Era una d’aquelles tardes que la Silvia sortia de la feina, cames ajudeu-me, per evitar que les llàgrimes li rodolessin galtes avall abans d’estar fora del camp de mira dels seus alumnes. De vegades es maleïa els ossos per la seva elecció. Si en lloc de Filologia hagués triat arqueologia ben segur estaria en aquells moments traient la pols d’alguns objectes històrics rescatats de les profunditats de l’oblit i que parlaven de temps on, si més no, la vida no es regia per la immediatesa de la societat actual en què vivia ella. Esperà que el semàfor es posés verd impacient per pujar a la bicicleta i arribar al Passeig Marítim on podria pedalar amb força per espolsar els mals esperits. Darrerament tot anava del revés. El propietari del pis on vivia havia decidit apujar el lloguer de tal manera que la Silvia hauria de deixar-lo, a la feina alguns grups li feien la vida impossible i, per si fos poc, feia una setmana el seu cosí, que era també el seu millor amic, li havia dit que marxava a treballar a Suïssa. Que s’avorriria molt durant tres anys però que faria caixa. L’univers s’havia posat en contra seva. Travessà rabent per arrancar la seva bicicleta del pes de les cadenes que la immobilitzaven a les zones d’aparcament reglamentàries. No obstant, quan va fitar la renglera de barres de ferro de subjecció va haver de fregar-se els ulls per creure el que li deien. Passejà la mirada altre cop per totes les bicis esperant trobar la seva entortolligada al ferro fred. Una il·lusió òptica deguda al sobreesforç de les darreres setmanes li devia haver enterbolit la visió. No. No hi era. Palplantada davant les bicicletes alienes intentà reflexionar, asserenadament, si amb les presses de la primera hora de la tarda hauria lligat la bici en un lloc no habitual i ara no ho recordava. No. Tampoc era el cas. Amb el cor en mode bradicàrdia, amb un batec que es feia cada cop més lent després de l’acceleració brutal de les darreres setmanes, la Silvia començà a suar. Confosa però conscient que podria haver lligat malament la bicicleta amb els nervis que la rosegaven feia setmanes intentà visualitzar el moment en que havia posat els cadenats. De sobte pensà en el dependent de la botiga que la saludava cada dia. Entrà a l’establiment i albirà, sense cap dificultat, el noi darrere el mostrador amb el cap cot i la vista fixada en uns documents. La Silvia s’apropà al taulell.

— Perdona. No sé si em recordes. Vaig venir fa poc a demanar pressupost per un matalàs i treballo aquí al costat.

— I tant! Ens saludem cada dia. Quan entres per la tarda ens veiem sempre. —El noi es va escurar la gola i va quequejar—Bé. De fet ens veiem si casualment estic fent un cigarret fora.

— No sé si t’hi has fixat però és que generalment lligo aquí la meva bicicleta blanca.

— Sé que vens amb bici però ara no te’n hagués sabut dir el color.

— Doncs tot just he sortit de la feina i venia a buscar la meva bici i no hi és. Ja sé que deus haver estat enfeinat però, no hauràs vist pas cap moviment estrany ni ningú que se l’endugués. Fa un més que només rebo pals i amb els nervis potser no la he ni lligada com cal i me l’han robada.

El telèfon sonà, inoportú com sol passar en aquests casos, per deixar la Silvia a l’espera de la resposta mentre el noi, tot agafant l’auricular li deia:

— Sí, sí que he vist que passava. Ara t’ho explico.

A la Silvia li tremolaven les cames. Aquell vehicle de dues rodes que havia comprat a preu de saldo a una gran superfície havia esdevingut la seva fidel companya i també el mitjà que li permetia desplaçar-se d’un cantó a l’altre de la ciutat sense deixar-se els més de cinc-cents euros l’any per la targeta T-Mes, que no garantia en absolut una arribada puntual a cap lloc. Pensava en la seva bici i en les ganes que tenia de recuperar-la com fos. La conversa telefònica amb el client se li va fer llarguíssima. Semblava que la veu a l’altra banda de l’auricular volgués repassar tot el catàleg Pikolin amb avantatges i desavantatges abans de passar per la botiga i triar un model per quedar-se’l. A la Silvia se li acabava la paciència. Havia de recuperar la bicicleta, en cas que fos possible, passar per casa d’un amic a tornar-li els quaranta euros que li havia deixat quan el maleït caixer se li va empassar la targeta en un atac de golafreria financera i corregir a més trenta set exàmens de dos grups diferents. I a ser possible, però ja no ho seria, fer quelcom que li fes oblidar el mal tràngol de les darreres setmanes. Tanmateix, això ho hauria de posposar per més endavant.

