The sudden brightness lightened up her furious nightmare and from the dreamed images she sensed that it was time to return to the world of consciousness. Without opening her eyes she enjoyed the tender caress of the slow morning wakening. She snuggled in one side of the bed to wrap herself with the warmth of the bedsheets and dozed again till she felt a weight close to her. With a cheek sunk in the pillow she was only able to see through one eye and it struggled to open. Sergi was gazing at her silently. His smiling eyes seemed to want to see through her thoughts but she already knew the meaning quite well. It wasn’t the tender expression of a beloved man nor the lewd one of a lover that wanted her with passion. It was the look of a naughty boy about to do something forbidden. Caressing her through the sheets he said with trembling voice:

– Remember that this weekend I am going rollerblading with my pals!

Júlia couldn’t be bothered telling him anything. She moved her head slightly to signal that she remembered and she decided to disappear swallowed between mattress and quilt. Sergi would come back late on Sunday because his rollerblade friends were so important that she did not have the right to ask for any more attention from him than the one she was already receiving. And what kind of attention was that? Was it sliding his arms round her waist and kissing her neck when he found her in the kitchen making dinner for him? Or was it the previous cuddling when he needed more? Did she have to consider all that attention from him? Apart from those few moments, she could have lived alone and it would have made no difference at all.

She got up in a bad mood and put on her gown. She made herself some coffee to tidy up her mind. She was mad about the fact that he did not take her into account at any time and her feeling of being abandoned grew stronger and stronger every day. She had made the wrong choice but at her age there was nothing she could do about it.

She showered and got dressed very quickly. At least she would be busy that morning because she had to take her translation to the publishing house and clarify what she was not hundred per cent sure of about her work. She looked through the kitchen window. The irreverent spring sun dazzled the blue cloudless sky that highlighted the skyline of Poblenou and all its irregular rooftops. She took a jeans jacket and a bag and left the house considering whether she would finally have the guts to confront Sergi and tell him what he made her feel like. She crossed the Rambla and continued along Lull Street. On the corner with Llacuna she saw a man by the street containers. At first he did not catch her attention. She often saw people looking for things in the rubbish bins due to the crisis. They used to appear at any time of the day pushing a supermarket trolley to put the things they could sell again. When Júlia found herself nearly opposite the containers her attention was drawn to the stranger. He had carefully placed two big paper bags and had tied up the handles with a lace. They looked like a paper bundle. The man, who she thought could be about eighty years old, changed the position of the bags until he seemed happy with it. He walked off when she was already nearly in front of the huge containers. With her avid curiosity she approached the bundles to have a look at them and found a little paper attached to it saying: “Where I am going I am not going to need it any more”.

A strange feeling made her heart go mad. Júlia thought for a second and then, with amazingly quick steps, followed the stranger that kept on walking up Llull Street. The old man wasn’t very fast so she reached him easily.

– Excuse me! – She said without knowing exactly how to go on with the conversation.

The man’s eyes, round and loving, became wider. As Júlia had gone silent the man asked:

– Do you want anything?

– Excuse me. I might stick my nose where I probably shouldn’t but… I’ve seen you leave that bundle next to the container and I have read what was written. I wonder if…- she stuttered- if you lack something…

The old man looked at her with an expression that could be of surprise or anger.- You’ve read it already. Where I am going I won’t need anything. Therefore I want to give the content of the bundle to someone who might require it.

Júlia started feeling uncomfortable. It might have been a stupidity to stop that man. Other people’s lives were definitely none of her business.

– Excuse me! When I read your message I thought you might…

She couldn’t finish the sentence. She felt ridiculous and looking down, she started walking towards the underground where she would find a shelter to hide her shame. All of a sudden she realised she preferred rainy days above sunny ones. When it was rainy, people hurried up to reach their destinations and didn’t pay attention to others and she could cry until her heart calmed down without anybody telling her anything or even noticing her. Exactly as it had happened some weeks ago, one of those afternoons in which Júlia stayed home to finish a translation. Sergi had travelled with his rollerblade friends and she, buried in the four walls of her flat, felt that her life was passing by and happiness had abandoned her completely. Late in the afternoon it had started to rain and she had burst into tears. The sound of the raindrops colliding against the windows didn’t let her concentrate. Or maybe it was her anger? She suddenly felt the urge to soak in the rain and clean her face and the tears in the street. Nobody would notice because they all snuggled underneath the umbrella and hurried up for shelter. Júlia went down the street and tried to cross it without noticing the red traffic light.

– Girl! Are you tired from life!

She stood still with the huge lorry stopped in the middle of the street waiting for her to react.

But there wasn’t any downpour that day and the sunlight would show her wet eyes clearly.

In the underground platform there was almost nobody and she headed for the last bench to sit for a while. She would let a train or two go by. The publishing house was open till late and she could pop in any minute. She decided to wait to get hold of herself.

She lost track of time but somebody sat next to her and pulled her back to reality from her daydreaming.

– Do you like sitting in underground stations and looking at the floor or you don’t feel fine?

Júlia moved her head towards the speaker. It was the old man of the bundle and for the second time that day she didn’t know what to say. They kept silent till the man told her:

– There’s something special about underground stations, don’t you think? You can find familiar faces or new people every time you come down.

Julia didn’t say a single word.

– Some years ago I used to like taking the underground every day at the same time to observe people. Some were going the same way every day but most of them were new to me. I have always thought that young people might nail a lot here…

Júlia’s heart started beating faster. She had met Kevin in the underground. In fact, both saw each other on the platform until one day he asked if she wanted to go for a coffee with him. “Maybe” she said shyly.

– Excuse me. Maybe I am being nosy but are you Ok?

Júlia stared at him and her lips draw a smile.

– This is exactly what I asked you before. Remember?

– Yes and I have replied harshly. I am sorry. I am generally not like that.

– And I am not so curious… – she said to smooth the conversation.

The old man stretched his arm to shake her hand and said:

– Enric Ruíz. Nice to meet you Miss or Mrs…?

– I am married.

– I have already imagined… such a beautiful woman!

– Don’t laugh at me please! I have already felt embarrassed once today…

-How come?

– Before, in the street when I asked you if you were Ok…

– What came to your mind then?

