Recordo que de menuda tenia una visió poc nítida del que era Alemanya. N’hi havia dues, cosa que ja em semblava prou estranya. Una era europea i l’altra pertanyia a la URSS i n’era un satèl·lit. L’associació que em venia al cap quan algú mencionava la RDA era la d’un país fosc, fred, hostil i pobre, on es tractava als ciutadans amb mà de ferro. La prova n’eren els atletes i les atletes que competien als Jocs Olímpics. Tots estaven programats per guanyar i aguantar una disciplina inflexible.

Anys després, per una casualitat de la vida, vaig decidir anar a viure a Berlín i allí em vaig emmarar del passat recent d’un país que havia ocasionat un solc profund en l’ànima de la gent. Els berlinesos de l’oest i de l’est, tot i pertànyer a la mateixa ciutat, tenien uns etils de vida i una filosofia molt diferents i que feia la convivència a l’Alemanya unificada prou difícil. Però com va néixer aquell país mig soviètic al cor mateix d’Europa? La història de l’Alemanya oriental encara no està resolta.

Avui vull dedicar l’entrada del blog a recalcar aquells fets que van representar la llavor d’un país que va néixer, créixer i desaparèixer en poc més de quaranta anys. La meva edat com qui diu.

Tots sabem que el futur i la repartició d’Alemanya havia quedat esbossat molt abans de la capitulació de Hitler el 8 de maig del 1945. A la Conferència de Yalta més concretament, que tingué lloc del 4 al 11 de febrer del 1945 i en què Churchill, Stalin i Roosevelt van decidir qüestions bàsiques sobre el futur del país causant de dues Guerres Mundials. A petició dels britànics es va acordar que França havia d’adquirir una part d’Alemanya. Els interessava un bloc prou potent a Europa per contrarestar el soviètic, que ja aleshores feia por al vell continent. Stalin accedí a la petició a canvi de demanar que els EEUU es retiressin d’Alemanya als dos anys d’ocupació. Hi van accedir i van fer el que van voler després.

En tot cas després del rendiment de Hitler, i gràcies a la Conferència de Postdam del 17 de juliol al 2 d’agost del 1945, Alemanya va ser dividida en 4 zones i la ciutat de Berlín també. Els EEUU i Rússia van aconseguir una part del territori pràcticament equitativa amb una superfície d’uns 107.000 km quadrats i uns 17 milions d’habitants. Estava claríssim que les dues potències havien de tenir una part del pastís similar, altrament els conflictes haguessin esclatat molt abans i la guerra freda hagués començat abans d’hora. Es creà un comitè aliat per controlar la vida a les zones d’ocupació i Rússia decidí implantar a Berlin el SMAD –sovietische Militäradministration- que era una espècie de govern en funcions controlat per militars.

A més, el juny del 1945 la cúpula del KPD – el partit comunista alemany fundat per Rosa Luxemburg, Karl Liebknecht i Wilhem Pieck el 1918, s’havia reunit a l’exili per organitzar la implantació del sistema socialista a la zona alemanya d’ocupació soviètica.

La SMAD va ser la que va propulsar el març del 1946 la creació i implantació de la FDJ (Freie Deutsche Jugend) que traduït seria la joventut alemanya lliure, un òrgan encarregat d’inculcar l’ideari comunista als joves alemanys de la zona russa en horari extra escolar. Així doncs el temps de lleure dels nois i noies de la part soviètica d’Alemanya quedava a les mans de grups de que de caràcter polític que organitzaven activitats com les dels boy scouts americans però a la soviètica.

A l’abril del 1946 i per acció de l’anomenat “grup Ulbricht” es va fusionar el SPD- partit socialista alemany i el KPD, el partit comunista alemany. El partit únic s’anomenà SED i es va escollir com a primer secretari del partit a Wilhem Pieck conjuntament amb Otto Grottewohl. Ocuparien el càrrec fins el 1950, any en que passà a mans de Walter Ulbricht, l’autèntic dirigent i artífex de tot el procés de socialització d’alemanya i implantació del sistema leninista i stalinista.

