Quan va arribar a Barcelona se sentí amb les piles completament carregades i aconseguí desfer l’equipatge i pujar tots els paquets a casa en només una hora i escaig. Necessitava tenir-ho tot a lloc per començar a gaudir de la segona part de les vacances i pensar en com podia aprofitar-les al màxim. De fet, el primer que faria seria veure els seus nebots, pels qui havia portat llepolies de França que ben segur els agradarien. Anà a dinar a un restaurant nou de prop de casa seva de qui tothom parlava bé i quan ja s’havia entaulat sentí el telèfon. Era el Jérôme que la trucava. No podia seguir fugint d’ell. Seria millor dir-li que necessitava que ho deixessin córrer tot. Completament. Era massa tard per intentar-ho amb una amistat perquè en els amics s’hi havia de poder confiar. Despenjà el telèfon quan li acabaven de portar la beguda.
— Digues Jérôme!
— Elisenda! Gràcies a Déu! Pensava que no em respondries! T’he enviat dotzenes de missatges!
— Sí, ja ho he notat, però no tenia ganes de contestar. Comprendràs que no se m’hagi posat gaire bé el que has fet!
– T’ho vaig explicar. Estic en procés de separar-me de la Laure. No vaig poder evitar els sentiments que tinc cap a tu! No em pots culpar d’això!
— Cert. Però puc estar ressentida pel fet que no em vagis explicar que estaves casat i que vivies amb la teva dona quan vas venir a Barcelona.
— Tu tampoc m’ho vas preguntar!
—Home! Faltaria més! Algú que coqueteja com tu amb mi i envia el tipus de missatges que enviaves tu no respon al meu estereotip d’home casat honest. Per què hauria d’haver sospitat que ets una persona poc sincera?
— És que no ho sóc Elisenda! Crec que has guanyat una mala impressió de mi…
— Creus bé Jérôme. — Hi hagué una pausa.— Mira. De moment vull que no hi hagi cap contacte entre nosaltres. Si dintre d’un any o dos tu estàs separat del tot, llavors pots tornar-me a contactar pel Facebook i ja veurem si tinc ganes de tornar a intercanviar missatges amb tu…
— Elisenda! — Cridà ell vehement des de l’alatre banda de la línia. No obstant, no continuà. Se’l sentí respirar profundament fins que afegí. — D’acord. Si és això el que vols i no tens ganes de donar-me cap oportunitat, doncs així sigui. Et desitjo molta sort!
— Jo també Jérôme. Sort i força. — Allò precisament era el que pensava l’Elisenda que li faltava a ell.
Aquell dia gaudí del seu dinar de manera solitària, pensant en el moment en què retrobaria els seus nebodets i en si encara potser tindria la gran sort de poder-los portar a la platja amb el Toni… I ben mirat potser si ho desitjava ho havia de provocar ella. Agafà el mòbil de sobre la taula i escrigué a la seva germana que respongué de forma immediata que tenia moltes ganes de veure-la i li proposava anar a sopar plegades a algun indret. Deixaria els nanos amb el seu marit. A l’Elisenda aquell grau de complicitat entre les dues l’abellia molt així és que de seguida estigué d’acord en el sopar i es posaren d’acord per aquell mateix vespre..
Quedaren a un local prop del mercat del Born. Aquell cor vell de la ciutat bategava amb força i entre copa i copa les dues germanes deixaven anar el que portaven a l’ànima. Ja s’enfosquia el cel quan van triar una taula fora.
— No m’ha agradat mai aquest moment de l’estiu en què es comença a notar que li queden quatre dies. Sempre m’entristeix i em fa recordar com de ràpidament passa el temps.
— Jo tinc una sensació molt similar! — Digué l’Elisenda. —L’hivern té un punt nostàlgic que trobo molt romàntic però em fa venir basarda. Crec que és pel fet que es relaciona amb la senectut. A més, a l’estiu fem més coses a l’aire lliure i quan fa fred ens aixopluguem més a casa davant del sofà amb una manta i veient una peli. No està malament tampoc ben mirat. No obstant és trist.
— Tu això no ho fas gaire Elisenda!
— No! Massa coses que em tenen en actiu per aconseguir no adormir-me davant la televisió…
La Marta esclafí a riure.
— Jo em passo la vida veient pel·lícules de Disney amb el Joel i la Paula a l’hivern. I sovint sóc jo que es queda adormida…
De cop i volta el front de l’Elisenda s’arrugà. La Marta, a qui no podia amagar res, sabia que algun pensament tèrbol havia tacat l’humor de la seva germana.
— Passa res?
L’Elisenda sospirà, agafà aire i respongué.
