OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Va agafar el cotxe en direcció a l’aeroport. Havia esbrinat a quina hora arribaria l’Alfred dels Emirats Àrabs i li havien concedit el matí lliure a la redacció. La seva germana era més important que una reunió. Un cop va haver sortit de Manhattan, el trajecte se li va fer molt agradable. Amb un sol tímid il·luminant el verd dels arbres, conduir era senzillament relaxant.
Arribà força abans de l’hora que havia d’aterrar el vol i comprovà en un dels panells informatius que no tingués cap retard. No seria el cas. Decidí fer temps en una de les cafeteries. Assegut a la taula, fullejava un diari i es prenia un suc de taronja. Darrere les grans portes d’accés als corredors que conduïen fins als avions, podia veure com centenars de viatgers feien llargues cues en els controls de duana. Molts turistes europeus s’emocionaven en posar un peu a la ciutat dels gratacels. Havien vist tantes vegades els seus carrers a les pel·lícules, que trepitjar-la de debò esdevenia un somni fet realitat. Els més joves es deixaven enlluernar per l’encís de la metròpoli de l’Empire State Building.
Quan l’avió hagué aterrat, l’Igor s’acostà a la barrera d’entrada, però mantenint una certa distància, i barrejat entre la gent que esperava familiars, coneguts, amics o clients d’agències. Els primers passatgers van sortir uns trenta minuts després de l’arribada del vol. Eren els homes de negocis del país que podien eludir l’interrogatori a les duanes. Un dels primers a travessar la porta va ser l’Alfred. Havia arribat cinc dies abans del que la Masha l’esperava.
Es va quedar davant la barrera, es va treure les ulleres de sol i va escorcollar la sala. L’Igor va tenir sort de dissimular la seva gran tossa darrere un altíssim americà de color que devia ser jugador de bàsquet.
De cop i volta, l’Alfred va aixecar el braç i va fer una diàfana rialla. L’Igor el va seguir amb la mirada. Una dona vestida de negre, alta, esvelta, morena i amb uns grans ulls el va anar a rebre fent-li un petó als llavis. El seu cunyat va retornar-li el bes tot abraçant-la. L’Igor va prémer les dents. Tenia sort, el paio, de no ser prop seu, perquè no hauria pogut reprimir l’instint de donar-li un cop de puny.
La parella es va dirigir a l’entrada. Ell els va seguir a una distància més que prudencial. La dona havia aparcat el cotxe pràcticament a la sortida de la terminal i l’Igor va haver de córrer per anar a buscar el seu vehicle. A aquelles hores la circulació era fluïda i havia de procurar que l’Alfred no s’adonés que els seguia. Coneixia el seu Chevrolet Malibú i no els separaven gaires cotxes. Van circular per la 678 fins a Howard Beach, allà on la majoria de visitants de Nova York agafaven el tren cap a Manhattan. Després el Ford va girar cap a l’Atlantic Ave. L’Igor havia d’anar amb cura, s’estava apropant massa. El Ford va aparcar i l’Igor continuà conduint. La parella va baixar del cotxe i va entrar en una de les nombroses casetes de dos pisos d’aquesta simpàtica avinguda. Va reduir la velocitat en passar per davant. A la planta baixa hi havia un antiquari i la façana era de color lila. Fàcil de recordar.
Si accelerava arribaria a la redacció a punt per a la darrera reunió. Enfonsà el peu al pedal del gas pensant que havia estat una sort convèncer la Masha de quedar-se uns dies amb ell. Això li donava un marge per planificar què faria o com li ho diria.
L’entrada a Manhattan estava congestionada. El trajecte va durar més del que tenia previst i no va poder assistir a la reunió. Quan va ser a l’edifici va anar directament a la taula del Daniel.
—Hola, Daniel! Com ha anat la sessió?
—Res d’interessant. Hem discutit les notícies que van sortir a la portada ahir i la reacció del públic. I tu on eres?
—Tenia un assumpte familiar pendent. Et ve de gust un cafè? Hauríem de parlar un moment.
—És del nostre viatge a Egipte? —va preguntar el Daniel, alarmat—. T’hi has repensat? Ho sabia, sabia que alguna cosa passaria!
—Escolta, parlem-ne tot prenent un cafè, si et plau.
El noi va agafar d’una bursada la jaqueta que tenia penjada a la cadira. L’Igor li va llegir la decepció als ulls.
La immensa sala de la cafeteria, inundada amb una lluminària encegadora i blindada dins l’estructura metàl·lica que protegia els enormes finestrals, recordava una nau espacial. La vista a la ciutat potenciava aquella impressió, que quedava només esmorteïda pels colors groc intens de les parets i vermell sang de les catifes.
L’Igor va agafar una safata per demanar un cafè sol i un Mocaccino per al Daniel. Ja li coneixia les preferències.
El Daniel, que ja havia triat una taula vora la finestra, l’esperava assegut amb cara de circumstàncies.
—El teu. Espero haver-ho encertat —digué l’Igor apropant-li la tassa.
—Ja saps què m’agrada… Anem per feina. Què m’has de dir? Si són males notícies prefereixo saber-les aviat.
—Vols no ser tan impacient?
El Daniel va fer un glop sense mirar l’Igor.
—M’ha sorgit un petit problema que he de resoldre abans d’anar a Egipte.
—Ho sabia! Sabia que no hi aniríem!
—Jo no t’estic dient que no hi anem. Només informo que no serà dintre de tres setmanes, ni potser de quatre. No serem dels primers a viatjar, si encara vols comptar amb mi, però tinc la intenció ferma d’anar-hi. És només que necessito resoldre un assumpte que tinc pendent aquí.
El Daniel alçà la mirada. La seva desil·lusió es va convertir en interrogant.
—Tot va bé? Tens problemes familiars? No cal que em responguis, si no vols. No et demano cap explicació.
—No me la demanes, però te la donaré. Vull ajudar a ma germana a superar una situació difícil. A més, ma mare està molt delicada i voldria assegurar-me que li fan una bona revisió abans de marxar. Però tan bon punt tingui això solucionat, per mi podem fer la maleta.
—De debò? —va fer el Daniel amb un gran somriure—. Creia que t’ho hauries repensat…
—Sí, ja m’ho he imaginat. Per això t’he dit que has de ser pacient. Et toca esperar, noi. No sé ben bé quant de temps trigaré a enllestir aquests dos temes…
—Puc fer quelcom per tu?
—De moment no, gràcies. Però si et necessito, t’ho faré saber. Al cap i a la fi, serem un equip a Egipte, oi?
Els enormes ulls blaus i guspirejants del Daniel van arrencar a l’impassible Igor un petit somriure.

Era una d’aquelles tardes que la Silvia sortia de la feina, cames ajudeu-me, per evitar que les llàgrimes li rodolessin galtes avall abans d’estar fora del camp de mira dels seus alumnes. De vegades es maleïa els ossos per la seva elecció. Si en lloc de Filologia hagués triat arqueologia ben segur estaria en aquells moments traient la pols d’alguns objectes històrics rescatats de les profunditats de l’oblit i que parlaven de temps on, si més no, la vida no es regia per la immediatesa de la societat actual en què vivia ella. Esperà que el semàfor es posés verd impacient per pujar a la bicicleta i arribar al Passeig Marítim on podria pedalar amb força per espolsar els mals esperits. Darrerament tot anava del revés. El propietari del pis on vivia havia decidit apujar el lloguer de tal manera que la Silvia hauria de deixar-lo, a la feina alguns grups li feien la vida impossible i, per si fos poc, feia una setmana el seu cosí, que era també el seu millor amic, li havia dit que marxava a treballar a Suïssa. Que s’avorriria molt durant tres anys però que faria caixa. L’univers s’havia posat en contra seva. Travessà rabent per arrancar la seva bicicleta del pes de les cadenes que la immobilitzaven a les zones d’aparcament reglamentàries. No obstant, quan va fitar la renglera de barres de ferro de subjecció va haver de fregar-se els ulls per creure el que li deien. Passejà la mirada altre cop per totes les bicis esperant trobar la seva entortolligada al ferro fred. Una il·lusió òptica deguda al sobreesforç de les darreres setmanes li devia haver enterbolit la visió. No. No hi era. Palplantada davant les bicicletes alienes intentà reflexionar, asserenadament, si amb les presses de la primera hora de la tarda hauria lligat la bici en un lloc no habitual i ara no ho recordava. No. Tampoc era el cas. Amb el cor en mode bradicàrdia, amb un batec que es feia cada cop més lent després de l’acceleració brutal de les darreres setmanes, la Silvia començà a suar. Confosa però conscient que podria haver lligat malament la bicicleta amb els nervis que la rosegaven feia setmanes intentà visualitzar el moment en que havia posat els cadenats. De sobte pensà en el dependent de la botiga que la saludava cada dia. Entrà a l’establiment i albirà, sense cap dificultat, el noi darrere el mostrador amb el cap cot i la vista fixada en uns documents. La Silvia s’apropà al taulell.

— Perdona. No sé si em recordes. Vaig venir fa poc a demanar pressupost per un matalàs i treballo aquí al costat.

— I tant! Ens saludem cada dia. Quan entres per la tarda ens veiem sempre. —El noi es va escurar la gola i va quequejar—Bé. De fet ens veiem si casualment estic fent un cigarret fora.

— No sé si t’hi has fixat però és que generalment lligo aquí la meva bicicleta blanca.

— Sé que vens amb bici però ara no te’n hagués sabut dir el color.

— Doncs tot just he sortit de la feina i venia a buscar la meva bici i no hi és. Ja sé que deus haver estat enfeinat però, no hauràs vist pas cap moviment estrany ni ningú que se l’endugués. Fa un més que només rebo pals i amb els nervis potser no la he ni lligada com cal i me l’han robada.

El telèfon sonà, inoportú com sol passar en aquests casos, per deixar la Silvia a l’espera de la resposta mentre el noi, tot agafant l’auricular li deia:

— Sí, sí que he vist que passava. Ara t’ho explico.

A la Silvia li tremolaven les cames. Aquell vehicle de dues rodes que havia comprat a preu de saldo a una gran superfície havia esdevingut la seva fidel companya i també el mitjà que li permetia desplaçar-se d’un cantó a l’altre de la ciutat sense deixar-se els més de cinc-cents euros l’any per la targeta T-Mes, que no garantia en absolut una arribada puntual a cap lloc. Pensava en la seva bici i en les ganes que tenia de recuperar-la com fos. La conversa telefònica amb el client se li va fer llarguíssima. Semblava que la veu a l’altra banda de l’auricular volgués repassar tot el catàleg Pikolin amb avantatges i desavantatges abans de passar per la botiga i triar un model per quedar-se’l. A la Silvia se li acabava la paciència. Havia de recuperar la bicicleta, en cas que fos possible, passar per casa d’un amic a tornar-li els quaranta euros que li havia deixat quan el maleït caixer se li va empassar la targeta en un atac de golafreria financera i corregir a més trenta set exàmens de dos grups diferents. I a ser possible, però ja no ho seria, fer quelcom que li fes oblidar el mal tràngol de les darreres setmanes. Tanmateix, això ho hauria de posposar per més endavant.

— Uff. Ja està.— Digué el noi a qui la llarga explicació probablement li havia ressecat la gola. — Ha estat un show. Es veu que sense voler has lligat la cadena a la roda de la bici del costat i el propietari, quan l’ha vinguda a buscar, no la podia treure i ha avisat a la urbana. Han hagut de tallar la cadena amb una radial i se l’han endut al dipòsit.

Arribat aquest punt a la Silvia ja se li havien omplert els ulls de llàgrimes. Realment no valia la pena ser una heroïna i aguantar el que fos a la feina perquè òbviament anava en detriment de la seva salut i ningú no li ho agrairia. El noi, veient els seus ulls enrosats, s’afanyà a dir:

— Ei que la recuperaràs! No passa res. —Digué en intuir la llangor de la Silvia que començava a marcir-li la mirada.

— Suposo. Però truco ara mateix perquè ja sé que el problema de vegades és demostrar que la bicicleta és la teva.

Els pensaments li van anar ben ràpidament. Va trucar a la guàrdia urbana que li va facilitar el telèfon del dipòsit. Encara bo que no tancaven i podria recuperar el vehicle aquell mateix dia.

Es va acomiadar del botiguer tot agraint la seva paciència i el noi se la va mirar entristit, pensant que potser hauria pogut evitar el mal tràngol a la noia si s’hagués arribat a l’escola per avisar-la. No obstant no podia deixar la botiga desatesa. Li anava la feina i la subsistència passava per sobre d’absolutament tot, lògicament.

La Silvia va baixar al metro de Llacuna per caminar fins al carrer Badajoz. El dipòsit quedava just darrere la colossal torre Agbar, que servia de far als veïns de Sant Martí que necessitaven orientar-se. El recorregut en metro i la caminada l’havien anat calmant i quan va arribar al taulell on havia de reclamar la bici va adonar-se, que de les tres persones de la sala que hi eren per recollir vehicles, ella era la única que no sanglotava. Probablement hi havia un miler de persones a la ciutat a qui les coses no li anaven de cara i per tant no calia fer un drama de res. Era important canviar d’actitud i somriure a la vida per tal que les coses canviessin.

Els dos empleats amb qui va ensopegar van ser d’allò més amables i gairebé es van disculpar pel fet d’haver-se endut la seva bicicleta. La broma li costaria els quaranta euros del trasllat a dipòsit i una multa. Com que havia anat a buscar la bici sens perdre temps no li van cobrar el recàrrec que es cobra en aquests casos per cada hora d’estacionament a dipòsit. La Silvia va pensar que potser encara havia tingut sort considerant-ho tot. No va trigar en localitzar la seva bicicleta i tampoc va costar gaire demostrar que era la seva. En tenia una fotografia al mòbil i havia anat a buscar una factura a casa. A més, tenia la clau de la U que encara portava enganxada la roda del darrere. L’empleada la va ajudar a pujar la bicicleta a planta i li va enllestir la factura mentre la Silvia tornava a col·locar el cistell sobre aquell vehicle de dues rodes a qui li acabava de demostrar la seva fidelitat. La recollida i l’abonament de la multa van costar-li més que la bicicleta nova. I tot i així la Silvia era la persona més feliç del món. L’endemà podria fer el recorregut fins la feina tot i gaudint de l’aspecte de la ciutat comtal mig endormiscada però curulla de colors, sons i tenyida del to sèpia de les primeres hores del dia. El metro li hagués esdernegat aquells moments tan màgics que li donaven energia per aguantar fins i tot els adolescents més malintencionats. O bé aprenia a aguantar tot aquell maltracte continuat o potser s’hauria de plantejar tornar al contracte per obra i servei que oferien les acadèmies d’idiomes per adults. Les classes si més no li resultarien més agradables i la seva vida tornaria a ser la d’una protagonista de novel.la picaresca, amb una existència plena de trifulgues però saborosa.

Quan arribà a casa eren ja quarts d’onze de la nit. Va fer-se l’amanida d’enciam i tomàquet amb celeritat i se la cruspí encara amb més rapidesa. No gosà posar la televisió per por de veure notícies catastròfiques embolcallades de retransmissions de fites esportives que havien de compensar les desgràcies de països llunyans.

Llegí quatre pàgines de la seva novel.la i quedà fregida al llit. I de cop el mòbil l’arrencà del seu son profund amb la música programada de cada dia. La que li recordava l’època de l’adolescència en què pensava que tenia totes les portes obertes i que només calia triar l’opció correcta.

