia un gran cotxe, ni una parella per celebrar els aniversaris, ni un pla de pensions que la fes pensar en les darreres primaveres de la vida, que encara li quedaven lluny. Ni tan sols la publicitat penetrant havia aconseguit atemorir-la amb la idea que després dels trenta només resta un espai gris i ple d’avorriment que condueix inexorablement fins a la decrepitud. Per a l’Elisenda la joventut acabava només després dels setanta, quan alguns començaven a sentir els primers estralls de les trifulgues de la vida. Vivia, per tant, fruint de tot el que podia, emprenyant-se amb les injustícies del món, implicant-se en activitats socials i capficada en el ball.
Però una tarda de primavera que ja feia pensar en l’estiu càlid i vigorós, aquell assossec es va alterar. S’havia passat dues fent un bon repàs a allò que necessitava i el que no per acabar donant o venent el que no utilitzava. Estava esgotada i va decidir fer una capcinada per reprendre la tasca amb força i s’estirà al llit. Un so conegut l’arrencà del seu son reparador. Era el seu mòbil. Trigà uns segons en tornar del món de la realitat. La mandra la vencia i per això, tot i estar desperta, no tenia pressa en aixecar-se per mirar el missatge del mòbil. Aquell dispositiu electrònic era per a ella una eina útil per comunicar-se amb el món però no estava tot el dia enganxada enviant i rebent missatges per sentir-se part de la vida de ningú. Senzillament gaudia de restar a soles amb els pensaments propis. Mandrejà uns minuts encara estirada. Li quedava encara un regust de son trencada per espolsar però decidí aixecar-se per acabar tot el que tenia previst fer aquella tarda. Per curiositat agafà el mòbil. No era l’hora en què solia rebre els missatges i volia saber qui podria haver-li dedicat unes línies en un moment tant dissonant. Obrí el WhatsApp i veié una pregunta escrita en francès. La foto del perfil no li deia absolutament res. El desconegut li demanava si tenia res en contra de que la contactés ocasionalment. A l’Elisenda li pujà una sensació de gelor per l’esquena. Qui podia ser aquell home que no estava entre els seus contactes ni tampoc s’identificava? Potser pensava que ella el reconeixeria de seguida?
Escrigué una pregunta senzilla demanant qui era. La resposta no trigà. Era obvi que l’altra persona estava pendent dels missatges en aquell moment. Amb un to exquisidament educat, el rostre de la fotografia borrosa es disculpà i s’identificà. Era el Jerôme, un noi que havia conegut feia molts anys al seu poble d’estiueig i que l’havia retrobada a través de Facebook. L’Elisenda somrigué instintivament. Aquell jove francès d’ulls blaus li havia fet bategar el cor durant dos mesos feia aproximadament vint anys. Li féu tanta gràcia que ni tan sols li demanà com havia trobat el seu número de telèfon. El Jerôme no era cap desconegut ni, com havia temut en un primer moment, cap ximple amb ganes de molestar.
S’assegué a la taula del menjador per respondre que agraïa el seu missatge i per demanar com li anaven a ell les coses. Ell li escrigué que la vida l’havia tractat prou bé. Que treballava al departament de vendes de la cadena de supermercats Leclerc i que vivia a Arle des de feia uns vuit anys. Seguidament li demanà a l’Elisenda si estava casada. Es quedà mirant la pantalla del mòbil com si es tractés d’un animal en extinció. No sabia ben bé com tractar aquella pregunta. Com és que aquell noi que es comunicava amb ella per una via que no era la habitual no volia saber primer la ciutat de residència, o la professió? Tan important era l’estat civil? Decidí anar a fer les compres i posposar el moment de la resposta fins a analitzar per quin motiu no li havia acabat d’agradar. Amb un sentiment de sorpresa grata barrejat amb una certa precaució sortí de casa per seguir amb les seves activitats diàries com sempre. I tanmateix la curiositat que la martellejava aconseguí distreure el seu esperit seré aquella tarda…