I aquest dijous 10 de maig, amb els meus quaranta-quatre anys acabats d’estrenar i amb l’energia que dona el sentir-se encara molt jove i amb ganes de fer coses, vull començar el post recordant que ahir dia 9 de maig va ser un dia de festa gran a Rússia. I és que el poble que ens va donar un Pushkin, un Tolstoi iun Dolstoievski celebra ni més ni menys que la fi de la segona guerra mundial i la victòria sobre els nazis. Perquè desgraciadament no hi ha cap família russa que no vagi perdre algun membre en aquella guerra que es va emportar a l’altre barri al tres per cent de la població mundial de l’època. I els que tenen les dates històriques més fresques al cap ara es demanaran: com és que els russos celebren la victòria el 9 si la capitulació de Hitler va ser el 8? Doncs molt fàcil, perquè en el moment en què el “Führer” la signava, a Rússia, amb la seva diferència horària, ja era el dia 9.
Ha plogut molt des de llavors i jo, que vaig viure a Alemanya durant nou anys, he de dir que procuro passar full i no pensar en aquest capítol tan funest de la seva història i concentrar-me sempre en la cara més emocional del nostres veïns teutons. I aquest aspecte divertit i fresc es veu reflectit en les frases fetes alemanyes a les que ja he dedicat algun post anteriorment. Avui m’agradaria fer-vos conèixer unes quantes expressions que jo trobo molt castisses.
Començaré per una que sempre em va fer molta gràcia perquè no sona per a res a alemany i em feia recordar l’entranyable personatge televisiu “Petete”. L’Expressió és “etepetete” que designa un indret, una decoració o quelcom que ens sembla molt “tocat i posat”. Jo per exemple, prefereixo no anar a hotels perquè els trobo massa de persona “etepetete”, és a dir, llepafils. “Etepetete” sovint també designa a persones primmirades i que es comporten de manera afectada. Això precisament que a mi em posa els pèls de punta…
Que consti que crec que, de vegades, llocs de molta categoria poden estar plens de gent molt planera. I aquí vull recordar que quan vaig treballar a l’hotel Adlon de Berlin, un dels cars de la ciutat, em vaig trobar clients amb molts diners i molt planers amb els que segur que m’hi hagués trobat bé parlant més enllà del que era necessari per a la meva feina. No obstant, està clar que si anem de càmping no trobarem gent “etepetete”. Ans al contrari.
La següent expressió que de què us vull parlar avui és la de “wie ein Wasserfall reden”, és a dir “parlar com un saltant d’aigua”. Sempre he volgut imaginar per quin motiu els alemanys comparen algú que parla molt amb un saltant però es veu que des de l’antiguitat el llenguatge i la parla s’ha comparat amb un torrent d’aigua que flueix o pot fluir sense aturador.
Una altra frase que vaig sentir com a mínim una cinquantena de vegades va ser la de “auf den Wecker gehen” que vol dir literalment “anar algú al despertador” i vol dir treure a algú de polleguera. Sembla que en un temps molt llunyà, el “Wecker” era un mot que designava l’enteniment i això d’anar a una persona al “despertador” volia dir tornar a algú boig. Però estaríem parlant d’una accepció tan llunyana i caiguda en desús que el diccionari Wahrig ni tan sols la recull. Per cert, ja que hi som: algú sap què és la polleguera? Doncs és la peça de pedra o ferro per la que passa el piu amb que subjectem la porta. Havia emprat aquest mot milers de vegades però no en vaig saber el significat fins que fa poc, parlant amb uns companys de feina, vaig esmentar que algú o quelcom, ara no recordo què era, em treia de polleguera. La meva companya originària d’Extremadura però que viu aquí des de fa anys em va dir que aquella expressió que acabava d’utilitzar devia ser de “iaies”. I el professor de català, present en aquell moment a la sala de professors, va defensar-me dient que ell també la feia servir molt. Llavors la meva companya va demanar què era la polleguera i el professor de català es va traure de la màniga una explicació que va resultar ser errònia. Ell mateix ho va reconèixer abans de cercar-la al diccionari. Què curiós que tots plegats no tinguem el temps de plantejar-nos d’on surten aquestes paraules que fem sortir tan sovint oi?
Bé, però això és la polleguera i avui el post va d’expressions alemanyes. La següent la deuen a la Península Ibèrica i la macabra— perdoneu el meu judici de valor— tradició dels braus i les maleïdes “corrides”. Doncs bé, resulta que quan algú ens és una persona ingrata, una d’aquelles que ens treu de “polleguera” només veure-la, diem en alemany que aquesta ens és “ein rotes Tuch”, és a dir que ens és un mantell vermell. I amb això recorden que els “toreros” ensenyen els pobres braus una capa vermella per a provocar les bèsties pacífiques i incitar-les a córrer cap a ells. Deuen haver estudiat que als braus els atrau aquests color o els encén els nervis. I per això les persones que ens posen de mal humor i ens irriten són per als alemanys “mantells vermells”.
I arribat aquest punt m’agradaria recordar com d’injusta i cruel és la tradició de la tauromàquia que no ha desaparegut del mapa del tot per la desgracia i la vergonya dels habitants de la Península. Sort que a la Camarga francesa les “corrides” se celebren sense matar els braus! Just avui estic especialment sensibilitzada pel tema perquè he vist un vídeo molt tendre, fet amb dibuixos animats, que mostra l’amistat d’una noia amb un brau i el seu patiment quan se l’enduen pel macabre espectacle. Encara bo que els dibuixos acaben amb la noieta salvant l’animal i enduent-se’l altre cop a la granja on viu amb la seva família. No entenc com ningú pot ser capaç d’experimentar cap goig veient patir cap animal o persona.
Bé. Per acabar avui us voldria parlar d’una dita que vaig sentir dir molt sovint un amic de per allà: “die Festen muss man feiern wie sie fallen”, les festes s’han de celebrar tal com caiguin. Ho trobo una dita molt positiva que ens fa ser conscients de la necessitat d’aprofitar tots i cadascun dels moments bons de la vida en què ens ho podem passar bé. I no cal deixar-ne passar ni un. I pensant en això precisament jo vaig passar-m’ho d’allò més bé amb una copa de cava en bona companyia aquest dilluns vespre per celebrar el meu aniversari. Perquè com bé saben els teutons, no se n’ha de deixar escapar cap! El brindis de la fotografia també va pels meus seguidors i lectors. Bona setmana a tots!