Què va ser la RDA? Part II

20170413_210341

Recapitulem una mica i retornem a l’article de la setmana passada. El 1950 Walter Ulbricht va passar a ser el primer secretari del SED, el partit format per la fusió del social-demòcrata SPD i el comunista KPD. De fet, tot i que el primer i únic president de la RDA fou Wilhem Pieck, Walter Ulbricht va ser l’home que més poder tenia a la RDA des de la seva fundació i potser fins i tot abans d’aquesta. El Juny de 1945 el grup Ulbricht s’havia reunit per programar la implantació del sistema socialista soviètic, és a dir, un sistema totalitari disfressat de socialisme a la Alemanya soviètica. Els historiadors parlen de la cúpula artífex de la RDA com a “grup Ulbricht” senzillament perquè ell portava la veu cantant. I d’ell són les famosíssimes paraules “ Es muss demokratisch aussehen aber wir müssen alles in der Hand haben”, és a dir “ha de semblar democràtic però ho hem de tenir tot a les mans”.

Doncs d’això que s’havia proposat Ulbricht només en va aconseguir la meitat: ho tenia tot ben controlat. No obstant la RDA no va semblar mai, ni als seus ciutadans ni a ulls del món, una democràcia.

Els principis fonamentals del socialisme es van fer oficials durant la segona Conferència del partit del SED el juny del 1952. Es va procedir a la col·lectivització dels mitjans productors del capital: la terra i les indústries i empreses. El sòl agrícola va passar a mans de cooperatives controlades per l’estat. Si algun pagès o terratinent gosava oposar-se a la expropiació forçosa de les seves terres era afusellat. La reforma agrària es va completar el 1960.

Pel que fa a les empreses privades i fàbriques la majoria també va ser col·lectivitzada segons principis soviètics i van passar a anomenar-se “Volkseigene Betriebe” és a dir, empresa propietat del poble.

Però així com el sòl va passar a mans de control estatal i a ser completament “del poble” de manera ràpida, les fàbriques i empreses i indústries no van ser totes col·lectivitzades accelaradament. Les darreres 11.000 van ser “socialitzades” el 1971, més o menys amb la pujada al poder d’Erich Honeker.

Com que l’economia era completament planificada per l’estat i no es podia produir excedents que es venguessin en el mercat negre l’Estat decidia quina quantitat s’havia de fabricar.

Però la producció a la RDA era pobra. Els russos s’havien emportat la millor maquinària industrial com a part dels 9 milions de marcs que l’Alemanya de l’Esta havia de pagar en reparacions de guerra. Els treballadors produïen amb escassos mitjans i els resultats eren insuficients. El 1953 Walter Ulbricht decidí augmentar la producció mentre els salaris dels treballadors es mantingueren intactes. El resultat d’aquesta decisió va ser una manifestació massiva que va ser reprimida durament amb ajut dels tancs russos.

I el govern d’Ulbricht també tenia una altra gran arma per imposar la seva voluntat sobre els ciutadans: La Stasi, la Staatssicherheit, el mal anomenat Ministeri de Seguretat, un òrgan que es fundà el 8 de febrer del 1950 i s’emmirallava en el model del KGB. El 1989 el gran dispositiu comptava amb 91.000 treballadors, 2000 espies al territori i 2000 més a l’estranger i uns 190.000 col·laboradors no oficials. Dels gairebé 17 milions de persones de la RDA, la Stasi va arribar a tenir arxius de gairebé 5 milions. Una de cada 5 persones estava involucrada amb aquesta entitat de control, seguiment i repressió i denunciar a un possible “enemic del sistema” podia suposar un ascens a la feina o una millor opció per ser acceptat a la universitat. La RDA estava dividida en partidaris del sistema, en enemics del sistema repressiu, i en aquells que intentaven sobreviure sense voler ser ni d’un bàndol ni de l’altre.

Es punxaven telèfons, es feien filmacions secretes i qualsevol afirmació que pogués haver sonat “anti-socialista” suposava un expedient que la Stasi guardava curosament per fer un seguiment exhaustiu de l’individu en concret que podia semblar “anti-sistema”.Cada gran nucli de població a la RDA comptava amb una presó on hi anaven a parar els sospitosos de la Stasi, els presoners polítics que no existien oficialment. En total unes 220 que van privar de la seva llibertat a unes 200.000 persones durant la època de la RDA.

A més la Stasi també controlava que cap ciutadà de la intentés fugir cap a l’oest.

Però la insubmissió al sistema es controlava des de les arrels a través de la FDJ. L’organització tenia petits comitès i grups en totes les escoles de la RDA i vetllava per l’adoctrinament sever del tots els futurs ciutadans.