Júlia thought for a couple of seconds before telling anything.

– Something rather silly, forget it!

– Ok then. I won’t insist.

Two trains had already stopped and departed and the third one was about to arrive.

– Are you in a hurry?

– A little… -Júlia lied deliberately.

– What a pity! I wanted to invite you to a coffee. But we could also drink one tomorrow, or the day after tomorrow… and you make sure what you had in mind before was wrong…

Júlia blushed. He was able to see through her.

– I don’t know. I have some things to do…

– It’s alright. Look that’s how we’ll do it: I will wait for you in the platform of this underground every day this week at this time. If you come and you feel like it, we’ll drink a coffee. Otherwise I’ll just jump in and observe the other passengers. Is it ok?

Júlia nodded and took the train that had just arrived. She stood behind the sliding doors that where closing staring at Enric and smiled at him.

Next day Júlia woke up on her on and could delight in the morning laziness with a coffee in the balcony. Meeting that old man had made her think of her mother and she decided to write her a mail. She had not seen her for a long time and maybe she could visit her. Both had grown apart because Júlia didn’t want to accept her mother’s opposition to her marriage with Sergi. “He is not what you need Júlia” “You don’t have anything in common and he’ll make you unhappy the same way you father did with me!”. But she wouldn’t listen. In her late thirties she was afraid of being left on the shelf and signed up the damned contract that, as she eventually understood, did not help keep the flame alive. She sat in front of the computer and wrote a loving message. She received a reply while she was getting dressed. Her mother invited her to spend some days in her flat in Margate. A tender image of an elderly woman with a chignon and a wrinkled face came to her mind and made her answer the mail immediately to accept the invitation. On second thoughts, she really needed to switch off and reflect. Sergi would not even notice she wasn’t there.

She worked for a while and at twelve she felt anxious. She put on her shoes and walked towards the underground station in Llacuna. She went down the stairs slowly as if she was afraid of not finding there who she was looking for. What a familiar feeling! She had sensed the same for months as she expected to see Kevin and he had become the only colourful touch in her absolutely grey life. Drinking a beer with him and meeting him in the park made her feel full of energy and alive again.

At the end of the platform she saw Enric sitting. She approached him with a smile and when she was next to him she asked:

– Coffee?

– Coffee!- He said stretching his arm towards her so that she could help him stand up. They picked up a bar and they started talking about the crisis and politics about the weather and Barça and about her hobbies. After a while, when they both had a feeling they had known each other for years Enric asked:

– Júlia. What did you think when you read the message I left next to the bundle in the container?

She remained silent for a while and being incapable of telling a lie she replied:

– Quite honestly?

– Yes, honestly.

– Well I thought you have considered committing suicide.

He frowned.

– How did it cross your mind?

– I don’t know. It is said that people who want to commit suicide tidy everything up before doing it. You seemed so accurate when placing the bundle next to the container… and then there was the message: “where I am going, I won’t need it”.

There was a silent break whose meaning Júlia did not grasp.

– What if I told you now that was exactly what I intended to do?

She sighed deeply and looked at him and then at her cup.

– I suppose I would be surprised. You don’t seem the kind of person who commits suicide.

– You neither. – He replied in a dry way.

– Me! I have never thought of that!

– Really?

– Only sometimes, when I am very sad I wonder if my life makes any sense at all, if I feel empty after all…

– You see… exactly the way I felt when I left the bundle.

– But I am not considering suicide…

– You are young. You can change your life if you don’t like the one you have. You can try to find a sense for it… I have already lived it up and I am tired.

– You mean you still intend to commit suicide?

– No. Not any longer.

– Why?

– Very simple: even if I have lost my wife and my business and my life is meaningless, I can still change something around me. Something I don’t like, no matter how small it is.

That afternoon they said goodbye to each other and promised one another that they would meet again soon and on her way home Júlia thought Enric was right. She could live to change something and to start with she would change the loneliness of two elderly people.

 

 

 

 

«No s’ho pensi dues vegades. Si no vol patir per la seva salut, truqui’ns. Una bona assegurança mèdica és la base de la tranquil·litat». Aquest anunci el treia de polleguera. Els Estats Units d’Amèrica   pretenia ser un país democràtic i civilitzat sense proporcionar assistència mèdica a tothom. Canvià el dial i ensopegà la cançó Mr. Jones dels counting crows. Just el que necessitava per embotir-se en  roba còmoda i cordar-se les sabates esportives. Es va beure el suc de taronja que s’acabava d’esprémer i mirà per les finestres que recorrien  de cantó a cantó la  paret del loft. L’edifici del davant continuava encès amb  llums de neó vint-i-quatre hores al dia per recordar-li que aquella ciutat no descansava. Ni ella ni els seus habitants. Se’ls trobaria en  sortir de l’apartament de Chambers Street carretejant pots de litre de cafè de l’Starbucks sense els quals seria impossible aguantar el ritme que exigia la metròpoli.

Premé el botó de l’ascensor i s’obrí la gran porta;  en un tres i no res va ser al carrer. Tirà Chambers Street avall assaborint el color vermellós dels primers rajos de sol que proporcionaven un toc romàntic als edificis com el seu, competidors fervents dels mastodòntics gratacels de Manhattan, no en dimensions, sinó en coqueteria. Amb les seves escales exteriors recorrent les grans finestres, aquells menuts edificis novaiorquesos eren entranyables, molt més que no pas  les  torres colossals  que s’alçaven arrogants  desafiant tots els vianants a descobrir el cel.

Les bosses d’escombraries s’apilaven al carrer. A Nova York les recollien sovint, però a primera hora encara formaven muntanyes de plàstic metropolità i impedien fruir del romanticisme que podia despertar la gran ciutat. Els carretons de fruita ja estaven disposats al seu lloc per tal d’oferir als ciutadans un repertori saludable de vitamines a preus més competitius que els dels supermercats.

Passà pel costat d’una de les parades. Potser a la tornada s’hi compraria unes nectarines. El matí era fresc i volia gaudir-ne en soledat . Amb sort no es trobaria amb el Daniel.

A l’inici del Nelson Rockefeller Park hi veié les seves gracioses diminutes estàtues metàl·liques, i just quan volia accelerar sentí:

—Hi! Estranger! No tan de pressa.  O és que em vols perdre de vista?

