La porta (I)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La porta blanca es va obrir automàticament i les dues meitats van desaparèixer a les ranures tot descobrint un espai blau que semblava no tenir ni terres ni parets. Entrar-hi sempre li havia fet por al Benet quan era petit i ara, als seus seixanta anys li seguia posant la carn de gallina. Un cop dintre el viatge fins la planta baixa transcorria pacíficament perquè els contorns de la cambra mostraven un tros d’espai ple d’estels i una galàxia. Era difícil saber si llunyana o propera perquè quan un intentava tocar-la amb la mà l’holograma desapareixia i tot es convertia només en un immens núvol blau.
Durant el descens un ordinador li anava dient el que havia de fer aquell dia: Acabar de programar els robots de neteja dels carres, anar al centre de reparació perquè a dos d’ells els fallava alguna cosa i havien deixat caure dos containers de les escombraries sobre tres transportadors particulars, passar pel gimnàs a la sortida de la feina per fer la seva dosi d’entrenament diari i anar a veure la Raquel per la tarda. En arribar a l’entrada de l’edifici va saludar els dos veïns que es va trobar. No els coneixia pràcticament però el miraven sempre com si fos una peça de museu. No hi havia gaires persones de seixanta anys a la ciutat i per això les seves arrugues i la panxa un pel caiguda i molsuda eren l’objecte de l’admiració de tots els que es trobava. Tanmateix a ell l’entristia. Només tenia a la Raquel, al Joan i al Mirko amb qui compartir les seves pors i la seva solitud. Sortir al carrer era fer front a un exercit de cossos joves i rostres túrgids que el miraven amb la curiositat amb que s’observaven les peces d’una exposició. Era un dinosaure que havia decidit pertànyer a una espècie en extinció i deambulava pels carrers a la recerca d’altres dinosaures. Creuar-se algú pels carrers o trobar algun dependent en un bar o botiga de la ciutat que li semblés un ancià l’omplia de joia. La majoria dels que es deixaven veure tenien fins als quaranta cinc anys. Passada aquesta edat la societat et relegava a les funcions més poc vistoses per tal de no recordar a gaires ciutadans que hi havia una possibilitat de viure més enllà dels cinquanta cinc.
Arda 1 s’havia convertit en un planeta sostenible en què tot estava sota la vigilància de les entitats supremes. El control natal només permetia a les dones tenir un fill i després del primer part se les esterilitzava per tal que no en poguessin tenir un altre. El mateix passava amb els homes. Tenia avantatges perquè els salaris eren suficients per criar el fill únic i donar-li allò que estava ben vist que tinguessin: joguines virtuals, un patinet volant als sis anys, un viatge a alguna illa exòtica on poder-se banyar en una platja com les de començament del segle vint-i-un i sobre tot una educació. No obstant, aquesta la triaven les institucions segons els tests d’intel·ligència del nens per ajudar-los a escollir el treball adequat a les seves capacitats i al sistema. No hi havia lloc per equivocacions.
Les tres setmanes de vacances en família a Mykonos, Sardenya, Menorca, les Canàries, les Feroe, o les Seychelles pel més benestants, constituïen el màxim moment de felicitat pels que havien escollit l’opció vital d’aparellar-se i tenir un fill. La resta de l’any tots, tant les famílies amb nens com les que no en tenien omplien el buit provocat per una societat de control total adquirint productes sostenibles autodestructibles o practicant esport grupal per tal d’augmentar les possibilitats d’arribar a l’edat del traspàs tan sà i sent tan útil que l’administració decidís concedir-te deu anys més de gràcia. Ho aconseguien poquíssims però els que ho feien es convertien en herois mundials. I sovint eren herois solitaris perquè des de que s’havia implantat el sistema encara cap parella havia aconseguit superar totes les proves necessàries per tal que els atorguessin els deu anys. Un dels dos havia de traspassar i l’altre quedava sol en un món de joves lluitant per aconseguir establir relacions amb els coetanis llunyans a través dels bars virtuals.
