Pintor de Boira (IX)

Pujà les escales de la biblioteca i va a anar a la sala del primer pis a cercar el manual de conducció que li havia recomanat l’Albert. Potser aquest li serviria més per entendre quatre coses que no li havien quedat clares tot i haver aprovat la teòrica amb només una errada. Va cercar el llibre a l’ordinador i el va localitzar. Seguidament va anar al taulell i va mostrar el carnet per poder endur-se’l. En treure el moneder de la bossa va veure sentir que li arribava un missatge al mòbil. Mentre mostrava el carnet va llegir-lo: Hola Sara soy Raúl ¿Te apetece salir esta noche a tomar algo o a cenar? Siento no haber escrito antes…

Ja no li interessava, no calia doncs respondré. Tanmateix tampoc va esborrar aquell missatge de text.

No es va entretenir per res i va arribar a les Glòries puntual. Sense pràcticament ni saludar va entrar a la gran botiga per anar al magatzem a posar-se l’uniforme de feina. S’havia d’organitzar la roba que acabava d’arribar i la Sara li va demanar a l’encarregada anar a magatzem a etiquetar i fer inventari. Necessitava silenci i ningú volia fer aquella feina feixuga.

A un quart d’onze la va trucar l’Albert que l’esperava fora per anar a sopar. Va trigar cinc minuts en embotir-se dins els pantalons texans i el jersei i va sortir amb gana de llop de la botiga.

Ell tenia la intenció d’anar a un restaurant de la Rambla del Poblenou però la Sara va triar el turc per ser més econòmic. El restaurant era modest però acollidor i el servei anava rapidíssim amb les comandes. No van trigar ni cinc minuts en servir.

– Quina gana que tenia! No he pogut ni sortir a fer un cafè amb llet avui!

-I això?

– Ens ha entrat gènere. Al Migdia el dinar també ha estat just perquè he fet un plat únic a la facultat i quan he començat la feina ja estava altre cop mig defallida.

– Què tal la universitat?

– Bé, tenim molts textos per traduir que és el que m’agrada. No obstant hi ha un curs obligatori de comunicació i ara estem veient els principis de la semiòtica. No els acabo d’entendre.

– I si estudies amb la Júlia? Potser si us ho mireu plegades ho entendreu millor.

– Va tan perduda com jo. A més tampoc no parlem gaire últimament.- La seva veu sonà agra.

– Ha passat quelcom?

– Res en especial. Senzillament la Júlia tampoc és el tipus d’amistat que em convé.

No va voler esmentar la sortida nocturna de la seva amiga amb la rossa del Martini i el Raül ni el xuclet al coll que li va veure l’endemà. Va sonar el seu mòbil i el va treure de la butxaca mentre s’apressava a mastegar i engolir el darrer tros de Schawarma. En mirar la pantalla i va reconèixer el número. Començava per sis, set, sis i només en sabia un amb aquella combinació.

– No l’agafes?

– Estic sopant amb tu. No és ningú important.

Estava tensa i va decidir no demanar-li d’anar a fer una cervesa després.

– Què fas diumenge? Si vols podem quedar, vinc en cotxe i anem a un indret on puguis fer pràctica d’aparcament.

– Quan vulguis.

– Doncs quedem a les cinc a Llull amb Roc Boronat. El carrer és ample i si pares un moment en doble fila no faràs nosa a ningú.

El sopar no va durar gaire més i la conversa tampoc. L’Albert va saber reconèixer el cansament i la tensió de la Sara. Aquell vespre s’havia posat nerviosa dues vegades. En parlar de la Júlia i amb aquella trucada. Les faccions de la noia s’endurien quan estava empipada i ho estava. Es van acomiadar, com de costum, amb dos petons a la galta.