–Bon dia, Daniel! —Seguí corrent sense parar  esperant que el seu company l’encalcés . Potser si hagués sortit abans no se l’hauria  trobat.

–Fa un matí maco trobo, massa per tancar-se altre cop a la redacció. Últimament només em toca cobrir notícies locals sense cap mena d’importància. No estic gaire motivat per anar a la feina.

—Apa, no et queixis, que vas escriure tot el seguiment quan va haver-hi les inundacions…Totes les entrevistes als treballadors del Battery Park les vas fer tu. El teu nom apareixia a la pàgina principal cada dia.

—De fet, ha estat el més espectacular que m’han deixat escriure en  més d’un any.

—Vols un altre Sandy? Has de tenir paciència. Ets novell i et cal agafar rodatge. Hauries d’entendre que és tot un èxit que deixessin l’esdeveniment més important dels darrers tres anys a Nova York a les teves mans.

—Has de ser sempre tan racional?

—Sóc molt més gran que tu. Com més gran et fas més pacient et tornes.

—Potser sí. Però començo a cansar-me de la secció d’esports i dels Nicks i dels Nets. Ni tan sols m’agrada el  bàsquet! –Una rosseta amb cua de cavall i leggings ajustats corria en direcció contrària a ells i el Daniel es girà per inspeccionar les seves parts posteriors.

—Vinga, home! Deixa de rondinar que us ho passeu pipa! Seieu tots els periodistes plegats i feu petar la xerrada tot menjant una hamburguesa quan hi ha partit! Sou l’enveja de molts aficionats.

—Què vols que et digui…

—T’has cansat ja de la feina? –L’Igor anava repassant el paisatge de l’altra banda del riu Hudson mentre conversava amb el seu company. A aquella hora del matí i al  capvespre el cel es tenyia d’un color entre rogenc i rosat que suavitzava la freda imatge de revestiments d’acer que dominava la ciutat.

—No, això no. M’agrada l’ambient de la redacció i estic molt bé amb els companys. Són com una segona família i s’agraeix, perquè se’m fa difícil fer amics aquí… El que passa és que acabo sempre sortint amb la gent del treball i no desconnecto en absolut. No tinc vida fora del diari.

—Benvingut a Nova York, la ciutat dels atrafegats!

—La veritat és que podríem anar tots a fer una copa al Blue Note en acabar la jornada. Les festes a casa de l’un o de l’altre estan molt bé, però no sortim del cercle de la redacció. Potser m’animo i intento mobilitzar la gent per a la setmana vinent. Tu t’hi apuntaries?

—No t’ho podria confirmar. Estic pendent de si em tornen a enviar fora de corresponsal.

El Daniel se’l va mirar amb incredulitat, però la seva parella esportiva mantingué  els ulls clavats al final del recorregut. La River Terrace per la qual corrien, un passeig amb el  terra de  quadres, la barana  vorejant el riu a la  dreta i una filera de  fanals a l’esquerra, era com un túnel que menava a l’esplanada del Battery Park, més ampla i verda. Era la part de Nova York que més li agradava a l’Igor, molt més que el Central Park i la Cinquena Avinguda, i no se’n volia perdre ni un segon.

—Un altre cop fora? On vols anar ara?

—A Síria o Egipte. És on s’està fent història en aquests moments…

—Et va la marxa o és que necessites emocions fortes? Crec que el director volia enviar-te una temporada a Rússia a cobrir tot l’enrenou polític que hi ha…

—Quin enrenou polític? A Rússia tot continua manipulat pel mateix dictador. I l’Alexei Navalni encara no té prou potència per desestabilitzar el govern de Putin. No aniré a cobrir cap fotesa!

Recoi! I després diu que tingui paciència a la secció d’esports! No entenc la teva  gran afició pels països àrabs… Sempre demanes d’anar-hi. I això que amb els teus coneixements de rus ens faries més servei a Rússia… i per a tu seria menys arriscat.

—Algú haurà d’informar del que passa allà, no? Fins ara a la redacció no s’hi ha presentat ningú de voluntari. Que potser hi vols anar tu? —amb aquella pregunta el Daniel potser deixaria d’interrogar-lo.

El Daniel interpretà la indirecta de l’Igor correctament i continuà callantívol al seu costat fins que van arribar al monument del naufragi amb els soldats desesperats demanant ajut. Estava esgotat perquè encara no havia agafat fons.

—Ei Igor! Jo em quedo aquí. Estan a punt d’obrir la guingueta i vull un entrepà ben carregat de formatge per esmorzar.

L’Igor va somriure. Semblava que l’últim tram  fins al pont de Brooklyn el podria fer sol. Li estava bé perquè volia preparar-se per una altra resposta negativa.

Tot corrent, arribà fins  al pont que el sol groguenc de l’albada il·luminava, cobrint la construcció grisa d’un color sèpia  capaç de conferir a la ciutat  el màgic contrast de metròpoli urbana i romàntica a la vegada. Si no hagués estat pels cotxes, Nova York en aquell moment semblava l’escenari d’una pel·lícula dels anys cinquanta i es podia esperar que els homes sortissin dels edificis amb americana i algun barret a l’estil Humphrey Bogart.

Es detingué per contemplar el gran pont i  observar els artistes que tot just començaven a col·locar les seves modestes parades per vendre fotos i pintures d’aquest indret tan famós. Per tal de no espatllar l’únic moment en  què la ciutat li semblava encisadora,  va decidir marxar. Calia assaborir la pau que li oferia aquell paisatge, encara mancat de les desenes de treballadors aqueferats entrant i sortint dels gratacels amb gots gegants de cafè del Starbucks i els eterns turistes embadalits immortalitzant l’instant amb les seves càmeres digitals.

Enfilà amunt fins a trobar el parc City Hall. Hi entrà per seure un instant en un dels bancs per desemboirar-se de cara a la font. Envoltada de gegantins blocs d’edificis de finestres uniformes, aquella font semblava una dama anacrònica i fràgil vetllada per cavallers fornits i valents.

Potser aquell seria un gran dia i hauria rebut un mail de l’ambaixada espanyola a Egipte amb la resposta que esperava des de feia tant de temps.