El ritual matiner va quedar reduir al cafè i la dutxa perquè el tedi que l’envoltava no la deixava actuar amb rapidesa. I això li passava des de feia ja temps. Intentar convèncer al seu propi jo que allò que estava fent era el que l’havia impulsat a estudiar la carrera ja no l’empenyia a continuar. Durant anys havia entrat a aules plenes de gent amb ganes d’aprendre i de fer un petit esforç per aconseguir resultats. Ara tot es reduïa a que els alumnes s’ho passessin pipa mentre el professor invertia tot l’afany en fer que els aprenents posessin quelcom als seus cervells sense fer res. L’ofici havia canviat i no tenia res a veure amb el que havia fet uns anys enrere.

Encara bo que la sobredosi de cortisol que produïa el seu organisme li donava suficient força per fer el seu recorregut en temps rècord. Així doncs arribà a l’escola puntual. Les tres primeres hores van ser relativament fàcils però a l’hora de l’esbarjo la coordinadora la cridà al seu despatx. Li demanà explicacions de per quin motiu no era capaç de controlar el grup. “ Perquè són adolescents amb trastorns de tota mena que s’han passat cinc hores tancats potser” hagués volgut dir. Però callà.

Afortunadament aquell dia plegava a les tres i tindria la tarda lliure per donar una volta per la platja i quedar amb algun amic i esbargir-se un xic aquell dimecres.

I el dijous es llevà més d’hora del que era usual perquè quelcom no la deixava descansar tranquil.la i li burxinava el cervell i també el cor. Sota un cel llivanyós va fer el seu recorregut cap a la feina amb tota la tranquil·litat que permetia la ciutat rabiosa i plena de contrastos i de ciutadans espolsant-se la son enganxada per tota arreu encara. Es demanava si no estaria llençant la seva joventut dedicada a un públic al qui no podia transmetre el que desitjava transmetre. L’esperit de lluita i superació necessaris per sortir del cercle viciós de la ignorància i la precarietat que no deixa lloc al progrés. Com podia ella contribuir amb el seu granet de sorra i la seva experiència en una escola de gent acomodada? No l’escoltaven, no la respectaven i tampoc tenia armes per afrontar la deixadesa de l’alumnat.

Arribà al seu pàrquing de bicicletes més d’hora del que era habitual. El noi de la matalasseria just obria l’establiment. Mentre lligava la bicicleta al ferro doblegat notà la mirada roent d’un jove vestit amb uns pantalons texans acabats de planxar, unes sabatilles esportives Nike i una camiseta Tommy Hilfiger. Es va sentir molesta per l’esguard incisiu del noi, que semblava, a més, un jove burgés en tota regla.

Se la va quedar mirant fins i tot quan ella seguia batallant amb els cadenat de la bici. Però finalment va girar el cap i es va dirigir al col·legi d’advocats. La Silvia notà un soroll com el que es fa als cambrers quan els clients volen pagar i, sense saber el nom del servent, emeten un soroll indefinible per atreure’n l’atenció.

—Psi psi— va fer el noi de la matalasseria— és ell!

— Qui ell? — va fer la Silvia que no hi va caure en un primer moment.

— El noi de la denúncia. El que va fer trucar la urbana perquè havies lligat la bici malament.

La Silvia es va quedar uns instants pensativa. Sí que tenia pinta de ser un cabró integral aquell paio, però no hagués imaginat que fos capaç de ser l’autor de l’atrocitat de feia dos dies. Es veu que no podia pensar que algú havia lligat incorrectament la bicicleta per nervis més que no pas per mala fe.

— Ah! Gràcies! Si ho hagués sabut potser li hagués donat la meva opinió al respecte.

Es va quedar pensívola durant uns instants. La ràbia i la sensació d’impotència dels dies anteriors li van tornar de cop. Va treure un full d’una petita agenda que sempre portava sobre i hi va escriure un missatge “ Em va costar 40 euros recollir-la del dipòsit i 20 més de multa que van acabar d’enverinar-me el dia miserable que havia tingut. Per humanitat, abans de trucar la urbana, demana’t si no pots anar en metro a casa per no fotre la gent”. El noi de la botiga ja havia entrat i estava encenent els llums. La Silvia va entrar i li va demanar si tenia cinta adhesiva.

— I tant! —respongué el noi amablement — Aquí la tens.

La Silvia va enganxar el missatge al seient de la bicicleta i li va tornar la cinta al noi tot agraint-li amb un gran somriure. Va marxar a la feina un pèl desfogada perquè havia fet el que no hagués pensat mai que tindria l’oportunitat de fer.

En sortir a les tres de la tarda es va dirigir al pàrquing de bicicletes. Sobre el seient del seu vehicle hi havia un missatge:

— M’agradaria parlar-ne quan tinguis temps. Pots deixar el teu número de mòbil enganxat a la bicicleta o trucar-me directament al 670 32 41 53. Aparco aquí o davant del col·legi d’advocats.

La Silvia va fer tot el camí a casa seva molt intrigada. Potser havia jutjat malament aquell noi vestit amb indumentària esportiva però de marca. Però era advocat? No havia d’anar més arreglats si n’era un? El seu esperit de reportera ja li martellejava el cap. Definitivament no hauria de tenir temps per indagacions antropològiques. Prou feina tenia a descarregar la pressió de la feina com per embolicar-se en aventures inconsistents.

No obstant, al dia següent es trobà davant la matalasseria completament esmaperduda en no albirar la bicicleta rival, aquella que li havia fet anar a buscar al seva al dipòsit. Havia decidit en el fons escoltar els arguments d’aquell noi? Potser és que potser tenia massa temps lliure per perdre encara en foteses com l’assumpte de la bicicleta. Contrariada i confosa es dirigí al pàrquing de davant el col·legi d’advocats. Res de res. No recordava la marca de la bici però estava segura que la reconeixeria en veure-la. Entrà a la feina un pèl compungida. S’hauria de quedar amb l’interrogant.

El dia transcorregué sense més incidents dels habituals. I el divendres d’aquella setmana la Silvia ja havia oblidat l’esglai en no veure la bicicleta lligada on havia esperat trobar-la. Senzillament el vehicle expectant on l’havia deixat i li recordava que per a ella la felicitat consistia en una cosa tan senzilla com una volta pel Passeig Marítim a última hora de la tarda o una cervesa al xinès del barri per comentar les notícies amb el seus amics. Això és clar, si els ximples amb qui de vegades treballava no es comportaven com a troglodites sense cap educació ni respecte i li amarguessin l’existència.

Aquell divendres sortí puntual perquè tenia previst anar a patinar per la tarda. Quan estava deslligant la seva companya de trajectes notà la proximitat d’un altre persona que es va situar davant seu, a uns pocs metres d’ella.

— Sento el que va passar. — Va fer la veu masculina.

La Silvia alçà el cap. Era el noi de la samarreta Tommy Hilfiger. Ella estava fora de joc i va trigar uns segons en processar la informació i extreure’n la conclusió correcta. De cop l’expressió de la seva cara s’enterbolí.

— Espero de debò que et corregués molta pressa emportar-te la bici perquè a mi la brometa em va costar força cara- — Digué amb un to sec que no la caracteritzava pas gaire.

— Estàs emprenyada? — féu ell inquisitiu.

— Mira, és que jo, de bones a primeres no hagués avisat la urbana de seguida per tal que s’enduguessin la bicicleta de l’altre persona. Poden passar milers de coses i per tant espero si arriba el propietari i la deslliga. I com a màxim estic un dia sense bici.

— I com podia saber que no ho havies fet intencionadament?

— Perdona? — Exclamà amb incredulitat— per què hauria de voler lligar la teva bicicleta a la meva?

— Per tal que no me la pogués emportar i poder-la robar per la nit per exemple.

La Silvia li va fer una ullada de cap a peus. Es veia d’una hora lluny que a aquell noi no li faltava res i es comportava, a més, com si tothom hagués de voler el que ell tenia.

— Vas pensar que et volia robar la bicicleta?

— No sabia que eres tu. Podia haver estat una tàctica per assegurar que la deixo aquí i venir-la a robar per la nit.

La Silvia es va quedar corpresa. No li abellia gens pensar que hi hagués gent tan malpensada al món.

— Escolta, fes-t’ho mirar això, de debò t’ho dic. Si tanta por tens que et fotin la bici, compra’n una de més econòmica que no et faci patir tant. O sigues usuari del metro. O no, perdona, no sigui que et pispin la T-10! Marxo que tinc pressa. Vull fruir del dia lluny de determinats tipus de persones.

— Ei, què vols dir amb tot això?

— Que és una llàstima que siguis tan malpensat. Que et farà viure molt malament per molt bona que sigui la teva bici. Em sap greu, jo no em compraria una bicicleta tan cara per permetre que m’agafessin paranoies d’aquest tipus.

— Doncs és que a la feina ja és prou poc usual que un advocat vingui en bicicleta com per, a sobre, venir amb una de quatre duros.

— Me’n vaig que tinc tard.— Va fer la Silvia mentre acabava de posar les cadenes al cistell.

— Escolta et convido a un cafè per demanar-te perdó.

— No crec que ens puguem entendre tu i jo. Tu tens més i com tots els que teniu més us passeu el dia obsessionats en no perdre el que teniu. És una manera molt poc sana de viure aquesta. A mi em vas ben fotre el vespre i els calés. Espero que t’aprofiti. Que tinguis un bon cap de setmana!

I la Silvia marxà sense fitar el i que es quedà, pensarós, mirant com anava carrer amunt.

El dilluns següent, en sortir de la feina el noi de la matalasseria sortí de la botiga corrents.

— Tinc una cosa per tu. — Digué amb un somriure d’orella a orella. I es dirigí ràpidament al fons de la botiga per agafar quelcom i sortir a la porta de l’establiment. Allargà el braç amb una capsa de bombons Lady Godiva i un sobre. — És de l’advocat de la bicicleta.

La Silvia pensà uns instants si havia d’acceptar o no. Observà la petita i delicada caixa tant de temps que el venedor de matalassos li va recordar que aquell objecte no la mossegaria. Finalment l’agafà, diposità la capseta al cistell de la bicicleta i llegí la targeta.

“Espero que em perdonis. I potser vulguis fer un cafè amb mi i m’il·luminis amb la teva filosofia de vida. Els advocats som éssers molt pràctics. Potser massa. M’ha dit un ocellet que ets professora. Es dignaria algú com tu a fer un cafè amb algú com jo?”

La Silvia somrigué. Potser aquell noi era com els seus alumnes. Algú que havia crescut en unes circumstàncies favorables en un entorn en què tothom pensa que cal lluitar amb les urpes per no perdre el que un té. Era tota una sort no haver de passar-se l’existència intentant no perdre el que es tenia perquè era gran cosa. Mirà la seva bicicleta, la que li havia costat tant de compra com de recuperar del dipòsit, i es va adonar que el valor de les coses era justament aquell que se li volia donar. El seu vehicle de menys de cent euros era per a ella tan valuós com la bici d’aquell noi advocat i ella tampoc era ningú per jutjar el que havia fet ell feia una setmana. Marxà cap a casa amb el dolç gust a la boca d’una d’aquells deliciosos bombons belgues. D’on els hauria tret el portador de la Tommy Hilfiger?

–

El Ramon havia quedat aquell vespre amb el Sebastià per fer una cervesa. Havia accedit a sortir del seu racó i interaccionar amb algú perquè feia segles que no es veien. L’excursió nocturna va ser, però, ben poc emocionant. Només li calia baixar al carrer i fer quatre passes fins a arribar al local del carrer Princesa que portava el mateix nom que la seva ubicació. Es va asseure en una taula i va demanar a la cambrera una clara ben freda.

—Ei, Ramon! Quina puntualitat! Digna d’un professor! —va elogiar-lo el seu amic, que arribava cinc minuts tard.

—Va, no te’n fotis que visc aquí al costat. Per cert gràcies per venir.

—De res, noi! No conec aquest local i m’agrada sortir del meu barri. No com d’altres…

El Sebastià va demanar una canya i van posar-se al dia de la vida de l’un i de l’altre. De projectes vitals, no en tenien cap. Però el Sebastià era feliç perquè havia trobat una dona amb qui podia compartir el temps lliure. No aspirava a més, després d’un divorci que li havia costat molts diners i li havia tret les ganes d’embolicar-se altra vegada.

—I tu què? Has conegut algú?

—Què dius! A la facultat les companyes són totes casades i de vida social no en faig gens. I si vols que et digui la veritat, no és un tema que m’obsessioni.

—És que…, renoi! Ets ben difícil! No t’interessa ningú, nano!

—Ningú, ningú, no és cert. De tant en tant apareix una dona que em desperta la curiositat. Però en la majoria dels casos, tan bon punt hi he parlat un parell de vegades la curiositat s’esvaeix i jo puc continuar amb la meva vida.

—Solitària i ordenada…

—Solitària sí. Ordenada no gaire. Menjo a deshora, vaig a dormir tard, no sé quin dia és…

—I de veritat hi ha tan poques dones que t’interessin?

—O no és convenient que m’interessin…—rectificà el Ramon.

—Què vols dir?

—Doncs que de vegades sentim atracció per algú, però no és correcte.

—Casades? —insinuà el Sebastià abaixant la veu en to confidencial.

—O massa joves…

—Ai! Ja veig venir que m’estàs parlant d’alguna alumna! —aixecà les celles, picardiós.

—T’estic parlant en general! —El Ramon desvià els ulls cap a la seva copa de cervesa, que ja estava pràcticament buida.

—En general? Nano, que et conec! De qui es tracta?

—Res. Era un exemple. De vegades sentim curiositat per algú inadequat.

—I aquest «algú» té un nom?

El Sebastià era com un quisso amb el seu os. Quan l’agafava no el deixava anar. I el Ramon, que sabia que era de peus a la galleda, va acabar donant la informació.

—Es diu Sara. És una de les meves alumnes. Brillant, atenta, més madura que la resta, treballadora educada i… em recorda la Judit.

—Apa, ja hi som! Ramon, això és demencial. Has de poder oblidar aquesta dona! —L’alegria s’havia esvaït completament de la cara del Sebastià.

—Ja ho intento. No obstant, tampoc hi ha res dolent a recordar-la…

—No ho sé! Sembla que cerquis en una dona el reflex de la Judit. Això no és sa. Així no l’oblidaràs mai.

—Escolta, para el carro. Jo estic convençut que en puc conèixer d’altres ben diferents de la Judit que m’interessin. Però, casualment, la Sara me la recorda.

—I quants anys té aquesta noia? Si està estudiant vol dir que podria ser la nostra filla…

—Vint-i-tres o vint-i-quatre.

—I creus que li agrades?

—No vaig tan lluny jo. En tinc prou enraonant amb ella una estona a la cafeteria un parell de cops a la setmana.

—Sí home, però potser estaria bé tenir algú per anar a sopar, fer una volta o passar la tarda del diumenge veient pel·lícules en DVD, no?

—Potser sí, però no m’ho he plantejat.

En aquell instant el Pierre va entrar al bar i es va dirigir a la barra. Va parlar un moment amb la cambrera i va deixar un plec de papers, que devien ser propaganda, al taulell. Quan va veure el Ramon, el saludà. Aquest s’aixecà, després de disculpar-se un moment amb el Sebastià, i s’hi atansà. I donant-li un copet a l’espatlla el va convidar a prendre quelcom amb els dos vellards. Seria la millor manera d’acabar una conversa que al Ramon l’incomodava. El francès somrigué i acceptà l’oferiment. Agafà una cadira i segué amb ells a la taula.

—Mira, Sebastià, aquest és el Pierre, el noi francès que viu al pis de sobre del meu.

—Encantat! —va fer el Pierre amb el seu somriure d’orella a orella.

—Igualment —digué el Sebastià, captant la tàctica del seu amic—. Bé…, i com em volies explicar, la noia aquesta… com es diu? Ah sí, la Sara. I dius que és una excel·lent estudiant i que et desperta la curiositat…

—Sí home, ja t’ho he dit. És una de les poques estudiants entenimentades.