— Aquesta història amb el Jérôme m’ha fet pensar massa en si potser m’hauré equivocat a la vida.
— Equivocat?
— Vull dir si no hauria d’haver fet un esforç per trobar parella i formar una família…
— Elisenda! — Exclamà la Marta amb un to tan alarmat que dos nois de la taulà del costat es giraren cap a elles. Reprengué la frase en un to més suau.—Si haguessis volgut o necessitat parella segur que la tindries! I a més a tu sempre t’ha agradat molt anar a la teva i tenir el teu espai. Amb família això és molt difícil durant llargs anys…
— Sí però potser m’hi hagués acostumat!
— Acostumat? I per quin motiu hauries de voler fer un esforç per acostumar-te a un estil de vida que no és el que t’escau naturalment?
Fità a la Marta. Era obvi que s’estava amoïnant.
— No ho sé. Per acabar encaixant en el que la societat i tothom espera de mi, suposo.
— Ep! Tothom no! Nosaltres sempre hem acceptat com ets Elisenda. Recorda el que dia l’àvia: que la gent són escarabats. I que si fas coses per complaure els altres, desgraciadament després no et donaran un cupó amb hores de temps per poder recuperar el que has perdut. La fotografia, les classes de dansa, el Frank, la Clara, la teva activitat social que t’omple! Deixa estar la gent! O és el Jérôme? O potser ha estat aquest amic de les classes de dansa que t’ha omplert el cap amb alguna tonteria de psicòleg! És que vol treure’t diners fent teràpia?
— El Toni? Què va! El Toni mai es posa en el que faig o deixo de fer i em penso que no té cap ganes de fer-me teràpia…
— Ah! Doncs llavors potser la història amb el Jérôme…
— Sí. No ha estat gaire encertada no!
Llavors, involuntàriament aprofità per buidar el pap de tot el que hi portava dins. Quan acabà la Marta digué sentenciosa.
— Ja està. Et complicava massa la vida i tu no en parlaves pas com si fos un home que et fes perdre els sentits… com a home vull dir.
— No ho era pas. Aquí està la qüestió…
Aquella nit l’Elisenda se’n va anar a dormir amb una sensació de placidesa immensa. Ajaguda al seu còmode llit i reposant els seu ossos cansats d’estirar-se pràcticament al terra, pensà que en el fons el millor que li havia passat era que el Jérôme hagués resultat ser un estafador. O mig estafador si se li atorgava el benefici del dubte. Ella era feliç amb la seva vida serena i sense complicacions. No trobava a faltar una família o una parella i per tant haver-se de replantejar la vida passava per obligar-se a si mateixa a encaixar en un motlle que li quedava petit. O gran. Pel cas era el mateix perquè no li era còmode. S’adormí pensant en la seva germana i en les seves dolces trifulgues amb el Joel i la Paula.
L’endemà quan es despertà eren ja les quarts de deu del matí i un sol esplèndid il·luminava les parets de casa seva de manera intensa. Es llevà d’un salt perquè no volia perdre el temps. Frisava per fer la seva ruta en bicicleta per la platja i llençar-se a l’aigua i no li abellia estar torrant-se al sol després de les dotze. Decidí fer el seu cafè ràpidament i menjar quatre galetes per no entretenir-se gaire. Mirà el mòbil. No tenia cap missatge del Toni però en tenia dos del Jérôme. Senzillament no els respondria i deixaria que s’anés refredant per part d’ell. No tenia ganes d’intentar construir quelcom del no res que en quedava. Redactà quatre línies al Toni i aquest no trigà en respondre. També tenia moltes ganes de veure-la deia i que li expliqués tot el que havia vist. Quedà amb el Toni a les cinc de la tarda i de cop i volta una sensació d’eufòria revitalitzant encengué el seu ànim. S’enllestí per gaudir de la volta en bicicleta i quan estava estirant la tovallola a la sorra mirà el mòbil. Tenia un missatge de la seva germana que li pregava si podria quedar-se amb els nanos aquella nit. Que l’Ivan i ella necessitaven un respir i volien anar al teatre. Li deia que si estava cansada ho entendrien i que deixarien la sortida per un altre moment. Però a ella li vingué una idea. Potser no caldria posposar allò que havia desitjat. Escrigué al Toni i li comentà el cas. De seguida va accedir a fer quelcom amb l’Elisenda i els seus nebots. Podrien anar al cine per exemple. La Marta oferí pagar l’entrada de l’Elisenda, els nens i “l’acompanyant” i van quedar que portarien els menuts a les sis a casa de la tieta. El Toni i l’Elisenda tingueren lloc per trobar-se una hora abans i ella proposà fer-ho a casa seva.
