Crònica d’una mort anunciada: L’essència del Poblenou colgada pels hotels.

 

El matí del primer d’agost del 2016 va fer trontollar la tranquil·litat del que podria haver estat un esperat començament del període de vacances per alguns barcelonins. I és que, sense previ avís amb el corresponent rètol, de cop i volta, els terres i les parets dels edificis del tram del carrer Llull comprés entre Llacuna i Roc Boronat van començar a vibrar de tal manera que els veïns que érem a casa vam sortir al carrer espaordits. Confusos i atabalats ens demanàvem els uns als altres si aquell soroll i tremolor infernals eren normals. Alguns havien pensat durant uns instants que es tractava d’un moviment sísmic. No era res tan espectacular. Finalment s’havia posat en marxa la construcció d’un gegantí hotel davant de les nostres cases, un dels molts que s’alcen encimbellats i poc gràcils imposant la seva preeminència sobre els humils ciutadans que, poc a poc, són testimonis com la seva ciutat desapareix per fer lloc als turistes. I és que només a uns pocs metres d’on s’endegà la construcció del nostre hotel en qüestió ja s’havia alçat feia pocs anys el Travelodge. I just al carrer de sota del carrer Llull, a Ramon Turró, que ja disposa d’un hotel Ilunion a tocar de la Rambla del Poblenou, coneixíem el projecte per alçar un mastodòntic hotel d’una estrella, que de ben segur no portarà un turista de qualitat a la zona, I tot això quan ja tenim prop d’aquesta artèria vital del barri l’Hotel 4 Barcelona, L’Hesperia del Mar i el Holiday Inn Express.

Per si no estiguéssim facilitant prou l’arribada dels visitants, també els posem a disposició una part considerable dels pisos del barri que es lloguen temporalment per uns preus que els barcelonins no podem pagar. Per aquest motiu els habitatges de la zona s’han encarit d’una manera tan desmesurada que els que hi volem continuar vivint ho tenim ben magre si no ens toca la grossa de Nadal, és clar.

Però tornant al nostre hotel Paxton, aquell mateix matí de l’1 d’agost els veïns de les diverses finques van anar informant als administradors i propietaris de les cases del tram de carrer que quedava davant de l’hotel d’aquells moviments i vibracions exagerades que sentíem sota els peus. El propietari de l’edifici on visc ens va trucar per venir a fer fotos de les parets del bloc. Aquell rebombori ens havia alarmat i feia, a més, pudor de socarrim perquè precisament les obres s’havien posat en marxa en plenes vacances. Es van fer fotografies de les cases. Era qüestió de curar-se en salut.

Desgraciadament, el malson tan sols havia començat perquè el soroll i els tremolors van continuar a pesar de les protestes del veïnat, que havia aconseguit que canviessin la maquinaria emprada a l’obra. Però aquesta va continuar. I semblava estrany quan justament el darrer estiu va sortir un article a La Vanguardia que posava de manifest que més de la meitat dels turistes considerava que la ciutat estava massa massificada. En altres paraules: morirem d’èxit. Un cop tinguem tants allotjaments disponibles que els visitants ensopeguin els uns amb els altres i la nostra ciutat hagi perdut la seva fisonomia original, llavors ja no serem genuïns i els turistes cercaran un nou petit paradís. I podria ben bé ser a Bulgària, o Romania o el Kazakhstan o Kosovo perquè qualsevol d’aquests indrets conserva racons no massificats i resulta infinitament més econòmic. Però nosaltres ja haurem malmès la nostra ciutat i l’haurem feta inhabitable pels d’aquí.

Fa vuit anys que vaig venir a Poblenou i n’he viscut la transformació. Era una barri de gent treballadora que reviscolà a partir de les obres dels jocs Olímpics que el van obrir al mar. Els meus amics, fills d’aquí, encara recorden que, de menuts, era tota una temeritat banyar-se al mar amb les vies del tren rovellades tan a la vora i una platja esdernegada. Amb l’esdeveniment del 92 Barcelona va canviar i el barri guanyà en popularitat. No obstant, va restar al marge de la massificació que patien indrets com Passeig de Gràcia o la Sagrada Família. Fins fa uns anys. La proximitat a la platja ha convertit la barriada en un lloc de moda on, a més a més, encara hi ha grans solars per edificar hotels. Es fa difícil de vegades escoltar algú a la Rambla que parli algun idioma de la Península Ibèrica i encara podem donar gràcies que no ha aguantat, si més no durant gaire temps, cap botiga de samarretes del Barça o plats amb disseny “Gaudí” com a altres indrets de la ciutat comtal.

