OLYMPUS DIGITAL CAMERA

— Ni parlar-ne! — Féu la Carol. — Avui convido jo que tinc ganes de celebrar quelcom!
— I què és? — Digué la Silvia encuriosida. Generalment no li agradava haver de fer preguntes directes i esperava sempre satisfer la seva set de coneixement tot esperant el dia que la gent li donava, voluntàriament, la informació que desitjava. No obstant havia notat la seva amiga molt contenta i volia compartir amb ella aquella alegria.
— No és res especial, de debò. Senzillament em sento altre cop més animada i la veritat, ja em tocava perquè feia temps que no aixecava cap.
— I això Carol? Per què no m’ho havies comentat?
— No ho havies notat tu?
— Sí. T’havia vist ensopida. Tanmateix, sempre he pensat que passaves una mala època a la feina. Per això no gosava dir res.
— La feina probablement hi ajuda. Això de les assegurances no és un bon tema i si ets a l’atenció telefònica menys. Suposo que el problema és que sovint surto tan ensorrada que no tinc energia per fer gran cosa, i llavors la sensació d’estar perdent el temps creix.
— És un dels aspectes que m’agrada a mi del que faig. De tant en tant vaig amunt i avall, tracto pacients que m’acaben explicant coses molt interessants que no sabia i a més no tinc la sensació que la meva vida sigui sempre igual. D’autònoma treballo més que un rellotge i estic sempre amb l’ai al cor. — Hi hagué una pausa.— Recordes la nostra darrera conversa sobre allò del web per conèixer gent?
— Sí.— Féu la Carol expectant.
— Ni tan sols se m’ha passat pel cap fer-hi el nas. No tinc tindria temps ni per fer-me un perfil…
— Ah! Doncs jo sí que ho he fet.
— I?
— Realment et canses de mirar les fotos de les persones que et suggereix el web. Però finalment he vist algú que m’ha fet gràcia.
— Com és?
— És un home de mitjana edat que reconeix que no és en Bruce Willis. — Hi hagué una pausa.— Però de fet el que em va agradar va ser la seva foto.
— Per què? És guapo?
— No està gens malament. Devia ser morè però ara té el cabell força blanc, és d’ulls foscos i segons la descripció és alt. Però el que m’ha cridat l’atenció és que és un dels pocs que no ha posat una foto seva com ens ho demana el web, passant-s’ho bé. N’ha adjuntat una on se’l veu a un sofà, relaxa’t però sense fer comèdia. La resta dels homes dels que he visitat la pàgina han publicat fots seves de “mega guais” i m’han passat totes les ganes de conèixer-los. No m’agraden les coses artificioses a mi…
— A mi tampoc. Potser és un bon paio no?
— Si em diu per anar a fer un cafè li diré que sí.
— Doncs ja m’aniràs explicant com va la cosa oi?
— No en dubtis! — Va fer la Coral tota animada.
Quan van acomiadar-se a la mateixa Terrassa del local xinès on eren, la Silvia abraçà la Carol ben fort. Pensà que potser li havia fallat com a amiga no havent-se adonat que se sentia tan malament. Seguiren en direccions oposades i intuïtivament es va girar altre cop per veure com s’allunyava la que havia estat companya en l’equip de natació sincronitzada. La Carol avançava ni més ràpida ni més lenta que normalment. I tampoc calia esperar uns grans canvis d’un dia per l’altre ben mirat. Va decidir que havia de fer un forat a la seva agenda per quedar amb ella més sovint. No havia estat bé deixar-la tan abandonada. La Carol sempre havia estat un pèl fràgil.
I mentre la Silvia pensava que li hauria de dedicar més temps a la seva amiga, la Carol avançava cap a la boca de metro perquè tenia unes ganes boges d’arribar a casa per enviar-li un missatge al Joan. Les estacions de metro se li van fer eternes i quan s’obriren les portes i ja era al seu destí, sentí que tenia ganes de córrer i d’esbravar la seva il·lusió continguda. Però no ho féu per por d’entrar al web i descobrir que no tenia cap missatge de ningú. Així és que va passar pel la xarcuteria del barri i es va comprar el sopar, va pujar les escales de casa seva amb calma i quan ja era al minúscul rebedor va treure’s la jaqueta i les sabates, anà al bany a rentar-se les mans i disposà el seu tiberi sobre la taula. No trigà ni dos minuts en agafar l’ordinador i engegar-lo. Tenia cinc missatges nous de gent que no li havia suggerit el web i un del Joan. Li demanava què feia una noia amb un somriure tan diàfan en un web com aquell. La Carol hagués pogut saltar d’alegria perquè, per algun motiu que no albirava, aquell estrany li havia entrat pels ulls. I la seva pregunta mereixia una resposta elaborada. Menjà amb gana el seu conill amb samfaina i de postres va assaborir una nectarina. I amb l’estomac ple i tot escoltant la música de Ben Harper es va posar a redactar la seva resposta…

El Joan anava del sofà al llit i del llit al sofà i se sentia com un vell inútil. Després de l’excursió del matí fins al CAP i després al carrer Independència havia pogut tornar a casa un pèl alleujat pel massatge terapèutic de la Silvia. S’havia dedicat a llegir un llibre que la Raquel li havia regalat quan encara eren parella- la lectura no era el seu fort- i després havia passat l’estona xafardejant pel web de cites. L’única noia que li resultava interessant era la Carol. En altres circumstàncies li hagués proposat quedar de seguida però no tenia ganes d’esmentar el seu estat perquè el faria semblar xaruc. Amb la Marta no li havia pas importat perquè no li feia cap il·lusió , però a la Carol se la veia bona noia. I era, a més bonica. Es mereixia l’atenció d’algú ple d’energia i no d’una persona amb la mena d’impediment físic que tenia ell en aquells moments.
La Silvia li havia dit que amb dues sessions més de massatges notaria un gran alleujament però que de moment encara havia de tenir paciència. I mentre en tenia només podia conversar amb aquella noia i deixar que la seva terapeuta el tractés. Quina edat devia tenir? Tindria parella? De ben segur que sí perquè una dona com la Silvia per força havia de tenir pretendents… Potser ho esbrinaria aviat… La programació de la tele va acabar per posar-lo malalt i en Joan va decidir que l’endemà, després del massatge terapèutic de la Silvia, aniria a apuntar-se a la piscina. Ella li havia dit que el moviment no forçat a l’aigua li aniria tan bé com els seus massatges o més. I de fet aquell remei manual no se’l podria permetre durant molt de temps i en canvi la piscina sí. Però veritablement de temps per l’esport no en tenia gaire.
A les set del vespre estava ja absolutament fastiguejat i anà a donar una volta pel barri que no fou gaire llarga perquè li començà a fer mal d’esquena. Estava a punt d’albirar la porta de casa seva quan sonà el mòbil. Era la Raquel. De vegades no li agafava la trucada però aquella era una situació especial.
— Ei Joan. Com estàs?
— Millor que ahir però no tant com desitjaria estar.
— Pots caminar?
— A la que ho faig em tornen les punxades. La millor posició és ajagut però ja m’he cansat de lectura i televisió… — Hi hagué un silenci no gaire llarg.
— Escolta. He pensat que potser podria venir amb les nenes a sopar a casa teva. Així ho preparo tot i et fem una mica de companyia…. — La seva veu era tremolosa.
La proposta el va agafar per sorpresa però l’alegrà enormement i no ho dissimular. S’havia fotut de fàstic tot el sant dia.
— És una idea genail Raquel! I no ho dic perquè així no m’hagi de preocupar de fer el sopar sinó perquè tinc ganes de que vingueu i que passem una estona plegats.
La Raquel anuncià que passaria cap a dos quarts de nou i el Joan, vencent altre cop les punxades, anà a la biblioteca per treure’n un DVD. Potser podrien sopar tots i començar a veure una pel·lícula. Seria com quan encara vivien tots junts i les nenes eren menudes…
Un cop a casa mirà al seu voltant. El diminut pis estava prou net per rebre aquella imperial visita que, per una vegada, va ser realment puntual. La Raquel entrà carregada amb dues bosses de plàstic plenes de vianda i la Laia allargà a son pare un dibuix que li havia fet expressament aquell dia. La Raquel va ordenar al seu ex que fes bondat i s’estirés al sofà mentre ella ho preparava tot i el Joan li allargà la mà amb el DVD.
— És per si se’ns acaba la conversa…
— Quina pel·lícula és? — Féu la Raquel enjogassada.

— “Overboard” — Respongué ell amb un anglès que sonava molt català. — La podem posar en anglès amb subtítols i així les nenes practiquen…
— M’encanta aquesta pel·lícula! És genial! — Digué la Raquel entusiasmada.
— La coneixes?
— La vaig veure fa molts anys amb els meus companys de pis quan estava d’Erasmus. És molt bona i molt divertida, el problema és que no l’acabarem pas de veure avui…
— Així tindrem excusa per a que vingueu un altre dia, sense trigar gaire, és clar, perquè altrament perdrem el fil.
La Raquel somrigué amb els llavis i també amb els ulls. Les seves filles van ajudar a fer el sopar i la idea de veure plegats una pel·lícula les va posar molt contentes. Ben mirat aquell pinçament potser no era tan desastrós perquè el Joan ni tan sols recordava la darrera vegada que havia sopat amb la seva ex i les seves filles…

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tot i no estar d’humor, la Carol li va escriure un missatge concís en què deia que trobava la seva descripció interessant i modesta i que si tenia ganes de conèixer gent per xerrar una estona, ella tindria un forat a l’agenda. Va anar a dormir d’hora pensant que el dia següent seria una repetició innecessària del que estava acabant. Que necessitava un canvi de rutina, una petita revolució que afegís un xic de salsa a la seva vida, un problema que l’arranqués de l’estat d’endormiscament en què havia caigut feia temps. Va llegir una estona per fer fugir els mals pensaments i quedà adormida profundament poc després d’apagar el llum.
Al matí següent el Joan es llevà amb una pressió immensa a la bufeta. Havia d’anar a tota velocitat al bany però la rapidesa quedava totalment descartada. Lentament aconseguí posar els peus al terra i, desplaçant-se com un autòmat amb passes molt curtes per no tibar massa l’esquena, va anar fins al lavabo on pogué descarregar el líquid . A jutjar per la llum que entrava per la finestra encara no devien ser ni les sis. Posà un missatge a la seva ex «Bon dia Raquel. Em trobo millor i aconseguiré anar al metge sol. Moltíssimes gràcies per venir ahir i que tinguis una bona jornada laboral». Com que sabia que aniria a pas de tortuga, decidí dutxar-se ja i esmorzar quelcom per enllestir la feina. Ho féu pensant-ho tot molt bé per estalviar-se fer uns camins innecessaris dintre casa seva. Allò era ridícul perquè realment el pis era una caixa de sardines per la que, a més, pagava sis-cents cinquanta euros al mes. Un autèntic robatori legal. A dos quarts de vuit ja ho havia fet tot i per tant encara podia seure una estona i reposar. El recorregut fins al seu centre d’atenció primària seria un autèntic calvari. Calia doncs agafar forces. Rumià què podia fer per entretenir-se una estona sense fer soroll i molestar els veïns i se li va acudir que a aquelles hores només podia xafardejar per internet. Engegà la tauleta i recordà el web de cites. Probablement no li hauria respost ningú però li va picar la curiositat. I en accedir-hi veié un missatge de la Marta que no li va fer gaire il·lusió «Pensava que l’avia era jo però ja veig que tu estàs força espatllat per la teva edat…». Si s’havia volgut fer la graciosa no ho havia aconseguit i si del que tenia ganes era de demostrar-li que tot i tenir més anys que ell, estava en millor forma, definitivament aquella no era la manera. Hi havia un altre missatge. Era d’una noia que es deia Carol. A la foto del perfil semblava bonica. Era morena d’ulls foscos i una pell molt blanca que contrastava amb la melena negra. El missatge era simple i sense pretensions i deixava la porta oberta per una conversa. Això li agradà al Joan. No venia amb exigències ni tampoc era creguda. Decidí que li respondria amablement. Però no de seguida, perquè els calmants li havien emboirat el cervell i no sabria pensar correctament. Apagà la tauleta i anà al metge. Féu la cua pertinent per demanar hora d’urgències amb qualsevol doctor. L’administrativa que l’atengué s’adonà de seguida que el Joan estava fent esforços per aguantar i per això li va fer un forat a l’agenda d’una metgessa. Algú havia anul·lat una visita i ell podria passar un moment. Seria qüestió només de donar-li la baixa i de fer-li la petició per anar al traumatòleg. Als vint minuts ja el cridaven. La doctora el fità i s’adonà de seguida del problema del pacient.
— Bon dia. Vol seure o prefereix estar dret?
— Em quedaré dret si no li fa res.
— Ha vingut per problemes de mobilitat pel que veig.
— Sí. — Digué en to sec.
— I quan van començar?

