Altre cop sentí unes veus cridaneres i obrí els ulls. La passejada pel barri copte amb la Bushra i la compra posterior l’havien deixada esmaperduda. Ja gairebé no sabia si acusava la calor sufocant, la gran sensació de sequedat, o el bombardeig insaciable de preguntes de la seva única amiga, que l’assetjava amb àvida curiositat. Es va aixecar del llit i va anar cap al menjador. La finestra, aclaparada per la cortina blau fosc, provocava un efecte blavenc sobre la cambra que tranquil·litzava la Laura i li recordava el mar que li quedava tan llunyà.

L’Ahmed no tornaria fins tard. Ara ja havia començat a fer amics a la feina i sortia amb ells a l’hora de dinar. Al vespre, de vegades també li trucava per dir-li que no l’esperés per sopar. No compartia la vida social amb la seva dona. Barrejar esferes no era gaire comú a Egipte. Va pensar d’anar a la cuina on l’esperaven els deures. Havia d’aprendre els principis de la gastronomia àrab, altrament decebria la família del seu marit. Malgrat tot, preferia romandre a la sala d’estar. Va treure de la calaixera el seu manual d’àrab, i asseguda a la cadira va començar a estudiar l’abjat. Va repassar totes les lletres. Allò que la nun i la ta lligades a altres lletres només es distingissin per la quantitat de punts que portaven a sobre era confús. Altres signes també s’assemblaven i només els punts els diferenciaven. Un cop repassat l’abjat va fer un primer exercici de lectoescriptura ajudada d’un diccionari. Era relaxant poder seure a la taula a fer deures. Aquell interval de temps que el seu marit li havia regalat inconscientment era un moment preciós del dia. Seure i aprendre. No ho havia pogut fer mai. De menuda li agradava molt anar a l’escola. Però quan arribava a casa, sa mare li engegava quatre crits si veia sa filla obrir els quaderns d’escola. «¡Laura, desgrasiá! ¡Qué hases con esas pamplinas cuando tu madre tiene las manos llenas de callosidades de tanto fregá el bar! Ya te estás viniendo a ayudarme. A ver si te crees que nos hemos venido para aquí tu padre y yo pa que nos salgas una vaga!». Als deu anys ja no tenia temps per repassar per a l’escola. I als onze va desaparèixer el seu pare. Va marxar un dia i no va tornar. Aquesta va ser la versió de sa mare.

Passà el temps volant fins que el telèfon sonà,irreversible. S’aixecà per agafar-lo al rebedor.

—Hola, Laura. Com estàs?

—Bé, gràcies. I tu? Com va la feina?

—Molt bé. Escolta, recordes el Sergei? Aquell rus que et va portar el moneder que t’havies deixat sobre la taula al cafè?

—Sí, és clar que el recordo.

—Doncs ha vingut avui a entrevistar algú aquí i ens hem vist. L’he convidat a sopar, si no et fa res…

—No, és clar que no em fa res. Tinc ganes de parlar amb gent. És molt bona idea. Vols que prepari quelcom?

—No. No ens hi podem arriscar. L’he convidat a sopar al restaurant. És prop de casa, a la vora del Nil. Ja veuràs com t’agradarà.

—Ho sabré trobar?

—Segur. Camina recte pel carrer Lofti Hassauna en direcció al Nil fins a la plaça. Tira després com si volguessis agafar el carrer Tahrir i queda’t el més prop del riu que puguis. Allà hi ha nombrosos restaurants. El que he triat jo té les taules i les cadires blaves. Quan el vegis seus a la terrassa. Jo arribaré més tard.

—A quina hora heu quedat?

—A les deu.

—Escolta, ara he de tornar a la cuina. Ens veiem després. T’estimo.

La Laura mirà el rellotge. Eren dos quarts de nou. Es va arreglar, va tornar als llibres durant una estona i va marxar suficientment d’hora per arribar la primera. A aquella hora del vespre l’aire era més respirable, lliure del núvol de gasos que desprenen tants cotxes. Els que circulaven, tanmateix, avançaven anàrquics esquivant els carros amb mules i imposant amb els clàxons el dret a infringir les regles de trànsit. Enmig d’aquella jungla, els semàfors tenien una funció purament simbòlica, i la Laura va haver de travessar la via amb quatre ulls.

La terrassa era fàcilment distingible. Amb taules i cadires blaves ressaltava visiblement. Va entrar per veure si hi veia el seu marit o el rus. No hi havia ningú conegut. Només el que semblaven famílies o grups d’amics gaudint d’un sopar que, de ben segur, no devia ser econòmic. Va sortir i va seure en una taula. Un cambrer vestit amb camisa blanca, americana negra i corbata li va preguntar què volia prendre. Va demanar una ampolla d’aigua perquè era el menys car. No portava gaires diners per no haver de tocar els seus estalvis. Anava fent amb el que li donava l’Ahmed, que era poc generós.

El cambrer portà la comanda. La Laura en va fer un primer glop amb la vista posada al Nil, que en aquella hora foscant adquiria el seu caire misteriós. El riu li retornà la promesa que s’havia posat a la maleta en emprendre la seva aventura cap a una nova vida. El Caire era exotisme i llibertat. A Gavà l’havien reduïda a ser cambrera de bar i escarràs a les ordres de sa mare. Conèixer l’Ahmed li va obrir una porta aquell únic estiu de la seva vida que passar a Ceuta amb la seva tieta. Al Caire hi tenia el seu marit; a Gavà només li quedaven poques amistats. Va somriure en veure unes nenes en uniforme enjogassades amb una baldufa a la taula del costat. Ella havia deixat els jocs puerils de banda per satisfer les necessitats d’un negoci que sa mare va tirar endavant amb el seu ajut. Li havia costat la infantesa i no volia perdre també la joventut.

Aquell va ser l’argument que va presentar al Moisés quan va intentar convèncer-la de que no marxés amb el seu marit. Era un bon amic. L’únic, potser, de la seva vida. La seva amistat il·lícita havia sobreviscut totes les proves de foc. Intentava recordar quantes vegades aquella relació els havia portat problemes, quan la veu del Sergei la va tornar al present.

—Hola, Laura! Fa estona que esperes?

—No gaire, no. De fet, tot just m’han portat l’aigua.

— Doncs ja gairebé te l’has acabada…

—És aquesta sequedat terrible. Sento que em deshidrato per instants…

La Laura demanà una altra ampolla. Al cap d’uns instants, el mateix noi d’abans va aparèixer portant a la safata l’aigua, enclaustrada com el geni de la llàntia, i una llauna de Birrel. La cervesa sense alcohol que bevia mig Egipte i que produïa, sàviament, l’empresa Heineken.

—Shukran shasilan! —va fer la Laura.

—La shukran a la washib! —va fer el cambrer amb una reverència.

—Fa un temps agradable a aquesta hora, no trobes? —digué mentre obria la llauna.

—Sí i tant! Ara és quan el Caire em sembla més bonic. No es veu tan brut, ni es nota la pols i la sorra a l’aire. Llàstima que no tinc gaires oportunitats de poder sortir a aquestes hores. L’Ahmed arriba tard i cansat a casa, i la meva veïna Bushra només desatén el seu marit de tant en tant. Durant el dia ens passem moltes hores plegades. Però quan el marit arriba a casa, ella està per ell.

—Tradició musulmana.

—Suposo.

—Què et sembla el Caire fins ara? T’adaptes bé a la vida d’aquí?

—M’adaptaria si parlés l’àrab, que és el que més necessito per ara.

Va aparèixer de nou el cambrer portant-los un menú en àrab. El rus observava perplex com la Laura mirava atentament les lletres.

—Saps llegir?

—N’estic aprenent. L’Ahmed diu que només necessito saber parlar l’àrab, però jo crec que per ser autònoma del tot em cal saber-lo llegir i escriure.

-—I què penses fer?

—De moment, amb la Bushra hem comprat un manual i estic fent els exercicis corresponents. Però avanço molt lentament. De fet, vaig tan lenta que crec que aprendré abans a cuinar els plats d’aquí. Tot i que a mi la cuina no se’m dóna gaire bé. Imagina’t! I això que a Gavà cuinava per als clients. Però el que preparàvem era senzill. La cuina àrab és molt més elaborada…

—Has pensat d’anar a alguna escola a aprendre l’àrab?

—No sé si li faria gaire gràcia a l’Ahmed. M’ha passat pel cap sí. M’ajudaria en el meu dia a dia i hi coneixeria gent.

—El teu francès és molt bo.

—D’aquella manera. Tu sí que, per força, deus dominar uns quants idiomes, oi?

—Tres i mig només. El rus i l’anglès els sé bé. El francès el vaig aprendre a l’escola de segona llengua materna quan vivíem a Rússia, i l’àrab l’estic aprenent amb les meves estades aquí.

Van continuar parlant de la seva feina. El Sergei intentava interrompre el fil de la conversa per esbrinar més sobre la Laura. La perspectiva d’una espanyola al Caire li semblava d’allò més interessant. Però ella menystenia la seva pròpia opinió. Es considerava una persona poc instruïda.

—Hola! Sento molt el retard! —es disculpà l’Ahmed fent un petó a la Laura—. Un dels cuiners ha cremat el plat principal i teníem clients importants. No ens quedava perca fresca i ens l’han hagut de portar d’un altre hotel. Sort que entre nosaltres ens ajudem.

—Doncs quina vetllada has tingut avui, no? —va fer la Laura, amb uns ulls com unes taronges. Comparat amb el seu avorrit dia, qualsevol incident a l’hotel li semblava una gran notícia digna de la portada del diari principal del Caire.

—Quina nit més bonica! —va fer el nouvingut.

—Sí. Abans ho comentàvem amb la Laura. La nit fa que el Caire sigui més màgic encara.

—Feia temps que volia gaudir d’un sopar prop del Nil. Alguns vespres, de camí a casa, passo per aquí i observo la gent a les terrasses contemplant els creuers i penso: «un dia has de venir a sopar aquí amb la Laura».

—Ara sentiré que faig d’espelma!

—No! —va refutar ella—. No t’hi sentis. L’Ahmed i jo no fem gaire vida social aquí i ens agrada parlar amb gent. Jo pràcticament només tinc dues persones amb qui conversar, l’Ahmed i la Bushra.

—I la informació que li donem és, evidentment, repetitiva i limitada… —ironitzava l’Ahmed jovialment.

—Home!, la teva rutina és més emocionant que la de la Bushra… Ets l’encarregat de la cuina d’un hotel de luxe. Ella s’ha quedat de mestressa de casa… tot i que va anar a la universitat, sabeu?…

—Sí, però ara prefereix cuidar del seu marit, oi? —va desviar l’Ahmed—. No et deixis enlluernar per la carrera de la nostra veïna. No tot és anar a la universitat en aquesta vida.

—Probablement no. Però m’hauria agradat continuar els meus estudis. I em fa molt contenta veure que hi ha dones que s’han pogut formar i que tenen ments més obertes que la meva, que m’he passat la vida tancada al bar familiar.

—Ei, però ara ja no cal que treballis a desgrat! Tens temps per tu, pots quedar amb la teva amiga, pots dedicar-te més a la teva pròpia casa…

—Sí, tens raó. Però potser trobo a faltar tenir un objectiu. Per això se’m fa estrany que la Bushra hagi deixat la feina i no l’enyori. Jo voldria tornar a treballar.

—Què dius! Com vols treballar si no saps àrab? Trobar feina serà impossible sense la llengua… —la dissuadia l’Ahmed.

El Sergei va percebre que allò podia convertir-se en una baralla familiar i va canviar de tema.

—I tu, Ahmed? Com t’estàs adaptant a la vida al Caire? Ets d’aquí?

—No i sí. Bona part de la meva família és egípcia. Però quan jo era petit vam haver de marxar al Marroc.

—Per feina?

—Ma mare de jove tenia el cap ple d’ocellets i es va posar en assumptes que no li pertocaven. Quan va conèixer a mon pare es va decidir que el millor seria canviar de país i mantenir-la allunyada de segons quines idees i influències.

—Quines idees? —va preguntar la Laura, encuriosida.

—Tant se val! Eren només ximpleries…

No hi va voler insistir. Coneixia les respostes seques de l’Ahmed. El convidat va mirar la Laura amb ulls comprensius. Com a reporter sabia com d’important era satisfer la curiositat.

Una lleugera brisa va refrescar l’ambient i va portar altres temes de conversa en aquell vespre que per a la Laura representava la primera escapada de l’àmbit purament familiar. En acabar el sopar, van decidir que havien de tornar a repetir l’experiència i s’acomiadaren efusivament. Agafats per la mà, l’Ahmed i la Laura van tornar cap a casa sense parlar, assaborint la companyia mútua en el silenci permès entre còmplices. Un cop tancada la porta de la llar, l’Ahmed s’endugué la Laura al dormitori. I entre carícies i paraules dolces, la va fer sentir altre cop la noia més afortunada de tot Ceuta. La que havia robat el cor al moro més guapo de la ciutat híbrida l’estiu més meravellós de la seva vida.

***************

 

El Ramon mirava contínuament el rellotge de la paret de davant seu, però tenia la impressió que no passava l’estona. A l’aula tots els alumnes, dispersats per la sala en forma d’amfiteatre, observaven el plec de fotocòpies que ell els havia repartit i llegien el text o bé s’entretenien parlant amb el company. De tant en tant, vigilaven el mestre amb un cop d’ull i deixaven anar un somriure sorneguer.