—Ah! Les dones! —exclamà Pierre, a qui acabaven de portar un got de vi—. Són l’alegria d’aquest món…

—Oi que sí? —corroborà el Sebastià—. Doncs aquí el nostre amic sembla que en vol prescindir…

—Mais non! Pas possible! Com vol prescindir de la sal de la vida? Nosaltres som molt senzills, molt bàsics. Però elles! Senyor meu, són tan complexes! No ho pensen també?

—I tant! —va confirmar el Sebastià—. Entendre-les és difícil, però té la seva recompensa.

—Si jo no us dic que no, carai! El que dic és que de vegades ens interessa algú que està fora del nostre abast.

—I per què fora del nostre abast? —va demanar el Pierre. Semblava que en lloc d’un quisso amb el seu os en tindria dos.

—Doncs perquè, per exemple, quan la diferència d’edat és massa gran la relació és impossible! —respongué el Ramon.

—Impossible is nothing! —sentencià el Pierre amb el seu accent marcadament francès—. L’edat no és el factor més important. Ja costa prou trobar algú amb qui tinguem quelcom en comú com per anar posant traves imaginàries. Què és l’edat sinó un factor purament construït per l’home!

—Una manera de mesurar el propi procés d’oxidació —intervingué el Ramon.

—Cadascú s’oxida de manera diferent. Uns més ràpidament, els altres més lentament. A uns no se’ls nota, a d’altres sí —digué el Pierre.

—L’oxidació hi és, creu-me. Que la vulguis notar o no ja és tota una altra qüestió…

—Doncs res, noi. Per molt que t’agradi la Sara, ja veig que tampoc no faràs ni un pas… —El Sebastià es va acabar la seva cervesa.

—Et recordo que fa només una estona m’has demanat per la seva edat, i m’has insinuat que podia ser la meva filla.

—Sí, perquè tu sempre has estat tan especial…

La conversa girà entorn el tema de les dones durant una bona estona, però ni l’un ni l’altre no van poder convèncer el seu amic. Cansat de l’obstinació del Ramon, el Sebastià preguntà per l’activitat com a promotor d’en Pierre i va acabar mig interrogant-lo.

Era prou tard quan tots tres van decidir marxar. Mentre el Ramon i el seu nou veí enfilaven escales amunt, el francès va dir:

—Podria venir un dia a la facultat a veure com és?

—Què vol dir?, a fer una visita? Suposo que sí. Podria venir a l’hora del descans i pregunta per mi. Sóc al despatx quaranta-nou.

—És a l’hora del descans que veu vostè la seva alumna a la cafeteria?

—Ja sé per on va! Vol venir a fer el tafaner…

No he estat mai en una universitat, no vaig tenir-ne l’oportunitat. M’atrau el món acadèmic, tot i que sempre he pensat que deu ser molt feixuc.

—Només és això?

—Sí. Tinc ganes d’observar les cares dels estudiants, a veure què hi veig.

—Indiferència hi veurà. Cregui’m.

—Puc venir, doncs?

—Vostè mateix… Per mi, cap inconvenient.

Es van acomiadar al replà i el Pierre va pujar al pis de dalt.

L’endemà a dos quarts de dotze, entrava a la facultat de Roc Boronat amb el seu característic somriure contagiós. Va demanar a l’entrada on podria trobar el professor Ramon Sagrera, i de seguida el vigilant li va indicar el despatx.

El Ramon l’esperava dret a l’entrada.

—Bon dia, Pierre. Com va?

—Molt bé! —Un grup d’estudiants desfilaven enriolats pel passadís—. Fins ara només he vist cares felices.

—Hauria de venir la setmana d’exàmens i veuria com canvia la cosa…

—Anem a la cafeteria?

—I tant…

—Què voldrà prendre? El convido jo. No em passa gaire sovint que em vinguin a fer una visita per aquí.

—Un cafè amb llet ja m’estarà bé.

La cafeteria era àmplia, ben il·luminada i moderna. Un pèl massa i tot per al gust del francès. Les simètriques taules blanques eren perfectament arrenglerades i a un cantó hi havia tot de microones per als estalviadors que es portaven el menjar de casa. Les cortines de plàstic acabaven de matar la placidesa d’aquell lloc de repòs. Encara bo que donava a un patí central i els edificis del voltant li atorgaven un punt de calidesa. El Ramon va demanar una infusió i el Pierre, un cafè amb llet. S’assegueren en una taula i començaren a intercanviar les impressions que el francès havia tingut. Fins ara tot li havia semblat fascinant. Seien un davant de l’altre. El Pierre podia llegir als ulls del Ramon que la Sara havia entrat a la cafeteria. L’edat potser oxidava, però no feia perdre l’espurna de determinats tipus de mirades.

La Sara va agafar una safata, es va servir un cafè amb llet i un croissant i va anar a seure a la taula del darrere del Ramon i el Pierre. Aquest va intentar prosseguir la conversa amb tota normalitat.

—I quantes hores de classe màxim al dia ha arribat a fer mai?

—Quan era jove vaig arribar a fer-ne dotze diàries. Però és terrible, les dues últimes un ja no sap ni el que es diu.

La Sara començà a beure’s el cafè amb llet i a mossegar el croissant. Quan el Ramon la va mirar, ella li va picar l’ullet. El Pierre es girà.

—Que vagi de gust!

—Moltes gràcies!

—Estudiant?

—Sí.

—De què, si no és indiscreció?

—De traducció i interpretació del francès i l’anglès. És el meu primer any.

—Oh! Le Français, ça vous plaît? —va fer el Pierre.

—I tant! —va continuar la Sara en francès—. El que passa és que encara no el sé prou bé.

—No li faci cas —digué el Ramon—. La Sara és una estudiant excel·lent. I una de les que primer treballarà. A més de l’anglès i el francès té molt bons coneixements d’alemany.

—No és cert. Vol quedar bé…—va fer ella tímidament.

—Pierre, li presento la Sara, una de les meves millors alumnes. Sara, li presento el Pierre, el meu nou veí.

Era una conversa a distància, amb ells en una taula cara a cara i la Sara darrere en una altra.. Ella s’aixecà i anà cap a ells amb la seva safata.

—Puc seure aquí? —demanà.

—Mais bien sure!

—Ah! Fa molt temps que viu a Barcelona?

—Cosa d’un mes. Però ja coneixia la ciutat perquè vaig venir fa un parell d’estius a treballar-hi.

—I a què es dedica? —preguntà la Sara.

—Sóc promotor d’esdeveniments i espectacles a la ciutat. Una mena de relacions públiques, però sense títol universitari.

—Promotor… Sona interessant.

—No està malament. Em permet entrar de franc als locals de moda i conèixer molta gent. Si vol, li podria donar entrades.

—No surto gaire jo. No tinc temps.

—I això? —volgué saber el francès.

—Treballo a jornada gairebé completa. I quan no estudio ni treballo estic força cansada. Vaig a sopar amb els amics de tant en tant o a festes privades. No s’ha de pagar un ull de la cara per estar-s’hi una estona. Entenc que a la gent els agradin les sales de festes i discoteques, però de moment jo n’he de prescindir.

—I què fa, Sara? —aprofità el Ramon.

—Faig de dependenta aquí a Glòries. La feina està bé. Molt millor que ser cambrera, per exemple, que seria molt estressant.

—S’ho pot compaginar millor amb els estudis, suposo.

—Sí. A més, ho tinc tot molt a prop. Visc a Poblenou i arribo a la facultat en deu minuts. I treballo a dues passes, com qui diu.

—Un barri molt maco, Poblenou. I molt interessant, perquè és una zona obrera i políticament força activa —informà el docent.

—Sí però jo, per a política o moviments socials no tinc gaire temps, francament. Ja m’agradaria, ja… I vostès on viuen?

—No em diguis de vostè, Sara. Sóc gran, però no tant… —El Ramon volia escurçar la barrera entre ells dos.

—A mi també em pots tutejar.

—El Pierre i jo vivim al Born, tampoc no gaire lluny d’aquí. De fet, vinc a peu a la feina.

—Doncs jo he vingut amb la velo… o com se’n diu?, la cicle?

—Bicicleta —corregí la Sara.

—Ah! Bicicleta! Com m’agradaria millorar el meu català!

—Si la Sara no estigués tan ocupada potser podríeu fer un intercanvi. Parleu una estona francès i una altra català.

—Bona idea! —exclamà ella, que ja s’havia acabat tot el croissant—. Podem quedar en algun lloc per prendre un cafè i xerrar una estona. Per a això sí que encara puc fer un forat a l’agenda.

—Doncs per mi perfecte!

—Et dono el meu número, Pierre.

Ell se’l va gravar directament al mòbil i acte seguit li va fer una perduda a la Sara. Després de rebre-la, la Sara va donar les gràcies per la conversa i va marxar tot agafant la safata.

—Carai!, quina visita més productiva, oi Pierre?

—Aquesta noia té cara d’àngel, no troba? M’agradaria saber si la puc pintar… Això de l’intercanvi ha estat molt bona idea. Voldrà que li doni algun tipus d’informació de la Sara?

—Però què diu ara! —reaccionà el Ramon visiblement emprenyat.

—No s’ho prengui així. La Sara és molt bonica i jo entenc que li agradi. És lògic que vulgui saber més coses d’ella. I potser a través meu…

—Miri! La Sara és una alumna meva i no tinc cap intenció d’espiar-la!

El Ramon es va aixecar i se’n va anar de la cafeteria deixant el Pierre sorprès sense entendre què havia fet malament.

*********

Pujà les escales de la biblioteca i va a anar a la sala del primer pis a cercar el manual de conducció que li havia recomanat l’Albert. Potser aquest li serviria més per entendre quatre coses que no li havien quedat clares tot i haver aprovat la teòrica amb només una errada. Va cercar el llibre a l’ordinador i el va localitzar. Seguidament va anar al taulell i va mostrar el carnet per poder endur-se’l. En treure el moneder de la bossa va veure sentir que li arribava un missatge al mòbil. Mentre mostrava el carnet va llegir-lo: Hola Sara soy Raúl ¿Te apetece salir esta noche a tomar algo o a cenar? Siento no haber escrito antes…

Ja no li interessava, no calia doncs respondré. Tanmateix tampoc va esborrar aquell missatge de text.

No es va entretenir per res i va arribar a les Glòries puntual. Sense pràcticament ni saludar va entrar a la gran botiga per anar al magatzem a posar-se l’uniforme de feina. S’havia d’organitzar la roba que acabava d’arribar i la Sara li va demanar a l’encarregada anar a magatzem a etiquetar i fer inventari. Necessitava silenci i ningú volia fer aquella feina feixuga.

A un quart d’onze la va trucar l’Albert que l’esperava fora per anar a sopar. Va trigar cinc minuts en embotir-se dins els pantalons texans i el jersei i va sortir amb gana de llop de la botiga.

Ell tenia la intenció d’anar a un restaurant de la Rambla del Poblenou però la Sara va triar el turc per ser més econòmic. El restaurant era modest però acollidor i el servei anava rapidíssim amb les comandes. No van trigar ni cinc minuts en servir.

– Quina gana que tenia! No he pogut ni sortir a fer un cafè amb llet avui!

-I això?

– Ens ha entrat gènere. Al Migdia el dinar també ha estat just perquè he fet un plat únic a la facultat i quan he començat la feina ja estava altre cop mig defallida.

– Què tal la universitat?

– Bé, tenim molts textos per traduir que és el que m’agrada. No obstant hi ha un curs obligatori de comunicació i ara estem veient els principis de la semiòtica. No els acabo d’entendre.

– I si estudies amb la Júlia? Potser si us ho mireu plegades ho entendreu millor.

– Va tan perduda com jo. A més tampoc no parlem gaire últimament.- La seva veu sonà agra.

– Ha passat quelcom?

– Res en especial. Senzillament la Júlia tampoc és el tipus d’amistat que em convé.

No va voler esmentar la sortida nocturna de la seva amiga amb la rossa del Martini i el Raül ni el xuclet al coll que li va veure l’endemà. Va sonar el seu mòbil i el va treure de la butxaca mentre s’apressava a mastegar i engolir el darrer tros de Schawarma. En mirar la pantalla i va reconèixer el número. Començava per sis, set, sis i només en sabia un amb aquella combinació.

– No l’agafes?

– Estic sopant amb tu. No és ningú important.

Estava tensa i va decidir no demanar-li d’anar a fer una cervesa després.

– Què fas diumenge? Si vols podem quedar, vinc en cotxe i anem a un indret on puguis fer pràctica d’aparcament.

– Quan vulguis.

– Doncs quedem a les cinc a Llull amb Roc Boronat. El carrer és ample i si pares un moment en doble fila no faràs nosa a ningú.

El sopar no va durar gaire més i la conversa tampoc. L’Albert va saber reconèixer el cansament i la tensió de la Sara. Aquell vespre s’havia posat nerviosa dues vegades. En parlar de la Júlia i amb aquella trucada. Les faccions de la noia s’endurien quan estava empipada i ho estava. Es van acomiadar, com de costum, amb dos petons a la galta.

*************

Era un quart de dues però el seu estómac reclamava menjar sense demores. Va entrar al Whole Foods, que per a ell representava l’esperit americà de l’ordre. Els articles, tots ells de preu elevat, estaven col·locats en prestatgeries fetes amb materials naturals i estaven il·luminats per potents làmpades de llum càlida. A la sortida cada client tenia assignat un color i una caixa de manera que no hi haguessin mai aglomeracions.

L’Igor es va comprar un pot d’olives i una bossa d’anacards i en va pagar uns onze dollars. Era però absolutament necessari per aguantar el discurs de l’editor abans del piscolabis amb l’equip de la redacció.

Va sortir esperitat del supermercat per agafar la línia blava en direcció al carrer quaranta-dos. Des d’allí no li va costar gaire, amb les seves cames llargues, arribar al titànic edifici on s’hi manegaven totes les noticies del món en forma de titular i totes les xafarderies de Nova York disfressades de converses a la sortida de la feina.

Quan l’ascensor es va obrir i va entrar a la sala es va trobar un dels editors responsables d’afers internacionals en ple discurs.

“Tenim l’atenció dels Novaiorquesos dirigida als països àrabs. Qualsevol noticia que vingui del països musulmans ven i ven molt. Però no és per les vendes principalment que ens hem d’orientar i hem de lluitar, és per satisfer la necessitat de saber i diria jo d’entendre el que passa al pròxim orient pel que hem de treballar dia a dia. La primavera àrab que va començar tot just fa dos any,s pot arrencar de la seva letargia aquests països que els Estats Units i Europa han vist sempre com a germans petits necessitats de tutela. No obstant, el seu impuls revolucionari ens està demostrant que potser ja són madurs per assumir democràcies plenes. Els Estats Units segueixen amb passió els esdeveniments i nosaltres no els hi donem tota la cobertura que necessiten. És per això que us he citat abans del nostre piscolabis. Vull equips que volin a països com Tunísia, Egipte, Síria, Algèria i que ens informin constantment del que passa. Les despeses estaran totes cobertes i ens calen un reporter i dos càmeres a cada país. Si les coses surten com hem planejat podríeu ser rellevats un cop al mes, tornar a casa durant quatre setmanes i volar de nou. Qualsevol despesa extra la pagarem gustosos. Penseu-vos-ho. Us donem dos dies per considerar l’oportunitat de ser part dels equips. Si us interessa veniu a parlar amb mi. I ara, amb el vostre permís dono pas a l’aperitiu d’aquesta tarda”.

