Ahir es va celebrar el vuit de març, dia internacional de la dona treballadora, una data que ressona, gràcies en part a l’esforç d’aquelles que dies abans ja reclamen posar atenció a aquells temes que encara són difícils per les del nostre gènere. I d’aquesta manera aconseguim que aquest dia internacional no passi inadvertit entre tots els dies internacionals declarats oficials i mundials i que s’han multiplicat com boets. I és que de “dia mundial de” n’hi ha un fotimer, tants que fins i tot tenim el dia de la tonyina, que és aquest 2017 el 2 de maig, o el dia mundial de la vida silvestre, que va ser el 3 de març. Oi que no en vàreu a sentir dir res? El 19 de novembre va ser el dia internacional de l’inodor- un invent genial però qui havia de dir que li havíem de dedicar un dia al calendari? O el curiosíssim 30 de juny, dia internacional dels asteroides. Bé. I com que l’entrada de la setmana passada anava dedicada a l’àrab he d’esmentar que el dia de la llengua àrab serà el 18 de desembre.

Però no és la meva intenció posar en dubte la importància d’alguns d’aquests recordatoris internacionals. Ans el contrari. Sobre tot si parlem del dia internacional de la dona treballadora i de la pau mundial. I és que encara hi ha massa temes que mutilen el gènere femení i el rebaixen, no tan sols a països africans o asiàtics, sinó al cor mateix de les societats que es consideren civilitzades i progressives com la nostra. Més enllà de la violència de gènere que ens dol a tots, hi ha aspectes del tractament de les dones que encara poden fer-nos sentir menystingudes i que estan tan arrelats en la nostra societat, que ni ens adonem que representen un tipus d’assetjament. Per quin motiu s’espera d’una dona que hagi d’utilitzar productes cosmètics altament tòxics que actuen com a disruptors hormonals provocant a la llarga malalties que poden esdevenir greus? Per què se’ns educa per estar contínuament pendents del físic com si la fita més important de la nostra vida hagués de ser estar bonica? Bé. Realment em podríeu argumentar que avui dia allò de que “per presumir s’ha de patir” també es pot aplicar als homes perquè des de fa uns anys es torturen amb dietes i depilacions làser. Cert. No obstant, em demano quantes dones gosarien dir a un home que ha posat uns quilos de més després de les vacances. I és que el comentari és molt típic a la tornada a la feina i va sempre acompanyat de mirades punyents que se situen a certes parts del cos femení i que no hauríem de considerar correctes. Hi estem acostumades però no per això són menys repulsius els comentaris o malintencionades les mirades.

Però tornem al dia vuit de març. Els russos celebren aquesta data amb un afecte especial. Els marits porten flors a les seves dones treballadores i les feliciten per la seva tasca per la societat. De fet estic convençuda que els russos creuen que la data la van marcar ells al calendari. I en part tenen raó. En part només. Com ja vaig escriure en una entrada de blog anterior, la primera convenció de la dona se celebrà a Seneca Falls, Nova York el 1848. Molt abans que ningú parlés del 8 de març. El febrer del 1913 les dones russes van celebrar el seu primer dia internacional de la dona, i el febrer del 1917 va esdevenir un mes importantíssim pels russos perquè el dia 23 del calendari julià, que resulta ser el 8 de març en el calendari gregorià, va deixar una empremta revolucionaria que no s’esborra de la memòria de la classe treballadora fàcilment. Els bolxevics de Petrograd van utilitzar el dia internacional de la dona per organitzar trobades i reunions de protesta contra la guerra, els preus alts i la situació precària dels de les capes més baixes de la societat. Aquest dia més de 128 mil treballadors es van declarar en vaga i la massa de manifestants desfilà per l’avinguda Nevski Prospekt cap a la Duma, tot demanant la igualtat per la dona i suficient pa per menjar. Com a conseqüència d’això, el 15 de març de 1917 l’emperador Nikolai I va deixar el seu càrrec.

Durant els anys de la Primera Guerra Mundial, és a dir, del 1914 al 1918, i per iniciativa de les organitzacions socialistes, la diada de la dona va esdevenir una data marcada en la lluita per la igualtat i la emancipació de les dones treballadores. Havia estat iniciativa la Clara Zetkin al 1910, va demanar oficialment a Copenhaguen durant la segona conferència internacional de la dona, la introducció de la celebració del dia Internacional de la dona. No va assenyalar però cap data per fer-ho.

El mateix 1910 a Amèrica del Nord les dones es manifestaven per aconseguir el dret a vot i el primer dia de la dona va ser celebrat el 19 de març del 1911 a Dinamarca, Alemanya, Àustria, Hongria i Suïssa- quina ironia perquè aquest país va concedir el dret a vot a la dona el 1971!

El març semblava un mes adequat per la data commemorativa. Aquest més ja se celebrava el dia dels caiguts en la guerra, la revolució de març i la comuna de París. El dia de la dona es va convertir entre el 1911 i el 1916 en un instrument de propaganda socialista prou importat però la Primera Guerra Mundial va desviar l’atenció sobre la qüestió femenina per concentrar-la en el tema de la pau.

El 1921, la Conferència Comunista de les Dones va decidir celebrar el dia internacional de la dona el 8 de març, en commemoració a la participació de les dones a la manifestació del 23 de febrer del 1917. En aquella època i segons l’entès L.B. Danilenko, que ha llegit les fonts de la època, la celebració pretenia ser un homenatge a totes les dones que treballaven en professions típicament masculines.

Del 1933 fins el 1945 a Alemanya per exemple es va prohibir la celebració del dia de la dona i només es va restablir com a data festiva del 1945 fins al 1990 en la zona d’ocupació soviètica. Rússia i els seus satèl·lits van mantenir la celebració viva i la van fer seva fins que el 1975, l’any internacional de la dona, les Nacions Unides van assenyalar oficialment el 8 de març al calendari per tal d’internacionalitzar la commemoració.

I durant els darrers cinc anys els mitjans han posat un gran èmfasis en aquesta celebració i no ens hauria d’estranyar. Encara moren massa dones assassinades en mans de les seves parelles al nostre país i per tant no costa imaginar com és la vida de les del nostre gènere en d’altres.

Ara bé, com vull recalcar a “Pintor de boira”, és absolutament prioritari que la dona sigui conscient de la seva necessitat d’educació per tal de poder valdre’s per ella mateixa i no esperar ser mantinguda. Això la fa menys vulnerable. I tal com la meva gran heroïna Nawal as Sa’dawi afirma, una dona només es pot considerar emancipada si es pot mantenir per si sola. Cal encara fer una gran tasca de conscienciació, també a la nostra societat, per tal que les dones aprenguin a ser lliures del tot per poder construir una societat nova al costat d’homes que les respectin.