La Lícia havia plegat i volia aprofitar per caminar fins a casa seva i gaudir de la ciutat. Els carrers espaiosos dibuixaven una amplia línia sotjada a banda i banda per arbres centenaris regats per corrents subterrànies i, un pèl més enllà, per un conjunt eclèctic d’edificis moderns que s’havien construït els darrers vint anys i s’alçaven arrogants fent sentir els ciutadans vulnerables i imposant la seva superioritat tecnològica sobre la resta d’edificis antics, supervivents d’una altra era. Aquells darrers podien tenir més de dos-cents anys però a les institucions els interessava mantenir-los perquè eren d’una època en la que encara no escassejaven els materials de construcció i prometien resistir força més temps.
El passeig li anava bé a la Lícia per posar els seus pensaments en ordre tot i que no sabia per quin motiu necessitava tanta neteja en la seva vida quan en realitat ja només li quedaven poques setmanes de vida. No podia evitar pensar que encara se sentia molt plena d’energia i curulla d’ambicions per deixar-ho tot enrere precipitadament. Bé, o potser no tan sobtadament perquè se l’havia preparada pel traspàs des de nena. I tot i així sentia una ràbia immensa contra la que no podia lluitar. Arribà a casa seva, un edifici baix que formava part d’un conjunt arquitectònic antic i que s’havia sanejat per fer-lo més còmode però que no disposava encara de tots els conforts. La caseta tenia dues plantes i només cinquanta-cinc metres quadrats. La Lícia hi havia arribat a viure amb el seu home quan va quedar embarassada i després amb ell i la seva filla. Tothom s’havia sorprès de que els dos fossin capaços d’habitar en un espai sense vídeo-vigilància i sense les comoditats de la casa robotitzada. Les portes no s’obrien soles quan un arribava, l’assistenta virtual no es connectava al dispositiu personal per recordar-li a un tot el que havia de fer aquell dia, la temperatura la regulaven ells manualment i no la decidia el robot principal i el rebost no anava repetint quins aliments bàsics faltaven. La Lícia no volia ser dependent de cap sistema electrònic durant tot el dia i la seva parella es va enamorar d’aquella casa antiga tan bon punt com la va veure. Allà no hi hauria cap holograma a la paret sinó plantes de debò o algun quadre que poguessin rescatar de les deixalles.
El Quim s’havia enamorat de la Lícia a la facultat. Ell era més gran que ella i infinitament més transgressor. No estava d’acord amb el sistema ni amb les autoritats i per això es negava a portar el dispositiu personal. La comunicació entre ells dos només tenia lloc els dies que es veien a la universitat i la resta de la setmana la Lícia havia de viure en la incògnita de què feia el Quim i si potser ell també pensava en ella. I la veritat és que sí ho feia. Ell mateix li confessà un quinze de setembre del dos mil vuitanta, quan el Quim ja coneixia la Lícia perfectament com a estudiant i la tenia molt analitzada com a persona també. El segon curs de carrera ells dos van aconseguir quedar i sortir sovint malgrat que el Quim seguia sense voler adquirir cap dispositiu personal. Aquell estiu ell va anar a viure a casa de la Lícia sense fer cas de les recomanacions familiars i de les institucions.
Quan la Lícia va posar la clau al pany el grinyol de la porta la va transportar a un temps llunyà, a l’època que havia viscut la seva mare, que encara havia estat lliure i havia pogut escollir tenir fills i morir de manera natural. Prémer l’interruptor del llum la va fer sentir viva. Quantes cases encenien els llums totes soles quan hi apareixia un dels habitants? Va penjar la camisa que li feia de jaqueta i la bossa al ganxo de la paret. Tot seguit tragué el dispositiu de la bossa i l’activà. Hi havia tres missatges. Va decidir escoltar el primer. L’holograma d’un noi jove aparegué davant seu i es va presentar: era l’Eric de la companyia Alfa i Omega i li volia demanar si ja tenia tots els detalls del traspàs organitzats perquè la seva empresa podria encarregar-se’n i deixar-la gaudir a ella de les darreres setmanes. A la Lícia se li va regirar l’estómac. Com es podia gaudir de les darreres setmanes si se li recordava a una el traspàs? Ella odiava aquell pensament i només desitjava apartar del pensament el moment en que se la obligaria a marxar contra la seva voluntat. Desconnectà el missatge i passà al següent. Aquest cop una dona jove vestida amb una brusa i una faldilla blanques li demanava si la podia ajudar organitzant la cerimònia de comiat i recordava com d’important era tenir un final emocionant per culminar una vida plena. La Lícia es va posar de molt mal humor.
