Altre cop sentí unes veus cridaneres i obrí els ulls. La passejada pel barri copte amb la Bushra i la compra posterior l’havien deixada esmaperduda. Ja gairebé no sabia si acusava la calor sufocant, la gran sensació de sequedat, o el bombardeig insaciable de preguntes de la seva única amiga, que l’assetjava amb àvida curiositat. Es va aixecar del llit i va anar cap al menjador. La finestra, aclaparada per la cortina blau fosc, provocava un efecte blavenc sobre la cambra que tranquil·litzava la Laura i li recordava el mar que li quedava tan llunyà.

L’Ahmed no tornaria fins tard. Ara ja havia començat a fer amics a la feina i sortia amb ells a l’hora de dinar. Al vespre, de vegades també li trucava per dir-li que no l’esperés per sopar. No compartia la vida social amb la seva dona. Barrejar esferes no era gaire comú a Egipte. Va pensar d’anar a la cuina on l’esperaven els deures. Havia d’aprendre els principis de la gastronomia àrab, altrament decebria la família del seu marit. Malgrat tot, preferia romandre a la sala d’estar. Va treure de la calaixera el seu manual d’àrab, i asseguda a la cadira va començar a estudiar l’abjat. Va repassar totes les lletres. Allò que la nun i la ta lligades a altres lletres només es distingissin per la quantitat de punts que portaven a sobre era confús. Altres signes també s’assemblaven i només els punts els diferenciaven. Un cop repassat l’abjat va fer un primer exercici de lectoescriptura ajudada d’un diccionari. Era relaxant poder seure a la taula a fer deures. Aquell interval de temps que el seu marit li havia regalat inconscientment era un moment preciós del dia. Seure i aprendre. No ho havia pogut fer mai. De menuda li agradava molt anar a l’escola. Però quan arribava a casa, sa mare li engegava quatre crits si veia sa filla obrir els quaderns d’escola. «¡Laura, desgrasiá! ¡Qué hases con esas pamplinas cuando tu madre tiene las manos llenas de callosidades de tanto fregá el bar! Ya te estás viniendo a ayudarme. A ver si te crees que nos hemos venido para aquí tu padre y yo pa que nos salgas una vaga!». Als deu anys ja no tenia temps per repassar per a l’escola. I als onze va desaparèixer el seu pare. Va marxar un dia i no va tornar. Aquesta va ser la versió de sa mare.

Passà el temps volant fins que el telèfon sonà,irreversible. S’aixecà per agafar-lo al rebedor.

—Hola, Laura. Com estàs?

—Bé, gràcies. I tu? Com va la feina?

—Molt bé. Escolta, recordes el Sergei? Aquell rus que et va portar el moneder que t’havies deixat sobre la taula al cafè?

—Sí, és clar que el recordo.

—Doncs ha vingut avui a entrevistar algú aquí i ens hem vist. L’he convidat a sopar, si no et fa res…

—No, és clar que no em fa res. Tinc ganes de parlar amb gent. És molt bona idea. Vols que prepari quelcom?

—No. No ens hi podem arriscar. L’he convidat a sopar al restaurant. És prop de casa, a la vora del Nil. Ja veuràs com t’agradarà.

—Ho sabré trobar?

—Segur. Camina recte pel carrer Lofti Hassauna en direcció al Nil fins a la plaça. Tira després com si volguessis agafar el carrer Tahrir i queda’t el més prop del riu que puguis. Allà hi ha nombrosos restaurants. El que he triat jo té les taules i les cadires blaves. Quan el vegis seus a la terrassa. Jo arribaré més tard.

—A quina hora heu quedat?

—A les deu.

—Escolta, ara he de tornar a la cuina. Ens veiem després. T’estimo.

La Laura mirà el rellotge. Eren dos quarts de nou. Es va arreglar, va tornar als llibres durant una estona i va marxar suficientment d’hora per arribar la primera. A aquella hora del vespre l’aire era més respirable, lliure del núvol de gasos que desprenen tants cotxes. Els que circulaven, tanmateix, avançaven anàrquics esquivant els carros amb mules i imposant amb els clàxons el dret a infringir les regles de trànsit. Enmig d’aquella jungla, els semàfors tenien una funció purament simbòlica, i la Laura va haver de travessar la via amb quatre ulls.

