Ja vaig comentar a l’entrada del blog de la setmana passada el problema amb l’habitatge que tenim en aquests moments a la nostra ciutat. Recordo que vaig escriure que ens veiem gairebé obligats a viure encofurnats en pisos increïblement diminuts. I a sobre paguem per ells unes quantitats completament desorbitades. No obstant, el problema amb l’habitatge deu ser tan antic com la mateixa raça humana. Des de que l’home va decidir deixar de ser nòmada i assentar-se a un territori concret, ha hagut de lluitar per la vivenda. El manteniment i construcció d’habitatges ha estat un tema delicat sempre i, de fet, la RDA es va endeutar definitivament per tal de construir prou pisos per als seus ciutadans. Joseph Strauss va haver de concedir a la veïna soviètica un crèdit milionari per tal que Honecker pogués oferir els edificis que havia promès als habitants de la petita república. La solució al tema de l’habitatge és difícil i sovint s’encalla per temes de corrupció i pels interessos d’aquells que més es beneficien d’un sistema en què només els més rics poden dormir tranquils sota un sostre.

Amb l’entrada d’avui m’agradaria iniciar una sèrie d’articles sobre algunes formes “alternatives” d’accedir a la vivenda, una de les quals és el famosíssim i temut moviment “Ocupa”, també escrit “okupa”. Tot i tenir mala reputació aquest moviment té una història molt llarga, a Anglaterra molt més que al nostre país. La paraula ocupa designa l’acció d’ocupar terrenys i propietats privats de manera temporal o permanent, majoritàriament sense el consentiment dels que podrien atorgar l’ús dels espais. El moviment ocupa és principalment social i polític perquè afirma que l’habitatge és un dret de tothom i que no pot estar associat a un capital. Per escollir un nom adequat per al moviment en la nostra llengua hi va haver un estira i arronsa considerable es veu. Però finalment ocupa escrit amb “c” s’ha imposat sobre el mateix nom escrit amb la “k” anàrquica i revolucionària.

En un principi el moviment es denominà “squat” i a Anglaterra, un dels països precursors, té una tradició que ve de lluny. En època feudal si una casa es podia construir entre la posta i la sortida de sol, els seus ocupants tenien dret a viure-hi de manera indefinida sense que ningú els en fes fora. L’any  1649 hi hagué la revolta dels Diggers, també anomenats True levellers, uns pagesos que, basant-se en el cinquè llibre del Testament, el “Book of acts” clamaven que la terra no era propietat de ningú i volien reformar la societat estintolant-la en una estructura que explotava el subsòl de conreu, tot creant societats igualitàries de camperols. Tot això recorda i molt, els actuals models més solidaris i ecològics de masoveria urbana dels que escriure en algun post més endavant.

Però el tema d’avui és el del moviment ocupa que va aparèixer tal i com el coneixem ara durant els anys 60 i 70 del segle passat. Els països capdavanters van ser Holanda, Alemanya, Anglaterra, França, Suïssa i Itàlia i la corrent va arribar posteriorment a Espanya, Portugal i Polònia. Cal pensar que en aquella època va haver-hi una migració massiva de gent que venia del camp a treballar a les ciutats i aquestes no els podien oferir un lloc on viure. Lluny del que la majoria de nosaltres té al cap, el fenomen ocupa va estar molt d’hora vinculat a idees polítiques i a l’activisme social. Els ocupes s’organitzaven en grups per rehabilitar espais i edificis, incentivaven les tasques solidàries i en general intentaven difondre les seves idees contràries a les polítiques liberals. Alguns edificis ocupats han esdevinguts centres de trobada dels ciutadans i els mateixos ocupes organitzen tallers i xerrades per donar a conèixer els seus projectes. L’any 1994 els centres socials ocupes espanyols i italians organitzaven trobades internacionals i debats contra les polítiques neoliberals i globalitzadores que implicaven un empitjorament de les condicions laborals a països pobres.

Més endavant, l’any 1999, la protesta anti-globalització arribaria al seu punt àlgid amb la cimera de Seattle, que tingué lloc del 29 de novembre al 3 de desembre. En un principi l’Organització Mundial del Comerç tenia previst reunir-se per parlar d’aspectes bàsics de la globalització. Però milers i milers de persones convocades per sindicats, organitzacions ecologistes, anarquistes i persones crítiques amb els aspectes més durs de la globalització, es van mobilitzar als carrers de la ciutat per manifestar-se contra la corrent que estava enriquint només uns quants.

S’havia pensat en un acte reivindicatiu que consistia en què els assistents a la manifestació s’asseguessin a les escales d’entrada de l’edifici on tenia lloc la cimera per evitar que els 3.000 participants poguessin accedir al recinte. No obstant, va arribar tanta gent a l’acte ,la policia de Seattle diu que uns 40.000, que allò es va convertir en una autèntica revolta “anti-globalització”.

Fins aquell moment la paraula globalització s’associava tan sols a un aspecte comercial que era l’objectiu de les empreses multinacionals i els grans grups financers. Però a partir dels esdeveniments de Seattle, els mateixos ciutadans van encunyar el terme per representar la capacitat internacional de mobilització sense fronteres de persones que cercaven la millora de les condicions de treball i de vida per a tots. No només per a uns quants.

Aquesta és per a mi també la definició de globalització en el seu sentit més ampli. Globalització també vol dir que els que tenen més consumeixin menys per tal que els que no tenen res puguin accedir als recursos que són de tots.

I és també en aquest sentit i amb aquesta filosofia que va néixer l’slogan “ cases sense gent, gent sense cases”.