— Feia potser unes dues setmanes que notava l’esquena encarcarada però els tres darrers dies ha anat empitjorant la cosa. I ahir ja vaig aguantar a la furgoneta a base d’ibuprofè. Quan vaig acabar i vaig arribar a casa ja em recargolava i després de seure una estona em van fallar les cames.
La doctora insistí en donar un cop d’ull a l’esquena del Joan. Aixecar les extremitats inferiors el feia patir molt perquè la zona del lumbago estava pinçada. Li va donar la baixa per dues setmanes i va demanar unes radiografies urgents.
— Fins que no el vegi el traumatòleg potser hauria de consultar un quiropràctic o un osteòpata. I la veritat és que amb dos o tres massatges l’esquena li pot millorar força.
— No en conec cap. Vostè no me’n pot recomanar un?
— És que no són de la seguretat social. Són privats…
— Sí, sí, ho entenc. Però potser algun pacient li ha donat referències d’algú de qui ha quedat content o contenta.
— Tinc un nom i un telèfon d’una persona. Me’l vaig apuntar perquè fa tres mesos vaig tenir un accident patinant i l’esquena se’n va ressentir. Els massatges em van fer miracles.
— I no em vol donar el número?
La doctora se’l mirà amb cara de pena. Aquell home li estava implorant una informació que ella no volia amagar. Per molt que s’afanyessin a donar-li hora pel traumatòleg, la cura trigaria i els calmants que li havia receptat baixarien la inflamació però no se’n podia abusar. Per tant va agafar un full, li va anotar un nom i un telèfon i li allargà. L’expressió del Joan va ser d’agraïment. I quan sortí de la consulta trucà ràpidament.
— Digui’m! — Respongué algú amb una veu molt fresca.
— Bon dia. Em dic Joan. La metgessa que m’ha atès tot just m’ha donat el seu número de telèfon. Estic totalment enganxat i pràcticament no puc seure. Ciàtica.
— Podrà desplaçar-se per venir a la consulta o prefereix que vingui jo a casa seva?
— Aquest matí em puc moure però no sé com estaré dintre d’unes hores.
— Podria desplaçar-se ara?
— On té la consulta? Prop de Glòries.
— I quan podria venir?
— Fins les onze tinc temps.
— D’acord. Doncs si em passa l’adreça per SMS ara mateix m’hi arribo…
— Entesos però no em tractis de vostè d’acord?
— Molt bé! — Digué el Joan tot animat a pesar de les punxades a l’esquena.
Trucà a la feina per avisar de la seva baixa laboral. La persona que agafà la trucada es va limitar a desitjar-li una bona recuperació sense gaire convenciment i informà que el Joan podia presentar la baixa a través d’un familiar o bé enviar-la per missatger. Just havia penjat,li va arribar un missatge SMS amb l’adreça de la consulta. Avançà adolorit fins a plaça de les Glòries. En ataüllar el centre comercial les llàgrimes estaven a punt de brollar-li dels ulls. Les punxades s’havien intensificat i encara havia de caminar una estona fins al carrer Independència.
Sort que la Silvia estava tocant de la plaça i la tortura estava a punt d’acabar-se.
Arribà a l’edifici i s’assegurà que fos el número correcte. Picà la porta i la mateixa veu jovenívola que havia respost la trucada el tornà a saludar.
— Puja Joan! — Digué afablement.
Ho féu en ascensor. No li hagués estat possible altrament elevar el seu pes les tres plantes que el separaven del possible alleujament. Un cop al replà veié el rètol inequívoc anunciant la massatgista terapèutica i quiropràctica. Volia fer sonar el timbre però es va trobar inútilment amb el dit al dispositiu. La porta s’obrí i una noia d’una edat difícil d’encertar, de cabell castany i ulls color avellana li digué bon dia i insistí que entrés a la consulta. El Joan s’havia quedat palplantat i immòbil. El seu matí havia començat estranyament tort, potser per això se sentí toix i confús. No havia esperat una quiropràctica que li omplís la panxa de papallones de manera instantània.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Quan el Joan entrà a casa seva l’endemà, pràcticament caminava com un autòmat perquè les cames havien perdut la seva facilitat de moviment i semblava que la corda que les lligava a l’esquena s’hagués tibat tant que estigués a punt de trencar-se. El dia a la furgoneta havia estat un martiri i el dolor s’havia anat intensificant de manera que en aquells moments ja no sabia si jaure al llit, quedar-se dret o intentar seure en una altra posició. Es va servir un suc de taronja que va deixar a la tauleta de davant del sofà i intentà estirar-se tot deixat que la seva esquena reposés suaument sobre el gran coixí. El dolor el feia frisar però encara no volia prendre cap calmant. Agafà la tauleta de sobre la taula i l’encengué. L’únic pensament que havia distret per instants el seu cervell enfocat en el mal fou el web de cites. En altres circumstàncies hauria frisat per arribar a casa i donar-hi un cop d’ull. Ara però, més aviat ho feia per engalipar la ment i que deixés d’enviar-li senyals d’emergència. Hi accedí amb el seu nom d’usuari i la contrasenya. Tenia un parell de notificacions. Tres que devien haver estat generades automàticament i que cridaven l’atenció del Joan sobre tres possibles candidates que, segons el web, li podien ser afins. En va mirar els perfils. Les fotos no estaven malament però el Joan havia de reconèixer que no s’hagués fixat en cap d’elles si les hagués vistes pel carrer. Vaja, a no ser que haguessin portat un vestit perillosament cenyit que deixés entreveure unes magnífiques corbes. La primera dona de la que va visitar el perfil es deia Laia. Era rossa tenyida però tenia un somriure bonic que convidava a tornar-li la rialla. Deia de sí mateixa que li agradaven els viatges exòtics. El Joan pensà que allò ja no li aniria gaire bé. Amb el seu sou modest i dues nenes per les que pagava la manutenció, el màxim que es podia permetre eren unes vacances a Segur de Calafell o la costa de Tarragona, que per regla general era més econòmica que la Costa Brava. La segona es deia Marta i tenia cinc anys més que ell encara. Deia que si algú volia contactar amb ella fes el favor de no dir només “ hola què tal?”, que ella mereixia més originalitat. Aquesta manca de modèstia ja va molestar el Joan que no tenia ganes d’haver de fer-se el creatiu només per tenir algú amb qui anar a prendre una cervesa. Va passar. La tercera noia tenia si fa no fa la seva edat i escrivia que era una cinèfila incondicional. El problema estava en que vivia a Reus i no era precisament una ciutat que quedés gaire prop de Barcelona. O sigui que per anar a donar una volta després de la jornada laboral tampoc era la persona adequada. Tenia un missatge d’una usuària. El va llegir. Era de la Marta, la noia que el web li havia dit que podria ser compatible amb ell. Curiosament ella havia escrit “hola, què tal?” exactament amb les mateixes paraules que no volia rebre de ningú. Què volia dir allò? Que pensava que el Joan no mereixia res més que una salutació convencional o que a ella mateixa li faltava originalitat?
Fent un esforç titànic deixà que les seves cames pesades com a columnes llisquessin pel sofà fins arribar al terra. Aixecar-les hagués estat una missió potser possible, però certament dolorosa a jutjar per les punxades mortíferes que sentia a la part baixa de l’esquena. Amb els peus a terra es va ajudar del braç dret per empènyer el seu cos amunt i quedar així mig assegut. Una fiblada potent el colpejà i va haver d’aguantar-se la respiració. La jornada laboral a la furgoneta no li havia anat gens bé. Intentà aixecar-se però les cames no li responien i li agafà una por immensa. Havia tingut mals d’esquena però allò no era cap niciesa, s’havia quedat ben enganxat i fins i tot una incorporació immediata del sofà li semblava un acte de valentia. No obstant, ho havia d’experimentar. Després de respirar fons tres vegades, mirà el calaix de la cuina que li quedava només a tres passes del seu actual seient i pensà que havia de ser possible arribar-hi per obrir-lo i extreure’n la caixa d’ibuprofens. Agafà aire i ordenà al cervell donar la ordre per fer que les cames alcessin el pes del seu cos. Vanament. Una nova fiblada el punxà i les cames van fer figa. Caigué al terra tot llençant amb el suc de taronja. El Joan va reaccionar amb la calma que el caracteritzava per analitzar la situació. Què havia de fer? Trucar el 061? Li enviarien algú i com a molt li posarien una injecció però l’endemà potser no es podria ni moure. Trucar al seu millor amic? Era una opció però no volia interrompre la seva atrafegada vida. Només tenia una possibilitat real i era contactar amb la seva ex! Quina merda! En els dos anys que portava sol encara no havia aconseguit trobar ningú per les ocasions com aquella. Reptà pel terra com una serp i s’apropà al telèfon sense fil que tenia entre la sala d’estar-menjador i el dormitori. Quina sort no haver-lo disposat a la calaixera de l’habitació perquè ara no hi podria arribar. Amb l’auricular miraculós a la mà marcà el telèfon de la seva ex. Ella també era a casa perquè respongué de seguida.
— Digui!
— Raquel? Sóc el Joan. Em sap greu trucar-te a aquestes hores però tinc un bon problema.
— Joan! Què passa? — Digué ella que sabia perfectíssimament que el Joan només trucaria en cas de necessitat…
— M’he quedat clavat. L’esquena no em respon!
— Què dius!
— El que sents. Porto un parell de dies amb dolors i avui he aguantat a la feina com he pogut. Però quan m’he volgut incorporar del sofà les cames no m’han respost.
— Has caigut? —Digué ella amoïnada.
— Sí però no de gaire amunt, no pateixis…
— Vols que vingui?
— Em faries un favor. I hauries de passar per la farmàcia. No sé si et deixaran comprar un calmant més potent que l’ibuprofè sense recepta. Demà al matí ja veurem com vaig a la feina…
— Joan home, no podràs! De moment et caldrà de fer bondat uns dies. Això si no és res greu… Escolta. Vaig a la farmàcia i vinc cap aquí. Agafo les claus de casa teva per si no pots obrir.
— Fas bé no crec pas que me’n surti.
El Joan s’ho prengué amb calma. Es desplaçà lentament fins prop del sofà i estirant el braç va agafar la tauleta. La tornà a activar i, per fer alguna cosa, respongué el missatge de la Marta amb un “En aquests moments no gaire bé. Tinc una lumbàlgia que no em puc ni moure”. Total aquesta dona que volia originalitat i regalava convencionalitat no li interessava el més mínim i per tant no calia fer-se l’heroi. La Raquel en tindria per una bona estona així és que per esbargir-se escrigué un parell de línies més sobre ell mateix. Com que no se sentia l’home més fort de l’univers va fer-ho palès explicitant que no era apte per a dones a qui els agradava en Bruce Willis a la pel·lícula “jungla de cristall”, però que sempre es podria comptar amb ell si se’l necessitava. Estava prou content de la informació minimalista afegida i hagués fins i tot somrigut si el moviment dels llavis no li hagués fet fer una ganyota de dolor. Just volia rumiar com ocupar el seu temps quan sentí el pany. Per fi havia arribat! La porta s’obrí amb virulència i la Raquel aparegué enfundada en uns texans molt ajustats i amb una brusa vermella d’un teixit molt vaporós i afavoridor, pensà el Joan. Estava just en la posició adequada. Als peus de la seva ex-dona. Segur que a ella allò li feia gràcia.
— Joan! — Digué alarmada fent quatre passes fins on estava assegut el seu ex. El pis era tan diminut que tot estava a pocs metres. Pràctic per no haver de fregar. — Espera que t’ajudo a incorporar-te.
— No sé si ho vull provar…
— Hauries d’anar al llit i no moure-te’n. Estàs ben enganxat!
La Raquel s’ajupí, posà el cap sota el braç del seu marit i entre els dos van aconseguir aixecar-se. Es notava però que les cames d’ells podien cedir.
— Em fa un mal horrorós!
— T’estires al llit i et porto el Nolotil.
La Raquel va ajudar-lo a trobar una posició un xic menys dolorosa i va anar a la cuina a agafar un got d’aigua.
— Quin escampall… Ara ho recullo!
Li portà la beguda per empassar-se la càpsula i després tornà a la sala d’estar a arreglar els desperfectes.
— Joan! No em diguis que estàs mirant una pàgina de cites!
«Merda! M’he deixat la tauleta encesa» — es retragué.
— Què n’has de fer res tu? O és que potser t’hi trobaria?
— Jo no tinc temps per aquestes coses. Tinc dues filles a les que estic intentant educar per si no ho sabies…
— M’ho recordes prou sovint. Jo et vaig oferir de seguida la custòdia compartida.
— I com van a l’escola les nenes llavors. Mitja setmana des d’aquí i mitja des de casa meva? Aquí no tenen espai…
Sospirà perquè sabia que era una batalla perduda. Quan la Raquel retornà a l’habitació li féu saber.
— Em quedo mitja horeta més fins que et faci efecte el calmant. T’hauria d’ajudar a desvestir-te i anar al llit. Si vols et preparo un entrepà. —Després d’una breu pausa conciliadora demanà.— Com ho fem demà?
— Demà?
— Sí perquè hauràs d’anar al metge a agafar la baixa. Així no pots conduir.
— Suposo que demà em podré moure…
— Escolta. Si vols passo per aquí abans d’anar a la feina. Segons com ho vegi t’hi acompanyo o truquem el 061.
— No vull ser cap molèstia Raquel!
— Ho ets però què vols que hi faci! Això és fotut i necessites ajut. Però si la noia aquesta del xat de cites s’ofereix, has de saber que seré la dona més feliç del món de poder anar directament a la feina. Ja prou m’atabalen darrerament…
— Ens veiem demà Raquel. No em respondrà ningú.