Definitivament, la jovenalla d’avui dia era ben irreverent i ell cada cop tenia menys ganes de fer-los classe. Al cap i a la fi, els seus alumnes no hi posaven gens d’interès. Només estudiaven per als exàmens, no tenien retentiva i oblidaven immediatament allò que havien après.

Aquell dia, però, el Ramon estava més pendent de la porta d’entrada que no pas del rellotge. Com més minuts passaven, més es confirmava la seva sospita que la Sara, una de les poques alumnes que l’escoltaven amb atenció i que, a més a més, tenia talent, no arribaria.

La vigilava des que l’havia coneguda. El seu esguard i el seu somriure franc li recordaven la Judit. La mateixa mirada encuriosida, i aquell seu caminar amb les passes juntes, com si intentés no fer soroll.

S’entretenia fent veure que fullejava també el text que havia donat als seus alumnes, sense deixar de pensar que la Sara potser havia caigut malalta. Era estrany, però, perquè el dia anterior feia bona cara. A més, la lliçó era tard i no podia haver quedat adormida. La seva absència el feia posar nerviós. L’abellia passar per la cafeteria i asseure’s al costat seu per xerrar una estona. Però avui no podria. Hauria de fer el seu cafè sense la companyia d’algú agradable.

A dos quarts de tres acabà la lliçó. El Ramon, alleujat, guardà els fulls dintre la cartera i s’acomiadà de l’alumnat rutinàriament. Pràcticament ningú no li respongué. Feia només deu anys, quan el professor marxava de l’aula els deixebles solien retornar-li la salutació o l’aplaudien al final de la sessió. Això ja feia temps que s’havia acabat. Els estudiants moderns reflectien només una total indiferència i incredulitat. La majoria el veien com una figura obsoleta i completament prescindible, convençuts com estaven de poder trobar tota la informació necessària per a la carrera a Internet. «Tots són una colla d’internautes autistes», considerava el mestre.

Tot baixant per les escales del metro, li vingué al cap que ell també s’estava convertint en un autista. Pràcticament no sortia del seu cau. Quan havia estat l’última vegada que havia vist l’Eduard? o el Daniel i la seva dona? Tots els amics tenien vides autèntiques, mentre que ell només vegetava.

Va arribar al Parc de la Ciutadella. Feia un dia rúfol, però caminar li venia de gust. Va travessar el recinte per sortir al passeig d’Isabel II i continuar fins a Colom. Com sempre, hi havia dotzenes de turistes deambulant al voltant de la columna i l’estàtua. Evidentment, ignoraven que per als nascuts als anys seixanta aquell monument fos un bastió d’una Barcelona desapareguda. Al Ramon, però, ja li estaven bé els canvis de la ciutat. Per fi estava oberta al mar i els ciutadans podien gaudir de la platja sense necessitat d’agafar el cotxe.

Passejar el feia sentir jove. Va decidir tirar Rambla amunt per caminar una estona pel Passeig de Gràcia. El que havia estat prop de l’antiga Riera d’en Mallà en una època que li era aliena, s’havia convertit en primer carrer comercial per als àvids compradors estrangers. Es va aturar a la casa Batlló per contemplar-la durant uns minuts. Potser era aquell edifici, precisament, la raó que el mantenia allunyat del centre. Era el preferit de la Judit. I mentre admirava la seva arquitectura, li feia l’estranya i dolorosa sensació que la veuria aparèixer a ella en qualsevol instant.

La Judit no envelliria mai. No obstant, això no era cap consol.

El Passeig de Gràcia, com sempre, també estava ple de turistes prenent refrescos a les terrasses. El Ramon es fixà en una colla de nois asseguts en una taula que assaborien una sangria. «Renoi! A les quatre ja aniran ben contents.» Però la joventut ho permetia tot! Fins i tot el pitjor dels estats d’intoxicació etílica. Molts d’aquells joves potser acabarien la nit anant de gairell i cridant incongruències pel carrer. Tanmateix, com que eren turistes i deixaven divises ningú no se’ls miraria malament. I és que feia anys que Barcelona semblava un abocador incontrolat per a tots aquells que cercaven una vàlvula d’escapament a la seva vida.

I ell? On podia anar ell? De moment, a casa seva. Tornà enrere i en uns vint-i-cinc minuts arribava al carrer Princesa. Una gran porta pintada de marró feia pensar que els habitatges de dintre devien ser mansions senyorials, però ell trobava que el seu pis no ho era gens. El primer tram d’escala estava ben arreglat. S’havia donat una mà de pintura a les parets de l’entrada i estava degudament il·luminada. Quan es deixava enrere el primer replà, però, el color de les parets canviava rotundament a un to granat completament deslluït.

Posà la clau al pany, la girà mitja volta i la porta s’obrí fàcilment. Al capdavall, tampoc no posseïa res que convingués protegir. D’objectes de luxe no n’hi havia. El més valuós que es podrien endur els lladres seria el televisor de pantalla plana. A banda d’aquell aparell, l’únic que valia la pena era la nevera, i quins malfactors estarien disposats a baixar tres plantes carregats amb un electrodomèstic de segona mà que, per molt bo que fos, s’hauria de mal vendre a qualsevol botigota? Mal negoci robar al seu pis.

Encengué el llum del rebedor i deixà les claus sobre un petit moble a l’esquerra que li havia regalat l’Eduard. Ell no tenia ganes de dedicar-se a la decoració. Què en diria el seu amic Sebastià si visités el pis? Que li faltava un toc femení, definitivament.

Va anar a la cuina per servir-se un got de llet, que assaborí lentament i de peu dret. Feia dia d’anar a comprar quelcom al xinès per endur-s’ho a casa.

Tot just tornava a posar-se l’abric quan sonà el timbre de la porta. Esperà a sentir-lo de nou per assegurar-se’n. Potser algú s’havia equivocat. A aquella hora, qui li havia de voler fer una visita?

En obrir la porta, un noi ros relativament jove li somrigué d’orella a orella. «Deu ser un mormó que em vol convèncer de canviar d’orientació religiosa», recelà el Ramon.

—Bona tarda! —el saludà el noi amb un accent marcadament francès.

—Bona tarda —respongué ell amb cara d’expectativa.

—Sóc el Pierre, el seu nou veí. Visc sobre el seu pis, al tercer, sap? Fa poc que m’he mudat.

—Encantat. Jo sóc el Ramon. Puc fer quelcom per vostè? —Sonà sincerament groller, però havia decidit marxar i volia acabar aquella conversa de seguida.

—Sí, de fet sí. Bé, jo… voldria disculpar-me, primer de tot.

El mirà fixament als ulls. Què podia haver fet el noi per disculpar-se?

—Bé, és que jo he comès un petit error.

—No l’entenc.

—Miri, jo m’he instal·lat al pis de dalt…, però com que l’apartament és tan gran he decidit llogar-ne dues habitacions.

—Em sembla fantàstic. I això què té a veure amb mi, si es pot saber?

—Doncs res…, que quan vaig posar l’anunci a Internet, en lloc de dir que vivia al tercer vaig dir que vivia al segon. I ara tots els que vulguin veure el pis trucaran a la seva porta.

El Ramon es va fer el càrrec de la situació. «Un d’aquells estrangers que busquen pis i en relloguen mitja superfície. Perquè un apartament de quatre cambres fóra massa gàbia per a tan poc ocell i massa despesa innecessària. I molt probablement, ell es quedarà el dormitori més gran, cobrarà un mínim de dos-cents o tres-cents euros per la resta d’habitacions i acabarà pagant un lloguer pràcticament ridícul. Un negoci rodó i poc controlat.»

—Entenc. Ho tindré en compte i els reenviaré al seu pis, no hi pateixi. Espero que no organitzi cap visita a altes hores de la matinada…

El noi rigué nerviós.

—No, és clar que no. Seran de les tres a les vuit, que és quan jo treballo.

—Doncs no s’hi amoïni, que ja ho tinc en compte.

—Fantàstic. Moltes gràcies pel seu temps. Em penso que l’he enganxat a punt de sortit.

—Doncs sí. De fet, estava a punt d’anar a comprar-me quelcom al xinès.

—El menjar xinès és fabulós!

El Ramon se’l mirà de cap a peus. O bé aquell noi pretenia ser amable o perdia oli i li estava tirant els trastos. Tant se valia. No tenia ganes d’esbrinar-ho.

—Li fa res que l’acompanyi? A mi també m’agrada el menjar xinès i encara no sé on hi ha bons restaurants per aquí a la vora.

S’ho va rumiar. No li feia gràcia la companyia, però era la millor medicina contra la seva solitud i el seu pèssim humor. Havia de tornar a relacionar-se.

—Si vol, acompanyi’m. El restaurant on vaig no és gran cosa, però el xop suei està força bo.

El Pierre passà tot l’àpat explicant, com en estat d’embriaguesa, el motiu de la seva estada a Barcelona. Es guanyava la vida fent propaganda dels esdeveniments de la ciutat i en les estones lliures es dedicava a la pintura.

—I què pinta?

—Principalment cares.

—Cares? —repetí sorprès el Ramon.

—Sí, cares.

—Puc preguntar-li per quin motiu pinta cares? Per què no pinta paisatges?

—Les cares són més interessants. Quan veiem un rostre, aquest ens transmet automàticament una determinada sensació. Associem amb aquella persona unes determinades qualitats, que pot o no tenir. Però si només veiem el retrat no ho sabrem mai. Ens quedarem amb aquella impressió que ens provoca la pintura.

—No és una mica frustrant?

—Frustrant? El què?

—Precisament això, no arribar mai a saber si aquella cara realment revela el veritable caràcter d’una persona.

—Això depèn. De vegades arribo a conèixer-la. Veig una cara que m’interessa i li demano si la puc pintar.

—Així com així?

—Sí. Per què no? Quin mal hi ha?

—No cap, però com reacciona la gent? S’ho pren bé?

—La majoria sí. Els afalaga que els vulgui pintar, que trobi la seva fesomia prou interessant, i per això es deixen retratar. Tots som una mica narcisistes, en el fons.

El Ramon recollí amb la forquilla la resta del xop suei que no aconseguia agafar amb els pals. Ell no es considerava narcisista Feia anys que passava desapercebut, i no li sabia pas gens de greu.

—Doncs jo prefereixo ser invisible. I de vegades penso que ho sóc i tot. De fet, fa anys que tinc un somni recurrent. Passejo per Ciutat Vella amb l’estómac buit i entro a un dels nombrosos establiments d’alimentació dels seus carrerons foscos. Els dependents no m’atenen. Torno a preguntar educadament el preu d’un producte, però no obtinc resposta. Empipat, crido al dependent per demanar-li que em cobri la compra. Però l’home, que ni em veu, agafa els objectes que he posat al taulell i els deixa altre cop a les prestatgeries. Llavors, enrabiat, busco un altre establiment, i torna a passar exactament el mateix. A l’últim arribo a la conclusió que sóc invisible. I aquest sol ser el final del meu somni. Em desperto i no sé si he d’estar sorprès, angoixat, content, o si realment he de canviar de vida.

—Bona pregunta. I vostè a què es dedica?

—Endevini-ho.

—És escriptor.

—Escriptor?

—Sí. És el que he pensat quan l’he vist, que potser és escriptor.

—Em sento afalagat. La vida dels escriptors deu ser bohèmia i apassionant. Però el decebré. Sóc professor de traducció a la Universitat.

—Professor? Això també és força interessant.

—Li sembla interessant? Doncs cregui’m que no ho és gens.

—Està sempre envoltat de gent jove.

—Això li sembla estimulant? La gent jove? Si encara no té experiència…

—Però té energia!

—Però l’energia sola no va enlloc si no està ben canalitzada, Per desgràcia, la majoria de joves d’avui dia només la fa servir per anar a la discoteca a bellugar-se sota l’efecte perniciós de l’alcohol o les drogues.

—Això pensa dels que l’han de jubilar, dels que són el seu pla de pensions?

—Pla de pensions? A nosaltres no ens retirarà mai ningú. Si hem d’esperar que ens jubili aquesta jovenalla que puja, ja estem ben posats!

El Pierre somrigué. Un altre detractor de la joventut. Potser tindria l’oportunitat de fer-lo canviar d’opinió.

***************

Pujà escales amunt a tota pastilla. Li quedava el temps just de deixar la carpeta, menjar una poma, posar-se les vambes i anar a la classe de conducció. Tan bon punt entrà al pis es va desempallegar de la jaqueta i va deixar la bossa pesada sobre una cadira del passadís. Un cop al bany es va rentar les mans tot mirar-se al mirall. Anava un pèl despentinada, però no tenia temps per arreglar-ho. A la cuina va triar una poma i hi va clavar dues mossegades. Després es va calçar les vambes que tenia guardades en un armari-sabater a l’habitació del centre. I en tornar a agafar la bossa, no ho va poder evitar i va prendre el mòbil amb l’esperança de trobar-hi un missatge del Raül. No en tenia cap. I això que ella ja n’hi havia enviat tres només per demanar-li com estava. Si no els havia rebut era inútil enviar-ne un quart. I si els havia llegit i no responia, també, perquè volia dir que passava d’ella. No hauria haver-se’n anat al llit amb ell tan irreflexivament. No ho feia mai, això. Però li havia semblat tan encantador amb els cabells rossos, els ulls clars i el seu aspecte descurat de noi maldestre i no acabat de fer… El seu somriure sensible l’havia engalipat. Potser s’havia equivocat.

A Llacuna amb Roc Boronat l’esperava el seu instructor de cotxe.

—Bona tarda, Sara. Com anem?