— Uff. Ja està.— Digué el noi a qui la llarga explicació probablement li havia ressecat la gola. — Ha estat un show. Es veu que sense voler has lligat la cadena a la roda de la bici del costat i el propietari, quan l’ha vinguda a buscar, no la podia treure i ha avisat a la urbana. Han hagut de tallar la cadena amb una radial i se l’han endut al dipòsit.

Arribat aquest punt a la Silvia ja se li havien omplert els ulls de llàgrimes. Realment no valia la pena ser una heroïna i aguantar el que fos a la feina perquè òbviament anava en detriment de la seva salut i ningú no li ho agrairia. El noi, veient els seus ulls enrosats, s’afanyà a dir:

— Ei que la recuperaràs! No passa res. —Digué en intuir la llangor de la Silvia que començava a marcir-li la mirada.

— Suposo. Però truco ara mateix perquè ja sé que el problema de vegades és demostrar que la bicicleta és la teva.

Els pensaments li van anar ben ràpidament. Va trucar a la guàrdia urbana que li va facilitar el telèfon del dipòsit. Encara bo que no tancaven i podria recuperar el vehicle aquell mateix dia.

Es va acomiadar del botiguer tot agraint la seva paciència i el noi se la va mirar entristit, pensant que potser hauria pogut evitar el mal tràngol a la noia si s’hagués arribat a l’escola per avisar-la. No obstant no podia deixar la botiga desatesa. Li anava la feina i la subsistència passava per sobre d’absolutament tot, lògicament.

La Silvia va baixar al metro de Llacuna per caminar fins al carrer Badajoz. El dipòsit quedava just darrere la colossal torre Agbar, que servia de far als veïns de Sant Martí que necessitaven orientar-se. El recorregut en metro i la caminada l’havien anat calmant i quan va arribar al taulell on havia de reclamar la bici va adonar-se, que de les tres persones de la sala que hi eren per recollir vehicles, ella era la única que no sanglotava. Probablement hi havia un miler de persones a la ciutat a qui les coses no li anaven de cara i per tant no calia fer un drama de res. Era important canviar d’actitud i somriure a la vida per tal que les coses canviessin.

Els dos empleats amb qui va ensopegar van ser d’allò més amables i gairebé es van disculpar pel fet d’haver-se endut la seva bicicleta. La broma li costaria els quaranta euros del trasllat a dipòsit i una multa. Com que havia anat a buscar la bici sens perdre temps no li van cobrar el recàrrec que es cobra en aquests casos per cada hora d’estacionament a dipòsit. La Silvia va pensar que potser encara havia tingut sort considerant-ho tot. No va trigar en localitzar la seva bicicleta i tampoc va costar gaire demostrar que era la seva. En tenia una fotografia al mòbil i havia anat a buscar una factura a casa. A més, tenia la clau de la U que encara portava enganxada la roda del darrere. L’empleada la va ajudar a pujar la bicicleta a planta i li va enllestir la factura mentre la Silvia tornava a col·locar el cistell sobre aquell vehicle de dues rodes a qui li acabava de demostrar la seva fidelitat. La recollida i l’abonament de la multa van costar-li més que la bicicleta nova. I tot i així la Silvia era la persona més feliç del món. L’endemà podria fer el recorregut fins la feina tot i gaudint de l’aspecte de la ciutat comtal mig endormiscada però curulla de colors, sons i tenyida del to sèpia de les primeres hores del dia. El metro li hagués esdernegat aquells moments tan màgics que li donaven energia per aguantar fins i tot els adolescents més malintencionats. O bé aprenia a aguantar tot aquell maltracte continuat o potser s’hauria de plantejar tornar al contracte per obra i servei que oferien les acadèmies d’idiomes per adults. Les classes si més no li resultarien més agradables i la seva vida tornaria a ser la d’una protagonista de novel.la picaresca, amb una existència plena de trifulgues però saborosa.