Ella li preparà un entrepà que devorà àvidament. El va acompanyar fins al bany i l’ajudà a tornar al llit. El Joan es recargolava de dolor i per això li deixà un got d’aigua i un altre calmant sobre la taula. Ell li ho va agrair i la va acomiadar amb un somriure forçat. Abans de sentir la porta ella digué:
— Per cert. Veig que tens un missatge nou de la noia aquesta. Vols que et porti la tauleta o l’apago.
— Apaga-la. — Digué ell resolutiu. No estava gens d’humor per afegir més frustració a la seva vida. I potser aquell web de cites no havia estat la millor idea…

La Carol esperava l’autobús a la parada tot repassant les cares dels vianants de la vorera del davant. Tots li semblaven unes màquines programades per moure’s instintivament en una direcció determinada i complir una tasca concreta. Ningú es fixava en l’altre, cap persona saludava la que es creuava, no hi havia mirades curioses ni somriures escàpols. Tot era ràpid i fred. La única cosa que no ho havia estat aquell dia havia esdevingut un autèntic malson. Un client li havia aixecat la veu i l’havia insultada perquè l’asseguradora no li volia retornar els diners del mòbil suposadament “robat”. Ella havia perdut trenta-cinc minuts de rellotge per explicar a aquell home cabut que descuidar el mòbil a un bar i no trobar-lo quan se l’havia anat a buscar no era exactament un “robatori” i que per tant, l’assegurança no li pagaria un dispositiu nou. La veu penetrant, aguda i desafinada d’aquell individu ressonava amb força dintre el seu cap. De vegades pensava que hagués preferit ser pagesa. Els tomàquets o els préssecs no serien mai uns mal educats!
No baixà a la parada que portava a casa seva. Ho féu dues parades abans per donar una volta pel parc i llegir una estona en un banc sota un arbre. Tancar-se a casa seva després d’un dia tan nefast la faria sentir malament i havia d’evitar com fos donar-se per vençuda tan ràpidament. Quan va arribar al parc respirà fons per flairar l’aroma dels arbres i de la gespa escampada pel terreny. A ella li agradaven els parcs com aquells, amb terra de debò i no asfalt. Es mullaven i enfangaven el calçat després de la pluja sí, però la sensació d’aquell sòl sota els peus l’assossegava. El sol groguenc però pàl·lid de setembre l’ajudà a enfonsar-se en la lectura de la novel.la i quan se n’adonà ja eren pràcticament les vuit. Hora de començar a caminar amb celeritat per entrar al supermercat a comprar quatre coses pel sopar abans no es fes massa tard.
La compra fou una rutina que enllestí en set minuts i quan finalment obrí la porta de casa seva estava tan cansada que no li quedava gaire temps per frustracions. Va desempaquetar l’amanida preparada i li posà oli i sal i hi afegí unes quantes nous i formatge fresc. No tenia ganes de televisió. No obstant li restava un bri d’energia per a contactar amb el món exterior. Engegà el seu portàtil, el disposà sobre la taula de la cuina on menjava i va introduir la direcció del web de cites. Triar un nom, una foto i una descripció no li va costar. I un cop fet començà l’aventura: fer una ullada als individus que el web volia mostrar-li. Estigué una bona estona clicant sobre la creu que volia dir clarament “no”. Realment començava a pensar que el dit havia automatitzat el seu moviment i premeria la creueta de sobre la pantalla fins i tot quan veiés algú interessant. Tanmateix, una fotografia li cridà l’atenció i el dit s’aturà. L’home en qüestió ja havia passat la quarantena però el seu somriure refrescava la seva mirada enjogassada i el feia semblar un adolescent. Es quedà contemplant la foto una estona i finalment va accedir al seu perfil. Es deia Joan i no es considerava cap Bruce Willis, de cara hi tenia una retirada i a més el fet que es descrivís com un antiheroi l’abellia…

Arribà a casa completament destrossat. Els ossos li feien mal, les cames se li feien pesades com a gegantines columnes que havien d’aguantar un pes titànic i, a més, havia aixecat una de les caixes malament i l’esquena ja se n’havia ressentit. Tenia la sensació d’haver de quedar immòbil per sempre en qualsevol moment. Definitivament havia de fer més esport però no sabia d’on treure el temps. Passava nou hores i mitja a la furgoneta fent les comandes cada dia i quan entrava a casa només tenia ganes d’asseure’s una estona al sofà, navegar per internet per assabentar-se de les notícies, cuinar quelcom i, amb una mica de sort, veure la tele. Dos caps de setmana als mes tenia les nenes i llavors escopia les darreres espurnes d’energia i de diners per tal de fer totes les activitats amb elles que les petites desitjaven. Els dos dissabtes i diumenges que tenia per ell es dedicava a organitzar-se una mica la casa i fer un xic d’activitat física. També convidava de tant en tant alguna amiga a sopar. La conversa amb elles no portava enlloc i les companyes que li quedaven i que, com ell, no tenien cap compromís, sovint estaven totalment endinsades en la feina i la platxèria girava al voltant de les anècdotes laborals. A ell l’avorria el tema profundament però aquelles estones de companyonia prometien una proximitat física després dels sopar que el Joan trobava a faltar des de feia temps. I de tant en tant s’havia de desfogar. D’ençà del seu divorci ell desitjava tornar a trobar alguna dona amb qui poder tenir una relació de parella, però cap de les que havia conegut encaixaven amb ell. O eren massa ambicioses, o no tenien ganes d’aparellar-se o d’estar amb algú que ja tenia càrregues familiars. N’havia parlat amb el seu millor amic el Pere i aquest li havia insinuat que contactés una agència matrimonial.
— Però això encara es porta?
— Home. No funciona com fa uns anys. Ara tot es fa a través d’un web per internet o d’una aplicació de mòbil. N’hi ha cinquanta mil…
— I me’n pots recomanar alguna?
El Pere va posar cara de circumstàncies i el Joan en va entendre el motiu. Anomenar-ne una voldria dir en certa manera reconèixer que s’havia intentat. I el Pere ja feia sis anys que estava amb una dona. Sense ajut de cap aplicació de mòbil que sabés el Joan.
— L’Ester té una amiga que ha conegut la parella a través d’una d’aquestes apps. Si vols li demano quina és i t’ho faig saber.
— Sí. No és que ho hagi de provar demà mateix però és una opció…
— I el típic bar de copes de tota la vida?
— No estic gaire per copes quan acabo la feina. A més tampoc crec que hi pugui trobar el tipus de dona que m’agradaria.
— I què t’agradaria?
— No ho sé. Però en un bar de copes segur que no la trobo…
— Doncs ja cal que vagis rumiant què vols exactament perquè crec que ho has d’especificar al perfil.
— Al perfil?
— Sí home! Hi hauràs de posar una foto i una explicació sobre tu mateix. Hi haurà preguntes bàsiques com l’edat o si tens fills o no. Però també hi hauràs de posar quelcom més personal.
— Si que estàs posat en el tema…
— Que ja et dic que l’amiga de l’Ester va trobar la parella així. I un dia que vam anar a prendre una cervesa amb ella ens ho va explicar.
— Però el nom del web no el recordes oi?
— Noi, em sap greu però és que vaig posar-me a mirar el futbol i vaig desconnectar totalment del que estaven dient…
— T’entenc. On hi hagi un bon partit no calen converses…
I aquell vespre el Joan havia posat la clau al pany de casa desitjant poder entrar a la banyera per veure si la lumbàlgia desapareixia amb l’escalfor de l’aigua. Just penjava el jersei darrera la porta quan li va sonar el mòbil i llegí el missatge. Era el Pere que li deia el nom de la pàgina web de “cites”. Sonava estrany allò de les “cites”. Potser no hi coneixeria ningú amb qui volgués anar a fer una cervesa. Era obligatori quedar amb algú? Li va agrair al Pere la informació i va anar a la banyera. Quan en va sortir es va posar el pijama i va dubtar si encendre la gran caixa màgica o seure al sofà a navegar per internet. Eren només tres quarts de vuit però el cap de setmana amb les seves filles l’havia deixat extenuat. Amb una darrera embranzida d’energia va encendre la tauleta i va cercar al google el web de trobades. Tenia un nom curiós i graciós i si més no, no era cap invenció mig anglesa. El concepte quedava clar. I tot i així per a ell era un experiment. La pàgina li demanava registrar-se i havia d’introduir un nom d’usuari. Joan no semblava original. Johny cridaria més l’atenció però no volia caure en el parany d’intentar ser el que no era en absolut. S’esforçà per pensar en quelcom que l’identifiqués. La furgoneta potser? O la seva passió d’adolescent per les maratons? Començava bé el tema. No era ni suficientment creatiu ni original per cercar un nom que les possibles visitants de la pàgina recordessin. Grups favorits de música? No. Això estava molt vist. O potser un adjectiu que el caracteritzés. Com era ell? Aventurer? No gens. Romàntic? Tampoc s’esqueia gaire, i tanmateix de pragmàtic no se’n considerava ni gota. Dinàmic? No es volia passar. A veure si encara acabaria interessant-se per ell una d’aquelles noies que s’aixequen fent ioga, fan a córrer al migdia, circulen en bici per la ciutat i encara volen anar a patinar al cap vespre. No. A saber què entenien les dones per dinàmic! Ell senzillament ho relacionava amb no passar-se la tarda davant la televisió. Somniador. Sí. Potser sí que s’esqueia. Havia passat mitja vida, o més de mitja vida perquè ja tenia cinquanta anys, somiant. Primer que seria representant comercial i viatjaria per tot el món. Després que coneixeria una estrangera i aniria a viure al seu país. Quan ja s’havia casat amb la Marta i havia abandonat el somni de la rossa nòrdica, començà a somniar que algun dia posaria el seu propi negoci i faria la primera pela. Però això també va quedar en un núvol d’idees evaporades en les tardes atrafegades de trànsit per la ciutat. Somiatruites. Això sí que li esqueia però no tenia clar si cridaria gaire l’atenció. Tampoc tenia res a perdre. Per tant va teclejar el futur nom d’usuari, va triar una de les seves fotos de cap de setmana amb les nenes i la va retallar per tal que només sortís ell de mig cos i va omplir la seva informació personal. Hi va posar l’edat, la professió, que era ben poc interessant, el seu nivell d’estudis i el d’ingressos. Estava cansat i va decidir escriure quatre línies bàsiques explicant les seves aficions: anar a córrer, les passejades per la muntanya i el cinema. L’endemà ja s’hi miraria més…

La Carol i la Sílvia havien quedat després de la feina a una de les guinguetes de la Barceloneta per fer una cerveseta ràpida d’entre setmana. No ho feien gaire tot i que sempre deien que ho volien repetir més sovint mentre encara fes bo. Era una oportunitat de petar la xerrada mig a l’aire lliure i espantar les cabòries que les martellejaven en aquells dies que tot semblava estar en contra d’un. La Silvia havia fet una pila d’hores extra perquè mig Barcelona s’havia desllorigat l’esquena i li tocava fer massatges terapèutics i desplaçar-se a les cases dels pacients més afectats pels dolors. El compte bancari lluiria dintre de poc però en aquells moments a ella mateixa li feien mal els braços de la força que havia hagut de fer per arreglar els altres. La Carol estava fins als nassos de les trucades dels clients emprenyadors. La seva feina cada dia li semblava més monòtona i deshumanitzada i l’entristia no tenir contacte real amb gent de carn i ossos. Ossos. Precisament l’especialitat de la Sílvia.
— Doncs mira, jo t’ho canviaria durant unes setmanes perquè estic rendida. Em fa mal tot i estic tipa d’anar d’una banda a l’altra.
— Sí però tu si més no tens l’oportunitat de conèixer gent interessant a la teva feina…
— Gent interessant? Doncs mira, tret de l’empresari aquell danès que va estar dos mesos fent-se massatges no ha tornat a passar ningú per les meves mans que em resulti mínimament engrescador.
— Doncs què t’hauria de dir jo! Quan surto de l’agència tinc el cap com un timbal i necessito tancar-me al gimnàs una hora o dues per rebaixar la tensió. I després de les màquines només tinc energia per comprar quatre coses, fer-me el sopar i anar a dormir. Així no coneixeré mai ningú!
— Jo tampoc tinc gaire temps ni energia Carol. Però em consola que la meva besàvia només tenia una oportunitat a l’any de conèixer algú i era per la festa major. Llavors el poble s’omplia de forasters d’altres indrets i ella podia ballar amb algun xicot que no fos els quatre babaus de torn de la seva vila.
— I què vols dir amb això? Que un cop a l’any ha de ser suficient per conèixer algú? Que hem d’aprofitar els balls de les festes majors de Barcelona?
— No. El que vull dir és que, en general, la gent no ha tingut mai gaire temps de conèixer altra gent. Només en el període universitari i quan estem de vacances és quan tenim veritablement possibilitats…
— A mi no em ve de gust sortir. Quina probabilitat hi haurà que conegui algú que m’interessi? Una entre cent! Saps que he pensat? M’ha dit la dona de la neteja que hi ha una aplicació de mòbil que busca persones que puguin tenir alguna afinitat amb tu…
— Estàs de broma? No voldràs buscar amics o parella a través d’una aplicació? Ves a un speed dating si vols conèixer gent. O apunta’t a un Meetup de quelcom que t’interessi…
— Passo! No vull perdre més energia parlant amb gent que no m’interessa. Tinc ganes de seleccionar amb qui tinc una conversa i m’han dit que amb aquesta aplicació es pot.
La Silvia es perdé en cavil·lacions mentre assaboria els darrers glops de la cervesa. Aquell món de les cites virtuals li feia por i un calfred li va córrer per l’esquena aquella nit xardorosa de principis de setembre…

