La porta (II)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

No sabia què fer. El traspàs era un acte de solidaritat amb la comunitat i el planeta i alhora un cerimonial en que se li feien a un tots els honors. La festa de comiat de la vida era subvencionada per les institucions i moltes agències aconseguien un parell de desenes de milers d’unitats d’energia organitzant festes de luxe per tal que el darrer dia a Arda 1 fos el millor dels records que un s’emportava abans de deixar enrere la vida. I malgrat que s’educava als ciutadans per creure firmament que el traspàs era la manera més digna de morir, al Benet aquell acte de submissió a les autoritats i aquell suïcidi voluntari li havia semblat sempre contra natura. D’insubmisos n’hi havia però a ells se’ls negava la cerimònia de comiat i si s’entossudien en rebel·lar-se ni tan sols se’ls permetia dir adeu a la família. La tècnica persuasiva funcionava extremadament bé, cosa que entristia el Benet, que no havia cregut mai en el sistema.
Aquella estranya el fitava amb els seus ulls avellana recordant al Benet que no tots eren autòmats convençuts de la justícia inherent als sistema. Sense voler se li va escapar un somriure que en aquells moments era molt poc oportú.
— Li fa gràcia a vostè el traspàs?
— Gens ni mica! Ans al contrari! Penso que és un crim horrorós obligar la gent a deixar la vida pel benestar del planeta. Per això vaig triar no tenir fills i no haver de marxar sense ganes!
— Doncs imagini com estic jo! No puc creure que s’hagi d’acabar tot tan ràpidament! M’hi voldria negar però no em vull arriscar a perdre les darreres hores amb la meva filla.
El Benet s’hi acostà i li posà la mà a l’espatlla.
— De debò m’agradaria ajudar-la. Moralment si més no!
— No sé amb qui parlar-ne! Si es descobreix em tancaran!
— Cert. Per això no hauries d’haver parlat amb mi tan obertament,—començà a tutejar-la el Benet—saps que ens vigilen per tot arreu. Intercanviem dades dels xips personals si no et sap greu perquè en qualsevol moment podria passar un vigilant i identificar-nos.
— D’acord.
La dona morena aixecà la vista i dirigí els seu esguard directament als ulls del Benet que es va quedar per segona vegada mig mut.
— Passa res? Si no li resulta agradable o té por ho deixem córrer… jo ho entendré.
— No, no és això. — Féu el Benet a qui aquells ulls dolços li havien cridat l’atenció. Era el que més destacava d’aquell rostre colrat pels sol i per les emocions que deixava entreveure petites arrugues i solcs que li resultaren d’allò més agradable. Era obvi que aquella desconeguda no s’estirava la pell ni es feia cap tractament.
— Doncs ara li passo la informació. — Digué la dona a qui se li tornaven a envermellir els ulls.
— Perdona! Et puc fer dues preguntes?
— Sí, endavant.
— Com et dius? No tinc ganes de connectar-me al xip per saber-ho…
— Alícia. Però tothom em diu Lícia.
— Jo em dic Benet.
— I la segona pregunta? — Féu ella tota encuriosida.
— No prens l’elixir? Saps que ajuda a controlar les emocions…
— No. No vull aquesta merda ni cap de les que impedeixen al cos totes les reaccions naturals. I les emocions ho són.
— Ets conscient que et pots posar en un bon embolic si no el prens i estàs trista…
— Sí. Però aconseguiré calmar-me abans d’arribar a la feina. I si no és així porto una ampolla per si de cas…
La Lícia va obrir la bossa que portava i li mostrà al Benet un petit flascó de cristall de colors. Allò també havia de ser una peça molt valuosa.
— He de marxar! — Féu el Benet entristit. — Espero tornar-te a veure aviat!
— Estem en contacte! — digué ella tot dibuixant un somriure empegueït que no es corresponia per res amb el su nivell d’extraversió.
La resta del matí el Benet el passà complint les seves obligacions amb el cap a les trobades d’unes hores abans. Va escriure la Raquel i es van trobar al gimnàs a la sala de ciclisme. En Benet va ensopegar tres vegades des de l’entrada de la sala fins a les màquines i la Raquel el mirà amb recel. Li hagués volgut preguntar si estava bé però parlar d’emocions no estava ben vist i a la sala d’entrenament no tenien cap intimitat. Un grup de joves amb cossos musculats i malles blanques ajustades els miraren amb condescendència. Arda 1 era un planeta juvenil. El Benet i la Raquel van creuar mirades però no van gosar dir res i en acabar la sessió van decidir anar a donar una volta abans d’acomiadar-se. Es van posar al dia de les darreres peripècies a la feina i van criticar xardorosament el trist programa institucional d’entreteniment pel temps de lleure. Quan ells eren joves encara hi havia tallers per aprendre a jugar als escacs o fer manualitats. Ara només es portaven les aficions virtuals perquè no produïen deixalles ni costaven unitats d’energia. El Benet li va explicar a la seva amiga les dues trobades d’aquell matí.
— Ves en compte Benet! I si són agents de les institucions?
— No ho eren.
Va connectar-se al seu xip personal i de cop es va desplegar una imatge davant d’ell. El noi morè aparegué en forma d’holograma que sortia del seu dispositiu. Es deia Mohit i recordava el seu interès per llegir el llibre. Als dos segons aparegué l’holograma de la Jasmina amb un missatge contundent. Tenia ganes de llegir un llibre però no calia que fos el que havia vist aquell matí i en tot cas es podia adaptar a l’horari del Benet i de l’altre passatger del matí per no ocupar massa hores al Benet. Aquest va somriure. Li agradava estar envoltat de gent amb qui tingués algú en comú. Aquells dos joves eren més curiosos que la resta.
— Semblen molt macos! — Digué la Raquel amb sinceritat.
— I no són els únics que he conegut avui. Encara hi ha una altra dona, és diu Lícia. La he trobada avui plorant al carrer.
La Raquel emmudí. Poca gent plorava a Arda 1 i fer-ho era perillós. En Benet continuà.
— Li queden tres mesos per fer el traspàs.
— Benet! No t’emmerdis amb ella! Patiràs perquè ha de marxar aviat.
— Ho sé però no puc, quelcom dels seus ulls m’ha fascinat.
La Raquel se’l va mirar com si vingués d’un altre planeta.
— Potser la convidaré a un vespre de lectura a casa meva. Qui sap! Potser li farà goig llegir. Sempre la pot ajudar a no pensar més que no pas la porqueria d’entreteniment que ens preparen les institucions.
— I a mi? No em convides al club de lectura?
— Si t’interessa sí! — Digué el Benet eufòric.
— Doncs si ho fas en algun dels vespres que no ajudo l’Elena també vindré.
— Com porta el traspàs de sa mare?
— Molt malament! I la veritat és que començo a pensar que l’elixir no li funciona perquè noto sovint que ha plorat…
— Si els tres no tenen cap inconvenient podríem quedar un vespre per setmana tots. Ja poso jo les begudes i la teca.
— Quin pla més subversiu! Mira que si ens enxampen!
Van esclafir a riure, no sabien si els altres hi estarien d’acord però en principi aquella trobada clandestina era la cosa més saborosa que els havia passat en els darrers cinc anys. Amb l’al·licient que era completament il·legal.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s