L’Elisenda dormí com un soc fins a quarts de deu, així doncs només tingué temps d’enllestir-se i trobar l’establiment Leclerc on treballava el Jérôme. Hi arribà cap a les onze i decidí anar a fer una volta pels voltants i regalar-se un bon esmorzar. Llàstima però que els entrepans com els de Catalunya no eren especialitat francesa. El pa blanc era bo però les baguettes no estaven ni ben sucades ni farcides de manera prou temptadora. Trobà un lloc on pogué menjar un croque monsier que se li feu una mica espès tot i remullar-lo amb un capuccino com els d’Itàlia. Decididament l’endemà compraria tots els avituallaments necessaris per esmorzar al seu gust: Un bon pa, uns tomàquets i algun embotit que li fes el pes. A les dotze en punt era a la porta del Leclerc i envià un missatge al Jérôme, que no trigà ni dos segons en deixar-se veure sortir per la porta principal del gegantí establiment. S’apropa a l’Elisenda amb un somriure que a ella li resultà un pèl postís. S’hi acostà i li donà un petó a la galta:
— Quina alegria veure’t aquí! No m’hagués imaginat mai que vindries!
— Em va picar la curiositat i com que no quedava lluny i tampoc tenia plans per vacances he decidit fer el nas.
El Jérôme la va guiar fins al seu despatx. Mentre travessaven l’establiment ell anava saludant alguns empleats i preguntava a l’Elisenda si havia trobat un allotjament còmode.
— Sí. He anat a un càmping. —Digué l’Elisenda innocentment.
— A un càmping? — Demanà ell absolutament sorprès.
— Sí. Passa res? — Féu ella molestà pel to de la preguntà d’ell i encara més per l’expressió de la seva cara.
— Dona! Potser estaries més còmoda a un hotel?
— I també pagaria el triple com a mínim. El càmping em permet viure a l’aire lliure. Em passo ben bé el seixanta per cent del temps que tinc tancada en quatre parets. He pensat que per vacances vull variar una mica.
— Però no és gaire còmode, oi? Vull dir, que si per exemple necessites anar al bany per la nit has de sortir de la tenda i caminar fins al lavabo.
— Sí. Però per una vegada que utilitzi el bany durant la nit no estic disposada a pagar els seixanta o fins i tot setanta euros de diferència que hi entre un càmping i un hotel senzill.
La breu conversa des de l’entrada fins al despatx del Jérôme ja havia irritat l’Elisenda, que detestava la gent que necessitava una dosis de confort extrem i per això quan ell obrí la porta del seu despatx ella ja hagués desitjat girar cua.
— Aquí el tens. El despatx on treballo uns quatre cops a la setmana!
L’Elisenda el mirà. L’havia vist en fotografia però ara s’adonava de com de fred i impersonal era. Digne d’un home sense caràcter o que s’acabava d’instal·lar.
— Et puc oferir un cafè? — Demanà ell.
— No gràcies, acabo de prendre’m un capuccino i estic bé.— Rabiüda com estava amb la pregunta sobre l’hotel l’Elisenda disparà l’artilleria.— Com és que has trigat tant en respondre? Quan sóc a Barcelona m’envies missatges sis cops al dia o més!
El Jérôme, assegut ara en la cadira del seu despatx i amb l’Elisenda a l’altre banda de la taula com si li fes una entrevista de feina, li respongué.
— Ja t’ho he dit. He estat molt ocupat.
Els ulls dels Jérôme semblaven un iceberg la gelor del qual va travessar l’Elisenda. De cop necessitava tornar a un lloc càlid perquè una sensació de fred l’havia deixat glaçada. No obstant el fità als ulls durant uns segons sense dir res. L’ombra de la sospita que havia enterbolit aquella comunicació la primera vegada havia aparegut de nou. Amb virulència perquè la reacció del Jérôme era gairebé agressiva, tot i ser silenciosa. Frisava per saber què li feia pensar a ell que podia aparèixer en la seva vida i plantar-se a Barcelona i ara ella, que l’havia acollit tan càlidament, havia d’aguantar una callada per resposta.
Una frase no estudiada li sortí de l’ànima com un esternut impertinent al que no es pot controlar.
— No sé què havia esperat però aquesta rebuda segur que no. Ja em va semblar estrany que em contactessis de cop i volta i intentessis entrar en la meva vida d’una manera tan insistent. I de la nit al dia vas desaparèixer. No m’agrada. No m’agrada no tenir clar amb qui estic tenint una relació ni cap a on va, ni qui és, ni que la relació no sigui del tot equitativa.