Dins d’aquest context trobem els orígens del grup de precursors del projecte ocupa Can Masdeu. Ells eren un conjunt de joves amb ment oberta i de diferents països que es van reunir i van decidir ocupar l’antiga leproseria ubicada a la Vall de Can Masdeu a Barcelona. L’edifici portava buit uns quaranta anys i els propietaris –tripartits- l’Ajuntament, la Generalitat i el Bisbat no en feien res i probablement no n’haguessin fet res durant un segle més si no l’hagués estat ocupat l’any 2000 per aquests joves dissidents, alternatius i arriscats. Els movia l’afany de viure de manera diferent a la programada i establerta.

El col·lectiu va ocupar l’enorme edifici i va començar a conrear els terrenys al voltant de l’antic hospital però les autoritats van intentar desallotjar-lo el 2002. Com que els ocupes estaven molt influïts pel moviment de resistència pacífica anglesa, van optar per oposar-se al desallotjament d’una manera molt original. Es van lligar amb cordes a les parets de la façana. Com podreu imaginar aquell acte de desobediència explosiva va tenir un ressò molt positiu a Nou Barris, una zona de Barcelona enormement activa des del punt de vista polític. Veïns i veïnes de la barriada van anar a Can Masdeu a expressar el seu suport als joves valents. I finalment el coratge va tenir la seva recompensa perquè després de 3 dies d’assetjament, la policia va deixar estar els ocupes i el barri va guanyar de cop un espai públic.

A Can Masdeu hi viuen actualment 23 adults i, si no m’equivoco, uns sis nens. A més de les tasques a la casa, el grup d’ocupes organitza tallers, conrea les terres del voltant de la vall i ha convertit el seu hort en un indret on els veïns de Nou Barris poden anar a gaudir de l’espai verd prop de la ciutat.

A l’antic hospital també hi ha una botiga de reciclatge on s’hi pot portar roba que ja no s’utilitza i emportar-te peces que t’agradin. També s’hi organitzen de tant en tant calçotades- això darrer m’ho ha dit un amic que ha tingut el temps d’anar-hi- tallers i activitats diverses.

Viure en una comunitat així implica també sacrificis, òbviament. No tothom sap o pot viure amb tanta gent de diverses procedències i amb ideologies diferents. A més també hem de pensar que els projectes de manteniment de la casa absorbeixen una bona part dels temps dels seus habitants i per això només un parell d’ells treballen a jornada completa en algun lloc. També ha de ser difícil explicar als coneguts que vius en un antic hospital i que t’has convertit en un ocupa legalment acceptat. I és que la majoria encara està ancorada en antigues estructures i aquestes per exemple basen la vàlua de la persona en el seu poder d’adquisició de bens materials.

Aquest és un dels motius pels quals al nostre país ha triomfat el negoci de la compra d’habitatges. Se’ns ha fet pensar que comprar un pis representa una inversió i una manera d’assegurar-nos el capital. Potser és veritat i pot representar una font d’ingressos posterior en cas de venta. No obstant, a una pila de països europeus el lloguer ha estat sempre un model viable i fins i tot aconsellable. No tots podem saber que voldrem viure a una determinada ciutat durant un llarg període de temps. I les circumstàncies familiars i personals també van canviant. Una mateixa persona pot viure sola, en parella, formar una família, tornar a separar-se, ajuntar-se amb algú altre, etc. I tot això implica que potser el més convenient és adaptar l’habitatge a la nostra situació personal i també professional. El lloguer representa una alternativa flexible al problema de la vivenda que ha torturat l’home des de que va sortir de les coves i va decidir establir assentaments.

Gent com el col·lectiu de Can Masdeu són ciutadans capaços de demostrar que potser cal replantejar-se els models en què es basa la societat. Ells ho han fet escollint una alternativa al lloguer. D’ençà de l’ocupació de Can Masdeu a Barcelona han anat sorgint projectes de masoveria urbana. Aquesta s’entén com el pacte entre una persona o grup de persones que ofereixen al propietari o propietària de l’edifici fer-se càrrec dels treballs de restauració i manutenció de l’edifici a canvi de no pagar cap lloguer.

A Barcelona hi ha diversos projectes de Masoveria urbana com la M.U.L.A del que escriuré un post més endavant. A més també han sorgit cooperatives com Sostre Cívic que promouen aquest tipus de projecte de llar alternativa. A Dinamarca un 20% dels habitatges ja pertanyen a cooperatives que ofereixen uns lloguers dignes. Aquí estem, per variar, vint anys endarrerits en el tema.

No totes les formes d’habitatge alternatiu han de ser tan radicals com el projecte Can Masdeu. Com ja he mencionat en aquest mateix article, no tothom és capaç de viure en una comunitat tan gran i encara menys de dedicar tant temps a la pròpia llar. Podem considerar que els lloguers abusius esclavitzen els ciutadans perquè ens tenen condemnats a fer, molt sovint, hores extres per satisfer l’avarícia dels propietaris. No obstant, dedicar i invertir hores de la teva vida i temps de lleure a projectes comunitaris és també sens dubte una activitat laboral. No remunerada però recompensada amb el dret a emprar un espai determinat i no menys digna en absolut que una activitat professional remunerada. En aquest sentit crec que cal felicitar gent com la que participa en el projecte can Masdeu. Són capaços de construir quelcom en comunitat i de prescindir una mica de les possessions materials. Contribueixen amb els seus projectes a crear vincles dintre del seu barri, mantenen un edifici i els terrenys del voltant en condicions i a més no els hem de pagar cap sou per fer-ho. Des d’aquest punt de vista potser seria interessant incentivar l’ocupació per treure profit d’espais abandonats i facilitar a gent amb empenta i poc solitària l’accés a una llar assequible.

Enllaç imatge: http://www.elperiodico.com/es/noticias/nou-barris/historia-masia-can-masdeu-nou-barris-5601559