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Va agafar el cotxe en direcció a l’aeroport. Havia esbrinat a quina hora arribaria l’Alfred dels Emirats Àrabs i li havien concedit el matí lliure a la redacció. La seva germana era més important que una reunió. Un cop va haver sortit de Manhattan, el trajecte se li va fer molt agradable. Amb un sol tímid il·luminant el verd dels arbres, conduir era senzillament relaxant.
Arribà força abans de l’hora que havia d’aterrar el vol i comprovà en un dels panells informatius que no tingués cap retard. No seria el cas. Decidí fer temps en una de les cafeteries. Assegut a la taula, fullejava un diari i es prenia un suc de taronja. Darrere les grans portes d’accés als corredors que conduïen fins als avions, podia veure com centenars de viatgers feien llargues cues en els controls de duana. Molts turistes europeus s’emocionaven en posar un peu a la ciutat dels gratacels. Havien vist tantes vegades els seus carrers a les pel·lícules, que trepitjar-la de debò esdevenia un somni fet realitat. Els més joves es deixaven enlluernar per l’encís de la metròpoli de l’Empire State Building.
Quan l’avió hagué aterrat, l’Igor s’acostà a la barrera d’entrada, però mantenint una certa distància, i barrejat entre la gent que esperava familiars, coneguts, amics o clients d’agències. Els primers passatgers van sortir uns trenta minuts després de l’arribada del vol. Eren els homes de negocis del país que podien eludir l’interrogatori a les duanes. Un dels primers a travessar la porta va ser l’Alfred. Havia arribat cinc dies abans del que la Masha l’esperava.
Es va quedar davant la barrera, es va treure les ulleres de sol i va escorcollar la sala. L’Igor va tenir sort de dissimular la seva gran tossa darrere un altíssim americà de color que devia ser jugador de bàsquet.
De cop i volta, l’Alfred va aixecar el braç i va fer una diàfana rialla. L’Igor el va seguir amb la mirada. Una dona vestida de negre, alta, esvelta, morena i amb uns grans ulls el va anar a rebre fent-li un petó als llavis. El seu cunyat va retornar-li el bes tot abraçant-la. L’Igor va prémer les dents. Tenia sort, el paio, de no ser prop seu, perquè no hauria pogut reprimir l’instint de donar-li un cop de puny.
La parella es va dirigir a l’entrada. Ell els va seguir a una distància més que prudencial. La dona havia aparcat el cotxe pràcticament a la sortida de la terminal i l’Igor va haver de córrer per anar a buscar el seu vehicle. A aquelles hores la circulació era fluïda i havia de procurar que l’Alfred no s’adonés que els seguia. Coneixia el seu Chevrolet Malibú i no els separaven gaires cotxes. Van circular per la 678 fins a Howard Beach, allà on la majoria de visitants de Nova York agafaven el tren cap a Manhattan. Després el Ford va girar cap a l’Atlantic Ave. L’Igor havia d’anar amb cura, s’estava apropant massa. El Ford va aparcar i l’Igor continuà conduint. La parella va baixar del cotxe i va entrar en una de les nombroses casetes de dos pisos d’aquesta simpàtica avinguda. Va reduir la velocitat en passar per davant. A la planta baixa hi havia un antiquari i la façana era de color lila. Fàcil de recordar.
Si accelerava arribaria a la redacció a punt per a la darrera reunió. Enfonsà el peu al pedal del gas pensant que havia estat una sort convèncer la Masha de quedar-se uns dies amb ell. Això li donava un marge per planificar què faria o com li ho diria.
L’entrada a Manhattan estava congestionada. El trajecte va durar més del que tenia previst i no va poder assistir a la reunió. Quan va ser a l’edifici va anar directament a la taula del Daniel.
—Hola, Daniel! Com ha anat la sessió?
—Res d’interessant. Hem discutit les notícies que van sortir a la portada ahir i la reacció del públic. I tu on eres?
—Tenia un assumpte familiar pendent. Et ve de gust un cafè? Hauríem de parlar un moment.
—És del nostre viatge a Egipte? —va preguntar el Daniel, alarmat—. T’hi has repensat? Ho sabia, sabia que alguna cosa passaria!
—Escolta, parlem-ne tot prenent un cafè, si et plau.
El noi va agafar d’una bursada la jaqueta que tenia penjada a la cadira. L’Igor li va llegir la decepció als ulls.
La immensa sala de la cafeteria, inundada amb una lluminària encegadora i blindada dins l’estructura metàl·lica que protegia els enormes finestrals, recordava una nau espacial. La vista a la ciutat potenciava aquella impressió, que quedava només esmorteïda pels colors groc intens de les parets i vermell sang de les catifes.
L’Igor va agafar una safata per demanar un cafè sol i un Mocaccino per al Daniel. Ja li coneixia les preferències.
El Daniel, que ja havia triat una taula vora la finestra, l’esperava assegut amb cara de circumstàncies.
—El teu. Espero haver-ho encertat —digué l’Igor apropant-li la tassa.
—Ja saps què m’agrada… Anem per feina. Què m’has de dir? Si són males notícies prefereixo saber-les aviat.
—Vols no ser tan impacient?
El Daniel va fer un glop sense mirar l’Igor.
—M’ha sorgit un petit problema que he de resoldre abans d’anar a Egipte.
—Ho sabia! Sabia que no hi aniríem!
—Jo no t’estic dient que no hi anem. Només informo que no serà dintre de tres setmanes, ni potser de quatre. No serem dels primers a viatjar, si encara vols comptar amb mi, però tinc la intenció ferma d’anar-hi. És només que necessito resoldre un assumpte que tinc pendent aquí.
El Daniel alçà la mirada. La seva desil·lusió es va convertir en interrogant.
—Tot va bé? Tens problemes familiars? No cal que em responguis, si no vols. No et demano cap explicació.
—No me la demanes, però te la donaré. Vull ajudar a ma germana a superar una situació difícil. A més, ma mare està molt delicada i voldria assegurar-me que li fan una bona revisió abans de marxar. Però tan bon punt tingui això solucionat, per mi podem fer la maleta.
—De debò? —va fer el Daniel amb un gran somriure—. Creia que t’ho hauries repensat…
—Sí, ja m’ho he imaginat. Per això t’he dit que has de ser pacient. Et toca esperar, noi. No sé ben bé quant de temps trigaré a enllestir aquests dos temes…
—Puc fer quelcom per tu?
—De moment no, gràcies. Però si et necessito, t’ho faré saber. Al cap i a la fi, serem un equip a Egipte, oi?
Els enormes ulls blaus i guspirejants del Daniel van arrencar a l’impassible Igor un petit somriure.

Era una d’aquelles tardes que la Silvia sortia de la feina, cames ajudeu-me, per evitar que les llàgrimes li rodolessin galtes avall abans d’estar fora del camp de mira dels seus alumnes. De vegades es maleïa els ossos per la seva elecció. Si en lloc de Filologia hagués triat arqueologia ben segur estaria en aquells moments traient la pols d’alguns objectes històrics rescatats de les profunditats de l’oblit i que parlaven de temps on, si més no, la vida no es regia per la immediatesa de la societat actual en què vivia ella. Esperà que el semàfor es posés verd impacient per pujar a la bicicleta i arribar al Passeig Marítim on podria pedalar amb força per espolsar els mals esperits. Darrerament tot anava del revés. El propietari del pis on vivia havia decidit apujar el lloguer de tal manera que la Silvia hauria de deixar-lo, a la feina alguns grups li feien la vida impossible i, per si fos poc, feia una setmana el seu cosí, que era també el seu millor amic, li havia dit que marxava a treballar a Suïssa. Que s’avorriria molt durant tres anys però que faria caixa. L’univers s’havia posat en contra seva. Travessà rabent per arrancar la seva bicicleta del pes de les cadenes que la immobilitzaven a les zones d’aparcament reglamentàries. No obstant, quan va fitar la renglera de barres de ferro de subjecció va haver de fregar-se els ulls per creure el que li deien. Passejà la mirada altre cop per totes les bicis esperant trobar la seva entortolligada al ferro fred. Una il·lusió òptica deguda al sobreesforç de les darreres setmanes li devia haver enterbolit la visió. No. No hi era. Palplantada davant les bicicletes alienes intentà reflexionar, asserenadament, si amb les presses de la primera hora de la tarda hauria lligat la bici en un lloc no habitual i ara no ho recordava. No. Tampoc era el cas. Amb el cor en mode bradicàrdia, amb un batec que es feia cada cop més lent després de l’acceleració brutal de les darreres setmanes, la Silvia començà a suar. Confosa però conscient que podria haver lligat malament la bicicleta amb els nervis que la rosegaven feia setmanes intentà visualitzar el moment en que havia posat els cadenats. De sobte pensà en el dependent de la botiga que la saludava cada dia. Entrà a l’establiment i albirà, sense cap dificultat, el noi darrere el mostrador amb el cap cot i la vista fixada en uns documents. La Silvia s’apropà al taulell.

— Perdona. No sé si em recordes. Vaig venir fa poc a demanar pressupost per un matalàs i treballo aquí al costat.

— I tant! Ens saludem cada dia. Quan entres per la tarda ens veiem sempre. —El noi es va escurar la gola i va quequejar—Bé. De fet ens veiem si casualment estic fent un cigarret fora.

— No sé si t’hi has fixat però és que generalment lligo aquí la meva bicicleta blanca.

— Sé que vens amb bici però ara no te’n hagués sabut dir el color.

— Doncs tot just he sortit de la feina i venia a buscar la meva bici i no hi és. Ja sé que deus haver estat enfeinat però, no hauràs vist pas cap moviment estrany ni ningú que se l’endugués. Fa un més que només rebo pals i amb els nervis potser no la he ni lligada com cal i me l’han robada.

El telèfon sonà, inoportú com sol passar en aquests casos, per deixar la Silvia a l’espera de la resposta mentre el noi, tot agafant l’auricular li deia:

— Sí, sí que he vist que passava. Ara t’ho explico.

A la Silvia li tremolaven les cames. Aquell vehicle de dues rodes que havia comprat a preu de saldo a una gran superfície havia esdevingut la seva fidel companya i també el mitjà que li permetia desplaçar-se d’un cantó a l’altre de la ciutat sense deixar-se els més de cinc-cents euros l’any per la targeta T-Mes, que no garantia en absolut una arribada puntual a cap lloc. Pensava en la seva bici i en les ganes que tenia de recuperar-la com fos. La conversa telefònica amb el client se li va fer llarguíssima. Semblava que la veu a l’altra banda de l’auricular volgués repassar tot el catàleg Pikolin amb avantatges i desavantatges abans de passar per la botiga i triar un model per quedar-se’l. A la Silvia se li acabava la paciència. Havia de recuperar la bicicleta, en cas que fos possible, passar per casa d’un amic a tornar-li els quaranta euros que li havia deixat quan el maleït caixer se li va empassar la targeta en un atac de golafreria financera i corregir a més trenta set exàmens de dos grups diferents. I a ser possible, però ja no ho seria, fer quelcom que li fes oblidar el mal tràngol de les darreres setmanes. Tanmateix, això ho hauria de posposar per més endavant.

— Uff. Ja està.— Digué el noi a qui la llarga explicació probablement li havia ressecat la gola. — Ha estat un show. Es veu que sense voler has lligat la cadena a la roda de la bici del costat i el propietari, quan l’ha vinguda a buscar, no la podia treure i ha avisat a la urbana. Han hagut de tallar la cadena amb una radial i se l’han endut al dipòsit.

Arribat aquest punt a la Silvia ja se li havien omplert els ulls de llàgrimes. Realment no valia la pena ser una heroïna i aguantar el que fos a la feina perquè òbviament anava en detriment de la seva salut i ningú no li ho agrairia. El noi, veient els seus ulls enrosats, s’afanyà a dir:

— Ei que la recuperaràs! No passa res. —Digué en intuir la llangor de la Silvia que començava a marcir-li la mirada.

— Suposo. Però truco ara mateix perquè ja sé que el problema de vegades és demostrar que la bicicleta és la teva.

Els pensaments li van anar ben ràpidament. Va trucar a la guàrdia urbana que li va facilitar el telèfon del dipòsit. Encara bo que no tancaven i podria recuperar el vehicle aquell mateix dia.

Es va acomiadar del botiguer tot agraint la seva paciència i el noi se la va mirar entristit, pensant que potser hauria pogut evitar el mal tràngol a la noia si s’hagués arribat a l’escola per avisar-la. No obstant no podia deixar la botiga desatesa. Li anava la feina i la subsistència passava per sobre d’absolutament tot, lògicament.

La Silvia va baixar al metro de Llacuna per caminar fins al carrer Badajoz. El dipòsit quedava just darrere la colossal torre Agbar, que servia de far als veïns de Sant Martí que necessitaven orientar-se. El recorregut en metro i la caminada l’havien anat calmant i quan va arribar al taulell on havia de reclamar la bici va adonar-se, que de les tres persones de la sala que hi eren per recollir vehicles, ella era la única que no sanglotava. Probablement hi havia un miler de persones a la ciutat a qui les coses no li anaven de cara i per tant no calia fer un drama de res. Era important canviar d’actitud i somriure a la vida per tal que les coses canviessin.

