El semàfor se li posà en vermell inesperadament i ella parà de sobte, en posar el cotxe en marxa, se li calà. Tenia les mans suades i sentia el cor a les orelles. Hagués pogut arrencar a plorar i no sabia ben bé per quin motiu. Ni s’havia fet masses il·lusions amb el Jérôme ni s’havia deixat engalipar del tot i per això ja feia temps que tenia la mosca darrera l’orella. Però comprovar que se l’havia intentat enganyar d’aquella manera tan simple era un insult a la intel·ligència humana. Certament allò era el que més l’emprenyava. Estava desorientada i necessitava un respir. I poder prémer l’accelerador i deixar anar la ràbia continguda. Tombà pels carrers fins que trobà la rotonda que portava a pràcticament totes les direccions. Tan bon punt veié senyalitzat Saint Maries de la Mer decidí canviar de plans i visitar el poble, lloc d’adoració dels gitanos i meravellosa perla envoltada de la natura de la Camarga. La música de la radio i aquell paisatge espectacular del parc natural van anar assossegant el seu ànim. Se li havia fet un nus a l’estómac, el pit li feia mal perquè el cor se li havia accelerat amb els nervis i a pesar de la calor infernal, sentia fred. Però la cançó Monsier le Cordonier del cantant Soprano va aconseguir retornar el ritme del batec del motor del seu cor. I poc després trobà un indret on parar el cotxe. Necessitava sortir, estirar les cames i enviar un missatge al Frank. No, al Frank no. Estaria massa immers en el seu món allunyat del de l’Elisenda. L’enviaria al Toni primer i a la Clara més tard. Aturà el cotxe i obrí la porta. Uns arbres gegantins que no sabia reconèixer proporcionaven una ombra excel·lent i miraculosa que esdevingué una pomada pel seu cos humitejat de suor freda. Al maleter havia deixat una jaqueta prima i se la posà. Amb la porta oberta i les cames fora del cotxe, agafà el mòbil i redactà un missatge curt però molt entenedor del que havia passat. I també fou sincera quan va voler descriure la ràbia que havia sentit en marxar de l’oficina del Jérôme. Com que no esperava resposta ràpida va beure un glop d’aigua, i agafà la càmera per tal de fer un parell de fotos d’aquell indret idíl·lic. Ben segur serien de les del tipus que es poden ampliar després i penjar a algun cantó per relaxar-se. La fotografia tenia per a ella un immens poder tranquil·litzador i quan tornà a pujar al cotxe ja es veia amb suficient força per a gaudir d’un dia magnífic i no permetre que la ràbia que sentia li enfonsés les vacances. Mirà el mòbil. El Toni ja havia respost al WhatsApp amb una emoticona d’horror i deia que el Jérôme li resultava a ell mateix, des de la distància, una decepció absoluta. Ella respongué immediatament que desitjaria poder donar-li una bufetada pel temps perdut en missatges i en les curtes vacances a Barcelona, en què l’Elisenda no tingué ni un sol respir. No havien ni passat deu segons del missatge que envià ella quan sonà el telèfon. Era el Toni i ella respongué.
— Elisenda. Com estàs?
Ella sospirà fort i respongué amb veu un pèl tremolosa encara.
— Amb una sensació tan tremenda de que m’han tractat d’imbècil que em fa venir ganes de plantificar-li una bufetada a aquell fill de fusta, però ja no puc!
— Ho entenc! — hi hagué una pausa—Tu però no estaves del tot tranquil·la amb ell… hi havia quelcom que no et quadrava. El que em sap greu és haver-te anima’t a fer aquest viatge…
— Per què? La veritat pot fer mal una vegada però una mentida fa mal sempre! A més el viatge és fantàstic i un cop netegi els meus pensaments i aparti aquest imbècil del meu cap, gaudiré d’aquestes vacances com un nen amb sabates noves!
Hi hagué un petit silenci i l’Elisenda sospità que la comunicació s’havia tallat. Però no era així.
