El despertador sonà irreversible amb una de les melodies convencionals del mòbil. Era massa pràctic per perdre el temps canviant-les. Sonà dues vegades i girà el cap.

– Òndia. Ja és hora?

La pregunta se la va fer a si mateix. La noia del costat ni li respongué. Amagà el cap dins els llençols completament arrugats després de les maniobres de la nit anterior i procurà no mostrar-se.

El Raül s’aixecà. No recordava ben bé on havien caigut totes les peces de roba i les va anar buscant pel terra. Per sort l’habitació era prou clara per trobar-ho tot però no prou per ensenyar la seva cara contrariada. S’embotí dintre els calçotets, els pantalons, els jersei i buscà la seva motxilla. Posà el seu mòbil dins i sortí de l’habitació per cercar el bany. El passadís era a les fosques.

La primera a mà dreta o a mà esquerra? A mà esquerra. Obrí la porta. No. Allò era la cuina. A mà dreta. Correcte. Primer de tot va comprovar el seu estat al mirall. Estava ullerós. –Collons! Allò de viure en un pis compartit era una mala història perquè les úniques nits que aconseguia dormir mínimament bé eren aquelles que trobava algú i últimament ja el començava a cansar. Com es deia la noia amb la que havia dormit? Sara potser? Ja havia fet prou deixant-lo quedar-se. No totes ho feien. Va sortir del bany i se la va trobar a la porta.

– Vols un cafè o has de marxar volant?

– Un cafè? No gràcies. Ja marxo que faig tard.

– Vols el meu telèfon? Ja saps, per si algun dia vols tornar a prendre una cervesa al mateix lloc i necessites companyia…

Se la mirà i pensà que allò havia estat una història d’una nit però no vol ferir-la i aniria més ràpid si agafava el telèfon.

– Sí és clar. Espera que l’apunto al mòbil.- Mentí resolut.

El Raül agafà la seva motxilla, posà la mà dins i en tragué el mòbil atrotinat. Va anar a contactes i afegir. L’aparell li va demanar un nom.

-A veure, el nom…

– Sara.

– Sí, si és clar. Ja ho sé això!- no era del tot cert..

La noia li donà el número i li va repetir.

– Em dones tu el teu? –va fer ella amb un gran somriure.

El Raül trigà tres segons en reaccionar. No sabia si inventar-se el número o exposar-se a que la noia li enviés missatges cada dos per tres. Potser no havia estat una bona idea la nit anterior. Se la veia tan innocent a aquesta! No era el seu estil per a res.

– Te’l passo després per sms que ara he de marxar!

S’hi apropà i li féu un petó furtiu als llavis. Ella se’l quedà mirant amb cara de voler-ne més.

– He de marxar ara. Torna al llit que encara és d’hora.

– Ja estic desperta del tot. Aprofitaré per estudiar una mica.

La noia continuà palplantada davant seu esperant potser que li donés el mòbil. La seva mirada nítida d’ulls blaus el desarmà i finalment va cantar el seu número. El passaport per tal que pogués envair el seu espai.

No se l’havia apuntat i amb el temps que ell trigaria en sortir del pis, amb una mica de sort ella l’oblidaria. No tenia cap ganes que se li enganxés aquesta que, amb la llum diürna semblava molt jove. Tot plegat potser s’ho hauria d’haver pensat abans però la cervesa de la nit anterior no l’havia deixat reflexionar massa. A més no es desaprofitava una oportunitat així.

– No cal que m’acompanyis a la porta. Fa fred.

– He tancat amb clau. Sempre ho faig.

La Sara agafà les claus de la bossa i obrí la porta. Just quan ell era a punt de marxar l’agafà per la màniga i li dóna un petó.

El Raül va fer un esforç per no fer escarafalls. Quan finalment sortí fora es va sentir alleujat.

Estava una mica despistat i no sabia com anar a la parada. Era a Ramon Turró amb Marià Aguiló. Anava tard i encara bo que no li calia fer transbord.

Tot just s’havia orientat quan li sonà el mòbil. Mirà la pantalla i va veure que era la Sara que el trucava. Emprenyat deixà anar un renec. Definitivament havia d’haver marxat amb la noia rosseta la nit anterior. Se la veia més avesada a tenir històries sense transcendència però li havia fet gràcia la candidesa de la Sara, els seus cabells negres i els seus ulls blaus. Si li enviava massa missatges hauria de deixar-li les coses clares. No es podia permetre que la Cristina descobrís res de les seves escapades.

Saltà els esglaons del metro de dos en dos i pràcticament clavà una empenta a una dona que baixava les escales. Les persones sense pressa pel matí haurien de circular sempre per la dreta i deixar per a les altres més espai. Arribà a l’entrada i recorda que el dia anterior li havia caducat la T-10.

Com que anava just de temps i ja s’esperava la bronca del cap de residents superà amb un salt àgil la barrera d’accés a les andanes i tornà a baixar les escales també de dues en dues.

Va tenir sort i va trobar un seient lliure. L’ocupà i s’adonà de com de cansat estava. El dia se li faria llarg i pesat i a més hauria d’aguantar el seu superior que s’acaba de divorciar i no estava de bon humor. Esperà i desitjà que no hi hagués urgències greus perquè no tindria prou reflexes per portar bé la llitera i potser donaria algun cop indegut al malalt.

A la motxilla hi duia un dels textos que s’havia de llegir, els va mirar de cua d’ull i va tancar el cremallera. Definitivament necessitava un cafè i dels dobles. Potser encara podria prendre-se’n un abans d’entrar a la feina si no l’enxampaven amb aquells ben bé vint minuts d’endarreriment.

Al seu costat un home llegia el diari. El Raül es fixà en les noticies. Vaga de controladors aeris. Quina novetat! Aquells cabrons que cobraven un dineral deixaven de treballar perquè es consideren mal pagats i fotien les vacances en l’aire dels que havien estalviat tot l’any per fer la sortida.. Pensà que a tots ells els convindria una setmana de servei a un hospital.

El paio costat vestia una americana i un pantaló blau marí. El seu cabell era ben blanc però la seva cara, pràcticament sense arrugues, semblava la d’una persona jove. Portava unes ulleres metàl·liques molt discretes i feia olor de massatge. Era el tipus d’home que agradava a les dones i que probablement els donava una conversa civilitzada. Ell preferia no parlar. Sobretot quan s’havia fumat un porro que el submergia en un món d’alegria total que no volia compartir més que amb la companya sexual de torn. I no calia conversa tampoc.

Arribà a la parada, sortí esperitat per anar directament a la cafeteria de davant de l’hospital però quan hi entrà s’adona, completament emprenyat amb sí mateix, que havia oblidat el coi de motxilla al metro. El seu disgust quedà compensat pel fet que, havent perdut el mòbil, de moment no rebria cap missatge de la Sara. I si no li responia ella potser no insistiria.

***********