L’Igor es va quedar de peu dret com si volgués fer ressonar les paraules de l’Arthur als seu cap. Podia ser una oportunitat única per compaginar la seva tasca de reporter amb els seus assumptes personals. No sabia encara exactament com es prendria la seva família aquella urgència de tornar a l’orient amb la seva mare tan delicada i malgrat tot sentia que ho havia de fer.

Va dirigir-se cap a la taula del centre i va agafar un plat per servir-se un parell de canapès i una croqueta de salmó provinent del mercat de l’estació central. Assaboria l’excel·lent vianda quan va sentir una veu darrere seu:

– T’hi apuntaràs oi?

– Hola Daniel! Doncs m’ho estic pensant.

– Escolta. Creus que tinc possibilitats de que m’hi enviïn com a fotògraf.

– Normalment no és el que fas oi? Tu escrius reportatges no fas fotografies.

– Recorda que quan vaig entrar aquí va ser en qualitat de fotògraf. Va ser xamba que comencés a escriure.

– És veritat. Escrius tan bé que sovint m’oblido que ets fotògraf… podries demanar que t’hi enviessin. T’interessa?

– Que si m’interessa? Una experiència així és el que estic cercant precisament. Ei! I si anéssim junts a algun d’aquests països? Tu ja tens experiència i em podries ajudar.

Aquell noi que es podia fer pesat tenia quelcom que li agradava. Era Impulsiu, entusiasta, apassionat i extravertit. Si hagués tingut un fill li hagués agradat que fos com ell.

– A mi m’agradaria anar a Egipte.- Féu l’Igor amb el seu característic to sec.

– Fantàstic! Se’n podria escriure uns articles molt colpidors? Saps el que està passant allà amb les dones?, saps que de cop i volta no poden sortir al carrer ni amb texans perquè les agredeixen? No et pots ni imaginar com d’interessant podria ser escriure una història des de la perspectiva d’una dona.

Hi havia quelcom molt cert en les seves paraules, pensà. Una cosa eren els conflictes bèl·lics i les revolucions però el món estava donant l’esquena a una lluita diària que no per ser menys sagnant deixava de ser menys cruenta. La batalla de les dones per ser considerades com a ciutadanes amb els mateixos drets que els homes. I precisament Egipte era un focus d’interès perquè el moviment d’alliberament de la dona era molt actiu en aquell país.

-Escolta. Si vols demà al matí a primera hora anem a córrer. – Digué l’Igor pausat.- Quan acabem vens a casa ens dutxem i venim a la redacció a parlar amb l’Arthur i presentar la nostra candidatura. Què te’n sembla?

Els ulls del Daniel es van eixamplar i els seus llavis van dibuixar un enorme somriure. Per aquell noi la invitació de l’Igor era un acte de reconeixement de mèrits. Va passar la resta de la vetllada la va passar entre núvols mentre l’Igor dubtava si anar a veure els seus pares o la seva germana.

A dos quarts de nou, quan ja portava una bona estona parlant amb companys de redacció que amb prou feina havien intercanviat amb ell mai més que dues frases, va decidir anar a veure la Masha. Es va treure el mòbil de la butxaca i la va trucar. Va sonar molta més estona del que era habitual i quan finalment va sentir la veu de la seva germana, aquesta li va sonar distorsionada.

-Masha, sóc l’Igor. Tot bé?

Un silenci llarg el va posar sobre alarma.

-Sí. Estic bé. Que li passa res a la mare?

– No. De cap manera. És que mira. Sóc a la redacció i he pensat que potser podríem            veure’ns una estona.

– Ui. No ho sé, estic cansada.

Sonava estranya i distant.

– Estàs esperant el teu marit. O potser ha acabat d’arribar i no és oportú?

Si la Masha estava ovulant certament tindria plans per la resta de la vetllada. Però això no li ho podia preguntar directament.

– No. No hi és. És que no em trobo gaire bé.

– Masha, què tens?

– No em facis cas. Tinc la regla i no estic d’humor.

La regla. La Masha s’estava posant sota massa pressió i allò segur que era contraproduent.

– Nina, escolta, i si vinc una estona?

A l’altra banda del telèfon l’Igor va sentir el so inconfusible d’una respiració pertorbada pel plor.

– No. No per favor! No vinguis que no cal. Estic bé, una mica cansada només.

– D’acord doncs. Ens veiem demà? Podem dinar plegats si vens al Bryiant Park. M’ho faré venir bé per sortir una estona.

– Sí. No. No ho sé. Et truco demà cap a les dotze i decidim llavors si no et fa res.

– No, és clar que no. Fins demà princesa.

– Fins demà.

Va tallar ella la comunicació i l’Igor romangué uns segons observant la pantalla del mòbil com si hi hagués d’aparèixer la resposta al malestar de la seva germana. Quan baixava altre cop per l’ascensor va decidir anar de tota manera a casa de la Masha. Tampoc era tan lluny. Caminà fins el carrer trenta-tres. Ella vivia amb el seu marit a prop de la Pennsylvania Station en un modestíssim bloc no gaire alt de totxo vermell. No obstant, tota la simplicitat d’aquella casa s’oblidava ràpidament quan s’entrava als amplis i moderns pisos del seu interior.

Algú sortia del bloc i l’Igor va aprofitar l’oportunitat per entrar-hi de manera que quan va arribar al cinquè segona va fer sonar el timbre sense haver-se anunciat abans. No va haver-hi resposta ni tampoc sentia cap soroll. Ho intentà novament. Altra volta es va trobar en la companyia del silenci. Agafà el mòbil de la butxaca i va trucar la Masha. Al cap d’uns instants va saltar el contestador.

L’Igor va tornar a tocar el timbre tres vegades i tot colpejant la porta amb el puny cridà:

– Masha! Sóc l’Igor. Estàs bé? Obre fes el favor!

Va repetir l’operació fins que finalment va creure sentir remor dins de l’apartament. S’apropaven a l’entrada. Ella va obrir tímidament amb els ulls plorosos i les galtes vermelles. De la cua amb que s’havia recollit el cabell se n’havien desprès vàries grenyes.

– Igor! Què fas aquí? Ja t’he dit que no calia que vinguessis….

Encara dret a l’entrada amb la Masha també dreta a l’altre banda de la porta entreoberta l’Igor va sentir l’olor de l’alcohol. Sense repensar-s’ho va obrir-la del tot mentre deia:

– Em deixes passar oi?

L’entrada donava a una àmplia sala d’estar on hi havia un gran sofà blanc davant d’una pantalla de televisió de dimensions desorbitades. A un cantó del sofà hi va divisar una ampolla buida de vi negre ajaguda al terra.

L’Igor va abraçar fort la seva germana.

– És per la regla? Per no estar embarassada? Ja hi quedaràs, nina no t’amoïnis…

La Masha va començar a sanglotar.

– No és això.

– I doncs?

– Està sempre de viatge i quan arriba tampoc para mai per casa. Senzillament em truca i anem a sopar a algun lloc.- La seva veu era difícilment intel·ligible a causa del plor i de l’efecte atordidor del vi. – No vol ser aquí. És com si intentés fugir de casa seva, de mi, de la nostra incapacitat per tenir un fill. I jo em passo els dies i les nits sola. I quan ens veiem està distant, no sap ni com tractar-me…

– Masha, Masha- féu amb veu conciliadora- no serà que us esteu posant massa pressió amb això de l’embaràs? Ha de ser també frustrant per a ell no poder-te donar el que tant vols…

– No es tracta del fill Igor! Es tracta de que em demostri una mica d’afecció, una mica d’interès! Quan es a Nova York va a entrenar amb els amics, a córrer pel Central Park, a jugar a tenis, fa de tot menys estar amb mi!

L’Igor va sospirar. L’Alfred l’estava deixant de banda.

– Nina, escolta. No està bé que estiguis tan sola, t’estàs obsessionant amb el teu embaràs i et sents desanimada. La solitud en aquests moments no et va bé.

– No puc atabalar sempre les amigues amb els meus problemes! I tampoc els ho vull explicar. No porto tant de temps casada per haver entrat ja en una crisi. És patètic!

– No és una crisi. És un mal moment…

– En té una altra…

Ell trigà uns segons en reaccionar. La mirà als ulls.

– Masha què dius? No ho pensis això que et fas mal!

– Que sí. Està amb una altra! Per això no té ni ganes d’estar amb mi. Com s’entén altrament el seu comportament? Estem setmanes sense veure’ns i quan torna tampoc fem res plegats!

– Ei, ei, és raonable se t’hagi passat pel cap. Però hi haurà una explicació més lògica. No cal pensar el pitjor…

La noia es va anar calmant a mida que el seu estat d’embriaguesa desapareixia. Els seus ulls verd-blaus mostraven encara les ramificacions vermelles del plor però la seva dicció reflectia la pèrdua de l’efecte de l’alcohol. L’Igor preparà un te i tot prenent-lo va convèncer la seva germana de que fes la seva bossa amb quatre coses i que passés uns dies a casa amb ell.

No li va dir res dels seus plans d’anar a Egipte. En el seu estat no era convenient.

*********

El vent pentinava enjogassat la superfície fosca de l’aigua en què es reflectia, tota encimbellada, una lluna creixent. La nit era fresca i agradívola vora el mar i el xiuxiueig de les minses ones apaivagava el foc bleïdor que esbordellava l’ànima de la Silvia. Havia d’aprendre encara a fer marrada sense que l’opinió dels mes propers se li clavés com un ganivet. Tancà els ulls i s’endinsà en la melodia del mar que la bressolava incondicionalment. Evocà el tacte del Marc, l’olor de la seva pell i en el pessigolleig del seu cabell sobre el seu ventre quiet. Les sensacions que li deixava la reviscolaven durant dies i per això cercava un moment de pau per repassar-les totes, una a una, i assaborir-les sense cap interrupció. El que més li agradava era el seu tacte aspre i turgent alhora. Tanmateix, la seva olor també la reconfortava perquè li recordava la llenya que cremava a la llar de foc del poble on vivia de menuda. Només hi havia quelcom que li enterbolia la sensació d’assossec que sentia pensant en ell. Intentà apartar aquella reflexió però, altre cop, fou més fort que ella. El seu rostre, el rostre del Marc s’esvaïa de la seva memòria tan bon punt ell sortia per la porta de casa seva.

La Silvia tenia desenes de teories per explicar aquell fenomen cruel. Una d’elles era que potser hi havia quelcom en la cara d’ell que li resultava dissonant. Els ulls verds potser. Sempre li havien semblat de gat. O el nas, més aviat nyaufat. I, de fet, quan s’hi posava, sempre aconseguia fer tornar a la ment cadascuna de les parts de la seva faç. No obstant, no podia acabar el trencaclosques i tornar-li a veure la fisonomia i havia d’esperar la següent trobada a casa seva per fitar-lo directament als ulls i reconèixer-lo. La Silvia sospirà. No es volia esdernegar aquell moment de solitud i pau amb un pensament negatiu. El Marc representava un esquitx d’energia en la seva vida i aquesta no era precisament un pou xarbotant de sensacions.

S’aixecà del terra i espolsà la tovallola. Just enfilava les escales que la tornarien al Passeig Marítim quan sonà el mòbil. Mirà la pantalla i veié que era la seva germana Yolanda. No li venia de gust garlar amb ella en aquells moments. Adesiara en necessitava un respir. La Yolanda era extravertida, es feia amb tothom i portava un ritme de vida ivarsós, amb tot de gent que l’envoltava i una colla d’amics que, com ella deia, eren especials. La Silvia en canvi era callantívola i poc amant de les multituds. No tenia gaires amistats però hi confiava plenament. Era curiós que haguessin arribat a ser tan diferents tot i compartir la mateixa infantesa serena a Begur. La Silvia respirà profundament intentant adverar en l’aroma que percebia el mateix que conegué de la platja del poble. El mar la conhortava quan ella se sentia indefensa davant els envitricolls de la vida. De nou sentí el mòbil però aquest cop era una trucada impertinent. Agafà el dispositiu i veié que era la Yolanda. Probablement només necessitava consol perquè havia tornat a partir peres amb el xicot de torn. En aquest sentit eren també ben diferents i per això la Yolanda no entenia com la seva germana podia viure envescada en una història que no anava ni endavant ni endarrere. La celístia il·luminava la sorra gèlida i intacte. Gairebé ningú seia a la platja a aquelles hores a l’hivern tret dels solitaris, els borratxos o els enamorats. El primers no la molestaven, pels segons era massa d’hora i els enamorats li donaven esperança. El mòbil deixà de sonar i la Silvia el mirà amb recel. No agafar les trucades de la seva germana li semblava una traïció, fins i tot quan pensava que no seria res important. No era diferent aquell vespre, així doncs marcà el número tan bon punt s’hagué tret la galvana de sobre. La respiració de la seva germana semblava alterada i les paraules sortien més o menys ordenades però a batzegades, com si li calgués dir quelcom de bursada. Hi havia hagut un atemptat a Alep, just on el Marc havia anat a fer un reportatge. O no era el lloc on estava treballant en aquells moments? Un seguit d’imatges desendreçades i cridaneres martellejaren el cervell de la Silvia a qui el cor li féu una fiblada, tot començant a bategar de manera foragitada. Un mal pensament li esgaripà l’ànima. I si li havia passat quelcom? Donà les gràcies a la seva germana i penjà acuitadament. Connectà el mòbil a internet per visualitzar les notícies. Aquell acte atroç mostrava altre cop l’avolesa de la que era capaç l’esser humà. La Silvia es posà a tremolar. Era una possibilitat remota però existia. Hagués volgut seure en un dels bancs del Passeig Marítim per contemplar altre cop la lluna. Aquella companya seva havia estat còmplice de les seves displicències i mals moments quan era petita i ara la vetllava tímidament. Allò era quelcom que compartia amb la seva mare. L’astre, que vivia a l’ombra del que anomenaven rei, les captivava i apaivagava les seves afliccions. Ella no es podia pas queixar. No havia viscut, com la seva mare, junyida a un marit que no la tenia en compte en res, que li esbordellava la felicitat amb la seva manca de sensibilitat. No, ella havia triat la solitud ordenada i silenciosa amb el cor ple de l’anhel de qui espera trobar, per fi, una ànima pariona. O de qui té, de tant en tant, un company a qui admira i li dóna uns moments de felicitats escàpols. Com el Marc. O potser era més que això ell? Una lluna esquinçada il·luminava el passeig Marítim, una lluna similar a la que contemplà una nit d’estiu quan els seus pares la trobaren plorant llàgrimes silencioses de cara a la finestra. «Nina, què et passa?». Li hagueren de preguntar vàries vegades fins que la Silvia pogué parar de sanglotar per dir quequejant « és la lluna, me l’han tallada… ». La mare la va abraçar i el pare escalfí en una rialla sincera i cridanera. Ara, una Silvia ja adulta fità el planeta canviant i tancà els ulls. Una calrada d’enuig li encengué les galtes. Com podia ser tan egoista quan tanta gent estava patint? I com podia maleir-se els ossos per la seva relació amb el Marc quan ell representava una espurna de vitalitat en una rutina que s’havia cobert de llangor feia temps? Era massa tard per penedir-se d’haver deixat que ell entrés en el seu cor tot i la seva professió arriscada… Esguardà de nou la lluna, empegueïda per si la veia algú, i les llàgrimes li brollaren lentament. Mig a la foscor, provà de recordar la seva mirada picardiosa i els seus cabells díscols i gruixuts. Els seus llavis dibuixaven un somriure sempre discret, no apte per algú que com ell es dedicava a passejar-se per indrets desconeguts i sovint hostils. Poc a poc, les peces del trencaclosques s’anaren disposant harmoniosament una al costat de l’altra fins que la Silvia adverà el rostre del Mar i desitjà que no tornés a fugir. No li hauria de dir en algun moment el que sentia per ell? O potser ell no ho volia escoltar perquè coneixia el patiment dels qui l’estimaven i s’emparava en una relació “distant”? Una magnífica tàctica del seu cervell allò de no recordar la cara d’algú amb qui només es pot mantenir una relació a mitges. Ho era, si més no, als ulls de la seva germana que no l’acabava d’entendre i de la societat en general, per a la que ella continuava estant sola. L’estimació oculta no comptava i menys en un món que feia deu anys s’havia convertit en un espai virtual on només s’hi existia si es publicava a facebook. Una amistat de xarxa social hagués semblat a la majoria més real. S’entristí en pensar que l’opinió d’aquells que l’envoltaven era, sovint, més forta que la seva pròpia. Ja feia temps que debatia amb si mateixa sobre si la seva relació amb el Marc es podia considerar autèntica. I ni tan sols ella ho sabia. Tanmateix, quan no el veia durant dies, a voltes setmanes, la seva absència la feia endolar-se. Ell existia durant una part de la seva vida només. Potser com la lluna. No la veia les vint-i-quatre hores del dia però tenia la certesa que hi era perquè la tornava a veure de nit. I el Marc sempre regressava. El pànic aparegué de nou amb aquesta darrera consideració. Què passaria si algun dia no ho feia? Un bri d’aire fred li acaronà la cara i li vingué un calfred. Fos on fos esperava que estigués bé, que no l’hagués enxampat aquell atac, ni qualsevol altre al que la terra semblava haver-se avesat. Potser seria més fàcil estimar un oficinista, o un fuster, o un professor, que no tenen professions arriscades. Per què s’havia hagut de fixar en ell?

