Plegà la seva tenda de campanya amb molt poca gràcia. Aquelles andròmines que es muntaven soles no es podien tornar a enquibir en la seva funda tan ràpidament com volien donar a entendre els manuals d’instruccions. No obstant havia de reconèixer que havia millorat moltíssim. De necessitar l’ajut de cinc adults al primer càmping, va passar a necessitar només ajut d’una persona al segon i ara ja la sabia plegar sola. Allò de portar la casa a l’esquena com un cargol l’abellia perquè no s’havia trobat mai a gust als hotels. En primer lloc perquè hi havia una pila innumerable de gent que havia passat pel mateix llit on ella havia de dormir, en segon lloc, perquè eren espais totalment impersonals i no tenien cap detall íntim tret de la maleta o bossa que portava el viatjant, i en tercer lloc, perquè tothom es tancava a partir d’una determinada hora a la seva habitació i no en sortia fins a estar físicament recompost. És a dir, que just en llevar-se, quan la son ens enterboleix les faccions ningú es deixava veure a l’hotel per vanitat. En canvia al càmping les cares inflades i lentes o despertes i rialleres no es podien ocultar fàcilment i allò feia aquells espais moltíssim més humans que qualsevol hotel, fonda o pensió. I tot i ser molt exigent amb si mateixa i trobar-se la persona més horrorosa del món, l’Elisenda no hagués canviat per a res aquelles vacances de càmping per una ruta plena de comoditats. Va riure tota sola intentant posar altre vegada aquella tenda dins la seva funda i un cop ho aconseguí gairebé s’hagués volgut recompensar amb un cafè dels de debò però li era massa difícil intentar trobar un lloc on fer-ne un com li agradaven, i a més tampoc volia trigar massa en arribar a Arle. Volia instal·lar-se primer i després anar a fer el nas prop del supermercat on treballava el Jérôme. Ja el contactaria després. Quan s’assegué al cotxe un sentiment de felicitat s’apoderà d’ella. Era fantàstic no haver anat a cap hotel com havia pensat fer en un primer moment. Aquelles estades al càmping li permetien gaudir de quelcom que no tenia a Barcelona: un espai verd que podia considerar temporalment el seu jardí. El recorregut se li va fer curt i travessà el Parc natural de la Camarga molt més ràpidament del que hagués desitjat de veritat. El paisatge era fabulós i relaxant alhora i la va fer pensar que el Jérôme havia tingut sort d’anar a parar a un indret així, on podia tenir la natura tan prop. Va trobar enrevessat arribar al càmping que havia cercat per internet però un cop allí tot anà com una seda. Li van assignar una parcel·la i un cop hagué parat casa seva, decidí escriure un WhatsApp al Jérôme. Fins aquell moment havia aconseguit donar-li tan sols informació bàsica com allò que dinava o sopava per evitar qualsevol dada que pogués rebel·lar que estava a França. El següent WhatsApp que escrigués ella ho canviaria tot. Es deixà uns instants per assaborir aquella espècie de victòria. Desplegà la seva taula de campanya i es preparà un cafè amb la Oroley de viatge, la fidel companya que l’havia mantingut desperta durant els seus recorreguts per Europa treballant en els projectes europeus. Flairà el líquid negre que sortida de l’Oroley i anava omplint la tassa. No era un cafè de luxe ni estava asseguda en un indret exquisit però la remor dels arbres acaronats pel vent de la Provença, la gespa cruixent sota els seus peus i aquell aroma mancat d’artifici la feien sentir la persona més afortunada del món. No tots eren capaços d’assaborir coses simples com ella.