Els dos empleats amb qui va ensopegar van ser d’allò més amables i gairebé es van disculpar pel fet d’haver-se endut la seva bicicleta. La broma li costaria els quaranta euros del trasllat a dipòsit i una multa. Com que havia anat a buscar la bici sens perdre temps no li van cobrar el recàrrec que es cobra en aquests casos per cada hora d’estacionament a dipòsit. La Silvia va pensar que potser encara havia tingut sort considerant-ho tot. No va trigar en localitzar la seva bicicleta i tampoc va costar gaire demostrar que era la seva. En tenia una fotografia al mòbil i havia anat a buscar una factura a casa. A més, tenia la clau de la U que encara portava enganxada la roda del darrere. L’empleada la va ajudar a pujar la bicicleta a planta i li va enllestir la factura mentre la Silvia tornava a col·locar el cistell sobre aquell vehicle de dues rodes a qui li acabava de demostrar la seva fidelitat. La recollida i l’abonament de la multa van costar-li més que la bicicleta nova. I tot i així la Silvia era la persona més feliç del món. L’endemà podria fer el recorregut fins la feina tot i gaudint de l’aspecte de la ciutat comtal mig endormiscada però curulla de colors, sons i tenyida del to sèpia de les primeres hores del dia. El metro li hagués esdernegat aquells moments tan màgics que li donaven energia per aguantar fins i tot els adolescents més malintencionats. O bé aprenia a aguantar tot aquell maltracte continuat o potser s’hauria de plantejar tornar al contracte per obra i servei que oferien les acadèmies d’idiomes per adults. Les classes si més no li resultarien més agradables i la seva vida tornaria a ser la d’una protagonista de novel.la picaresca, amb una existència plena de trifulgues però saborosa.

Quan arribà a casa eren ja quarts d’onze de la nit. Va fer-se l’amanida d’enciam i tomàquet amb celeritat i se la cruspí encara amb més rapidesa. No gosà posar la televisió per por de veure notícies catastròfiques embolcallades de retransmissions de fites esportives que havien de compensar les desgràcies de països llunyans.

Llegí quatre pàgines de la seva novel.la i quedà fregida al llit. I de cop el mòbil l’arrencà del seu son profund amb la música programada de cada dia. La que li recordava l’època de l’adolescència en què pensava que tenia totes les portes obertes i que només calia triar l’opció correcta.

El ritual matiner va quedar reduir al cafè i la dutxa perquè el tedi que l’envoltava no la deixava actuar amb rapidesa. I això li passava des de feia ja temps. Intentar convèncer al seu propi jo que allò que estava fent era el que l’havia impulsat a estudiar la carrera ja no l’empenyia a continuar. Durant anys havia entrat a aules plenes de gent amb ganes d’aprendre i de fer un petit esforç per aconseguir resultats. Ara tot es reduïa a que els alumnes s’ho passessin pipa mentre el professor invertia tot l’afany en fer que els aprenents posessin quelcom als seus cervells sense fer res. L’ofici havia canviat i no tenia res a veure amb el que havia fet uns anys enrere.

Encara bo que la sobredosi de cortisol que produïa el seu organisme li donava suficient força per fer el seu recorregut en temps rècord. Així doncs arribà a l’escola puntual. Les tres primeres hores van ser relativament fàcils però a l’hora de l’esbarjo la coordinadora la cridà al seu despatx. Li demanà explicacions de per quin motiu no era capaç de controlar el grup. “ Perquè són adolescents amb trastorns de tota mena que s’han passat cinc hores tancats potser” hagués volgut dir. Però callà.

Afortunadament aquell dia plegava a les tres i tindria la tarda lliure per donar una volta per la platja i quedar amb algun amic i esbargir-se un xic aquell dimecres.

I el dijous es llevà més d’hora del que era usual perquè quelcom no la deixava descansar tranquil.la i li burxinava el cervell i també el cor. Sota un cel llivanyós va fer el seu recorregut cap a la feina amb tota la tranquil·litat que permetia la ciutat rabiosa i plena de contrastos i de ciutadans espolsant-se la son enganxada per tota arreu encara. Es demanava si no estaria llençant la seva joventut dedicada a un públic al qui no podia transmetre el que desitjava transmetre. L’esperit de lluita i superació necessaris per sortir del cercle viciós de la ignorància i la precarietat que no deixa lloc al progrés. Com podia ella contribuir amb el seu granet de sorra i la seva experiència en una escola de gent acomodada? No l’escoltaven, no la respectaven i tampoc tenia armes per afrontar la deixadesa de l’alumnat.

Arribà al seu pàrquing de bicicletes més d’hora del que era habitual. El noi de la matalasseria just obria l’establiment. Mentre lligava la bicicleta al ferro doblegat notà la mirada roent d’un jove vestit amb uns pantalons texans acabats de planxar, unes sabatilles esportives Nike i una camiseta Tommy Hilfiger. Es va sentir molesta per l’esguard incisiu del noi, que semblava, a més, un jove burgés en tota regla.

Se la va quedar mirant fins i tot quan ella seguia batallant amb els cadenat de la bici. Però finalment va girar el cap i es va dirigir al col·legi d’advocats. La Silvia notà un soroll com el que es fa als cambrers quan els clients volen pagar i, sense saber el nom del servent, emeten un soroll indefinible per atreure’n l’atenció.

—Psi psi— va fer el noi de la matalasseria— és ell!

— Qui ell? — va fer la Silvia que no hi va caure en un primer moment.

— El noi de la denúncia. El que va fer trucar la urbana perquè havies lligat la bici malament.

La Silvia es va quedar uns instants pensativa. Sí que tenia pinta de ser un cabró integral aquell paio, però no hagués imaginat que fos capaç de ser l’autor de l’atrocitat de feia dos dies. Es veu que no podia pensar que algú havia lligat incorrectament la bicicleta per nervis més que no pas per mala fe.

— Ah! Gràcies! Si ho hagués sabut potser li hagués donat la meva opinió al respecte.

Es va quedar pensívola durant uns instants. La ràbia i la sensació d’impotència dels dies anteriors li van tornar de cop. Va treure un full d’una petita agenda que sempre portava sobre i hi va escriure un missatge “ Em va costar 40 euros recollir-la del dipòsit i 20 més de multa que van acabar d’enverinar-me el dia miserable que havia tingut. Per humanitat, abans de trucar la urbana, demana’t si no pots anar en metro a casa per no fotre la gent”. El noi de la botiga ja havia entrat i estava encenent els llums. La Silvia va entrar i li va demanar si tenia cinta adhesiva.

— I tant! —respongué el noi amablement — Aquí la tens.

La Silvia va enganxar el missatge al seient de la bicicleta i li va tornar la cinta al noi tot agraint-li amb un gran somriure. Va marxar a la feina un pèl desfogada perquè havia fet el que no hagués pensat mai que tindria l’oportunitat de fer.

En sortir a les tres de la tarda es va dirigir al pàrquing de bicicletes. Sobre el seient del seu vehicle hi havia un missatge:

— M’agradaria parlar-ne quan tinguis temps. Pots deixar el teu número de mòbil enganxat a la bicicleta o trucar-me directament al 670 32 41 53. Aparco aquí o davant del col·legi d’advocats.

La Silvia va fer tot el camí a casa seva molt intrigada. Potser havia jutjat malament aquell noi vestit amb indumentària esportiva però de marca. Però era advocat? No havia d’anar més arreglats si n’era un? El seu esperit de reportera ja li martellejava el cap. Definitivament no hauria de tenir temps per indagacions antropològiques. Prou feina tenia a descarregar la pressió de la feina com per embolicar-se en aventures inconsistents.

No obstant, al dia següent es trobà davant la matalasseria completament esmaperduda en no albirar la bicicleta rival, aquella que li havia fet anar a buscar al seva al dipòsit. Havia decidit en el fons escoltar els arguments d’aquell noi? Potser és que potser tenia massa temps lliure per perdre encara en foteses com l’assumpte de la bicicleta. Contrariada i confosa es dirigí al pàrquing de davant el col·legi d’advocats. Res de res. No recordava la marca de la bici però estava segura que la reconeixeria en veure-la. Entrà a la feina un pèl compungida. S’hauria de quedar amb l’interrogant.

El dia transcorregué sense més incidents dels habituals. I el divendres d’aquella setmana la Silvia ja havia oblidat l’esglai en no veure la bicicleta lligada on havia esperat trobar-la. Senzillament el vehicle expectant on l’havia deixat i li recordava que per a ella la felicitat consistia en una cosa tan senzilla com una volta pel Passeig Marítim a última hora de la tarda o una cervesa al xinès del barri per comentar les notícies amb el seus amics. Això és clar, si els ximples amb qui de vegades treballava no es comportaven com a troglodites sense cap educació ni respecte i li amarguessin l’existència.

Aquell divendres sortí puntual perquè tenia previst anar a patinar per la tarda. Quan estava deslligant la seva companya de trajectes notà la proximitat d’un altre persona que es va situar davant seu, a uns pocs metres d’ella.

— Sento el que va passar. — Va fer la veu masculina.

La Silvia alçà el cap. Era el noi de la samarreta Tommy Hilfiger. Ella estava fora de joc i va trigar uns segons en processar la informació i extreure’n la conclusió correcta. De cop l’expressió de la seva cara s’enterbolí.

— Espero de debò que et corregués molta pressa emportar-te la bici perquè a mi la brometa em va costar força cara- — Digué amb un to sec que no la caracteritzava pas gaire.

— Estàs emprenyada? — féu ell inquisitiu.

— Mira, és que jo, de bones a primeres no hagués avisat la urbana de seguida per tal que s’enduguessin la bicicleta de l’altre persona. Poden passar milers de coses i per tant espero si arriba el propietari i la deslliga. I com a màxim estic un dia sense bici.

— I com podia saber que no ho havies fet intencionadament?

— Perdona? — Exclamà amb incredulitat— per què hauria de voler lligar la teva bicicleta a la meva?

— Per tal que no me la pogués emportar i poder-la robar per la nit per exemple.

La Silvia li va fer una ullada de cap a peus. Es veia d’una hora lluny que a aquell noi no li faltava res i es comportava, a més, com si tothom hagués de voler el que ell tenia.

— Vas pensar que et volia robar la bicicleta?

— No sabia que eres tu. Podia haver estat una tàctica per assegurar que la deixo aquí i venir-la a robar per la nit.

La Silvia es va quedar corpresa. No li abellia gens pensar que hi hagués gent tan malpensada al món.

— Escolta, fes-t’ho mirar això, de debò t’ho dic. Si tanta por tens que et fotin la bici, compra’n una de més econòmica que no et faci patir tant. O sigues usuari del metro. O no, perdona, no sigui que et pispin la T-10! Marxo que tinc pressa. Vull fruir del dia lluny de determinats tipus de persones.

— Ei, què vols dir amb tot això?

— Que és una llàstima que siguis tan malpensat. Que et farà viure molt malament per molt bona que sigui la teva bici. Em sap greu, jo no em compraria una bicicleta tan cara per permetre que m’agafessin paranoies d’aquest tipus.

— Doncs és que a la feina ja és prou poc usual que un advocat vingui en bicicleta com per, a sobre, venir amb una de quatre duros.

— Me’n vaig que tinc tard.— Va fer la Silvia mentre acabava de posar les cadenes al cistell.

— Escolta et convido a un cafè per demanar-te perdó.

— No crec que ens puguem entendre tu i jo. Tu tens més i com tots els que teniu més us passeu el dia obsessionats en no perdre el que teniu. És una manera molt poc sana de viure aquesta. A mi em vas ben fotre el vespre i els calés. Espero que t’aprofiti. Que tinguis un bon cap de setmana!

I la Silvia marxà sense fitar el i que es quedà, pensarós, mirant com anava carrer amunt.

El dilluns següent, en sortir de la feina el noi de la matalasseria sortí de la botiga corrents.

— Tinc una cosa per tu. — Digué amb un somriure d’orella a orella. I es dirigí ràpidament al fons de la botiga per agafar quelcom i sortir a la porta de l’establiment. Allargà el braç amb una capsa de bombons Lady Godiva i un sobre. — És de l’advocat de la bicicleta.

La Silvia pensà uns instants si havia d’acceptar o no. Observà la petita i delicada caixa tant de temps que el venedor de matalassos li va recordar que aquell objecte no la mossegaria. Finalment l’agafà, diposità la capseta al cistell de la bicicleta i llegí la targeta.

“Espero que em perdonis. I potser vulguis fer un cafè amb mi i m’il·luminis amb la teva filosofia de vida. Els advocats som éssers molt pràctics. Potser massa. M’ha dit un ocellet que ets professora. Es dignaria algú com tu a fer un cafè amb algú com jo?”

La Silvia somrigué. Potser aquell noi era com els seus alumnes. Algú que havia crescut en unes circumstàncies favorables en un entorn en què tothom pensa que cal lluitar amb les urpes per no perdre el que un té. Era tota una sort no haver de passar-se l’existència intentant no perdre el que es tenia perquè era gran cosa. Mirà la seva bicicleta, la que li havia costat tant de compra com de recuperar del dipòsit, i es va adonar que el valor de les coses era justament aquell que se li volia donar. El seu vehicle de menys de cent euros era per a ella tan valuós com la bici d’aquell noi advocat i ella tampoc era ningú per jutjar el que havia fet ell feia una setmana. Marxà cap a casa amb el dolç gust a la boca d’una d’aquells deliciosos bombons belgues. D’on els hauria tret el portador de la Tommy Hilfiger?