Anà al l’habitació que estava al pis de dalt i es va treure tota la roba i se la va canviar per d’altra més còmoda. Aquell vespre el dedicaria a tocar la guitarra. Una cosa que li havia ensenyat el Quim i que havia estat l’activitat favorita de la Lícia. Fins que havia descobert la lectura de llibres. El que havia començat aquell vespre a casa del Benet la tenia tan intrigada que hagués volgut tornar a llegir l’endemà. Però la cita era només cada dos dies i ella frisava per agafar el llibre, acaronar-lo i entregar-se a l’aventura escrita. Just quan estava a punt de fer-se el sopar trucaren a la porta. En obrir veié davant seu una noia i un noi d’uns trenta i pocs vestits de blanc i amb un somriure postís que no augurava res de bo.
— Lícia Ferrer? — Demanà el noi amb to de baríton un pèl esquerdada. — Ens deixarà passar un moment? Venim de la institució perquè encara no hem rebut cap missatge de com desitja fer el traspàs.
La Lícia es va mossegar la llengua. Hagués volgut dir que en realitat no tenia cap ganes de fer el traspàs i que per tant li importava ben poc com pogués ser la cerimònia, però sabia que els havia de fer passar. Els va demanar que entressin sense entusiasme. Els dos ho van fer sense dubtar i un cop dintre ella els va oferir el sofà per seure.
— Senyora Ferrer— continuà la noia de cabells rossos tenyits— Està pensant en contractar alguna empresa externa per la cerimònia o bé voldria celebrar-ne una d’institucional? Pensi que tenim una quantitat immensa de maneres de personalitzar-la…
— La vull institucional. — Respongué la Lícia en to sec.— Vull deixar el màxim d’unitats d’energia a la meva filla i no vull gastar gaire en la festeta.
Els dos joves van creuar mirades.
— Però vostè es conscient que tot plegat costarà un mínim d’unitats d’energia oi? Unes cent mil per ser exactes si vol celebrar-ho de manera modesta…
— Ho tinc clar. Pagaré el mínim i punt. Ni una unitat llençada en un acte obligatori que cap de les persones que m’estimen podran gaudir en el més mínim!
De nou els dos noies s’esguardaren fugisserament. No era bo parlar en aquell moment però tan bon punt poguessin informarien de l’actitud subversiva de la Lícia.
– Contracto el servei amb vostès. On s’ha de firmar?— digué ella per treure-se’ls de sobre com més aviat millor.
— Aquí. — Va dir el noi assenyalant un requadre que havia aparegut sobre la taula de centre.
La Lícia signà i va afanyar-se a acompanyar aquella parella fora de casa seva. Quan va haver tancat la porta respirà profundament i aclucà els ulls. Uns segons després el seu dispositiu s’engegà i donà senyal de missatge. S’hi apropà tement que fos una altra empresa de traspàs però era el Benet. Li demanava com estava i si tindria ganes de fer quelcom amb ell l’endemà. Amb o sense lectura.
La Lícia sospirà. Sí tenia ganes de fer una cosa que la distragués però no volia implicar el Benet en les seves preocupacions. No obstant, l’expectativa de la grata companyia del Benet va superar el seu seny i va respondre activant un holograma per tal que ell la veiés dient «demà em va perfecte. On vols que quedem i què fem? Puc llegir unes pàgines més del llibre?»
A l’altra banda del carrer els dos agents s’assegueren a un banc per posar-se a la boca un xiclet de caipirinha. L’efecte atordidor provocava un estat de felicitat escàpol que si més no els permetia oblidar certes realitats per un instant.
— Què en penses de la senyora Ferrer? — Féu ell inquisitiu.
— Que no està gaire conforme amb el traspàs.
— Jo he tingut la mateixa impressió.
— Potser ens caldrà escriure un informe demà? — digué la noia amb veu de cascavell.
— I potser aquest informe ens fa arribar a ser cap de departament…
Els dos es miraren i somrigueren pensant en les avantatges de la possible denúncia.