El Pla B (XII)

20180127_110931

Es quedà certament fora de joc per uns instants perquè el seu cervell volia arribar a la conclusió ràpidament de què fer per no penedir-se’n després. Li havia fet ràbia no poder-li dir el que pensava d’ell i ara tenia una segona oportunitat.
— Només tinc una cadira aquí com pots veure. Però al costat de la piscina hi ha uns bancs.
— No teniu cap restaurant en aquest càmping?
— Sí però no trigarem gaire, oi?
— Elisenda! Per favor! — Digué ell mentre s’hi estava acostant.
Per tal de guanyar distància física d’ell, accedí a anar al restaurant que estava a uns dos-cents metres. El Jérôme demanà una copa de vi i ella pensà uns moments. No tenien cafè descafeïnat i aquella conversa feia pinta de que si se’l prenia amb cafeïna no podria dormir després. Demanà doncs una cervesa.
— Escolta, no és el que penses. La Laure i jo encara estem casats però ens estem separant…
L’Elisenda no li deixà temps perquè aquella cançoneta li sonava al que deien tots els homes casats que cercaven una amant.
— Carai no em diguis! Ho esteu deixant i per això ella em volia dedicar temps per ensenyar-me la ciutat o ho esteu deixant i per això la Laure pensa que vas venir a Barcelona de viatge de negocis?
El Jérôme respirà fons i les seves faccions s’enterboliren mostrant una cara plena d’ombres que li marcaven encara més les arrugues. De cop i volta semblava més un home de seixanta que de cinquanta.
— La Laure i jo vam ser feliços set anys de matrimoni però el març de l’any passat vaig descobrir que m’estava fent el salt amb el seu entrenador de zumba.
— Perdona? — Va fer ella que s’havia pràcticament ennuegat amb la cervesa.
— El que et dic. Ho vaig esbrinar per una conversa que li vaig veure al mòbil. I li vaig demanar què volia dir tot allò. No m’ho va poder negar.
— D’acord. Podria creure’t. Però seguiu plegats oi?
— Seguim vivint sota el mateix sostre i la majoria de gent pensa que encara som una parella feliç. Però la veritat és que després de mig any intentant lluitar per la relació, el que hi havia s’ha trencat. I només ens queda la convivència.
L’Elisenda restà pensívola uns instants mentre deixava que el líquid groguenc li refresqués la gola i la aclarís un pèl els seus sentiments.
— Jérôme. Fins i tot si t’ha passat això que dius— veien la cara d’ell i el seu gest de protesta ella s’anticipà— que no dubto que no sigui veritat, d’això fa més d’un any i podríeu haver pres una decisió. Separar-vos per exemple…
— No és tan fàcil. Ella no ha gosat ni a dir-ho a sa germana, de fet no ho hem dit a ningú. — Hi hagué uns segons de silenci i seguí.— Diu que està tan avergonyida que no s’atreveix a parlar-ne ni a que surti la veritat a la llum.
— Perfecte! I Jo què hi pinto en tot això? Havia de ser el pla B de les vacances, la dona que vas a veure quan ja t’has cansat de la funció? T’hagués anat bé oi? Podies seguir tenint la teva vida “perfecta” a la ciutat perfecta a la casa perfecta per després anar a Barcelona i desfogar-te. Mira Jérôme, si no fos que estem en un local públic, m’estic reprimint totes les ganes de donar-te una bufetada.
— Ho entenc! Ho entenc! I t’ho hagués dit! Però la veritat és que quan vaig venir a Barcelona no sabia què passaria ni que m’enamoraria de tu! Sempre m’havia quedat la recança d’haver-te perdut i tenia ganes de tornar-te a tenir a la meva vida… De tota manera jo ja no estava amb la Laure i no feia res malament…
— Què no feies res malament? Perdona? No em vas dir res de que estaves casat i vivint sota el mateix sostre que la teva dona encara. És que ni esteu separats!