*************

Era un quart de dues però el seu estómac reclamava menjar sense demores. Va entrar al Whole Foods, que per a ell representava l’esperit americà de l’ordre. Els articles, tots ells de preu elevat, estaven col·locats en prestatgeries fetes amb materials naturals i estaven il·luminats per potents làmpades de llum càlida. A la sortida cada client tenia assignat un color i una caixa de manera que no hi haguessin mai aglomeracions.

L’Igor es va comprar un pot d’olives i una bossa d’anacards i en va pagar uns onze dollars. Era però absolutament necessari per aguantar el discurs de l’editor abans del piscolabis amb l’equip de la redacció.

Va sortir esperitat del supermercat per agafar la línia blava en direcció al carrer quaranta-dos. Des d’allí no li va costar gaire, amb les seves cames llargues, arribar al titànic edifici on s’hi manegaven totes les noticies del món en forma de titular i totes les xafarderies de Nova York disfressades de converses a la sortida de la feina.

Quan l’ascensor es va obrir i va entrar a la sala es va trobar un dels editors responsables d’afers internacionals en ple discurs.

“Tenim l’atenció dels Novaiorquesos dirigida als països àrabs. Qualsevol noticia que vingui del països musulmans ven i ven molt. Però no és per les vendes principalment que ens hem d’orientar i hem de lluitar, és per satisfer la necessitat de saber i diria jo d’entendre el que passa al pròxim orient pel que hem de treballar dia a dia. La primavera àrab que va començar tot just fa dos any,s pot arrencar de la seva letargia aquests països que els Estats Units i Europa han vist sempre com a germans petits necessitats de tutela. No obstant, el seu impuls revolucionari ens està demostrant que potser ja són madurs per assumir democràcies plenes. Els Estats Units segueixen amb passió els esdeveniments i nosaltres no els hi donem tota la cobertura que necessiten. És per això que us he citat abans del nostre piscolabis. Vull equips que volin a països com Tunísia, Egipte, Síria, Algèria i que ens informin constantment del que passa. Les despeses estaran totes cobertes i ens calen un reporter i dos càmeres a cada país. Si les coses surten com hem planejat podríeu ser rellevats un cop al mes, tornar a casa durant quatre setmanes i volar de nou. Qualsevol despesa extra la pagarem gustosos. Penseu-vos-ho. Us donem dos dies per considerar l’oportunitat de ser part dels equips. Si us interessa veniu a parlar amb mi. I ara, amb el vostre permís dono pas a l’aperitiu d’aquesta tarda”.

L’Igor es va quedar de peu dret com si volgués fer ressonar les paraules de l’Arthur als seu cap. Podia ser una oportunitat única per compaginar la seva tasca de reporter amb els seus assumptes personals. No sabia encara exactament com es prendria la seva família aquella urgència de tornar a l’orient amb la seva mare tan delicada i malgrat tot sentia que ho havia de fer.

Va dirigir-se cap a la taula del centre i va agafar un plat per servir-se un parell de canapès i una croqueta de salmó provinent del mercat de l’estació central. Assaboria l’excel·lent vianda quan va sentir una veu darrere seu:

– T’hi apuntaràs oi?

– Hola Daniel! Doncs m’ho estic pensant.

– Escolta. Creus que tinc possibilitats de que m’hi enviïn com a fotògraf.

– Normalment no és el que fas oi? Tu escrius reportatges no fas fotografies.

– Recorda que quan vaig entrar aquí va ser en qualitat de fotògraf. Va ser xamba que comencés a escriure.

– És veritat. Escrius tan bé que sovint m’oblido que ets fotògraf… podries demanar que t’hi enviessin. T’interessa?

– Que si m’interessa? Una experiència així és el que estic cercant precisament. Ei! I si anéssim junts a algun d’aquests països? Tu ja tens experiència i em podries ajudar.

Aquell noi que es podia fer pesat tenia quelcom que li agradava. Era Impulsiu, entusiasta, apassionat i extravertit. Si hagués tingut un fill li hagués agradat que fos com ell.