Mirà d’asserenar-se abans de tornar a casa. Viuria amb l’ànsia al cor fins que rebés un missatge del Marc. I seria feliç quan es tornessin a veure abans que ell marxés novament del seu costat. Hagués estat millor no conèixer-lo? Espolsà aquell pensament de seguida. No. No era millor viure a soles sense ningú amb qui sentir-se viva de debò ni que fos per unes hores. Precisament ell, que veia la mort i el patiment tan propers, necessitava algú a qui tornar per assossegar-se i la Silvia li donava escalfor incondicionalment, sense preguntes ni exigències.

Començava a fer fred i caminà ràpidament tot i no desitjar tornar a casa amb immediatesa. La buidor del seu pis li faria basarda aquella nit. Havia de lluitar contra la por de la incertesa i per això avançà lentament. Ja era tard quan arribà a l’edifici i posà la clau al pany. Un grinyolar familiar la saludà mentre tancava la porta darrere seu. Pujà amb recansa fins al segon pis amb desgana. De cop, una ombra immòbil l’espantà i albirà una figura asseguda a l’escala i, per segona vegada, el cor de la Silvia féu un salt. Lentament el noi anà aixecant el cap que amagava entre els genolls, ajupit com un xiquet indefens. La llum que entrava per la finestra del replà mostra els seus ulls enrojolats i enterbolits per unes vivències que colpejaven l’ànima, i per unes emocions reprimides artificialment. No obstant, els seus llavis esbossaren un somriure en veure-la a ella i estirà un braç per poder agafar-la a per la cintura. Encara arraulit, ensorrà el seu cap a la panxa de la Silvia, que l’agafà amb força.

– T’he trobat a faltar. Necessitava tornar a casa!

Ella s´hi apropà i l’abraçà per sentir la seva flairança salabrosa de nou. I els dubtes que tan sovint els martellejaven s’esvaïren de les seves ments  mentre el món desapareixia al seu voltant, a la claror de la lluna esquinçada d’aquella nit serena, que ho era tan sols en indrets afortunats de la terra…

Altre cop sentí unes veus cridaneres i obrí els ulls. La passejada pel barri copte amb la Bushra i la compra posterior l’havien deixada esmaperduda. Ja gairebé no sabia si acusava la calor sufocant, la gran sensació de sequedat, o el bombardeig insaciable de preguntes de la seva única amiga, que l’assetjava amb àvida curiositat. Es va aixecar del llit i va anar cap al menjador. La finestra, aclaparada per la cortina blau fosc, provocava un efecte blavenc sobre la cambra que tranquil·litzava la Laura i li recordava el mar que li quedava tan llunyà.

L’Ahmed no tornaria fins tard. Ara ja havia començat a fer amics a la feina i sortia amb ells a l’hora de dinar. Al vespre, de vegades també li trucava per dir-li que no l’esperés per sopar. No compartia la vida social amb la seva dona. Barrejar esferes no era gaire comú a Egipte. Va pensar d’anar a la cuina on l’esperaven els deures. Havia d’aprendre els principis de la gastronomia àrab, altrament decebria la família del seu marit. Malgrat tot, preferia romandre a la sala d’estar. Va treure de la calaixera el seu manual d’àrab, i asseguda a la cadira va començar a estudiar l’abjat. Va repassar totes les lletres. Allò que la nun i la ta lligades a altres lletres només es distingissin per la quantitat de punts que portaven a sobre era confús. Altres signes també s’assemblaven i només els punts els diferenciaven. Un cop repassat l’abjat va fer un primer exercici de lectoescriptura ajudada d’un diccionari. Era relaxant poder seure a la taula a fer deures. Aquell interval de temps que el seu marit li havia regalat inconscientment era un moment preciós del dia. Seure i aprendre. No ho havia pogut fer mai. De menuda li agradava molt anar a l’escola. Però quan arribava a casa, sa mare li engegava quatre crits si veia sa filla obrir els quaderns d’escola. «¡Laura, desgrasiá! ¡Qué hases con esas pamplinas cuando tu madre tiene las manos llenas de callosidades de tanto fregá el bar! Ya te estás viniendo a ayudarme. A ver si te crees que nos hemos venido para aquí tu padre y yo pa que nos salgas una vaga!». Als deu anys ja no tenia temps per repassar per a l’escola. I als onze va desaparèixer el seu pare. Va marxar un dia i no va tornar. Aquesta va ser la versió de sa mare.

Passà el temps volant fins que el telèfon sonà,irreversible. S’aixecà per agafar-lo al rebedor.

—Hola, Laura. Com estàs?

—Bé, gràcies. I tu? Com va la feina?

—Molt bé. Escolta, recordes el Sergei? Aquell rus que et va portar el moneder que t’havies deixat sobre la taula al cafè?

—Sí, és clar que el recordo.

—Doncs ha vingut avui a entrevistar algú aquí i ens hem vist. L’he convidat a sopar, si no et fa res…

—No, és clar que no em fa res. Tinc ganes de parlar amb gent. És molt bona idea. Vols que prepari quelcom?

—No. No ens hi podem arriscar. L’he convidat a sopar al restaurant. És prop de casa, a la vora del Nil. Ja veuràs com t’agradarà.

—Ho sabré trobar?

—Segur. Camina recte pel carrer Lofti Hassauna en direcció al Nil fins a la plaça. Tira després com si volguessis agafar el carrer Tahrir i queda’t el més prop del riu que puguis. Allà hi ha nombrosos restaurants. El que he triat jo té les taules i les cadires blaves. Quan el vegis seus a la terrassa. Jo arribaré més tard.

—A quina hora heu quedat?

—A les deu.

—Escolta, ara he de tornar a la cuina. Ens veiem després. T’estimo.

La Laura mirà el rellotge. Eren dos quarts de nou. Es va arreglar, va tornar als llibres durant una estona i va marxar suficientment d’hora per arribar la primera. A aquella hora del vespre l’aire era més respirable, lliure del núvol de gasos que desprenen tants cotxes. Els que circulaven, tanmateix, avançaven anàrquics esquivant els carros amb mules i imposant amb els clàxons el dret a infringir les regles de trànsit. Enmig d’aquella jungla, els semàfors tenien una funció purament simbòlica, i la Laura va haver de travessar la via amb quatre ulls.

La terrassa era fàcilment distingible. Amb taules i cadires blaves ressaltava visiblement. Va entrar per veure si hi veia el seu marit o el rus. No hi havia ningú conegut. Només el que semblaven famílies o grups d’amics gaudint d’un sopar que, de ben segur, no devia ser econòmic. Va sortir i va seure en una taula. Un cambrer vestit amb camisa blanca, americana negra i corbata li va preguntar què volia prendre. Va demanar una ampolla d’aigua perquè era el menys car. No portava gaires diners per no haver de tocar els seus estalvis. Anava fent amb el que li donava l’Ahmed, que era poc generós.

El cambrer portà la comanda. La Laura en va fer un primer glop amb la vista posada al Nil, que en aquella hora foscant adquiria el seu caire misteriós. El riu li retornà la promesa que s’havia posat a la maleta en emprendre la seva aventura cap a una nova vida. El Caire era exotisme i llibertat. A Gavà l’havien reduïda a ser cambrera de bar i escarràs a les ordres de sa mare. Conèixer l’Ahmed li va obrir una porta aquell únic estiu de la seva vida que passar a Ceuta amb la seva tieta. Al Caire hi tenia el seu marit; a Gavà només li quedaven poques amistats. Va somriure en veure unes nenes en uniforme enjogassades amb una baldufa a la taula del costat. Ella havia deixat els jocs puerils de banda per satisfer les necessitats d’un negoci que sa mare va tirar endavant amb el seu ajut. Li havia costat la infantesa i no volia perdre també la joventut.

Aquell va ser l’argument que va presentar al Moisés quan va intentar convèncer-la de que no marxés amb el seu marit. Era un bon amic. L’únic, potser, de la seva vida. La seva amistat il·lícita havia sobreviscut totes les proves de foc. Intentava recordar quantes vegades aquella relació els havia portat problemes, quan la veu del Sergei la va tornar al present.

—Hola, Laura! Fa estona que esperes?

—No gaire, no. De fet, tot just m’han portat l’aigua.

— Doncs ja gairebé te l’has acabada…

—És aquesta sequedat terrible. Sento que em deshidrato per instants…

La Laura demanà una altra ampolla. Al cap d’uns instants, el mateix noi d’abans va aparèixer portant a la safata l’aigua, enclaustrada com el geni de la llàntia, i una llauna de Birrel. La cervesa sense alcohol que bevia mig Egipte i que produïa, sàviament, l’empresa Heineken.

—Shukran shasilan! —va fer la Laura.

—La shukran a la washib! —va fer el cambrer amb una reverència.

—Fa un temps agradable a aquesta hora, no trobes? —digué mentre obria la llauna.

—Sí i tant! Ara és quan el Caire em sembla més bonic. No es veu tan brut, ni es nota la pols i la sorra a l’aire. Llàstima que no tinc gaires oportunitats de poder sortir a aquestes hores. L’Ahmed arriba tard i cansat a casa, i la meva veïna Bushra només desatén el seu marit de tant en tant. Durant el dia ens passem moltes hores plegades. Però quan el marit arriba a casa, ella està per ell.

—Tradició musulmana.

—Suposo.

—Què et sembla el Caire fins ara? T’adaptes bé a la vida d’aquí?

—M’adaptaria si parlés l’àrab, que és el que més necessito per ara.

Va aparèixer de nou el cambrer portant-los un menú en àrab. El rus observava perplex com la Laura mirava atentament les lletres.

—Saps llegir?

—N’estic aprenent. L’Ahmed diu que només necessito saber parlar l’àrab, però jo crec que per ser autònoma del tot em cal saber-lo llegir i escriure.

-—I què penses fer?

—De moment, amb la Bushra hem comprat un manual i estic fent els exercicis corresponents. Però avanço molt lentament. De fet, vaig tan lenta que crec que aprendré abans a cuinar els plats d’aquí. Tot i que a mi la cuina no se’m dóna gaire bé. Imagina’t! I això que a Gavà cuinava per als clients. Però el que preparàvem era senzill. La cuina àrab és molt més elaborada…

—Has pensat d’anar a alguna escola a aprendre l’àrab?

—No sé si li faria gaire gràcia a l’Ahmed. M’ha passat pel cap sí. M’ajudaria en el meu dia a dia i hi coneixeria gent.

—El teu francès és molt bo.

—D’aquella manera. Tu sí que, per força, deus dominar uns quants idiomes, oi?

—Tres i mig només. El rus i l’anglès els sé bé. El francès el vaig aprendre a l’escola de segona llengua materna quan vivíem a Rússia, i l’àrab l’estic aprenent amb les meves estades aquí.

Van continuar parlant de la seva feina. El Sergei intentava interrompre el fil de la conversa per esbrinar més sobre la Laura. La perspectiva d’una espanyola al Caire li semblava d’allò més interessant. Però ella menystenia la seva pròpia opinió. Es considerava una persona poc instruïda.

—Hola! Sento molt el retard! —es disculpà l’Ahmed fent un petó a la Laura—. Un dels cuiners ha cremat el plat principal i teníem clients importants. No ens quedava perca fresca i ens l’han hagut de portar d’un altre hotel. Sort que entre nosaltres ens ajudem.

—Doncs quina vetllada has tingut avui, no? —va fer la Laura, amb uns ulls com unes taronges. Comparat amb el seu avorrit dia, qualsevol incident a l’hotel li semblava una gran notícia digna de la portada del diari principal del Caire.

—Quina nit més bonica! —va fer el nouvingut.

—Sí. Abans ho comentàvem amb la Laura. La nit fa que el Caire sigui més màgic encara.

—Feia temps que volia gaudir d’un sopar prop del Nil. Alguns vespres, de camí a casa, passo per aquí i observo la gent a les terrasses contemplant els creuers i penso: «un dia has de venir a sopar aquí amb la Laura».

—Ara sentiré que faig d’espelma!

—No! —va refutar ella—. No t’hi sentis. L’Ahmed i jo no fem gaire vida social aquí i ens agrada parlar amb gent. Jo pràcticament només tinc dues persones amb qui conversar, l’Ahmed i la Bushra.

—I la informació que li donem és, evidentment, repetitiva i limitada… —ironitzava l’Ahmed jovialment.

—Home!, la teva rutina és més emocionant que la de la Bushra… Ets l’encarregat de la cuina d’un hotel de luxe. Ella s’ha quedat de mestressa de casa… tot i que va anar a la universitat, sabeu?…

—Sí, però ara prefereix cuidar del seu marit, oi? —va desviar l’Ahmed—. No et deixis enlluernar per la carrera de la nostra veïna. No tot és anar a la universitat en aquesta vida.

—Probablement no. Però m’hauria agradat continuar els meus estudis. I em fa molt contenta veure que hi ha dones que s’han pogut formar i que tenen ments més obertes que la meva, que m’he passat la vida tancada al bar familiar.

—Ei, però ara ja no cal que treballis a desgrat! Tens temps per tu, pots quedar amb la teva amiga, pots dedicar-te més a la teva pròpia casa…

—Sí, tens raó. Però potser trobo a faltar tenir un objectiu. Per això se’m fa estrany que la Bushra hagi deixat la feina i no l’enyori. Jo voldria tornar a treballar.

—Què dius! Com vols treballar si no saps àrab? Trobar feina serà impossible sense la llengua… —la dissuadia l’Ahmed.

El Sergei va percebre que allò podia convertir-se en una baralla familiar i va canviar de tema.

—I tu, Ahmed? Com t’estàs adaptant a la vida al Caire? Ets d’aquí?

—No i sí. Bona part de la meva família és egípcia. Però quan jo era petit vam haver de marxar al Marroc.

—Per feina?

—Ma mare de jove tenia el cap ple d’ocellets i es va posar en assumptes que no li pertocaven. Quan va conèixer a mon pare es va decidir que el millor seria canviar de país i mantenir-la allunyada de segons quines idees i influències.

—Quines idees? —va preguntar la Laura, encuriosida.

