Pintor de Boira (XI)

 

Va girar el full cofoia. Havia entès el sistema verbal àrab amb les onze persones diferents de la conjugació. Aquell manual francès de gramàtica era una petita meravella i la Laura el guardava al calaix sota les tovalles com un gran tresor. Per a ella representava una de les poques coses que posseïa en aquell país. Allò i les quatre peces de roba que li havien cabut a l’escarransida maleta. Només hi havia posat dos pantalons texans, tres samarretes de màniga curta, tres jerseis d’hivern de llana i una faldilla prou llarga per tapar-li els genolls. I també la seva imatge romàntica d’un ample Nil acompanyat a banda i banda d’unes palmeres verdes a l’ombra de les quals els esclaus dels faraons s’estimaven en les càlides nits de l’equinocci.

Confiava que l’Ahmed no descobriria mai el seu secret. Ell es mantenia aliè als quefers domèstics i tampoc no entrava mai a la cuina, això ho considerava feina de dones. Li havia promès cuidar-la, i així ho feia quan quedaven amb els amics i coneguts. Amb el Sergei, per exemple. Però en la intimitat de la llar s’havia anat tornant esquerp.

Es va fixar en la llum esvaïda que entrava per la finestra. La Bushra devia estar a punt d’arribar. La Laura aclucà els ulls i assaborí uns minuts de silenci i solitud, abans que, sonés el timbre amb la mateixa energia que la persona que el feia vibrar. Va anar a obrir la porta.

—Ei Bushra, passa!

Van arrodonir la salutació amb dos petons. Amb un moviment de braç, la mestressa indicà a la seva amiga que entrés i passés cap dins fins a la cuina. La Laura va preparar un te amb menta.

—Et veig contenta.

—Vaig entenent alguna cosa més. Semblo una nena. Cada cop que sento un verb dels que he treballat m’emociono…

—Realment, sembles una nena…—confirmà riallera.

La Laura va preparar la taula per servir la beguda. Sobre les tovalles, dos gots llargs i petits feien joc amb la tetera metàl·lica decorada amb relleus, que col·locà al centre. Mentre prenien el beuratge, es va fixar en la cara ullerosa de la Bushra.

—Bushra, estàs bé? Se’t veu una mica cansada.

—No he dormit gaire aquesta darrera nit.

—Ah! L’Omar t’ha fet suar, veig —va dir la Laura, enjogassada.

—No ben bé —somrigué amb tristor.

—Vols parlar-ne?

—És el de sempre, Laura. Que no quedo embarassada…

—Dóna’t temps.

—L’Omar vol un baró i el vol ja. O si més no, un fill. Altrament pensarà que sóc estèril…

—És molt d’hora per dir això!

—Té pressa i jo també. He plegat de la feina per poder estar per la família, i no arriba.

—Bushra, no et pressionis…

—Ho sé, ho sé… Però canviem de tema. Escolta, ll’altre dia em vas deixar molt intrigada amb això de fer-te un favor…

—No cal parlar-ne avui, si no vols… Et veig cansada i és un tema delicat.

—Delicat? —repetí l’amiga, suspicaç. «Delicat» volia dir sovint mal vist, il·legal, prohibit…

—En parlem un altre dia.

—No. Aclarim-ho ara. Si no, passaré una altra nit sense dormir…

Massa tard per defugir la qüestió.

—Mira… És que… d’ençà que sóc aquí que visc una mica aïllada de tot el que passa a casa meva. Les cartes no sempre arriben. I quan arriben, s’interpreten malament. La gent no entén el nom del destinatari i les envia a una altra d’adreça, o les retorna. Però si ho expliqués a l’Ahmed, sabria que escric a Espanya.

—El teu marit s’oposaria que estiguessis en contacte amb els de casa?

—Potser no li faria gaire gràcia. Es va discutir amb mig món per portar-me aquí. I jo també, la veritat.

Per als àrabs la família és molt important. No crec que l’Ahmed vulgui que trenquis amb la teva…

—Ma mare, les seves amistats i els clients del bar estaven tots en contra de la meva relació amb l’Ahmed i no el van tractar gaire bé.

—Carai, doncs ho devies passar malament!

—No va ser gens agradable. Vàrem marxar sense acomiadar-nos pràcticament de ningú i ens vàrem casar a Ceuta perquè temíem que a Gavà ens ho impedissin. Principalment ma mare, que no es podia permetre perdre el meu ajut. Hi penso sovint, saps?