I pels que es negaven a seguir els consells dels òrgans de control o que no volien fer la formació professional que els recomanava l’estat segons les seves necessitats, o simplement no estaven d’acord amb els llocs de treballs que els assignaven eren tancats en els “Jugenwerkhöfe”, que podria traduir com a “camp de treball juvenil” i equivalien a presons de menors. En total n’hi van haver 75 en tota la RDA. Es privava als joves de descans, se’ls feia produir en equips i si algun equip no arribava a acomplir el que es demanava es castigava severament a tots els membres. Quan els joves en sortien trigaven anys en ser els mateixos.

I de tota manera no tot estava sota control. El nombre de persones que fugien de la zona est a la oest augmentava cada any. És lògic perquè mentre a Berlin no hi va haver cap mur, hi havia ciutadans de l’est que treballaven a l’oest i veien que el pla Marshall havia donat una injecció econòmica a la ciutat i al país que feia que a les botigues hi hagués de tot i que als carrers hi circulessin cotxes moderns. A l’est la gent tenia els productes bàsics com el pa finançats parcialment per l’estat però no disposava de cap extra. Això feia que molts ciutadans volguessin anar a parar a “l’altre cantó”.

Només l’any 1950 cent vuitanta mil persones van fugir a l’oest.

El primer cop dur per als ciutadans de la RDA, com he mencionat abans, va ser el 1953 quan van decidir manifestar-se en contra del govern que els imposava un augment de la producció mentre que els salaris es mantenien intactes. Els ciutadans patien gana i s’exigia de nou als treballadors un esforç per mantenir l’estat socialista i finalment aquests van sortit al carrer a manifestar-se. El 17 de juny del 1953 el SED es va veure forçat a demanar ajut als militars russos per reprimir la manifestació que s’havia convertit en revolta. Es demanava llibertat, la reunificació de les dues Alemanyes i l’alliberament dels presos polítiques. 150 persones van morir i més d’un centenar van ser ferides i empresonades. El sistema s’aguantava només a través de la força.

Si alguns ciutadans havien tingut mai la il·lusió que la RDA seria en algun moment una democràcia la van perdre en aquells moments.

Quedava només, per subsistir en l’engany sense ofegar-se, estintolar-se en allò que aquell estat dictatorial sí els podia oferir. Un treball garantit de per vida encara que no fos el que els agradés. Places de guarderia i escola pels fills també garantides i gratuïtes. Fins i tot les colònies dels més petits estaven subvencionades.

Però la vida dels més menuts no deixava gaire espai als somnis. Es portaven els nens a les guarderies a les 7:00 del matí. Allí se’ls feia anar al bany i rentar-se les dents i se’ls ensenyava el que les mestres bonament podien tenint en compte que hi havia massa criatures per atendre-les a totes degudament.

Durant anys s’ha dit que la RDA era un estat ideal per la dona. No es pot discutir. Es rebia subvencions per tenir fills i formar una família augmentava les possibilitats d’aconseguir un pis assequible. El més positiu pel que fa a política familiar de la RDA va ser, sens dubte, el fet que milers d’empreses van ser capaces de tenir les seves pròpies llars d’infants i fins i tot escoles de formació pels treballadors. Algunes dones podien deixar els menuts a la feina, anar a treballar i recollir-los tranquil·lament en acabar. I alguns petits van créixer tan en contacte amb l’empresa que van acabar treballant-hi com els seus pares.

Però no totes les empreses eren així i no totes les guarderies aconseguien tenir cura dels infants com era degut. Ningú parla de com de sovint els menuts estaven malalts ni de les mancances emocionals que podien tenir. A més el sistema tampoc afavoria empreses fortes que prosperessin perquè un cop una empresa superava els 20.000 marcs en guanys l’estat la gravava amb uns impostos que només li permetia subsistir.

Tenint en compte totes aquestes circumstàncies no ens hauria d’estranyar que el desig d’una vida millor impulsés a la gent a fugir cap a l’oest, on l’economia creixia i les fronteres estaven obertes a bona part del món. El socialisme stalinista no convencia a tothom i per això el 1960 el nombre de persones que fugien cap a l’altre cantó era d’unes dues mil diàries.

Per aturar aquest flux negatiu per a la RDA i per a la imatge que el bloc soviètic volia donar de si mateix, Walter Ulbricht va proposar a Rússia isolar Berlin oriental per evitar la pèrdua massiva de treballadors. Els russos hi van estar d’acord.

A pesar de les seves paraules gravades per la televisió, el dotze d’agost del 1961, exactament a la una de la matinada, quan la majoria dormia, es començà construir el mur de Berlín. Allò que separaria el futur i la mentalitat dels alemanys molt més que dues generacions…

 

 

 

 

2 pensaments sobre “Què va ser la RDA? Part II

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s