—Tant se val! Eren només ximpleries…

No hi va voler insistir. Coneixia les respostes seques de l’Ahmed. El convidat va mirar la Laura amb ulls comprensius. Com a reporter sabia com d’important era satisfer la curiositat.

Una lleugera brisa va refrescar l’ambient i va portar altres temes de conversa en aquell vespre que per a la Laura representava la primera escapada de l’àmbit purament familiar. En acabar el sopar, van decidir que havien de tornar a repetir l’experiència i s’acomiadaren efusivament. Agafats per la mà, l’Ahmed i la Laura van tornar cap a casa sense parlar, assaborint la companyia mútua en el silenci permès entre còmplices. Un cop tancada la porta de la llar, l’Ahmed s’endugué la Laura al dormitori. I entre carícies i paraules dolces, la va fer sentir altre cop la noia més afortunada de tot Ceuta. La que havia robat el cor al moro més guapo de la ciutat híbrida l’estiu més meravellós de la seva vida.

***************

El Ramon mirava contínuament el rellotge de la paret de davant seu, però tenia la impressió que no passava l’estona. A l’aula tots els alumnes, dispersats per la sala en forma d’amfiteatre, observaven el plec de fotocòpies que ell els havia repartit i llegien el text o bé s’entretenien parlant amb el company. De tant en tant, vigilaven el mestre amb un cop d’ull i deixaven anar un somriure sorneguer.

Definitivament, la jovenalla d’avui dia era ben irreverent i ell cada cop tenia menys ganes de fer-los classe. Al cap i a la fi, els seus alumnes no hi posaven gens d’interès. Només estudiaven per als exàmens, no tenien retentiva i oblidaven immediatament allò que havien après.

Aquell dia, però, el Ramon estava més pendent de la porta d’entrada que no pas del rellotge. Com més minuts passaven, més es confirmava la seva sospita que la Sara, una de les poques alumnes que l’escoltaven amb atenció i que, a més a més, tenia talent, no arribaria.

La vigilava des que l’havia coneguda. El seu esguard i el seu somriure franc li recordaven la Judit. La mateixa mirada encuriosida, i aquell seu caminar amb les passes juntes, com si intentés no fer soroll.

S’entretenia fent veure que fullejava també el text que havia donat als seus alumnes, sense deixar de pensar que la Sara potser havia caigut malalta. Era estrany, però, perquè el dia anterior feia bona cara. A més, la lliçó era tard i no podia haver quedat adormida. La seva absència el feia posar nerviós. L’abellia passar per la cafeteria i asseure’s al costat seu per xerrar una estona. Però avui no podria. Hauria de fer el seu cafè sense la companyia d’algú agradable.

A dos quarts de tres acabà la lliçó. El Ramon, alleujat, guardà els fulls dintre la cartera i s’acomiadà de l’alumnat rutinàriament. Pràcticament ningú no li respongué. Feia només deu anys, quan el professor marxava de l’aula els deixebles solien retornar-li la salutació o l’aplaudien al final de la sessió. Això ja feia temps que s’havia acabat. Els estudiants moderns reflectien només una total indiferència i incredulitat. La majoria el veien com una figura obsoleta i completament prescindible, convençuts com estaven de poder trobar tota la informació necessària per a la carrera a Internet. «Tots són una colla d’internautes autistes», considerava el mestre.

Tot baixant per les escales del metro, li vingué al cap que ell també s’estava convertint en un autista. Pràcticament no sortia del seu cau. Quan havia estat l’última vegada que havia vist l’Eduard? o el Daniel i la seva dona? Tots els amics tenien vides autèntiques, mentre que ell només vegetava.

Va arribar al Parc de la Ciutadella. Feia un dia rúfol, però caminar li venia de gust. Va travessar el recinte per sortir al passeig d’Isabel II i continuar fins a Colom. Com sempre, hi havia dotzenes de turistes deambulant al voltant de la columna i l’estàtua. Evidentment, ignoraven que per als nascuts als anys seixanta aquell monument fos un bastió d’una Barcelona desapareguda. Al Ramon, però, ja li estaven bé els canvis de la ciutat. Per fi estava oberta al mar i els ciutadans podien gaudir de la platja sense necessitat d’agafar el cotxe.

Passejar el feia sentir jove. Va decidir tirar Rambla amunt per caminar una estona pel Passeig de Gràcia. El que havia estat prop de l’antiga Riera d’en Mallà en una època que li era aliena, s’havia convertit en primer carrer comercial per als àvids compradors estrangers. Es va aturar a la casa Batlló per contemplar-la durant uns minuts. Potser era aquell edifici, precisament, la raó que el mantenia allunyat del centre. Era el preferit de la Judit. I mentre admirava la seva arquitectura, li feia l’estranya i dolorosa sensació que la veuria aparèixer a ella en qualsevol instant.

La Judit no envelliria mai. No obstant, això no era cap consol.

El Passeig de Gràcia, com sempre, també estava ple de turistes prenent refrescos a les terrasses. El Ramon es fixà en una colla de nois asseguts en una taula que assaborien una sangria. «Renoi! A les quatre ja aniran ben contents.» Però la joventut ho permetia tot! Fins i tot el pitjor dels estats d’intoxicació etílica. Molts d’aquells joves potser acabarien la nit anant de gairell i cridant incongruències pel carrer. Tanmateix, com que eren turistes i deixaven divises ningú no se’ls miraria malament. I és que feia anys que Barcelona semblava un abocador incontrolat per a tots aquells que cercaven una vàlvula d’escapament a la seva vida.

I ell? On podia anar ell? De moment, a casa seva. Tornà enrere i en uns vint-i-cinc minuts arribava al carrer Princesa. Una gran porta pintada de marró feia pensar que els habitatges de dintre devien ser mansions senyorials, però ell trobava que el seu pis no ho era gens. El primer tram d’escala estava ben arreglat. S’havia donat una mà de pintura a les parets de l’entrada i estava degudament il·luminada. Quan es deixava enrere el primer replà, però, el color de les parets canviava rotundament a un to granat completament deslluït.

Posà la clau al pany, la girà mitja volta i la porta s’obrí fàcilment. Al capdavall, tampoc no posseïa res que convingués protegir. D’objectes de luxe no n’hi havia. El més valuós que es podrien endur els lladres seria el televisor de pantalla plana. A banda d’aquell aparell, l’únic que valia la pena era la nevera, i quins malfactors estarien disposats a baixar tres plantes carregats amb un electrodomèstic de segona mà que, per molt bo que fos, s’hauria de mal vendre a qualsevol botigota? Mal negoci robar al seu pis.

Encengué el llum del rebedor i deixà les claus sobre un petit moble a l’esquerra que li havia regalat l’Eduard. Ell no tenia ganes de dedicar-se a la decoració. Què en diria el seu amic Sebastià si visités el pis? Que li faltava un toc femení, definitivament.

Va anar a la cuina per servir-se un got de llet, que assaborí lentament i de peu dret. Feia dia d’anar a comprar quelcom al xinès per endur-s’ho a casa.

Tot just tornava a posar-se l’abric quan sonà el timbre de la porta. Esperà a sentir-lo de nou per assegurar-se’n. Potser algú s’havia equivocat. A aquella hora, qui li havia de voler fer una visita?

En obrir la porta, un noi ros relativament jove li somrigué d’orella a orella. «Deu ser un mormó que em vol convèncer de canviar d’orientació religiosa», recelà el Ramon.

—Bona tarda! —el saludà el noi amb un accent marcadament francès.

—Bona tarda —respongué ell amb cara d’expectativa.

—Sóc el Pierre, el seu nou veí. Visc sobre el seu pis, al tercer, sap? Fa poc que m’he mudat.

—Encantat. Jo sóc el Ramon. Puc fer quelcom per vostè? —Sonà sincerament groller, però havia decidit marxar i volia acabar aquella conversa de seguida.

—Sí, de fet sí. Bé, jo… voldria disculpar-me, primer de tot.

El mirà fixament als ulls. Què podia haver fet el noi per disculpar-se?

—Bé, és que jo he comès un petit error.

—No l’entenc.

—Miri, jo m’he instal·lat al pis de dalt…, però com que l’apartament és tan gran he decidit llogar-ne dues habitacions.

—Em sembla fantàstic. I això què té a veure amb mi, si es pot saber?

—Doncs res…, que quan vaig posar l’anunci a Internet, en lloc de dir que vivia al tercer vaig dir que vivia al segon. I ara tots els que vulguin veure el pis trucaran a la seva porta.

El Ramon es va fer el càrrec de la situació. «Un d’aquells estrangers que busquen pis i en relloguen mitja superfície. Perquè un apartament de quatre cambres fóra massa gàbia per a tan poc ocell i massa despesa innecessària. I molt probablement, ell es quedarà el dormitori més gran, cobrarà un mínim de dos-cents o tres-cents euros per la resta d’habitacions i acabarà pagant un lloguer pràcticament ridícul. Un negoci rodó i poc controlat.»

—Entenc. Ho tindré en compte i els reenviaré al seu pis, no hi pateixi. Espero que no organitzi cap visita a altes hores de la matinada…

El noi rigué nerviós.

—No, és clar que no. Seran de les tres a les vuit, que és quan jo treballo.

—Doncs no s’hi amoïni, que ja ho tinc en compte.

—Fantàstic. Moltes gràcies pel seu temps. Em penso que l’he enganxat a punt de sortit.

—Doncs sí. De fet, estava a punt d’anar a comprar-me quelcom al xinès.

—El menjar xinès és fabulós!

El Ramon se’l mirà de cap a peus. O bé aquell noi pretenia ser amable o perdia oli i li estava tirant els trastos. Tant se valia. No tenia ganes d’esbrinar-ho.

—Li fa res que l’acompanyi? A mi també m’agrada el menjar xinès i encara no sé on hi ha bons restaurants per aquí a la vora.

S’ho va rumiar. No li feia gràcia la companyia, però era la millor medicina contra la seva solitud i el seu pèssim humor. Havia de tornar a relacionar-se.

—Si vol, acompanyi’m. El restaurant on vaig no és gran cosa, però el xop suei està força bo.

El Pierre passà tot l’àpat explicant, com en estat d’embriaguesa, el motiu de la seva estada a Barcelona. Es guanyava la vida fent propaganda dels esdeveniments de la ciutat i en les estones lliures es dedicava a la pintura.

—I què pinta?

—Principalment cares.

—Cares? —repetí sorprès el Ramon.

—Sí, cares.

—Puc preguntar-li per quin motiu pinta cares? Per què no pinta paisatges?

—Les cares són més interessants. Quan veiem un rostre, aquest ens transmet automàticament una determinada sensació. Associem amb aquella persona unes determinades qualitats, que pot o no tenir. Però si només veiem el retrat no ho sabrem mai. Ens quedarem amb aquella impressió que ens provoca la pintura.

—No és una mica frustrant?

—Frustrant? El què?

—Precisament això, no arribar mai a saber si aquella cara realment revela el veritable caràcter d’una persona.

—Això depèn. De vegades arribo a conèixer-la. Veig una cara que m’interessa i li demano si la puc pintar.

—Així com així?

—Sí. Per què no? Quin mal hi ha?

—No cap, però com reacciona la gent? S’ho pren bé?

—La majoria sí. Els afalaga que els vulgui pintar, que trobi la seva fesomia prou interessant, i per això es deixen retratar. Tots som una mica narcisistes, en el fons.

El Ramon recollí amb la forquilla la resta del xop suei que no aconseguia agafar amb els pals. Ell no es considerava narcisista Feia anys que passava desapercebut, i no li sabia pas gens de greu.

—Doncs jo prefereixo ser invisible. I de vegades penso que ho sóc i tot. De fet, fa anys que tinc un somni recurrent. Passejo per Ciutat Vella amb l’estómac buit i entro a un dels nombrosos establiments d’alimentació dels seus carrerons foscos. Els dependents no m’atenen. Torno a preguntar educadament el preu d’un producte, però no obtinc resposta. Empipat, crido al dependent per demanar-li que em cobri la compra. Però l’home, que ni em veu, agafa els objectes que he posat al taulell i els deixa altre cop a les prestatgeries. Llavors, enrabiat, busco un altre establiment, i torna a passar exactament el mateix. A l’últim arribo a la conclusió que sóc invisible. I aquest sol ser el final del meu somni. Em desperto i no sé si he d’estar sorprès, angoixat, content, o si realment he de canviar de vida.

—Bona pregunta. I vostè a què es dedica?

—Endevini-ho.

—És escriptor.

—Escriptor?

—Sí. És el que he pensat quan l’he vist, que potser és escriptor.

—Em sento afalagat. La vida dels escriptors deu ser bohèmia i apassionant. Però el decebré. Sóc professor de traducció a la Universitat.

—Professor? Això també és força interessant.

—Li sembla interessant? Doncs cregui’m que no ho és gens.

—Està sempre envoltat de gent jove.

—Això li sembla estimulant? La gent jove? Si encara no té experiència…

—Però té energia!

—Però l’energia sola no va enlloc si no està ben canalitzada, Per desgràcia, la majoria de joves d’avui dia només la fa servir per anar a la discoteca a bellugar-se sota l’efecte perniciós de l’alcohol o les drogues.

—Això pensa dels que l’han de jubilar, dels que són el seu pla de pensions?

—Pla de pensions? A nosaltres no ens retirarà mai ningú. Si hem d’esperar que ens jubili aquesta jovenalla que puja, ja estem ben posats!

El Pierre somrigué. Un altre detractor de la joventut. Potser tindria l’oportunitat de fer-lo canviar d’opinió.

***************

Pujà escales amunt a tota pastilla. Li quedava el temps just de deixar la carpeta, menjar una poma, posar-se les vambes i anar a la classe de conducció. Tan bon punt entrà al pis es va desempallegar de la jaqueta i va deixar la bossa pesada sobre una cadira del passadís. Un cop al bany es va rentar les mans tot mirar-se al mirall. Anava un pèl despentinada, però no tenia temps per arreglar-ho. A la cuina va triar una poma i hi va clavar dues mossegades. Després es va calçar les vambes que tenia guardades en un armari-sabater a l’habitació del centre. I en tornar a agafar la bossa, no ho va poder evitar i va prendre el mòbil amb l’esperança de trobar-hi un missatge del Raül. No en tenia cap. I això que ella ja n’hi havia enviat tres només per demanar-li com estava. Si no els havia rebut era inútil enviar-ne un quart. I si els havia llegit i no responia, també, perquè volia dir que passava d’ella. No hauria haver-se’n anat al llit amb ell tan irreflexivament. No ho feia mai, això. Però li havia semblat tan encantador amb els cabells rossos, els ulls clars i el seu aspecte descurat de noi maldestre i no acabat de fer… El seu somriure sensible l’havia engalipat. Potser s’havia equivocat.

A Llacuna amb Roc Boronat l’esperava el seu instructor de cotxe.

—Bona tarda, Sara. Com anem?

—D’aquella manera. Estic una mica nerviosa avui perquè demà tinc examen. Suposo que ho notaràs…

—A veure, doncs.

Com sempre, va canviar de marxes massa lenta. I a la rotonda de Colom es va desviar del seu carril i va acabar ficant-se al del mig sense senyalitzar. L’instructor anava mig remugant, i als tres quarts d’hora ja estava visiblement malhumorat. La Sara també. Aquelles classes li costaven un gran sou. A més de la feina al Zara havia de fer de mainadera els caps de setmana. No li quedava ni temps per esbargir-se.

Un cop a Poblenou, el monitor li va fer donar un parell de voltes més. A la cruïlla del carrer Roc Boronat amb Doctor Trueta la Sara va fer una parada massa llarga per cedir el pas. L’instructor, veient que l’aprenenta no es decidia a arrencar el cotxe, no va poder evitar l’emprenyada i va deixar anar uns sospirs que a la Sara li van fer venir ganes de plorar.

