Pintor de Boira (X)

 

El Ramon havia quedat aquell vespre amb el Sebastià per fer una cervesa. Havia accedit a sortir del seu racó i interaccionar amb algú perquè feia segles que no es veien. L’excursió nocturna va ser, però, ben poc emocionant. Només li calia baixar al carrer i fer quatre passes fins a arribar al local del carrer Princesa que portava el mateix nom que la seva ubicació. Es va asseure en una taula i va demanar a la cambrera una clara ben freda.

—Ei, Ramon! Quina puntualitat! Digna d’un professor! —va elogiar-lo el seu amic, que arribava cinc minuts tard.

—Va, no te’n fotis que visc aquí al costat. Per cert gràcies per venir.

—De res, noi! No conec aquest local i m’agrada sortir del meu barri. No com d’altres…

El Sebastià va demanar una canya i van posar-se al dia de la vida de l’un i de l’altre. De projectes vitals, no en tenien cap. Però el Sebastià era feliç perquè havia trobat una dona amb qui podia compartir el temps lliure. No aspirava a més, després d’un divorci que li havia costat molts diners i li havia tret les ganes d’embolicar-se altra vegada.

—I tu què? Has conegut algú?

—Què dius! A la facultat les companyes són totes casades i de vida social no en faig gens. I si vols que et digui la veritat, no és un tema que m’obsessioni.

—És que…, renoi! Ets ben difícil! No t’interessa ningú, nano!

—Ningú, ningú, no és cert. De tant en tant apareix una dona que em desperta la curiositat. Però en la majoria dels casos, tan bon punt hi he parlat un parell de vegades la curiositat s’esvaeix i jo puc continuar amb la meva vida.

—Solitària i ordenada…

—Solitària sí. Ordenada no gaire. Menjo a deshora, vaig a dormir tard, no sé quin dia és…

—I de veritat hi ha tan poques dones que t’interessin?

—O no és convenient que m’interessin…—rectificà el Ramon.

—Què vols dir?

—Doncs que de vegades sentim atracció per algú, però no és correcte.

—Casades? —insinuà el Sebastià abaixant la veu en to confidencial.

—O massa joves…

—Ai! Ja veig venir que m’estàs parlant d’alguna alumna! —aixecà les celles, picardiós.

—T’estic parlant en general! —El Ramon desvià els ulls cap a la seva copa de cervesa, que ja estava pràcticament buida.

—En general? Nano, que et conec! De qui es tracta?

—Res. Era un exemple. De vegades sentim curiositat per algú inadequat.

—I aquest «algú» té un nom?

El Sebastià era com un quisso amb el seu os. Quan l’agafava no el deixava anar. I el Ramon, que sabia que era de peus a la galleda, va acabar donant la informació.

—Es diu Sara. És una de les meves alumnes. Brillant, atenta, més madura que la resta, treballadora educada i… em recorda la Judit.

—Apa, ja hi som! Ramon, això és demencial. Has de poder oblidar aquesta dona! —L’alegria s’havia esvaït completament de la cara del Sebastià.

—Ja ho intento. No obstant, tampoc hi ha res dolent a recordar-la…

—No ho sé! Sembla que cerquis en una dona el reflex de la Judit. Això no és sa. Així no l’oblidaràs mai.

—Escolta, para el carro. Jo estic convençut que en puc conèixer d’altres ben diferents de la Judit que m’interessin. Però, casualment, la Sara me la recorda.

—I quants anys té aquesta noia? Si està estudiant vol dir que podria ser la nostra filla…

—Vint-i-tres o vint-i-quatre.

—I creus que li agrades?

—No vaig tan lluny jo. En tinc prou enraonant amb ella una estona a la cafeteria un parell de cops a la setmana.

—Sí home, però potser estaria bé tenir algú per anar a sopar, fer una volta o passar la tarda del diumenge veient pel·lícules en DVD, no?

—Potser sí, però no m’ho he plantejat.

En aquell instant el Pierre va entrar al bar i es va dirigir a la barra. Va parlar un moment amb la cambrera i va deixar un plec de papers, que devien ser propaganda, al taulell. Quan va veure el Ramon, el saludà. Aquest s’aixecà, després de disculpar-se un moment amb el Sebastià, i s’hi atansà. I donant-li un copet a l’espatlla el va convidar a prendre quelcom amb els dos vellards. Seria la millor manera d’acabar una conversa que al Ramon l’incomodava. El francès somrigué i acceptà l’oferiment. Agafà una cadira i segué amb ells a la taula.

—Mira, Sebastià, aquest és el Pierre, el noi francès que viu al pis de sobre del meu.

—Encantat! —va fer el Pierre amb el seu somriure d’orella a orella.

—Igualment —digué el Sebastià, captant la tàctica del seu amic—. Bé…, i com em volies explicar, la noia aquesta… com es diu? Ah sí, la Sara. I dius que és una excel·lent estudiant i que et desperta la curiositat…

—Sí home, ja t’ho he dit. És una de les poques estudiants entenimentades.