—D’aquella manera. Estic una mica nerviosa avui perquè demà tinc examen. Suposo que ho notaràs…

—A veure, doncs.

Com sempre, va canviar de marxes massa lenta. I a la rotonda de Colom es va desviar del seu carril i va acabar ficant-se al del mig sense senyalitzar. L’instructor anava mig remugant, i als tres quarts d’hora ja estava visiblement malhumorat. La Sara també. Aquelles classes li costaven un gran sou. A més de la feina al Zara havia de fer de mainadera els caps de setmana. No li quedava ni temps per esbargir-se.

Un cop a Poblenou, el monitor li va fer donar un parell de voltes més. A la cruïlla del carrer Roc Boronat amb Doctor Trueta la Sara va fer una parada massa llarga per cedir el pas. L’instructor, veient que l’aprenenta no es decidia a arrencar el cotxe, no va poder evitar l’emprenyada i va deixar anar uns sospirs que a la Sara li van fer venir ganes de plorar.

Va baixar del cotxe desanimada. Li agradava conduir però era un desastre al volant. El carnet, però, el necessitaria ben aviat perquè li havien ofert una feina d’intèrpret els caps de setmana i s’hauria de desplaçar. Ben mirat, amb la nova feina guanyaria més amb unes hores dissabtes i diumenges que amb tota la setmana a la botiga. Així, doncs, l’esforç pagava la pena. O això havia pensat al principi.

Va donar una volta per desemboirar-se. En el precís moment en què volia tornar a casa va sonar el mòbil.

—Júlia, hola! Què tal?

—Bé. Escolta, és l’aniversari d’un amic d’una amiga i han organitzat una festa a Gràcia aquesta nit. T’hi apuntes?

—Uf! Estic rebentada i de mal humor. Amb les classes de conducció no progresso; ahir a la feina ens va caure la bronca perquè ens han tornat a robar molt de gènere; i per rematar, no he estudiat prou per a l’examen de la setmana vinent.

—Sara! T’anirà bé sortir… Només seràs jove una vegada.

—No ho sé. On és la festa?

—A Gràcia, prop de Joanic. Agafes la línia groga i en un moment hi arribes.

—Passa’m un sms amb l’adreça i m’ho penso…

—D’acord… Ara te l’envio.

A les deu del vespre la Sara entrava a l’edifici del Torrent de l’Olla seguint les indicacions de la Julia. Hi havia força joves bevent i conversant i un parell de convidats semblaven estrangers. Els pisos compartits podien ser l’espai idoni per conèixer gent d’altres països i intercanviar vivències i punts de vista diferents.

Es va servir un suc de taronja, va arreplegar quatre patates de bossa i va decidir donar un cop d’ull a tot el pis, un habitatge gran però allargassat, ombrívol i senyorial. Algunes de les habitacions tenien balcó. Era agradable per a tenir-hi plantes. Tanmateix, la proximitat a la casa veïna devia impedir de fer gaire vida en aquell apèndix de l’habitacle. En una de les cinc habitacions del pis la Sara hi va trobar la Júlia conversant amb un noi.

—Ei Sara, has vingut! Ets tota una campiona. Mira, et presento l’Albert, estudiant de Medicina.

—Hola! —el va saludar amb un somriure.

El noi es va atansar i li va fer dos petons.

—I tu què fas?

—El mateix que la Júlia. Estudio Traducció.

—Això sí que té futur. Trobaràs feina aviat!

—De fet, la Sara ja ha tingut una bona oferta. Li ha vingut de la universitat mateix. Un dels professors es va adonar de seguida del que valia i li va proporcionar un contacte per concertar una entrevista. Dintre d’uns mesos ja la tindrem treballant de debò…

—Caram, doncs, això sí que és fabulós! Jo no tinc tantes possibilitats. Em passaré anys d’interí o treballant en alguna mútua privada. Però abans hauré de patir les privacions econòmiques dels que han de pencar als restaurants, als bars o com jo de mecànic. I sort que els meus pares em donen una quantitat cada mes, altrament m’ho passaria ben magre… Ja pots estar contenta de la sort que tens. No deuràs una fortuna a la teva família…

—No, no la deuré perquè no en tinc, de família… no pròpiament dita.

L’Albert es va empassar de cop l’oliva del seu Martini. Havia volgut elogiar la noia, però no havia estat oportú enfocant el tema… Esperava no haver despertat cap record dolorós.

—Em sap greu això de la teva família…—quequejà—. Ja veig que l’he espifiada. Quin mal començament, oi?

—No passa res. Ho tinc més que superat. Tinc un padrastre que em va passant el mínim i jo em guanyo la resta. El pis és meu. I com que no pago lloguer, les despeses les cobreixo bé amb el sou que guanyo a la botiga. Els extres ja són una altra cosa…

—Ja t’han presentat tot el personal de la casa? —féu ell en un intent de fugir del tema que havia encetat inoportunament.

—No. De fet, tot just he arribat….

—Doncs serveix-te més beguda que ara coneixeràs la fauna del nostre pis!

La va estirar del braç fins a la cuina. Allí li va presentar la Mònica, infermera de l’hospital i xicota d’un altre habitant de la casa amb un nom que no va poder recordar. A la cuina només hi havia tres persones, enfeinades preparant plats d’amanida. La Sara se’n va acomiadar amb timidesa.

A la cambra del davant, un grupet seia a terra al voltant d’un gran llit on un noi de cabells llargs tocava la guitarra.

—Aquest és l’Estanislav. Estudia al conservatori i és aquí per un semestre. Fa dos mesos que viu amb nosaltres i ja sap parlar una mica de català. Quan deixi de tocar te’l presentaré. És l’únic que no es dedica, ni es vol dedicar, al món de la salut. Molt refrescant, perquè altrament només parlaríem de la vida a l’hospital…

A la següent habitació, la de l’Albert, les parets eren plenes de fotografies d’ell en indrets exòtics. Una parelleta s’estava fora al balcó gaudint del aire nocturn. La Sara va repassar ràpidament els paisatges.

—Com has viatjat!, quina sort! I això que dius que el sou d’interí és una misèria…

—Els viatges me’ls pago amb la feina a l’hospital. Però també redacto foto-reportatges i de vegades aconsegueixo vendre’ls…

—Foto-reportatges! Que interessant! I en quin idioma els escrius?

—Anglès.

—Potser jo també podria intentar-ho…, per guanyar uns diners extra. I per sortir una mica… No he pogut viatjar gaire, jo.

—Doncs ja veurem què hi podem fer…

El noi del balcó es va apropar de manera sospitosa a la noia i ella no va fer res per evitar-ho. L’Albert va agafar de la mà la Sara, i la va estirar fora de l’habitació.

—Deixem aquests dos sols una estona, que sembla que s’entenen prou bé.

La propera habitació semblava un camp de batalla. El llit de matrimoni dominava clarament l’espai però quedava mig disfressat per la quantitat d’objectes que s’hi amuntegaven. Al terra hi havia caixes de cartró plenes de roba i llibres que encara no s’havien col·locat a les prestatgeries. A les lleixes, que recorrien dos panys de paret, l’únic que s’hi havia posat eren un parell de samarretes brutes i mal doblegades.

A un cantó de l’habitació un noi alt i prim parlava animadament amb una noia de cabells llargs fins la cintura. A la Sara, quan el va veure, li va fer el cor un salt.

—Mira, Sara —li va avançar l’Albert—, aquest és un altre dels de la colla de l’hospital, el Raül. Ja fa un temps que viu aquí, però encara no s’ha instal·lat del tot, com pots veure. Aquest estil “provisori” el fa sentir més lliure.

L’Albert va cridar el Raül, que desvià per uns instants l’atenció de l’escot de la rossa exuberant i albirà una Sara incòmoda. Aquesta no va tenir temps de reacció perquè l’Albert, agafant-la pel braç, ja l’havia portada davant de tots dos.

—Us presento. Raül, aquesta és la Sara.

—Sí, ja ho sé, ja ens coneixem… Ei, què hi fas per aquí?

El Raül no havia d’haver revelat tanta familiaritat, pensà la Sara. Podia semblar com si ella hagués estat una presa fàcil d’un caçador de mena. No era la impressió correcta de cara a l’Albert.

—I això? —l’Albert volia esbrinar la mirada de la Sara.

—No res, un vespre vàrem coincidir en un bar mentre feia unes copes amb unes amigues. D’això ja fa un temps…

—No tant! Com van els estudis, Sara —va dissimular el Raül per no delatar-se davant la seva possible nova conquesta.

—De moment vaig una mica atabalada, però ja me’n sortiré.

—La Sara ha rebut una oferta per fer d’intèrpret, saps? Serà una de les primeres alumnes de la facultat que tindrà una feina relacionada amb el seu camp! No és fantàstic? Probablement cobrarà més que nosaltres!

—Bé, això si aconsegueixo treure’m el carnet. Perquè ara com ara no em va gaire bé!

—Potser podria fer-te unes classes extra, si vols! Jo tinc un cotxe que m’ha passat mon pare.Tot i que no gosaria circular amb algú sense carnet, sempre et puc ensenyar a aparcar. I així t’estalvies uns diners.

—Quant costen ara? —va preguntar el Raül.

—Pago seixanta-sis euros per una hora i mitja de classe. I em passo el cap de setmana fent hores de més a Glòries per poder-m’ho finançar.

—Uf! Quina barbaritat! —va intervenir la rossa del Martini—. A mi m’ho van pagar els meus pares com a regal quan en vaig fer divuit. No em gastaria pas aquest dineral per poder agafar un cotxe.

—No és que me’l vulgui gastar jo tampoc, però no em queda cap més remei.

—I un préstec? —suggerí el Raül—. Això et permetria no haver de treballar tantes hores per pagar aquest extra.

—Ho he demanat al banc, però necessito una nòmina regular i jo tinc contracte per obra i servei fins la campanya de Nadal de l’any vinent. Després, com que ja portaré amb ells molt temps i potser no em voldran fer fixa, em fotran fora i buscaré una altra botiga.

—I un bar? —proposà la rossa—. Al bar es guanyen moltes propines.

—Sí, però l’horari és més aviat nocturn i llavors no seguiria les classes del matí. Ja aniré trampejant la situació com pugui. De tota manera, gràcies per les idees.

—De res.

—Albert, què teniu per beure? Em vindria de gust un vi o una cervesa.

La mirada de la Sara no deixava dubtes. Volia anar-se’n d’aquella habitació, i a ell ja li estava bé, desitjava ser la seva única companyia. Van anar a la cuina i va servir-li un Marqués de Riscal fresc. La convidada assaboria el primer glop deixant que li passegés per la boca uns segons abans d’empassar-se’l. No havia estat una bona idea anar a aquella festa i preferiria no haver vist el Raül.

—T’agrada?

—Sí gràcies, molt bo. És un dels meus vins favorits, tot i que en general prefereixo el negre. —Ella seguia mirant la copa.

L’Albert la va notar incòmoda i va encetar un nou tema de conversa.

—Què et sembla el nostre pis? El tenim prou net, oi, per ser una colla d’estudiants majoritàriament masculins?

—Sí, força net. I és molt cèntric! Gràcia és un bon barri per als estudiants. Hi ha un munt de cafès i bars interessants. Però nosaltres ho tenim millor perquè tenim el mar prop…

—Important per a tu, pel que veig…

—I tant! M’agrada el mar i els espais amples. Per això m’encanta al meu barri.

—On vius?

—A Poblenou.

—Línia groga. Doncs ho has tingut molt bé per venir aquí, no? No has ni de fer transbord…

Després d’una estona s’hi afegí l’Estanislav. El músic va deixar de tocar un parell d’hores la guitarra per sentir-se part de la festa. Just quan tots tres xerraven animadament, la Júlia va acostar-se al grup per acomiadar-se de la Sara. Anava a la plaça de la Virreina a fer unes cerveses amb el Raül i la rossa. La Sara volia advertir la seva amiga, però no va tenir temps ni possibilitats de fer-ho d’una manera discreta. Així és que va servir-se un altre Marqués de Riscal, va acabar la conversa i va marxar cap a casa un pèl desanimada.

***************

Eren les quatre de la tarda i la Sara es despertà de la seva becaina esglaiada pel crit d’un veí. Obrí els ulls i mirà el mòbil que havia deixat a la tauleta de nit per si rebia un missatge del Raül. S’aixecà lleugera i es posà les vambes tot considerant si tindria temps de fer les compres, tornar a casa i posar la carpeta a la motxilla per anar a la universitat. Va fer cap   al rebedor, agafà dues bosses de la calaixera i les claus i sortí de casa. Trià el camí que passava per davant de la biblioteca vigilada per una de les moltes xemeneies de Poblenou. Al supermercat situat dins el mercat hi comprà formatge, pa, nous, mandarines, enciam, plàtans i xocolata. Després s’arribà a la polleria del carrer Joncar.

—Com van les classes? —l’interrogà la dependenta tot netejant un pollastre.

—Molt bé. Però m’esperen una pila de traduccions per fer, i els exàmens, i no tinc gaire temps per estudiar.

—No pots demanar un parell de dies lliures a la feina i així t’hi poses?

—Suposo que sí. Però necessito els diners, i no em puc permetre fer festa ni tan sols un cap de setmana.

—I de pretendents com vas?

—Malament com sempre. No hi ha manera…

—No ho entenc. Deuen ser cecs els xicots d’avui dia… i no hi ha ningú a la facultat que et faci el pes?

—I ara! Els companys de classe són avorridíssims.

—Doncs si que anem bé!

—No gaire, no.