— És només circumstancial! Estem pagant la casa tots dos. Si ella marxa jo no sé com la pagaré!
— T’adones de com d’estúpid és aquest argument per a una persona com jo? Si es volen fer les coses es poden fer!
— No és tan fàcil. Tenim una hipoteca sobre aquesta casa que estem pagant els dos. I si ens separem l’hem de posar en venda i cercar quelcom. Jo no puc assumir el cost tot sol.
Un corrent de pensaments bombardejà l’Elisenda. Per què s’embrancava la gent en hipoteques que només es podien pagar amb dos sous? No era el salari del Jérôme suficient per pagar la casa? No es vanagloriava tan sovint de tot allò que havia aconseguit? Potser ell també vivia per sobre de les seves possibilitats…
— A més també hem passat una fase de desorientació tots dos.
— Ah. Mira per on! — Digué l’Elisenda amb un to sorneguer. — Per això hi ha psicòlegs saps? No cal aferrar-se a les amistats de l’estranger!
— Elisenda! M’estàs parlant com si t’hagués fet servir de psicòleg.
— De psicòleg potser no, però és obvi que et volies fer passar el mal tràngol amb una persona com jo que et fes oblidar potser la Laure. Com més parlem més empipada estic. Serà millor que marxis, no sigui que em vinguin ganes de clavar-te una bufetada.
— Elisenda, per favor! Jo t’estimo!
Ho digué amb tanta vehemència i tant d’ímpetu que els clients del bar dirigiren la seva vista cap a ell. No obstant, en lloc de trobar una parella d’enamorats veieren dues persones tan tenses que l’aire que hi havia entre elles s’hagués pogut tallar amb un ganivet.
— Jérôme, no sé exactament què esperava trobar aquí. Crec que sospitava que hi havia quelcom estrany des d’aquell dia que de sobte vas tallar la comunicació. No obstant, això de que tu estiguis casat i encara visquis amb ella, això supera amb escreix el límit de la meva imaginació!
El Jérôme li posà una mà sobre el braç i ella l’apartà. El seu contacte en aquell moment li produïa més aviat fàstic i per això necessitava distanciar-se’n.
—Elisenda! Volia dir-t’ho però no sabia com…
— Ni quan, pel que es veu! Barcelona hagués estat una bona oportunitat! — No tenia ganes de continuar aquella conversa. Necessitava temps per digerir aquell discurs del Jérôme i, de tota manera, ella ja havia arribat a la seva conclusió sobre ell feia unes hores. I ja li havia donat dret a defensa. — Encara que cregui tot el que dius, penso que la manera com has actuat amb mi no ha estat del tot correcta. Cal acabar un llibre per començar-ne un altre i fruir-ne. Jo em sento estafada i francament no necessitava aquesta experiència, sobre tot quan jo ja havia aconseguit un equilibri a la meva vida. Tinc la meva feina, els meus nebots i un amic especial amb qui compartir moments íntims i que apagava les meves necessitats animals més bàsiques amb un toc de tendresa. I arribes tu a la meva vida fent veure que ets un heroi!
El Jérôme la fità als ulls amb una mirada completament freda com la que havia rebut feia unes hores.
— Tens un home per les teves necessitats?
De tot el que havia dit, l’Elisenda considerava aquella part la menys interessant del seu discurs. No obstant, el cervell del Jérôme devia estar xapat a l’antiga perquè allò era el que semblava voler rebatre primer.
— Perdona. Què pensaves tu d’una dona del segle XXI? Que practico el celibat com les monges de l’edat mitja? Doncs vas ben posat noi!
— I us veieu gaire sovint? Perquè òbviament trigaràs el teu temps en oblidar-lo per estar amb mi! — féu ell en un to agressiu!
L’Elisenda s’aixecà de bursada de la cadira, anà cap a la barra i es demanà una altra cervesa. Li aniria bé perdre el filtre i dir-li tot allò que necessitava com a representant d’un gènere masculí no evolucionat que no havia entès que la dona era una entitat amb cervell propi i necessitats equiparables a les masculines.