Durant els primers tres anys d’ocupació la vida a qualsevol cantó d’Alemanya era prou dura. El país havia de pagar 200 milions de marcs en reparacions de guerra i la gent passava fam arreu. Els russos van començar a cobrar els 9 milions que els hi corresponien tot enduent-se del país la millor maquinària industrial i arrancant també les vies fèrries del tren. L’Alemanya de la zona soviètica va quedar industrialment molt castigada però era precisament el que volien els russos. El seu objectiu era convertir Alemanya en una inofensiva regió de camperols.

Tot i la duresa de les condicions de vida al bloc de la URSS, a França i Itàlia cada cop hi havia més adeptes al sistema comunista i amb una Rússia que havia estat capaç d’integrar com a satèl·lits Ucraïna, Armènia, Azerbaidjan, Bielorússia, Estònia, Geòrgia, Kazakhstan, Tadjikistan, Kirguiztan, Uzbekistan i Moldàvia els EEUU tenien por de que Europa es tornés roja. De fet el 6 de març del 1946, en un viatge als EEUU, Churchill es va pronunciar clarament en contra del la URSS per ser un sistema totalitari. La guerra freda havia començat.

La vida a la totes les zones d’ocupació Alemanya era prou severa però el 1948, el general George Marshall va iniciar un pla que duia el seu nom per tal de guanyar adeptes i desprestigiar la imatge del bloc soviètic. Amèrica donà una injecció de 13 bilions de dòlars a Europa i Alemanya en va rebre un 11%. USA va oferir també el seu ajut econòmic a Rússia com a compensació pels morts de la Segona Guerra Mundial però aquesta s’hi va negar.

Mentre el bloc soviètic implantava un sistema comunista sense pietat en què l’estat ho controlava tot i hi havia escassetat de bens de consum, la resta de països aliats conjuntament amb la Benelux celebraven la conferència de Londres, del febrer al juny de 1948 per decidir el futur de la nova Alemanya.

Per gestionar millor la zona d’ocupació es decideix convertir les 3 zones aliades, la britànica, la francesa i l’americana en una de sola i implantar un marc alemany que circulés per tot el país. A més decideixen constituir una Alemanya Federal.

El març de 1948 el general Sokolowski demanà informació sobre les decisions preses a la conferència però els aliats li negaren. Era obvi que es veia a Rússia i el bloc soviètic com a un enemic.

La reacció d’Stalin no es va deixar esperar i es va iniciar la Berliner Blockade. Rússia va barrar el pas a tots els subministraments que arribaven dels països aliats cap a Berlín. La població patia fam, malalties i fred a causa de la manca de combustible.

El destí va voler que l’aeroport més gran del món d’aquella època, el de Berlin Tempelhof, quedés a la zona occidental. D’aquesta manera durant els 343 dies que va durar la Berliner Blockade els aliats van demostrar un enorme poder d’organització i van fer volar avions per sobre la ciutat per llençar menjar, medicaments, roba i llepolies pels nens que patien l’aïllament de la Blockade. 300 avions diaris van sobrevolar la ciutat per ajudar els seus habitants en el que es coneix com “Luftbrücke”, literalment “pont aeri” de la salvació.

Més que el pla Marshall va ser l’actuació dels avions americans abastint la població el que definitivament va canviar l’opinió que els alemanys tenien dels americans. De ser els enemics van passar a ser els amics. Els d’una banda és clar. Perquè a l’Alemània oriental es feia el possible per inculcar a la gent por i angúnia cap a l’enemic capitalista que feien equivaldre al feixista.

La Conferència de Londres va donar els seus fruits ben aviat. I el Setembre del 1949 té lloc el consell parlamentari de la constitució de la República Federal Alemanya.

Va ser un cop per als Russos que volien una Alemanya unida per aconseguir-ne el control total. Però com que el president de la RFA va ser escollit el 15 de setembre del 1949 els russos van reaccionar pensant que tampoc podien ser menys.

El 7 d’octubre del 1949 es constitueix la cambra provisional dels Länder. Aquesta data es considera el naixement oficial de la RDA. El dia 11 d’octubre de 1949 Wilhem Pieck és aprovat president de la RDA. En seria l’únic i no en caldrien més perquè, de fet, el poder total estava en mans del secretari general del SED que a partir del 1950 va ser Walter Ulbricht. Aquest va decidir el futur del que seria la RDA en el seus temps més obscurs…