La Josefina embolicà el pollastre en paper d’estrassa i el posà dins d’una bossa que la Sara va agafar d’una revolada. La va saludar i va marxar rabent per deixar les compres a casa i anar a la facultat del carrer Roc Boronat. Abans de tornar a sortir comprovà el mòbil. El Raül no havia mostrat senyals de vida en quatre dies.

Entrà a l’aula mig plena i hi va veure la Júlia que aixecava el braç i somreia.

—Sara! No vas venir ahir! No saps quina classe magistral et vas perdre…

—Fantàstic, ara em faràs sentir remordiments!

—Què va passar?

—Que estava baldada i necessitava dormir. La campanya de primavera ens fa fer moltes hores extra perquè just hem rebut el gènere nou i els que ja havien vist els aparadors i ja no s’hi fixaven ara els tornen a mirar. A més, estem preparant la Setmana Santa, que és molt intensa perquè compren els d’aquí i els turistes, i l’encarregada vol incrementar les vendes. Ja no aguanto el ritme. Vàrem trigar més d’una hora per quadrar els inventaris després de tancar la botiga. I quan vaig arribar a casa no tenia esma de fer la traducció…

—Dona… Però és millor venir, encara que no tinguis els deures fets…

—Ja ho sé, ja, però se m’han acumulat una pila de coses… La nevera també la tenia mig buida. Havia de posar una rentadora i anar al banc perquè no entenc un dels rebuts que m’han passat. I si venia, ja no ho podia fer… Són dos-cents euros, saps? Una clavada més com aquesta i ja no puc comprar res fins a finals de mes.

—Si vols que t’ajudi m’ho dius. O si saps que no pots venir, em truques i jo llavors t’escanejo els deures i te’ls passo.

—Moltes gràcies! Ets un sol d’amiga.

La Júlia es fixà en la marca de xuclet del coll de la Sara.

—I aquesta marca?

—Un noi que vaig conèixer l’altre dia…

—I que t’ha deixat cansada i planxada… potser tant com la campanya de primavera…—féu l’ullet.

—No cal exagerar…-—va dir tot abaixant la mirada cap al paper—. Es diu Raül i no és d’aquí. És molt atractiu…

—Vaja, et van els estrangers…

Va mirar el mòbil il·lusionada abans de desconnectar-lo per començar la classe i aparegué un sms. L’obrí esperant que fos d’ell, però comprovà decebuda que era publicitat de la companyia de telefonia.

El professor entrà a classe i anà a seure a la taula situada davant els alumnes. La Sara i la Júlia van treure un bolígraf de l’estoig. Amb ulls escrutadors, el docent escorcollà l’aula i enregistrà les cares presents i les absents. La Sara hi era. Seria un bon matí, doncs.

Entretant, el Raül arribava a l’hospital tard com de costum. Se’n va anar cap a la sala, obrí el seu armariet i es posà la bata blava. Portava un plec de papers amb tot d’explicacions sobre les interaccions i efectes d’uns medicaments amb els altres, que no s’havia llegit encara. Faltava poc per a l’examen, però no havia aconseguit motivar-se per estudiar. A més, al pis compartit hi havia hagut una festassa darrere una altra, i així no es podia concentrar. Li aniria bé quedar amb el Jonathan per repassar el cap de setmana. El problema era que el seu número el tenia al mòbil que s’havia deixat a la motxilla al metro.

Fins ara no havia trobat a faltar aquell estri que tanta gent considerava imprescindible . Havia vist noies que el deixaven a la tauleta de nit amb el volum al màxim abans d’apagar el llum. Una exageració. Ell només l’utilitzava quan necessitava quelcom d’algú. Si el volien localitzar, el seu número no servia de gaire perquè generalment ell no responia. Havia de ser quelcom molt urgent. Preferia els sms. Li permetien saber el motiu del missatge i decidir llavors si era prou peremptori per respondre a l’acte. No volia ser esclau del mòbil, sinó el seu amo, L’havia desconnectar amb la realitat quan ell ho volia, però no sempre.

Es va reunir amb els seus companys en una petita sala que feien servir per a les reunions. La infermera en cap els va donar les ordres del dia. El Raül s’hauria d’ocupar principalment dels pacients ancians. A l’Eva li havia semblat recentment que el noi feia mala cara als avis i com a lliçó d’humilitat la cap va decidir fer-lo encarregat de la gent gran. No es podia permetre tenir un intern amb manies. Acabada la reunió, va anar a la cafeteria de la planta baixa. Va decidir esmorzar perquè sabia que les secrecions geriàtriques, els cossos arrugats i les converses repetitives el deixarien sense gana més tard. Mentre feia cua, es fixà en la noia de bata blanca de davant seu. «Està ben fotuda la tia. Té un bon cul i les cames tornejades». No reconeixia la seva cabellera rossa, potser era nova. Quan ella va arribar a la caixa per pagar, la va poder veure de perfil . Era jove però no tant. Trenta i tants, difícil de precisar. «L’edat ideal per a les dones», pensà. “A aquestes alçades ja se’ls ha passat la vena romàntica dels vint i encara no han entrat a la fase crítica dels quaranta, que els priva de fer segons què.»

—No ho té més petit? —digué la caixera amb cara de prunes agres en rebre un bitllet de cinquanta per una consumició d’un cafè i un croissant de dos euros amb seixanta.

—Ho sento però no. M’he deixat tota la xavalla al parquímetre…

—Permet que t’ho pagui jo. No guanyo gaire, però dos euros amb seixanta per l’esmorzar d’una dona bonica encara els tinc —fanfarronejà ell.

La rossa de la bata blanca se’l mirà sense regalar-li un somriure.

—Es pot pagar amb targeta de crèdit? Sé que la quantitat és ridícula però no hi puc fer res.

La caixera arrufà el nas. Els maleïts diners de plàstic havien adormit les neurones de la gent, que ja no portava ni el mínim en efectiu.

-—Dos euros amb seixanta amb targeta. Només ens faltaria això! Ja li dono canvi.—I tot dirigint-se a la cua afegí en veu alta i clara:— Si algú altre té intenció de pagar una quantitat així amb un bitllet dels grossos ja se’n pot anar al bar del davant.

La rossa de la bata blanca va agafar el canvi nerviosa. Diposità la tassa de cafè i el croissant a la safata i s’escapolí fins a una de les taules del fons. El Raül va pagar i la va seguir. S’hi acostà i quan era arran de taula li digué, encara de peu dret:

—De debò és tan difícil deixar-se convidar? T’hauries estalviat el comentari de la caixera.

—Però hauria d’aguantar la conversa amb tu, molt probablement. Com et dius?

—Raül. Raül Benítez per servir-la.

-—Sóc la doctora Pelayo. Cirurgiana. Ja ens veurem, Raül. Que vagi de gust l’esmorzar!

«Doctora?, recoi!», es digué perplex. «Doncs quins collons que té la doctora. I quin cul…»

«Ei Raül! —cridà una veu per darrere.— Ja t’he vist, ja, fent de Kamikaze. És la nova cap de departament, Raül. La que ens portarà a tu i a mi ben rectes! —rigué el company—. Estaves intentant lligar-te la teva superior, nano. Mal pas!

«Doncs quin èxit », pensà ell. Ja en tenia prou amb l’Eva que li havia agafat tírria…

Enderiat, el matí li va passar molt lentament. Havia de fer massatges als pacients mig nafrats i ocupar-se de les seves necessitats més bàsiques… una tasca apassionant que intentaria oblidar tan bon punt arribés a casa fent un porro. «Hòstia». Tampoc li quedava haixix perquè el portava tot a la motxilla que s’havia deixat al metro. «El dia serà llarg», pensà. Però a mig matí el busca el cridà a recepció. Algú li havia deixat la motxilla a l’hospital. Obrí la butxaca interior i no va poder evitar l’eufòria en veure-hi el paquet de tabac de liar on hi tenia la mercaderia. Intacta. Encara hi havia bona gent al món…

 

La Laura s’assegué a la saleta amb els peus inflats dins la palangana. Quan es desembotornessin ja aniria a fregar els plats. Reclinada al sofà blau marí, notà que el seu lumbago finalment es relaxava. Deu minuts. Era el seu temps de descans abans de vèncer la mandra i dirigir-se a la cuina a preparar quelcom . La cuina no era el seu punt fort, però l’Ahmed no tenia cap intenció   de posar-se a fer menjars a casa després d’hores de feina entre fogons. A ella se li feia encara més difícil cuinar en aquell país, la gastronomia autòctona no la motivava gens ni mica. Allà tot tenia un altre gust i les hortalisses fresques eren cares. Era terra seca. Els pebrots, les albergínies i l’enciam ja li sortien per les orelles i la carn de xai també.

Va treure el peu lentament de la palangana i començà a moure’l descrivint moviments circulars mentre es fixava en la lluminària que entrava per la finestra de darrere seu. Tot i la persiana, el sol inquisitiu la perseguia i els racons ombrívols li semblaven un refugi. Va aixecar l’altre peu pensant quins plats típics li resultarien més senzills per aprendre a elaborar-los abans no vingués la família de l’Ahmed. Seria una prova de foc.

De moment, les classes de la Bushra no havien aconseguit que els menús de la Laura tinguessin   gust àrab. Va concloure que, molt probablement, acabaria servint-los pollastre al cus cus en lloc de la macluba.Era infinitament més fàcil i no hauria de passar tantes hores a la cuina en va. Tancà els ulls i es deixà emportar pels sons del carrer. Els clàxons no s’aturaven ni per un instant i li colpejaven les orelles, atentes als sons de les converses de les cases dels veïns. Aquella remor la neguitejava perquè no entenia ni un borrall i tot li semblava una discussió quan, en realitat, molt possiblement tan sols dialogaven. Els àrabs tenien per costum enraonar en veu alta i gesticular, eren més efusius que els hispans.

Les xerrameques de les cases contigües la van fer pensar en sa mare. Ella també s’havia hagut d’acostumar al so del català que, com a andalusa, se li havia fet molt sec al principi. La Laura era afortunada, l’havia après sense gaire esforç. Molts dels seus amics, en canvi, no l’havien ni practicat i encara tenien problemes per parlar-lo . El Moisés havia crescut amb ella a dos carrers i no era capaç d’articular ni una frase en català. Si no espavilava, l’àrab la tancaria a casa seva i la deixaria aïllada del món. Només podria limitar-se a fer les tasques de la llar i tan sols es relacionaria amb aquelles persones que sabien dir quatre coses en francès. I no n’eren gaires, perquè a Egipte, en general, la llengua estrangera dominant era l’anglès. Una situació ben ògica després de tants anys de dominació gens subtil.

El benestar dels seus peus es va anar estenent per tot el cos i s’acabà endormiscant, però el so de les claus al pany la despertà.

—Laura!

S’incorporà ràpidament oblidant els peus en remull. El resultat va ser un escampall d’aigua.

Ell encara no era a la sala i va poder mig eixugar l’aigua del terra amb la tovallola. Però no va tenir temps de cordar-se els darrers botons de la camisa. Des de la sala va percebre dues veus. Un veí potser?

—Laura?

Mig ajupida encara arreglant els desperfectes, la Laura aixecà la mirada per trobar la del seu marit i la d’un home d’una edat similar però alt, ros i força corpulent.

—Hola! –—féu ella desprevinguda —, no m’havies dit que portaries visita.

—No t’amoïnis. No ho sabia. El senyor Nikolaiev i jo ens hem trobat per les escales. Ens buscava a nosaltres, o més aviat, de fet, a tu.

–A mi?

El noi va obrir la seva motxilla de pell i en va treure quelcom. Era la cartera que la Laura havia oblidat a la taula del cafè de Khan-al-Khalili. Els colors li van pujar a la cara sense cap mirament.

—No m’havies comentat que haguessis perdut la cartera, Laura… el senyor NIkolaiev ha hagut de fer recerca per poder-te-la tornar.

—Sergei. Em dic Sergei. No cal que em digueu pel cognom. I tampoc ha estat tan difícil trobar-vos. L’ambaixada m’ha donat de seguida l’adreça. En el cas de les persones amb papers és qüestió de com a màxim una hora.

—Voleu prendre quelcom? Us puc oferir suc de llimona casolà, un te a la menta, te Jordà amb sàlvia o un cafè.

—Per a mi un te –va fer l’Ahmed tot assenyalant el sofà al convidat per tal que si assegués.

—A mi també m’anirà bé –s’hi afegí el ros.

–Jordà amb sàlvia o la variant egípcia de l’estiu amb menta? a la meva dona li encanta amb menta.

—Doncs un amb menta.

La Laura, com s’esperava d’ella, va anar a la cuina a preparar el te. Havia tingut sort de poder fregar-ho tot en un moment sense que ni l’Ahmed ni la visita vegessin aquell mullader. Col·locà la infusió dins la tetera platejada que havia comprat a Khan-al-Khalili amb la Bushra i sobre la safata platejada hi diposità també tres gots de vidre. L’únic no oriental d’aquell te era ella mateixa. Vestida amb texans i camisa de quadres no semblava adequat servir-lo. Però no tenia temps d’anar a canviar-se i portà la safata a la sala. L’Ahmed i la visita s’havien assegut de costat al sofà. Va servir el te a la taula de centre i va seure a la butaca.

—Si hagués sabut que vindria visita m’hauria arreglat una mica.

—Per què? A mi em sembla refrescant veure una dona vestida a l’occidental de cap a peus.

—Fa molt temps que ets aquí?-—va preguntar l’Ahmed.