– A mi m’agradaria anar a Egipte.- Féu l’Igor amb el seu característic to sec.

– Fantàstic! Se’n podria escriure uns articles molt colpidors? Saps el que està passant allà amb les dones?, saps que de cop i volta no poden sortir al carrer ni amb texans perquè les agredeixen? No et pots ni imaginar com d’interessant podria ser escriure una història des de la perspectiva d’una dona.

Hi havia quelcom molt cert en les seves paraules, pensà. Una cosa eren els conflictes bèl·lics i les revolucions però el món estava donant l’esquena a una lluita diària que no per ser menys sagnant deixava de ser menys cruenta. La batalla de les dones per ser considerades com a ciutadanes amb els mateixos drets que els homes. I precisament Egipte era un focus d’interès perquè el moviment d’alliberament de la dona era molt actiu en aquell país.

-Escolta. Si vols demà al matí a primera hora anem a córrer. – Digué l’Igor pausat.- Quan acabem vens a casa ens dutxem i venim a la redacció a parlar amb l’Arthur i presentar la nostra candidatura. Què te’n sembla?

Els ulls del Daniel es van eixamplar i els seus llavis van dibuixar un enorme somriure. Per aquell noi la invitació de l’Igor era un acte de reconeixement de mèrits. Va passar la resta de la vetllada la va passar entre núvols mentre l’Igor dubtava si anar a veure els seus pares o la seva germana.

A dos quarts de nou, quan ja portava una bona estona parlant amb companys de redacció que amb prou feina havien intercanviat amb ell mai més que dues frases, va decidir anar a veure la Masha. Es va treure el mòbil de la butxaca i la va trucar. Va sonar molta més estona del que era habitual i quan finalment va sentir la veu de la seva germana, aquesta li va sonar distorsionada.

-Masha, sóc l’Igor. Tot bé?

Un silenci llarg el va posar sobre alarma.

-Sí. Estic bé. Que li passa res a la mare?

– No. De cap manera. És que mira. Sóc a la redacció i he pensat que potser podríem            veure’ns una estona.

– Ui. No ho sé, estic cansada.

Sonava estranya i distant.

– Estàs esperant el teu marit. O potser ha acabat d’arribar i no és oportú?

Si la Masha estava ovulant certament tindria plans per la resta de la vetllada. Però això no li ho podia preguntar directament.

– No. No hi és. És que no em trobo gaire bé.

– Masha, què tens?

– No em facis cas. Tinc la regla i no estic d’humor.

La regla. La Masha s’estava posant sota massa pressió i allò segur que era contraproduent.

– Nina, escolta, i si vinc una estona?

A l’altra banda del telèfon l’Igor va sentir el so inconfusible d’una respiració pertorbada pel plor.

– No. No per favor! No vinguis que no cal. Estic bé, una mica cansada només.

– D’acord doncs. Ens veiem demà? Podem dinar plegats si vens al Bryiant Park. M’ho faré venir bé per sortir una estona.

– Sí. No. No ho sé. Et truco demà cap a les dotze i decidim llavors si no et fa res.

– No, és clar que no. Fins demà princesa.

– Fins demà.

Va tallar ella la comunicació i l’Igor romangué uns segons observant la pantalla del mòbil com si hi hagués d’aparèixer la resposta al malestar de la seva germana. Quan baixava altre cop per l’ascensor va decidir anar de tota manera a casa de la Masha. Tampoc era tan lluny. Caminà fins el carrer trenta-tres. Ella vivia amb el seu marit a prop de la Pennsylvania Station en un modestíssim bloc no gaire alt de totxo vermell. No obstant, tota la simplicitat d’aquella casa s’oblidava ràpidament quan s’entrava als amplis i moderns pisos del seu interior.