***************

 

El despertador sonà irreversible amb una de les melodies convencionals del mòbil. Era massa pràctic per perdre el temps canviant-les. Sonà dues vegades i girà el cap.

– Òndia. Ja és hora?

La pregunta se la va fer a si mateix. La noia del costat ni li respongué. Amagà el cap dins els llençols completament arrugats després de les maniobres de la nit anterior i procurà no mostrar-se.

El Raül s’aixecà. No recordava ben bé on havien caigut totes les peces de roba i les va anar buscant pel terra. Per sort l’habitació era prou clara per trobar-ho tot però no prou per ensenyar la seva cara contrariada. S’embotí dintre els calçotets, els pantalons, els jersei i buscà la seva motxilla. Posà el seu mòbil dins i sortí de l’habitació per cercar el bany. El passadís era a les fosques.

La primera a mà dreta o a mà esquerra? A mà esquerra. Obrí la porta. No. Allò era la cuina. A mà dreta. Correcte. Primer de tot va comprovar el seu estat al mirall. Estava ullerós. –Collons! Allò de viure en un pis compartit era una mala història perquè les úniques nits que aconseguia dormir mínimament bé eren aquelles que trobava algú i últimament ja el començava a cansar. Com es deia la noia amb la que havia dormit? Sara potser? Ja havia fet prou deixant-lo quedar-se. No totes ho feien. Va sortir del bany i se la va trobar a la porta.

– Vols un cafè o has de marxar volant?

– Un cafè? No gràcies. Ja marxo que faig tard.

– Vols el meu telèfon? Ja saps, per si algun dia vols tornar a prendre una cervesa al mateix lloc i necessites companyia…

Se la mirà i pensà que allò havia estat una història d’una nit però no vol ferir-la i aniria més ràpid si agafava el telèfon.

– Sí és clar. Espera que l’apunto al mòbil.- Mentí resolut.

El Raül agafà la seva motxilla, posà la mà dins i en tragué el mòbil atrotinat. Va anar a contactes i afegir. L’aparell li va demanar un nom.

-A veure, el nom…

– Sara.

– Sí, si és clar. Ja ho sé això!- no era del tot cert..

La noia li donà el número i li va repetir.

– Em dones tu el teu? –va fer ella amb un gran somriure.

El Raül trigà tres segons en reaccionar. No sabia si inventar-se el número o exposar-se a que la noia li enviés missatges cada dos per tres. Potser no havia estat una bona idea la nit anterior. Se la veia tan innocent a aquesta! No era el seu estil per a res.

– Te’l passo després per sms que ara he de marxar!

S’hi apropà i li féu un petó furtiu als llavis. Ella se’l quedà mirant amb cara de voler-ne més.

– He de marxar ara. Torna al llit que encara és d’hora.

– Ja estic desperta del tot. Aprofitaré per estudiar una mica.

La noia continuà palplantada davant seu esperant potser que li donés el mòbil. La seva mirada nítida d’ulls blaus el desarmà i finalment va cantar el seu número. El passaport per tal que pogués envair el seu espai.

No se l’havia apuntat i amb el temps que ell trigaria en sortir del pis, amb una mica de sort ella l’oblidaria. No tenia cap ganes que se li enganxés aquesta que, amb la llum diürna semblava molt jove. Tot plegat potser s’ho hauria d’haver pensat abans però la cervesa de la nit anterior no l’havia deixat reflexionar massa. A més no es desaprofitava una oportunitat així.

– No cal que m’acompanyis a la porta. Fa fred.

– He tancat amb clau. Sempre ho faig.

La Sara agafà les claus de la bossa i obrí la porta. Just quan ell era a punt de marxar l’agafà per la màniga i li dóna un petó.

El Raül va fer un esforç per no fer escarafalls. Quan finalment sortí fora es va sentir alleujat.

Estava una mica despistat i no sabia com anar a la parada. Era a Ramon Turró amb Marià Aguiló. Anava tard i encara bo que no li calia fer transbord.

Tot just s’havia orientat quan li sonà el mòbil. Mirà la pantalla i va veure que era la Sara que el trucava. Emprenyat deixà anar un renec. Definitivament havia d’haver marxat amb la noia rosseta la nit anterior. Se la veia més avesada a tenir històries sense transcendència però li havia fet gràcia la candidesa de la Sara, els seus cabells negres i els seus ulls blaus. Si li enviava massa missatges hauria de deixar-li les coses clares. No es podia permetre que la Cristina descobrís res de les seves escapades.

Saltà els esglaons del metro de dos en dos i pràcticament clavà una empenta a una dona que baixava les escales. Les persones sense pressa pel matí haurien de circular sempre per la dreta i deixar per a les altres més espai. Arribà a l’entrada i recorda que el dia anterior li havia caducat la T-10.

Com que anava just de temps i ja s’esperava la bronca del cap de residents superà amb un salt àgil la barrera d’accés a les andanes i tornà a baixar les escales també de dues en dues.

Va tenir sort i va trobar un seient lliure. L’ocupà i s’adonà de com de cansat estava. El dia se li faria llarg i pesat i a més hauria d’aguantar el seu superior que s’acaba de divorciar i no estava de bon humor. Esperà i desitjà que no hi hagués urgències greus perquè no tindria prou reflexes per portar bé la llitera i potser donaria algun cop indegut al malalt.

A la motxilla hi duia un dels textos que s’havia de llegir, els va mirar de cua d’ull i va tancar el cremallera. Definitivament necessitava un cafè i dels dobles. Potser encara podria prendre-se’n un abans d’entrar a la feina si no l’enxampaven amb aquells ben bé vint minuts d’endarreriment.

Al seu costat un home llegia el diari. El Raül es fixà en les noticies. Vaga de controladors aeris. Quina novetat! Aquells cabrons que cobraven un dineral deixaven de treballar perquè es consideren mal pagats i fotien les vacances en l’aire dels que havien estalviat tot l’any per fer la sortida.. Pensà que a tots ells els convindria una setmana de servei a un hospital.