— M’ha agradat molt això de que la veritat fa mal una vegada, una mentida fa mal sempre… Tant de bo molts dels meus pacients ho entenguessin! S’estalviarien molts diners, anys en estat de somnolència i calés!
L’Elisenda sospirà. Deixà uns segons de pausa per si el Toni volia dir quelcom i afegí:
— Bé. Ara si més no puc reprendre la meva vida sense haver-me de trencar la closca i quan torni començar a mirar com tirar endavant el meu nou projecte de negoci. Realment el Jérôme s’ha endut massa hores del meu temps! Això és el que m’indigna més! Que s’ha cregut amb el dret de fer-me perdre tantíssim temps sense ni tan sols dir-me la veritat.
— No és cap persona honesta Elisenda. Els psicòlegs tendim sempre a disculpar tot tipus de conducta amagant-la sota el mantell de “circumstàncies atenuants”, tanmateix la malaltia continua sent la mateixa. Ha estat un vampir energètic per a tu i ara només pots estar contenta que te l’has tret de sobre! Imagina’t que no vas a França i segueixes mesos i mesos dedicant-li temps i espai mental! Tot pel dimoni!
Aquella reflexió la va alleujar. S’havia sentit molt cagacalces per no haver demanat obertament a la dona rossa si sabia què havia anat a fet el Jérôme exactament a Barcelona. Ella no havia fet res malament. Devia trigar en arribar a la conclusió perquè des de l’altra banda del telèfon li arribà la següent pregunta del Toni:
— On ets ara?
— Camí del parc natural de la Camarga. He fet un canvi de plans perquè tinc el cap espès i la natura em relaxarà més que una visita a una ciutat.
— Molt probable. Escolta, hee de marxar que avui tindré a ma filla a casa. T’escriuré més tard per veure què fas però no em vull fer pesat. Respons només si et ve de gust, d’acord?
— Entesos Toni! Moltíssimes gràcies i no t’amoïnis que t’aniré donant senyals de vida…
Quan va penjar ja se sentia moltíssim millor. De fet allò que havia passat aquell matí havia estat un tel del present que havia enterbolit la seva relació amb el Jérôme des d’un principi. No hi havia confiat de bon començament i després de tantíssims anys havia de seguir refiant-se de la seva intuïció. Anava sovint contra les evidències, però acabava sempre sent certa. Engegà el cotxe de nou, ara però, amb una impressió diferent: no fugia. Retrobava el seu equilibri perdut durant els darrers mesos de dedicació excessiva al Jérôme. Ara entenia com es podia anomenar “vampir energètic” a certes persones.
Abans d’arribar a Saint Maries de la Mer veié un parc ornitològic i decidí visitar-lo. Allò de passar-se unes hores intentant albirar ocells amagats als aiguamolls ben segur la faria pensar en una altra cosa.
El cel s’havia mig tapat i considerà que era el temps perfecte per una excursió amb visita a la fauna i flora local. Pagà l’entrada i s’endinsà al parc. Passejà durant dues hores i quan se’n adonà gairebé havia recorregut tot el recinte, havia fet més de quaranta fotografies, tenia una gana de llop i li havia quedat l’escot vermell. Allò era el que més la preocupava. Tan bon punt arribés a una farmàcia es compraria algun producte per apaivagar al set de la pell. Era evident que la quantitat de crema que s’havia posat aquell matí no havia estat suficient.
Gairebé saltà d’alegria en veure els serveis i el bar del final del recorregut. Alleujà la seva bufeta ràpidament i després comprà un entrepà i un gelat que li van semblar un àpat de Déus. Considerà que aquella gana era un bon símptoma perquè generalment els mals d’amor li treien la fam. El cas del Jérôme no havia arribat a aquella magnitud. No se n’havia enamorat i per tant, l’únic que li coïa era que l’haguessin enganyada. I després del darrer dolç refrigeri considerà uns minuts si havia de girar cua i intentar arribar a Nîmes per no deixar-se esbordellar ni tan sols un dia més de la seva vida o si pel contrari encara tenia ganes d’anar fins a Saint Maries de la Mer. Trià la segona destinació perquè per tossuderia hauria de fer massa kilòmetres en direcció contrària per gaudir de la ciutat. En canvi Saint Maries li quedava a pocs minuts i encara podia assaborir les darreres hores de la tarda en una localitat famosa.