La terrassa era fàcilment distingible. Amb taules i cadires blaves ressaltava visiblement. Va entrar per veure si hi veia el seu marit o el rus. No hi havia ningú conegut. Només el que semblaven famílies o grups d’amics gaudint d’un sopar que, de ben segur, no devia ser econòmic. Va sortir i va seure en una taula. Un cambrer vestit amb camisa blanca, americana negra i corbata li va preguntar què volia prendre. Va demanar una ampolla d’aigua perquè era el menys car. No portava gaires diners per no haver de tocar els seus estalvis. Anava fent amb el que li donava l’Ahmed, que era poc generós.

El cambrer portà la comanda. La Laura en va fer un primer glop amb la vista posada al Nil, que en aquella hora foscant adquiria el seu caire misteriós. El riu li retornà la promesa que s’havia posat a la maleta en emprendre la seva aventura cap a una nova vida. El Caire era exotisme i llibertat. A Gavà l’havien reduïda a ser cambrera de bar i escarràs a les ordres de sa mare. Conèixer l’Ahmed li va obrir una porta aquell únic estiu de la seva vida que passar a Ceuta amb la seva tieta. Al Caire hi tenia el seu marit; a Gavà només li quedaven poques amistats. Va somriure en veure unes nenes en uniforme enjogassades amb una baldufa a la taula del costat. Ella havia deixat els jocs puerils de banda per satisfer les necessitats d’un negoci que sa mare va tirar endavant amb el seu ajut. Li havia costat la infantesa i no volia perdre també la joventut.

Aquell va ser l’argument que va presentar al Moisés quan va intentar convèncer-la de que no marxés amb el seu marit. Era un bon amic. L’únic, potser, de la seva vida. La seva amistat il·lícita havia sobreviscut totes les proves de foc. Intentava recordar quantes vegades aquella relació els havia portat problemes, quan la veu del Sergei la va tornar al present.

—Hola, Laura! Fa estona que esperes?

—No gaire, no. De fet, tot just m’han portat l’aigua.

— Doncs ja gairebé te l’has acabada…

—És aquesta sequedat terrible. Sento que em deshidrato per instants…

La Laura demanà una altra ampolla. Al cap d’uns instants, el mateix noi d’abans va aparèixer portant a la safata l’aigua, enclaustrada com el geni de la llàntia, i una llauna de Birrel. La cervesa sense alcohol que bevia mig Egipte i que produïa, sàviament, l’empresa Heineken.

—Shukran shasilan! —va fer la Laura.

—La shukran a la washib! —va fer el cambrer amb una reverència.

—Fa un temps agradable a aquesta hora, no trobes? —digué mentre obria la llauna.

—Sí i tant! Ara és quan el Caire em sembla més bonic. No es veu tan brut, ni es nota la pols i la sorra a l’aire. Llàstima que no tinc gaires oportunitats de poder sortir a aquestes hores. L’Ahmed arriba tard i cansat a casa, i la meva veïna Bushra només desatén el seu marit de tant en tant. Durant el dia ens passem moltes hores plegades. Però quan el marit arriba a casa, ella està per ell.

—Tradició musulmana.

—Suposo.

—Què et sembla el Caire fins ara? T’adaptes bé a la vida d’aquí?

—M’adaptaria si parlés l’àrab, que és el que més necessito per ara.

Va aparèixer de nou el cambrer portant-los un menú en àrab. El rus observava perplex com la Laura mirava atentament les lletres.

—Saps llegir?

—N’estic aprenent. L’Ahmed diu que només necessito saber parlar l’àrab, però jo crec que per ser autònoma del tot em cal saber-lo llegir i escriure.

-—I què penses fer?

—De moment, amb la Bushra hem comprat un manual i estic fent els exercicis corresponents. Però avanço molt lentament. De fet, vaig tan lenta que crec que aprendré abans a cuinar els plats d’aquí. Tot i que a mi la cuina no se’m dóna gaire bé. Imagina’t! I això que a Gavà cuinava per als clients. Però el que preparàvem era senzill. La cuina àrab és molt més elaborada…

—Has pensat d’anar a alguna escola a aprendre l’àrab?

—No sé si li faria gaire gràcia a l’Ahmed. M’ha passat pel cap sí. M’ajudaria en el meu dia a dia i hi coneixeria gent.

—El teu francès és molt bo.

—D’aquella manera. Tu sí que, per força, deus dominar uns quants idiomes, oi?

—Tres i mig només. El rus i l’anglès els sé bé. El francès el vaig aprendre a l’escola de segona llengua materna quan vivíem a Rússia, i l’àrab l’estic aprenent amb les meves estades aquí.