Quan el Toni entrà de seguida l’abellí el que veié. No s’havia imaginat l’Elisenda de cap altra manera. Tenia de tot, inclosos alguns objectes de decoració però res era excessiu. Les coses més simples estaven arranjades de manera natural. La disposició dels objectes semblava fruit d’una casualitat harmònica. Ella li oferí un cafè mentre parlava del desengany que s’havia endut amb el Jérôme en clau d’humor. Ell l’assaborí tot analitzant la sana reacció de l’Elisenda. L’encís del moment pel Toni quedà només interromput per un pensament seu: «no podia desconnectar el psicòleg que portava en ell i deixar d’analitzar la gent que li era propera?». Ella l’arrencà del seu món de les idees.
— De debò que no et fa res anar al cine amb els meus nebots?
— Què dius Eli! Amb el que he enyorat jo poder fer-ho! La meva filla ja és gran i ara ja no tinc l’accés a aquest món infantil tan tendre! A més, les produccions Walt Diseney o Pixar ara ja contenen acudits que només els adults podem comprendre…
El vespre fou llarg i cansat. Anaren al supermercat a comprar per preparar el sopar, després van fer menjar els nanos i per últim van estar al cine una hora i mitja. Quan van tornar el Joel i la Paula no van fer els seus rituals d’higiene gaire llargs. Es quedaren adormits al sofà de seguida i el Toni i l’Elisenda pogueren gaudir d’una copa de vi al menjador mentre vetllaven el son dels nens.
— El que més em molesta es pensar que jo potser he triat també el pla B de la meva vida. Com jo probablement era el pla B del Jérôme.
— Què vols dir?
— Que a ell no li va funcionar amb la Laure i em va cercar a mi. I a mi no m’ha funcionat amb les parelles i he triat un estil alternatiu de vida.
— Però tens els teus moments de felicitat oi?
— Home sí! Però felicitat absoluta no ho sé…
— Ai! — Sospirà el Toni. No sé qui diantre ha tret això de la felicitat absoluta però el meu filòsof favorit ho anomenaria una sobirana tonteria.
— I qui és el teu filòsof favorit?
— Richard David Precht.
— I què diu?
— Milers de coses, però entre les més sàvies que la felicitat absoluta ens estupiditzaria a tots. Necessitem una certa dosis de descontent o frustració per moure i canviar coses. I jo afegeixo queper a ser creatiu també. Si tu fossis cada dia mega-feliç no cercaries fer activitats noves per sentir-te bé i llavors la teva vida sí seria una rutina.
L’Elisenda restà pensativa.
— Llavors la felicitat no existeix? Només existeixen moments feliços?
— Segons ell sí. Només tenim moments feliços. O equilibri. La majoria d’éssers humans estan més pendents de no caure en desgràcia que no pas de ser feliços. No tenir excessives preocupacions o seguir en vida i poder omplir l’estómac és motiu d’alegria en molts més països del món dels que imaginem.
—Cert. Però no m’agrada mesurar la meva “sort” en comparació amb la no sort o desgràcia dels altres. Jo vull estar bé amb mi independentment de la resta.
— Absolutament sà Eli.
Ella notà per segona vegada que ell havia utilitzat aquell diminutiu.
— Perdona. Em dic Elisenda.
— Ai disculpa’m! No et puc escurçar el nom d’aquesta manera. Sense demanar permís.
— Els meus pares i ma germana em diuen Lisa de tant en tant. Que és com em pots dir si vols.
— Lisa! M’agrada! Doncs Elisenda o Lisa. Dependrà de l’ocasió. Però, per seguir la conversa, crec que la teva és una actitud molt sana.
— Sí, però què me’n dius d’això d’haver triat el pla B a la meva vida.
— Lisa. Has fet per les circumstàncies. Ets una amant de la llibertat i triar l’opció que més lliure et fa és el que et proporciona més felicitat. Per tant has triat el pla B potser per a molts però l’A per tu. I com a psicòleg et puc assegurar que molta gent té els problemes per no haver estat capaç d’escollir l’opció que més adient li era, sinó la que més l’apropava al ciutadà desitjable. Gaudeix del que tens i no et trenquis la closca.
La Lisa mirà els seus nebots i degustà el darrer got de vi. La llum tènue de la làmpada i l’ambient càlid d’aquella nit d’estiu l’embolcallaren. El Toni tenia raó. No tothom havia de ser feliç amb la versió A. I al capdavall, tampoc s’havia d’avergonyir de ser diferent a la majoria. Els que l’estimaven l’acceptaven tal i com era. Una persona alternativa que havia decidit no seguir a la corrent. Tancà els ulls per assaborir la darrera gota de vi i sentí que la suma de tantíssims moments com aquell la feien una persona ditxosa.