El paio costat vestia una americana i un pantaló blau marí. El seu cabell era ben blanc però la seva cara, pràcticament sense arrugues, semblava la d’una persona jove. Portava unes ulleres metàl·liques molt discretes i feia olor de massatge. Era el tipus d’home que agradava a les dones i que probablement els donava una conversa civilitzada. Ell preferia no parlar. Sobretot quan s’havia fumat un porro que el submergia en un món d’alegria total que no volia compartir més que amb la companya sexual de torn. I no calia conversa tampoc.

Arribà a la parada, sortí esperitat per anar directament a la cafeteria de davant de l’hospital però quan hi entrà s’adona, completament emprenyat amb sí mateix, que havia oblidat el coi de motxilla al metro. El seu disgust quedà compensat pel fet que, havent perdut el mòbil, de moment no rebria cap missatge de la Sara. I si no li responia ella potser no insistiria.

***********

 

 

 

Havia perdut la seva companya en mig del batibull de gent atrafegada i turistes abstrets i assedegats d’un exotisme que esperaven endur-se a casa en forma de fotografia. Les mirades dels venedors locals la sotjaven i se li clavaven com ganivets roents mentre sentia ganyolar alguna bestiola que tombava, com ella, desesmada pel mercat.

-Bushra, Bushra on ets?- es girà espaordida per descobrir darrere seu un home vestit amb túnica i turbants blancs, de somriure desdentegat i que portava a collibè un enorme tros de carn de vedella sobre la que volaven infinitat de mosques. La higiene en aquell país s’escrivia en majúscules, pensà mentre li entrava angúnia i pànic alhora.- Bushra! – tornà a cridar en mig de la multitud.

-On coi t’has posat? -Sentí una mà que li agafava el braç ben fort i l’empenyia cap a un cantó.- No et distreguis que aquí la gent no està per punyetes! Només volia que veiessis la part més autèntica del mercat però de seguida en sortim.

– No puc més, m’ofego! Aquesta fortor m’està matant i crec que m’acabaré marejant… has vist això? Aquest home tragina aquest tros de carn a la intempèrie? Et sembla normal?

– Normalíssim, molt probablement l’acaba de comprar per revendre’l a la seva botiga.

-Però el porta a l’espatlla!

– I què? Com vols que el porti en cotxe? En mig de Khan-al-Khalili? Apa, anem a fer un te que ja veig que el sol t’està adormint les neurones. A la part exterior hi ha uns locals on podem fer-ne un amb menta o si ho prefereixes prens un cafè. Et reconfortarà abans de fer les compres.

– No estic segura de poder aguantar això, és com tornar a l’edat mitja! No sé on mirar per no espantar-me Bushra, el terra és ple de brutícia i només sento olor d’humanitat!

– T’hi has d’anar acostumant Laura, aquí les coses no van com a casa teva!

La Laura seguí la Bushra en silenci tot lluitant per a mantenir els ulls oberts en un dia en que el sol estomacava a tot aquell qui gosava desafiar-lo sortint al carrer i li bleïa els ulls cansats. Homes amb kaftans i còfies desfilaven en processó mentre deien frases inconnexes i li embaldragaven el cervell fatigat de les imatges estranyes. Tingué la sensació de veure un centenar de rostres colrats per l’astre rei i paradetes acaramullades una al costat de l’altra fins que finalment la Bushra assenyalà un confortable refugi amb taules decorades amb motius àrabs i aixoplugades del sol implacable. L’escenari acolorit en el que predominava el daurat semblava extret d’una pel·lícula de les mil i una nits i la Laura es quedà embadalida contemplant el cafè. Les parets eren plenes de miralls.

-Laura! Seu!

-Sí, sí, ja vaig…

– Què vols prendre?

-No ho sé, un cafè per despertar-me. O no, millor no que no em ve de gust res calent ara. Millor un te però que sigui fred i de menta per refrescar-me. I tu què vols?

-Jo també en prendré un que tinc set.

Varen fer la comanda a un cambrer que tenien prop.

A la taula de la seva dreta un grup d’homes en bevia un tot compartint una shisha i la Laura els va mirar de manera directa i atrevida.

-No et sembla poc higiènic?- digué ella.

-Ho dius perquè tots es posen a la boca la mateixa pipa? A mi això no em preocuparia. És més perillosa la química que hi barregen que no pas els bacteris que puguin transmetre’s un a l’altre. – Hi hagué una pausa.-Tu fumes?

– Jo no! Res de res tot i que al bar els clients sempre m’oferien tabac. La veritat és que curiosament no he sentit mai ganes de provar-lo. És estrany oi? No sentir ni la curiositat vull dir…

– No necessàriament, imagines que no és saludable i no t’interessa. I l’Ahmed?

– Fumava un parell de cigarretes al dia quan el vaig conèixer però ho feia més aviat per quedar bé amb els companys de feina i no desentonar que no pas per addicció. Però com que li agrada l’esport es va adonar que no podia córrer tan com abans i ho va deixar. Gràcies a Déu!

Un cambrer vestit a l’estil europeu portà la safata amb la tetera i dos gots blaus petits i llargs amb dibuixos simètrics daurats també. La Laura començava a associar el color d’aquest metall preciós amb Egipte. Observava el got mentre La Bushra feia el primer glop.

-Bufa! Aquest cop n’ha fet un gra massa amb el sucre! Els àrabs en general en posem molt al te però aquí trobo que és especialment escandalós. Així no hi ha manera de fer dieta!

La Laura va repassar les formes mig ocultes de la seva amiga. La seva silueta encaixava amb la mitjana egípcia més aviat abundant en corbes tan sinuoses que ni la púdica moda islàmica fabricada per amagar-les podia acabar de dissimular del tot.

– Voldràs que anem a comprar roba per tu? Em refereixo a quelcom més com el que portem nosaltres…

– La veritat és que de moment no. Ja sé que el que porto és com un rètol de “atenció estrangera” però això de posar-me sempre pantalons i bruses amples que m’arriben fins per sota el cul encara em molesta una mica Bushra. Crec que els homes han de ser capaços de veure’ns amb un altre tipus de roba sense que els vingui cap mal pensament.

– I l’Ahmed que en diu?

– L’Ahmed em va conèixer en pantalons texans ajustats i camiseta de màniga curta! Què ha de dir! De moment no està interessat en cobrir-me de cap a peus ni en que em posi el vel. I jo sóc molt conscient de que se’m reconeix com a ashnabia però intentaré fer-me respectar sense passar per un canvi radical.