El Jérôme s’alçà de la cadira però no tingué temps de fer res més perquè la porta s’obrí i entrà una dona alta, rossa i prima, vestida de manera esportiva que duia una bossa d’aquelles on pràcticament no hi cap res.
— Amor! T’he interromput! Ho sento. Ningú m’ha dit que tenies visita…
Aquella dona rossa i esvelta fitava el Jérôme incisivament mentre repassava de dalt a baix l’Elisenda a qui les anteriors sospites li permeteren albirar el què passava.
Amb totes les taules corresponents a una dona que havia volat molt d’hora i havia vist el món tal i com era, s’aixecà de la cadira, caminà cap a la contrincant i li digué:
— No em tingut el plaer. Em presento. Sóc l’Elisenda, una coneguda del Jérôme de fa molt anys. He vingut a passar les vacances a la Provença i no podia deixar de venir-lo a visitar.
Malauradament estava d’esquena a ella perquè estava davant de la dona rossa estenent-li la mà. Li hagués agradat veure quina cara feia ell. Hagués donat fins a tres-cents euros per a fer-ho però no li era possible.
— Ohh! Féu ella sorpresa! En Jérôme no me n’havia dit res. Altrament l’hauríem convidat a sopar…
Les sospites es corroboraren. Aquell «l’hauríem convidat a sopar» donava a entendre que vivia amb el Jérôme. Començava a tenir-ho tot clar.
— No s’hi amoïni. Estic de passada i faig un recorregut que ja m’he fixat prèviament. Quan arribo al vespre al càmping estic rendida… sopo frugalment i vaig a dormir d’hora per tenir suficient energia l’endemà…
— Doncs potser podríem dedicar-li unes hores per a ensenyar-li bé la ciutat!
— Un dia més i ja ho tinc. Em quedo avui i demà per veure allò que és essencial. Demà passat segueixo en direcció a Frejús.
Aquella dona de cabells daurats que en un primer moment havia semblat freda a l’Elisenda, semblava ara completament càndida amb els seus innocents ulls blaus mostrant une pupil·les negres que es feien grans per instants.
— Jérôme! Digués quelcom! No pots deixar que la teva visita marxi sense fer res per a ella.
Llavors l’Elisenda es girà i el veié amb un rostre completament esbarrellat, com si li hagués agafat un mal de panxa espantós i comprengué com d’incòmoda devia ser aquella situació per a ell.
— No es molestin, de veritat! Volia dir hola però tinc un itinerari força rígid. M’ha agradat molt conèixer-la senyora… — No acabà la frase perquè volia sentir-ne el nom dels seus propis llavis.
— Laure! — El Jérôme no li ha parlat de mi? — digué ella mostrant veritable atordiment.
— Sóc un desastre pels noms! Un plaer conèixer-la. Té una gran sort de viure en una ciutat tan encisadora com Arle i amb una gent tan acollidora. La felicito!
— És vostè l’Elisenda? El Jérôme em va dir que la visitaria a Barcelona quan hi tornés per negocis. Vostè sí que viu a una ciutat meravellosa! M’encantaria poder viure-hi una temporada.
Arribat aquell punt es mig girà per quedar de perfil a tots dos.
— Potser tampoc seria tan difícil… — I li clavà una mirada al Jérôme com un punyal roent. Una mirada que aconseguí el que pretenia, plantar una bufetada a qui la rebia.
— He de marxar. Tinc la intenció d’anar a Nimes avui i no m’agradaria arribar-hi massa tard no sigui que hagi de fer cua per mirar les arenes!
Donà la mà a la Laure i va fer un gest al Jérôme mentre sortia per la porta rabent. Hagués volgut començar a córrer passadís avall per allunyar-se d’aquella imatge grotesca que li havia quedat al cap. Pensant en la sensació apegalosa i pudent d’aquella relació que li havia pres l’equilibri de la seva vida i li havia embrutat l’espai mental, hagué de reprimir les ganes de tornar al despatx per dir-li al Jérôme que pensava d’ell que era un home covard i miserable. Estava a uns pocs metres de la porta quan sentí el seu nom però no es va girar. Es va dirigir al cotxe i el va engegar i va retornar cap al centre d’Arle sense saber ben bé que volia fer.