Algú sortia del bloc i l’Igor va aprofitar l’oportunitat per entrar-hi de manera que quan va arribar al cinquè segona va fer sonar el timbre sense haver-se anunciat abans. No va haver-hi resposta ni tampoc sentia cap soroll. Ho intentà novament. Altra volta es va trobar en la companyia del silenci. Agafà el mòbil de la butxaca i va trucar la Masha. Al cap d’uns instants va saltar el contestador.

L’Igor va tornar a tocar el timbre tres vegades i tot colpejant la porta amb el puny cridà:

– Masha! Sóc l’Igor. Estàs bé? Obre fes el favor!

Va repetir l’operació fins que finalment va creure sentir remor dins de l’apartament. S’apropaven a l’entrada. Ella va obrir tímidament amb els ulls plorosos i les galtes vermelles. De la cua amb que s’havia recollit el cabell se n’havien desprès vàries grenyes.

– Igor! Què fas aquí? Ja t’he dit que no calia que vinguessis….

Encara dret a l’entrada amb la Masha també dreta a l’altre banda de la porta entreoberta l’Igor va sentir l’olor de l’alcohol. Sense repensar-s’ho va obrir-la del tot mentre deia:

– Em deixes passar oi?

L’entrada donava a una àmplia sala d’estar on hi havia un gran sofà blanc davant d’una pantalla de televisió de dimensions desorbitades. A un cantó del sofà hi va divisar una ampolla buida de vi negre ajaguda al terra.

L’Igor va abraçar fort la seva germana.

– És per la regla? Per no estar embarassada? Ja hi quedaràs, nina no t’amoïnis…

La Masha va començar a sanglotar.

– No és això.

– I doncs?

– Està sempre de viatge i quan arriba tampoc para mai per casa. Senzillament em truca i anem a sopar a algun lloc.- La seva veu era difícilment intel·ligible a causa del plor i de l’efecte atordidor del vi. – No vol ser aquí. És com si intentés fugir de casa seva, de mi, de la nostra incapacitat per tenir un fill. I jo em passo els dies i les nits sola. I quan ens veiem està distant, no sap ni com tractar-me…

– Masha, Masha- féu amb veu conciliadora- no serà que us esteu posant massa pressió amb això de l’embaràs? Ha de ser també frustrant per a ell no poder-te donar el que tant vols…

– No es tracta del fill Igor! Es tracta de que em demostri una mica d’afecció, una mica d’interès! Quan es a Nova York va a entrenar amb els amics, a córrer pel Central Park, a jugar a tenis, fa de tot menys estar amb mi!

L’Igor va sospirar. L’Alfred l’estava deixant de banda.

– Nina, escolta. No està bé que estiguis tan sola, t’estàs obsessionant amb el teu embaràs i et sents desanimada. La solitud en aquests moments no et va bé.

– No puc atabalar sempre les amigues amb els meus problemes! I tampoc els ho vull explicar. No porto tant de temps casada per haver entrat ja en una crisi. És patètic!

– No és una crisi. És un mal moment…

– En té una altra…

Ell trigà uns segons en reaccionar. La mirà als ulls.

– Masha què dius? No ho pensis això que et fas mal!

– Que sí. Està amb una altra! Per això no té ni ganes d’estar amb mi. Com s’entén altrament el seu comportament? Estem setmanes sense veure’ns i quan torna tampoc fem res plegats!

– Ei, ei, és raonable se t’hagi passat pel cap. Però hi haurà una explicació més lògica. No cal pensar el pitjor…

La noia es va anar calmant a mida que el seu estat d’embriaguesa desapareixia. Els seus ulls verd-blaus mostraven encara les ramificacions vermelles del plor però la seva dicció reflectia la pèrdua de l’efecte de l’alcohol. L’Igor preparà un te i tot prenent-lo va convèncer la seva germana de que fes la seva bossa amb quatre coses i que passés uns dies a casa amb ell.

No li va dir res dels seus plans d’anar a Egipte. En el seu estat no era convenient.

*********

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s