I a l’entrada del blog d’avui, com que ja fa dies que no us recordo com de bonica n’és la llengua catalana i quantes paraules té que hem oblidat i podríem tornar a fer servir, us en vull fer arribar tres.

La primera és el substantiu avern que és un sinònim d’infern. Ja sé que en el sentit bíblic de cel i infern ja no utilitzem aquesta terminologia però sí que li donem un ús metafòric a la segona paraula. Així per exemple podem dir que el transit per sortir de la ciutat un divendres per la tarda és un avern, o la calor a les dues del migdia d’un més de juny o juliol en un país com el nostre i sobre tot a les ciutats grans. Deixant-nos de bromes, el que sí és un avern és el que passen milers d’essers humans en època de guerra, o quan hi ha sequera a països africans i la gent ha de caminar kilòmetres i kilòmetres cada dia per anar a cercar aigua.

La segona paraula d’avui és un verb derivat d’un substantiu. El verb és encofurnar-se, que prové del nom “cofurna” que és un lloc tancat, fosc i mal endreçat. L’acció significa tancar-se i recloure’s en una habitació fosca i petita.

Segons com, molts pisos dels que s’ofereixen a la ciutat comtal són tan foscos i diminuts que viure-hi és encofurnar-se a casa. Jo m’hagués sentit absolutament encofurnada si hagués decidit entrar a viure al pis que em van ensenyar ara farà tres divendres al carrer Pallars de Poblenou. Uns baixos sense llum i amb només una habitació amb finestra a l’exterior. Malauradament aquesta donava a una paret que podia tocar jo amb el braç, i això sent menuda com sóc. La cambra, que era la privilegiada per poder tenir llum natural, em féu sentir com una reclusa a una presó, i això que per aquell cau es demanava una hipoteca milionària! El piset costa cent vuitanta-cinc mil euros i em van voler fer entendre que era tota una ganga. En fi. I de pisos per sentir-s’hi encofurnat Barcelona n’és ple, perquè de la manera que s’han disparat els preus els que no som rics no ens podem permetre gaires metres quadrats…

La darrera paraula que us vull apropar avui és xalar-se, que vol dir passar-s’ho bé, gaudir i esbargir-se. És un verb que no he sentit gaire sovint però que aporta molt de color al ja tan rebregat passar-s’ho bé. Esbargir-se sembla que queda un pèl curt al seu costat perquè no aporta el sentit d’alegria.

Jo per exemple xalo quan patino tot escoltant música pel Passeig Marítim, a l’hivern és clar, perquè ara amb els grups de bicicletes turístiques, patinets elèctrics, Seeways, nens que juguen a pilota i creuen sense mirar, gossos que corren lluny dels amos i tampoc són conscients del codi de circulació i, des de fa uns anys, els pedicaps, taxi-bicicletes i les guaguacletes –autobusos amb pedals- doncs resulta que amb tots aquests elements tombant pel Passeig Marítim jo ja no patino a la Barceloneta fins que deixi de ser una temeritat. Ja xalaré a partir de la tardor per compensar el tedi de la feina.

També xalo tot prenent una cerveseta amb el meu amic de Poblenou. Això sí, la fem al xinès perquè la Rambla de Poblenou és ja prohibitiva. I és que als barcelonins ens han apujat els preus com si tinguéssim els sous dels turistes europeus que ens venen a visitar. Bé, sempre hi ha dues cares de la mateixa moneda. Els Jocs Olímpics van impulsar la ciutat i ara agrada tant que ja gairebé no és nostra…. Ens cal reinventar maneres de xalar més econòmiques a la nostra ciutat.

Què tingueu molt bona setmana!