—Ah! Les dones! —exclamà Pierre, a qui acabaven de portar un got de vi—. Són l’alegria d’aquest món…

—Oi que sí? —corroborà el Sebastià—. Doncs aquí el nostre amic sembla que en vol prescindir…

Mais non! Pas possible! Com vol prescindir de la sal de la vida? Nosaltres som molt senzills, molt bàsics. Però elles! Senyor meu, són tan complexes! No ho pensen també?

—I tant! —va confirmar el Sebastià—. Entendre-les és difícil, però té la seva recompensa.

—Si jo no us dic que no, carai! El que dic és que de vegades ens interessa algú que està fora del nostre abast.

—I per què fora del nostre abast? —va demanar el Pierre. Semblava que en lloc d’un quisso amb el seu os en tindria dos.

—Doncs perquè, per exemple, quan la diferència d’edat és massa gran la relació és impossible! —respongué el Ramon.

Impossible is nothing! —sentencià el Pierre amb el seu accent marcadament francès—. L’edat no és el factor més important. Ja costa prou trobar algú amb qui tinguem quelcom en comú com per anar posant traves imaginàries. Què és l’edat sinó un factor purament construït per l’home!

—Una manera de mesurar el propi procés d’oxidació —intervingué el Ramon.

—Cadascú s’oxida de manera diferent. Uns més ràpidament, els altres més lentament. A uns no se’ls nota, a d’altres sí —digué el Pierre.

—L’oxidació hi és, creu-me. Que la vulguis notar o no ja és tota una altra qüestió…

—Doncs res, noi. Per molt que t’agradi la Sara, ja veig que tampoc no faràs ni un pas… —El Sebastià es va acabar la seva cervesa.

—Et recordo que fa només una estona m’has demanat per la seva edat, i m’has insinuat que podia ser la meva filla.

—Sí, perquè tu sempre has estat tan especial…

La conversa girà entorn el tema de les dones durant una bona estona, però ni l’un ni l’altre no van poder convèncer el seu amic. Cansat de l’obstinació del Ramon, el Sebastià preguntà per l’activitat com a promotor d’en Pierre i va acabar mig interrogant-lo.

Era prou tard quan tots tres van decidir marxar. Mentre el Ramon i el seu nou veí enfilaven escales amunt, el francès va dir:

—Podria venir un dia a la facultat a veure com és?

—Què vol dir?, a fer una visita? Suposo que sí. Podria venir a l’hora del descans i pregunta per mi. Sóc al despatx quaranta-nou.

—És a l’hora del descans que veu vostè la seva alumna a la cafeteria?

—Ja sé per on va! Vol venir a fer el tafaner…

No he estat mai en una universitat, no vaig tenir-ne l’oportunitat. M’atrau el món acadèmic, tot i que sempre he pensat que deu ser molt feixuc.

—Només és això?

—Sí. Tinc ganes d’observar les cares dels estudiants, a veure què hi veig.

—Indiferència hi veurà. Cregui’m.

—Puc venir, doncs?

—Vostè mateix… Per mi, cap inconvenient.

Es van acomiadar al replà i el Pierre va pujar al pis de dalt.

L’endemà a dos quarts de dotze, entrava a la facultat de Roc Boronat amb el seu característic somriure contagiós. Va demanar a l’entrada on podria trobar el professor Ramon Sagrera, i de seguida el vigilant li va indicar el despatx.

El Ramon l’esperava dret a l’entrada.

—Bon dia, Pierre. Com va?

—Molt bé! —Un grup d’estudiants desfilaven enriolats pel passadís—. Fins ara només he vist cares felices.

—Hauria de venir la setmana d’exàmens i veuria com canvia la cosa…

—Anem a la cafeteria?

—I tant…

—Què voldrà prendre? El convido jo. No em passa gaire sovint que em vinguin a fer una visita per aquí.

—Un cafè amb llet ja m’estarà bé.

La cafeteria era àmplia, ben il·luminada i moderna. Un pèl massa i tot per al gust del francès. Les simètriques taules blanques eren perfectament arrenglerades i a un cantó hi havia tot de microones per als estalviadors que es portaven el menjar de casa. Les cortines de plàstic acabaven de matar la placidesa d’aquell lloc de repòs. Encara bo que donava a un patí central i els edificis del voltant li atorgaven un punt de calidesa. El Ramon va demanar una infusió i el Pierre, un cafè amb llet. S’assegueren en una taula i començaren a intercanviar les impressions que el francès havia tingut. Fins ara tot li havia semblat fascinant. Seien un davant de l’altre. El Pierre podia llegir als ulls del Ramon que la Sara havia entrat a la cafeteria. L’edat potser oxidava, però no feia perdre l’espurna de determinats tipus de mirades.

