Les galetes (I)

 

IMG_20180730_162325_resized_20180730_045001752

L’Eugenia feia cua descalça i coberta solament amb un enorme jersei de llana per entrar al bany. El terra estava glaçat i la gelor li anava pujant cames amunt i la feia pràcticament tremolar. Tant bon punt cobrés aquell mes es compraria unes sabatilles folrades de quelcom calent que la protegissin d’aquella sensació de desaixopluc que li esdernegava el matí. Llostrejava i la claror que s’escapolia per la finestra del passadís posava en evidència les taques d’humitat que el paper de les parets ja no podien dissimular. La Fanny  trigava molt en sortir del bany aquell matí i ella ja patia perquè no tindria temps d’arreglar-se l’embull que tenia als cabells. No era cap regal tenir aquells rinxols rebels i encrespats que cap perruquera sabia domesticar. Ni tan sols li podien trobar un tallat que li anés bé. La Carmen segur que li tornaria a fer un comentari desagradable sobre la seva melena indòmita i al final hauria de tallar-se-la. Sospirà pensarosa. La seva companya de pis seguia sense sortir i finalment va picar a la porta per saber si es trobava bé. Un fil de veu li respongué que un lleuger mareig matiner la feia toixa i lenta.

Començà a moure’s i fer saltirons per entrar en calor durant  l’espera. Les cinc joves que compartien sostre i trifulgues estaven acostumades a cronometrar-se les unes a les altres per evitar que cap d’elles anés massa justa després. La única que no havia de patir era la Belén que treballava de cambrera al carrer Casp i feia el torn de tarda. Ella sí que podia fer el gallòfol pel matí i per això li tenien una mica d’enveja. Sobre tot aquells dies d’hivern en què sortir de casa a segons quina hora era tota una crueltat perquè no se sentia encara bategar el cor de la ciutat.

La Fanny va sortir completament vestida del bany però mig ullerosa. Ni tan sols l’obagor d’aquell passadís podia encobertar aquell rostre esbarrellat. L’Eugènia li demanà si es trobava millor o si volia que li fes un te però ella respongué amb un «gracias mami, no hace falta» molt sincer. Temia que a la seva companya li caigués una bronca de la patrona per culpa seva.  A aquella dona de setanta-sis anys la fortuna li havia regalat una oportunitat a la Ciutat Comtal després d’arribar als sis anys en tren des de Múrcia amb els seus pares. La joventut i la seva bellesa li van procurar un marit treballador que li donà un fill fantàstic i una vida còmoda, però tot i la seva sort, el seu caràcter aspre i tèrbol aconseguia cobrir amb un vel de nequícia i frustració qualsevol dels aspectes més dolços de la vida.

L’Eugènia es dutxà ràpidament i es vestí al costat del radiador d’oli que s’havien comprat fent caixa entre totes. Es posà els texans i un jersei gruixut i uns mitjons de llana que la seva mare li havia fet a mà i enviat des del Perú. Eren cobejats per les seves companyes de pis perquè eren moltíssim més calents que els que es podien trobar a les millors botigues.

Amb els mitjons posats i l’escalfor del radiador reconfortant-la, l’Eugènia es fità al mirall. Els rínxols  havien quedat mig desfets i semblaven més aviat els cabells d’un rastafari que no pas els d’una noia de servei. Es va humitejar la melena per tornar-li a donar forma i va decidir deixar-la com volgués ella. No la podia canviar i la Carmen s’hauria d’aguantar. No tothom encaixava en el seu model de  bellesa perquè s’havia de fer un metre seixanta-quatre com a mínim, poder-se embotir en una talla trenta-vuit i tenir el cabell llis i domesticable i el nas i els llavis ben fins per fer-ho. Es tornà a mirar al mirall. Precisament la seva boca molsuda li havia agradat sempre però ara resultava ser la cosa més vulgar del món!