– No seria un canvi radical. Només d’indumentària. Potser quan vingui la família de l’Ahmed ell voldrà que semblis un pèl menys occidental.

– Perfecte doncs! Quan vingui ja representarem la comèdia si cal…

La Laura es va servir un segon got de te. El sucre anava fent el seu efecte i la revifava després de tota l’excursió pel Kahl-El-Kalili. La seva companya de taula i edifici preguntava molt i no li donava temps a ella a interrogar-la. Aprofità que la Bushra estava bevent per atacar.

– Bushra. No enyores la teva feina?

– Ves, sí. Una mica potser. Però de moment em dedico a cuidar el meu marit. Sempre he estat força independent però crec que això de quedar-me una temporada a casa m’anirà bé. Amb els meus coneixements d’idiomes potser podré trobar feina de traductora i treballar des de casa per si venen els fills “in sha alà”!- féu un glop més– I tu, enyores la teva?

-La meva feina no era prou interessant. Vaig créixer en el bar dels meus pares i tota la vida he servit cafès i copes als mateixos clients que he vist anar fent-se grans i després vells. En una ciutat petita els dies tots semblen iguals i al bar l’únic entrebanc que pots tenir és que et coincideixin dos clients que no es poden ni veure o que se t’acabi la beguda que demana tothom. Per a mi és més un repte intentar crear una llar en aquesta gran ciutat que el que he fet fins ara. Els hiverns a Gavà eren d’allò més avorrit i els estius portaven un parell de cares noves que veies els caps de setmana només… bé, fins que vaig conèixer l’Ahmed, és clar.

– Jo no sé què és viure en un indret així. Com a molt he anat a estiuejar al sud d’Espanya i hi ha hagut ciutats que m’han semblat diminutes. Granada mateix. Què petit que és!

-Quants habitants té el Caire?

– Uns dotze milions segons el cens. El que vol dir que en seran més perquè als barris més pobres els recomptes no són exactes.

– Caram! La gent de la meva ciutat ja agafa mal de cap només d’anar a Barcelona al metge! Si els digués quanta gent viu aquí em prendrien per ximple per voler-hi viure!

– Per què heu vingut doncs?

-l’Ahmed no hagués trobat mai una feina com la que té aquí ni a Gavà ni en cap poble de la costa ni del nord ni del sud d’Espanya i molt probablement tampoc a les grans ciutats. A més jo no volia que ma mare posés massa el nas en els meus assumptes i venir aquí em va semblar una bona manera de que ens deixés tranquils. Aquí no ens seguirà. I així tampoc estem sota l’observació de tothom. No els va fer gaire il·lusió que em casés amb el que per a ells és un moro i a ma mare li van omplir el cap entre tots.

-Ja m’ho crec. Que hi ha gaires estrangers a la teva ciutat?

– D’estrangers no. La majoria són andalusos vinguts d’Almeria o la regió de Granada i es dediquen a la pagesia. Si tenen sort, com ma mare, amb molt d’esforç acaben posant un bar. Els estrangers som definitivament nosaltres i ens tracten com a tals perquè quan anem a comprar els catalans ens parlen sempre castellà i així no aprendrem mai l’idioma local. Els meus pares per exemple no han aconseguit ni tan sols entendre’l.

– Així doncs ja tens experiència sent estrangera…T’has acabat el te?

– Sí gràcies. No en vull més. Ja em sento plena de glucosa i d’energia també!

-Doncs anem. Hem de comprar les tasses que necessites, les espècies i la roba de casa i ja fem tard.

-Sí, tens raó i no oblidis que de tornada m’has d’acompanyar a regatejar amb els comerciants del barri. Altrament a mi m’ho cobraran el doble de car tot.

-Laura! No pots continuar parlant francès aquí! Has d’espavilar-te a aprendre àrab! No em tindràs sempre a mi! A més al teu marit li agradarà veure com te’n surts suposo…La Laura continuà asseguda pensant com d’afortunada n’era perquè sa mare no la podia veure per un forat i mentrestant, la Bushra aprofità la badoqueria de la seva companya i s’alçà de la cadira tan enèrgica que pràcticament llençà la safata amb la tetera buida. Aquella remor va fer que el noi de la taula del costat se la mirés fugitivament. Volia convidar la seva nova amiga i no es podia permetre que la Laura arribés primer. Ja havia observat com aquesta es treia el moneder de la petita bossa que duia. En el seu intent d’anar rabent a pagar passà per la taula del costat donant-li també un cop. L’estranger que estava assegut llegint el diari abstret i indiferent al seu entorn, com si ja conegués aquell indret de memòria, aixecà la mirada un cop més. La corpulenta amiga pagà el compte i cridà la Laura que amb els seus peus inflats per la calor i les presses no s’adonà que es deixava el moneder sobre la taula del cafè del gran basar.

El groc del sol del Caire es barrejava amb la pols de l’ambient, les parades del mercat començaven a estar decorades amb els fanalets del Ramadà. Faltava poc pel començament del mes i els comerciants havien de tenir-ho tot preparat. A la Laura l’enlluernaven els reflexes del sol que picava contra el daurat del metall de les làmpades festives intensificant el color ambarí de l’ambient. Lluny quedaven les palmeres i el riu rei que refrescaven la ciutat dels faraons amb colors diferents als terrosos dels edificis i lluny també quedava l’atribolament de la Laura, que encara no se sentia preparada per l’arribada de la família de l’Ahmed al Caire…

La claror sobtada desenterbolí el seu somni rabiós i des de les imatges oníriques intuí que era hora de retornar al món de la consciència. Sense obrir els ulls assaborí l’amanyac tendre del matí per despertar poc a poc. S’arraulí al cantó del llit per embolcallar-se en l’escalfor dels llençols i tornà a abaltir-se fins que notà un pes aliè a l’espona del llit. Amb una galta ensorrada al coixí només hi veia amb un ull i aquest es resistia a mantenir-se obert. El Sergi la fitava mut. La seva mirada riallera semblava voler endevinar els seus pensaments però ella ja en coneixia el significat. No era l’expressió tendra d’un enamorat ni la d’un amant lasciu que desitja amb deliri. Era la mirada d’un nen entremaliat a punt de fer-ne una de les seves. Acaronant-la per sobre el cobrellit digué amb veu presa:

– Recorda que aquest cap de setmana vaig a patinar amb la colla!