Va baixar del cotxe desanimada. Li agradava conduir però era un desastre al volant. El carnet, però, el necessitaria ben aviat perquè li havien ofert una feina d’intèrpret els caps de setmana i s’hauria de desplaçar. Ben mirat, amb la nova feina guanyaria més amb unes hores dissabtes i diumenges que amb tota la setmana a la botiga. Així, doncs, l’esforç pagava la pena. O això havia pensat al principi.

Va donar una volta per desemboirar-se. En el precís moment en què volia tornar a casa va sonar el mòbil.

—Júlia, hola! Què tal?

—Bé. Escolta, és l’aniversari d’un amic d’una amiga i han organitzat una festa a Gràcia aquesta nit. T’hi apuntes?

—Uf! Estic rebentada i de mal humor. Amb les classes de conducció no progresso; ahir a la feina ens va caure la bronca perquè ens han tornat a robar molt de gènere; i per rematar, no he estudiat prou per a l’examen de la setmana vinent.

—Sara! T’anirà bé sortir… Només seràs jove una vegada.

—No ho sé. On és la festa?

—A Gràcia, prop de Joanic. Agafes la línia groga i en un moment hi arribes.

—Passa’m un sms amb l’adreça i m’ho penso…

—D’acord… Ara te l’envio.

A les deu del vespre la Sara entrava a l’edifici del Torrent de l’Olla seguint les indicacions de la Julia. Hi havia força joves bevent i conversant i un parell de convidats semblaven estrangers. Els pisos compartits podien ser l’espai idoni per conèixer gent d’altres països i intercanviar vivències i punts de vista diferents.

Es va servir un suc de taronja, va arreplegar quatre patates de bossa i va decidir donar un cop d’ull a tot el pis, un habitatge gran però allargassat, ombrívol i senyorial. Algunes de les habitacions tenien balcó. Era agradable per a tenir-hi plantes. Tanmateix, la proximitat a la casa veïna devia impedir de fer gaire vida en aquell apèndix de l’habitacle. En una de les cinc habitacions del pis la Sara hi va trobar la Júlia conversant amb un noi.

—Ei Sara, has vingut! Ets tota una campiona. Mira, et presento l’Albert, estudiant de Medicina.

—Hola! —el va saludar amb un somriure.

El noi es va atansar i li va fer dos petons.

—I tu què fas?

—El mateix que la Júlia. Estudio Traducció.

—Això sí que té futur. Trobaràs feina aviat!

—De fet, la Sara ja ha tingut una bona oferta. Li ha vingut de la universitat mateix. Un dels professors es va adonar de seguida del que valia i li va proporcionar un contacte per concertar una entrevista. Dintre d’uns mesos ja la tindrem treballant de debò…

—Caram, doncs, això sí que és fabulós! Jo no tinc tantes possibilitats. Em passaré anys d’interí o treballant en alguna mútua privada. Però abans hauré de patir les privacions econòmiques dels que han de pencar als restaurants, als bars o com jo de mecànic. I sort que els meus pares em donen una quantitat cada mes, altrament m’ho passaria ben magre… Ja pots estar contenta de la sort que tens. No deuràs una fortuna a la teva família…

—No, no la deuré perquè no en tinc, de família… no pròpiament dita.

L’Albert es va empassar de cop l’oliva del seu Martini. Havia volgut elogiar la noia, però no havia estat oportú enfocant el tema… Esperava no haver despertat cap record dolorós.

—Em sap greu això de la teva família…—quequejà—. Ja veig que l’he espifiada. Quin mal començament, oi?

—No passa res. Ho tinc més que superat. Tinc un padrastre que em va passant el mínim i jo em guanyo la resta. El pis és meu. I com que no pago lloguer, les despeses les cobreixo bé amb el sou que guanyo a la botiga. Els extres ja són una altra cosa…

—Ja t’han presentat tot el personal de la casa? —féu ell en un intent de fugir del tema que havia encetat inoportunament.

—No. De fet, tot just he arribat….

—Doncs serveix-te més beguda que ara coneixeràs la fauna del nostre pis!

La va estirar del braç fins a la cuina. Allí li va presentar la Mònica, infermera de l’hospital i xicota d’un altre habitant de la casa amb un nom que no va poder recordar. A la cuina només hi havia tres persones, enfeinades preparant plats d’amanida. La Sara se’n va acomiadar amb timidesa.

A la cambra del davant, un grupet seia a terra al voltant d’un gran llit on un noi de cabells llargs tocava la guitarra.

—Aquest és l’Estanislav. Estudia al conservatori i és aquí per un semestre. Fa dos mesos que viu amb nosaltres i ja sap parlar una mica de català. Quan deixi de tocar te’l presentaré. És l’únic que no es dedica, ni es vol dedicar, al món de la salut. Molt refrescant, perquè altrament només parlaríem de la vida a l’hospital…

A la següent habitació, la de l’Albert, les parets eren plenes de fotografies d’ell en indrets exòtics. Una parelleta s’estava fora al balcó gaudint del aire nocturn. La Sara va repassar ràpidament els paisatges.

—Com has viatjat!, quina sort! I això que dius que el sou d’interí és una misèria…

—Els viatges me’ls pago amb la feina a l’hospital. Però també redacto foto-reportatges i de vegades aconsegueixo vendre’ls…

—Foto-reportatges! Que interessant! I en quin idioma els escrius?

—Anglès.

—Potser jo també podria intentar-ho…, per guanyar uns diners extra. I per sortir una mica… No he pogut viatjar gaire, jo.

—Doncs ja veurem què hi podem fer…

El noi del balcó es va apropar de manera sospitosa a la noia i ella no va fer res per evitar-ho. L’Albert va agafar de la mà la Sara, i la va estirar fora de l’habitació.

—Deixem aquests dos sols una estona, que sembla que s’entenen prou bé.

La propera habitació semblava un camp de batalla. El llit de matrimoni dominava clarament l’espai però quedava mig disfressat per la quantitat d’objectes que s’hi amuntegaven. Al terra hi havia caixes de cartró plenes de roba i llibres que encara no s’havien col·locat a les prestatgeries. A les lleixes, que recorrien dos panys de paret, l’únic que s’hi havia posat eren un parell de samarretes brutes i mal doblegades.

A un cantó de l’habitació un noi alt i prim parlava animadament amb una noia de cabells llargs fins la cintura. A la Sara, quan el va veure, li va fer el cor un salt.

—Mira, Sara —li va avançar l’Albert—, aquest és un altre dels de la colla de l’hospital, el Raül. Ja fa un temps que viu aquí, però encara no s’ha instal·lat del tot, com pots veure. Aquest estil “provisori” el fa sentir més lliure.

L’Albert va cridar el Raül, que desvià per uns instants l’atenció de l’escot de la rossa exuberant i albirà una Sara incòmoda. Aquesta no va tenir temps de reacció perquè l’Albert, agafant-la pel braç, ja l’havia portada davant de tots dos.

—Us presento. Raül, aquesta és la Sara.

—Sí, ja ho sé, ja ens coneixem… Ei, què hi fas per aquí?

El Raül no havia d’haver revelat tanta familiaritat, pensà la Sara. Podia semblar com si ella hagués estat una presa fàcil d’un caçador de mena. No era la impressió correcta de cara a l’Albert.

—I això? —l’Albert volia esbrinar la mirada de la Sara.

—No res, un vespre vàrem coincidir en un bar mentre feia unes copes amb unes amigues. D’això ja fa un temps…

—No tant! Com van els estudis, Sara —va dissimular el Raül per no delatar-se davant la seva possible nova conquesta.

—De moment vaig una mica atabalada, però ja me’n sortiré.

—La Sara ha rebut una oferta per fer d’intèrpret, saps? Serà una de les primeres alumnes de la facultat que tindrà una feina relacionada amb el seu camp! No és fantàstic? Probablement cobrarà més que nosaltres!

—Bé, això si aconsegueixo treure’m el carnet. Perquè ara com ara no em va gaire bé!

—Potser podria fer-te unes classes extra, si vols! Jo tinc un cotxe que m’ha passat mon pare.Tot i que no gosaria circular amb algú sense carnet, sempre et puc ensenyar a aparcar. I així t’estalvies uns diners.

—Quant costen ara? —va preguntar el Raül.

—Pago seixanta-sis euros per una hora i mitja de classe. I em passo el cap de setmana fent hores de més a Glòries per poder-m’ho finançar.

—Uf! Quina barbaritat! —va intervenir la rossa del Martini—. A mi m’ho van pagar els meus pares com a regal quan en vaig fer divuit. No em gastaria pas aquest dineral per poder agafar un cotxe.

—No és que me’l vulgui gastar jo tampoc, però no em queda cap més remei.

—I un préstec? —suggerí el Raül—. Això et permetria no haver de treballar tantes hores per pagar aquest extra.

—Ho he demanat al banc, però necessito una nòmina regular i jo tinc contracte per obra i servei fins la campanya de Nadal de l’any vinent. Després, com que ja portaré amb ells molt temps i potser no em voldran fer fixa, em fotran fora i buscaré una altra botiga.

—I un bar? —proposà la rossa—. Al bar es guanyen moltes propines.

—Sí, però l’horari és més aviat nocturn i llavors no seguiria les classes del matí. Ja aniré trampejant la situació com pugui. De tota manera, gràcies per les idees.

—De res.

—Albert, què teniu per beure? Em vindria de gust un vi o una cervesa.

La mirada de la Sara no deixava dubtes. Volia anar-se’n d’aquella habitació, i a ell ja li estava bé, desitjava ser la seva única companyia. Van anar a la cuina i va servir-li un Marqués de Riscal fresc. La convidada assaboria el primer glop deixant que li passegés per la boca uns segons abans d’empassar-se’l. No havia estat una bona idea anar a aquella festa i preferiria no haver vist el Raül.

—T’agrada?

—Sí gràcies, molt bo. És un dels meus vins favorits, tot i que en general prefereixo el negre. —Ella seguia mirant la copa.

L’Albert la va notar incòmoda i va encetar un nou tema de conversa.

—Què et sembla el nostre pis? El tenim prou net, oi, per ser una colla d’estudiants majoritàriament masculins?

—Sí, força net. I és molt cèntric! Gràcia és un bon barri per als estudiants. Hi ha un munt de cafès i bars interessants. Però nosaltres ho tenim millor perquè tenim el mar prop…

—Important per a tu, pel que veig…

—I tant! M’agrada el mar i els espais amples. Per això m’encanta al meu barri.

—On vius?

—A Poblenou.

—Línia groga. Doncs ho has tingut molt bé per venir aquí, no? No has ni de fer transbord…

Després d’una estona s’hi afegí l’Estanislav. El músic va deixar de tocar un parell d’hores la guitarra per sentir-se part de la festa. Just quan tots tres xerraven animadament, la Júlia va acostar-se al grup per acomiadar-se de la Sara. Anava a la plaça de la Virreina a fer unes cerveses amb el Raül i la rossa. La Sara volia advertir la seva amiga, però no va tenir temps ni possibilitats de fer-ho d’una manera discreta. Així és que va servir-se un altre Marqués de Riscal, va acabar la conversa i va marxar cap a casa un pèl desanimada.

***************

Eren les quatre de la tarda i la Sara es despertà de la seva becaina esglaiada pel crit d’un veí. Obrí els ulls i mirà el mòbil que havia deixat a la tauleta de nit per si rebia un missatge del Raül. S’aixecà lleugera i es posà les vambes tot considerant si tindria temps de fer les compres, tornar a casa i posar la carpeta a la motxilla per anar a la universitat. Va fer cap   al rebedor, agafà dues bosses de la calaixera i les claus i sortí de casa. Trià el camí que passava per davant de la biblioteca vigilada per una de les moltes xemeneies de Poblenou. Al supermercat situat dins el mercat hi comprà formatge, pa, nous, mandarines, enciam, plàtans i xocolata. Després s’arribà a la polleria del carrer Joncar.

—Com van les classes? —l’interrogà la dependenta tot netejant un pollastre.

—Molt bé. Però m’esperen una pila de traduccions per fer, i els exàmens, i no tinc gaire temps per estudiar.

—No pots demanar un parell de dies lliures a la feina i així t’hi poses?

—Suposo que sí. Però necessito els diners, i no em puc permetre fer festa ni tan sols un cap de setmana.

—I de pretendents com vas?

—Malament com sempre. No hi ha manera…

—No ho entenc. Deuen ser cecs els xicots d’avui dia… i no hi ha ningú a la facultat que et faci el pes?

—I ara! Els companys de classe són avorridíssims.

—Doncs si que anem bé!

—No gaire, no.

La Josefina embolicà el pollastre en paper d’estrassa i el posà dins d’una bossa que la Sara va agafar d’una revolada. La va saludar i va marxar rabent per deixar les compres a casa i anar a la facultat del carrer Roc Boronat. Abans de tornar a sortir comprovà el mòbil. El Raül no havia mostrat senyals de vida en quatre dies.

Entrà a l’aula mig plena i hi va veure la Júlia que aixecava el braç i somreia.

—Sara! No vas venir ahir! No saps quina classe magistral et vas perdre…

—Fantàstic, ara em faràs sentir remordiments!

—Què va passar?

—Que estava baldada i necessitava dormir. La campanya de primavera ens fa fer moltes hores extra perquè just hem rebut el gènere nou i els que ja havien vist els aparadors i ja no s’hi fixaven ara els tornen a mirar. A més, estem preparant la Setmana Santa, que és molt intensa perquè compren els d’aquí i els turistes, i l’encarregada vol incrementar les vendes. Ja no aguanto el ritme. Vàrem trigar més d’una hora per quadrar els inventaris després de tancar la botiga. I quan vaig arribar a casa no tenia esma de fer la traducció…

—Dona… Però és millor venir, encara que no tinguis els deures fets…

—Ja ho sé, ja, però se m’han acumulat una pila de coses… La nevera també la tenia mig buida. Havia de posar una rentadora i anar al banc perquè no entenc un dels rebuts que m’han passat. I si venia, ja no ho podia fer… Són dos-cents euros, saps? Una clavada més com aquesta i ja no puc comprar res fins a finals de mes.

—Si vols que t’ajudi m’ho dius. O si saps que no pots venir, em truques i jo llavors t’escanejo els deures i te’ls passo.

—Moltes gràcies! Ets un sol d’amiga.

La Júlia es fixà en la marca de xuclet del coll de la Sara.

—I aquesta marca?

—Un noi que vaig conèixer l’altre dia…

—I que t’ha deixat cansada i planxada… potser tant com la campanya de primavera…—féu l’ullet.

—No cal exagerar…-—va dir tot abaixant la mirada cap al paper—. Es diu Raül i no és d’aquí. És molt atractiu…

—Vaja, et van els estrangers…

Va mirar el mòbil il·lusionada abans de desconnectar-lo per començar la classe i aparegué un sms. L’obrí esperant que fos d’ell, però comprovà decebuda que era publicitat de la companyia de telefonia.

El professor entrà a classe i anà a seure a la taula situada davant els alumnes. La Sara i la Júlia van treure un bolígraf de l’estoig. Amb ulls escrutadors, el docent escorcollà l’aula i enregistrà les cares presents i les absents. La Sara hi era. Seria un bon matí, doncs.

Entretant, el Raül arribava a l’hospital tard com de costum. Se’n va anar cap a la sala, obrí el seu armariet i es posà la bata blava. Portava un plec de papers amb tot d’explicacions sobre les interaccions i efectes d’uns medicaments amb els altres, que no s’havia llegit encara. Faltava poc per a l’examen, però no havia aconseguit motivar-se per estudiar. A més, al pis compartit hi havia hagut una festassa darrere una altra, i així no es podia concentrar. Li aniria bé quedar amb el Jonathan per repassar el cap de setmana. El problema era que el seu número el tenia al mòbil que s’havia deixat a la motxilla al metro.