Trobà aparcament gratuït fora de la zona més cèntrica de la localitat. Aquell petit poblet francès era una barreja d’arquitectura hispano-andalusa al bell mig d’un parc natural amb una platja no gaire plena. L’Elisenda s’hi passejà i en contemplà les botigues que li recordaven els establiments de la costa catalana, plens de llepolies pels estrangers amb calés, i li vingué de gust banyar-se al mar. Era cert que a Barcelona anava sovint a la platja però el mar era quelcom que la tranquil·litzava i alleujava i que feia dies que no tenia l’oportunitat d’assaborir. Es prengué un cafè en un bar i aprofità per a posar-se el bikini al bany. Agafà la tovallola que portava al maleter i caminà fins a la platja. A quina de les que coneixia podia comparar aquella de la Camarga? Una mica de vegetació la saludava abans d’endinsar-se a la sorra blanquinosa que bressolava una mar que semblava plàcida. I ho era. Però gèlida i poc profunda perquè l’Elisenda va haver de caminar un bon tros abans de poder tenir les cames cobertes i submergir-se en aquella aigua refrescant.
Quan va sortir els rajos solars ja no escalfàvem amb la virior del dia i va sentir una fresca que li feia posar la pell de gallina. Tan bon punt estigués mig eixuta aniria al cotxe i es posaria la roba interior. Ajaguda de panxa al sol tímid pensà que la vida tampoc li havia donat gaire bufetades. Tot i no haver pogut trobar la persona adequada per compartir moments com aquell, havia après que era molt saludable saber estar sol per no embolicar-se amb individus nocius com alguna de les seves ex-amigues. Mentre tornava al cotxe pensà en la Irene, que havia tingut fills molt jove amb un home que la tractava amb una condescendència insultat, com si ella no fos capaç de prendre cap decisió. També pensà en la Marta, que vivia amb un noi de qui no estava enamorada per complir amb les expectatives de la societat i evitar preguntes incòmodes de tothom.
En el moment en què posà la clau al cotxe i l’engegà se sentia exonerada del tot. Era fantàstic gaudir de la llibertat que tenia i no posar la seva persona al servei de ningú indefinidament i incondicionalment! Tot el que tenia al cap en aquell moment de solitud de carretera era aconseguir arribar suficientment d’hora al supermercat per a comprar-se el sopar i prendre una dutxa calenta per a posar-se a to abans d’anar a dormir. Ah! I respondria breument al Toni i la Clara que ja estava millor i que els escriuria l’endemà quan ja estigués un xic més reposada.
Quan arribà al càmping amb el seu sopar comprat al supermercat ja eren les nou tocades. S’afanyà amb la dutxa perquè no tenia cap ganes de sopar completament a les fosques amb tot de mosquits al voltant de la làmpada aprofitant per cruspir-se-la a ella. I quan sortí de la dutxa amb el seu vestit net, unes xancles netes i un jersei prim per evitar qualsevol cop de brisa impertinent se sentia com una reina altre cop mestressa i senyora al cent per cent de la seva vida… Avançà amb passos segurs fins la seva parcel·la, però davant del seu cotxe hi veié un home girat d’esquena a ella. Alentí les passes per assegurar-se que aquella silueta pertanyia a qui pensava i no trigà gens en corroborà les seves sospites. Ell es girà i la fità directament als ulls. Ja no hi havia cap mena de sortida per a ella. Cap escapatòria com la del matí. Ell havia envaït el seu espai i no podia posar-se a córrer. No badà boca però no calgué perquè ell trencà el gel:
— Elisenda! Has de deixar que t’ho expliqui…