Quan arribà a casa eren ja quarts d’onze de la nit. Va fer-se l’amanida d’enciam i tomàquet amb celeritat i se la cruspí encara amb més rapidesa. No gosà posar la televisió per por de veure notícies catastròfiques embolcallades de retransmissions de fites esportives que havien de compensar les desgràcies de països llunyans.

Llegí quatre pàgines de la seva novel.la i quedà fregida al llit. I de cop el mòbil l’arrencà del seu son profund amb la música programada de cada dia. La que li recordava l’època de l’adolescència en què pensava que tenia totes les portes obertes i que només calia triar l’opció correcta.

El ritual matiner va quedar reduir al cafè i la dutxa perquè el tedi que l’envoltava no la deixava actuar amb rapidesa. I això li passava des de feia ja temps. Intentar convèncer al seu propi jo que allò que estava fent era el que l’havia impulsat a estudiar la carrera ja no l’empenyia a continuar. Durant anys havia entrat a aules plenes de gent amb ganes d’aprendre i de fer un petit esforç per aconseguir resultats. Ara tot es reduïa a que els alumnes s’ho passessin pipa mentre el professor invertia tot l’afany en fer que els aprenents posessin quelcom als seus cervells sense fer res. L’ofici havia canviat i no tenia res a veure amb el que havia fet uns anys enrere.

Encara bo que la sobredosi de cortisol que produïa el seu organisme li donava suficient força per fer el seu recorregut en temps rècord. Així doncs arribà a l’escola puntual. Les tres primeres hores van ser relativament fàcils però a l’hora de l’esbarjo la coordinadora la cridà al seu despatx. Li demanà explicacions de per quin motiu no era capaç de controlar el grup. “ Perquè són adolescents amb trastorns de tota mena que s’han passat cinc hores tancats potser” hagués volgut dir. Però callà.

Afortunadament aquell dia plegava a les tres i tindria la tarda lliure per donar una volta per la platja i quedar amb algun amic i esbargir-se un xic aquell dimecres.

I el dijous es llevà més d’hora del que era usual perquè quelcom no la deixava descansar tranquil.la i li burxinava el cervell i també el cor. Sota un cel llivanyós va fer el seu recorregut cap a la feina amb tota la tranquil·litat que permetia la ciutat rabiosa i plena de contrastos i de ciutadans espolsant-se la son enganxada per tota arreu encara. Es demanava si no estaria llençant la seva joventut dedicada a un públic al qui no podia transmetre el que desitjava transmetre. L’esperit de lluita i superació necessaris per sortir del cercle viciós de la ignorància i la precarietat que no deixa lloc al progrés. Com podia ella contribuir amb el seu granet de sorra i la seva experiència en una escola de gent acomodada? No l’escoltaven, no la respectaven i tampoc tenia armes per afrontar la deixadesa de l’alumnat.

Arribà al seu pàrquing de bicicletes més d’hora del que era habitual. El noi de la matalasseria just obria l’establiment. Mentre lligava la bicicleta al ferro doblegat notà la mirada roent d’un jove vestit amb uns pantalons texans acabats de planxar, unes sabatilles esportives Nike i una camiseta Tommy Hilfiger. Es va sentir molesta per l’esguard incisiu del noi, que semblava, a més, un jove burgés en tota regla.

Se la va quedar mirant fins i tot quan ella seguia batallant amb els cadenat de la bici. Però finalment va girar el cap i es va dirigir al col·legi d’advocats. La Silvia notà un soroll com el que es fa als cambrers quan els clients volen pagar i, sense saber el nom del servent, emeten un soroll indefinible per atreure’n l’atenció.

—Psi psi— va fer el noi de la matalasseria— és ell!

— Qui ell? — va fer la Silvia que no hi va caure en un primer moment.

— El noi de la denúncia. El que va fer trucar la urbana perquè havies lligat la bici malament.

