La Lícia avançava amb pas ferm pels carres il·luminats de la ciutat i farcits de ciutadans somrients que cercaven esbargir-se després de sis hores de feina. La jornada laboral els deixava suficient energia per gastar parts del seu sou a una sala d’entreteniment virtual on es vivien aventures de temps passats amb simulacions reals, o a restaurants de preus diversos on es podien tastar les especialitats d’altres llocs del planeta per a uns preus desorbitats o bé en establiments gastronòmics més modestos que oferien cuina de proximitat servida en un ambient exquisit. També hi havia les macro festes amb música atordidora per ballar, els centres esportius per seguir lluitant i aconseguir un cos excepcional i les sales d’espectacles on un podia anar a exhibir els seus talents per esser votat pel públic i passar al següent nivell. Però la Lícia ja havia passat per totes les fases i havia provat tots els entreteniments i encara no n’havia trobat cap que l’omplís del tot tret del de la música. I desgraciadament no tenia talent. Però malgrat no haver aconseguit enganxar-se a res en aquesta vida ara ella s’hi aferrava més que mai perquè sabia que només li quedava poc temps per fruir-la. A la feina l’havien enxampada plorant i la supervisora li havia recordat la importància de prendre la dosis diària d’elixir per no caure en el que va anomenar «un pou d’egoisme». La Lícia li va prometre a l’encarregada que se’l prendria però no ho va fer. No era capaç de lluitar contra les autoritats però no li podien robar les emocions durant més temps. I encara que només sentís tristor i ràbia, aquelles sensacions eren molt més autèntiques que tota una vida sencera de vivències descafeïnades.
Li semblà que algú la seguia i se li embalà el cor. Potser algun agent ja la seguia i estaria posant en perill el Benet! Sense adonar-se’n va accelerar. El so dels seus talons es convertí en un ritme ivarsós que era respost ràpidament per un altre de sec que s’havia tornat també ràpid. Es començà a posar nerviosa i va ficar una mà a la bossa. Afortunadament encara portava una ampolla amb l’elixir i si les coses no pintaven bé se la prendria sencera per poder controlar aquella angoixa que començava a brollar del seu interior. L’apartament del Benet ja no podia estar gaire lluny. Engegà el dispositiu i féu una ullada escàpola al mapa. La Plaça del Bonsuccés quedava just sota de Plaça Catalunya, el centre neuràlgic de la ciutat i el lloc més vigilat també perquè hi havia els dos bancs d’unitats d’energia i la seu dels dispositius personals més gran de la ciutat. La Lícia intentà reduir la velocitat dels seus passos però sentia el seu cor a la gola i això l’empenyia a caminar més veloçment. Just havia entrat al carrer que donava a la plaça del Bonsuccés quan de cop va notar que una mà li estirava el braç «merda! Ja m’han descobert» va pensar completament trasbalsada, però llavors es girà i descobrí el rostre serè i diàfan d’una dona que li somreia.
— Perdona la indiscreció! No seràs pas la Lícia?
Rumià durant uns instants quina havia de ser la resposta. Per una banda no havia vist mai un agent tractar mai cap ciutadà tan amablement com la aquella dona la tractava a ella. I encara no li havia demanat que engegués el dispositiu personal, ni l’havia immobilitzada.
— Disculpi! Em dec haver equivocat! — Va fer la Raquel conscient de que podia haver comès un gran error.
Quan la Raquel estava a punt d’endinsar-se pels porxos antics que donaven a una bonica plaça per no delatar el seu destí final, sentí una veu:
— Sí que sóc la Lícia. Com és que sap el meu nom?
La Raquel somrigué de nou.
— Sé on vas perquè jo també hi vaig! — i en notar l’expressió alarmada de la Lícia s’afanyà a dir— No pateixis que el Benet m’ha dit qui ets. Som amics des de fa temps i entenem el que et passa.
Els ulls castanys clars de la Lícia fitaren la Raquel per analitzar-la.
— Si vols anem plegades a casa del Benet. Però si no vols companyia ja ens hi trobarem allà. Està a pocs metres…
—I tu com et dius? I per què vas a casa el Benet avui també?
— Si no t’importa anem tirant que se’ns farà tard. El Benet ha reunit a un parell de persones que per la seva manera de fer o actuar pensa que són “diferents” a la resta. Per cert. Em dic Raquel i sóc una bona amiga del Benet.
— I quin tipus de gent hi anirà a casa del Benet?
— Som a punt d’arribar-hi. Si no et fa res en seguim parlant més tard. Aquí al carrer pot ser indiscret.
— Sí, és clar! Quin mal cap el meu!
En arribar a l’edifici on vivia el Benet van engegar els dispositius i des del pis del Benet aquest va obrir la porta. Llavors van travessar la freda entrada fins arribar a la porta de l’ascensor. La superfície blava que projectava les imatges de l’univers era realment estàndard. Es notava que el Benet treballava a una planta de reciclatge i no a una productora d’entreteniment, a un dels centres de les autoritats o a un restaurant propi. Aquells vivien en edificis més luxosos on les imatges de l’ascensor eren infinitament més càlides. Un cop a la porta de l’apartament un Benet somrient obrí i aparegué somrient i sostenint una safata amb un braç. Hi havia uns gots amb begudes de colors molt temptadors que cridaven l’atenció tant com la seva cara de felicitat.
—smoothies!— digué ell— Una barreja de les verdures més depuratives i les fruites més plenes de vitamines que he trobat.