–

El Ramon havia quedat aquell vespre amb el Sebastià per fer una cervesa. Havia accedit a sortir del seu racó i interaccionar amb algú perquè feia segles que no es veien. L’excursió nocturna va ser, però, ben poc emocionant. Només li calia baixar al carrer i fer quatre passes fins a arribar al local del carrer Princesa que portava el mateix nom que la seva ubicació. Es va asseure en una taula i va demanar a la cambrera una clara ben freda.

—Ei, Ramon! Quina puntualitat! Digna d’un professor! —va elogiar-lo el seu amic, que arribava cinc minuts tard.

—Va, no te’n fotis que visc aquí al costat. Per cert gràcies per venir.

—De res, noi! No conec aquest local i m’agrada sortir del meu barri. No com d’altres…

El Sebastià va demanar una canya i van posar-se al dia de la vida de l’un i de l’altre. De projectes vitals, no en tenien cap. Però el Sebastià era feliç perquè havia trobat una dona amb qui podia compartir el temps lliure. No aspirava a més, després d’un divorci que li havia costat molts diners i li havia tret les ganes d’embolicar-se altra vegada.

—I tu què? Has conegut algú?

—Què dius! A la facultat les companyes són totes casades i de vida social no en faig gens. I si vols que et digui la veritat, no és un tema que m’obsessioni.

—És que…, renoi! Ets ben difícil! No t’interessa ningú, nano!

—Ningú, ningú, no és cert. De tant en tant apareix una dona que em desperta la curiositat. Però en la majoria dels casos, tan bon punt hi he parlat un parell de vegades la curiositat s’esvaeix i jo puc continuar amb la meva vida.

—Solitària i ordenada…

—Solitària sí. Ordenada no gaire. Menjo a deshora, vaig a dormir tard, no sé quin dia és…

—I de veritat hi ha tan poques dones que t’interessin?

—O no és convenient que m’interessin…—rectificà el Ramon.

—Què vols dir?

—Doncs que de vegades sentim atracció per algú, però no és correcte.

—Casades? —insinuà el Sebastià abaixant la veu en to confidencial.

—O massa joves…

—Ai! Ja veig venir que m’estàs parlant d’alguna alumna! —aixecà les celles, picardiós.

—T’estic parlant en general! —El Ramon desvià els ulls cap a la seva copa de cervesa, que ja estava pràcticament buida.

—En general? Nano, que et conec! De qui es tracta?

—Res. Era un exemple. De vegades sentim curiositat per algú inadequat.

—I aquest «algú» té un nom?

El Sebastià era com un quisso amb el seu os. Quan l’agafava no el deixava anar. I el Ramon, que sabia que era de peus a la galleda, va acabar donant la informació.

—Es diu Sara. És una de les meves alumnes. Brillant, atenta, més madura que la resta, treballadora educada i… em recorda la Judit.

—Apa, ja hi som! Ramon, això és demencial. Has de poder oblidar aquesta dona! —L’alegria s’havia esvaït completament de la cara del Sebastià.

—Ja ho intento. No obstant, tampoc hi ha res dolent a recordar-la…

—No ho sé! Sembla que cerquis en una dona el reflex de la Judit. Això no és sa. Així no l’oblidaràs mai.

—Escolta, para el carro. Jo estic convençut que en puc conèixer d’altres ben diferents de la Judit que m’interessin. Però, casualment, la Sara me la recorda.

—I quants anys té aquesta noia? Si està estudiant vol dir que podria ser la nostra filla…

—Vint-i-tres o vint-i-quatre.

—I creus que li agrades?

—No vaig tan lluny jo. En tinc prou enraonant amb ella una estona a la cafeteria un parell de cops a la setmana.

—Sí home, però potser estaria bé tenir algú per anar a sopar, fer una volta o passar la tarda del diumenge veient pel·lícules en DVD, no?

—Potser sí, però no m’ho he plantejat.

En aquell instant el Pierre va entrar al bar i es va dirigir a la barra. Va parlar un moment amb la cambrera i va deixar un plec de papers, que devien ser propaganda, al taulell. Quan va veure el Ramon, el saludà. Aquest s’aixecà, després de disculpar-se un moment amb el Sebastià, i s’hi atansà. I donant-li un copet a l’espatlla el va convidar a prendre quelcom amb els dos vellards. Seria la millor manera d’acabar una conversa que al Ramon l’incomodava. El francès somrigué i acceptà l’oferiment. Agafà una cadira i segué amb ells a la taula.

—Mira, Sebastià, aquest és el Pierre, el noi francès que viu al pis de sobre del meu.

—Encantat! —va fer el Pierre amb el seu somriure d’orella a orella.

—Igualment —digué el Sebastià, captant la tàctica del seu amic—. Bé…, i com em volies explicar, la noia aquesta… com es diu? Ah sí, la Sara. I dius que és una excel·lent estudiant i que et desperta la curiositat…

—Sí home, ja t’ho he dit. És una de les poques estudiants entenimentades.

—Ah! Les dones! —exclamà Pierre, a qui acabaven de portar un got de vi—. Són l’alegria d’aquest món…

—Oi que sí? —corroborà el Sebastià—. Doncs aquí el nostre amic sembla que en vol prescindir…

—Mais non! Pas possible! Com vol prescindir de la sal de la vida? Nosaltres som molt senzills, molt bàsics. Però elles! Senyor meu, són tan complexes! No ho pensen també?

—I tant! —va confirmar el Sebastià—. Entendre-les és difícil, però té la seva recompensa.

—Si jo no us dic que no, carai! El que dic és que de vegades ens interessa algú que està fora del nostre abast.

—I per què fora del nostre abast? —va demanar el Pierre. Semblava que en lloc d’un quisso amb el seu os en tindria dos.

—Doncs perquè, per exemple, quan la diferència d’edat és massa gran la relació és impossible! —respongué el Ramon.

—Impossible is nothing! —sentencià el Pierre amb el seu accent marcadament francès—. L’edat no és el factor més important. Ja costa prou trobar algú amb qui tinguem quelcom en comú com per anar posant traves imaginàries. Què és l’edat sinó un factor purament construït per l’home!

—Una manera de mesurar el propi procés d’oxidació —intervingué el Ramon.

—Cadascú s’oxida de manera diferent. Uns més ràpidament, els altres més lentament. A uns no se’ls nota, a d’altres sí —digué el Pierre.

—L’oxidació hi és, creu-me. Que la vulguis notar o no ja és tota una altra qüestió…

—Doncs res, noi. Per molt que t’agradi la Sara, ja veig que tampoc no faràs ni un pas… —El Sebastià es va acabar la seva cervesa.

—Et recordo que fa només una estona m’has demanat per la seva edat, i m’has insinuat que podia ser la meva filla.

—Sí, perquè tu sempre has estat tan especial…

La conversa girà entorn el tema de les dones durant una bona estona, però ni l’un ni l’altre no van poder convèncer el seu amic. Cansat de l’obstinació del Ramon, el Sebastià preguntà per l’activitat com a promotor d’en Pierre i va acabar mig interrogant-lo.

Era prou tard quan tots tres van decidir marxar. Mentre el Ramon i el seu nou veí enfilaven escales amunt, el francès va dir:

—Podria venir un dia a la facultat a veure com és?

—Què vol dir?, a fer una visita? Suposo que sí. Podria venir a l’hora del descans i pregunta per mi. Sóc al despatx quaranta-nou.

—És a l’hora del descans que veu vostè la seva alumna a la cafeteria?

—Ja sé per on va! Vol venir a fer el tafaner…

No he estat mai en una universitat, no vaig tenir-ne l’oportunitat. M’atrau el món acadèmic, tot i que sempre he pensat que deu ser molt feixuc.

—Només és això?

—Sí. Tinc ganes d’observar les cares dels estudiants, a veure què hi veig.

—Indiferència hi veurà. Cregui’m.

—Puc venir, doncs?

—Vostè mateix… Per mi, cap inconvenient.

Es van acomiadar al replà i el Pierre va pujar al pis de dalt.

L’endemà a dos quarts de dotze, entrava a la facultat de Roc Boronat amb el seu característic somriure contagiós. Va demanar a l’entrada on podria trobar el professor Ramon Sagrera, i de seguida el vigilant li va indicar el despatx.

El Ramon l’esperava dret a l’entrada.

—Bon dia, Pierre. Com va?

—Molt bé! —Un grup d’estudiants desfilaven enriolats pel passadís—. Fins ara només he vist cares felices.

—Hauria de venir la setmana d’exàmens i veuria com canvia la cosa…

—Anem a la cafeteria?

—I tant…

—Què voldrà prendre? El convido jo. No em passa gaire sovint que em vinguin a fer una visita per aquí.

—Un cafè amb llet ja m’estarà bé.

La cafeteria era àmplia, ben il·luminada i moderna. Un pèl massa i tot per al gust del francès. Les simètriques taules blanques eren perfectament arrenglerades i a un cantó hi havia tot de microones per als estalviadors que es portaven el menjar de casa. Les cortines de plàstic acabaven de matar la placidesa d’aquell lloc de repòs. Encara bo que donava a un patí central i els edificis del voltant li atorgaven un punt de calidesa. El Ramon va demanar una infusió i el Pierre, un cafè amb llet. S’assegueren en una taula i començaren a intercanviar les impressions que el francès havia tingut. Fins ara tot li havia semblat fascinant. Seien un davant de l’altre. El Pierre podia llegir als ulls del Ramon que la Sara havia entrat a la cafeteria. L’edat potser oxidava, però no feia perdre l’espurna de determinats tipus de mirades.

La Sara va agafar una safata, es va servir un cafè amb llet i un croissant i va anar a seure a la taula del darrere del Ramon i el Pierre. Aquest va intentar prosseguir la conversa amb tota normalitat.

—I quantes hores de classe màxim al dia ha arribat a fer mai?

—Quan era jove vaig arribar a fer-ne dotze diàries. Però és terrible, les dues últimes un ja no sap ni el que es diu.

La Sara començà a beure’s el cafè amb llet i a mossegar el croissant. Quan el Ramon la va mirar, ella li va picar l’ullet. El Pierre es girà.

—Que vagi de gust!

—Moltes gràcies!

—Estudiant?

—Sí.

—De què, si no és indiscreció?

—De traducció i interpretació del francès i l’anglès. És el meu primer any.

—Oh! Le Français, ça vous plaît? —va fer el Pierre.

—I tant! —va continuar la Sara en francès—. El que passa és que encara no el sé prou bé.

—No li faci cas —digué el Ramon—. La Sara és una estudiant excel·lent. I una de les que primer treballarà. A més de l’anglès i el francès té molt bons coneixements d’alemany.

—No és cert. Vol quedar bé…—va fer ella tímidament.

—Pierre, li presento la Sara, una de les meves millors alumnes. Sara, li presento el Pierre, el meu nou veí.

Era una conversa a distància, amb ells en una taula cara a cara i la Sara darrere en una altra.. Ella s’aixecà i anà cap a ells amb la seva safata.

—Puc seure aquí? —demanà.

—Mais bien sure!

—Ah! Fa molt temps que viu a Barcelona?

—Cosa d’un mes. Però ja coneixia la ciutat perquè vaig venir fa un parell d’estius a treballar-hi.

—I a què es dedica? —preguntà la Sara.

—Sóc promotor d’esdeveniments i espectacles a la ciutat. Una mena de relacions públiques, però sense títol universitari.

—Promotor… Sona interessant.

—No està malament. Em permet entrar de franc als locals de moda i conèixer molta gent. Si vol, li podria donar entrades.

—No surto gaire jo. No tinc temps.

—I això? —volgué saber el francès.

—Treballo a jornada gairebé completa. I quan no estudio ni treballo estic força cansada. Vaig a sopar amb els amics de tant en tant o a festes privades. No s’ha de pagar un ull de la cara per estar-s’hi una estona. Entenc que a la gent els agradin les sales de festes i discoteques, però de moment jo n’he de prescindir.

—I què fa, Sara? —aprofità el Ramon.

—Faig de dependenta aquí a Glòries. La feina està bé. Molt millor que ser cambrera, per exemple, que seria molt estressant.

—S’ho pot compaginar millor amb els estudis, suposo.

—Sí. A més, ho tinc tot molt a prop. Visc a Poblenou i arribo a la facultat en deu minuts. I treballo a dues passes, com qui diu.

—Un barri molt maco, Poblenou. I molt interessant, perquè és una zona obrera i políticament força activa —informà el docent.

—Sí però jo, per a política o moviments socials no tinc gaire temps, francament. Ja m’agradaria, ja… I vostès on viuen?

—No em diguis de vostè, Sara. Sóc gran, però no tant… —El Ramon volia escurçar la barrera entre ells dos.

—A mi també em pots tutejar.

—El Pierre i jo vivim al Born, tampoc no gaire lluny d’aquí. De fet, vinc a peu a la feina.

—Doncs jo he vingut amb la velo… o com se’n diu?, la cicle?

—Bicicleta —corregí la Sara.

—Ah! Bicicleta! Com m’agradaria millorar el meu català!

—Si la Sara no estigués tan ocupada potser podríeu fer un intercanvi. Parleu una estona francès i una altra català.

