Quatre curiositats sobre l’àrab.

20170302_210426

La llengua àrab pertany al grup de les que el filòleg August Ludwig von Schlözer anomenaria semítiques en memòria del personatge bíblic Sem, que és el pare de les tribus dels Arameus, els Assiris, els Elamites, els lidis i els caldeus. Les semítiques són un grup de llengües de la família afroasiàtica que són parlades per uns 260 milions de persones a l’Orient Mitjà i bona part del Nord d’Àfrica. Entre elles hi trobem l’Arameu, i l’hebreu.

L’àrab com a tal apareix documentat a partir del segle nou abans de Jesucrist i ens en ha arribat una inscripció en nabètic-arameu que data de l’any 328 de la nostra era.

Les llengües semítiques comparteixen unes característiques lingüístiques idèntiques entre les quals anomenaré les més notables. La primera seria una fonètica on hi ha consonants guturals que tan estranyes ens resulten i que tants maldecaps donen als que les volen aprendre. Una segona característica, no exclusiva de les llengües semítiques, seria la dels tres gèneres: masculí, femení i neutre, que tenen amb comú amb el rus o l’alemany per exemple. A més dels tres gèneres, que no és un fenomen aïllat, les llengües semítiques tenen tres números: el singular, el dual i el plural. Això ja ens resulta més curiós perquè no tenim dual en altres llengües europees esteses. El dual és el número que s’empra per designar que un plural és de dues persones i no de més de dues. L’àrab a més posseeix en la segona persona dual i la tercera del dual la distinció entre dual per femení i o dual pel masculí. El resultat d’aquesta complexitat és que existeixen tretze persones a la conjugació. No ens queixem doncs per favor de la famosa “s” de la tercera persona del singular en anglès que resulta una fotesa comparat amb la conjugació de l’àrab.

Les llengües semítiques també es caracteritzen per unes arrels verbals trilíteres, és a dir, de tres lletres. A aquestes es poden anar afegint prefixes i sufixes que donen als verbs una significació d’intensificació, de causalitat, de reflexivitat, etc.

Quan parlem d’aquesta família del grup indoeuropeu i del seu sistema d’escriptura no parlem d’alfabets sinó d’abjats. Un abjat és un sistema de transcripció de fonemes que només fa palesa les consonants i les vocals llargues. Les vocals curtes no s’escriuen en les llengües semítiques. Aquests fonemes són un tema delicat pels àrabs perquè els arabo-parlants no distingeixen correctament entre el so representat per la grafia “e” i “i” ni entre la “o” o la “u”.

Les llengües semítiques a més mostren una especial predilecció per la paranomàsia que és el fenomen que apareix quan repetim elements com en la seqüència “ el narrador narrava”.

La llengua àrab va ser durant gairebé vuit-cents anys una eina de comunicació de prestigi i per això va mantenir una certa cohesió a pesar del vast territori en què s’emprava gràcies al comerç actiu dels àrabs. Cal recordar que van ser ells, dalt dels seus camells i dromedaris, els que van portar molts invents de la Xina fins als seus territoris, i d’allí van arribar a Europa. I és que el camell és un animal que permetia llargues travessies amb una manutenció relativament fàcil i podia carregar també força més que un cavall. On coneix els àrabs com a poble de caravanes i molt hàbil en el comerç i, efectivament, l’activitat comercial els va permetre que la seva llengua es mantingués força similar durant molt de temps.

El punt d’inflexió i començament del declivi va ser el 1258, any en que Bagdad va ser conquerida pels Mongols. A partir d’aquest moment, i a causa de la pèrdua de poder de l’imperi del Al-Andalus, l’àrab comença a perdre’s com a llengua de cultura. Així doncs es va mantenir fossilitzada fins el segle XIX en què sorgeix el moviment renaixentista àrab anomenat “nahda”.

Els àraboparlants de territoris conquerits pels imperis colonials com el Britànic i el Francès van començar a reclamar l’ús de la seva llengua com a signe d’identitat. No obstant, el gran problema per donar l’impuls necessàri a l’àrab era el fet que resultava massa arcaic i que no podia expressar conceptes moderns. Va ser una tasca colossal modernitzar la llengua per tal que pogués transmetre noves necessitats expressives sorgides amb la revolució tecnològica i el progrés social i científic.