La Bushra va fer un sospir. Entenia la situació de la Laura.

—I què puc fer per tu?

—M’agradaria fer un parell de trucades, però les cabines no em semblen un bon recurs. Hauria d’anar carregada de monedes i, tot i així, en tres minuts s’hauria acabat la conversa.

—Doncs anirem a una centraleta. A Egipte no tothom té telèfon, rentadora o televisió a casa. Quan sortim d’aquest barri trobarem una pila de llocs on podrem trucar.

—M’ajudaràs, oi?

—Evidentment, ara mateix!

—Com que ara mateix?

—No vols fer-ho avui?

—És que no m’ho havia plantejat! Abans hauria de treure diners del banc. No em vull gastar els de casa.

—Tens compte propi, o compartit amb l’Ahmed?

—No. Vaig fer cas a un amic d’infantesa i tinc uns quants diners estalviats a la llibreta. Tot i que miserable, ma mare em passava un sou i jo vaig anar recollint les propines que em donaven al bar. I així, amb els anys…

—Que espavilada! Mira, no cal que treguis els diners avui. Te’ls deixo jo i ja me’ls tornaràs.

—No, Bushra! És que no sé quanta estona estaré parlant amb els meus…

—No pateixis que me’n faig el càrrec. Pujo un moment a buscar el moneder. Tu baixa al carrer i mira de trobar un taxi.

La Laura va agafar un dels seus mocadors ciclopis, s’hi cobrí les espatlles i se’l passà al voltant del coll per dissimular la seva figura. És clar que ella no era tan arrodonida com les dones egípcies, ni de bon tros!, perquè sempre li havia faltat pes. Embolcallada dins l’enorme mocador, semblava una més d’elles. Era un truc que funcionava. Amb la seva fosca cabellera llarga i llisa, i la pell colrada pel sol, només la seva figura era marcadament occidental.

Tot just anava cap a la vorera quan dos taxistes es van aturar davant seu. Era obvi que cercaven clientela. La Laura els va fer un senyal perquè s’esperessin i ells ho van fer. Tampoc no hi havia ningú més a qui enredar. La Bushra, en veure els dos vehicles, va indicar-los la destinació i el preu. Ambdós taxistes van negar amb el cap. La Bushra va repetir el preu. Tornaren a dir que no. La Laurà hi intervingué.

—Bi hamsin fakat!

Els dos homes se la van mirar i es van dir quelcom. Un d’ells va obrir la porta.

—D’això en dic jo poder de convicció! —va felicitar-la la Bushra, perplexa.

Es van asseure darrere el taxi. No van dir pràcticament ni paraula en tot el trajecte. Es dirigien al llindar de la Ciutat dels Morts. Allà començava el barri més pobre de tot el Caire. Quan van baixar del vehicle, el conductor, content amb els diners rebuts, preguntà a la dona si les havia d’esperar. La Laura copsà d’una llambregada com era d’inhòspit aquell indret i demanà a la Bushra que no deixés marxar el taxista. S’endinsaren per dos carrerons estrets fins a trobar un locutori. L’egipci de l’entrada, vestit amb còfia blanca i turbant, bevia d’una bossa de plàstic un líquid d’un color gens atractiu xuclant-lo amb una canya. La Laura va fer escarafalls.

—Què és?

—Un refresc, i dels bons. Però avui no el provarem perquè aquí sí que no em refio gens de la higiene…

La Bushra va demanar un telèfon a l’home del refresc i va donar a la Laura una fitxa amb un número escrit. Ella, desxifrant que corresponia a la cabina quinze, la buscà i hi entrà. Una bombeta nua penjada d’un fil il·luminava tristament aquell espai. Només hi havia un telèfon posat sobre un prestatge, un guia de telèfon d’Egipte i una cadira. En marcar el primer número, la Laura sentí el batec del seu cor i pensà que no li sortiria la veu si algú responia. Van passar set trucs. Ningú no agafava l’auricular. La Laura es va anar asserenant. Just quan ja estava a punt de penjar va sentir un soroll.

Bar Jiménez. Buenas tardes.

La Laura dubtà uns instants. Volia parlar, però tenia un nus al coll.

—¿Mamá?

—¿Laura? —li va arribar de l’altre costat—. Hija, ¿eres tú?

Sí, soy yo. ¿Cómo estáis?

Va percebre un sangloteig.

—¡Hija, qué alegría! ¡Por Dios bendito! ¿Dónde está? ¿Cómo está? ¿Está bien?