Fins ara no havia trobat a faltar aquell estri que tanta gent considerava imprescindible . Havia vist noies que el deixaven a la tauleta de nit amb el volum al màxim abans d’apagar el llum. Una exageració. Ell només l’utilitzava quan necessitava quelcom d’algú. Si el volien localitzar, el seu número no servia de gaire perquè generalment ell no responia. Havia de ser quelcom molt urgent. Preferia els sms. Li permetien saber el motiu del missatge i decidir llavors si era prou peremptori per respondre a l’acte. No volia ser esclau del mòbil, sinó el seu amo, L’havia desconnectar amb la realitat quan ell ho volia, però no sempre.

Es va reunir amb els seus companys en una petita sala que feien servir per a les reunions. La infermera en cap els va donar les ordres del dia. El Raül s’hauria d’ocupar principalment dels pacients ancians. A l’Eva li havia semblat recentment que el noi feia mala cara als avis i com a lliçó d’humilitat la cap va decidir fer-lo encarregat de la gent gran. No es podia permetre tenir un intern amb manies. Acabada la reunió, va anar a la cafeteria de la planta baixa. Va decidir esmorzar perquè sabia que les secrecions geriàtriques, els cossos arrugats i les converses repetitives el deixarien sense gana més tard. Mentre feia cua, es fixà en la noia de bata blanca de davant seu. «Està ben fotuda la tia. Té un bon cul i les cames tornejades». No reconeixia la seva cabellera rossa, potser era nova. Quan ella va arribar a la caixa per pagar, la va poder veure de perfil . Era jove però no tant. Trenta i tants, difícil de precisar. «L’edat ideal per a les dones», pensà. “A aquestes alçades ja se’ls ha passat la vena romàntica dels vint i encara no han entrat a la fase crítica dels quaranta, que els priva de fer segons què.»

—No ho té més petit? —digué la caixera amb cara de prunes agres en rebre un bitllet de cinquanta per una consumició d’un cafè i un croissant de dos euros amb seixanta.

—Ho sento però no. M’he deixat tota la xavalla al parquímetre…

—Permet que t’ho pagui jo. No guanyo gaire, però dos euros amb seixanta per l’esmorzar d’una dona bonica encara els tinc —fanfarronejà ell.

La rossa de la bata blanca se’l mirà sense regalar-li un somriure.

—Es pot pagar amb targeta de crèdit? Sé que la quantitat és ridícula però no hi puc fer res.

La caixera arrufà el nas. Els maleïts diners de plàstic havien adormit les neurones de la gent, que ja no portava ni el mínim en efectiu.

-—Dos euros amb seixanta amb targeta. Només ens faltaria això! Ja li dono canvi.—I tot dirigint-se a la cua afegí en veu alta i clara:— Si algú altre té intenció de pagar una quantitat així amb un bitllet dels grossos ja se’n pot anar al bar del davant.

La rossa de la bata blanca va agafar el canvi nerviosa. Diposità la tassa de cafè i el croissant a la safata i s’escapolí fins a una de les taules del fons. El Raül va pagar i la va seguir. S’hi acostà i quan era arran de taula li digué, encara de peu dret:

—De debò és tan difícil deixar-se convidar? T’hauries estalviat el comentari de la caixera.

—Però hauria d’aguantar la conversa amb tu, molt probablement. Com et dius?

—Raül. Raül Benítez per servir-la.

-—Sóc la doctora Pelayo. Cirurgiana. Ja ens veurem, Raül. Que vagi de gust l’esmorzar!

«Doctora?, recoi!», es digué perplex. «Doncs quins collons que té la doctora. I quin cul…»

«Ei Raül! —cridà una veu per darrere.— Ja t’he vist, ja, fent de Kamikaze. És la nova cap de departament, Raül. La que ens portarà a tu i a mi ben rectes! —rigué el company—. Estaves intentant lligar-te la teva superior, nano. Mal pas!

«Doncs quin èxit », pensà ell. Ja en tenia prou amb l’Eva que li havia agafat tírria…

Enderiat, el matí li va passar molt lentament. Havia de fer massatges als pacients mig nafrats i ocupar-se de les seves necessitats més bàsiques… una tasca apassionant que intentaria oblidar tan bon punt arribés a casa fent un porro. «Hòstia». Tampoc li quedava haixix perquè el portava tot a la motxilla que s’havia deixat al metro. «El dia serà llarg», pensà. Però a mig matí el busca el cridà a recepció. Algú li havia deixat la motxilla a l’hospital. Obrí la butxaca interior i no va poder evitar l’eufòria en veure-hi el paquet de tabac de liar on hi tenia la mercaderia. Intacta. Encara hi havia bona gent al món…

La Laura s’assegué a la saleta amb els peus inflats dins la palangana. Quan es desembotornessin ja aniria a fregar els plats. Reclinada al sofà blau marí, notà que el seu lumbago finalment es relaxava. Deu minuts. Era el seu temps de descans abans de vèncer la mandra i dirigir-se a la cuina a preparar quelcom . La cuina no era el seu punt fort, però l’Ahmed no tenia cap intenció   de posar-se a fer menjars a casa després d’hores de feina entre fogons. A ella se li feia encara més difícil cuinar en aquell país, la gastronomia autòctona no la motivava gens ni mica. Allà tot tenia un altre gust i les hortalisses fresques eren cares. Era terra seca. Els pebrots, les albergínies i l’enciam ja li sortien per les orelles i la carn de xai també.

Va treure el peu lentament de la palangana i començà a moure’l descrivint moviments circulars mentre es fixava en la lluminària que entrava per la finestra de darrere seu. Tot i la persiana, el sol inquisitiu la perseguia i els racons ombrívols li semblaven un refugi. Va aixecar l’altre peu pensant quins plats típics li resultarien més senzills per aprendre a elaborar-los abans no vingués la família de l’Ahmed. Seria una prova de foc.

De moment, les classes de la Bushra no havien aconseguit que els menús de la Laura tinguessin   gust àrab. Va concloure que, molt probablement, acabaria servint-los pollastre al cus cus en lloc de la macluba.Era infinitament més fàcil i no hauria de passar tantes hores a la cuina en va. Tancà els ulls i es deixà emportar pels sons del carrer. Els clàxons no s’aturaven ni per un instant i li colpejaven les orelles, atentes als sons de les converses de les cases dels veïns. Aquella remor la neguitejava perquè no entenia ni un borrall i tot li semblava una discussió quan, en realitat, molt possiblement tan sols dialogaven. Els àrabs tenien per costum enraonar en veu alta i gesticular, eren més efusius que els hispans.

Les xerrameques de les cases contigües la van fer pensar en sa mare. Ella també s’havia hagut d’acostumar al so del català que, com a andalusa, se li havia fet molt sec al principi. La Laura era afortunada, l’havia après sense gaire esforç. Molts dels seus amics, en canvi, no l’havien ni practicat i encara tenien problemes per parlar-lo . El Moisés havia crescut amb ella a dos carrers i no era capaç d’articular ni una frase en català. Si no espavilava, l’àrab la tancaria a casa seva i la deixaria aïllada del món. Només podria limitar-se a fer les tasques de la llar i tan sols es relacionaria amb aquelles persones que sabien dir quatre coses en francès. I no n’eren gaires, perquè a Egipte, en general, la llengua estrangera dominant era l’anglès. Una situació ben ògica després de tants anys de dominació gens subtil.

El benestar dels seus peus es va anar estenent per tot el cos i s’acabà endormiscant, però el so de les claus al pany la despertà.

—Laura!

S’incorporà ràpidament oblidant els peus en remull. El resultat va ser un escampall d’aigua.

Ell encara no era a la sala i va poder mig eixugar l’aigua del terra amb la tovallola. Però no va tenir temps de cordar-se els darrers botons de la camisa. Des de la sala va percebre dues veus. Un veí potser?

—Laura?

Mig ajupida encara arreglant els desperfectes, la Laura aixecà la mirada per trobar la del seu marit i la d’un home d’una edat similar però alt, ros i força corpulent.

—Hola! –—féu ella desprevinguda —, no m’havies dit que portaries visita.

—No t’amoïnis. No ho sabia. El senyor Nikolaiev i jo ens hem trobat per les escales. Ens buscava a nosaltres, o més aviat, de fet, a tu.

–A mi?

El noi va obrir la seva motxilla de pell i en va treure quelcom. Era la cartera que la Laura havia oblidat a la taula del cafè de Khan-al-Khalili. Els colors li van pujar a la cara sense cap mirament.

—No m’havies comentat que haguessis perdut la cartera, Laura… el senyor NIkolaiev ha hagut de fer recerca per poder-te-la tornar.

—Sergei. Em dic Sergei. No cal que em digueu pel cognom. I tampoc ha estat tan difícil trobar-vos. L’ambaixada m’ha donat de seguida l’adreça. En el cas de les persones amb papers és qüestió de com a màxim una hora.

—Voleu prendre quelcom? Us puc oferir suc de llimona casolà, un te a la menta, te Jordà amb sàlvia o un cafè.

—Per a mi un te –va fer l’Ahmed tot assenyalant el sofà al convidat per tal que si assegués.

—A mi també m’anirà bé –s’hi afegí el ros.

–Jordà amb sàlvia o la variant egípcia de l’estiu amb menta? a la meva dona li encanta amb menta.

—Doncs un amb menta.

La Laura, com s’esperava d’ella, va anar a la cuina a preparar el te. Havia tingut sort de poder fregar-ho tot en un moment sense que ni l’Ahmed ni la visita vegessin aquell mullader. Col·locà la infusió dins la tetera platejada que havia comprat a Khan-al-Khalili amb la Bushra i sobre la safata platejada hi diposità també tres gots de vidre. L’únic no oriental d’aquell te era ella mateixa. Vestida amb texans i camisa de quadres no semblava adequat servir-lo. Però no tenia temps d’anar a canviar-se i portà la safata a la sala. L’Ahmed i la visita s’havien assegut de costat al sofà. Va servir el te a la taula de centre i va seure a la butaca.

—Si hagués sabut que vindria visita m’hauria arreglat una mica.

—Per què? A mi em sembla refrescant veure una dona vestida a l’occidental de cap a peus.

—Fa molt temps que ets aquí?-—va preguntar l’Ahmed.

—Uns sis mesos. Vaig venir a fer un reportatge de la ciutat i el Caire em va semblar tan fascinant que vaig demanar al diari on treballo de quedar-me a Egipte de corresponsal.

—Un periodista! Què interessant! Deus viatjar molt per feina –continuà interrogant l’Ahmed.

–No em puc queixar. Els viatges curts no m’apassionen perquè no et donen temps de conèixer res en profunditat, però fer de corresponsal ja és una altra cosa…

—I d’on ets, si es pot saber? El teu nom i cognoms semblen russos, però potser ets ucraïnès, o serbi, o d’algun país eslau…–La Laura se’l mirava amb deteniment. Parlava un francès impecable. No s’imaginava que un rus el pogués dominar d’aquella manera.

—Sóc rus de naixement però els meus pares es van traslladar als Estats Units quan jo era un adolescent. El meu pare havia treballat a la base militar de Kronstadt prop de Sant Peterburg i va començar a tenir problemes amb alguns caps. Vam haver de fugir a Finlàndia. , Però allí no ens hi vam sentir de gust i després d’un any absolutament necessari per recollir uns estalvis vàrem marxar als Estats Units amb una mà davant i l’altra al darrere, com qui diu. I aquesta és la meva història de manera molt resumida. I vosaltres? —el Sergei va mirar la Laura als ulls—. Com heu vingut a parar aquí?

—Jo treballo al sector hoteler i en aquest moment sóc cap de personal de la cuina.

—I a quin hotel?

—Al Sofitel.

—Tot un hotelàs! Com és tenir gent a càrrec teu?

—M’agrada la responsabilitat i el treball en equip. Que el personal et faci cas depèn del seu grau de motivació, però això forma part de la meva feina. Estressant ho és, això sí. M’ocupo que el rebost estigui ple per a preparar els àpats, que tothom compleixi la seva funció a la cuina, i que els menjars se serveixin a l’hora que toca. No obstant, no és una feina apassionant.

—Jo no estic gaire acostumat a treballar en equip. Prefereixo respondre només de la meva activitat. Per això sóc periodista, pràcticament em puc moure tot sol sense haver de necessitar ningú més. I tu, Laura, què fas?

—Jo no tinc cap feina important ni de responsabilitat, ni l’he tinguda mai. El negoci familiar a casa era un bar d’allò més modest en una ciutat petita del nord d’Espanya. Vaig créixer preparant cafès i entrepans i no he tingut l’oportunitat de fer res més. A casa no van sobrar mai els diners, i quan el meu pare va marxar deixant la mare sola, a ella li va costar molt tirar-nos a mi i als meus germans endavant. A les ciutats petites la vida no té al·licients.

—I on vas aprendre el francès? —preguntà el Sergei, sorprès del nivell que mostrava la noia.

—Doncs a l’escola una mica, una altra mica amb mon pare…, Però principalment pel meu compte en les poques hores lliures que tenia. I d’amagat de la mevamare, és clar.

—I sempre has treballat de cambrera?

–No, quan vaig fer els disset vaig començar a treballar a l’hivern d’auxiliar administrativa a temps parcial. Res d’interessant. Vivia en un món tancat i remenut. Conèixer l’Ahmed i venir a viure amb ell a Egipte ha estat el millor que m’ha passat.

—Doncs quin canvi, oi?

–Sí, espectacular! –La Laura va oferir al Sergei una gran rialla pensant que, possiblement, era l’únic que podia aportar a una persona com ell.

—Escolta, per què no et quedes a sopar? —se li va acudir a l’Ahmed—. Fa setmanes, per no dir mesos, que no tenim ningú a casa, i tu ben segur que ens podràs posar al dia de moltes coses…

—Seria un plaer sopar amb vosaltres! Només tracto amb la gent que entrevisto aquí, i la veritat és que quan no treballo deambulo completament sol. Però avui no puc. He d’escriure a la redacció i aprofitaré les primeres hores de la nit perquè així a Nova York és de dia i ells reben les noticies fresques.

—Doncs en una altra ocasió ! I així tindré una motivació per intentar preparar quelcom comestible! -—va fer la Laura entusiasmada.

—I per si de cas no se’n surt, ja l’ajudaré jo… A la meva dona no li agrada gaire la cuina…

—Doncs fet. Quedem un altre dia.

Van intercanviar-se els números de telèfon i el Sergei va marxar que ja eren dos quarts de set de la tarda. Quan l’Ahmed va tancar la porta del pis la Laura va recollir el servei de te i va anar a la cuina a fregar-lo. Ell es va quedar observant-la des de l’entrada i li va dir:

—Com és que no me n’havies dit res, que havies perdut el moneder? Era prou important, no creus?

Sense dir ni paraula ella va continuar endreçant.

—Ei! Mira’m, si et plau, i respon! —el seu to era aspre .

Es va girar lentament per mirar-lo als ulls

–No ho vaig trobar necessari. Pràcticament no hi duia diners . I pel que fa als papers, els hauria arreglat jo mateixa sense atabalar-te. Tinc molt de temps…

Amb el braç alçat i repenjat al marc de la porta, l’Ahmed la va mirar severament als ulls durant uns segons sense dir res. Ella va continuar eixugant les tasses i no va donar més explicacions. L’Ahmed va marxar de la cuina. Al cap d’uns minuts, la Laura va tornar a sentir la porta. Aquesta vegada amb un cop fort i sec.

*****************