—Uns sis mesos. Vaig venir a fer un reportatge de la ciutat i el Caire em va semblar tan fascinant que vaig demanar al diari on treballo de quedar-me a Egipte de corresponsal.

—Un periodista! Què interessant! Deus viatjar molt per feina –continuà interrogant l’Ahmed.

–No em puc queixar. Els viatges curts no m’apassionen perquè no et donen temps de conèixer res en profunditat, però fer de corresponsal ja és una altra cosa…

—I d’on ets, si es pot saber? El teu nom i cognoms semblen russos, però potser ets ucraïnès, o serbi, o d’algun país eslau…–La Laura se’l mirava amb deteniment. Parlava un francès impecable. No s’imaginava que un rus el pogués dominar d’aquella manera.

—Sóc rus de naixement però els meus pares es van traslladar als Estats Units quan jo era un adolescent. El meu pare havia treballat a la base militar de Kronstadt prop de Sant Peterburg i va començar a tenir problemes amb alguns caps. Vam haver de fugir a Finlàndia. , Però allí no ens hi vam sentir de gust i després d’un any absolutament necessari per recollir uns estalvis vàrem marxar als Estats Units amb una mà davant i l’altra al darrere, com qui diu. I aquesta és la meva història de manera molt resumida. I vosaltres? —el Sergei va mirar la Laura als ulls—. Com heu vingut a parar aquí?

—Jo treballo al sector hoteler i en aquest moment sóc cap de personal de la cuina.

—I a quin hotel?

—Al Sofitel.

—Tot un hotelàs! Com és tenir gent a càrrec teu?

—M’agrada la responsabilitat i el treball en equip. Que el personal et faci cas depèn del seu grau de motivació, però això forma part de la meva feina. Estressant ho és, això sí. M’ocupo que el rebost estigui ple per a preparar els àpats, que tothom compleixi la seva funció a la cuina, i que els menjars se serveixin a l’hora que toca. No obstant, no és una feina apassionant.

—Jo no estic gaire acostumat a treballar en equip. Prefereixo respondre només de la meva activitat. Per això sóc periodista, pràcticament em puc moure tot sol sense haver de necessitar ningú més. I tu, Laura, què fas?

—Jo no tinc cap feina important ni de responsabilitat, ni l’he tinguda mai. El negoci familiar a casa era un bar d’allò més modest en una ciutat petita del nord d’Espanya. Vaig créixer preparant cafès i entrepans i no he tingut l’oportunitat de fer res més. A casa no van sobrar mai els diners, i quan el meu pare va marxar deixant la mare sola, a ella li va costar molt tirar-nos a mi i als meus germans endavant. A les ciutats petites la vida no té al·licients.

—I on vas aprendre el francès? —preguntà el Sergei, sorprès del nivell que mostrava la noia.

—Doncs a l’escola una mica, una altra mica amb mon pare…, Però principalment pel meu compte en les poques hores lliures que tenia. I d’amagat de la mevamare, és clar.

—I sempre has treballat de cambrera?

–No, quan vaig fer els disset vaig començar a treballar a l’hivern d’auxiliar administrativa a temps parcial. Res d’interessant. Vivia en un món tancat i remenut. Conèixer l’Ahmed i venir a viure amb ell a Egipte ha estat el millor que m’ha passat.

—Doncs quin canvi, oi?

–Sí, espectacular! –La Laura va oferir al Sergei una gran rialla pensant que, possiblement, era l’únic que podia aportar a una persona com ell.

—Escolta, per què no et quedes a sopar? —se li va acudir a l’Ahmed—. Fa setmanes, per no dir mesos, que no tenim ningú a casa, i tu ben segur que ens podràs posar al dia de moltes coses…

—Seria un plaer sopar amb vosaltres! Només tracto amb la gent que entrevisto aquí, i la veritat és que quan no treballo deambulo completament sol. Però avui no puc. He d’escriure a la redacció i aprofitaré les primeres hores de la nit perquè així a Nova York és de dia i ells reben les noticies fresques.

—Doncs en una altra ocasió ! I així tindré una motivació per intentar preparar quelcom comestible! -—va fer la Laura entusiasmada.

—I per si de cas no se’n surt, ja l’ajudaré jo… A la meva dona no li agrada gaire la cuina…

—Doncs fet. Quedem un altre dia.

Van intercanviar-se els números de telèfon i el Sergei va marxar que ja eren dos quarts de set de la tarda. Quan l’Ahmed va tancar la porta del pis la Laura va recollir el servei de te i va anar a la cuina a fregar-lo. Ell es va quedar observant-la des de l’entrada i li va dir:

—Com és que no me n’havies dit res, que havies perdut el moneder? Era prou important, no creus?

Sense dir ni paraula ella va continuar endreçant.

—Ei! Mira’m, si et plau, i respon! —el seu to era aspre .

Es va girar lentament per mirar-lo als ulls

–No ho vaig trobar necessari. Pràcticament no hi duia diners . I pel que fa als papers, els hauria arreglat jo mateixa sense atabalar-te. Tinc molt de temps…

Amb el braç alçat i repenjat al marc de la porta, l’Ahmed la va mirar severament als ulls durant uns segons sense dir res. Ella va continuar eixugant les tasses i no va donar més explicacions. L’Ahmed va marxar de la cuina. Al cap d’uns minuts, la Laura va tornar a sentir la porta. Aquesta vegada amb un cop fort i sec.

*****************

The sudden brightness lightened up her furious nightmare and from the dreamed images she sensed that it was time to return to the world of consciousness. Without opening her eyes she enjoyed the tender caress of the slow morning wakening. She snuggled in one side of the bed to wrap herself with the warmth of the bedsheets and dozed again till she felt a weight close to her. With a cheek sunk in the pillow she was only able to see through one eye and it struggled to open. Sergi was gazing at her silently. His smiling eyes seemed to want to see through her thoughts but she already knew the meaning quite well. It wasn’t the tender expression of a beloved man nor the lewd one of a lover that wanted her with passion. It was the look of a naughty boy about to do something forbidden. Caressing her through the sheets he said with trembling voice:

– Remember that this weekend I am going rollerblading with my pals!

Júlia couldn’t be bothered telling him anything. She moved her head slightly to signal that she remembered and she decided to disappear swallowed between mattress and quilt. Sergi would come back late on Sunday because his rollerblade friends were so important that she did not have the right to ask for any more attention from him than the one she was already receiving. And what kind of attention was that? Was it sliding his arms round her waist and kissing her neck when he found her in the kitchen making dinner for him? Or was it the previous cuddling when he needed more? Did she have to consider all that attention from him? Apart from those few moments, she could have lived alone and it would have made no difference at all.

She got up in a bad mood and put on her gown. She made herself some coffee to tidy up her mind. She was mad about the fact that he did not take her into account at any time and her feeling of being abandoned grew stronger and stronger every day. She had made the wrong choice but at her age there was nothing she could do about it.

She showered and got dressed very quickly. At least she would be busy that morning because she had to take her translation to the publishing house and clarify what she was not hundred per cent sure of about her work. She looked through the kitchen window. The irreverent spring sun dazzled the blue cloudless sky that highlighted the skyline of Poblenou and all its irregular rooftops. She took a jeans jacket and a bag and left the house considering whether she would finally have the guts to confront Sergi and tell him what he made her feel like. She crossed the Rambla and continued along Lull Street. On the corner with Llacuna she saw a man by the street containers. At first he did not catch her attention. She often saw people looking for things in the rubbish bins due to the crisis. They used to appear at any time of the day pushing a supermarket trolley to put the things they could sell again. When Júlia found herself nearly opposite the containers her attention was drawn to the stranger. He had carefully placed two big paper bags and had tied up the handles with a lace. They looked like a paper bundle. The man, who she thought could be about eighty years old, changed the position of the bags until he seemed happy with it. He walked off when she was already nearly in front of the huge containers. With her avid curiosity she approached the bundles to have a look at them and found a little paper attached to it saying: “Where I am going I am not going to need it any more”.

A strange feeling made her heart go mad. Júlia thought for a second and then, with amazingly quick steps, followed the stranger that kept on walking up Llull Street. The old man wasn’t very fast so she reached him easily.

– Excuse me! – She said without knowing exactly how to go on with the conversation.

The man’s eyes, round and loving, became wider. As Júlia had gone silent the man asked:

– Do you want anything?

– Excuse me. I might stick my nose where I probably shouldn’t but… I’ve seen you leave that bundle next to the container and I have read what was written. I wonder if…- she stuttered- if you lack something…

The old man looked at her with an expression that could be of surprise or anger.- You’ve read it already. Where I am going I won’t need anything. Therefore I want to give the content of the bundle to someone who might require it.

Júlia started feeling uncomfortable. It might have been a stupidity to stop that man. Other people’s lives were definitely none of her business.

– Excuse me! When I read your message I thought you might…

She couldn’t finish the sentence. She felt ridiculous and looking down, she started walking towards the underground where she would find a shelter to hide her shame. All of a sudden she realised she preferred rainy days above sunny ones. When it was rainy, people hurried up to reach their destinations and didn’t pay attention to others and she could cry until her heart calmed down without anybody telling her anything or even noticing her. Exactly as it had happened some weeks ago, one of those afternoons in which Júlia stayed home to finish a translation. Sergi had travelled with his rollerblade friends and she, buried in the four walls of her flat, felt that her life was passing by and happiness had abandoned her completely. Late in the afternoon it had started to rain and she had burst into tears. The sound of the raindrops colliding against the windows didn’t let her concentrate. Or maybe it was her anger? She suddenly felt the urge to soak in the rain and clean her face and the tears in the street. Nobody would notice because they all snuggled underneath the umbrella and hurried up for shelter. Júlia went down the street and tried to cross it without noticing the red traffic light.

– Girl! Are you tired from life!

She stood still with the huge lorry stopped in the middle of the street waiting for her to react.

But there wasn’t any downpour that day and the sunlight would show her wet eyes clearly.

In the underground platform there was almost nobody and she headed for the last bench to sit for a while. She would let a train or two go by. The publishing house was open till late and she could pop in any minute. She decided to wait to get hold of herself.

She lost track of time but somebody sat next to her and pulled her back to reality from her daydreaming.

– Do you like sitting in underground stations and looking at the floor or you don’t feel fine?

Júlia moved her head towards the speaker. It was the old man of the bundle and for the second time that day she didn’t know what to say. They kept silent till the man told her:

– There’s something special about underground stations, don’t you think? You can find familiar faces or new people every time you come down.

Julia didn’t say a single word.

– Some years ago I used to like taking the underground every day at the same time to observe people. Some were going the same way every day but most of them were new to me. I have always thought that young people might nail a lot here…

Júlia’s heart started beating faster. She had met Kevin in the underground. In fact, both saw each other on the platform until one day he asked if she wanted to go for a coffee with him. “Maybe” she said shyly.

– Excuse me. Maybe I am being nosy but are you Ok?

Júlia stared at him and her lips draw a smile.

– This is exactly what I asked you before. Remember?

– Yes and I have replied harshly. I am sorry. I am generally not like that.

– And I am not so curious… – she said to smooth the conversation.

The old man stretched his arm to shake her hand and said:

– Enric Ruíz. Nice to meet you Miss or Mrs…?

– I am married.

– I have already imagined… such a beautiful woman!

– Don’t laugh at me please! I have already felt embarrassed once today…

-How come?

– Before, in the street when I asked you if you were Ok…

– What came to your mind then?

Júlia thought for a couple of seconds before telling anything.

– Something rather silly, forget it!

– Ok then. I won’t insist.

Two trains had already stopped and departed and the third one was about to arrive.

– Are you in a hurry?

– A little… -Júlia lied deliberately.

– What a pity! I wanted to invite you to a coffee. But we could also drink one tomorrow, or the day after tomorrow… and you make sure what you had in mind before was wrong…

Júlia blushed. He was able to see through her.

– I don’t know. I have some things to do…

– It’s alright. Look that’s how we’ll do it: I will wait for you in the platform of this underground every day this week at this time. If you come and you feel like it, we’ll drink a coffee. Otherwise I’ll just jump in and observe the other passengers. Is it ok?

Júlia nodded and took the train that had just arrived. She stood behind the sliding doors that where closing staring at Enric and smiled at him.

Next day Júlia woke up on her on and could delight in the morning laziness with a coffee in the balcony. Meeting that old man had made her think of her mother and she decided to write her a mail. She had not seen her for a long time and maybe she could visit her. Both had grown apart because Júlia didn’t want to accept her mother’s opposition to her marriage with Sergi. “He is not what you need Júlia” “You don’t have anything in common and he’ll make you unhappy the same way you father did with me!”. But she wouldn’t listen. In her late thirties she was afraid of being left on the shelf and signed up the damned contract that, as she eventually understood, did not help keep the flame alive. She sat in front of the computer and wrote a loving message. She received a reply while she was getting dressed. Her mother invited her to spend some days in her flat in Margate. A tender image of an elderly woman with a chignon and a wrinkled face came to her mind and made her answer the mail immediately to accept the invitation. On second thoughts, she really needed to switch off and reflect. Sergi would not even notice she wasn’t there.

She worked for a while and at twelve she felt anxious. She put on her shoes and walked towards the underground station in Llacuna. She went down the stairs slowly as if she was afraid of not finding there who she was looking for. What a familiar feeling! She had sensed the same for months as she expected to see Kevin and he had become the only colourful touch in her absolutely grey life. Drinking a beer with him and meeting him in the park made her feel full of energy and alive again.

At the end of the platform she saw Enric sitting. She approached him with a smile and when she was next to him she asked:

– Coffee?