—Sí, sí, mamá. Estoy bien. Estoy en el Cairo con Ahmed.

—¡Dios de lo cielo, hija! ¡No sabe cuánta cosa tengo que desirte! Oye, ¿Te falta algo?

—No mamá, no te preocupes que no me falta de nada, vamos, que no nos falta de nada. Estamos los dos bien. ¿Y vosotros qué tal?

Bien, bien. Tu hermano me ayuda en el bar. Los clientes te echan a ti en falta. Pero Juanito le pone tanto salero que hasta se olvidan que la comida no sabe como ante. Y tu hermana pequeña también se ha metío a trabajar.

—¿Pero van al cole?

Sí, sí, van al cole. Juanito ayuda a la chiquita a haser lo debere aquí y luego me ayudan. O eso intentan. ¡Hija, que te echamo de meno! ¡Que me sabe mal! Que soy una mala madre y no he sabido tratarte bien.

A la Laura se li va fer un nus a la gola.

—No digas eso, mamá…

—¡Que sí hija, que si no te lo digo reviento! Que sólo pensaba en el bar, en el bar, en el jodío bar y en sacá adelante a tu hermano, y me olvidé de ti, que te consumía aquí. Dejabas tu juventud y tu gana de vivir por lo desayuno y lo almuerso.

Mamá, déjalo que no importa. —No volia retrets.

—¡Sí que importa porque te marchaste asqueá! Pero aquí todo el mundo hablaba de ti. ¡Debe entender, hija! Nunca hemos sido libres, las malas lenguas se nos comían.

Mamá, que ya lo sé y no importa eso ahora. No importa. Sólo necesito saber que estáis bien.

—¡No sabes lo que he llorao! Que sé que no he sido buena pa ti en ná. Que ni aquella tarde que llegaste ensangrentá a casa supe estar por ti. —La veu brollava com un sortidor que havia quedat soterrat durant molt temps i que ara aflorava a la superficie amb tota la seva força—. ¡Hija, que no me lo puedo perdonar!. Sólo le pido a la Virgen Santa que no me vuelva a pasar con Juanito ni con Rocío. ¡Que les sepa ser una buena madre, por Dios!

No se nace con el manual de madre. Y tú no lo tuviste nada fácil con papá.

-¡Ese desgrasiao! Hija, que sólo le pido as Señor, que no sé si está por ahí, que no te pase que a mí. Que no beba tu marío.

—Ahmed no bebe, mamá, es musulmán.

Sí sierto, hija ¡Con lo que le criticaron aquí! Pero eso es verdad. No beben. Hija,¿ y tenéis trabajo ahí donde estáis? ¿Dónde me has dicho que estáis? ¿El Cairo? ¿Eso está en Egipto, verdad?¿Donde están las pirámides, no?

—Sí, ahí mismo. Ahmed trabaja de cocinero en un hotel de lujo. Yo no trabajo. No sé cómo podría encontrar algo porque no hablo árabe.

—¡Un hotel de lujo! ¡Qué suerte, hija! Eso sí que debe estar bien. Y lo del árabe, escucha, que a ti siempre se te han dao bien las lenguas. Fíjate como habla el catalán. Ere la única que lo domina.

—No lo domino, mamá, solamente lo hablo…

—Lo domina, hija, como también habla mu bien el fransés grasia a tu padre, que desía que se te daban bien los idiomas ¡El desgrasiao ese, lo único de bueno que hiso por ti fue enseñarte esa lengua, coño! ¡Ay perdón!

Aquella paraulota va arrencar un somriure a la Laura, que lluitava contra les seves emocions contradictòries. Sa mare era tot un caràcter que feia anar a tothom recte, inclosa la Guàrdia Civil. No l’havia sentida mai disculpar-se per res en els vint-i-dos anys que va viure amb ella. I ara, en menys de cinc minuts, ho havia fet dos cops. El dolor al pit l’oprimia cada cop més i la Laura temia que el seu plor esclatés. Sa mare no li va permetre mai ni una sola llàgrima. La volia forta.

—¿Y vuestra casa es bonita?

—Es un piso. Vivimos en un piso en un barrio céntrico del Cairo.

—¿Grande?

—Bastante. Tiene un cuarto de baño con bañera. Y la cocina te encantaría, también es grande.

—¡Sí pero a ti la cosina te importa un rábano, hija! —La Laura ja es veia a sobre els retrets.— ¿Te trata bien?

