El passat 27 de maig va començar el que per a la majoria de musulmans és el mes més important de tot l’any, el que trasbalsa la seva rutina i deixa el món bocabadat: El Ramadà.

Com que tinc la gran sort de tenir un amic marroquí que viu a Barcelona des de fa vint anys i a qui considero tant o més català que jo, he tingut l’oportunitat de fer-li una entrevista per tal que m’expliqui, des de la seva perspectiva de musulmà occidentalitzat, que significa per a ell el Ramadà.

Les preguntes que tenia sobre aquest mes sagrat me les va resoldre el dilluns a es 19:00 quan, després de la jornada laboral en dejú, l’Abdal.là va arribar a casa i tenia una estona per dedicar-me abans de preparar-se el sopar.

Molts de nosaltres sabem que el Ramadà és un període de purificació en què els musulmans fan dejuni i només mengen abans de la sortida de sol i en què es dediquen més intensivament a resar i a portar una vida recollida. No obstant, el que no tenia clar era quan es va començar a celebrar el Ramadà i per quin motiu. L’Abdal.là em va aclarir que durant el mes del Ramadà es commemora que el profeta Muhàmmad es va sentir cridat per una veu a pujar a la muntanya on, Gabriel, l’àngel, li va anar revelant la paraula d’Al.là. Com que el pare de l’Islam era un comerciant que no sabia llegir ni escriure, va haver de memoritzar els fragments que anava revelant Gabriel i els anava transmetent als escrivents de l’època. L’Abdal.là em va explicar que tot va començar amb la primera paraula en imperatiu “ estudia!” i que un dels preceptes bàsics recollits a l’Alcorà és que s’havia de practicar el dejuni durant un mes seguit.

Pels musulmans, em va aclarir el meu amic, el Ramadà no és només un mes en què es menja menys del que és habitual, les relacions sexuals també estan restringides a les hores després del trencament del dejuni, que són l’esmorzar, i els darrers 10 dies del mes es considera necessària l’abstinència total de les relacions íntimes. El mes sagrat és una època de depuració del cos per tal d’aconseguir que l’ànima estigui més en connexió amb el creador i per això, durant aquest període tampoc es parla tant com normalment.

Mentre m’ho explicava el dilluns, jo observava el meu amic, al que ja fa un temps que conec. Portava dues setmanes i un dia amb el Ramadà i ja el notava més prim. De fet ell em confirmà que ja havia perdut 3 kg i si faig números no és difícil calcular que quan s’acabi el mes potser n’arribaran a ser 6. Òbviament no puc deixar de demanar-me si aquesta manera de sotmetre el cos a patiment és beneficiosa de veritat, però l’Abdal.là està convençut de que al seu organisme li va bé perquè es purifica i a més és un bon exercici d’autodisciplina. Segons ell, estar en dejú el fa percebre la realitat d’una manera diferent i fa reflexionar sobre què és ser pobre i haver de patir fam cada dia. El profeta ho exigeix de tots els musulmans un cop l’any.

Tot i que l’Abdallah no és un musulmà practicant, perquè ja gairebé no va a la Mezquita, li agrada el Ramadà perquè segons diu ell l’ajuda a trencar amb tota la rutina de l’any. Se’m fa un pèl estrany que una persona que sap gaudir d’un bon vi de tant en tant, que té tot l’equip reglamentari per anar a buscar bolets i que, a sobre, és un aficionat culer, un bon català adoptiu en definitiva, senti la necessitat de seguir el Ramadà.

Això dels àpats durant el Ramadà no ho tinc del tot clar i per això li demano com va. Es pot menjar i beure després de la posta del sol, però no sé si de tot o amb restriccions.

M’ho aclareix. Entre les 21:27 i les 21:30 es pot trencar el dejuni. Això però varia a cada país musulmà segons l’hora de posta del sol. Aquí s’ha acordat aquest horari com a mitjana de l’hora de posta del sol al mes de juny. L’any vinent l’horari canviarà perquè el Ramadà serà 10 dies abans. Això té a veure amb el fet que els musulmans fan servir un calendari lunar i no solar i per a ells no hi ha mesos de 31 dies.

Després de la posta del sol els musulmans resen i fan l’esmorzar-encara que a nosaltres en sembli molt estrany que sigui al vespre. Generalment als països àrabs tota la família es reuneix i fan un àpat plegat que, segons els preceptes, ha de ser lleuger però que tradicionalment conté dàtils i altres dolços que ajuden a mantenir els nivells necessaris de glucosa a la sang.

Havent acabat el sopar molts musulmans van a la Mezquita a resar. Aquí a Barcelona, per tal de no molestar els veïns, el centre musulmà ha avançat una hora i mitja el moment de les oracions, i els àrabs resen cap a les 22:30. El següent àpat que es pot fer és cap a les 4:15, abans de que surti el sol. Els musulmans preguen i després de l’àpat ja no mengen ni beuen res fins la posta del sol.

És obvi que amb la calor intensa i un cos afamat el nivell de producció i de rendiment dels musulmans no és el mateix. I de fet als països musulmans els horaris són reduïts un pèl durant el mes. La gent entra més tard i surt més d’hora. Igual que a les escoles. Els musulmans que més pateixen el Ramadà són, evidentment, els que viuen al món occidentalitzat perquè aquests han de complir amb les exigències diàries com quan el seu cos no està sotmès al Ramadà.