I tot i així l’edificació d’hotels continua. La llicència dels hotels Paxton i el colós de Ramon Turró es va atorgar poc abans del canvi d’alcalde. Ens ha anat d’un pèl poder-nos estalviar un nou ensurt. De fet, des de l’1 d’agost els veïns hem aguantat estoicament diversos inconvenients pels que encara no tenim cap explicació clara. Al número 149 del carrer Llull, per exemple, el nou de setembre del 2016 els veïns vam patir pujades i baixades de tensió des de les tres de la tarda fins les vuit del vespre, hora en què van començar a petar-nos els electrodomèstics i vam avisar els bombers. Endesa va aparèixer, com ja vaig esmentar en una entrada de blog anterior, unes cinc hores després de la primera notificació de les incidències per part nostra. Aquell dia el neutre de l’edifici es va veure afectat per una avaria a la xarxa subterrània de baixa tensió. Això és el que diu l’informe que hem rebut aquesta setmana. Òbviament el gran sospitós va ser l’hotel en construcció de davant de casa nostra. Però de proves no en teníem i no en tenim. Potser no ens el mirem amb prou bons ulls el futur veí.

Les obres han continuat sotjades per les mirades crítiques d’una part del que habitem a la zona. Però també amb la benedicció d’alguns negocis propers que veuen en els turistes una font d’ingressos potser més regular o substanciosa que la que representem els ciutadans, prou ofegats entre els impostos, lloguers abusius i l’encariment general dels productes bàsics.

El gran ensurt final succeí el passat dijous quan els residents al número 155 van veure com les columnes d’una part del seu edifici s’havien ensorrat. L’avís va ser urgent i un cop els entesos van haver inspeccionat el soterrani de la casa i van observar que aquesta patia greus danys estructurals, es va procedir a avisar els veïns per tal que desallotgessin l’edifici. Per precaució també es va fer marxar la gent dels edificis 153 i 157. Qualsevol pot imaginar com d’espantós deu ser disposar d’uns minuts per decidir què posa a una bossa on només s’hi pot portar el necessari per tres dies. El sentiment de vulnerabilitat i de tristor esbordella completament la il·lusió de què vivim en una societat del benestar que ens protegeix.

Alguns veïns dels tres edificis van haver de demanar a amics i familiars que els acollissin a casa, altres van optar per anar al Centre d’Emergències Socials a passar el mal tràngol i els més afortunats van anar a parar a l’hotel.

De fet el dilluns dia 20 l’Ajuntament va poder, finalment, fer reserva en diversos hotels de la ciutat per allotjar-hi els afectats de l’edifici que encara no es podia tornar a ocupar, el 155. Quina ironia, amb el barri curull d’hotels com tenim!

L’Ajuntament ha anat mantenint reunions amb els veïns per informar-los de les investigacions. Malauradament potser es trigarà un pèl més del que es volia en esbrinar les causes de l’ensorrament de l’edifici a Llull 155. El divendres passat dia 17 els bombers van haver d’actuar amb caràcter urgent per injectar formigó al soterrani i evitar el perill d’enfonsament. S’havia detectat una fuita d’aigua però no hi havia temps per analitzar-ho. O caixa o faixa.

A la reunió de dilluns al Centre d’Emergències Socials els informadors dels veïns, dos especialistes en construcció, van voler deixar clar davant els representants de l’Ajuntament que no els havien arribat informes ni plànols, ni fotografies ni res que els permetés fer d’observadors correctament.

I mentre els veïns del 153 i 157 ja han pogut tornar a casa seva, els del Llull 155 s’han d’acostumar a una vida nòmada perquè ni tan sols se’ls pot garantir l’estada al mateix hotel durant el procés de treball al seu edifici, a casa seva.

M’agradaria escriure aquesta entrada amb un missatge de tranquil·litat però no puc. Avui mateix m’ha arribat la noticia que un edifici del carrer Pallars ha estat desallotjat. Ha calgut el patiment del ciutadà per tal que les autoritats es mirin el cas de Poblenou detingudament. Fins a quin punt s’ha malmès el sòl al nostre barri? I què n’hem tret? Tan fetillers són els diners que porten els turistes que val la pena convertir Barcelona en una nova Benidorm? No deixem que venguin la nostra ciutat per quatre xavos i menys quan som els ciutadans els que hi vivim tot l’any!

Cal dir sí a un turisme sostenible, a un habitatge digne, assequible i segur i a unes autoritats que ens escolten i que volen esbrinar la veritat. Altrament els fonaments de la nostra societat trontollen com els de l’edifici del 155 i l’essència del barri quedarà diluïda entre els complexes hotelers. I ara es tracta de Poblenou però demà es tractarà de qualsevol altre barri de Barcelona si no ho aturem entre tots.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s