La Júlia no es molestà a dir res. Va moure lleugerament el cap per fer-li entendre que ho recordava i decidí desaparèixer engolida entre el matalàs i l’edredó. El Sergi tornaria diumenge tard altre cop perquè la seva colla dels patins era tan important que ella no tenia dret de demanar més atenció per part d’ell que la que rebia. I quina atenció era aquella? La de passar-li els braços per la cintura i besar-li el coll quan la trobava a la cuina preparant-li el sopar. O la de fer-li moixaines quan ell necessitava gresca. Tret d’aquells moments ella podria haver viscut sola i no hagués notat la diferència.

Es llevà malhumorada i es posà la bata. A la cuina es preparà un cafè per posar les idees en ordre. La disgustava que no la tingués en compte i la seva sensació d’abandonament augmentava amb cada dia que passava. Havia triat malament però a la seva edat ja no s’hi podia fer res.

Es va dutxar i es va vestir ràpidament. Si més no, el matí el tindria ocupat perquè havia de portar la traducció a l’editorial i aclarir el que no li acabava de fer el pes del resultat de la seva feina. Va mirar per la finestra de la cuina. El sol irreverent de la primavera enlluernava de valent un cel blau sense núvols que ressaltava les cases desarrenglerades de Poblenou. Va agafar una jaqueta texana i la bossa i sortí de casa tot pensant si finalment tindria valor de plantar-li cara al Sergi i explicar-li com la feia sentir. Va travessar la Rambla i continuà pel carrer Llull. A la cantonada amb Llacuna va veure un home entre els contenidors. Primer no li cridà l’atenció. De persones regirant les escombraries se’n veien sovint, sobre tot d’ençà la crisi. Apareixien a qualsevol hora del dia empenyent un carro de supermercat per posar-hi els objectes que podrien revendre. Era una manera digna d’aconseguir uns diners per tirar endavant. Quan la Júlia es va trobar pràcticament davant dels contenidors es va fixar que l’individu havia dipositat acuradament dues grans bosses de paper i que n’havia lligat les nanses amb un llaç. Semblaven un farcell però amb paper. L’home, d’uns vuitanta anys, canvià de posició les bosses fins que semblà satisfet amb el seu emplaçament. Marxà quan la Júlia era just davant dels enormes recipients. Amb la seva curiositat felina no va poder evitar acostar-se als farcells per mirar-se’ls. Hi va descobrir un paperet enganxat que hi deia: “Per a qui ho necessiti. On jo vaig ja no em farà falta”.

Un pressentiment li féu disparar el cor. La Júlia rumià un instant i després, amb passes llargues, seguí l’estrany que continuà caminant pel carrer Llull. L’ancià no era molt ràpid i ella es va trobar darrera seu de seguida.

– Perdoni!- digué sense saber exactament com continuar la conversa.

Els ulls de l’home, rodons i benèvols, s’engrandiren. Davant el silenci de la Júlia l’home demanà.

– Vol res?

– Disculpi que em posi on no em criden… he vist que ha deixat el farcell al costat del contenidor i he llegit el que hi havia escrit. Em pregunto si…- quequejà i continuà- si potser li manca res…

L’home se la va quedar mirant amb una expressió que podia ser de sorpresa o de disgust.

– Ja ho ha llegit. On vaig no necessitaré res. Per això vull donar el contingut de les bosses a qui ho pot haver de menester.

La Júlia començava a sentir-se incòmoda. Potser havia estat una estupidesa parar a aquell home. Què n’havia de fer ella de la vida dels altres!

– Perdoni. Quan he llegit el missatge he pensat que potser vostè…

No va poder acabar de dir res. Se sentí ridícula i tot abaixant el cap començà a caminar cap a la parada de metro on finalment podria amagar la seva vergonya. Tot de sobte es va adonar que de vegades preferia els dies de pluja als de sol. Quan plovia la gent cuitava per arribar al seu destí i no es fixava en els altres i ella podia plorar fins que el cor li digués prou pel carrer sense que ningú li digués res. Com feia unes setmanes, una d’ aquelles tardes que la Júlia es quedava a casa per traduir. El Sergi havia marxat de viatge amb els amics patinadors i ella, entre les quatre parets buides de casa seva, sentia com la vida anava passant i la felicitat l’havia deixada de banda. A mitja tarda s’havia posat a ploure i ella a plorar. El soroll de les gotes contra els vidres no la deixava concentrar-se. O potser era el seu disgust? Tot d’una sentí la necessitat de mullar-se ella i de rentar la seva cara plena de llàgrimes al carrer. Ningú se n’adonaria perquè tots s’arraulien sota el paraigües i s’apressen per aixoplugar-se. La Júlia baixà al carrer i intentà travessar-lo sense fixar-se en el semàfor vermell.

– Noia! Que t’has cansat de la vida?

Es quedà palplantada amb el camió aturat al bell mig del carrer esperant que ella reaccionés.

Però no hi havia cap xàfec aquell dia i la llum del sol mostraria els seus ulls humits.

A l’andana del metro no hi havia pràcticament ningú i es dirigí al darrer banc per seure-hi una estona. Deixaria passar un tren o dos. L’editorial estava oberta fins tard i podia passar-hi en qualsevol moment. Esperaria asserenar-se.

Perdé la noció del temps però algú segué al seu costat i la va treure del seu embadaliment dient:

– Li agrada seure al metro i mirar al terra o és que no es troba bé?

La Júlia girà el cap per fitar el seu interlocutor. Era l’ancià del farcell i ella per segon cop no sabia què dir. Restaren uns instants en silenci fins que l’home digué:

– Tenen quelcom especial les estacions de metro oi? T’hi pots trobar cares conegudes o bé gent diferent cada cop que hi baixes.

La Júlia continuava sense badar boca.

– Fa uns anys m’agradava agafar el metro cada dia a la mateixa hora i observar la gent que hi anava. Alguns feien el mateix recorregut cada dia però la majoria eren rostres nous per a mi. Sempre he pensat que els joves deuen lligar aquí.

