Una de les coses més extremadament curioses de l’aprenentatge de les llengües és, sens dubte, el meravellós món de les frases fetes i les metàfores que emprem per descriure certes realitats. I és que sovint trobem a faltar poder dir quelcom en l’idioma que estem aprenent que en la nostra llengua podem expressar amb exactitud amb una dita. Si voleu total sinceritat he de confessar que quan vivia a Alemanya durant els nous anys de la meva estada a les gèlides terres, vaig enyorar molt sovint la nostra frase feta “donar una gla per fer cagar un roure”. Sortia del pas traduint-la com a “donar una poma per fer cagar un pomer”. Evidentment la gent se’m quedava mirant amb cara de sorpresa total i absoluta, però la metàfora l’entenien a la perfecció.

Algunes frases fetes són tan metafòriques i visuals que les entenem fins i tot quan les escoltem per primer cop. Aquest és el cas de les expressions angleses “ to try to get blood out of a Stone”, intentar treure sang d’una pedra o el que és el mateix “ to try to teach the cat to play the fiddle”, és a dir ensenyar al gat a tocar el violí, una missió completament impossible.

Sovint però aquestes expressions tan quotidianes i típiques no s’entenen fàcilment. Posem pel cas l’anglès “bark up the wrong tree” literalment “bordar a l’arbre incorrecte”, que es fa servir quan algú escull l’interlocutor incorrecte per un tema determinat o quan es demana ajut a una persona que no ens farà cas.

Curiosament altres frases fetes es troben en dos idiomes diferents. Aquest és el cas del “ to talk to a brick wall” que nosaltres utilitzem sovint perquè, desgraciadament, amb freqüència ens trobem parlant amb la paret.

També és francament desconcertant que de vegades dues llengües tan dispars com l’àrab i el rus, que en principi no s’assemblen de res, tinguin una expressió idèntica. Aquest és el cas d’una que s’utilitza per designar que una activitat o una actitud comença en una persona quan aquesta és un nen o nena. En castellà diríem “desde la tierna infància” i en rus i en àrab diuen “des de les ungles toves” en rus с млалых ногтей i en àrab مند نعمة لاظار . Això té a veure ben segur en el fet que moltes comunitats lingüístiques es fixen en les parts del cos humà per descriure l’edat de les persones. Tots reconeixem el típic “ quan tingui cabells blancs” com a metàfora per “quan sigui gran” i és obvi que les ungles toves són una característica dels nadons.

També curiós és que els àrabs, per no parlar d’ancians perquè potser la paraula “vell” o ancià els ocasiona incomoditat diuen كبير في اسن, “kabir fi assin” és a dir, gran a les dents. Tant els cabells com les dents delaten de manera efectiva l’edat d’una persona.

I és que suposo que hi ha realitats humanes ineludibles que ens preocupen a tots els humans i que per això es reflecteixen en totes les llengües. I això, tot i que les cultures que han bressolat aquestes llengües siguin tan diferents com l’àrab i la musulmana.