—Bona idea! —exclamà ella, que ja s’havia acabat tot el croissant—. Podem quedar en algun lloc per prendre un cafè i xerrar una estona. Per a això sí que encara puc fer un forat a l’agenda.

—Doncs per mi perfecte!

—Et dono el meu número, Pierre.

Ell se’l va gravar directament al mòbil i acte seguit li va fer una perduda a la Sara. Després de rebre-la, la Sara va donar les gràcies per la conversa i va marxar tot agafant la safata.

—Carai!, quina visita més productiva, oi Pierre?

—Aquesta noia té cara d’àngel, no troba? M’agradaria saber si la puc pintar… Això de l’intercanvi ha estat molt bona idea. Voldrà que li doni algun tipus d’informació de la Sara?

—Però què diu ara! —reaccionà el Ramon visiblement emprenyat.

—No s’ho prengui així. La Sara és molt bonica i jo entenc que li agradi. És lògic que vulgui saber més coses d’ella. I potser a través meu…

—Miri! La Sara és una alumna meva i no tinc cap intenció d’espiar-la!

El Ramon es va aixecar i se’n va anar de la cafeteria deixant el Pierre sorprès sense entendre què havia fet malament.

*********

Pujà les escales de la biblioteca i va a anar a la sala del primer pis a cercar el manual de conducció que li havia recomanat l’Albert. Potser aquest li serviria més per entendre quatre coses que no li havien quedat clares tot i haver aprovat la teòrica amb només una errada. Va cercar el llibre a l’ordinador i el va localitzar. Seguidament va anar al taulell i va mostrar el carnet per poder endur-se’l. En treure el moneder de la bossa va veure sentir que li arribava un missatge al mòbil. Mentre mostrava el carnet va llegir-lo: Hola Sara soy Raúl ¿Te apetece salir esta noche a tomar algo o a cenar? Siento no haber escrito antes…

Ja no li interessava, no calia doncs respondré. Tanmateix tampoc va esborrar aquell missatge de text.

No es va entretenir per res i va arribar a les Glòries puntual. Sense pràcticament ni saludar va entrar a la gran botiga per anar al magatzem a posar-se l’uniforme de feina. S’havia d’organitzar la roba que acabava d’arribar i la Sara li va demanar a l’encarregada anar a magatzem a etiquetar i fer inventari. Necessitava silenci i ningú volia fer aquella feina feixuga.

A un quart d’onze la va trucar l’Albert que l’esperava fora per anar a sopar. Va trigar cinc minuts en embotir-se dins els pantalons texans i el jersei i va sortir amb gana de llop de la botiga.

Ell tenia la intenció d’anar a un restaurant de la Rambla del Poblenou però la Sara va triar el turc per ser més econòmic. El restaurant era modest però acollidor i el servei anava rapidíssim amb les comandes. No van trigar ni cinc minuts en servir.

– Quina gana que tenia! No he pogut ni sortir a fer un cafè amb llet avui!

-I això?

– Ens ha entrat gènere. Al Migdia el dinar també ha estat just perquè he fet un plat únic a la facultat i quan he començat la feina ja estava altre cop mig defallida.

– Què tal la universitat?

– Bé, tenim molts textos per traduir que és el que m’agrada. No obstant hi ha un curs obligatori de comunicació i ara estem veient els principis de la semiòtica. No els acabo d’entendre.

– I si estudies amb la Júlia? Potser si us ho mireu plegades ho entendreu millor.

– Va tan perduda com jo. A més tampoc no parlem gaire últimament.- La seva veu sonà agra.

– Ha passat quelcom?

– Res en especial. Senzillament la Júlia tampoc és el tipus d’amistat que em convé.

No va voler esmentar la sortida nocturna de la seva amiga amb la rossa del Martini i el Raül ni el xuclet al coll que li va veure l’endemà. Va sonar el seu mòbil i el va treure de la butxaca mentre s’apressava a mastegar i engolir el darrer tros de Schawarma. En mirar la pantalla i va reconèixer el número. Començava per sis, set, sis i només en sabia un amb aquella combinació.

– No l’agafes?

– Estic sopant amb tu. No és ningú important.

Estava tensa i va decidir no demanar-li d’anar a fer una cervesa després.

– Què fas diumenge? Si vols podem quedar, vinc en cotxe i anem a un indret on puguis fer pràctica d’aparcament.

– Quan vulguis.

– Doncs quedem a les cinc a Llull amb Roc Boronat. El carrer és ample i si pares un moment en doble fila no faràs nosa a ningú.

El sopar no va durar gaire més i la conversa tampoc. L’Albert va saber reconèixer el cansament i la tensió de la Sara. Aquell vespre s’havia posat nerviosa dues vegades. En parlar de la Júlia i amb aquella trucada. Les faccions de la noia s’endurien quan estava empipada i ho estava. Es van acomiadar, com de costum, amb dos petons a la galta.

*************

Era un quart de dues però el seu estómac reclamava menjar sense demores. Va entrar al Whole Foods, que per a ell representava l’esperit americà de l’ordre. Els articles, tots ells de preu elevat, estaven col·locats en prestatgeries fetes amb materials naturals i estaven il·luminats per potents làmpades de llum càlida. A la sortida cada client tenia assignat un color i una caixa de manera que no hi haguessin mai aglomeracions.

L’Igor es va comprar un pot d’olives i una bossa d’anacards i en va pagar uns onze dollars. Era però absolutament necessari per aguantar el discurs de l’editor abans del piscolabis amb l’equip de la redacció.

Va sortir esperitat del supermercat per agafar la línia blava en direcció al carrer quaranta-dos. Des d’allí no li va costar gaire, amb les seves cames llargues, arribar al titànic edifici on s’hi manegaven totes les noticies del món en forma de titular i totes les xafarderies de Nova York disfressades de converses a la sortida de la feina.

Quan l’ascensor es va obrir i va entrar a la sala es va trobar un dels editors responsables d’afers internacionals en ple discurs.

“Tenim l’atenció dels Novaiorquesos dirigida als països àrabs. Qualsevol noticia que vingui del països musulmans ven i ven molt. Però no és per les vendes principalment que ens hem d’orientar i hem de lluitar, és per satisfer la necessitat de saber i diria jo d’entendre el que passa al pròxim orient pel que hem de treballar dia a dia. La primavera àrab que va començar tot just fa dos any,s pot arrencar de la seva letargia aquests països que els Estats Units i Europa han vist sempre com a germans petits necessitats de tutela. No obstant, el seu impuls revolucionari ens està demostrant que potser ja són madurs per assumir democràcies plenes. Els Estats Units segueixen amb passió els esdeveniments i nosaltres no els hi donem tota la cobertura que necessiten. És per això que us he citat abans del nostre piscolabis. Vull equips que volin a països com Tunísia, Egipte, Síria, Algèria i que ens informin constantment del que passa. Les despeses estaran totes cobertes i ens calen un reporter i dos càmeres a cada país. Si les coses surten com hem planejat podríeu ser rellevats un cop al mes, tornar a casa durant quatre setmanes i volar de nou. Qualsevol despesa extra la pagarem gustosos. Penseu-vos-ho. Us donem dos dies per considerar l’oportunitat de ser part dels equips. Si us interessa veniu a parlar amb mi. I ara, amb el vostre permís dono pas a l’aperitiu d’aquesta tarda”.

L’Igor es va quedar de peu dret com si volgués fer ressonar les paraules de l’Arthur als seu cap. Podia ser una oportunitat única per compaginar la seva tasca de reporter amb els seus assumptes personals. No sabia encara exactament com es prendria la seva família aquella urgència de tornar a l’orient amb la seva mare tan delicada i malgrat tot sentia que ho havia de fer.

Va dirigir-se cap a la taula del centre i va agafar un plat per servir-se un parell de canapès i una croqueta de salmó provinent del mercat de l’estació central. Assaboria l’excel·lent vianda quan va sentir una veu darrere seu:

– T’hi apuntaràs oi?

– Hola Daniel! Doncs m’ho estic pensant.

– Escolta. Creus que tinc possibilitats de que m’hi enviïn com a fotògraf.

– Normalment no és el que fas oi? Tu escrius reportatges no fas fotografies.

– Recorda que quan vaig entrar aquí va ser en qualitat de fotògraf. Va ser xamba que comencés a escriure.

– És veritat. Escrius tan bé que sovint m’oblido que ets fotògraf… podries demanar que t’hi enviessin. T’interessa?

– Que si m’interessa? Una experiència així és el que estic cercant precisament. Ei! I si anéssim junts a algun d’aquests països? Tu ja tens experiència i em podries ajudar.

Aquell noi que es podia fer pesat tenia quelcom que li agradava. Era Impulsiu, entusiasta, apassionat i extravertit. Si hagués tingut un fill li hagués agradat que fos com ell.

– A mi m’agradaria anar a Egipte.- Féu l’Igor amb el seu característic to sec.

– Fantàstic! Se’n podria escriure uns articles molt colpidors? Saps el que està passant allà amb les dones?, saps que de cop i volta no poden sortir al carrer ni amb texans perquè les agredeixen? No et pots ni imaginar com d’interessant podria ser escriure una història des de la perspectiva d’una dona.

Hi havia quelcom molt cert en les seves paraules, pensà. Una cosa eren els conflictes bèl·lics i les revolucions però el món estava donant l’esquena a una lluita diària que no per ser menys sagnant deixava de ser menys cruenta. La batalla de les dones per ser considerades com a ciutadanes amb els mateixos drets que els homes. I precisament Egipte era un focus d’interès perquè el moviment d’alliberament de la dona era molt actiu en aquell país.

-Escolta. Si vols demà al matí a primera hora anem a córrer. – Digué l’Igor pausat.- Quan acabem vens a casa ens dutxem i venim a la redacció a parlar amb l’Arthur i presentar la nostra candidatura. Què te’n sembla?

Els ulls del Daniel es van eixamplar i els seus llavis van dibuixar un enorme somriure. Per aquell noi la invitació de l’Igor era un acte de reconeixement de mèrits. Va passar la resta de la vetllada la va passar entre núvols mentre l’Igor dubtava si anar a veure els seus pares o la seva germana.

A dos quarts de nou, quan ja portava una bona estona parlant amb companys de redacció que amb prou feina havien intercanviat amb ell mai més que dues frases, va decidir anar a veure la Masha. Es va treure el mòbil de la butxaca i la va trucar. Va sonar molta més estona del que era habitual i quan finalment va sentir la veu de la seva germana, aquesta li va sonar distorsionada.

-Masha, sóc l’Igor. Tot bé?

Un silenci llarg el va posar sobre alarma.

-Sí. Estic bé. Que li passa res a la mare?

– No. De cap manera. És que mira. Sóc a la redacció i he pensat que potser podríem            veure’ns una estona.

– Ui. No ho sé, estic cansada.

Sonava estranya i distant.

– Estàs esperant el teu marit. O potser ha acabat d’arribar i no és oportú?

Si la Masha estava ovulant certament tindria plans per la resta de la vetllada. Però això no li ho podia preguntar directament.

– No. No hi és. És que no em trobo gaire bé.

– Masha, què tens?

– No em facis cas. Tinc la regla i no estic d’humor.

La regla. La Masha s’estava posant sota massa pressió i allò segur que era contraproduent.

– Nina, escolta, i si vinc una estona?

A l’altra banda del telèfon l’Igor va sentir el so inconfusible d’una respiració pertorbada pel plor.

– No. No per favor! No vinguis que no cal. Estic bé, una mica cansada només.

– D’acord doncs. Ens veiem demà? Podem dinar plegats si vens al Bryiant Park. M’ho faré venir bé per sortir una estona.

– Sí. No. No ho sé. Et truco demà cap a les dotze i decidim llavors si no et fa res.

– No, és clar que no. Fins demà princesa.

– Fins demà.

Va tallar ella la comunicació i l’Igor romangué uns segons observant la pantalla del mòbil com si hi hagués d’aparèixer la resposta al malestar de la seva germana. Quan baixava altre cop per l’ascensor va decidir anar de tota manera a casa de la Masha. Tampoc era tan lluny. Caminà fins el carrer trenta-tres. Ella vivia amb el seu marit a prop de la Pennsylvania Station en un modestíssim bloc no gaire alt de totxo vermell. No obstant, tota la simplicitat d’aquella casa s’oblidava ràpidament quan s’entrava als amplis i moderns pisos del seu interior.

Algú sortia del bloc i l’Igor va aprofitar l’oportunitat per entrar-hi de manera que quan va arribar al cinquè segona va fer sonar el timbre sense haver-se anunciat abans. No va haver-hi resposta ni tampoc sentia cap soroll. Ho intentà novament. Altra volta es va trobar en la companyia del silenci. Agafà el mòbil de la butxaca i va trucar la Masha. Al cap d’uns instants va saltar el contestador.

L’Igor va tornar a tocar el timbre tres vegades i tot colpejant la porta amb el puny cridà:

– Masha! Sóc l’Igor. Estàs bé? Obre fes el favor!

Va repetir l’operació fins que finalment va creure sentir remor dins de l’apartament. S’apropaven a l’entrada. Ella va obrir tímidament amb els ulls plorosos i les galtes vermelles. De la cua amb que s’havia recollit el cabell se n’havien desprès vàries grenyes.

– Igor! Què fas aquí? Ja t’he dit que no calia que vinguessis….

