Pintor de boira (I)

Havia perdut la seva companya en mig del batibull de gent atrafegada i turistes abstrets i assedegats d’un exotisme que esperaven endur-se a casa en forma de fotografia. Les mirades dels venedors locals la sotjaven i se li clavaven com ganivets roents mentre sentia ganyolar alguna bestiola que tombava, com ella, desesmada pel mercat.

-Bushra, Bushra on ets?- es girà espaordida per descobrir darrere seu un home vestit amb túnica i turbants blancs, de somriure desdentegat i que portava a collibè un enorme tros de carn de vedella sobre la que volaven infinitat de mosques. La higiene en aquell país s’escrivia en majúscules, pensà mentre li entrava angúnia i pànic alhora.- Bushra! – tornà a cridar en mig de la multitud.

-On coi t’has posat? -Sentí una mà que li agafava el braç ben fort i l’empenyia cap a un cantó.- No et distreguis que aquí la gent no està per punyetes! Només volia que veiessis la part més autèntica del mercat però de seguida en sortim.

– No puc més, m’ofego! Aquesta fortor m’està matant i crec que m’acabaré marejant… has vist això? Aquest home tragina aquest tros de carn a la intempèrie? Et sembla normal?

– Normalíssim, molt probablement l’acaba de comprar per revendre’l a la seva botiga.

-Però el porta a l’espatlla!

– I què? Com vols que el porti en cotxe? En mig de Khan-al-Khalili? Apa, anem a fer un te que ja veig que el sol t’està adormint les neurones. A la part exterior hi ha uns locals on podem fer-ne un amb menta o si ho prefereixes prens un cafè. Et reconfortarà abans de fer les compres.

– No estic segura de poder aguantar això, és com tornar a l’edat mitja! No sé on mirar per no espantar-me Bushra, el terra és ple de brutícia i només sento olor d’humanitat!

– T’hi has d’anar acostumant Laura, aquí les coses no van com a casa teva!

La Laura seguí la Bushra en silenci tot lluitant per a mantenir els ulls oberts en un dia en que el sol estomacava a tot aquell qui gosava desafiar-lo sortint al carrer i li bleïa els ulls cansats. Homes amb kaftans i còfies desfilaven en processó mentre deien frases inconnexes i li embaldragaven el cervell fatigat de les imatges estranyes. Tingué la sensació de veure un centenar de rostres colrats per l’astre rei i paradetes acaramullades una al costat de l’altra fins que finalment la Bushra assenyalà un confortable refugi amb taules decorades amb motius àrabs i aixoplugades del sol implacable. L’escenari acolorit en el que predominava el daurat semblava extret d’una pel·lícula de les mil i una nits i la Laura es quedà embadalida contemplant el cafè. Les parets eren plenes de miralls.

-Laura! Seu!

-Sí, sí, ja vaig…

– Què vols prendre?

-No ho sé, un cafè per despertar-me. O no, millor no que no em ve de gust res calent ara. Millor un te però que sigui fred i de menta per refrescar-me. I tu què vols?

-Jo també en prendré un que tinc set.

Varen fer la comanda a un cambrer que tenien prop.

A la taula de la seva dreta un grup d’homes en bevia un tot compartint una shisha i la Laura els va mirar de manera directa i atrevida.

-No et sembla poc higiènic?- digué ella.

-Ho dius perquè tots es posen a la boca la mateixa pipa? A mi això no em preocuparia. És més perillosa la química que hi barregen que no pas els bacteris que puguin transmetre’s un a l’altre. – Hi hagué una pausa.-Tu fumes?

– Jo no! Res de res tot i que al bar els clients sempre m’oferien tabac. La veritat és que curiosament no he sentit mai ganes de provar-lo. És estrany oi? No sentir ni la curiositat vull dir…

– No necessàriament, imagines que no és saludable i no t’interessa. I l’Ahmed?

– Fumava un parell de cigarretes al dia quan el vaig conèixer però ho feia més aviat per quedar bé amb els companys de feina i no desentonar que no pas per addicció. Però com que li agrada l’esport es va adonar que no podia córrer tan com abans i ho va deixar. Gràcies a Déu!

Un cambrer vestit a l’estil europeu portà la safata amb la tetera i dos gots blaus petits i llargs amb dibuixos simètrics daurats també. La Laura començava a associar el color d’aquest metall preciós amb Egipte. Observava el got mentre La Bushra feia el primer glop.

-Bufa! Aquest cop n’ha fet un gra massa amb el sucre! Els àrabs en general en posem molt al te però aquí trobo que és especialment escandalós. Així no hi ha manera de fer dieta!

La Laura va repassar les formes mig ocultes de la seva amiga. La seva silueta encaixava amb la mitjana egípcia més aviat abundant en corbes tan sinuoses que ni la púdica moda islàmica fabricada per amagar-les podia acabar de dissimular del tot.

– Voldràs que anem a comprar roba per tu? Em refereixo a quelcom més com el que portem nosaltres…

– La veritat és que de moment no. Ja sé que el que porto és com un rètol de “atenció estrangera” però això de posar-me sempre pantalons i bruses amples que m’arriben fins per sota el cul encara em molesta una mica Bushra. Crec que els homes han de ser capaços de veure’ns amb un altre tipus de roba sense que els vingui cap mal pensament.

– I l’Ahmed que en diu?

– L’Ahmed em va conèixer en pantalons texans ajustats i camiseta de màniga curta! Què ha de dir! De moment no està interessat en cobrir-me de cap a peus ni en que em posi el vel. I jo sóc molt conscient de que se’m reconeix com a ashnabia però intentaré fer-me respectar sense passar per un canvi radical.