Retornà a la taula amb la seva cervesa i va fer un glop abans de prosseguir.
— Mira Jérôme. Començo a veure de quin peu calces. Entenc que potser no puguis perdonar a la teva dona les banyes. I que vulguis trobar algú altre em sembla bé. Però penso que et vas recordar de mi pensant que jo devia ser un objecte en desús a qui un home com tu podia “endolcir” la vida. I encara t’hagués hagut d’estar agraïda perquè amb tu deixava d’estar “sola”. Probablement penses que una dona sola no és res. I per això devies calcular que esperaria com la bella dorment al seu príncep blau. Doncs t’equivoques. Jo, com a moltes amigues, tinc una vida independent, trio l’home amb qui me’n vaig al llit i a més, no necessito que em vegin com una princesa. Prefereixo no ser-ho i valdre’m per mi sola. I ara si em disculpes, voldria assaborir aquesta cervesa sola i que fotessis el camp!
El Jérôme se la mirà amb cara de sorpresa. Potser havia esperat entendrir-la i que ella piqués com potser ho haurien fet altres dones. O potser senzillament no s’esperava una reacció tan contundent. Però òbviament mig restaurant-bar es va girar quan l’Elisenda aixecà la veu i no li quedà altre remei que marxar. El cambrer ja s’estava acostant a la parella i quan arribà a la taula es dirigí a l’Elisenda i demanà.
— Tot bé?
— Perfectíssimament. El meu conegut ja marxa i jo, si no els fa res, m’acabaré la cervesa mentre responc un parell de mails importants.
— Faltaria més!
Quan el noi marxà el Jérôme continuava immòbil però abaixà el cap i finalment s’aixecà. Amb els ulls clavats a la taula, posà a lloc la cadira i fità a l’Elisenda.
— Entenc el teu disgust però jo tampoc no havia esperat que sorgissin els sentiments que van aparèixer a Barcelona. No havia planejat res. I comprenc perfectament que t’hagis enfadat amb mi. Però em mereixo una oportunitat…
L’Elisenda, amb la valentia que la caracteritzava, digué resolutiva:
— Potser d’aquí a uns dies hauré digerit i reinterpretat aquesta situació i voldré tornar a parlar amb tu. De moment però el que necessito és distància. I fruir de les meves vacances que no em mereixia que me les engeguessin a fer punyetes!
— Les has engegades tu a fer punyetes!
— I tant! Perquè tu m’haguessis mantingut en la més total ignorància fins que t’hagués semblat convenient… és millor que marxis!
I ell ho féu. Quan el veié desaparèixer per la porta notà que les cames li començaven a tremolar i envià un missatge WhatsApp al Toni. Li explicà què havia passat i com havia reaccionat ella. Però també li digué que no calia que respongués perquè necessitava descansar de tot i de tothom i refer-se del desengany. Reenvià el mateix missatge a la seva amiga i sa germana. Llegí les notícies del diari per internet i anà a dormir. Contràriament al que havia pensat s’adormí de seguida tot i que el seu son fou molt estrany perquè la tornava a la realitat del que havia estat el seu dia amb una claredat diàfana. S’anà despertant a intervals en què recuperava la seva consciència i s’adonava que l’experiència del dia havia estat suficientment traumàtica per a fer que el seu cervell intentés analitzar-la per la nit. Els somnis que generalment eren útils per a netejar la ment de porqueria, servirien aquella nit per a fer adonar a l’Elisenda que aquella relació a distància dels darrers mesos havia ocupat un espai vital més important del que volia reconèixer.
Quan es llevà l’endemà a les vuit es volia retrobar com l’Elisenda d’abans del Jérôme. Aixì és que prosseguiria les seves vacances posant una atenció especial en el seu descans per recuperar l’energia que volia pels projectes que feia temps que li ballava pel cap posar en pràctica però no gosava. Ja era hora de fer-ho.