Van continuar parlant de la seva feina. El Sergei intentava interrompre el fil de la conversa per esbrinar més sobre la Laura. La perspectiva d’una espanyola al Caire li semblava d’allò més interessant. Però ella menystenia la seva pròpia opinió. Es considerava una persona poc instruïda.

—Hola! Sento molt el retard! —es disculpà l’Ahmed fent un petó a la Laura—. Un dels cuiners ha cremat el plat principal i teníem clients importants. No ens quedava perca fresca i ens l’han hagut de portar d’un altre hotel. Sort que entre nosaltres ens ajudem.

—Doncs quina vetllada has tingut avui, no? —va fer la Laura, amb uns ulls com unes taronges. Comparat amb el seu avorrit dia, qualsevol incident a l’hotel li semblava una gran notícia digna de la portada del diari principal del Caire.

—Quina nit més bonica! —va fer el nouvingut.

—Sí. Abans ho comentàvem amb la Laura. La nit fa que el Caire sigui més màgic encara.

—Feia temps que volia gaudir d’un sopar prop del Nil. Alguns vespres, de camí a casa, passo per aquí i observo la gent a les terrasses contemplant els creuers i penso: «un dia has de venir a sopar aquí amb la Laura».

—Ara sentiré que faig d’espelma!

—No! —va refutar ella—. No t’hi sentis. L’Ahmed i jo no fem gaire vida social aquí i ens agrada parlar amb gent. Jo pràcticament només tinc dues persones amb qui conversar, l’Ahmed i la Bushra.

—I la informació que li donem és, evidentment, repetitiva i limitada… —ironitzava l’Ahmed jovialment.

—Home!, la teva rutina és més emocionant que la de la Bushra… Ets l’encarregat de la cuina d’un hotel de luxe. Ella s’ha quedat de mestressa de casa… tot i que va anar a la universitat, sabeu?…

—Sí, però ara prefereix cuidar del seu marit, oi? —va desviar l’Ahmed—. No et deixis enlluernar per la carrera de la nostra veïna. No tot és anar a la universitat en aquesta vida.

—Probablement no. Però m’hauria agradat continuar els meus estudis. I em fa molt contenta veure que hi ha dones que s’han pogut formar i que tenen ments més obertes que la meva, que m’he passat la vida tancada al bar familiar.

—Ei, però ara ja no cal que treballis a desgrat! Tens temps per tu, pots quedar amb la teva amiga, pots dedicar-te més a la teva pròpia casa…

—Sí, tens raó. Però potser trobo a faltar tenir un objectiu. Per això se’m fa estrany que la Bushra hagi deixat la feina i no l’enyori. Jo voldria tornar a treballar.

—Què dius! Com vols treballar si no saps àrab? Trobar feina serà impossible sense la llengua… —la dissuadia l’Ahmed.

El Sergei va percebre que allò podia convertir-se en una baralla familiar i va canviar de tema.

—I tu, Ahmed? Com t’estàs adaptant a la vida al Caire? Ets d’aquí?

—No i sí. Bona part de la meva família és egípcia. Però quan jo era petit vam haver de marxar al Marroc.

—Per feina?

—Ma mare de jove tenia el cap ple d’ocellets i es va posar en assumptes que no li pertocaven. Quan va conèixer a mon pare es va decidir que el millor seria canviar de país i mantenir-la allunyada de segons quines idees i influències.

—Quines idees? —va preguntar la Laura, encuriosida.

—Tant se val! Eren només ximpleries…

No hi va voler insistir. Coneixia les respostes seques de l’Ahmed. El convidat va mirar la Laura amb ulls comprensius. Com a reporter sabia com d’important era satisfer la curiositat.

Una lleugera brisa va refrescar l’ambient i va portar altres temes de conversa en aquell vespre que per a la Laura representava la primera escapada de l’àmbit purament familiar. En acabar el sopar, van decidir que havien de tornar a repetir l’experiència i s’acomiadaren efusivament. Agafats per la mà, l’Ahmed i la Laura van tornar cap a casa sense parlar, assaborint la companyia mútua en el silenci permès entre còmplices. Un cop tancada la porta de la llar, l’Ahmed s’endugué la Laura al dormitori. I entre carícies i paraules dolces, la va fer sentir altre cop la noia més afortunada de tot Ceuta. La que havia robat el cor al moro més guapo de la ciutat híbrida l’estiu més meravellós de la seva vida.

***************