Encara dret a l’entrada amb la Masha també dreta a l’altre banda de la porta entreoberta l’Igor va sentir l’olor de l’alcohol. Sense repensar-s’ho va obrir-la del tot mentre deia:

– Em deixes passar oi?

L’entrada donava a una àmplia sala d’estar on hi havia un gran sofà blanc davant d’una pantalla de televisió de dimensions desorbitades. A un cantó del sofà hi va divisar una ampolla buida de vi negre ajaguda al terra.

L’Igor va abraçar fort la seva germana.

– És per la regla? Per no estar embarassada? Ja hi quedaràs, nina no t’amoïnis…

La Masha va començar a sanglotar.

– No és això.

– I doncs?

– Està sempre de viatge i quan arriba tampoc para mai per casa. Senzillament em truca i anem a sopar a algun lloc.- La seva veu era difícilment intel·ligible a causa del plor i de l’efecte atordidor del vi. – No vol ser aquí. És com si intentés fugir de casa seva, de mi, de la nostra incapacitat per tenir un fill. I jo em passo els dies i les nits sola. I quan ens veiem està distant, no sap ni com tractar-me…

– Masha, Masha- féu amb veu conciliadora- no serà que us esteu posant massa pressió amb això de l’embaràs? Ha de ser també frustrant per a ell no poder-te donar el que tant vols…

– No es tracta del fill Igor! Es tracta de que em demostri una mica d’afecció, una mica d’interès! Quan es a Nova York va a entrenar amb els amics, a córrer pel Central Park, a jugar a tenis, fa de tot menys estar amb mi!

L’Igor va sospirar. L’Alfred l’estava deixant de banda.

– Nina, escolta. No està bé que estiguis tan sola, t’estàs obsessionant amb el teu embaràs i et sents desanimada. La solitud en aquests moments no et va bé.

– No puc atabalar sempre les amigues amb els meus problemes! I tampoc els ho vull explicar. No porto tant de temps casada per haver entrat ja en una crisi. És patètic!

– No és una crisi. És un mal moment…

– En té una altra…

Ell trigà uns segons en reaccionar. La mirà als ulls.

– Masha què dius? No ho pensis això que et fas mal!

– Que sí. Està amb una altra! Per això no té ni ganes d’estar amb mi. Com s’entén altrament el seu comportament? Estem setmanes sense veure’ns i quan torna tampoc fem res plegats!

– Ei, ei, és raonable se t’hagi passat pel cap. Però hi haurà una explicació més lògica. No cal pensar el pitjor…

La noia es va anar calmant a mida que el seu estat d’embriaguesa desapareixia. Els seus ulls verd-blaus mostraven encara les ramificacions vermelles del plor però la seva dicció reflectia la pèrdua de l’efecte de l’alcohol. L’Igor preparà un te i tot prenent-lo va convèncer la seva germana de que fes la seva bossa amb quatre coses i que passés uns dies a casa amb ell.

No li va dir res dels seus plans d’anar a Egipte. En el seu estat no era convenient.

*********

El vent pentinava enjogassat la superfície fosca de l’aigua en què es reflectia, tota encimbellada, una lluna creixent. La nit era fresca i agradívola vora el mar i el xiuxiueig de les minses ones apaivagava el foc bleïdor que esbordellava l’ànima de la Silvia. Havia d’aprendre encara a fer marrada sense que l’opinió dels mes propers se li clavés com un ganivet. Tancà els ulls i s’endinsà en la melodia del mar que la bressolava incondicionalment. Evocà el tacte del Marc, l’olor de la seva pell i en el pessigolleig del seu cabell sobre el seu ventre quiet. Les sensacions que li deixava la reviscolaven durant dies i per això cercava un moment de pau per repassar-les totes, una a una, i assaborir-les sense cap interrupció. El que més li agradava era el seu tacte aspre i turgent alhora. Tanmateix, la seva olor també la reconfortava perquè li recordava la llenya que cremava a la llar de foc del poble on vivia de menuda. Només hi havia quelcom que li enterbolia la sensació d’assossec que sentia pensant en ell. Intentà apartar aquella reflexió però, altre cop, fou més fort que ella. El seu rostre, el rostre del Marc s’esvaïa de la seva memòria tan bon punt ell sortia per la porta de casa seva.

La Silvia tenia desenes de teories per explicar aquell fenomen cruel. Una d’elles era que potser hi havia quelcom en la cara d’ell que li resultava dissonant. Els ulls verds potser. Sempre li havien semblat de gat. O el nas, més aviat nyaufat. I, de fet, quan s’hi posava, sempre aconseguia fer tornar a la ment cadascuna de les parts de la seva faç. No obstant, no podia acabar el trencaclosques i tornar-li a veure la fisonomia i havia d’esperar la següent trobada a casa seva per fitar-lo directament als ulls i reconèixer-lo. La Silvia sospirà. No es volia esdernegar aquell moment de solitud i pau amb un pensament negatiu. El Marc representava un esquitx d’energia en la seva vida i aquesta no era precisament un pou xarbotant de sensacions.

S’aixecà del terra i espolsà la tovallola. Just enfilava les escales que la tornarien al Passeig Marítim quan sonà el mòbil. Mirà la pantalla i veié que era la seva germana Yolanda. No li venia de gust garlar amb ella en aquells moments. Adesiara en necessitava un respir. La Yolanda era extravertida, es feia amb tothom i portava un ritme de vida ivarsós, amb tot de gent que l’envoltava i una colla d’amics que, com ella deia, eren especials. La Silvia en canvi era callantívola i poc amant de les multituds. No tenia gaires amistats però hi confiava plenament. Era curiós que haguessin arribat a ser tan diferents tot i compartir la mateixa infantesa serena a Begur. La Silvia respirà profundament intentant adverar en l’aroma que percebia el mateix que conegué de la platja del poble. El mar la conhortava quan ella se sentia indefensa davant els envitricolls de la vida. De nou sentí el mòbil però aquest cop era una trucada impertinent. Agafà el dispositiu i veié que era la Yolanda. Probablement només necessitava consol perquè havia tornat a partir peres amb el xicot de torn. En aquest sentit eren també ben diferents i per això la Yolanda no entenia com la seva germana podia viure envescada en una història que no anava ni endavant ni endarrere. La celístia il·luminava la sorra gèlida i intacte. Gairebé ningú seia a la platja a aquelles hores a l’hivern tret dels solitaris, els borratxos o els enamorats. El primers no la molestaven, pels segons era massa d’hora i els enamorats li donaven esperança. El mòbil deixà de sonar i la Silvia el mirà amb recel. No agafar les trucades de la seva germana li semblava una traïció, fins i tot quan pensava que no seria res important. No era diferent aquell vespre, així doncs marcà el número tan bon punt s’hagué tret la galvana de sobre. La respiració de la seva germana semblava alterada i les paraules sortien més o menys ordenades però a batzegades, com si li calgués dir quelcom de bursada. Hi havia hagut un atemptat a Alep, just on el Marc havia anat a fer un reportatge. O no era el lloc on estava treballant en aquells moments? Un seguit d’imatges desendreçades i cridaneres martellejaren el cervell de la Silvia a qui el cor li féu una fiblada, tot començant a bategar de manera foragitada. Un mal pensament li esgaripà l’ànima. I si li havia passat quelcom? Donà les gràcies a la seva germana i penjà acuitadament. Connectà el mòbil a internet per visualitzar les notícies. Aquell acte atroç mostrava altre cop l’avolesa de la que era capaç l’esser humà. La Silvia es posà a tremolar. Era una possibilitat remota però existia. Hagués volgut seure en un dels bancs del Passeig Marítim per contemplar altre cop la lluna. Aquella companya seva havia estat còmplice de les seves displicències i mals moments quan era petita i ara la vetllava tímidament. Allò era quelcom que compartia amb la seva mare. L’astre, que vivia a l’ombra del que anomenaven rei, les captivava i apaivagava les seves afliccions. Ella no es podia pas queixar. No havia viscut, com la seva mare, junyida a un marit que no la tenia en compte en res, que li esbordellava la felicitat amb la seva manca de sensibilitat. No, ella havia triat la solitud ordenada i silenciosa amb el cor ple de l’anhel de qui espera trobar, per fi, una ànima pariona. O de qui té, de tant en tant, un company a qui admira i li dóna uns moments de felicitats escàpols. Com el Marc. O potser era més que això ell? Una lluna esquinçada il·luminava el passeig Marítim, una lluna similar a la que contemplà una nit d’estiu quan els seus pares la trobaren plorant llàgrimes silencioses de cara a la finestra. «Nina, què et passa?». Li hagueren de preguntar vàries vegades fins que la Silvia pogué parar de sanglotar per dir quequejant « és la lluna, me l’han tallada… ». La mare la va abraçar i el pare escalfí en una rialla sincera i cridanera. Ara, una Silvia ja adulta fità el planeta canviant i tancà els ulls. Una calrada d’enuig li encengué les galtes. Com podia ser tan egoista quan tanta gent estava patint? I com podia maleir-se els ossos per la seva relació amb el Marc quan ell representava una espurna de vitalitat en una rutina que s’havia cobert de llangor feia temps? Era massa tard per penedir-se d’haver deixat que ell entrés en el seu cor tot i la seva professió arriscada… Esguardà de nou la lluna, empegueïda per si la veia algú, i les llàgrimes li brollaren lentament. Mig a la foscor, provà de recordar la seva mirada picardiosa i els seus cabells díscols i gruixuts. Els seus llavis dibuixaven un somriure sempre discret, no apte per algú que com ell es dedicava a passejar-se per indrets desconeguts i sovint hostils. Poc a poc, les peces del trencaclosques s’anaren disposant harmoniosament una al costat de l’altra fins que la Silvia adverà el rostre del Mar i desitjà que no tornés a fugir. No li hauria de dir en algun moment el que sentia per ell? O potser ell no ho volia escoltar perquè coneixia el patiment dels qui l’estimaven i s’emparava en una relació “distant”? Una magnífica tàctica del seu cervell allò de no recordar la cara d’algú amb qui només es pot mantenir una relació a mitges. Ho era, si més no, als ulls de la seva germana que no l’acabava d’entendre i de la societat en general, per a la que ella continuava estant sola. L’estimació oculta no comptava i menys en un món que feia deu anys s’havia convertit en un espai virtual on només s’hi existia si es publicava a facebook. Una amistat de xarxa social hagués semblat a la majoria més real. S’entristí en pensar que l’opinió d’aquells que l’envoltaven era, sovint, més forta que la seva pròpia. Ja feia temps que debatia amb si mateixa sobre si la seva relació amb el Marc es podia considerar autèntica. I ni tan sols ella ho sabia. Tanmateix, quan no el veia durant dies, a voltes setmanes, la seva absència la feia endolar-se. Ell existia durant una part de la seva vida només. Potser com la lluna. No la veia les vint-i-quatre hores del dia però tenia la certesa que hi era perquè la tornava a veure de nit. I el Marc sempre regressava. El pànic aparegué de nou amb aquesta darrera consideració. Què passaria si algun dia no ho feia? Un bri d’aire fred li acaronà la cara i li vingué un calfred. Fos on fos esperava que estigués bé, que no l’hagués enxampat aquell atac, ni qualsevol altre al que la terra semblava haver-se avesat. Potser seria més fàcil estimar un oficinista, o un fuster, o un professor, que no tenen professions arriscades. Per què s’havia hagut de fixar en ell?

Mirà d’asserenar-se abans de tornar a casa. Viuria amb l’ànsia al cor fins que rebés un missatge del Marc. I seria feliç quan es tornessin a veure abans que ell marxés novament del seu costat. Hagués estat millor no conèixer-lo? Espolsà aquell pensament de seguida. No. No era millor viure a soles sense ningú amb qui sentir-se viva de debò ni que fos per unes hores. Precisament ell, que veia la mort i el patiment tan propers, necessitava algú a qui tornar per assossegar-se i la Silvia li donava escalfor incondicionalment, sense preguntes ni exigències.

Començava a fer fred i caminà ràpidament tot i no desitjar tornar a casa amb immediatesa. La buidor del seu pis li faria basarda aquella nit. Havia de lluitar contra la por de la incertesa i per això avançà lentament. Ja era tard quan arribà a l’edifici i posà la clau al pany. Un grinyolar familiar la saludà mentre tancava la porta darrere seu. Pujà amb recansa fins al segon pis amb desgana. De cop, una ombra immòbil l’espantà i albirà una figura asseguda a l’escala i, per segona vegada, el cor de la Silvia féu un salt. Lentament el noi anà aixecant el cap que amagava entre els genolls, ajupit com un xiquet indefens. La llum que entrava per la finestra del replà mostra els seus ulls enrojolats i enterbolits per unes vivències que colpejaven l’ànima, i per unes emocions reprimides artificialment. No obstant, els seus llavis esbossaren un somriure en veure-la a ella i estirà un braç per poder agafar-la a per la cintura. Encara arraulit, ensorrà el seu cap a la panxa de la Silvia, que l’agafà amb força.

– T’he trobat a faltar. Necessitava tornar a casa!

Ella s´hi apropà i l’abraçà per sentir la seva flairança salabrosa de nou. I els dubtes que tan sovint els martellejaven s’esvaïren de les seves ments  mentre el món desapareixia al seu voltant, a la claror de la lluna esquinçada d’aquella nit serena, que ho era tan sols en indrets afortunats de la terra…