– Coffee!- He said stretching his arm towards her so that she could help him stand up. They picked up a bar and they started talking about the crisis and politics about the weather and Barça and about her hobbies. After a while, when they both had a feeling they had known each other for years Enric asked:

– Júlia. What did you think when you read the message I left next to the bundle in the container?

She remained silent for a while and being incapable of telling a lie she replied:

– Quite honestly?

– Yes, honestly.

– Well I thought you have considered committing suicide.

He frowned.

– How did it cross your mind?

– I don’t know. It is said that people who want to commit suicide tidy everything up before doing it. You seemed so accurate when placing the bundle next to the container… and then there was the message: “where I am going, I won’t need it”.

There was a silent break whose meaning Júlia did not grasp.

– What if I told you now that was exactly what I intended to do?

She sighed deeply and looked at him and then at her cup.

– I suppose I would be surprised. You don’t seem the kind of person who commits suicide.

– You neither. – He replied in a dry way.

– Me! I have never thought of that!

– Really?

– Only sometimes, when I am very sad I wonder if my life makes any sense at all, if I feel empty after all…

– You see… exactly the way I felt when I left the bundle.

– But I am not considering suicide…

– You are young. You can change your life if you don’t like the one you have. You can try to find a sense for it… I have already lived it up and I am tired.

– You mean you still intend to commit suicide?

– No. Not any longer.

– Why?

– Very simple: even if I have lost my wife and my business and my life is meaningless, I can still change something around me. Something I don’t like, no matter how small it is.

That afternoon they said goodbye to each other and promised one another that they would meet again soon and on her way home Júlia thought Enric was right. She could live to change something and to start with she would change the loneliness of two elderly people.

 

 

 

 

«No s’ho pensi dues vegades. Si no vol patir per la seva salut, truqui’ns. Una bona assegurança mèdica és la base de la tranquil·litat». Aquest anunci el treia de polleguera. Els Estats Units d’Amèrica   pretenia ser un país democràtic i civilitzat sense proporcionar assistència mèdica a tothom. Canvià el dial i ensopegà la cançó Mr. Jones dels counting crows. Just el que necessitava per embotir-se en  roba còmoda i cordar-se les sabates esportives. Es va beure el suc de taronja que s’acabava d’esprémer i mirà per les finestres que recorrien  de cantó a cantó la  paret del loft. L’edifici del davant continuava encès amb  llums de neó vint-i-quatre hores al dia per recordar-li que aquella ciutat no descansava. Ni ella ni els seus habitants. Se’ls trobaria en  sortir de l’apartament de Chambers Street carretejant pots de litre de cafè de l’Starbucks sense els quals seria impossible aguantar el ritme que exigia la metròpoli.

Premé el botó de l’ascensor i s’obrí la gran porta;  en un tres i no res va ser al carrer. Tirà Chambers Street avall assaborint el color vermellós dels primers rajos de sol que proporcionaven un toc romàntic als edificis com el seu, competidors fervents dels mastodòntics gratacels de Manhattan, no en dimensions, sinó en coqueteria. Amb les seves escales exteriors recorrent les grans finestres, aquells menuts edificis novaiorquesos eren entranyables, molt més que no pas  les  torres colossals  que s’alçaven arrogants  desafiant tots els vianants a descobrir el cel.

Les bosses d’escombraries s’apilaven al carrer. A Nova York les recollien sovint, però a primera hora encara formaven muntanyes de plàstic metropolità i impedien fruir del romanticisme que podia despertar la gran ciutat. Els carretons de fruita ja estaven disposats al seu lloc per tal d’oferir als ciutadans un repertori saludable de vitamines a preus més competitius que els dels supermercats.

Passà pel costat d’una de les parades. Potser a la tornada s’hi compraria unes nectarines. El matí era fresc i volia gaudir-ne en soledat . Amb sort no es trobaria amb el Daniel.

A l’inici del Nelson Rockefeller Park hi veié les seves gracioses diminutes estàtues metàl·liques, i just quan volia accelerar sentí:

—Hi! Estranger! No tan de pressa.  O és que em vols perdre de vista?

–Bon dia, Daniel! —Seguí corrent sense parar  esperant que el seu company l’encalcés . Potser si hagués sortit abans no se l’hauria  trobat.

–Fa un matí maco trobo, massa per tancar-se altre cop a la redacció. Últimament només em toca cobrir notícies locals sense cap mena d’importància. No estic gaire motivat per anar a la feina.

—Apa, no et queixis, que vas escriure tot el seguiment quan va haver-hi les inundacions…Totes les entrevistes als treballadors del Battery Park les vas fer tu. El teu nom apareixia a la pàgina principal cada dia.

—De fet, ha estat el més espectacular que m’han deixat escriure en  més d’un any.

—Vols un altre Sandy? Has de tenir paciència. Ets novell i et cal agafar rodatge. Hauries d’entendre que és tot un èxit que deixessin l’esdeveniment més important dels darrers tres anys a Nova York a les teves mans.

—Has de ser sempre tan racional?

—Sóc molt més gran que tu. Com més gran et fas més pacient et tornes.

—Potser sí. Però començo a cansar-me de la secció d’esports i dels Nicks i dels Nets. Ni tan sols m’agrada el  bàsquet! –Una rosseta amb cua de cavall i leggings ajustats corria en direcció contrària a ells i el Daniel es girà per inspeccionar les seves parts posteriors.

—Vinga, home! Deixa de rondinar que us ho passeu pipa! Seieu tots els periodistes plegats i feu petar la xerrada tot menjant una hamburguesa quan hi ha partit! Sou l’enveja de molts aficionats.

—Què vols que et digui…

—T’has cansat ja de la feina? –L’Igor anava repassant el paisatge de l’altra banda del riu Hudson mentre conversava amb el seu company. A aquella hora del matí i al  capvespre el cel es tenyia d’un color entre rogenc i rosat que suavitzava la freda imatge de revestiments d’acer que dominava la ciutat.

—No, això no. M’agrada l’ambient de la redacció i estic molt bé amb els companys. Són com una segona família i s’agraeix, perquè se’m fa difícil fer amics aquí… El que passa és que acabo sempre sortint amb la gent del treball i no desconnecto en absolut. No tinc vida fora del diari.

—Benvingut a Nova York, la ciutat dels atrafegats!

—La veritat és que podríem anar tots a fer una copa al Blue Note en acabar la jornada. Les festes a casa de l’un o de l’altre estan molt bé, però no sortim del cercle de la redacció. Potser m’animo i intento mobilitzar la gent per a la setmana vinent. Tu t’hi apuntaries?

—No t’ho podria confirmar. Estic pendent de si em tornen a enviar fora de corresponsal.

El Daniel se’l va mirar amb incredulitat, però la seva parella esportiva mantingué  els ulls clavats al final del recorregut. La River Terrace per la qual corrien, un passeig amb el  terra de  quadres, la barana  vorejant el riu a la  dreta i una filera de  fanals a l’esquerra, era com un túnel que menava a l’esplanada del Battery Park, més ampla i verda. Era la part de Nova York que més li agradava a l’Igor, molt més que el Central Park i la Cinquena Avinguda, i no se’n volia perdre ni un segon.

—Un altre cop fora? On vols anar ara?

—A Síria o Egipte. És on s’està fent història en aquests moments…

—Et va la marxa o és que necessites emocions fortes? Crec que el director volia enviar-te una temporada a Rússia a cobrir tot l’enrenou polític que hi ha…

—Quin enrenou polític? A Rússia tot continua manipulat pel mateix dictador. I l’Alexei Navalni encara no té prou potència per desestabilitzar el govern de Putin. No aniré a cobrir cap fotesa!

Recoi! I després diu que tingui paciència a la secció d’esports! No entenc la teva  gran afició pels països àrabs… Sempre demanes d’anar-hi. I això que amb els teus coneixements de rus ens faries més servei a Rússia… i per a tu seria menys arriscat.

—Algú haurà d’informar del que passa allà, no? Fins ara a la redacció no s’hi ha presentat ningú de voluntari. Que potser hi vols anar tu? —amb aquella pregunta el Daniel potser deixaria d’interrogar-lo.

El Daniel interpretà la indirecta de l’Igor correctament i continuà callantívol al seu costat fins que van arribar al monument del naufragi amb els soldats desesperats demanant ajut. Estava esgotat perquè encara no havia agafat fons.

—Ei Igor! Jo em quedo aquí. Estan a punt d’obrir la guingueta i vull un entrepà ben carregat de formatge per esmorzar.

L’Igor va somriure. Semblava que l’últim tram  fins al pont de Brooklyn el podria fer sol. Li estava bé perquè volia preparar-se per una altra resposta negativa.

Tot corrent, arribà fins  al pont que el sol groguenc de l’albada il·luminava, cobrint la construcció grisa d’un color sèpia  capaç de conferir a la ciutat  el màgic contrast de metròpoli urbana i romàntica a la vegada. Si no hagués estat pels cotxes, Nova York en aquell moment semblava l’escenari d’una pel·lícula dels anys cinquanta i es podia esperar que els homes sortissin dels edificis amb americana i algun barret a l’estil Humphrey Bogart.

Es detingué per contemplar el gran pont i  observar els artistes que tot just començaven a col·locar les seves modestes parades per vendre fotos i pintures d’aquest indret tan famós. Per tal de no espatllar l’únic moment en  què la ciutat li semblava encisadora,  va decidir marxar. Calia assaborir la pau que li oferia aquell paisatge, encara mancat de les desenes de treballadors aqueferats entrant i sortint dels gratacels amb gots gegants de cafè del Starbucks i els eterns turistes embadalits immortalitzant l’instant amb les seves càmeres digitals.

Enfilà amunt fins a trobar el parc City Hall. Hi entrà per seure un instant en un dels bancs per desemboirar-se de cara a la font. Envoltada de gegantins blocs d’edificis de finestres uniformes, aquella font semblava una dama anacrònica i fràgil vetllada per cavallers fornits i valents.

Potser aquell seria un gran dia i hauria rebut un mail de l’ambaixada espanyola a Egipte amb la resposta que esperava des de feia tant de temps.

***************

 

El despertador sonà irreversible amb una de les melodies convencionals del mòbil. Era massa pràctic per perdre el temps canviant-les. Sonà dues vegades i girà el cap.

– Òndia. Ja és hora?

La pregunta se la va fer a si mateix. La noia del costat ni li respongué. Amagà el cap dins els llençols completament arrugats després de les maniobres de la nit anterior i procurà no mostrar-se.

El Raül s’aixecà. No recordava ben bé on havien caigut totes les peces de roba i les va anar buscant pel terra. Per sort l’habitació era prou clara per trobar-ho tot però no prou per ensenyar la seva cara contrariada. S’embotí dintre els calçotets, els pantalons, els jersei i buscà la seva motxilla. Posà el seu mòbil dins i sortí de l’habitació per cercar el bany. El passadís era a les fosques.

La primera a mà dreta o a mà esquerra? A mà esquerra. Obrí la porta. No. Allò era la cuina. A mà dreta. Correcte. Primer de tot va comprovar el seu estat al mirall. Estava ullerós. –Collons! Allò de viure en un pis compartit era una mala història perquè les úniques nits que aconseguia dormir mínimament bé eren aquelles que trobava algú i últimament ja el començava a cansar. Com es deia la noia amb la que havia dormit? Sara potser? Ja havia fet prou deixant-lo quedar-se. No totes ho feien. Va sortir del bany i se la va trobar a la porta.

– Vols un cafè o has de marxar volant?

– Un cafè? No gràcies. Ja marxo que faig tard.

– Vols el meu telèfon? Ja saps, per si algun dia vols tornar a prendre una cervesa al mateix lloc i necessites companyia…

Se la mirà i pensà que allò havia estat una història d’una nit però no vol ferir-la i aniria més ràpid si agafava el telèfon.

– Sí és clar. Espera que l’apunto al mòbil.- Mentí resolut.

El Raül agafà la seva motxilla, posà la mà dins i en tragué el mòbil atrotinat. Va anar a contactes i afegir. L’aparell li va demanar un nom.

-A veure, el nom…

– Sara.

– Sí, si és clar. Ja ho sé això!- no era del tot cert..

La noia li donà el número i li va repetir.

– Em dones tu el teu? –va fer ella amb un gran somriure.

El Raül trigà tres segons en reaccionar. No sabia si inventar-se el número o exposar-se a que la noia li enviés missatges cada dos per tres. Potser no havia estat una bona idea la nit anterior. Se la veia tan innocent a aquesta! No era el seu estil per a res.

– Te’l passo després per sms que ara he de marxar!

S’hi apropà i li féu un petó furtiu als llavis. Ella se’l quedà mirant amb cara de voler-ne més.

– He de marxar ara. Torna al llit que encara és d’hora.

– Ja estic desperta del tot. Aprofitaré per estudiar una mica.

La noia continuà palplantada davant seu esperant potser que li donés el mòbil. La seva mirada nítida d’ulls blaus el desarmà i finalment va cantar el seu número. El passaport per tal que pogués envair el seu espai.

No se l’havia apuntat i amb el temps que ell trigaria en sortir del pis, amb una mica de sort ella l’oblidaria. No tenia cap ganes que se li enganxés aquesta que, amb la llum diürna semblava molt jove. Tot plegat potser s’ho hauria d’haver pensat abans però la cervesa de la nit anterior no l’havia deixat reflexionar massa. A més no es desaprofitava una oportunitat així.

– No cal que m’acompanyis a la porta. Fa fred.

– He tancat amb clau. Sempre ho faig.