– No seria un canvi radical. Només d’indumentària. Potser quan vingui la família de l’Ahmed ell voldrà que semblis un pèl menys occidental.

– Perfecte doncs! Quan vingui ja representarem la comèdia si cal…

La Laura es va servir un segon got de te. El sucre anava fent el seu efecte i la revifava després de tota l’excursió pel Kahl-El-Kalili. La seva companya de taula i edifici preguntava molt i no li donava temps a ella a interrogar-la. Aprofità que la Bushra estava bevent per atacar.

– Bushra. No enyores la teva feina?

– Ves, sí. Una mica potser. Però de moment em dedico a cuidar el meu marit. Sempre he estat força independent però crec que això de quedar-me una temporada a casa m’anirà bé. Amb els meus coneixements d’idiomes potser podré trobar feina de traductora i treballar des de casa per si venen els fills “in sha alà”!- féu un glop més I tu, enyores la teva?

-La meva feina no era prou interessant. Vaig créixer en el bar dels meus pares i tota la vida he servit cafès i copes als mateixos clients que he vist anar fent-se grans i després vells. En una ciutat petita els dies tots semblen iguals i al bar l’únic entrebanc que pots tenir és que et coincideixin dos clients que no es poden ni veure o que se t’acabi la beguda que demana tothom. Per a mi és més un repte intentar crear una llar en aquesta gran ciutat que el que he fet fins ara. Els hiverns a Gavà eren d’allò més avorrit i els estius portaven un parell de cares noves que veies els caps de setmana només… bé, fins que vaig conèixer l’Ahmed, és clar.

– Jo no sé què és viure en un indret així. Com a molt he anat a estiuejar al sud d’Espanya i hi ha hagut ciutats que m’han semblat diminutes. Granada mateix. Què petit que és!

-Quants habitants té el Caire?

– Uns dotze milions segons el cens. El que vol dir que en seran més perquè als barris més pobres els recomptes no són exactes.

– Caram! La gent de la meva ciutat ja agafa mal de cap només d’anar a Barcelona al metge! Si els digués quanta gent viu aquí em prendrien per ximple per voler-hi viure!

– Per què heu vingut doncs?

-l’Ahmed no hagués trobat mai una feina com la que té aquí ni a Gavà ni en cap poble de la costa ni del nord ni del sud d’Espanya i molt probablement tampoc a les grans ciutats. A més jo no volia que ma mare posés massa el nas en els meus assumptes i venir aquí em va semblar una bona manera de que ens deixés tranquils. Aquí no ens seguirà. I així tampoc estem sota l’observació de tothom. No els va fer gaire il·lusió que em casés amb el que per a ells és un moro i a ma mare li van omplir el cap entre tots.

-Ja m’ho crec. Que hi ha gaires estrangers a la teva ciutat?

– D’estrangers no. La majoria són andalusos vinguts d’Almeria o la regió de Granada i es dediquen a la pagesia. Si tenen sort, com ma mare, amb molt d’esforç acaben posant un bar. Els estrangers som definitivament nosaltres i ens tracten com a tals perquè quan anem a comprar els catalans ens parlen sempre castellà i així no aprendrem mai l’idioma local. Els meus pares per exemple no han aconseguit ni tan sols entendre’l.

– Així doncs ja tens experiència sent estrangera…T’has acabat el te?

– Sí gràcies. No en vull més. Ja em sento plena de glucosa i d’energia també!

-Doncs anem. Hem de comprar les tasses que necessites, les espècies i la roba de casa i ja fem tard.

-Sí, tens raó i no oblidis que de tornada m’has d’acompanyar a regatejar amb els comerciants del barri. Altrament a mi m’ho cobraran el doble de car tot.

-Laura! No pots continuar parlant francès aquí! Has d’espavilar-te a aprendre àrab! No em tindràs sempre a mi! A més al teu marit li agradarà veure com te’n surts suposo…La Laura continuà asseguda pensant com d’afortunada n’era perquè sa mare no la podia veure per un forat i mentrestant, la Bushra aprofità la badoqueria de la seva companya i s’alçà de la cadira tan enèrgica que pràcticament llençà la safata amb la tetera buida. Aquella remor va fer que el noi de la taula del costat se la mirés fugitivament. Volia convidar la seva nova amiga i no es podia permetre que la Laura arribés primer. Ja havia observat com aquesta es treia el moneder de la petita bossa que duia. En el seu intent d’anar rabent a pagar passà per la taula del costat donant-li també un cop. L’estranger que estava assegut llegint el diari abstret i indiferent al seu entorn, com si ja conegués aquell indret de memòria, aixecà la mirada un cop més. La corpulenta amiga pagà el compte i cridà la Laura que amb els seus peus inflats per la calor i les presses no s’adonà que es deixava el moneder sobre la taula del cafè del gran basar.

El groc del sol del Caire es barrejava amb la pols de l’ambient, les parades del mercat començaven a estar decorades amb els fanalets del Ramadà. Faltava poc pel començament del mes i els comerciants havien de tenir-ho tot preparat. A la Laura l’enlluernaven els reflexes del sol que picava contra el daurat del metall de les làmpades festives intensificant el color ambarí de l’ambient. Lluny quedaven les palmeres i el riu rei que refrescaven la ciutat dels faraons amb colors diferents als terrosos dels edificis i lluny també quedava l’atribolament de la Laura, que encara no se sentia preparada per l’arribada de la família de l’Ahmed al Caire…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s