La Sara va agafar una safata, es va servir un cafè amb llet i un croissant i va anar a seure a la taula del darrere del Ramon i el Pierre. Aquest va intentar prosseguir la conversa amb tota normalitat.

—I quantes hores de classe màxim al dia ha arribat a fer mai?

—Quan era jove vaig arribar a fer-ne dotze diàries. Però és terrible, les dues últimes un ja no sap ni el que es diu.

La Sara començà a beure’s el cafè amb llet i a mossegar el croissant. Quan el Ramon la va mirar, ella li va picar l’ullet. El Pierre es girà.

—Que vagi de gust!

—Moltes gràcies!

—Estudiant?

—Sí.

—De què, si no és indiscreció?

—De traducció i interpretació del francès i l’anglès. És el meu primer any.

—Oh! Le Français, ça vous plaît? —va fer el Pierre.

—I tant! —va continuar la Sara en francès—. El que passa és que encara no el sé prou bé.

—No li faci cas —digué el Ramon—. La Sara és una estudiant excel·lent. I una de les que primer treballarà. A més de l’anglès i el francès té molt bons coneixements d’alemany.

—No és cert. Vol quedar bé…—va fer ella tímidament.

—Pierre, li presento la Sara, una de les meves millors alumnes. Sara, li presento el Pierre, el meu nou veí.

Era una conversa a distància, amb ells en una taula cara a cara i la Sara darrere en una altra.. Ella s’aixecà i anà cap a ells amb la seva safata.

—Puc seure aquí? —demanà.

Mais bien sure!

—Ah! Fa molt temps que viu a Barcelona?

—Cosa d’un mes. Però ja coneixia la ciutat perquè vaig venir fa un parell d’estius a treballar-hi.

—I a què es dedica? —preguntà la Sara.

—Sóc promotor d’esdeveniments i espectacles a la ciutat. Una mena de relacions públiques, però sense títol universitari.

—Promotor… Sona interessant.

—No està malament. Em permet entrar de franc als locals de moda i conèixer molta gent. Si vol, li podria donar entrades.

—No surto gaire jo. No tinc temps.

—I això? —volgué saber el francès.

—Treballo a jornada gairebé completa. I quan no estudio ni treballo estic força cansada. Vaig a sopar amb els amics de tant en tant o a festes privades. No s’ha de pagar un ull de la cara per estar-s’hi una estona. Entenc que a la gent els agradin les sales de festes i discoteques, però de moment jo n’he de prescindir.

—I què fa, Sara? —aprofità el Ramon.

—Faig de dependenta aquí a Glòries. La feina està bé. Molt millor que ser cambrera, per exemple, que seria molt estressant.

—S’ho pot compaginar millor amb els estudis, suposo.

—Sí. A més, ho tinc tot molt a prop. Visc a Poblenou i arribo a la facultat en deu minuts. I treballo a dues passes, com qui diu.

—Un barri molt maco, Poblenou. I molt interessant, perquè és una zona obrera i políticament força activa —informà el docent.

—Sí però jo, per a política o moviments socials no tinc gaire temps, francament. Ja m’agradaria, ja… I vostès on viuen?

—No em diguis de vostè, Sara. Sóc gran, però no tant… —El Ramon volia escurçar la barrera entre ells dos.

—A mi també em pots tutejar.

—El Pierre i jo vivim al Born, tampoc no gaire lluny d’aquí. De fet, vinc a peu a la feina.

—Doncs jo he vingut amb la velo… o com se’n diu?, la cicle?

—Bicicleta —corregí la Sara.

—Ah! Bicicleta! Com m’agradaria millorar el meu català!

—Si la Sara no estigués tan ocupada potser podríeu fer un intercanvi. Parleu una estona francès i una altra català.

—Bona idea! —exclamà ella, que ja s’havia acabat tot el croissant—. Podem quedar en algun lloc per prendre un cafè i xerrar una estona. Per a això sí que encara puc fer un forat a l’agenda.

—Doncs per mi perfecte!

—Et dono el meu número, Pierre.

Ell se’l va gravar directament al mòbil i acte seguit li va fer una perduda a la Sara. Després de rebre-la, la Sara va donar les gràcies per la conversa i va marxar tot agafant la safata.

—Carai!, quina visita més productiva, oi Pierre?

—Aquesta noia té cara d’àngel, no troba? M’agradaria saber si la puc pintar… Això de l’intercanvi ha estat molt bona idea. Voldrà que li doni algun tipus d’informació de la Sara?

—Però què diu ara! —reaccionà el Ramon visiblement emprenyat.

—No s’ho prengui així. La Sara és molt bonica i jo entenc que li agradi. És lògic que vulgui saber més coses d’ella. I potser a través meu…

—Miri! La Sara és una alumna meva i no tinc cap intenció d’espiar-la!

El Ramon es va aixecar i se’n va anar de la cafeteria deixant el Pierre sorprès sense entendre què havia fet malament.

*********

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s