Sortí del bany per anar a la cuina i agafar cinc galetes de la capça. Se les cruspiria pel camí per tenir quelcom a l’estómac abans d’entrar a treballar. Baixà les escales amb celeritat per traspassar la porta que l’aïllava del món exterior. A aquella hora el carrer era encara fosc i mig buit. El gris de l’asfalt contrastava amb els edificis de color pedra i un cel blau tacat només per una lluna blanca i encimbellada que observava, des de la seva posició privilegiada, els primers sospirs dels matiners endormiscats.

En arribar, posà la clau al pany i la féu girar poc a poc per retardar el moment d’entrar al pis. El regust dolç de les galetes quedaria ràpidament cobert pel tel d’amargor amb què la Carmen era capaç d’enterbolir-ho tot. No havia ni acabat d’entrar que la sentí cridar el seu nom des de l’habitació. La patrona la reclamava.

La noia respirà fons, es tragué l’abric espellifat, el penjà i anà al dormitori. Va ajudar a aixecar aquell cos tan entumit com l’ànima que l’embolcallava. Li donà també un cop de mà per arreglar-se i la va vigilar mentre esmorzava amb el recel d’un carceller. Havia de tenir molta cura de la seva dieta perquè altrament la dona acabaria de nou hospitalitzada. La Carmen demanà pa amb melmelada i la resposta de la jove fou contundent. Hi hauria una galeta de “les seves”, és a dir de les que portaven edulcorants naturals, si feia una passejada prou llarga.

Examinant els racons del pis que ja coneixia de memòria, esperà que la Carmen s’acabés el pa amb tomàquet i pernil dolç i li posà les sabates. La gosseta de la propietària mogué la cua d’un cantó a l’altre per donar a entendre que volia sortir també.

— A tu ja et baixarà l’Eugènia després! — Digué l’anciana malhumorada.

I la gosseta es quedà mirant la mestressa, i després l’Eugènia, amb una cara que va compungir la noia. De vegades pensava que si encara s’ocupava de la vella rondinaire era per la Cuca, la Yorkshire Terrier que donava vida a aquella casa tan eixorca de pensaments positius què només hi podia néixer l’avorriment.

El dia era fred a Barcelona però el sol de després del solstici d’hivern anunciava la seva virior escalfant el rostre de l’Eugènia i la Carmen. Les noies del pis havien decidit anar a fer una espada nocturna aquell vespre i calia cansar la patrona per tal que la deixés marxar a passar-s’ho bé. Li hauria de dir al Toni, el fill de la Carmen i el que li pagava el sou i era, per tant, el seu cap. Amb passes enèrgiques l’Eugenia estirava del braç la seva patrona com si la volgués preparar pels jocs olímpics i la dona ho va notar i es va queixar.

— Vull seure una estona a descansar!

— Ja seurà quan arribem al parc! Si va fent tantes parades no crema el sucre! Recordi el que va dir el metge!

— Estic ben posada jo entre el metge, mon fill i tu! No podia tenir una vellesa digna jo no!

L’Eugènia sospirà. Aquella senyora no estava mai contenta i ella s’anava amarant de la seva negativitat. Darrerament ho veia tot negre i només li quedava un sentiment de felicitat escàpola quan baixava a passejar la Cuca i trobava altre gent del barri per xerrar. I els dies especials en què el Toni venia a veure a sa mare. Era tan ben plantat! I sempre tenia un detall amb ella; un somriure sincer, un compliment ben trobat, una tarda lliure que no esperava i que cobrava igualment o com la darrera vegada: una capça de galetes. Aquells dolços recoberts de xocolata que li va entregar d’amagat de sa mare quan sortia del pis, van acabar d’encendre l’espurna d’una esperança ja gairebé enterrada feia temps. Pensava en aquell moment un cop i un altre: quelcom en la seva mirada demostrava que hi havia més que una relació entre cap i subordinada malgrat la seva situació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s