—Sí mamá. Mucho.

—¡Que te trate bien, hija! ¡Eso es lo que quiero! Parece que has tenido suerte. Guapo es el chaval…

—Sí, muy guapo, mamá.

—Pero bueno…, no es lo má importante. Por lo meno no te ha salío gandul, hija.

—No, mamá.

—¡Laura, Laura, que llegan tus hermanos! — cridà—.. ¿Les quieres saludar?

—¡Sí, sí claro! ¡Anda, pásamelos!

Es va sentir una cridòria i unes corredisses. El terra del bar era de fusta, i quan algú hi trepitjava fort ressonava com un tablao flamenco.

—¡Laura! —va fer amb veu dolça la petita Lucía—.. ¿Dónde estás? Quiero una postal. Quiero que me escribas y me expliques cómo es el sitio donde estás ¿Es que ya no me quieres?

—¡Pues claro, Lucía, que te quiero! Y te mandaré una postal. No, decenas de ellas, en cuanto sepa escribir la dirección en árabe, cariño.

—¡Más te vale! La quiero enseñar en el cole.

—¡Y la enseñarás! Díme… ¿Cómo van los estudios?

—Regular…, la maestra me tiene manía. Pero Juanito me ayuda a hacer los deberes.

¿Y como está? —Es van sentir dues persones parlant i, acte seguit, la Laura va reconèixer la veu del seu germà.

—¡Oye, menudo rollo de niña! Sólo hace que hablar de ti. Estoy hasta las narices. ¡Ay!

—¿Qué ha sido eso?

—Mamá, que me ha pegao una colleja de las suyas…

La Laura va tornar a riure. Coneixia perfectament els clatellots de sa mare. Si estava de mal humor feien mal; si estava de bon humor, no tant.

—¿Qué tal el bar, Juan?

—Se me da mejor que a ti. Menos el cocinar, claro está. Que mira que tu eras mala, pero yo soy peor. ¡Olé! Me salva mi salero con los clientes. Aquí la salvación va a ser Lucía, que ya sabe hacer una tortilla de patatas para chuparse los dedos…

—¡Qué bien! Debe ser la niña mimada de toda la clientela.

—¡Pues no veas las propinas que se lleva la cría esta!… ¡Y eso que no tiene tanta palica como yo!

—¿Y cómo vas tu con tus estudios?

Ja no va tenir temps de respondre. Sa mare havia tornat a agafar l’auricular.

—Niña, ¿Me oyes? Estamo bien, pero de vera te echan de meno, y los clientes también… Que a ver si nos manda una postal de esa que podamo colgar en el bar…

—En cuanto pueda, mamá.

—Hija, esto te estará costando mu caro. Voy a colgar, que si no te arruinará. Te gastará todo tu ahorro y eso no e bueno…

—Ahora cuelgo, mamá. Un abrazo. Os mandaré una postal para que veáis dónde estoy. Os echo también en falta.

—A mi meno, seguro. Pero me lo tengo merecío, hija… Un saludo al moro de tu marío…

—¡Lo haré de tu parte! —mentí la Laura. La relació entre ells dos no havia estat gens bona.

Va penjar sa mare, pràctica com sempre. Amb l’auricular contra el pit, la Laura tancà els ulls uns instants per refer-se. A fora, la Bushra devia estar sola esperant-la en aquell ambient tan poc acollidor. Obrí la bossa i en tragué un tros de paper arrugat que contenia un número de telèfon. No l’havia marcat mai. Aquest cop no sabia qui respondria. Després d’uns tres trucs algú va despenjar.

—¡Diga!

Buenas tardes. ¿Podría hablar con Moisés?

—¿Quién pregunta por él, si se puede saber?

Dubtà uns segons.

—Una amiga.

Notà un silenci i unes passes que s’allunyaven. Després sentí la veu femenina cridar: «¡Moisés! ¡Moisés, al teléfono!». Ara algú s’apropava.

— Ahora se pone.

—Muchas gracias.

—Diga.      

—¿Moisés?

Només un segon d’interval abans de la resposta.

—Laura. ¿Eres tú?

—Sí, soy yo. ¿Cómo estás?

—¿Que cómo estoy? ¡Más feliz que una perdiz de oír tu voz! ¿De dónde llamas? ¿Estáis en Ceuta?

—No. Nos hemos trasladado a Egipto.

—¡Joder! ¡Por qué no más lejos aún!

—Ha sido por un trabajo que ofrecieron a Ahmed…

—¿Y qué tal tu nueva vida?