La Sara agafà les claus de la bossa i obrí la porta. Just quan ell era a punt de marxar l’agafà per la màniga i li dóna un petó.

El Raül va fer un esforç per no fer escarafalls. Quan finalment sortí fora es va sentir alleujat.

Estava una mica despistat i no sabia com anar a la parada. Era a Ramon Turró amb Marià Aguiló. Anava tard i encara bo que no li calia fer transbord.

Tot just s’havia orientat quan li sonà el mòbil. Mirà la pantalla i va veure que era la Sara que el trucava. Emprenyat deixà anar un renec. Definitivament havia d’haver marxat amb la noia rosseta la nit anterior. Se la veia més avesada a tenir històries sense transcendència però li havia fet gràcia la candidesa de la Sara, els seus cabells negres i els seus ulls blaus. Si li enviava massa missatges hauria de deixar-li les coses clares. No es podia permetre que la Cristina descobrís res de les seves escapades.

Saltà els esglaons del metro de dos en dos i pràcticament clavà una empenta a una dona que baixava les escales. Les persones sense pressa pel matí haurien de circular sempre per la dreta i deixar per a les altres més espai. Arribà a l’entrada i recorda que el dia anterior li havia caducat la T-10.

Com que anava just de temps i ja s’esperava la bronca del cap de residents superà amb un salt àgil la barrera d’accés a les andanes i tornà a baixar les escales també de dues en dues.

Va tenir sort i va trobar un seient lliure. L’ocupà i s’adonà de com de cansat estava. El dia se li faria llarg i pesat i a més hauria d’aguantar el seu superior que s’acaba de divorciar i no estava de bon humor. Esperà i desitjà que no hi hagués urgències greus perquè no tindria prou reflexes per portar bé la llitera i potser donaria algun cop indegut al malalt.

A la motxilla hi duia un dels textos que s’havia de llegir, els va mirar de cua d’ull i va tancar el cremallera. Definitivament necessitava un cafè i dels dobles. Potser encara podria prendre-se’n un abans d’entrar a la feina si no l’enxampaven amb aquells ben bé vint minuts d’endarreriment.

Al seu costat un home llegia el diari. El Raül es fixà en les noticies. Vaga de controladors aeris. Quina novetat! Aquells cabrons que cobraven un dineral deixaven de treballar perquè es consideren mal pagats i fotien les vacances en l’aire dels que havien estalviat tot l’any per fer la sortida.. Pensà que a tots ells els convindria una setmana de servei a un hospital.

El paio costat vestia una americana i un pantaló blau marí. El seu cabell era ben blanc però la seva cara, pràcticament sense arrugues, semblava la d’una persona jove. Portava unes ulleres metàl·liques molt discretes i feia olor de massatge. Era el tipus d’home que agradava a les dones i que probablement els donava una conversa civilitzada. Ell preferia no parlar. Sobretot quan s’havia fumat un porro que el submergia en un món d’alegria total que no volia compartir més que amb la companya sexual de torn. I no calia conversa tampoc.

Arribà a la parada, sortí esperitat per anar directament a la cafeteria de davant de l’hospital però quan hi entrà s’adona, completament emprenyat amb sí mateix, que havia oblidat el coi de motxilla al metro. El seu disgust quedà compensat pel fet que, havent perdut el mòbil, de moment no rebria cap missatge de la Sara. I si no li responia ella potser no insistiria.

***********

 

 

 

Havia perdut la seva companya en mig del batibull de gent atrafegada i turistes abstrets i assedegats d’un exotisme que esperaven endur-se a casa en forma de fotografia. Les mirades dels venedors locals la sotjaven i se li clavaven com ganivets roents mentre sentia ganyolar alguna bestiola que tombava, com ella, desesmada pel mercat.

-Bushra, Bushra on ets?- es girà espaordida per descobrir darrere seu un home vestit amb túnica i turbants blancs, de somriure desdentegat i que portava a collibè un enorme tros de carn de vedella sobre la que volaven infinitat de mosques. La higiene en aquell país s’escrivia en majúscules, pensà mentre li entrava angúnia i pànic alhora.- Bushra! – tornà a cridar en mig de la multitud.

-On coi t’has posat? -Sentí una mà que li agafava el braç ben fort i l’empenyia cap a un cantó.- No et distreguis que aquí la gent no està per punyetes! Només volia que veiessis la part més autèntica del mercat però de seguida en sortim.

– No puc més, m’ofego! Aquesta fortor m’està matant i crec que m’acabaré marejant… has vist això? Aquest home tragina aquest tros de carn a la intempèrie? Et sembla normal?

– Normalíssim, molt probablement l’acaba de comprar per revendre’l a la seva botiga.

-Però el porta a l’espatlla!

– I què? Com vols que el porti en cotxe? En mig de Khan-al-Khalili? Apa, anem a fer un te que ja veig que el sol t’està adormint les neurones. A la part exterior hi ha uns locals on podem fer-ne un amb menta o si ho prefereixes prens un cafè. Et reconfortarà abans de fer les compres.

– No estic segura de poder aguantar això, és com tornar a l’edat mitja! No sé on mirar per no espantar-me Bushra, el terra és ple de brutícia i només sento olor d’humanitat!

– T’hi has d’anar acostumant Laura, aquí les coses no van com a casa teva!

La Laura seguí la Bushra en silenci tot lluitant per a mantenir els ulls oberts en un dia en que el sol estomacava a tot aquell qui gosava desafiar-lo sortint al carrer i li bleïa els ulls cansats. Homes amb kaftans i còfies desfilaven en processó mentre deien frases inconnexes i li embaldragaven el cervell fatigat de les imatges estranyes. Tingué la sensació de veure un centenar de rostres colrats per l’astre rei i paradetes acaramullades una al costat de l’altra fins que finalment la Bushra assenyalà un confortable refugi amb taules decorades amb motius àrabs i aixoplugades del sol implacable. L’escenari acolorit en el que predominava el daurat semblava extret d’una pel·lícula de les mil i una nits i la Laura es quedà embadalida contemplant el cafè. Les parets eren plenes de miralls.

-Laura! Seu!

-Sí, sí, ja vaig…

– Què vols prendre?

-No ho sé, un cafè per despertar-me. O no, millor no que no em ve de gust res calent ara. Millor un te però que sigui fred i de menta per refrescar-me. I tu què vols?

-Jo també en prendré un que tinc set.

Varen fer la comanda a un cambrer que tenien prop.

A la taula de la seva dreta un grup d’homes en bevia un tot compartint una shisha i la Laura els va mirar de manera directa i atrevida.

-No et sembla poc higiènic?- digué ella.

-Ho dius perquè tots es posen a la boca la mateixa pipa? A mi això no em preocuparia. És més perillosa la química que hi barregen que no pas els bacteris que puguin transmetre’s un a l’altre. – Hi hagué una pausa.-Tu fumes?

– Jo no! Res de res tot i que al bar els clients sempre m’oferien tabac. La veritat és que curiosament no he sentit mai ganes de provar-lo. És estrany oi? No sentir ni la curiositat vull dir…

– No necessàriament, imagines que no és saludable i no t’interessa. I l’Ahmed?

– Fumava un parell de cigarretes al dia quan el vaig conèixer però ho feia més aviat per quedar bé amb els companys de feina i no desentonar que no pas per addicció. Però com que li agrada l’esport es va adonar que no podia córrer tan com abans i ho va deixar. Gràcies a Déu!

Un cambrer vestit a l’estil europeu portà la safata amb la tetera i dos gots blaus petits i llargs amb dibuixos simètrics daurats també. La Laura començava a associar el color d’aquest metall preciós amb Egipte. Observava el got mentre La Bushra feia el primer glop.

-Bufa! Aquest cop n’ha fet un gra massa amb el sucre! Els àrabs en general en posem molt al te però aquí trobo que és especialment escandalós. Així no hi ha manera de fer dieta!

La Laura va repassar les formes mig ocultes de la seva amiga. La seva silueta encaixava amb la mitjana egípcia més aviat abundant en corbes tan sinuoses que ni la púdica moda islàmica fabricada per amagar-les podia acabar de dissimular del tot.

– Voldràs que anem a comprar roba per tu? Em refereixo a quelcom més com el que portem nosaltres…

– La veritat és que de moment no. Ja sé que el que porto és com un rètol de “atenció estrangera” però això de posar-me sempre pantalons i bruses amples que m’arriben fins per sota el cul encara em molesta una mica Bushra. Crec que els homes han de ser capaços de veure’ns amb un altre tipus de roba sense que els vingui cap mal pensament.

– I l’Ahmed que en diu?

– L’Ahmed em va conèixer en pantalons texans ajustats i camiseta de màniga curta! Què ha de dir! De moment no està interessat en cobrir-me de cap a peus ni en que em posi el vel. I jo sóc molt conscient de que se’m reconeix com a ashnabia però intentaré fer-me respectar sense passar per un canvi radical.

– No seria un canvi radical. Només d’indumentària. Potser quan vingui la família de l’Ahmed ell voldrà que semblis un pèl menys occidental.

– Perfecte doncs! Quan vingui ja representarem la comèdia si cal…

La Laura es va servir un segon got de te. El sucre anava fent el seu efecte i la revifava després de tota l’excursió pel Kahl-El-Kalili. La seva companya de taula i edifici preguntava molt i no li donava temps a ella a interrogar-la. Aprofità que la Bushra estava bevent per atacar.

– Bushra. No enyores la teva feina?

– Ves, sí. Una mica potser. Però de moment em dedico a cuidar el meu marit. Sempre he estat força independent però crec que això de quedar-me una temporada a casa m’anirà bé. Amb els meus coneixements d’idiomes potser podré trobar feina de traductora i treballar des de casa per si venen els fills “in sha alà”!- féu un glop més– I tu, enyores la teva?

-La meva feina no era prou interessant. Vaig créixer en el bar dels meus pares i tota la vida he servit cafès i copes als mateixos clients que he vist anar fent-se grans i després vells. En una ciutat petita els dies tots semblen iguals i al bar l’únic entrebanc que pots tenir és que et coincideixin dos clients que no es poden ni veure o que se t’acabi la beguda que demana tothom. Per a mi és més un repte intentar crear una llar en aquesta gran ciutat que el que he fet fins ara. Els hiverns a Gavà eren d’allò més avorrit i els estius portaven un parell de cares noves que veies els caps de setmana només… bé, fins que vaig conèixer l’Ahmed, és clar.

– Jo no sé què és viure en un indret així. Com a molt he anat a estiuejar al sud d’Espanya i hi ha hagut ciutats que m’han semblat diminutes. Granada mateix. Què petit que és!

-Quants habitants té el Caire?

– Uns dotze milions segons el cens. El que vol dir que en seran més perquè als barris més pobres els recomptes no són exactes.

– Caram! La gent de la meva ciutat ja agafa mal de cap només d’anar a Barcelona al metge! Si els digués quanta gent viu aquí em prendrien per ximple per voler-hi viure!

– Per què heu vingut doncs?

-l’Ahmed no hagués trobat mai una feina com la que té aquí ni a Gavà ni en cap poble de la costa ni del nord ni del sud d’Espanya i molt probablement tampoc a les grans ciutats. A més jo no volia que ma mare posés massa el nas en els meus assumptes i venir aquí em va semblar una bona manera de que ens deixés tranquils. Aquí no ens seguirà. I així tampoc estem sota l’observació de tothom. No els va fer gaire il·lusió que em casés amb el que per a ells és un moro i a ma mare li van omplir el cap entre tots.

-Ja m’ho crec. Que hi ha gaires estrangers a la teva ciutat?

– D’estrangers no. La majoria són andalusos vinguts d’Almeria o la regió de Granada i es dediquen a la pagesia. Si tenen sort, com ma mare, amb molt d’esforç acaben posant un bar. Els estrangers som definitivament nosaltres i ens tracten com a tals perquè quan anem a comprar els catalans ens parlen sempre castellà i així no aprendrem mai l’idioma local. Els meus pares per exemple no han aconseguit ni tan sols entendre’l.

– Així doncs ja tens experiència sent estrangera…T’has acabat el te?

– Sí gràcies. No en vull més. Ja em sento plena de glucosa i d’energia també!

-Doncs anem. Hem de comprar les tasses que necessites, les espècies i la roba de casa i ja fem tard.

-Sí, tens raó i no oblidis que de tornada m’has d’acompanyar a regatejar amb els comerciants del barri. Altrament a mi m’ho cobraran el doble de car tot.

-Laura! No pots continuar parlant francès aquí! Has d’espavilar-te a aprendre àrab! No em tindràs sempre a mi! A més al teu marit li agradarà veure com te’n surts suposo…La Laura continuà asseguda pensant com d’afortunada n’era perquè sa mare no la podia veure per un forat i mentrestant, la Bushra aprofità la badoqueria de la seva companya i s’alçà de la cadira tan enèrgica que pràcticament llençà la safata amb la tetera buida. Aquella remor va fer que el noi de la taula del costat se la mirés fugitivament. Volia convidar la seva nova amiga i no es podia permetre que la Laura arribés primer. Ja havia observat com aquesta es treia el moneder de la petita bossa que duia. En el seu intent d’anar rabent a pagar passà per la taula del costat donant-li també un cop. L’estranger que estava assegut llegint el diari abstret i indiferent al seu entorn, com si ja conegués aquell indret de memòria, aixecà la mirada un cop més. La corpulenta amiga pagà el compte i cridà la Laura que amb els seus peus inflats per la calor i les presses no s’adonà que es deixava el moneder sobre la taula del cafè del gran basar.