Llegeixo clarament als ulls de l’Abdallàh que el patiment no només és per la jornada laboral extensa per als musulmans de la diàspora. La festa del Ramadà es viu en família i amb els amics i, segons diu ell, és un fet molt especial i màgic al Marroc. Aquí com és lògic, part de l’encant desapareix si un no està amb la família. El noto trist quan en parla. Encara bo que fa poc va tenir uns amics a “esmorzar” a l’hora de sopar a casa i amb ells va poder reviure el Ramadà d’una manera similar a com es viu al Marroc.

Personalment vaig viure un Ramadà fa anys en ple mes d’agost durant unes vacances a Egipte. Amb un sol que badava penyes i una escalfor que feia evaporar les idees, els habitants del Caire patien el Ramadà fins les 18:00 hora en què es veien homes per tota la ciutat ajupits davant plats de menjar, molt probablement donant gràcies pels aliments, i esperant que l’Imam donés el senyal que els permetia començar a ingerir aliments. Just abans de les 18:00 pel carrer es repartien ampolles d’aigua i sucs de fruita, just el que el cos havia estat demanant durant hores.

El trencament del dejuni és una celebració sagrada i familiar i per això entenc que l’Abdal.là es deleixi per tenir amics i companys de cultura al seu voltant durant les hores del vespre.

Una de les meves preguntes és a quina edat comencen els nens amb el Ramadà. Ell diu que als 13 o 14. A Egipte vaig veure que n’hi havia de tan menuts que tenien només 8 anys ja feien una “versió light” del Ramadà.

L’Alcorà es benèvol en aquest sentit. Ni els malalts, ni les dones amb la regla ni els que viatgen han de seguir el Ramadà quan no estan en condicions. Els dies de dejuni que es perden es recuperen quan es pot després del mes. No obstant, si algú comet una infracció com menjar o beure fora d’hora, el càstig és practicar el Ramadà durant 3 mesos seguits o alimentar durant 40 dies 40 pobres. Això darrer em fa pensar en les butlles papals, que permetien els més rics quedar absents de la pràctica del dejuni durant la quaresma per exemple. I és que la meva mentalitat occidental ha après per experiència que els rics sempre tenen una manera “lícita” per escapar dels sacrificis. I és obvi que alimentar a 40 pobres durant 40 dies és quelcom que les classes altes es poden permetre fàcilment. Em sap greu, he pujat amb la certesa que els de dalt sempre intenten saltar-se la llei. Però aniré o no desencaminada quan penso això sobre el càstig per infringir el Ramadà? Suposo que com a tot arreu, hi haurà de tot. I tanmateix la autodisciplina del meu amic em fa albirar el poder d’autocontrol dels musulmans que exerciten a través del Ramadà. És autènticament admirable. Assegura el meu amic que el pitjor són els tres primers dies perquè després el cos es va adaptant.

Tot i que ell viu l’aspecte més espiritual del Ramadà, aquest hivern vaig veure un reportatge al canal de televisió Al Jazeera que posava de manifest que el consum d’aliments augmentava espectacularment durant el mes sagrat. I és que en molts indrets el capitalisme ha vençut i la gent ingereix més del que cal en un sol àpat després de la posta del sol. No cal ni dir que la intenció de la pràctica del Ramadà no és consumir la mateix quantitat de sempre en poques hores, sinó fer patir una mica l’organisme. L’Abdal.là insisteix en que qui consumeix més no està practicant el Ramadà com cal.

Ja li queden dues setmanes i després haurà superat la prova, com a milions i milions d’altres musulmans. L’endemà del darrer dia del Ramadà és tradició regalar roba i sabates als nens. No sé per quin motiu havia pensat en joguines però es veu que no és el tradicional.

Per tal que el Ramadà sigui efectiu després d’aquest cal donar almoina als pobres perquè de fet la idea darrere el dejuni és recordar a la comunitat musulmana que no tothom té prou recursos per menjar.

Per acabar li vaig demanar a l’Abdal.là quines altres festivitats musulmanes eren importants i va esmentar la festa del xai, que té lloc dos mesos i deu dies després del Ramadà i el cap d’any musulmà que commemora el naixement del profeta Muhàmmad. Amb la festa del xai els musulmans volen donar gràcies a Déu per haver salvat la vida d’Ismael, fill d’Abraham, a qui aquest tenia la intenció de sacrificar per demostrar la seva submissió a la voluntat divina. Tot i que la festa del xai es considera una de les més importants i sentides pels musulmans, el Ramadà i la seva pràctica està ben arrelada en les ments i els cors dels que han crescut en la religió. Per això molts d’ells segueixen el precepte del dejuni fins i tot quan no són practicants regulars.

És ben cert que moltíssimes religions proposen períodes de dejuni i abstinència que faciliten la meditació, però potser estaven pensats per posar-los en pràctica conjuntament amb tota la comunitat. El Ramadà en diàspora és una prova de foc i d’autodisciplina molt digna d’admiració per part de tots els occidentals. I potser no estaria malament provar un dia o dos de fer el dejuni per així entendre el que practiquen mil sis-cents milions de persones durant tot un mes de l’any. No cal fer-ho per motius religiosos, es pot fer per curiositat i per netejar una mica el cos de l’excés d’aliments que es consumeixen als països desenvolupats.

L’Abdal.la, com a tot bon amfitrió que és, no em va voler deixar marxar a casa seva sense que provés tres deliciosos pastissets que la seva família li havia enviat des del Marroc per celebrar el Ramadà. Em va recordar els temps en què la meva feia paquets amb panellets o torrons per enviar-los a Alemanya. I és que claríssimament el capteniment de la família, i sobre tot el de les mares, arreu del món és afí, per molt que pertanyin a països i religions diferents. Aquest pensament és infinitament tranquil·litzant, si més no, per a mi i vull pensar que per a moltes persones que busquen més la similitud entre els humans que no pas les diferències…