—Relajada, supongo. No trabajo, me ocupo de mi casa. Lo que me cuesta es aprender la lengua para poder ser más autónoma.

 —Claro, ahora no estás en territorio español… ¿Cómo se te ocurre?

—¡Moisés, no me riñas! En Ceuta no había trabajo para él y le ofrecieron un buen puesto en Egipto.

—Claro, donde tú estás divinamente porque puedes moverte como te plazca. Sobre todo porque hablas el árabe a la perfección…—digué l’amic amb ironia.

—Lo sé, lo sé, y tienes razón. No era esta mi idea. Yo creí que nos quedaríamos en Ceuta, donde yo también hubiera encontrado cualquier cosa fácilmente. Pero claro, aquí…

-—Es que te lo dije. El moro este te arrastrará no sé dónde…

—¡No empieces tú también! Recuerda que en Gavá todo el mundo estaba en contra nuestro.

—Sí, porque tú eres paya y yo soy gitano. Pero aún como gitano te advertí que te llevaba lejos.

—¡Por favor! No quiero discutir, necesitaba hablar contigo.

—Y yo contigo. Pero tampoco querrías saber lo que tengo que decirte…

—Quizá no.

—Siempre pensé que no podríamos estar juntos por culpa de nuestras raíces y mira…. ¡Te vas con un moro!

—Por favor, no le llames así.

—No, tienes razón, con un musulmán.

—¿Estás bien?

—Sí. Sigo con el trabajo en la construcción. Y en mis ratos libres toco la guitarra.

—¡Ojalá pudiera oírte tocarla! —féu amb enyorança.

—Ojalá pudiera tocarla para ti, mi niña. —Pausà—. ¿Cómo te trata?

—Bien.

—¿Sólo bien? Pues menudo cerdo…

—Fenomenal. Me trata fenomenal. —La Laura va tornar a mentir.

—Eso está mejor… Oye…, que me mudo. Aquí no aguanto más. Mi madre me quiere casar con una gitana que no me gusta.

—¿Qué dices?

—Pues sí. Me voy a Barcelona, que hay mucho trabajo de paleta. Pásame tu dirección, que no quiero que perdamos el contacto.

La Laura li va dictar la seva adreça i li va fer prometre que quan tingués un pis propi li escriuria una carta per fer-li saber on vivia. La conversa ja no va durar gaire més.

—Laura.

—¿Qué?

—¿Te acuerdas de eso que hiciste aquella vez por mí?

—¿Te refieres a mentir?

—Sí eso. No lo olvidaré nunca. Si no fuera por ti estaría en el talego.

—No lo sabemos.

—Sí lo sabemos porque soy gitano y todo el mundo sospecha que vendo droga. Estaría en la cárcel y no lo estoy. Lo digo para que sepas que te debo una. Y que siempre podrás contar conmigo. —Un altre silenci—. Laura, ¿Me escuchas?

—Sí.

—Pues que sepas que un juramento de gitano no lo rompe nada ni nadie. Que para lo que me necesites.

—Lo haré, Moisés. Y una cosa…

—¿Qué?

—Volvería a mentir porque sé que eres inocente. Porque confío en ti y el corazón no engaña.

— ¡ El Ahmed ese no te merece joder!

—Créeme que sí lo hace.

—¡Más le vale, que si no le parto la cara!

—Moisés, tengo que colgar, que esto me va a costar todos mis ahorros.

—¡Preciosa, cuídate por favor!

—Tu también.

—¡Adiós!

—¡Adiós!

La Laura va penjar, desolada. Se sentia molt defallida i no tenia forces per moure’s. Al cap d’uns minuts, la Bushra obrí la porta de la cabina, una mica amoïnada. La noia s’anava refent lentament. Es va girar i es va eixugar les llàgrimes. La Bushra la va abraçar mentre li digué:

—Calma, Laura, ho entenc. —L’amiga l’abraçava per consolar-la—. No és fàcil passar aquest tràngol…

El camí de retorn li va semblar massa ràpid. La Laura hauria necessitat que el taxista improvisés unes quantes voltes més. Tornar a les quatre parets de la llar se li feia difícil, ara que s’havia adonat que la seva desitjada llibertat no havia esdevingut sinó un canvi d’empresonament. De ser l’escarràs de sa mare havia passat a ser considerada pel seu marit un mer objecte de la llar. O si més no, aquesta era la impressió que tenia ella.

*************

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s