Aquell dia sí que aconseguí anar a Nimes. La ciutat l’abellí t i que les seves arenes no li semblaren tan encisadores com les de Arles. La ciutat no tenia un toc tan italià. O senzillament s’havia enamorat de la primera tot i que la relacionés necessàriament amb el Jérôme. Aquell dia de passeig, botigues i fotos li serví per arribar a la conclusió que sovint era millor no mirar enrere. De fet ella sempre havia pensat així. Passava d’una etapa a una altra agraïda del que havia aprés de la vida però sense voler tornar al èpoques anteriors. Per això no havia cercat mai vells amics a través de facebook. La seva existència es concentrava en l’actualitat. Fins i tot en això el Jérôme havia representat un cert retrocés.
Els dies a França i les seves sortides i excursions l’anaren allunyant del mal tràngol. Rebia missatges d’ell però no els responia. Encara havia de guanyar tota la distància que necessitava per replantejar-se si volia quelcom com ell a la seva vida o no. I potser, ben mirat, ell no l’hagués mai fet feliç. No li agradava la idea de canviar d’activitats de lleure i sofisticar-les per complaure ningú. Ni tampoc haver de llogar més metres quadrats per tenir més espai només perquè ell volia més lloc. El Jerôme vivia en una casa de tres-cents metres quadrats. Tants com la del president de Suècia, que, a més, declarava que se la netejava tot sol a diferència del seu amic. Aquell sistema de viure de burgés hipòcrita l’havia enutjada d’un bon principi. No obstant, la vella amistat havia volgut cobrir amb un tel de comprensió una actitud que altrament l’Elisenda hagués considerat excèntrica i escarafallosa.
Cada vespre dedicava uns minuts a escriure algun missatge al Toni, que responia quan podia també. Li interessava com estava ella després del desencís i ella responia de manera molt positiva perquè només veia avantatges en el que havia passat i n’extreia un ensenyament positiu: La gent es coneix en un moment determinat de la vida i potser segueix camins diferents. Si és així no cal retrobar-se perquè les dues persones se sentiran estranyes l’una amb l’altra. Al Toni el tranquil·litzava veure que l’Elisenda parlava més del seu projecte nou per al seu blog de ball que no pas del Jerôme. Això el feia veure que ella era més una dona del present que del passat, molt saludable des de la seva perspectiva de psicòleg. Fer un esforç per oblidar experiències anteriors permetia a la gent tirar endavant i reinventar-se dia a dia. L’Elisenda era una triomfadora i un esperit independent com en coneixia pocs.
Dotze dies després del retrobament amb el Jérôme l’Elisenda va dir a sa germana, al Toni i a la seva amiga que ja tornava a casa. Que tenia ganes de passejar prop de l’hotel Vela, de fer un vespre de ball, d’una copa amb els amics i d’abraçar els seus nebodes. I també afegí, amb tota sinceritat, que necessitava un cafè digne pel matí i estirar els seus ossos al seu llit. Fou un dit i fet perquè l’endemà, un setze d’agost, l’Elisenda plegava la tenda, carregava el cotxe i s’acomiadava del personal del càmping i d’aquell racó de terreny que li havia estat una segona casa. S’hi havia trobat bé però també frisava per retornar a la seva vida normal. Un bon senyal pensà ella. Abans de pujar al cotxe mirà el mòbil. Tenia missatges de la seva germana que li enviava una foto dels seus nebots, del Toni que la convidava a sopar i del Jérôme. Aquest li demanava retrobar-se a algun lloc de la Provença per explicar-li tot de nou. Li envià fins i tot diversos missatges vehements de veu. Li pregava que li atorgués una segona oportunitat i li deia que no la volia perdre. Però allò només atiava la ràbia de l’Elisenda. No volia més interferències inútils i ell ho havia d’entendre.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s