A la Lícia se li il·luminà la cara i en va agafar un de color taronja que portava espinacs, pastanaga i molta taronja. La Raquel agafà el de bledes, pinya i coco.
— Passeu que ja han arribat els altres dos convidats. Estan prenent el refresc mentre decideixen quin llibre llegiran.
— Benet! — Va fer la Raquel. — L’ Elena també vindrà però més tard. Ha anat a nadar una estona.
— Perfecte! Com més serem millor. Ja has pensat quin tipus de llibre vols llegir?
— Més ben bé igual! El que em recomanis tu!
Van caminar fins a la sala d’estar del Benet plena de prestatges amb llibres a tot arreu. A la Lícia se li van posar els ulls com taronges!
— Quina sort que tens Benet! On has trobat tot això?
— Treballo programant robots de neteja a la planta de reciclatge. Els he ensenyat a reconèixer un llibre i salvar-lo de la trituradora. Me’ls he anat emportant a casa poc a poc.
— I els has llegit tots?
— Sí, la gran majoria. Però els d’aquell prestatge no. Avui en començo un.
La Jasmina i el Mohit es van aixecar en veure entrar les dues dones.
Us presento la Lícia i la Raquel que també formaran part del club de lectura.
— I potser l’Elena, si s’hi aficiona.
Tots van agafar un llibre i van seure còmodament al sofà. El Benet va ser el primer de descalçar-se i posar els peus sobre la taula del centre.
— Si algú ho vol fer endavant! No hi ha res com estar còmode per endinsar-se en la lectura.
Al cap d’una llarga estona que el Benet va calcular havia estat una hora tots estaven completament abstrets en els relats que havien escollit. Tots menys ell perquè no podia treure-li els ulls de sobre a la Lícia. El seu dispositiu el va arrencar del seu estat d’embadaliment. L’Elena havia arribat i va anar a obrir per rebre-la. Al cap de pocs minuts la noia entrà i els lectors la van saludar amablement sense voler interrompre la seva activitat. El Benet va pensar que allò era la experiència més mística que havia tingut mai.
A dos quarts de nou els llums van començar a fluixejar. Era part del programa del sistema per tal d’evitar un consum excessiu de recursos. La lectura es podia fer més dificultosa en aquelles condicions i el Benet va decidir oferir als seus convidats sopar.
La Jasmina va dir que havia de marxar però el Mohit va insistir. Volia compartir amb ella quelcom més que el sofà i era obvi. La Raquel va convèncer l’Elena d’estar a casa el Benet una estona més i la Lícia va dir que havia de marxar.
— De debò? — Digué el Benet.
— Em temo que si em quedo m’entristiré pensant en el futur immediat i no vull esdernegar aquest vespre tan meravellós.
— Entristir? — Va fer l’Elena encuriosida. — A tu tampoc et funciona l’elixir?
— Si me’l prengués funcionaria però no ho faig. No vull que cap droga m’emboiri el cap. Vull sentir el que em digui el cervell o el cor que he de sentir sense impediments químics.
— Què estrany! —Féu la Lícia.— L’elixir funciona sempre.
— Doncs si tu no el vols prendre me’l pots donar a mi. — Va dir l’Elena. — Jo m’he empassat la dosis dels propers sis mesos i segueixo trista. Hauré d’anar al metge però no vull que m’implantin cap xip.
— És molt curiós! — Digué el Benet. — Jo fa temps que no en prenc d’elixir. Si vols pots endur-te un parell d’ampolles de les meves perquè no el vull fer servir. Jo també tinc ganes de sentir lliurement.
De cop el Mohit es posà de peu. Tots el van mirar alarmats per si aquella conversa subversiva que havia sorgit espontàniament li resultava massa compromesa.
— Si està disposat a vendre’m una ampolla li estaré molt agraït. Conec un company de feina que té el mateix problema. S’ha empassat l’elixir dels propers sis mesos i segueix trist.
El Benet i la Raquel van creuar les mirades i es van entendre de seguida. Estava prohibit comerciar amb l’elixir però d’altra banda no volien veure patir ningú.
— Deixa’m que m’ho repensi Mohit. No sé fins a quin punt li fem un favor al teu amic. Potser hauria d’anar al metge.
— Com vostè vulgui. Estaré esperant el seu missatge per venir a llegir, si m’ho permet és clar…
— Cap problema. És un plaer meravellós tenir gent a casa. I gent que té ganes d’experimentar coses noves vull dir.
— Sí. I ara podríem experimentar com de bones estan les pizzes que has descongelat! — digué la Raquel amb tanta naturalitat que va fer esclafir a riure els altres convidats.
La vetllada va ser el més agradable dels darrers deu anys de la vida del Benet. Tots van parlar de la seva feina, de la seva vida, de com de vulnerables se sentien davant les autoritats i de com poc lliures eren en realitat. El temps va volar i se’ls va fer tard. A dos quarts d’onze es van adonar que era hora de tornar als seus respectius apartaments. La Raquel però es va voler quedar a ajudar al Benet. Un cop van haver marxat tots i havien tancat la porta ella digué.
— Ja he vist com la miraves! Espero que encara tinguis prou elixir perquè si vens el que et pertoca patiràs moltíssim. Ja saps quin futur té.
— Ho sé però prefereixo patir i sentir que no poder sentir en absolut.
Quan s’acomiadaren aquella nit la Raquel va abraçar al Benet ben fort i li digué a cau d’orella.
— Hauràs de ser molt fort Benet.
Ell no va badar boca però en el seu esguard es podia llegir un «ho sé».