El Benet baixà les escales del metro d’alta velocitat i va esperar que passés el vehicle sense parades. Entrà al vagó i observà les cares dels del seu voltant. Tots estaven abstrets contemplant les figures hologràfiques que sortien dels seus xips personals i amb les que mantenien converses anodines segons li semblava al Benet.
Tragué de la bossa que portava un llibre verd de tapa tova mig nyaufat a causa de la humitat indeguda i del pas del temps. Era una novel·la del Kahled Hosseini que el transportava a un temps llunyà i a una regió que ja havia desaparegut del mapa com totes les altres.
En Benet havia deixat d’observar el seu entorn fins que un dels passatgers del vagó es va fixar en el llibre del Benet, va fer uns ulls com taronges i va interrompre les converses virtuals dels altres dient:
— És de veritat?
— Sí que ho és. — Digué emocionat de ser el propietari d’un d’aquells objectes tan preuats.
El noi d’ulls grans i foscos es va apropar a ell. Els seus cabells eren negres i la seva pell color cafè amb llet feia sospitar que devia pertànyer a la classe considerada no autòctona.
— Me’l deixa veure? — demanà amablement.
— I és clar! — féu el Benet que va doblegar la pàgina del llibre per tal de saber on s’havia quedat.
— M’agradaria poder tenir-ne uns quants! On el va trobar?
— A la planta de reciclatge de Collserola. L’havien recollit d’un edifici del mil nou-cents vuitanta que s’havia d’enderrocar. Es veu que havia estat un centre cívic i estava ple de llibres. Vaig rescatar-ne tants com vaig poder…
— En té d’altres?
— Uns quants! — féu el Benet sentint-se important.
De cop i volta ullà el vagó de nou i notà com quatre passatgers més havien apagat els xips personals i els miraven a ells. Una noia jove rossa també s’hi acosta encuriosida.
— N’hi podria comprar un? — demanà el noi.
— De ben segur. Si espera a que acabi aquest se’l pot endur!
— Quantes unitats d’energia en vol?
— Cinquanta.
— Això és molt!
— Ho sé. És que vull evitar que acabi com a objecte decoratiu en alguna lleixa o que el revengui vostè per tres-centes unitats d’energia.
— Entenc, però escolti, jo el vull per llegir-lo i no per decorar. Tothom parla de la lectura com una experiència meravellosa i jo ho vull provar.
El Benet sospirà pesarós. L’abellia que hi hagués algú interessat en recuperar aquella afició antiquada però no volia que aquell petit tresor es perdés per sempre.
— A mi també m’agradaria llegir-lo. — Digué la noia rossa tot abaixant els ulls.
— Per mi llibres com aquest són petites joies i no els vull perdre. Si els interessa l’experiència de llegir podrien venir a casa meva i a una hora convinguda i jo els el deixaria llegir. Un per un, és clar.
Els dos van assentir amb el cap i van donar el seu codi de xip personal per contactar amb el Benet. Tant el noi morè com la noia rossa es van acomiadar estrenyent la mà del Benet i van baixar tots amb presses per pujar altre cop al món exterior.
El llarg passadís i les escales del final semblaven eterns i el Benet va fer un esforç per anar més ràpidament perquè la fredor d’aquell indret se li feia irrespirable. Quan va arribar a les escales i va aixecar el cap, la llum del dia l’enlluernà. Pujà les escales mecàniques de dues en dues i just acabava de sortir que va sentir un ganyol estrany. Es girà per veure un gos assegut al costat d’una dona que s’estintolava a una farola. Amb el rostre amagat per unes mans de dits llargs, l’únic que el Benet podia veure de la seva cara era una mitja melena fosca.
— Es troba bé? — féu el Benet que feia temps que ni veia plorar a ningú ni havia plorat ell mateix.
La dona reaccionà de seguida a la pregunta i es descobrí el rostre.
— Tant bé com es pot trobar algú a qui només li queden tres mesos per fer el traspàs.
El Benet la fità als ulls però no veié cap senyal de ràbia en el seu esguard. Al contrari la dona guspirejava admiració i energia vital alhora malgrat que els seus ulls haguessin quedat enrojolats per les llàgrimes…

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s