La Silvia es va quedar uns instants pensativa. Sí que tenia pinta de ser un cabró integral aquell paio, però no hagués imaginat que fos capaç de ser l’autor de l’atrocitat de feia dos dies. Es veu que no podia pensar que algú havia lligat incorrectament la bicicleta per nervis més que no pas per mala fe.

— Ah! Gràcies! Si ho hagués sabut potser li hagués donat la meva opinió al respecte.

Es va quedar pensívola durant uns instants. La ràbia i la sensació d’impotència dels dies anteriors li van tornar de cop. Va treure un full d’una petita agenda que sempre portava sobre i hi va escriure un missatge “ Em va costar 40 euros recollir-la del dipòsit i 20 més de multa que van acabar d’enverinar-me el dia miserable que havia tingut. Per humanitat, abans de trucar la urbana, demana’t si no pots anar en metro a casa per no fotre la gent”. El noi de la botiga ja havia entrat i estava encenent els llums. La Silvia va entrar i li va demanar si tenia cinta adhesiva.

— I tant! —respongué el noi amablement — Aquí la tens.

La Silvia va enganxar el missatge al seient de la bicicleta i li va tornar la cinta al noi tot agraint-li amb un gran somriure. Va marxar a la feina un pèl desfogada perquè havia fet el que no hagués pensat mai que tindria l’oportunitat de fer.

En sortir a les tres de la tarda es va dirigir al pàrquing de bicicletes. Sobre el seient del seu vehicle hi havia un missatge:

— M’agradaria parlar-ne quan tinguis temps. Pots deixar el teu número de mòbil enganxat a la bicicleta o trucar-me directament al 670 32 41 53. Aparco aquí o davant del col·legi d’advocats.

La Silvia va fer tot el camí a casa seva molt intrigada. Potser havia jutjat malament aquell noi vestit amb indumentària esportiva però de marca. Però era advocat? No havia d’anar més arreglats si n’era un? El seu esperit de reportera ja li martellejava el cap. Definitivament no hauria de tenir temps per indagacions antropològiques. Prou feina tenia a descarregar la pressió de la feina com per embolicar-se en aventures inconsistents.

No obstant, al dia següent es trobà davant la matalasseria completament esmaperduda en no albirar la bicicleta rival, aquella que li havia fet anar a buscar al seva al dipòsit. Havia decidit en el fons escoltar els arguments d’aquell noi? Potser és que potser tenia massa temps lliure per perdre encara en foteses com l’assumpte de la bicicleta. Contrariada i confosa es dirigí al pàrquing de davant el col·legi d’advocats. Res de res. No recordava la marca de la bici però estava segura que la reconeixeria en veure-la. Entrà a la feina un pèl compungida. S’hauria de quedar amb l’interrogant.

El dia transcorregué sense més incidents dels habituals. I el divendres d’aquella setmana la Silvia ja havia oblidat l’esglai en no veure la bicicleta lligada on havia esperat trobar-la. Senzillament el vehicle expectant on l’havia deixat i li recordava que per a ella la felicitat consistia en una cosa tan senzilla com una volta pel Passeig Marítim a última hora de la tarda o una cervesa al xinès del barri per comentar les notícies amb el seus amics. Això és clar, si els ximples amb qui de vegades treballava no es comportaven com a troglodites sense cap educació ni respecte i li amarguessin l’existència.

Aquell divendres sortí puntual perquè tenia previst anar a patinar per la tarda. Quan estava deslligant la seva companya de trajectes notà la proximitat d’un altre persona que es va situar davant seu, a uns pocs metres d’ella.

— Sento el que va passar. — Va fer la veu masculina.

La Silvia alçà el cap. Era el noi de la samarreta Tommy Hilfiger. Ella estava fora de joc i va trigar uns segons en processar la informació i extreure’n la conclusió correcta. De cop l’expressió de la seva cara s’enterbolí.

— Espero de debò que et corregués molta pressa emportar-te la bici perquè a mi la brometa em va costar força cara- — Digué amb un to sec que no la caracteritzava pas gaire.

— Estàs emprenyada? — féu ell inquisitiu.