El groc del sol del Caire es barrejava amb la pols de l’ambient, les parades del mercat començaven a estar decorades amb els fanalets del Ramadà. Faltava poc pel començament del mes i els comerciants havien de tenir-ho tot preparat. A la Laura l’enlluernaven els reflexes del sol que picava contra el daurat del metall de les làmpades festives intensificant el color ambarí de l’ambient. Lluny quedaven les palmeres i el riu rei que refrescaven la ciutat dels faraons amb colors diferents als terrosos dels edificis i lluny també quedava l’atribolament de la Laura, que encara no se sentia preparada per l’arribada de la família de l’Ahmed al Caire…

La claror sobtada desenterbolí el seu somni rabiós i des de les imatges oníriques intuí que era hora de retornar al món de la consciència. Sense obrir els ulls assaborí l’amanyac tendre del matí per despertar poc a poc. S’arraulí al cantó del llit per embolcallar-se en l’escalfor dels llençols i tornà a abaltir-se fins que notà un pes aliè a l’espona del llit. Amb una galta ensorrada al coixí només hi veia amb un ull i aquest es resistia a mantenir-se obert. El Sergi la fitava mut. La seva mirada riallera semblava voler endevinar els seus pensaments però ella ja en coneixia el significat. No era l’expressió tendra d’un enamorat ni la d’un amant lasciu que desitja amb deliri. Era la mirada d’un nen entremaliat a punt de fer-ne una de les seves. Acaronant-la per sobre el cobrellit digué amb veu presa:

– Recorda que aquest cap de setmana vaig a patinar amb la colla!

La Júlia no es molestà a dir res. Va moure lleugerament el cap per fer-li entendre que ho recordava i decidí desaparèixer engolida entre el matalàs i l’edredó. El Sergi tornaria diumenge tard altre cop perquè la seva colla dels patins era tan important que ella no tenia dret de demanar més atenció per part d’ell que la que rebia. I quina atenció era aquella? La de passar-li els braços per la cintura i besar-li el coll quan la trobava a la cuina preparant-li el sopar. O la de fer-li moixaines quan ell necessitava gresca. Tret d’aquells moments ella podria haver viscut sola i no hagués notat la diferència.

Es llevà malhumorada i es posà la bata. A la cuina es preparà un cafè per posar les idees en ordre. La disgustava que no la tingués en compte i la seva sensació d’abandonament augmentava amb cada dia que passava. Havia triat malament però a la seva edat ja no s’hi podia fer res.

Es va dutxar i es va vestir ràpidament. Si més no, el matí el tindria ocupat perquè havia de portar la traducció a l’editorial i aclarir el que no li acabava de fer el pes del resultat de la seva feina. Va mirar per la finestra de la cuina. El sol irreverent de la primavera enlluernava de valent un cel blau sense núvols que ressaltava les cases desarrenglerades de Poblenou. Va agafar una jaqueta texana i la bossa i sortí de casa tot pensant si finalment tindria valor de plantar-li cara al Sergi i explicar-li com la feia sentir. Va travessar la Rambla i continuà pel carrer Llull. A la cantonada amb Llacuna va veure un home entre els contenidors. Primer no li cridà l’atenció. De persones regirant les escombraries se’n veien sovint, sobre tot d’ençà la crisi. Apareixien a qualsevol hora del dia empenyent un carro de supermercat per posar-hi els objectes que podrien revendre. Era una manera digna d’aconseguir uns diners per tirar endavant. Quan la Júlia es va trobar pràcticament davant dels contenidors es va fixar que l’individu havia dipositat acuradament dues grans bosses de paper i que n’havia lligat les nanses amb un llaç. Semblaven un farcell però amb paper. L’home, d’uns vuitanta anys, canvià de posició les bosses fins que semblà satisfet amb el seu emplaçament. Marxà quan la Júlia era just davant dels enormes recipients. Amb la seva curiositat felina no va poder evitar acostar-se als farcells per mirar-se’ls. Hi va descobrir un paperet enganxat que hi deia: “Per a qui ho necessiti. On jo vaig ja no em farà falta”.

Un pressentiment li féu disparar el cor. La Júlia rumià un instant i després, amb passes llargues, seguí l’estrany que continuà caminant pel carrer Llull. L’ancià no era molt ràpid i ella es va trobar darrera seu de seguida.

– Perdoni!- digué sense saber exactament com continuar la conversa.

Els ulls de l’home, rodons i benèvols, s’engrandiren. Davant el silenci de la Júlia l’home demanà.

– Vol res?

– Disculpi que em posi on no em criden… he vist que ha deixat el farcell al costat del contenidor i he llegit el que hi havia escrit. Em pregunto si…- quequejà i continuà- si potser li manca res…

L’home se la va quedar mirant amb una expressió que podia ser de sorpresa o de disgust.

– Ja ho ha llegit. On vaig no necessitaré res. Per això vull donar el contingut de les bosses a qui ho pot haver de menester.

La Júlia començava a sentir-se incòmoda. Potser havia estat una estupidesa parar a aquell home. Què n’havia de fer ella de la vida dels altres!

– Perdoni. Quan he llegit el missatge he pensat que potser vostè…

No va poder acabar de dir res. Se sentí ridícula i tot abaixant el cap començà a caminar cap a la parada de metro on finalment podria amagar la seva vergonya. Tot de sobte es va adonar que de vegades preferia els dies de pluja als de sol. Quan plovia la gent cuitava per arribar al seu destí i no es fixava en els altres i ella podia plorar fins que el cor li digués prou pel carrer sense que ningú li digués res. Com feia unes setmanes, una d’ aquelles tardes que la Júlia es quedava a casa per traduir. El Sergi havia marxat de viatge amb els amics patinadors i ella, entre les quatre parets buides de casa seva, sentia com la vida anava passant i la felicitat l’havia deixada de banda. A mitja tarda s’havia posat a ploure i ella a plorar. El soroll de les gotes contra els vidres no la deixava concentrar-se. O potser era el seu disgust? Tot d’una sentí la necessitat de mullar-se ella i de rentar la seva cara plena de llàgrimes al carrer. Ningú se n’adonaria perquè tots s’arraulien sota el paraigües i s’apressen per aixoplugar-se. La Júlia baixà al carrer i intentà travessar-lo sense fixar-se en el semàfor vermell.

– Noia! Que t’has cansat de la vida?

Es quedà palplantada amb el camió aturat al bell mig del carrer esperant que ella reaccionés.

Però no hi havia cap xàfec aquell dia i la llum del sol mostraria els seus ulls humits.

A l’andana del metro no hi havia pràcticament ningú i es dirigí al darrer banc per seure-hi una estona. Deixaria passar un tren o dos. L’editorial estava oberta fins tard i podia passar-hi en qualsevol moment. Esperaria asserenar-se.

Perdé la noció del temps però algú segué al seu costat i la va treure del seu embadaliment dient:

– Li agrada seure al metro i mirar al terra o és que no es troba bé?

La Júlia girà el cap per fitar el seu interlocutor. Era l’ancià del farcell i ella per segon cop no sabia què dir. Restaren uns instants en silenci fins que l’home digué:

– Tenen quelcom especial les estacions de metro oi? T’hi pots trobar cares conegudes o bé gent diferent cada cop que hi baixes.

La Júlia continuava sense badar boca.

– Fa uns anys m’agradava agafar el metro cada dia a la mateixa hora i observar la gent que hi anava. Alguns feien el mateix recorregut cada dia però la majoria eren rostres nous per a mi. Sempre he pensat que els joves deuen lligar aquí.

A la Júlia se li accelerà el pols. Ella hi havia conegut el Kevin. De fet els dos es veien de tant en tant a l’andana fins que un dia ell li va demanar si volia fer un cafè amb ell.

– Potser sí. – Digué empegueïda.

– Disculpi. Potser ara em poso on no em demanen però, està vostè bé?

La Júlia el mirà directament als ulls i els seus llavis dibuixaren un somriure.

– Això li he demanat jo abans a vostè. Ho recorda?

– Sí. I també que li he contestat xiulant. Em sap greu, normalment no sóc així de sec.

– I jo no sóc tan curiosa… – feu ella per treure ferro a tot plegat.

L’ancià li allargà la mà tot dient.

– Enric Ruíz. Per servir-la senyoreta. O potser senyora?

– Senyora. Estic casada.

– Ja m’ho pensava… una dona tan maca!

– No se’n rigui de mi que avui ja m’he sentit un cop ridícula…

– I això?

– Abans al carrer, quan li he demanat si estava bé…

– Què ha pensat?

La Júlia rumià uns instants abans de dir res.

– Ximpleries meves. Tant se val!

– D’acord doncs. No insistiré.

Dos trens ja havien passat de llarg i el tercer ja estava a punt d’arribar.

– Té vostè pressa?

– Una mica… – mentí Júlia deliberadament.

– Llàstima. La volia convidar a un cafè. Però també en podríem fer un demà, o demà passat… i s’assegura que els seus pensaments fa uns moments eren incorrectes…

La Júlia enrogí. Aquell home semblava llegir-li la ment.

– No ho sé. Tinc un parell de coses a fer…

– Entesos. Miri. Jo l’esperaré aquí a l’andana del metro cada dia d’aquesta setmana a aquesta hora. Si ve i en té ganes farem un cafè. Altrament jo pujaré al tren i observaré els companys de trajecte. Li sembla bé?

La Júlia assentí i pujà al metro que havia arribat. Es quedà observant l’Enric darrere les portes que es tancaven i li va somriure.

Al dia següent la Júlia es llevà sola al llit i pogué assaborir la mandra matinera amb un cafè davant el balcó. La trobada amb l’ancià l’havia feta pensar en sa mare i va decidir escriure-li un mail. Feia temps que no la veia i potser podria visitar-la. Les dues s’havien distanciat perquè la Júlia no va acceptar mai que ella s’oposés al seu matrimoni amb el Sergi. “No fa per tu Júlia! No teniu res en comú i et farà infeliç com ho va fer ton pare amb mi!”. No obstant ella no estava per enraonies. Als trenta llargs va tenir por de quedar sola i va signar uns papers que, com es va adonar temps després, no servien per mantenir cap flama viva. Va seure davant l’ordinador i va redactar un missatge afectuós. Va rebre una resposta quan s’estava vestint. Sa mare la convidava a passar unes setmanes amb ella a Margate. Una imatge tendra d’una dona gran amb trossa i mig arrugada la va empènyer a contestar el correu d’immediat per acceptar la invitació. Ben mirat necessitava desemboirar-se i reflexionar. El Sergi ni tan sols s’adonaria de la seva absència. Treballà una estona i cap a les dotze sentí desassossec. Es posà les sabates i anà cap a la parada de Llacuna. Baixà els esglaons poc a poc com si tingués por de no trobar-hi qui esperava. Quina sensació més coneguda! Durant mesos havia fet el mateix desitjant veure-hi el Kevin i ell havia esdevingut l’únic toc de color en la seva vida grisa. Fer una cervesa plegats trobar-se al vespre amb ell al parc l’omplia d’energia i la feien sentir viva altre cop.

Al final de l’andana hi veié l’Enric còmodament assegut. Amb una gran rialla s’hi acostà i quan fou al seu costat digué:

– Cafè?

– Cafè! – digué ell tot estirant un braç cap a ella per tal que l’ajudés a aixecar-se.

Triaren un local poc il·luminat de la Rambla del Poblenou i començaren a parlar de la crisi i de política, del temps i del Barça i de les seves aficions. Al cap d’una estona, quan ja tots dos tenien la sensació que es coneixien feia anys, l’Enric demanà:

– Júlia. Què vas pensar quan vas llegir la nota del paquet que vaig deixar al costat del contenidor?

La Júlia deixà passar uns segons i incapaç d’empescar-se una mentida respongué:

– Amb tota sinceritat?

– Sí, amb tota sinceritat.

– Doncs vaig pensar que potser havia pensat en el suïcidi.

L’Enric arrufà les celles.

– I com és que et va passar pel cap Júlia?

– No ho sé. Diuen que els que es volen suïcidar ho endrecen tot abans de fer-ho. Vostè semblava tan acurat a l’hora de posar les bosses al costat del contenidor… i després el missatge: “allà on vaig ja no ho necessitaré”…

Hi hagué un silenci que la Júlia no sabia interpretar.

– I si et digués ara que sí era la meva intenció?

Respirà profundament i el llambregà. Tot mirant la tassa respongué.

– Suposo que em sorprendria. No sembla la mena de persona que se suïcida.

– Vostè tampoc. – Feu ell sec.

– Jo! Jo no ho he pensat pas mai!

– De debò?

– Només de vegades, quan estic molt trista em demano quin sentit té la meva vida si em sento buida.

– Ho veu… exactament com jo quan vaig deixar les bosses…

– Però jo no penso en el suïcidi…

– Vostè és jove. Pot canviar de vida si no li agrada la que té. Pot intentar trobar-li un sentit…jo ja la he viscuda i ara estic cansat.

– Vol dir que encara té la intenció de suïcidar-se?

– No. Ja no.

– I què ho fa això?

– Doncs senzillament que ahir em vaig adonar que encara que hagi perdut la meva dona i el meu negoci la meva vida sigui insignificant, encara puc canviar quelcom al meu voltant. Quelcom que no m’agrada per petit que sigui.

Aquella tarda s’acomiadaren dient que es tornarien a veure’s aviat i tot anant cap a casa la Júlia pensà que l’Enric tenia raó. Podia viure per canviar quelcom i per començaria per la vellesa solitària de dos ancians.