El Jérôme li havia enviat diversos missatges i ella no els havia pogut respondre encara perquè estava pendent de la conducció. Ara era el moment. Li digué que estava bé i que acabava de subjectar la seva tenda de campanya al terra de la parcel·la de terreny assignada. Que havia decidit fer una incursió espontània a França i que després d’haver escoltat tantes meravelles sobre Arle, al final hi havia anat a parar. No esperava resposta immediata i per tant va decidir acabar d’arranjar l’equipatge abans d’explorar el centre de la ciutat. I va resultar ser molt més encisadora encara del que havia imaginat. Va passar l’estona fent fotografies des de totes les perspectives possibles de les arenes i quan se’n va adonar ja era hora de començar a pensar en anar a fer quatre compres per sopar. Havia vist un centre comercial senyalitzat a la sortida d’Arle i per tant no va amoïnar-se gaire per trobar res a cap altra banda. Abans de pujar al cotxe mirà el mòbil. Encara no tenia cap WhatsApp del Jérôme. Això li començà a semblar sospitós. Tret d’aquella vegada que no va donar senyals durant dies, ell sempre li escrivia missatges contínuament. L’Elisenda tornà a pensar com de bo era tenir una vida completament independent de la dels altres. Ben segur s’havia trobat molt sovint amb gent que la criticava pel seu esperit autònom però era molt pràctic a l’hora de no haver d’esperar que els del voltant fossin un factor decisiu en la pròpia felicitat. Quan tornà al càmping eren prop de les nou i estava baldada. S’assegué a la taula i assaborí el plat fet i l’amanida que s’havia comprat. Pensà en el Frank un moment fugisser. Segur que ell no pensava en ella en absolut. Des que el Jérôme havia entrat en la seva vida un dubte li enterbolia un xic els bons moments que passava amb el que havia estat company de llit durant tant temps. Necessitava esbrinar si s’havia mig embrancat en la relació amb el Jérôme perquè en realitat, la que tenia amb el Frank li resultava massa superficial. Ben segur era agradívol tenir un mascle prop que la feia sentir bé i la satisfeia adesiara, però el Frank marxava i no sabia pràcticament res de la seva vida fins que tornava a voler estar prop seu. I això volia dir que durant sis dies de la setmana, ella no tenia ni idea del tipus de vida que portava ell, del que pensava, de com se sentia, de si era feliç, infeliç o si havia tingut algun problema a la feina. Era una relació iceberg. Ella en veia només la punta, com ella la d’ell, però la profunda realitat restava submergida dins l’aigua freda i aquella manca de transparència l’havia començada a molestar.
Amb una cervesa a la mà i contemplant una lluna plena esplèndida i unes estrelles que feia temps que no veia a Barcelona, s’adonà que potser el Jérôme no hagués estat ni una opció si en el fons ella no hagués sentit que allò amb el Frank no l’acabava d’omplir. Després d’aquell humil sopar que a ella li semblà un menjar digne de reis en aquell tros de terreny a la natura envoltada d’arbres i sense sorolls impertinents, posà tots els coberts i el got en un recipient de plàstic i anar a fregar-los a la pica comuna. Després es netejà les dents i caminà cap a la tenda de campanya. Volgué llegir una estona a la llum de la làmpada que s’havia comprat per a poder fer la seva hora de lectura diària. No obstant només fou capaç de seguir el fil de la història de la novel.la durant vint minuts. Es veié obligada a apagar aquell estri i dormí com un soc fins que el so de les branques trepitjades pels ocells i de la remor del vent la transportaren altre cop al món dels conscients. Estirà totes les extremitats i s’alegrà en comprovar que fins i tot en una tenda de campanya era capaç de dormir bé. I de fet molt millor que al centre de la ciutat perquè el seu son no havia estat interromput per res i se sentia plena d’energia. Agafà el mòbil situat a la seva dreta per veure l’hora. Eren tres quarts de nou. Tot un record perquè havia apagat el llum a dos