No sé si us ha passat mai de fixar-vos un dia en una paraula concreta que sabeu del cert que ve d’una llengua estrangera i és un préstec i intentar deduir de quin idioma l’hem adoptada. I la veritat és que la majoria de vegades n’encertarem l’origen, sobre tot ara, perquè la majoria del que ens arriba és de l’anglès. Avui m’agradaria parlar-vos de tres paraules d’ús estès i de la seva procedència, perquè potser no la coneixeu.

La primera la emprem molt sovint en la societat actual en què el màrqueting ho és tot. Contràriament al que la gent pot pensar el mot no ve de l’anglès sinó que aquesta llengua el va adoptar de l’escocesa, que és una llengua gaèlica pertanyent al grup celta. La paraula original era composta de “sluagh-gharim”, amb un primer terme que vol dir “exercit” i un segon que vol dir “crit o plor”. Slogan és una de les poquíssimes paraules modernes que s’ha exportat i ha arrelat arreu perquè, per desgràcia, del gaèlic en queda ben poc i el seu rastre romandrà dintre de poc reduït inexorablement als toponímics. Són d’origen celta els que porten els sufixes –briga com Vallabriga o – dunum com en Londres- que va ser Loudun- i Lió que va ser Lugdunum, o el nostre Besalú que era Bisuldunum. El Celta també ha quedat en prefixes com Cambo-, en Cambridge i verno- com en Verona i en molts d’altres prefixes i sufixes que costa reconèixer si no es mira les denominacions antigues dels nuclis de població.

El gaèlic va ser introduït a Escòcia pels invasors Irlandesos al segle V després de Crist i es va mantenir com a llengua majoritària en un vast territori fins la primera meitat del segle IX. Els manuscrits que ens han arribat daten del segle VII. Al segle XIII la llengua evolucionà de diferent manera en les diverses regions i donà lloc a l’ irlandès per una banda i al gaèlic de Gran Bretanya per una altra i només dos segles més tard encara naixerien dues altres branques, el gaèlic d’Escòcia i el de la Illa de Man.

És un miracle que hagi arrelat la paraula slogan i ja cal que la cuidem perquè el gaèlic està, des de fa molt temps, en retrocés i clar perill d’extinció tant a Irlanda com a Escòcia i sobreviu, amb respiració assistida, només a la regió de la Bretanya Francesa on se l’anomena Bretó.

El 1093 morí el darrer rei d’Escòcia capaç de parlar gaèlic com a llengua materna. La dominació britànica sobre la illa tampoc no va ajudar res perquè els anglesos prohibiren durant molt de temps les llengües minoritàries. I curiosament, el 1960, any el que el govern Britànic va reconèixer l’estatus de llengua oficial del gal·lès, va morir el darrer parlant de la variant gaèlica de la illa de Man. Quina ironia!

Si parlem del gaèlic d’Irlanda, que oficialment s’anomena irlandès, les coses no estan tampoc molt millor. Només un 94% de la població parla irlandès regularment i de manera fluida i el procés d’abandonament de la llengua va començar inclús abans de l’èxode de centenars de milers d’Irlandesos a causa de l’episodi de fam del 1845.

Com el català, el gaèlic va ser durament reprimit durant molt temps. Tanmateix, des de fa ja unes dècades, el govern britànic s’ha esforçat per reviscolar-lo però el seu grau de dificultat vers la llengua franca universal, que és la del país veí, ha fet que els seus parlants l’oblidin cada cop més. Fixem-nos només en tres noms de ciutat: “Llwchmynydd”, “Bwlchtocyn” “Dwygyfylchi” i “Cwmystwyth”. Una de les ciutats amb un nom més llarg seria “Llanfairpwllgwyngyll”, no és cap Password i m’he l’he hagut de mirar tres vegades. Desglossat vol dir “ Llan”- església- “fair”- Maria- “Pwll” –estany- “gwyn”- blanc i “gyll” “avellanat”. Com per estar pendent de veure en nom de l’estació des del tren! No resulta gaire difícil esbrinar per quin motiu al príncep Charles li va costar tants esforços parlar la llengua abans de poder ser envestit “Princep de Gal·les” el 1969.

I per cert. Slogan és una paraula que només fem servir al vell continent. El mateix concepte als EEUU s’anomena “taglines”. Bé i amb slogan o sense cal esperar que el cor dels escocesos, irlandesos i gal·lesos bategui ben fort per la seva llengua perquè només és necessària la voluntat del poble per mantenir-la viva.

La segona paraula que us porto avui és xampú. Un mot que per la seva fonètica sempre ha seduït les meves orelles perquè amb la seva “x” em fa pessigolles com el nostre verb onomatopeic “xiuxiuejar”. Aquesta paraula també ha passat als nostres respectius idiomes a partir de l’anglès però prové del mot de la llengua Hindi “Champo” amb vocal llarga “a”, que alhora el va treure del Sànscrit Champayati, que com a verb equival a prémer o pastar. La paraula va arribar a l’anglès el 1762 i del costum oriental se’n va fer un producte de cura personal que ara utilitzem tots. Curiós que aquesta paraula provingui del Sànscrit que és una llengua de culte que ja no parla ningú ni parlava ningú quan Sir William Jones, un jutge enviat a servir a la Índia, va començar a estudiar-la per passar l’estona. L’afició d’aquest amateur lingüista el portaria a descobrir la semblança entre mots de diversos idiomes tan llunyans com el llatí, el grec, el persa el celta i el gòtic i a afirmar que totes devien provenir d’una mateixa font que ara anomenem Indoeuropeu. Qui havia de dir-nos que el xampú venia d’un verb tan antic oi?

La darrera paraula d’avui és la castellana “fulano” o “fulana” que ve de l’àrab, on no té cap sentit pejoratiu i que designa només a una persona determinada i equival a un “tal”. Al segle XIII encara s’emprava com a adjectiu en construccions com “fulán río” com a “tal río”. Ja veieu que els parlants adaptem a les nostres necessitats expressives el material lingüístic d’on sigui, transformant-ne tot sovint el significat inicial de tal manera que rarament descobrim la semàntica que embolcallava la paraula primitiva.