A la Júlia se li accelerà el pols. Ella hi havia conegut el Kevin. De fet els dos es veien de tant en tant a l’andana fins que un dia ell li va demanar si volia fer un cafè amb ell.

– Potser sí. – Digué empegueïda.

– Disculpi. Potser ara em poso on no em demanen però, està vostè bé?

La Júlia el mirà directament als ulls i els seus llavis dibuixaren un somriure.

– Això li he demanat jo abans a vostè. Ho recorda?

– Sí. I també que li he contestat xiulant. Em sap greu, normalment no sóc així de sec.

– I jo no sóc tan curiosa… – feu ella per treure ferro a tot plegat.

L’ancià li allargà la mà tot dient.

– Enric Ruíz. Per servir-la senyoreta. O potser senyora?

– Senyora. Estic casada.

– Ja m’ho pensava… una dona tan maca!

– No se’n rigui de mi que avui ja m’he sentit un cop ridícula…

– I això?

– Abans al carrer, quan li he demanat si estava bé…

– Què ha pensat?

La Júlia rumià uns instants abans de dir res.

– Ximpleries meves. Tant se val!

– D’acord doncs. No insistiré.

Dos trens ja havien passat de llarg i el tercer ja estava a punt d’arribar.

– Té vostè pressa?

– Una mica… – mentí Júlia deliberadament.

– Llàstima. La volia convidar a un cafè. Però també en podríem fer un demà, o demà passat… i s’assegura que els seus pensaments fa uns moments eren incorrectes…

La Júlia enrogí. Aquell home semblava llegir-li la ment.

– No ho sé. Tinc un parell de coses a fer…

– Entesos. Miri. Jo l’esperaré aquí a l’andana del metro cada dia d’aquesta setmana a aquesta hora. Si ve i en té ganes farem un cafè. Altrament jo pujaré al tren i observaré els companys de trajecte. Li sembla bé?

La Júlia assentí i pujà al metro que havia arribat. Es quedà observant l’Enric darrere les portes que es tancaven i li va somriure.

Al dia següent la Júlia es llevà sola al llit i pogué assaborir la mandra matinera amb un cafè davant el balcó. La trobada amb l’ancià l’havia feta pensar en sa mare i va decidir escriure-li un mail. Feia temps que no la veia i potser podria visitar-la. Les dues s’havien distanciat perquè la Júlia no va acceptar mai que ella s’oposés al seu matrimoni amb el Sergi. “No fa per tu Júlia! No teniu res en comú i et farà infeliç com ho va fer ton pare amb mi!”. No obstant ella no estava per enraonies. Als trenta llargs va tenir por de quedar sola i va signar uns papers que, com es va adonar temps després, no servien per mantenir cap flama viva. Va seure davant l’ordinador i va redactar un missatge afectuós. Va rebre una resposta quan s’estava vestint. Sa mare la convidava a passar unes setmanes amb ella a Margate. Una imatge tendra d’una dona gran amb trossa i mig arrugada la va empènyer a contestar el correu d’immediat per acceptar la invitació. Ben mirat necessitava desemboirar-se i reflexionar. El Sergi ni tan sols s’adonaria de la seva absència. Treballà una estona i cap a les dotze sentí desassossec. Es posà les sabates i anà cap a la parada de Llacuna. Baixà els esglaons poc a poc com si tingués por de no trobar-hi qui esperava. Quina sensació més coneguda! Durant mesos havia fet el mateix desitjant veure-hi el Kevin i ell havia esdevingut l’únic toc de color en la seva vida grisa. Fer una cervesa plegats trobar-se al vespre amb ell al parc l’omplia d’energia i la feien sentir viva altre cop.

Al final de l’andana hi veié l’Enric còmodament assegut. Amb una gran rialla s’hi acostà i quan fou al seu costat digué:

– Cafè?

– Cafè! – digué ell tot estirant un braç cap a ella per tal que l’ajudés a aixecar-se.

Triaren un local poc il·luminat de la Rambla del Poblenou i començaren a parlar de la crisi i de política, del temps i del Barça i de les seves aficions. Al cap d’una estona, quan ja tots dos tenien la sensació que es coneixien feia anys, l’Enric demanà:

– Júlia. Què vas pensar quan vas llegir la nota del paquet que vaig deixar al costat del contenidor?

La Júlia deixà passar uns segons i incapaç d’empescar-se una mentida respongué:

– Amb tota sinceritat?

– Sí, amb tota sinceritat.

– Doncs vaig pensar que potser havia pensat en el suïcidi.

L’Enric arrufà les celles.

– I com és que et va passar pel cap Júlia?

– No ho sé. Diuen que els que es volen suïcidar ho endrecen tot abans de fer-ho. Vostè semblava tan acurat a l’hora de posar les bosses al costat del contenidor… i després el missatge: “allà on vaig ja no ho necessitaré”…

Hi hagué un silenci que la Júlia no sabia interpretar.

– I si et digués ara que sí era la meva intenció?

Respirà profundament i el llambregà. Tot mirant la tassa respongué.

– Suposo que em sorprendria. No sembla la mena de persona que se suïcida.

– Vostè tampoc. – Feu ell sec.

– Jo! Jo no ho he pensat pas mai!

– De debò?

– Només de vegades, quan estic molt trista em demano quin sentit té la meva vida si em sento buida.

– Ho veu… exactament com jo quan vaig deixar les bosses…

– Però jo no penso en el suïcidi…

– Vostè és jove. Pot canviar de vida si no li agrada la que té. Pot intentar trobar-li un sentit…jo ja la he viscuda i ara estic cansat.

– Vol dir que encara té la intenció de suïcidar-se?

– No. Ja no.

– I què ho fa això?

– Doncs senzillament que ahir em vaig adonar que encara que hagi perdut la meva dona i el meu negoci la meva vida sigui insignificant, encara puc canviar quelcom al meu voltant. Quelcom que no m’agrada per petit que sigui.

Aquella tarda s’acomiadaren dient que es tornarien a veure’s aviat i tot anant cap a casa la Júlia pensà que l’Enric tenia raó. Podia viure per canviar quelcom i per començaria per la vellesa solitària de dos ancians.