quarts i tres minuts d’onze! Allò era l’efecte relaxant del camp. Sens dubte. S’adonà que tenia uns WhatsApps. Pensà que un seria del Jérôme però s’equivocà. El primer era del Toni que volia saber com estava i si ja havia vist el Jérôme. El segon era de la Clara, que també estava encuriosida. Els respongué encara estirada. El Toni estava connectat i de seguida li tornà el missatge. Volia saber com se sentia ella pel silenci del Jérôme. L’Elisenda necessitava posar-se dreta de nou i per això li respongué al Toni que li escriuria tan bon punt s’hagués fet un cafè i hagués anat a alliberar la bufeta al bany. Amb l’amarg beuratge entre les mans i l’aroma de la gespa fresca atordint el seu nas, escrigué en poques línies la reflexió que s’havia fet la nit anterior. El Toni trigà uns minuts en respondre i ho va fer amb tota la sinceritat del món. Escrigué que pensava que ella podia estar decebuda perquè la no reacció del Jérôme no era inacceptable d’algú que havia estat mostrant un interès tan persistent i una necessitat de contacte continuat. L’Elisenda li donà la raó. Ell preguntà què pensava fer ella i digué que aquell dia volia visitar Avinyó i el palau papal i que potser la seva antiga flama donaria senyals de vida. El Toni li digué que no es volia fer pesat però que estaria content de rebre notícies seves. Li assegurà que li faria saber com anava i fins i tot li enviaria alguna fotografia que li semblés interessant. Va trigar una mica en arreglar-se per marxar cap a Avinyó perquè es deixava sempre alguna cosa que necessitava per a enllestir-se a la tenda. El raspall de dents, la tovallola, el paper higiènic… era ben bé una qüestió de costum. Dos dies més i seria experta en acampada.
La ciutat d’Avinyó la va enamorar tot i estar plena de turistes fent fotografies per tot arreu. Aquell palau papal construït sobre roca i el pont donaven un toc realment màgic a una ciutat envoltada d’un verd intens a pesar de la calor de l’estiu. Tingué temps d’escriure un missatge a la Clara i a la seva germana mentre esperava per entrar al palau. La visita durà fins les 15:00 i després la gana de llop la va fer entrar a un restaurant a menjar-se una crep de xocolata gegant. En allò ningú guanyava els francesos, tot s’havia de dir! Després mirà el mòbil però no tenia cap missatge del Jérôme. Ara sí que ja començava a tenir la mosca darrera l’orella. Se sentia enganyada perquè no es podia interrompre una comunicació de manera tan abrupta sense donar explicacions. Per espolsar aquells sentiments negatius que la feien sentir tan malament va anar a veure botigues pel centre de la ciutat. Va comprar un parell de foteses que li van fer il·lusió i després tornà a Arle, passà pel centre comercial on comprà el seu sopar després de rumiar quin plat provaria aquell dia i anà al càmping. Eren ja quarts de nou quan va arribar acalorada però tingué prou temps per a fer un bany a la piscina. S’estava eixugant quan sonà el seu mòbil. S’assegué per guaitar de qui era. Finalment era el Jérôme que es disculpava perquè havia estat molt ocupat i no havia pogut respondre abans. Allò li sembla una estupidesa a l’Elisenda. No costava tan respondre, sobre tot tenint en compte que algú era a la ciutat de visita. Un “Benvinguda” no hagués estat de més. Ell li demanava com estava, on era i si podia anar-la a veure. Ella rumià. Podia arribar-se ella al seu territori. No havia mostrat tantes vegades en foto el seu despatx o la seva casa? Ara ella els volia veure en persona. Li respongué que el podia passar a veure a l’oficina. Hi hagué altre cop uns deu minuts de silenci en què ella tingué temps de preparar-se el sopar. Després ell respongué amb un d’acord. I li donà les indicacions per anar-hi. Entre onze i dotze li aniria bé perquè podrien dinar plegats. Demanava si li aniria bé a ella. S’ho pensà. Estava de vacances i no tenia plans fixes. Aniria a Nimes per la tarda o un altre dia. Així doncs s’acomiadaren fins a les dotze del dia següent.