Un gran pas per retornar el prestigi a aquest enigmàtic idioma va succeir quan Egipte va declarar el 1863 l’àrab llengua oficial al territori. El 1821 es va crear al Caire la impremta nacional i el 1828 es va fundar el periòdic oficial “al-waqui-u-l-Misriyya” que va passar de ser escrit en turc a ser-ho en àrab. Crec que no cal recalcar com d’important és el paper de la premsa a l’hora d’introduir noves idees, conceptes i també posar de moda certs mots o expressions.

L’impuls decisiu a la premsa en àrab va arribar des del Líban i a mans de cristians. I a partir del segle XIX es comencen a fundar acadèmies de la llengua àrab, la primera de les quals va ser la de Damasc del 1919, seguida per la del Caire, del 1932. El 1972 ja es creà la Unió de Acadèmies lingüístiques Àrabs que intenta assolir consens per tal d’homogeneïtzar l’ús de l’idioma. Amb tots els segles en què l’àrab va ser abandonat com a llengua de creació cultural i les diferents influències lingüístiques a mans dels imperis colonials francesos o anglesos, és més que evident que hi ha una gran diversitat en els dialectes i també en l’ús del lèxic. Per tant la Unió d’Acadèmies afronta una feina titànica per tal d´acordar criteris.

I una de les tasques més decisives d’aquesta institució és la de modernitzar la llengua per adaptar-la a les necessitats expressives contemporànies. Ja havia mencionat anteriorment que la llengua va quedar estancada al voltant del 1258. Conceptes com “ordinador” que han creat altres idiomes com el nostre han passat a tenir diverses designacions en àrab. D’una banda s’ha adaptat una arrel verbal existent “ حسب” –hasaba- en el sentit de calcular i han creat el substantiu “ حاسوب”-husub- el que calcula. No obstant també tenen l’anglicisme “كميوتر” –pronunciat com cumbiuter. Per tant dependrà dels països i del grau de contacte amb Anglaterra que els parlants prefereixin una forma o l’altra. També es pot designar una realitat moderna creant una paraula composta a partir de dues arrels conegudes. Aquest és el cas de la paraula per motocicleta “دراجة نارية” pronunciat “daraja nahariya”, i que vol dir literalment bicicleta elèctrica. D’igual manera l’aspiradora és l’escombra elèctrica. Aquesta manera de produir paraules és força recomanada per la Unió d’ Acadèmies perquè evita una entrada massiva d’estrangerismes a la llengua àrab. La paraula campiona en cosins germans al món àrab és el telèfon mòbil que pot ser “ هاتف الخلوي” –hatif aljalahui” traducció literal de l´anglès “cell phone” o pot ser “ محمول” que sona “mahmul” i vol dir transportable. També se’l designa amb tres noms més l’ús dels quals no està tan estès però que cal conèixer per fer-se entendre avui dia.

Desgraciadament una de les majors dificultats de la llengua àrab és la diversitat en dialectes que fa als aprenents difícil parlar l’àrab del carrer sense aprendre l’àrab “fosha” o clàssic primer que no parla ningú, i un dialecte com a especialització quan ja s’ha adquirit la base.

Això més una enorme complexitat del sistema verbal àrab fan que aquesta llengua resulti tan enigmàtica i confusa. Personalment he de dir que ha trencat amb tots els esquemes que coneixia de les llengües i sóc filòloga. Fins i tot la típica afirmació que el subjecte ha de concordar amb el predicat queda obsoleta en analitzar l’àrab. Aquesta llengua té predilecció per les frases que comencen amb el verb i no amb el subjecte. I quan és així, el verb és sempre en tercera persona del singular. La concordança entre el subjecte i el verb només és de gènere en aquests casos.

I d’entre les mil coses curioses d’aquesta llengua tan antiga també en vull mencionar una altra per acabar amb l’entrada d’avui. La nostra famosa frase de que “neixen, creixen, es reprodueixen i moren” en àrab vindria a ser “neixen, creixen, pareixen i moren”. Ben curiós perquè el fet de donar a llum exclou el gènere masculí d’una frase amb caire universal que es refereix al gènere humà. I és que la societat àrab és, en general, una societat en que les mares i la maternitat es considera vital. Per això les dones perden el seu nom quan pareixen i passen a ser designades com a “mare de “ i darrere s’afegeix el nom del primer fill de la dona.

Ja ho diu un proverbi àrab: “les claus del paradís són sota els peus de la mare”. Això sí, caldria veure com es tradueix aquest amor a la maternitat als països àrabs perquè en general les dones continuen sense tenir tot el poder que els cal… Però això, és clar, ja serà el tema d’una altra entrada…

 

 

2 pensaments sobre “Quatre curiositats sobre l’àrab.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s