— Mira, és que jo, de bones a primeres no hagués avisat la urbana de seguida per tal que s’enduguessin la bicicleta de l’altre persona. Poden passar milers de coses i per tant espero si arriba el propietari i la deslliga. I com a màxim estic un dia sense bici.

— I com podia saber que no ho havies fet intencionadament?

— Perdona? — Exclamà amb incredulitat— per què hauria de voler lligar la teva bicicleta a la meva?

— Per tal que no me la pogués emportar i poder-la robar per la nit per exemple.

La Silvia li va fer una ullada de cap a peus. Es veia d’una hora lluny que a aquell noi no li faltava res i es comportava, a més, com si tothom hagués de voler el que ell tenia.

— Vas pensar que et volia robar la bicicleta?

— No sabia que eres tu. Podia haver estat una tàctica per assegurar que la deixo aquí i venir-la a robar per la nit.

La Silvia es va quedar corpresa. No li abellia gens pensar que hi hagués gent tan malpensada al món.

— Escolta, fes-t’ho mirar això, de debò t’ho dic. Si tanta por tens que et fotin la bici, compra’n una de més econòmica que no et faci patir tant. O sigues usuari del metro. O no, perdona, no sigui que et pispin la T-10! Marxo que tinc pressa. Vull fruir del dia lluny de determinats tipus de persones.

— Ei, què vols dir amb tot això?

— Que és una llàstima que siguis tan malpensat. Que et farà viure molt malament per molt bona que sigui la teva bici. Em sap greu, jo no em compraria una bicicleta tan cara per permetre que m’agafessin paranoies d’aquest tipus.

— Doncs és que a la feina ja és prou poc usual que un advocat vingui en bicicleta com per, a sobre, venir amb una de quatre duros.

— Me’n vaig que tinc tard.— Va fer la Silvia mentre acabava de posar les cadenes al cistell.

— Escolta et convido a un cafè per demanar-te perdó.

— No crec que ens puguem entendre tu i jo. Tu tens més i com tots els que teniu més us passeu el dia obsessionats en no perdre el que teniu. És una manera molt poc sana de viure aquesta. A mi em vas ben fotre el vespre i els calés. Espero que t’aprofiti. Que tinguis un bon cap de setmana!

I la Silvia marxà sense fitar el i que es quedà, pensarós, mirant com anava carrer amunt.

El dilluns següent, en sortir de la feina el noi de la matalasseria sortí de la botiga corrents.

— Tinc una cosa per tu. — Digué amb un somriure d’orella a orella. I es dirigí ràpidament al fons de la botiga per agafar quelcom i sortir a la porta de l’establiment. Allargà el braç amb una capsa de bombons Lady Godiva i un sobre. — És de l’advocat de la bicicleta.

La Silvia pensà uns instants si havia d’acceptar o no. Observà la petita i delicada caixa tant de temps que el venedor de matalassos li va recordar que aquell objecte no la mossegaria. Finalment l’agafà, diposità la capseta al cistell de la bicicleta i llegí la targeta.

“Espero que em perdonis. I potser vulguis fer un cafè amb mi i m’il·luminis amb la teva filosofia de vida. Els advocats som éssers molt pràctics. Potser massa. M’ha dit un ocellet que ets professora. Es dignaria algú com tu a fer un cafè amb algú com jo?”

La Silvia somrigué. Potser aquell noi era com els seus alumnes. Algú que havia crescut en unes circumstàncies favorables en un entorn en què tothom pensa que cal lluitar amb les urpes per no perdre el que un té. Era tota una sort no haver de passar-se l’existència intentant no perdre el que es tenia perquè era gran cosa. Mirà la seva bicicleta, la que li havia costat tant de compra com de recuperar del dipòsit, i es va adonar que el valor de les coses era justament aquell que se li volia donar. El seu vehicle de menys de cent euros era per a ella tan valuós com la bici d’aquell noi advocat i ella tampoc era ningú per jutjar el que havia fet ell feia una setmana. Marxà cap a casa amb el dolç gust a la boca d’una d’aquells deliciosos bombons belgues. D’on els hauria tret el portador de la Tommy Hilfiger?

 

 

 

–