El matí fou lent i la tarda es féu eterna dins el pis de la Carmen. El terra de gres marró fosc i les parets empaperades amb colors obscurs ofegaven la llum que entrava per les finestres per recordar que fora, on la gent passejava, treballava, comprava, es relacionava i s’enamorava, era l’indret on es podia viure de veritat. Però aquell habitatge havia esdevingut una presó per a la Carmen i per a tots els que hi entraven, i per això en fugien tan aviat com podien. Com el Toni, que passava només adesiara i s’hi quedava la mínima estona possible per no caure en el pou. L’única immune a les vibracions acumulades en aquella casa que no es ventilava mai era la Cuca. Ella sempre estava contenta i tenia ganes de sortir i passar-s’ho bé.

L’Eugènia i ella s’entenien molt perquè eren dues recluses per a les que les sortides curtes i fugisseres al parc representaven l’al·licient del dia. Bé, l’Eugènia sabia que per a la Cuca el seu pinso i les llepolies que li queien de tant en tant eren, de ben segur, un motiu d’alegria també. Ella només tenia aquella capça de galetes que li havia regalat el Toni. Representaven una tendresa i una consideració que no rebia des de feia temps de ningú perquè havia quedat exclosa de la societat. Es relacionava només amb les companyes de pis, amb els familiars de la Carmen i amb la gent que es trobava al parc quan passejava la Cuca. El seu món era tan reduït com l’apartament de la seva patrona. Se li escolaven els anys mentre esperava que finalment ell l’arranqués d’aquella rutina feixuga com una llosa a les seves espatlles.

Amb passes lentes però fermes la Carmen i l’Eugènia van anar a parar  fins a Diagonal Mar. Tot un record que la noia intentaria fer celebrar a la seva patrona tot deixant que mengés un dolç o begués un cafè. I la dona quedà  tan esgotada que aquell migdia que ni tan sols va tenir forces per blastomar davant el telenotícies com de costum. Es va menjar un plat de mongeta amb patata i un pit de pollastre a la planxa i per postres es prengué un cafè. Com quan era jove. Després s’assegué a veure la televisió. Aquella era la pitjor estona del dia perquè de la tarda al vespre gairebé no hi havia variació. Sort en tenia de la Cuca i del passejos fins al parc que li omplien els pulmons de quelcom que no fos la pols arrelada als mobles i parets d’aquell pis! I la gossa era la seva còmplice i, un cop havia fet les seves necessitats, alentia el pas per no tornar amb excessiva celeritat. De vegades trobava un company de joc al parc i llavors l’Eugenia tenia un respir més llarg. Com aquella mateixa tarda en què la Cuca, enjogassada, es va posar a ganyolar en veure un pastor alemany i començà un intercanvi caní que obsequià a l’Eugènia amb uns minuts més de llibertat. Necessitava estar fora de la monitorització de la vella que sotjava els seus pensaments. I ella els de la Carmen. La companyia forçosa per evitar les atzagaiades de la vídua carrinclona, l’estava tornant a ella també una controladora nata. Com que la patrona no podia menjar galetes amb sucre ella tampoc les podia assaborir prop seu, i aquella crueltat l’havia portada a vigilar la vella també. Havia esdevingut la guardiana de la mare del seu cap.

Aquella tarda havia hagut pràcticament d’arrossegar a la Cuca per fer-la tornar a casa. La bèstia no es volia tornar a encofurnar a la sala d’estar. Però l’Eugènia la va estirar amb prou força per vèncer la resistència de l’animaló cansat. Quan posà la clau al pany només hagué de donar una volta. El llum del rebedor estava encès. La patrona havia rebut visita i ella s’alegrava d’aquell ínfim canvi de rutina que li suposaria menys avorriment. En entrar a la sala no pogué evitar l’enrojolament. El Toni seia davant la televisió i conversava amb sa mare, no gaire animadament con es podia esperar. La fità i somrigué i a l’Eugènia la travessà una espasa roent. Li demanà com estava i ella respongué que bé. Quequejà per suavitzar el rogall de la seva veu i li demanà al noi si podia marxar abans perquè tenia una celebració. El Toni se la mirà un segon i respongué amb un «i tant! Surt i passa-ho bé que ho necessites» i clavà els ulls a la televisió altre cop.

L’Eugènia agafà una cadira i s’assegué al costat de la senyora Carmen. No gosà fer-ho al costat del Toni per por de posar-se a tremolar. La dona demanava quan el seu fill li portaria els néts i a l’Eugènia se li accelerà el cor. No hi pensava mai en els marrecs. Ni en la dona del Toni tampoc! Ella podria fer-li d’esposa molt millor que aquella catalana altiva i seca que ni tan sols se’l mirava amb tendresa! Un matrimoni com molts d’altres allà, ben avingut però sense passió. S’imaginava al Toni i ella fent un gelat a la Rambla del Poblenou, anant al cine un diumenge per la tarda, preparant un dinar plegats. A ella no li calia res d’especial. Havia vingut de molt lluny amb només una maleta i les seves possessions es reduïen a un seguit d’objectes que cabien en una capça de mudances. Amb el Toni ho hagués tingut tot. El noi interrompé aquell silenci tan colpidor per recordar a la noia que podia marxar.

Una tristor l’envaí immediatament. Per una banda necessitava respirar i aquell temps extra que no havia esperat era sens dubte un regal. D’altra banda desitjava tenir una estona més amb ell i li dolia profundament que ell no volgués retenir-la a ella, com ella hagués volgut capturar la seva imatge i la seva essència per posar-la en una ampolla. Marxà ferida i sense cap capça de galetes ni cap mirada d’aquells ulls fetillers que l’havien empresonada.

Pensà en el que considerava casa seva i que consistia en una habitació rònega amb un llit i un armari al costat d’una finestra amb vistes als taulats asimètrics del Poblenou. I tanmateix, aquella cambra amb les seves parets humides i el seu llit nyaufat, eren molt més una llar que el pis de la senyora Carmen amb les seves mil comoditats. A casa seva hi vivia gent plena d’energia, esperança, tristor, projectes i emocions. Tot allò que calia per fer bategar el cor. L’Eugènia entrà a l’apartament, es tragué les botes velles i anà en mitjons al bany. Es mirà al mirall esquitxat amb taques negres i es demanà si ella acabaria encara pitjor. Sola i sense un fill que la vingués a visitar. Dues llàgrimes amargues i incandescents li rodolaren galtes avall.

Sentí uns cops a la porta. La Fanny necessitava entrar urgentment al bany i obrí sense pensar-s’ho. Els ulls enrojolats de l’Eugènia mostraven el que totes les companyes de pis sabien i ella no diria mai.

— ¡Ay mamita! El té lo preparo yo ahora mismito que lo necesitas más que yo esta mañana…