La Raquel estava fent una visita a un pis amb una parella interessada en adquirir un habitatge més gran perquè la noia havia quedat embarassada. Els agradava la zona de Vila Olímpica degut a la proximitat a platja i a que la barriada seguia sent molt més tranquil.la que l’antic centre de la ciutat. Els mancava la calidesa dels edificis antics i senyorials d’altres districtes però els agradava que no s’haguessin alçat blocs moderns de vuit i nou plantes que esbordellaven l’encís de les edificacions més antigues que semblaven intimidades al costat dels titànics complexos moderns. La parella es passejava per l’estança i comprovava amb ajut del dispositiu com quedarien els mobles a cada racó. Tant el pare d’ella com el d’ell havien fet el traspàs no feia gaire i havien deixat als fills suficients unitats d’energia per poder adquirir aquell dúplex i formar una família. Era llei de vida: uns marxaven i els altres veien al món i ho feien amb totes les comoditats. D’això s’encarregaven les institucions, que comptaven els recursos emprats per tots els ciutadans minuciosament. Qui tenia més era, o bé perquè els pares havien estat en càrrecs alts i havien pogut fer guardiola, o bé perquè havien sabut viure austerament. Aquells dos pertanyien a la classe dels privilegiats però la Raquel no va poder evitar que creuessin el seu pensament dues idees que l’entristiren: Els pares de la parella no podrien veure mai el net o neta ni experimentar la joia de tenir un altre cop un infant als seus braços. I per altra banda aquells dos futurs pares havien bolcat tanta il·lusió en la seva nova vida que havien oblidat ja els pares traspassats.
Una gota de suor freda corregué per l’esquena de la Raquel en el mateix moment que li arribà un missatge al dispositiu. Aprofità un instant en què la parella inspeccionava el bany i es connectà. Aparegué l’holograma de l’Elena demanant si voldria sopar a casa amb ella. La Raquel digué que sí immediatament a través d’un breu missatge de text. Quan va acabar aquella visita ja eren dos quarts de set i decidí anar al mercat a buscar vianda. Portaria una ampolla de vi per l’ocasió. Era un luxe que no es podia permetre cada dia però tampoc sopava en companyia gaire sovint. Semblava però que es podia acostumar a aquella activitat conjunta perquè el vespre que va fer l’últim àpat de la jornada a casa del Benet va experimentar una bonica sensació d’assossec mentre tornava a casa seva. Caminà fins el seu barri que no quedava lluny i anà al mercat més proper. Hi havia força gent fent la compra i el rostre despreocupat d’aquells estranys martellejà el cervell de la Raquel amb una pregunta inevitable: estaven realment en pau amb si mateixos com semblava o senzillament es prenien la dosis d’elixir prescrita pels metges i subvencionada per les autoritats? Quan seria capaç de distingir una persona feliç d’una de drogada? Perquè estava clar que els que prenien l’elixir eren dependents de les drogues i ella n’era una. Com es trobaria ella sense aquell líquid dolç de color lleugerament rosat? Aguantaria el dolor de la pèrdua de la seva millor amiga i mare de l’Elena? No tenia valor per fer la prova. Era massa fàcil seguir bevent els temptadors flascons que emboiraven el pensament i l’alliberaven de les emocions. Però també la deixaven toixa durant pràcticament dos dies. Una pèrdua de consciència i sensibilitat que sovint havia pensat que li escurçava la vida perquè la deixava insensible al que passava al volant però més submisa del que hagués estat altrament. No obstant n’estava tipa. Els seus dos pares havien mort de manera natural i li havien ensenyat que viure amb por era viure només a mitges. L’Anton, el seu pare, era l’hereu d’una petita empresa vitivinícola que produïa vins de gran qualitat a preus que havien arribat a ser desorbitats quan es va implantar el sistema. Portava una empresa que donava feina a uns cent treballadors i provocava el plaer escàpol d’assaborir un bon vi a taula. Era un enamorat dels plaers terrenals que començaven a escassejar per manca de recursos: Un bon àpat amb amics, una ampolla de vi, un cafè fet amb maquines exprés que s’havien d’importar d’un altre racó de Arda 1. Fins i tot havia conquerit el cor de la Marisa tot preparant-li un àpat a la llum de les espelmes. La parella aconseguí que els vins d’aquella petita empresa s’exportessin arreu i es van fer un nom que tothom coneixia. Qui tenia prou unitats d’energia podia permetre’s una copa de la casa Castany. Però es clar, quan es va implantar el sistema les autoritats començaren una caça de bruixes contra l’alcohol per ser una droga que, per regla general, desinhibia i deixava aflorar emocions que calia controlar. Es va obligar a l’Anton i a tota la resta de vitivinícoles a gravar amb un impost del setanta per cent del cost del vi cada ampolla. El resultat era un preu desorbitat. Només es consumia vi en ocasions excepcionals però en canvi es començà a prescriure l’elixir de manera regular a tot el conjunt de la població. L’Anton i la Marisa foren dels primers en imprimir i fer circular tríptics antisistema de paper i fer-los volar pels carrers de la ciutat i de les localitats properes. L’administració volia un control total sobre els ciutadans.
No van trigar en ser descoberts. Un amic de la família va trobar els papers delators i els va denunciar. La Raquel encara recordava clarament com una nit d’hivern d’allò més freda tres agents els arrencaren a tots del son i s’endugueren a son pare emmordassat i a ella l’estiraren del llit amb pocs miraments, se l’emportaren a coll i bé i només pogué acaronar amb l’esguard de manera fugissera a la seva mare, que cridava al peu de la porta mentre un agent al costat seu l’emmanillava.
La Raquel agafà l’ampolla de vi de bursada de la prestatgeria. La ràbia latent continguda des de feia temps començava a agullonar el seu esperit. Aquell vespre no prendria l’elixir: de vegades era necessari despertar fantasmes del passat per començar a viure en el present.